És possible avui el feixisme?

Com a treball final de carrera per al grau de Sociologia, he fet un treball intitulat És possible avui el feixisme? Temptativa d’interpretació del feixisme, el qual vull posar a l’abast de tothom, fer-lo públic en aquest blog: en efecte, veureu al final l’enllaç de descàrrega del document PDF. Per saber en què consisteix aquesta investigació i animar-vos a llegir-vos-la, aquí el resum introductori:

“Aquest és un treball interpretatiu del fenomen feixista amb objecte de determinar si seria possible que avui dia es tornés a produir. Es tracta d’una anàlisi fonamentada en la situació històrica que va donar lloc al feixisme i desenvolupada a partir de la relació entre el feixisme i cinc característiques socials principals ja utilitzades en historiografia en explicacions i interpretacions del fenomen: imperialisme, gran capital, classes mitjanes, revolució i guerra. El nostre és un intent per posar en ordre les idees interpretatives i traslladar-les al context actual, en la mesura que reflexionem sobre com aquestes característiques societals poden mostrar-se avui dia. Així, aquest no és un intent per identificar les causes particulars del feixisme, sinó per fer un retrat del context social en el qual el feixisme podria aparèixer.”

Estic segur que trobareu la discussió interessant i que us pugui ser de profit, i no cal que digui que podeu fer coneixedor a qui vulgueu d’aquest treball i podeu difondre’l entre aquelles persones o col·lectius que cregueu que hi puguin estar interessats (sempre respectant els drets d’autor, no cal que ho digui). Si sou lectors assidus del blog sabreu que de tant en tant faig algun article en referència tant al feixisme directament, com a qüestions polítiques i socials que, en descriure la societat actual, s’hi relacionen d’alguna manera. Això és així perquè el feixisme, com dic al meu treball, és un fenomen ben complex i transcendent de la modernitat que en certa forma ens permet pensar i analitzar sobre la naturalesa d’aquesta nostra modernitat i el nostre present. És, doncs, quelcom ben profund, ampli, interessant i, com que interpretar el feixisme dóna les claus per entendre el nostre present, també ben controvertit.
M’he proposat desenvolupar en el blog amb articles específics un parell de qüestions que per motius d’espai no vaig poder incloure en el treball en si. No només això, sinó també tractar altres temes que es relacionen amb el feixisme, amb la situació sociopolítica, amb la història i amb la teorització de la pràctica política d’esquerres, temes que també poden ajudar a clarificar possibles crítiques que es puguin fer a les observacions presentades en el treball. Els temes que tinc pensats són: a) relació entre extrema dreta i feixisme; b) relació entre totalitarisme i feixisme; c) les classes mitjanes i el seu rol polític; d) socialisme i democratització; e) teoria de la revolució; f) actualitat de la lluita de classes; g) populisme i demagògia; h) l’estat del benestar.
L’a) i el b) són els que volia haver inclòs en el treball. De la resta he de dir que ja són temes que em ronden pel cap i volia tractar en algun moment en el blog, de fet sobre algun hi ha ja alguna referència, però ara el que vull és intentar de fer un desenvolupament d’aquestes qüestions autènticament ampli, cohesionat i sistemàtic. D’aquesta forma analitzaré la societat actual i en certa forma complementaré i ampliaré el treball que ja he fet. Ara bé, òbviament la publicació d’aquests articles no serà ordenada ni ràpida, sinó que portarà un temps; tanmateix, ara tinc temps per dedicar-me al blog i, per tant, jo intentaré escriure’ls tan ràpid com pugui, però evidentment aniré publicant també altres coses. Segurament el temes a) i b) seran els primers que trauré. La resta no sé quan els aniré publicant, però puc dir que el tema de l’estat del benestar ja el tinc mig desenvolupat en una extensa sèrie de quatre articles.

Ara sí, seguiu l’enllaç per descarregar-vos el treball És possible avui el feixisme? Temptativa d’interpretació del feixisme.

La importància de la ideologia en política

Daniel Zimmerman, l’alcalde de Monheim que ha eliminat el deute municipal atraient empreses amb rebaixes fiscals. (Font: Eigenes Werk/El Mundo)

L’altre dia llegia aquesta notícia d’un alcalde que “resol problemes” i sentia comentaris elogiosos respecte de com d’enutjosa és la ideologia i que ho fa molt bé perquè mira pel poble resolen problemes i ignorant les discussions oportunistes de la política. És, sens dubte, una cosa atractiva llegir un titular que digui que un alcalde ha solucionat d’una tirada el deute públic municipal, i una persona corrent que no es fixi en les implicacions polítiques i que estigui acostumada a una política de corruptes, de camarilla i de discussions típiques i retrets mutus entre partits estarà encantat amb un alcalde que no té ideologia i que es fixa simplement en solucionar els problemes. Ara bé, de debò que aquesta alcalde no té ideologia? O, més encara, és convenient ignorar la ideologia quan fem política i hem de fixar-nos només en els “problemes” a solucionar?

Partim d’una noció clara d’ideologia: és la representació, el fet de donar sentit, a la realitat, a allò que és. Òbviament, la definició del terme pot ser amplíssima i complexíssima, però amb això en tenim suficient per entendre, com explicaré, perquè no es pot pretendre deslligar la ideologia de la política, però no que “no es pugui pretendre” com si fos indesitjable èticament, sinó que és impossible, perquè la representació que tenim de la realitat és la que empeny vers una banda o altra, la que porta a la pràctica de prendre les decisions, la que ens imbueix d’uns valors que tenen sentit en funció d’aquesta representació. Així, doncs, no cal conscientment estar adscrit, diguem-ho, a una ideologia, sinó que són els principis i valors que guien l’acció política en funció de la manera com entenem la realitat, per tant es pot entreveure si no una completa defensa d’una escola de pensament, sí l’alineament real amb una determinada via.

Aquest és, per tant, el motiu per criticar l’acceptació com a positiva de l’acció d’aquest alcalde: la desideologització. Seria, a més, un error que certs sectors polítics (com ha fet el neoconservadorisme als 80 i als 90, però també com fa l’esquerra postmoderna) proclamessin que la ideologia en política no importa; i aquesta és ja, de fet, una afirmació ideològica. De manera complementària, hi ha també un corol·lari d’aquesta desideologització de la política, que és l’ànsia populista de veure un polític que no és com els altres (per tant, implica una comparació amb els “corruptes”: la qual cosa, òbviament, és ideologia) i que ignora les qüestions terminològiques de si s’és d’un corrent polític o d’un altre, però en canvi directament soluciona problemes, que és el que s’espera d’ell, i, de fet, realment ha aconseguit saldar el deu públic (el qual, per tant, ha hagut d’haver estat qualificat ideològicament negativament). Per això, automàticament se’l veu bé. El poble demana que no faci “politiqueo”, dirien en castellà, i vol que arregli la situació dolenta del municipi: ho fa, doncs ja sembla correcte, sense tenir en compte les motivacions, les justificacions que hi ha al fons de tals mesures i les implicacions. Simplement, el populisme vol dir que s’atengui de manera immediata a una demanda precisa. La política esdevé, per tant, un simple terreny tècnic, on pragmàticament cadascú fa el que pot, sense interessar-se per si s’és de dretes, d’esquerres, o d’un partit o d’un altre. El problema és que, encara que no s’hi interessin o hom no s’hi identifiqui, tals mesures tenen uns efectes materials, i els motius que porten a fer aquestes mesures només poden estar justificades en funció d’una manera d’entendre la realitat social: és a dir, dit ras o curt amb un exemple clar, o es beneficia l’empresari, o es beneficia el treballador; i això és un efecte real de la política econòmica que es dugui a terme, independentment de si es diu ser d’un partit o d’un altre.

Cal entendre bé el que estic afirmant: no dic que les mesures no puguin ser aplicades, sinó que no basta a veure-ho acríticament i com si fossin mesures sense implicacions més enllà de sanejar el deute, en aquest cas. Els polítics aprofitats, els polítics que ja estan en llocs de poder, els polítics que no tenen vocació pública, els qui són de la classe dominant, ells això ja ho saben, per això tendeixen (vés per on, són principalment els partits de dreta) a fer retòrica criticant l’esquerra dient-li que no faci discussions ideològiques, que divideixen el poble, que ells volen ajudar-lo, que només s’ha de discutir tècnicament… Com he dit, els neocons ho fan, perquè la desideologització implica no posar en dubte les coses, no criticar, sinó acceptar la realitat tal i com és i aplicar els recursos que es tenen a l’abast (això diuen) per arreglar problemes. Però no ens deixem enganyar: per una banda, les decisions no es prenen en el buit, sinó en un context de dominació política; per altra banda, les polítiques no són neutres, sinó que tenen uns efectes reals i materials i, en acceptar les coses com a fets immutables i consumats, òbviament no se’n pot dirigir l’acció d’altra manera que no sigui beneficiant les relacions socials i polítiques ja instituïdes.

Vegem aquesta crítica en el cas del municipi citat. Quina és la política clau que ha fet l’alcalde? La rebaixa fiscal per atreure empreses. Però, això, quina lògica política implica? Aquesta política es basa en pura competència entre municipis. Ja ho diu la mateixa notícia, és “dumping” fiscal. Quelcom que existeix en la divisió internacional del treball, però que es reprodueix a petita escala. És una de les característiques de la governança global. Aquest alcalde, en efecte, està alineat amb la línia de pensament que es legitima dient que, acceptant el món tal i com està, cal aprofitar al màxim els recursos que tens per aconseguir el que tu vols i en detriment dels altres. Si els altres municipis no ho fan, és el seu problema, ell sí que ho ha fet, d’aquesta manera el municipi intenta “fidelitzar” les empreses, com si hagués de fer patronatge.

Doncs bé, quin nom rep la línia d’acció política que es basa en la competència i en centrar-se en les empreses perquè són les que produeixen riquesa? Efectivament, és el neoliberalisme. Aquest alcalde, per tant, està duent a terme una política neoliberal, encara que no en sigui conscient. Té la virtut, tot s’ha de dir, que, a jutjar pel que diu la notícia, aplica perfectament els beneficis als serveis públics municipals, mentre que el neoliberalisme a gran escala correria exclusivament en benefici dels potentats, però això és una característica que s’explica per les qüestions de governança municipal pròpies que cal aplicar en un context que anomenen de multiescalament (municipis, regions, països o estats, i supraestats).

Tanmateix, igualment, no ens hauríem de deixar enlluernar per això, per un utilitarisme bàsic que busca atreure empreses només pels diners. Del que es tracta idealment -i vet aquí també, de nou, la importància de la ideologia en política, però aquest cop positivament- és de donar un projecte polític i uns pilars de responsabilitat social sobre els quals aplicar la política, cosa que no pot fer una política que ha esdevingut, pels motius utilitaris, un problema de gestió tècnica. De la mateixa manera, l’utilitarisme pragmatista només es fixa en els resultats (s’han aconseguit els objectius: una manera de pensar, per cert, de nou típicament neoliberal), no en els mitjans (de fet, qualsevol mitjà és vàlid si compleix la funció d’assolir l’objectiu) ni en la seva contextualització. Tant és així que ens podem preguntar: l’atracció de les empreses, ha estat feta sota control democràtic, o amb acords ad hoc entre alcaldia i empreses per oferir les condicions més favorables (a l’empresari)? Òbviament, la resposta és la segona proposició. Cal tenir ben present que aquest tipus de negociació és el mateix que a Catalunya s’aplicava pel projecte de l’Eurovegas: això vol dir que l’organització estatal (o municipal) actua com un promotor empresarial. Per si encara no ha quedat clar, ho torno a dir: això és neoliberalisme, una política centrada en les empreses, en buscar diners, en competir. Que ho titlli de neoliberal (perquè ho és), no és de fet el motiu central de la meva crítica: ho és el fet que, com deia més amunt, s’entén com una política tecnocràtica, per tant utilitària, i, en tot cas, això la porta a alinear-se amb el neoliberalisme. És a dir, l’important de la cosa és que no és una política neutra, sinó que l’utilitarisme té certes implicacions que signifiquen una manera de fer política i una manera d’entendre les relacions polítiques que no deixen de ser ideologia, perquè es fan unes coses i no unes altres i es beneficien certs grups socials i no uns altres.

Per això, una tal política tecnocràtica ens pot fer plantejar: què passaria si un altre municipi fa el mateix? Què passarà en moment de crisi? Què passarà quan les empreses ja no hi estiguin interessades? Doncs que les finances del municipi s’enfonsaran absolutament i, si volgués mantenir fidels les empreses, no hi hauria altre remei que utilitzar els avantatges fiscals neoliberals. És més, coneixent la dinàmica política i les aspiracions de les masses, com creieu que respondrà aquest poble si de cop i volta les empreses desapareixen i tot els serveis públics que s’han pogut finançar es tornen de pagament? Doncs cal suposar que ho farà de manera reaccionària.
Tot això, en efecte, és quelcom que un alcalde que “resol problemes” no té en compte i, de fet, tenir-ho en compte seria contrari a una mentalitat pragmàtica d’arreglar allò que s’ha qualificat com a problema ara: en canvi, si la mesura duta a terme implica un problema demà, doncs ja se solucionarà el nou problema demà. I és aquí quan convé fer una anàlisi crítica de la ideologia: podem tenir clares quines són les tendències del món “tal i com és” per reconèixer les relacions de dominació i contextualitzar la pràctica política, i quins són els principis i valors que ens poden orientar per tal de posicionar-nos d’una o altra manera i no deixar-nos endur pel bord utilitarisme impregnat de populisme, el qual, òbviament -hi insisteixo-, no succeeix en el buit. Però, per si no ha quedat clar, no es tracta d’autoubicar-se en la “puresa” d’un corrent politicoideològic pròpiament dit, sinó de reconèixer els efectes i els motius de les pràctiques polítiques, de fer la crítica de la realitat per adonar-nos que no està desprovista d’ideologia i conèixer com està estructurada per donar a la nostra política una orientació plena i èticament sòlida, quelcom que l’utilitarisme és incapaç de fer.

La mitificació de la Natura

La crítica ecologista dirigida a la societat actual dient que està basada en el supòsit de la superioritat de l’home sobre la natura és errònia. Aquí pretenc donar una explicació al respecte i justificar que l’idealisme ecològic no és ecologisme pròpiament dit, però vull advertir que la cosa és complexa, no sé si haurà quedat clar i que, en realitat, hi ha múltiples temes paral·lels que toco en aquest article. Doncs bé, per entendre l’explicació que aniré donant, hem de partir d’entrada de la pressuposició en el pensament ecologista que l’home ha de “conviure” amb la naturalesa, que cal conscientment buscar o mantenir un equilibri en el qual l’home estigui en “igualtat de condicions” amb la resta d’element naturals, que antigament (en l’època primitiva) les societats humanes estaven perfectament integrades en la naturalesa, però això s’ha anat pervertint. Aquest diagrama ho il·lustra:

model eco i ego

Ningú no pot negar que en el nostre imaginari social el model eco és el que hauria de prevaldre i que, fins i tot, és en certa forma promogut per l’ecologisme. Ara bé, aquesta imatge idealitzada transmet, quan es pretén dir que el model eco és estupend, com si fos el correcte de manera “natural”, i que és el que seguien les societats primitives, una idea totalment falsa. En el fons, és dominant en el nostre imaginari social una concepció de la Natura com a cosa harmoniosa, ordenada i equilibrada, quelcom que no se sosté per enlloc. Per desmuntar-ho, hem de començar per la imatge idealitzada de les societats primitives.

La distinció entre civilització i natura sempre ha existit. Antropològicament parlem de la contraposició entre selva i aldea, no com a tals, sinó conceptes de significacions antropològiques en la cultura: la selva és el desordre, mentre que l’aldea és l’ordre (o sigui, el que té sentit). L’existència humana plena es duia a terme en l’aldea, mentre la natura era indòmita, un territori on només s’aventuraven els homes per les necessitats de la supervivència. No és cert que hi hagués un equilibri “natural”, no és del tot cert que tals societats tinguessin una consciència ecologista. I, en tot cas, si tenien res semblant, no era tampoc perquè la natura és bona de per si i s’ha de protegir (aquest és el discurs ideològic ecologista de les nostres societats, que en cap cas no podem cometre l’error antihistòric de traspassar-lo a les societats primitives), sinó perquè de la natura (o, millor, de l’ambient) depèn, en termes immediats i materials, la subsistència de l’home (per tant, de l’aldea).
Si aquests pobles donaven aparença divina als fenòmens naturals era per fer-los més comprensibles i amables i per restar temor envers el desconegut, no perquè fossin perfectes ecòlegs que no farien mai mal a un arbre. És cert, evidentment, que no es dedicaven a destrossar l’entorn natural, i no ho feien perquè seria contrari a les seves necessitats de supervivència: no és que la natura, pel sol fet de ser-ho, es valgués el respecte dels homes, sinó que oferia (i les ofereix encara i sempre ho farà) les condicions materials per a la supervivència dels homes. Dit d’una altra manera, les religions són la manera de donar sentit als fenòmens naturals que no es comprenien, per fer-los subjectivament significatius, la qual cosa demostra que efectivament no hi podia haver una valoració de la natura, perquè era quelcom llunyà i inescrutable.
En definitiva, hi ha una frontera entre aldea i selva. L’home no ha format mai part constitutiva a un mateix nivell de la resta d’elements naturals d’un sistema equilibrat, sinó que sempre s’ha trobat immers en un entorn hostil, sempre la natura l’ha pres, pressionat, constret. Ara bé, el que sí que crec que es pot afirmar és que l’home ha pretès expandir l’aldea a tot l’abastable per la cultura humana, però òbviament parlant en termes evolutius, no intencionals.

És cert que lindustrialisme és l’època històrica en la qual sorgeixen idees i ideologies que veuen el treball humà com quelcom capaç de sotmetre la naturalesa: el treball és, en certa forma, la manera de superar la forta contraposició entre aldeaselva, per tant la forma de superar, dit en termes marxistes, el conflicte originari entre home i naturalesa. En realitat, sempre ha estat el treball com l’home s’ha relacionat amb la naturalesa, però les necessitats materials de la nova civilització industrial aportaven un canvi qualitatiu.
Jo penso que d’això es deriven dues coses molt lligades: en primer lloc, es comença a construir el que segons el diagrama superior s’anomena model ego, en la mesura que la tècnica i la cultura en general permeten a l’home estendre la seva capacitat d’adaptació (i ampliar les fronteres de l’aldea). En segon lloc, el positivisme implica que la naturalesa, precisament perquè la tècnica permet trobar sortida a totes les necessitats humanes, deixa de ser quelcom d’inescrutable. Però és molt important, i és el quid de la qüestió, tenir present que de tot això no es deriva necessàriament ni inevitablement que l’home hagi de “dominar”, de destruir, de doblegar tots els fenòmens i fets naturals a la seva voluntat, sinó que tot depèn de les relacions socials que hi hagi en la forma industrial de la civilització, ja que les relacions amb l’entorn només són un reflex d’aquestes relacions socials.

Walter BenjaminEn aquest sentit, jo defenso que el problema del dit “model ego” no és el fet que l’home estigui al capdamunt de la jerarquia, ni molt menys: l’home és la mesura de totes les coses! Sinó que històricament se li hagi donat sentit només respecte de la relació entre l’home i la resta de la naturalesa, no respecte de les relacions entre homes. En efecte, de l’industrialisme va acabar dominant la idea del treball com a font de tota riquesa, idea que ha prosperat també amb el marxisme, no exempta, però, de polèmica. Walter Benjamin mateix, per exemple, ja deia que en aquesta noció es troba la versió secularitzada de l’ètica protestant i, presa com a noció de progrés, significa, com diu a les Tesis sobre la història: “Sólo está dispuesta a percibir los progresos del dominio sobre la naturaleza, no los retrocesos de la sociedad.” De nou, es tracta d’una qüestió materialista: el que cal tenir en compte són els béns i beneficis de la societat en el tractament objectiu de l’entorn natural.
Aquest altre fragment ben suggerent recull, al meu parer, una correcta noció de treball i, de retruc, de naturalesa: “Para Fourier, el trabajo social bien ordenado debería tener como consecuencia que cuatro lunas iluminen la noche terrestre, que el hielo se retire de los polos, que el agua del mar no sea más salada y que los animales feroces se pongan al servicio de los hombres. Todo esto habla de un trabajo que, lejos de explotar a la naturaleza, es capaz de ayudarle a parir las creaciones que dormitan como posibles en su seno. Al concepto corrupto de trabajo le corresponde como complemento esa naturaleza que, según la expresión de Dietzgen, ‘está gratis ahí’.” Si bé he de reconèixer que és una discussió filosòfica complexa i, particularment, en el seu llibre ell no ho detalla, tanmateix interpreto que el que ve a dir és que la gràcia de l’aplicació de la vida tècnica en la naturalesa és que és més fàcil tenir un entorn apte per a la vida social i saber amb què ens trobarem, perquè, altrament, la naturalesa salvatge és tota una cadena accidental d’esdeveniments i, quan canvia una baula, no se sap mai com reaccionarà i com canviarà el conjunt.

És en aquest punt, després d’haver fet aquesta llarga digressió, on podem entrar en la qüestió del mite de la naturalesa. Certament, aquesta observació que acabo d’anotar parteix de la idea que la natura és desordre i que és l’home el que s’hi ha de fer un lloc per poder viure. I cal insistir molt en la qüestió: aquesta és la concepció típica de la contraposició entre aldea i selva i que el positivisme ha, podríem dir-ne, heretat sota una forma científica. Sobre això és sobre el que s’ha construït la modernitat. La qüestió idealista sobre la suposada bondat metafísica en “respectar” la naturalesa és posterior, és actual. És el postmodernisme el que ha construït el que el diagrama copiat anomena “model eco”.

Hi ha aquí dos errors essencials i complementaris. En primer lloc, idealitzar un passat com si fos cert, cosa que només es pot fer si, en segon lloc, es considera la naturalesa una cosa harmoniosa, com un equilibri fix i perfecte. El fons, en realitat, és l’errònia concepció de la natura: un ambient afable en el qual l’home es pot moure lliurement. Aquest és el mite, que sovint significa considerar que hi ha una situació prèvia perfecta de la natura i, com a tal, no ha de ser tocada. Aquesta mitificació certament ens suposa problemes: com identifiquem aquesta situació prèvia? I segur que les mateixes dinàmiques de la naturalesa no l’alteren? I per què no hauríem de poder modificar la natura? No cal anotar, igualment, l’error de perspectiva: igual com un erroni concepte del treball només considera progrés el domini sobre la naturalesa, un erroni concepte ecològic només considera com a ecologisme les relacions entre home i natura (o l’equilibri natural per se), no les relacions entre homes. A més, no es considera que l’evolució biològica i ecològica no deixa de ser sempre un seguit d’accidents, un equilibri contextual. Igual com una errònia concepció del treball considera només el progrés en termes del domini sobre la naturalesa, una errònia concepció ecològica consideraria l’ecologisme com la inviolabilitat de la naturalesa.

Però una primera paradoxa d’aquest pensament no triga a manifestar-se. En efecte, els ecologistes i mediambientalistes diran que els homes no estan per damunt de la natura, que hi viuen a dins, per tant que no podem modificar la natura com si fos una cosa externa… però, altanto: què fa la mitificació de la natura si no és justament interpretar la Natura com quelcom tancat i ordenat per si mateixa i separada de l’home? Precisament, doncs, perquè som humans i vivim en un entorn natural, és normal (“natural”) que hi actuem, no es tracta de dues esferes independents. I si les nostres activitats envers la natura han de ser més limitades, no és perquè la natura existeixi abans, perquè fem malbé una situació òptima que hauria de ser intocable o perquè la natura tingui drets, sinó perquè l'”alteració” de la natura, lluny de ser dolenta per si mateixa, pot repercutir negativament sobre nosaltres. El bon ecologisme consisteix, llavors, a reconèixer els perjudicis inútils sobre la natura (i, consegüentment, sobre nostre) i adaptar-nos a la natura i treballar-la en funció de les nostres possibilitats tècniques.

Darrera d’això es fa visible encara una contradicció: l’home és superior a la natura, malgrat que idealment es presenti el model com un cercle harmoniós on elements humans i naturals són iguals. Aixo és, justament, una segona paradoxa. Expliquem-ho: el model eco es justifica per l’obligació de cuidar la naturalesa; no només es pressuposa un equilibri diví, sinó també una espècie de responsabilitat de l’home envers la natura (a la qual, fins i tot, se li pressuposen drets), quelcom que només pot tenir sentit si es considera que hi ha relacions de força entre els dos “agents” (humanitat i natura). El problema de la responsabilitat, certament, és que implica una relació bilateral, la qual, òbviament, no té sentit de la natura envers l’home: quan la natura “envia” un huracà contra els pobles, com s’ha d’entendre? Doncs simplement no s’ha d’entendre de cap manera. És la divinització o l’animisme justament el que hi donen un sentit: l’huracà és un càstig dels déus. Per això seria un error considerar la relació de l’home amb el seu entorn com una responsabilitat “pura”, perquè necessàriament això seria objectivar la natura (per tal que aquesta responsabilitat tingués sentit), és a dir, filosòficament parlant, implica la mitificació de l’entorn natural com un tot, independentment de si hom pensa de debò que és un càstig diví o no.

Però encara no hem arribat al nucli d’aquesta paradoxa: la superioritat de l’home respecte de la naturalesa, que només pot ser tal justament perquè la naturalesa pren aquesta forma mitificada. El mite pren forma per oposició a l’altre model: el “model ego” forma part del resultat de l’evolució històrica i fer-hi una crítica no vol dir justificar un aparent model “natural” no corromput. Això és quelcom ideològic, un model que no té perquè contraposar-se a l’altre. Això és així perquè, en el moment idealista de valoració de la natura, s’agafen els efectes negatius que una mena de sistema d’organització social (no pas creat a voluntat, sinó per evolució històrica) provoca sobre el medi ambient, com si fos tot el sistema, diguem-ho així, de relacions naturals; per oposició, llavors, es legitima una cosa que es veu contrària (també com si realment pogués ser totalment construïda per la consciència humana). És a dir, s’agafa la part pel tot: o sigui, els efectes negatius materials, per la completa coherència del sistema natural; i per això, la solució també, en sentit invers, ofereix una imatge total a una cosa parcial: un complet aparent sistema coherent que contextualitza tota l’existència humana, a unes formes materials particulars i històricament circumscrites de “dominar” la naturalesa.
És d’aquesta confusió que es produeix l’error de considerar aquest “model eco”, que, com acabo de dir, s’ofereix de forma ahistòrica, com universal en sentit “natural” (i, doncs, essencialista, i si és essencialista vol dir que, efectivament, pressuposa una bondat “natural” -tornem-hi amb aquesta paraula…- que no pot ser lògicament justificada d’altra manera que no sigui per mitjà del mite), i és així com s’aconsegueix el que en realitat es pretenia evitar: imposar aquest model ideològic no només a la resta de cultures contemporànies, sinó extrapolar-lo a tota la història i distorsionar la imatge real de les societats primitives, una imatge, doncs, que confecciona la natura d’una determinada manera. Aquest que he anomenat “complet aparent sistema coherent” no pot ser confeccionat d’altra forma que no sigui controlant la naturalesa. Aquí hi ha la gran paradoxa: aquesta coherència de què parlo, aquest “model eco”, és i ha de ser antròpicament construït, a fi i efecte de superar i descartar finalment el conflicte originari entre treball i natura. Per acabar-ho de deixar clar, només clar indicar que això vol dir que la distinció antropològica entre aldea i selva desapareixeria en favor de la segona, erròniament apreciada. No cal dir, novament, que això és un pur idealisme que oblida que l’home és un animal essencialment social i cultural.

Per tancar la qüestió, és important fer notar que la concepció del “model eco” impedeix el bon ecologisme, perquè, sota la mitificació que domina el nostre imaginari social, s’amaga la realitat de la relació entre home i entorn i, d’aquesta manera, es fa difícil de tirar endavant mesures que encaixin objectivament amb la situació. És més, bé es podria pensar que cal desterrar la mitologia de la Mare Natura per tal de poder fer un ecologisme real i que ens emancipi de les constriccions naturals. La natura entesa com una cosa harmoniosa i tot això no existeix, la Natura no és un ordre equilibrat que l’home pugui destrossar.

Amb tot això que dic s’ha d’entendre el contrari: no estic justificant el capitalisme depredador ni l'”explotació” de la natura, simplement el que estic dient, criticant l’idealisme ecològic, és que el “model  ego” és objectivament cert, mentre que el “model eco” és una fantasia i seria “antinatural” pretendre que la natura funcionés d’aquella manera, i intentar-ho no seria sinó, al contrari del que es pensen els ecologistes fanàtics, una “imposició” de l’home sobre les lleis de l’equilibri de la naturalesa.  La cosa rau a veure si (i com) les nostres pràctiques socials en la nostra situació social actual destrossen la societat, si l’afecten negativament, si, en últim terme, impedeixen la vida humana. Llavors, a partir d’una bona concepció del “model ego” tal i com ho he justificat, i tenint en compte la cultura humana i les necessitats socials, es podrà articular un correcte ecologisme.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.