El 9-N: “efectes polítics”, “plebiscitàries” i declaració unilateral

En acabar la jornada del dia 9 sentia per Catalunya Informació el debat al respecte: la presentadora deia als tertulians (tots independentistes i fanàtics del procés) que els crítics afirmen que aquesta jornada ha estat un acte de propaganda; i un dels dels tertulians va dir que sí (enmig de les rialles d’assentiment dels altres), però també altres coses, va afegir. Doncs justament aquí és on rau el problema: com es pretén legitimar com una activitat política efectiva allò que no té lligams legals, que no tindrà efectes reals per si mateix (com si que ho podria tenir, posem per cas, la suspensió de l’autonomia), que no és el que de debò hauria de ser?

Aquestes reflexions em porten a parlar sobre 4 coses. En primer lloc i principalment, a criticar la justificació donada del 9-N com a quelcom que, malgrat no ser seriós, tindrà efectes polítics, com diuen alguns. En segon lloc, canviaré la perspectiva per criticar (tot i que amb certa inseguretat, ho he de reconèixer) els arguments proindependentistes esgrimits des d’una perspectiva de canvi de règim a Espanya. En tercer i quart llocs, analitzaré breument el fons de dos dels escenaris principals que semblen estar damunt la taula: eleccions “plebiscitàries” i declaració unilateral d’independència.

Sobre les “conseqüències polítiques” del 9-N

Que hagi de tenir “conseqüències polítiques” és quelcom obvi, igual com pot tenir conseqüències polítiques un atemptat terrorista, els casos de corrupció o una inundació. Efectivament, no s’ha de negar: això vol dir que s’està coent alguna cosa. Però, precisament per la seva obvietat, no s’ha de justificar el “procés participatiu” en base a això, presentar-lo com el que no és i legitimar-lo en base a un ideal absolut de democràcia.

I per què l’afirmació del “tindrà conseqüències polítiques” no funciona? Perquè si ningú no hagués votat, això també hauria tingut conseqüències polítiques. És a dir, dir això no és una legitimació del procés, sinó una constatació quasi elemental de la dinàmica política. I això condueix a un problema, que és el que ens interessa: es pretén normativitzar aquestes “conseqüències polítiques” com a qualitat democràtica, quan en realitat és un desig respecte que les “conseqüències polítiques” siguin aquelles que hom vol. És més, hom projecta en les conseqüències polítiques no només el seu anhel, sinó el seu programa polític. Hom pressuposa que sí o sí el procés ciutadà ha d’anar inevitablement lligat a la independència; de fet, que el mateix procés ciutadà és expressió de la independència. Les “conseqüències polítiques” haurien de ser, doncs, les que impulsen la independència, i en això hom s’abstreu del context real perquè dóna significat interessat a la votació. Fixem-nos-hi: què passaria si justament per aquesta votació del dia 9 el govern central suspengués l’autonomia? Segurament hom ho rebutjaria i ho criticaria justament en base al que hom espera que hagués portat el 9-N. Això seria, per tant, tendenciós. A més, com veurem tot seguit, el recolzament real a la independència no és tan gran com hom pressuposa, per tant convé no deixar-se endur, convé no caure tampoc en l’engany de la il·lusió.

Certament, aquí veiem l’error (ideològic): si hagués calgut votar ni que fos per dignitat, com es deia en els últims dies, el procés hauria estat neutre (i no entro també a dir amb fonaments legals) i no s’esperaria que les conseqüències polítiques haguessin de ser necessàriament de tipus proindependentista. El que passa és que hom associa inevitablement el procés amb un projecte polític i, segons aquest projecte, dóna un sentit determinat a la votació del dia 9. No pot ser, en definitiva, una votació per qualitat democràtica perquè el 9-N ha estat purament instrumental i propagandístic: els independentistes no poden arrogar-se l’autoritat democràtica. La valoració posterior del procés en base a aquest esbiaix serà tendenciosa i evitarà una correcta comprensió de la realitat política. No només això, sinó que l’associació inevitable del “procés participatiu” com a porta segura a la independència i la postulació del projecte independentista com a paladí de la democràcia porten a la demagògia, per exemple en el cas que més a baix analitzaré de les dites “eleccions plebiscitàries”.

No vull desenvolupar més la idea que té a veure amb aquest biaix, però vull remarcar que el “tindrà conseqüències polítiques” només té sentit en clau independentista, de forma que ha convertit aquest fals referèndum en un sondeig autèntic, quan no ho és. Hauria estat un reflex de la realitat si hi hagués hagut una participació i uns resultats proporcionals a la diversitat política de Catalunya. El fet que no hagi estat així, a més, és un argument més per constatar la poca validesa democràtica de la votació: ha estat un acte per a consum propi dels independentistes. Per tant és pura demagògia dir que el “poble de Catalunya s’ha expressat”, o que tothom és independentista; i és un error, si no també demagògia, creure que l’independentisme és l’opció majoritària. És a dir, si és un acte propagandístic i tothom està d’acord que no és la votació que calia i que l’únic que s’esperava era marcar múscul, per què després s’hi recorre com hagués estat una cosa seriosa, com si, justament, fos un reflex de la realitat? Doncs simplement perquè hom posa l’anhel independentista en primer lloc i això confon l’opinió pública (i els tertulians de la ràdio): el 9-N no ha estat un reflex de la realitat. Per demostrar-ho i per evitar possibles exageracions que porten a valorar-ho tot molt idealment, donaré unes quantes dades:

En primer lloc, cal dir que, òbviament, tots els independentistes han votat: sentien que era el seu deure, fer-se veure. Els no independentistes no han votat. També sentia per la ràdio un altre tertulià que deia que és un èxit i meravellós que hi hagués hagut un 4% de nos, i fins i tot s’atrevia a a aventurar sense fonament que no han seguit la recomanació dels partits no independentistes de fer boicot. Òbviament, això és fals: la proporció de sis és tan alta perquè la resta de gent, els que no han volgut ser conscients d’aquesta farsa, no han acudit a les urnes. En efecte, en relació amb el cens electoral de les darreres eleccions autonòmiques, resulta que només ha votat el 44% de la gent. (Tinguem present que la comparació amb les dades de les eleccions del 2012 no és del tot fina, perquè en les xifres de votants d’aquest 9-N s’inclouen menors d’edat, que sí que podien votar.) Per ser precisos, són 2.305.290 persones. La gran majoria, com sabem, partidaris del sí: exactament 1.861.753 persones. Posats en relació amb el cens, representen ni més ni menys que el 35%: això vol dir que només un terç de la ciutadania de Catalunya votaria (de fet, va votar) a favor de la independència. Això representa el suport real, no la força que pugui tenir en una votació, ja que si en un referèndum autèntic hagués de ser aquesta xifra o no, dependrà, clar està, de la participació total: així com en aquest plebiscit ha sortit el 80%. I és per això que dic que no s’ha de confondre aquesta xifra amb l’autèntic anhel independentista.

Que el 35% dels catalans es posicioni en favor de la independència no és res que ens hagi d’estranyar. És, de fet, una proporció usual en les enquestes. En realitat, és cert que ens últims temps ha anat creixent el suport a la independència, fins al 45% favorable a la independència de l’últim baròmetre del CEO d’aquest mes d’octubre. Però no és difícil de creure que l’enquesta, en les seves estimacions, mostra un resultat una mica inflat. Ho podem comprovar, de nou, contrastant-ho amb la realitat: si féssim cas del baròmetre, un 49,4% hauria votat sí-sí (així ho va expressar aquesta xifra d’enquestats). I alguns es preguntaran: què és més creïble, el 49% o el 35%? És una pregunta absurda, però la faig per si d’un cas: òbviament, el 35%, però no perquè sigui més creïble, sinó perquè és el que realment i objectivament ha estat: no és una estimació, són els vots reals que es van emetre el diumenge passat.

Hi ha una altra manera, finalment, de contrastar el suport a la independència, que és per mitjà del recolzament que rep dels vots als partits independentistes. En efecte, una simple comparació entre els votants del sí-sí i els votants dels partits independentistes (CiU, ERC, SI i CUP) ens posa en evidència que la xifra és exactament la mateixa: 1.861.753 votants del sí-sí, i 1.781.460 votants als partits independentistes a les darreres eleccions. Això demostra, com ja sabíem, que el vot i l’electorat independentista sempre han estat mobilitzats (quelcom que ja vaig constatar per les anteriors eleccions) i sempre han representat un terç de la població, una proporció que generalment ha estat semblant a la proporció de població que defensava un estat federal. Pot ser que hagi crescut darrerament lleugerament, està clar, però no de forma substantiva. Una altra cosa diferent és el pes que pugui tenir l’opció independentista en funció dels, diguem-ne, correctors electorals: posada en relació amb els votants (en aquest sentit, els partits independentistes representen el 48% dels votants) i posada en relació amb la representació parlamentària.

Sobre la justificació del procés des de l’òptica del canvi de règim

Per què la defensa del procés des de la lògica del “canvi de règim” tampoc funciona? Bàsicament perquè és un argument fet des d’una òptica espanyola (i alguns dirien espanyolista)  sobre política catalana. Si bé és cert que afecta Espanya, tots sabem que l’independentisme es limita a justificar-se des de Catalunya i entén el poble català plenament sobirà. Per això, concebre el procés en clau espanyola porta associades, com argumentaré tot seguit, certes problemàtiques. No obstant, he de reconèixer que aquest és un argument poderós i que, a més, és obvi que una eventual independència trencaria ipso facto el règim de la Transició; de fet, que el procés ja fa trontollar els fonaments del règim. Així, en aquest cas no pretenc criticar tant el fons d’aquest argument, a més és perfectament lògic que hom pugui també apreciar el procés en clau espanyola, sinó evidenciar les contradiccions i la paradoxa a què porta. Insisteixo que és quelcom sobre la qual cosa encara cal reflexionar, però d’entrada són aquestes problemàtiques el que em porta a rebutjar una tal justificació del procés. Així, malgrat els arguments favorables (que exposa per exemple Pisarello, que sempre fa unes justes apreciacions però que, en aquest cas, no comparteixo), hi ha dos problemes fonamentals que cal fer notar.

En primer lloc, es tracta d’una instrumentalització del procés per fer política a nivell espanyol. Serà lògic des d’òptica espanyola (alguns diran, hi insisteixo per tal de fer remarcar la contradicció, espanyolista), però no és una justificació del procés per se. Però això no és tot: el més important és que, tal i com hem vist més amunt, el procés i la independència s’han associat en una sola entitat. Això vol dir que no es pot justificar separadament el “dret a decidir”: en la retòrica independentista i la política que motiva, feta només i exclusivament en clau catalana, una cosa porta a l’altra. Els qui argumenten el trencament del règim, malgrat no ser clarament independentistes, legitimen a la pràctica l’independentisme i ajuden a enfortir aquesta falsa inequívoca relació entre el procés com a tal i la independència. Com que el procés hauria idealment de referir-se a les bondats de la democràcia, i com que l’independentisme (i la independència com a resultat desitjat) està associat a aquest procés, llavors -tal i com deia a l’apartat anterior- és així com la causa independentista esdevé el paladí de la democràcia. Una cosa és que hom pugui votar en un referèndum (però no sota l’argument que és un poble i s’ha d’expressar), però una altra que s’identifiqui immediatament la participació ciutadana amb la causa independentista.

D’aquesta manera, en definitiva, l’argument del canvi de règim de la Transició, encara que fos cert, no treu els greus dèficits que ha mostrat el procés i ni molt menys elimina l’idealisme infundat que acompanya els discursos independentistes. Per contra, hom justifica l’acte propagandístic i tolera la forta alienació que causa.

En segon lloc, i tenint en compte tot això que he exposat, aquest argument indueix a una confusió i porta a una mala estratègia (del projecte polític del canvi de règim). En efecte, igual com el procés pot tenir i té efectes polítics, també apreciar-lo des d’una òptica de política espanyola (tornem-hi: espanyolista, dirien alguns) pot tenir-los en un sentit contrari a aquells que el defensen des d’aquest punt de vista. Crec que cal considerar el procés en funció del seu agent principal, que és per una banda i de manera particular el govern, en tant que força impulsora i amb autoritat; i, per altra banda i en sentit general, les forces independentistes. I és aquest segon actor el que ens interessa, el que hem de veure en la seva essència: l’independentisme fonamentalment no es fa en òptica espanyola, llevat que sigui per fer els discursos negatius de no “ens deixen votar” i “ens roben”; però la seva justificació política és sempre en clau catalana i, més que això, fins i tot, segons com, en clau essencialment identitària. Ben bé es podria dir que una argumentació i defensa del procés d’aquest tipus és paradoxal.

L’error, doncs, parlant en termes de forces polítiques i realisme, rau en el fet que els defensors purament independentistes i els defensors del canvi de règim es mouen en òrbites diferents: els independentistes no fan política espanyola, fan política catalana i per a ells el canvi de règim no és sinó separar-se finalment i desentendre’s del vell règim nacional no desitjat. Tant és així que la política “espanyolista” feta a Catalunya pot trobar-se que l’independentisme se li giri en contra.

La confusió, doncs, seria entendre que la tendència al canvi de règim també es pot beneficiar del procés. Però no tant en sentit que de manera general el procés posa en dubte el règim, que ja sabem que és així, sinó parlant de l’escenari real concret i efectiu. Això pot quedar il·lustrat amb l’efectivitat de l’opció de canvi de règim (o també podríem dir-ne, corrent independentista des d’una òptica espanyola) en un referèndum, sempre i quan, és clar, associem aquesta tendència amb l’opció sí-no, quelcom que crec que no és agosarat de fer, ni que sigui parcialment. Certament, aquesta opció pot no trobar-se reflectida en un eventual referèndum autèntic: tal i com aquí defenso, aquest és un vot absurd i no efectiu.

Per acabar, considero que la defensa del canvi de règim sembla ser una argumentació massa general i abstracta que no té en compte els moviments concrets que fan les forces polítiques que es troben sobre el tauler; per tant, aquesta defensa dóna cobertura a aquests moviments. Per això, convindria ara apreciar els dos moviments d’aquesta mena que semblen estar actualment sobre la taula: les eleccions plebiscitàries i la proclamació unilateral d’independència.

Sobre unes eleccions plebiscitàries

L’altre dia feia una prova pilot d’una enquesta en un grup aula universitari. Una de les preguntes de l’enquesta era de la intenció de vot: “Si avui se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, a quin partit votaries?”. Un noi m’alça la mà: “Perdona, però eleccions plebiscitàries o no?” Anava a respondre coses diferents depenent del “tipus” d’eleccions. Doncs bé, aquest exemple il·lustra bé com d’imbuïda està la ciutadania per aquest discurs de les plebiscitàries, però hem de saber que, d’eleccions, només n’hi ha unes, les de representants del poble al Parlament, i punt. Això de “plebiscitari” és un afegitó, de nou, propagandístic.

Passades les eleccions és quan toca analitzar-ne els resultats i interpretar com s’ha mobilitzat l’electorat, però no es pot d’entrada interpretar com han de ser aquestes eleccions. Vaja, hom pot fer-ho, conforme a un projecte i un discurs públic, per descomptat, però el problema és que es pretén presentar com si certament tingués una diferència real, com si el president en convocar aquestes eleccions fes alguna cosa excepcional (quan totes les eleccions anticipades són, per definició, excepcionals), i com si estiguessin orientades de manera determinant cap a una única cosa concebible. Si políticament ho volen considerar així, que ho facin, però que no pretenguin fer canviar la concepció ciutadana de les eleccions com si fossin diferents, quan és exactament el mateix. I tothom que ho presenti diferentment i realment vulgui fer-nos creure que és diferent fa demagògia. Encara que no en diguéssim “plebiscitàries”, el resultat electoral seria previsiblement el mateix. No només això, sinó que en l’efectivitat política és el mateix, en la legalitat electoral és el mateix i en els principis de la representació política és el mateix.

Així, si “plebiscitari” és un epítet que s’afegeix per fer propaganda i voler induir que les eleccions tindran un caràcter i unes conseqüències diferents, això vol dir que el president Mas (o qualsevol altre) l’afegeix en funció de la seva intencionalitat política amb objecte de recrear en l’opinió pública una altra mena d’escenari. I això significa tres coses: en primer lloc i de manera simple, que fa pura demagògia. En segon lloc, que perd la neutralitat com a president del govern (o, si més no, una mínima contenció que hauria de tenir) en la mesura que està lligant activament aquest discurs amb un projecte polític particular i a gran escala, un projecte que no és mera “elecció” o programa partidista de polítiques públiques o mera acció governamental, un programa que no és consensuat ni atén a la pluralitat del Parlament. Es pot discutir, és clar, i cal organitzar un referèndum; aquesta és l’obligació del govern per atendre les demandes populars. Però no és apropiat, i aquesta és la tercera implicació, presentar una sola i única direcció (tendenciosa) de tota l’acció governamental i plantejar (amb la identitat de què he parlat més amunt) que lluitar per aquest projecte és el mateix que lluitar per la democràcia.

A banda d’eleccions “plebiscitàries”, Esquerra també fa referència a unes eleccions constituents, proposta a la qual també s’han unit els de la CUP. Aquesta, no obstant, sí que és una categoria real i diferent, però no sembla que es pugui aplicar al nostre context perquè no hi ha el marc normatiu per posar en marxa un procés constituent. Pitjor encara: eleccions “constituents” de què, si no hi ha un estat sobre el qual cal fer la nova constitució? En aquest cas passa un cosa semblant que amb les “plebiscitàries”: fer propaganda d’una cosa molt grossa i que s’acosta molt a la independència, perquè el votant independentista busca allò que d’aparença assenyala de manera immediata cap a la independència. No obstant, la diferència és que les constituents sí que tenen validesa en un determinat context: les eleccions constituents no són per fer un govern de concentració nacional, com Junqueras diu al seu full de ruta, sinó per formar un nou Parlament en un territori sobirà que aprovarà una constitució. Però el que passa és que, com que això no es dóna, òbviament les eleccions seran de iurede facto exactament unes eleccions normals i corrents. Així, utilitzant l’epítet de “constituent”, ERC (i la CUP) també està fent demagògia, amb la diferència respecte de les plebiscitàries que sembla que vulgui saltar-se la legalitat i els principis del dret. Això té les seves particulars implicacions jurídiques i polítiques, que tractaré ara només en part a partir de la declaració unilateral d’independència.

Sobre la declaració unilateral d’independència

Junqueras (que, per cert, va ser atrapat comptant els vots del 9-N, la qual cosa encara posa més en evidència la nul·la validesa del procés) concep en el seu programa cap a la independència fer veure que Catalunya és un estat independent, fer les Constituents i després fer la declaració. Però, altanto: segons la lògica i legitimitat del dret, la cosa va al revés: primer cal tenir el territori sobirà i després es fan eleccions constituents. Ell no ho diu així per pura estratègia partidista, imagino (és a dir, és un “qui la diu més grossa”); però, així i tot, fos quin fos l’ordre amb què ho concep, darrera seu no hi ha ni la més mínima legitimitat.

Val a dir d’entrada, també és important, que generalment parlem de declaració, però allò que té valor (perquè es refereix a l’autoritat amb dret per fer-ho) és una proclamació. Sense entrar en gaire distincions, només hem de saber que els d’ERC pretenen fer passar una cosa (declaració) per l’altra (proclamació). Si fessin una proclamació, la cosa es complicaria més per les qüestions jurídiques, però tanmateix també una mera declaració tindria certes implicacions.

Podem veure amb aquesta intenció de fer la proclamació l’error de partir, com a justificació, del procés del 9-N. No saben que un procés propagandístic (tornem als primers paràgrafs d’aquesta crítica) no pot legitimar tal cosa? Si ho volen fer, que diguin que ho volen fer perquè sí, però que no es fonamentin en un “plebiscit” que no té fonament jurídic. D’altra banda i més important, s’ha de tenir present que una tal proclamació és un acte de sobirania. Però, el que passa, és que el Parlament no és sobirà; l’únic sobirà és el poble. Aquí és on podem veure el problema de pretendre primer actuar com si el país fos independent, i després ja declarar-la. No: primer el poble s’ha de pronunciar per declarar el seu territori sobirà, l’únic que pot expressar la independència és el poble, i després que el poble s’hagi expressat el Parlament la proclamaria amb totes les del dret. Tal i com s’està plantejant, en canvi, cal entendre que, en cas que no hi hagués cap problema legal en fer una tal proclamació (cosa dubtosa), després hauria de ser referendada pel poble -que sí que és sobirà-, amb la qual ens tornaríem a trobar amb la mateixa situació que ens hem trobat des de l’inici del procés: trobar el marc per fer-ho i confiar (autoenganyar-se) que la majoria de la gent diria que sí.

Aquesta observació ens porta a constatar una cosa molt important. Així com amb les “plebiscitàries” l’acció de govern es confon amb el pur projecte independentista, passa una cosa semblant amb la institució parlamentària, la qual representa el poble de Catalunya: alinear la institució parlamentària en pro d’una declaració unilateral segons els interessos específics d’un partit suposa concedir arrogantment un acte de sobirania no lícit que trenca amb el pluralisme democràtic reflectit al Parlament. Fer una tal proclamació seria la cosa més antidemocràtica que es podria fer.

Això és el més significatiu que cal tenir present del fons de la declaració unilateral. Però, a més, no només podem criticar-ho des del dret, sinó que també convé tenir present els efectes polítics que podria tenir. Si tal referèndum postproclamador es realitzés i si les dades que he donat més amunt són certes, el resultat seria un no i, per tant, no només Esquerra hauria fet el ridícul, sinó que la seva gosadia en ignorar la diversitat parlamentària i pretendre convertir el Parlament en un òrgan sobirà hauria posat tota la institució parlamentària en evidència i l’hauria desvirtuada.

Darrera d’això, és clar, trobem el desconeixement d’aquests polítics de la situació política real sociològicament parlant del país. I això és així perquè els partits independentistes, que segueixen una línia totalment ideologitzada, són moguts invariablement per aquesta eufòria i aquest clam que porta a considerar automàticament que això és el que el poble vol. Però no seria atrevit dir que no comprendre la situació política de Catalunya, o almenys aquest aspecte (a saber: que el votant independentista no ha variat substancialment), portarà a cometre molts errors i portarà Catalunya a un carreró sense sortida.

És possible avui el feixisme?

Com a treball final de carrera per al grau de Sociologia, he fet un treball intitulat És possible avui el feixisme? Temptativa d’interpretació del feixisme, el qual vull posar a l’abast de tothom, fer-lo públic en aquest blog: en efecte, veureu al final l’enllaç de descàrrega del document PDF. Per saber en què consisteix aquesta investigació i animar-vos a llegir-vos-la, aquí el resum introductori:

“Aquest és un treball interpretatiu del fenomen feixista amb objecte de determinar si seria possible que avui dia es tornés a produir. Es tracta d’una anàlisi fonamentada en la situació històrica que va donar lloc al feixisme i desenvolupada a partir de la relació entre el feixisme i cinc característiques socials principals ja utilitzades en historiografia en explicacions i interpretacions del fenomen: imperialisme, gran capital, classes mitjanes, revolució i guerra. El nostre és un intent per posar en ordre les idees interpretatives i traslladar-les al context actual, en la mesura que reflexionem sobre com aquestes característiques societals poden mostrar-se avui dia. Així, aquest no és un intent per identificar les causes particulars del feixisme, sinó per fer un retrat del context social en el qual el feixisme podria aparèixer.”

Estic segur que trobareu la discussió interessant i que us pugui ser de profit, i no cal que digui que podeu fer coneixedor a qui vulgueu d’aquest treball i podeu difondre’l entre aquelles persones o col·lectius que cregueu que hi puguin estar interessats (sempre respectant els drets d’autor, no cal que ho digui). Si sou lectors assidus del blog sabreu que de tant en tant faig algun article en referència tant al feixisme directament, com a qüestions polítiques i socials que, en descriure la societat actual, s’hi relacionen d’alguna manera. Això és així perquè el feixisme, com dic al meu treball, és un fenomen ben complex i transcendent de la modernitat que en certa forma ens permet pensar i analitzar sobre la naturalesa d’aquesta nostra modernitat i el nostre present. És, doncs, quelcom ben profund, ampli, interessant i, com que interpretar el feixisme dóna les claus per entendre el nostre present, també ben controvertit.
M’he proposat desenvolupar en el blog amb articles específics un parell de qüestions que per motius d’espai no vaig poder incloure en el treball en si. No només això, sinó també tractar altres temes que es relacionen amb el feixisme, amb la situació sociopolítica, amb la història i amb la teorització de la pràctica política d’esquerres, temes que també poden ajudar a clarificar possibles crítiques que es puguin fer a les observacions presentades en el treball. Els temes que tinc pensats són: a) relació entre extrema dreta i feixisme; b) relació entre totalitarisme i feixisme; c) les classes mitjanes i el seu rol polític; d) socialisme i democratització; e) teoria de la revolució; f) actualitat de la lluita de classes; g) populisme i demagògia; h) l’estat del benestar.
L’a) i el b) són els que volia haver inclòs en el treball. De la resta he de dir que ja són temes que em ronden pel cap i volia tractar en algun moment en el blog, de fet sobre algun hi ha ja alguna referència, però ara el que vull és intentar de fer un desenvolupament d’aquestes qüestions autènticament ampli, cohesionat i sistemàtic. D’aquesta forma analitzaré la societat actual i en certa forma complementaré i ampliaré el treball que ja he fet. Ara bé, òbviament la publicació d’aquests articles no serà ordenada ni ràpida, sinó que portarà un temps; tanmateix, ara tinc temps per dedicar-me al blog i, per tant, jo intentaré escriure’ls tan ràpid com pugui, però evidentment aniré publicant també altres coses. Segurament el temes a) i b) seran els primers que trauré. La resta no sé quan els aniré publicant, però puc dir que el tema de l’estat del benestar ja el tinc mig desenvolupat en una extensa sèrie de quatre articles.

Ara sí, seguiu l’enllaç per descarregar-vos el treball És possible avui el feixisme? Temptativa d’interpretació del feixisme.

La importància de la ideologia en política

Daniel Zimmerman, l’alcalde de Monheim que ha eliminat el deute municipal atraient empreses amb rebaixes fiscals. (Font: Eigenes Werk/El Mundo)

L’altre dia llegia aquesta notícia d’un alcalde que “resol problemes” i sentia comentaris elogiosos respecte de com d’enutjosa és la ideologia i que ho fa molt bé perquè mira pel poble resolen problemes i ignorant les discussions oportunistes de la política. És, sens dubte, una cosa atractiva llegir un titular que digui que un alcalde ha solucionat d’una tirada el deute públic municipal, i una persona corrent que no es fixi en les implicacions polítiques i que estigui acostumada a una política de corruptes, de camarilla i de discussions típiques i retrets mutus entre partits estarà encantat amb un alcalde que no té ideologia i que es fixa simplement en solucionar els problemes. Ara bé, de debò que aquesta alcalde no té ideologia? O, més encara, és convenient ignorar la ideologia quan fem política i hem de fixar-nos només en els “problemes” a solucionar?

Partim d’una noció clara d’ideologia: és la representació, el fet de donar sentit, a la realitat, a allò que és. Òbviament, la definició del terme pot ser amplíssima i complexíssima, però amb això en tenim suficient per entendre, com explicaré, perquè no es pot pretendre deslligar la ideologia de la política, però no que “no es pugui pretendre” com si fos indesitjable èticament, sinó que és impossible, perquè la representació que tenim de la realitat és la que empeny vers una banda o altra, la que porta a la pràctica de prendre les decisions, la que ens imbueix d’uns valors que tenen sentit en funció d’aquesta representació. Així, doncs, no cal conscientment estar adscrit, diguem-ho, a una ideologia, sinó que són els principis i valors que guien l’acció política en funció de la manera com entenem la realitat, per tant es pot entreveure si no una completa defensa d’una escola de pensament, sí l’alineament real amb una determinada via.

Aquest és, per tant, el motiu per criticar l’acceptació com a positiva de l’acció d’aquest alcalde: la desideologització. Seria, a més, un error que certs sectors polítics (com ha fet el neoconservadorisme als 80 i als 90, però també com fa l’esquerra postmoderna) proclamessin que la ideologia en política no importa; i aquesta és ja, de fet, una afirmació ideològica. De manera complementària, hi ha també un corol·lari d’aquesta desideologització de la política, que és l’ànsia populista de veure un polític que no és com els altres (per tant, implica una comparació amb els “corruptes”: la qual cosa, òbviament, és ideologia) i que ignora les qüestions terminològiques de si s’és d’un corrent polític o d’un altre, però en canvi directament soluciona problemes, que és el que s’espera d’ell, i, de fet, realment ha aconseguit saldar el deu públic (el qual, per tant, ha hagut d’haver estat qualificat ideològicament negativament). Per això, automàticament se’l veu bé. El poble demana que no faci “politiqueo”, dirien en castellà, i vol que arregli la situació dolenta del municipi: ho fa, doncs ja sembla correcte, sense tenir en compte les motivacions, les justificacions que hi ha al fons de tals mesures i les implicacions. Simplement, el populisme vol dir que s’atengui de manera immediata a una demanda precisa. La política esdevé, per tant, un simple terreny tècnic, on pragmàticament cadascú fa el que pot, sense interessar-se per si s’és de dretes, d’esquerres, o d’un partit o d’un altre. El problema és que, encara que no s’hi interessin o hom no s’hi identifiqui, tals mesures tenen uns efectes materials, i els motius que porten a fer aquestes mesures només poden estar justificades en funció d’una manera d’entendre la realitat social: és a dir, dit ras o curt amb un exemple clar, o es beneficia l’empresari, o es beneficia el treballador; i això és un efecte real de la política econòmica que es dugui a terme, independentment de si es diu ser d’un partit o d’un altre.

Cal entendre bé el que estic afirmant: no dic que les mesures no puguin ser aplicades, sinó que no basta a veure-ho acríticament i com si fossin mesures sense implicacions més enllà de sanejar el deute, en aquest cas. Els polítics aprofitats, els polítics que ja estan en llocs de poder, els polítics que no tenen vocació pública, els qui són de la classe dominant, ells això ja ho saben, per això tendeixen (vés per on, són principalment els partits de dreta) a fer retòrica criticant l’esquerra dient-li que no faci discussions ideològiques, que divideixen el poble, que ells volen ajudar-lo, que només s’ha de discutir tècnicament… Com he dit, els neocons ho fan, perquè la desideologització implica no posar en dubte les coses, no criticar, sinó acceptar la realitat tal i com és i aplicar els recursos que es tenen a l’abast (això diuen) per arreglar problemes. Però no ens deixem enganyar: per una banda, les decisions no es prenen en el buit, sinó en un context de dominació política; per altra banda, les polítiques no són neutres, sinó que tenen uns efectes reals i materials i, en acceptar les coses com a fets immutables i consumats, òbviament no se’n pot dirigir l’acció d’altra manera que no sigui beneficiant les relacions socials i polítiques ja instituïdes.

Vegem aquesta crítica en el cas del municipi citat. Quina és la política clau que ha fet l’alcalde? La rebaixa fiscal per atreure empreses. Però, això, quina lògica política implica? Aquesta política es basa en pura competència entre municipis. Ja ho diu la mateixa notícia, és “dumping” fiscal. Quelcom que existeix en la divisió internacional del treball, però que es reprodueix a petita escala. És una de les característiques de la governança global. Aquest alcalde, en efecte, està alineat amb la línia de pensament que es legitima dient que, acceptant el món tal i com està, cal aprofitar al màxim els recursos que tens per aconseguir el que tu vols i en detriment dels altres. Si els altres municipis no ho fan, és el seu problema, ell sí que ho ha fet, d’aquesta manera el municipi intenta “fidelitzar” les empreses, com si hagués de fer patronatge.

Doncs bé, quin nom rep la línia d’acció política que es basa en la competència i en centrar-se en les empreses perquè són les que produeixen riquesa? Efectivament, és el neoliberalisme. Aquest alcalde, per tant, està duent a terme una política neoliberal, encara que no en sigui conscient. Té la virtut, tot s’ha de dir, que, a jutjar pel que diu la notícia, aplica perfectament els beneficis als serveis públics municipals, mentre que el neoliberalisme a gran escala correria exclusivament en benefici dels potentats, però això és una característica que s’explica per les qüestions de governança municipal pròpies que cal aplicar en un context que anomenen de multiescalament (municipis, regions, països o estats, i supraestats).

Tanmateix, igualment, no ens hauríem de deixar enlluernar per això, per un utilitarisme bàsic que busca atreure empreses només pels diners. Del que es tracta idealment -i vet aquí també, de nou, la importància de la ideologia en política, però aquest cop positivament- és de donar un projecte polític i uns pilars de responsabilitat social sobre els quals aplicar la política, cosa que no pot fer una política que ha esdevingut, pels motius utilitaris, un problema de gestió tècnica. De la mateixa manera, l’utilitarisme pragmatista només es fixa en els resultats (s’han aconseguit els objectius: una manera de pensar, per cert, de nou típicament neoliberal), no en els mitjans (de fet, qualsevol mitjà és vàlid si compleix la funció d’assolir l’objectiu) ni en la seva contextualització. Tant és així que ens podem preguntar: l’atracció de les empreses, ha estat feta sota control democràtic, o amb acords ad hoc entre alcaldia i empreses per oferir les condicions més favorables (a l’empresari)? Òbviament, la resposta és la segona proposició. Cal tenir ben present que aquest tipus de negociació és el mateix que a Catalunya s’aplicava pel projecte de l’Eurovegas: això vol dir que l’organització estatal (o municipal) actua com un promotor empresarial. Per si encara no ha quedat clar, ho torno a dir: això és neoliberalisme, una política centrada en les empreses, en buscar diners, en competir. Que ho titlli de neoliberal (perquè ho és), no és de fet el motiu central de la meva crítica: ho és el fet que, com deia més amunt, s’entén com una política tecnocràtica, per tant utilitària, i, en tot cas, això la porta a alinear-se amb el neoliberalisme. És a dir, l’important de la cosa és que no és una política neutra, sinó que l’utilitarisme té certes implicacions que signifiquen una manera de fer política i una manera d’entendre les relacions polítiques que no deixen de ser ideologia, perquè es fan unes coses i no unes altres i es beneficien certs grups socials i no uns altres.

Per això, una tal política tecnocràtica ens pot fer plantejar: què passaria si un altre municipi fa el mateix? Què passarà en moment de crisi? Què passarà quan les empreses ja no hi estiguin interessades? Doncs que les finances del municipi s’enfonsaran absolutament i, si volgués mantenir fidels les empreses, no hi hauria altre remei que utilitzar els avantatges fiscals neoliberals. És més, coneixent la dinàmica política i les aspiracions de les masses, com creieu que respondrà aquest poble si de cop i volta les empreses desapareixen i tot els serveis públics que s’han pogut finançar es tornen de pagament? Doncs cal suposar que ho farà de manera reaccionària.
Tot això, en efecte, és quelcom que un alcalde que “resol problemes” no té en compte i, de fet, tenir-ho en compte seria contrari a una mentalitat pragmàtica d’arreglar allò que s’ha qualificat com a problema ara: en canvi, si la mesura duta a terme implica un problema demà, doncs ja se solucionarà el nou problema demà. I és aquí quan convé fer una anàlisi crítica de la ideologia: podem tenir clares quines són les tendències del món “tal i com és” per reconèixer les relacions de dominació i contextualitzar la pràctica política, i quins són els principis i valors que ens poden orientar per tal de posicionar-nos d’una o altra manera i no deixar-nos endur pel bord utilitarisme impregnat de populisme, el qual, òbviament -hi insisteixo-, no succeeix en el buit. Però, per si no ha quedat clar, no es tracta d’autoubicar-se en la “puresa” d’un corrent politicoideològic pròpiament dit, sinó de reconèixer els efectes i els motius de les pràctiques polítiques, de fer la crítica de la realitat per adonar-nos que no està desprovista d’ideologia i conèixer com està estructurada per donar a la nostra política una orientació plena i èticament sòlida, quelcom que l’utilitarisme és incapaç de fer.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.