Infloblog: avís
Estimats lectors,
Us escric aquest avís simplement per constatar una cosa que ja deureu haver observat: últimament, aquests últims dos mesos, no he escrit tant com hauria. Efectivament, em costa mantenir el ritme de publicació, per dos motius. Primer, per la feina que he de fer, la feina que tinc i, conseqüentment, el poc temps. Segon, perquè, si bé tinc moltes idees i articles planejats per publicar (en total, tinc 132 esborranys a la llista d’entrades, i d’aquests potser una quinzena necessiten els últims retocs, més informació perquè estiguin complets o fer-los més coherents), em costa acabar de donar-los forma, tant per la falta de temps com perquè és com si estigués una mica saturat, malgrat que ja són quasi vacances, i no em sento gaire concentrat, però també deu ser perquè per alguns articles necessito dedicar-m’hi bé.
Heu de saber que penso que ja a partir d’aquesta setmana podré dedicar-m’hi amb la mateixa intensitat com sempre ho he fet. No crec que la feina, les ocupacions que tindré a l’estiu em treguin gaire temps per escriure al blog, més que res perquè m’interessa i també ho considero una mena d’”ocupació”.
El que pretenia, doncs, és fer-vos-ho saber i intentar que no perdéssiu l’interès pel blog. De fet, ja us puc avançar que els propers articles que tinc intenció de publicar són sobre la segregació sexual a les residències universitàries i sobre les diferències de nivell de corrupció per partits polítics.
Apa, gràcies i salut a tots
Ressenya: Modernidad y Holocausto
Modernidad y Holocausto – Zygmunt Bauman (1989)
El llibre, en una cita:
“La civilización demostró ser incapaz de garantizar un uso moral de los terroríficos poderes que ella había creado”.
El llibre, en un paràgraf:
Al contrari del que la historiografia tradicionalment ha dit, l’holocaust no és una anomalia de la modernitat, ni un problema únicament jueu, ni fruit de la bogeria d’un home, sinó la culminació de la lògica racionalitzadora: “Es cierto que el genocidio moderno es diferente. El genocidio moderno es genocidio con un objetivo. Librarse del adversario ya no es un fin en sí mismo. Es un medio para obtener el fin, una necesidad que proviene del objetivo final, un paso que hay que dar si se quiere llegar al final del camino. El fin es una grandiosa visión de una sociedad mejor y radicalment diferente. El genocidio moderno es un ejercicio de ingeniería social, pensado para producir un orden social que se ajuste al modelo de la sociedad perfecta.”
Què explica?
Obra cabdal del pensament sociològic, analitza els canals pels quals la modernitat va arribar a desenvolupar l’holocaust, quins mecanismes lligats a les característiques pròpies del “progrés” van produir una tal barbaritat, de tal manera que conclou que la història d’Occident no és aquell camí de roses sempre positiu, també genera fets negatius. Són dues cares de la mateixa moneda. I a propòsit d’això Bauman reflexiona sobre la moralitat.
En efecte, l’holocaust es va produir per una contingència històrica, en tant que reunió estranya de factors moderns normals que típicament es donen per separat, però lògica i coherent amb el procés de modernització. Una trobada de factors que va permetre ignorar la moralitat i posar la maquinària burocràtica al servei de la matança. Bauman ja expressa que el tema d’aquesta obra és “el problema de la naturaleza social del mal o, para ser más precisos, de la producción social de comportamiento inmoral”.
L’estructura social ha possibilitat tal producció de mal, sobretot gràcies a la burocràcia, que ha permès substituir la moralitat social per una producció societal de moral vinculada amb la lleialtat, la tècnica i l’eficiència: no és objectiu de la burocràcia les persones, sinó les xifres. Així, tres elements “tècnics” expliquen la pèrdua de moralitat: distanciament respecte del resultat i divisió de tasques, deshumanització, i realització mecànica dins d’una cadena. I, així, el buròcrata no és responsable del resultat final de la tasca que realitzi. Això ho permet molt clarament la jerarquia burocràcia, i actualment les tecnologies de la informació i la comunicació també hi tenen molt a veure. No és estrany, llavors, que Bauman també parli dels experiments de Milgram.
Aquests elements es van produir combinats amb la teoria ideològica del racisme (que no és pas, diu l’autor, un corol·lari lògic de l’heterofòbia natural de tota societat humana, sinó el projecte d’una societat sense “imperfeccions”) i amb el fet que l’Estat va amergir com a única força social reguladora; les altres forces socials havien perdut tirada. “Cuando un poder absoluto capaz de monopolizar los instrumentos modernos de la acción racional se convierte al sueño modernista y cuando ese poder se libera de todo control social efectivo, entonces se produce el genocidio.” Sembla que aquesta separació de l’Estat de les forces socials que el podrien controlar i vincular amb altres sistemes de la vida social és fruit, com deia Cassirer en el seu llibre que també vaig ressenyar, dels mites polítics moderns.
No només aquests factors afectaven els perpetradors de l’holocaust, també els qui el patien: la racionalitat de l’actor i la racionalitat de l’acció van desconcordar. Si no concorden, la raó esdevé una “arma suïcida”, perquè la gamma d’opcions possibles en els quals guiar l’acció no era oberta: les opcions que es presentaven davant de la consideració racional eren determinades per una situació de poder molt fort, en la qual l’acció ja estava, en certa forma, prefixada. Hi havia possibilitats d’elecció que permeteren l’acció racional, però aquesta estava al servei de l’objectiu nazi. Així és com els jueus van arribar a “col·laborar” en el seu propi extermini, perquè “En condiciones excepcionales la conducta es, por definición, excepcional. Pero es excepcional en su forma visible y en sus consecuencias tangibles, no necesariamente en los principios de elección y en los motivos que la guían.” Aquests motius, efectivament, eren els de la racionalitat: per exemple, un oficial nazi podria oferir a un jueu la possibilitat de dir 10 persones a qui matar, i, si no ho feia, els nazis en matarien el triple. Per racionalitat, doncs, el jueu en qüestió preferirà dir ell els noms i tindrà la consciència tranquila pensant que sempre és millor 10 que no 30 morts.
En definitiva, una reflexió profunda i molt impactant, que pot fer-nos veure la nostra societat d’una altra manera, per adonar-nos que, com sentencia la cita atribuïda a Voltaire, la civilització no elimina la barbàrie, la perfecciona. I adverteix Bauman que hem d’estar alerta perquè totes aquelles condicions que van confluir per produir l’holocaust no han desaparegut, i pot tornar-se a repetir, potser aquest cop, pensa, per mitjà de la tecnociència. Ens invita a igualment a reflexionar sobre el fet que la moral, com a cosa absoluta, no és creada per les circumstàncies socials, sinó que és existencial de l’home, deriva del fet natural humà de viure amb altres persones, i adverteix com xoca quan es troba amb la racionalitat instrumental.
Índex:
Prólogo
1. Introducción: la sociología después del Holocausto
2. Modernidad, racismo y exterminio (I)
3. Modernidad, racismo y extermino (II)
4. Singularidad y normalidad del Holocausto
5. Solicitar la cooperación de las víctimas
6. La ética de la obediencia (lectura de Milgram)
7. Hacia una teoría sociológica de la moralidad
8. Addendum: racionalidad y vergüenza
Més per internet:
Pròleg de l’obra; a Casa del Libro; Zygmunt Bauman (Viquipèdia); reflexió sobre l’holocaust a propòsit del llibre des de la pedagogia; vídeo explicatiu de l’experiment de Milgram.
Nota:
L’última edició feta de l’obra, per Sequitur, té algunes errades de traducció, però per altra banda inclou un apèndix final intitulat “Manipulación social de la moralidad: actores moralizadores, acción adiaforizante”, corresponent al discurs que pronuncià Bauman en la recepció del Premi Amalfi el 1990.
