La importància de la ideologia en política

Daniel Zimmerman, l’alcalde de Monheim que ha eliminat el deute municipal atraient empreses amb rebaixes fiscals. (Font: Eigenes Werk/El Mundo)

L’altre dia llegia aquesta notícia d’un alcalde que “resol problemes” i sentia comentaris elogiosos respecte de com d’enutjosa és la ideologia i que ho fa molt bé perquè mira pel poble resolen problemes i ignorant les discussions oportunistes de la política. És, sens dubte, una cosa atractiva llegir un titular que digui que un alcalde ha solucionat d’una tirada el deute públic municipal, i una persona corrent que no es fixi en les implicacions polítiques i que estigui acostumada a una política de corruptes, de camarilla i de discussions típiques i retrets mutus entre partits estarà encantat amb un alcalde que no té ideologia i que es fixa simplement en solucionar els problemes. Ara bé, de debò que aquesta alcalde no té ideologia? O, més encara, és convenient ignorar la ideologia quan fem política i hem de fixar-nos només en els “problemes” a solucionar?

Partim d’una noció clara d’ideologia: és la representació, el fet de donar sentit, a la realitat, a allò que és. Òbviament, la definició del terme pot ser amplíssima i complexíssima, però amb això en tenim suficient per entendre, com explicaré, perquè no es pot pretendre deslligar la ideologia de la política, però no que “no es pugui pretendre” com si fos indesitjable èticament, sinó que és impossible, perquè la representació que tenim de la realitat és la que empeny vers una banda o altra, la que porta a la pràctica de prendre les decisions, la que ens imbueix d’uns valors que tenen sentit en funció d’aquesta representació. Així, doncs, no cal conscientment estar adscrit, diguem-ho, a una ideologia, sinó que són els principis i valors que guien l’acció política en funció de la manera com entenem la realitat, per tant es pot entreveure si no una completa defensa d’una escola de pensament, sí l’alineament real amb una determinada via.

Aquest és, per tant, el motiu per criticar l’acceptació com a positiva de l’acció d’aquest alcalde: la desideologització. Seria, a més, un error que certs sectors polítics (com ha fet el neoconservadorisme als 80 i als 90, però també com fa l’esquerra postmoderna) proclamessin que la ideologia en política no importa; i aquesta és ja, de fet, una afirmació ideològica. De manera complementària, hi ha també un corol·lari d’aquesta desideologització de la política, que és l’ànsia populista de veure un polític que no és com els altres (per tant, implica una comparació amb els “corruptes”: la qual cosa, òbviament, és ideologia) i que ignora les qüestions terminològiques de si s’és d’un corrent polític o d’un altre, però en canvi directament soluciona problemes, que és el que s’espera d’ell, i, de fet, realment ha aconseguit saldar el deu públic (el qual, per tant, ha hagut d’haver estat qualificat ideològicament negativament). Per això, automàticament se’l veu bé. El poble demana que no faci “politiqueo”, dirien en castellà, i vol que arregli la situació dolenta del municipi: ho fa, doncs ja sembla correcte, sense tenir en compte les motivacions, les justificacions que hi ha al fons de tals mesures i les implicacions. Simplement, el populisme vol dir que s’atengui de manera immediata a una demanda precisa. La política esdevé, per tant, un simple terreny tècnic, on pragmàticament cadascú fa el que pot, sense interessar-se per si s’és de dretes, d’esquerres, o d’un partit o d’un altre. El problema és que, encara que no s’hi interessin o hom no s’hi identifiqui, tals mesures tenen uns efectes materials, i els motius que porten a fer aquestes mesures només poden estar justificades en funció d’una manera d’entendre la realitat social: és a dir, dit ras o curt amb un exemple clar, o es beneficia l’empresari, o es beneficia el treballador; i això és un efecte real de la política econòmica que es dugui a terme, independentment de si es diu ser d’un partit o d’un altre.

Cal entendre bé el que estic afirmant: no dic que les mesures no puguin ser aplicades, sinó que no basta a veure-ho acríticament i com si fossin mesures sense implicacions més enllà de sanejar el deute, en aquest cas. Els polítics aprofitats, els polítics que ja estan en llocs de poder, els polítics que no tenen vocació pública, els qui són de la classe dominant, ells això ja ho saben, per això tendeixen (vés per on, són principalment els partits de dreta) a fer retòrica criticant l’esquerra dient-li que no faci discussions ideològiques, que divideixen el poble, que ells volen ajudar-lo, que només s’ha de discutir tècnicament… Com he dit, els neocons ho fan, perquè la desideologització implica no posar en dubte les coses, no criticar, sinó acceptar la realitat tal i com és i aplicar els recursos que es tenen a l’abast (això diuen) per arreglar problemes. Però no ens deixem enganyar: per una banda, les decisions no es prenen en el buit, sinó en un context de dominació política; per altra banda, les polítiques no són neutres, sinó que tenen uns efectes reals i materials i, en acceptar les coses com a fets immutables i consumats, òbviament no se’n pot dirigir l’acció d’altra manera que no sigui beneficiant les relacions socials i polítiques ja instituïdes.

Vegem aquesta crítica en el cas del municipi citat. Quina és la política clau que ha fet l’alcalde? La rebaixa fiscal per atreure empreses. Però, això, quina lògica política implica? Aquesta política es basa en pura competència entre municipis. Ja ho diu la mateixa notícia, és “dumping” fiscal. Quelcom que existeix en la divisió internacional del treball, però que es reprodueix a petita escala. És una de les característiques de la governança global. Aquest alcalde, en efecte, està alineat amb la línia de pensament que es legitima dient que, acceptant el món tal i com està, cal aprofitar al màxim els recursos que tens per aconseguir el que tu vols i en detriment dels altres. Si els altres municipis no ho fan, és el seu problema, ell sí que ho ha fet, d’aquesta manera el municipi intenta “fidelitzar” les empreses, com si hagués de fer patronatge.

Doncs bé, quin nom rep la línia d’acció política que es basa en la competència i en centrar-se en les empreses perquè són les que produeixen riquesa? Efectivament, és el neoliberalisme. Aquest alcalde, per tant, està duent a terme una política neoliberal, encara que no en sigui conscient. Té la virtut, tot s’ha de dir, que, a jutjar pel que diu la notícia, aplica perfectament els beneficis als serveis públics municipals, mentre que el neoliberalisme a gran escala correria exclusivament en benefici dels potentats, però això és una característica que s’explica per les qüestions de governança municipal pròpies que cal aplicar en un context que anomenen de multiescalament (municipis, regions, països o estats, i supraestats).

Tanmateix, igualment, no ens hauríem de deixar enlluernar per això, per un utilitarisme bàsic que busca atreure empreses només pels diners. Del que es tracta idealment -i vet aquí també, de nou, la importància de la ideologia en política, però aquest cop positivament- és de donar un projecte polític i uns pilars de responsabilitat social sobre els quals aplicar la política, cosa que no pot fer una política que ha esdevingut, pels motius utilitaris, un problema de gestió tècnica. De la mateixa manera, l’utilitarisme pragmatista només es fixa en els resultats (s’han aconseguit els objectius: una manera de pensar, per cert, de nou típicament neoliberal), no en els mitjans (de fet, qualsevol mitjà és vàlid si compleix la funció d’assolir l’objectiu) ni en la seva contextualització. Tant és així que ens podem preguntar: l’atracció de les empreses, ha estat feta sota control democràtic, o amb acords ad hoc entre alcaldia i empreses per oferir les condicions més favorables (a l’empresari)? Òbviament, la resposta és la segona proposició. Cal tenir ben present que aquest tipus de negociació és el mateix que a Catalunya s’aplicava pel projecte de l’Eurovegas: això vol dir que l’organització estatal (o municipal) actua com un promotor empresarial. Per si encara no ha quedat clar, ho torno a dir: això és neoliberalisme, una política centrada en les empreses, en buscar diners, en competir. Que ho titlli de neoliberal (perquè ho és), no és de fet el motiu central de la meva crítica: ho és el fet que, com deia més amunt, s’entén com una política tecnocràtica, per tant utilitària, i, en tot cas, això la porta a alinear-se amb el neoliberalisme. És a dir, l’important de la cosa és que no és una política neutra, sinó que l’utilitarisme té certes implicacions que signifiquen una manera de fer política i una manera d’entendre les relacions polítiques que no deixen de ser ideologia, perquè es fan unes coses i no unes altres i es beneficien certs grups socials i no uns altres.

Per això, una tal política tecnocràtica ens pot fer plantejar: què passaria si un altre municipi fa el mateix? Què passarà en moment de crisi? Què passarà quan les empreses ja no hi estiguin interessades? Doncs que les finances del municipi s’enfonsaran absolutament i, si volgués mantenir fidels les empreses, no hi hauria altre remei que utilitzar els avantatges fiscals neoliberals. És més, coneixent la dinàmica política i les aspiracions de les masses, com creieu que respondrà aquest poble si de cop i volta les empreses desapareixen i tot els serveis públics que s’han pogut finançar es tornen de pagament? Doncs cal suposar que ho farà de manera reaccionària.
Tot això, en efecte, és quelcom que un alcalde que “resol problemes” no té en compte i, de fet, tenir-ho en compte seria contrari a una mentalitat pragmàtica d’arreglar allò que s’ha qualificat com a problema ara: en canvi, si la mesura duta a terme implica un problema demà, doncs ja se solucionarà el nou problema demà. I és aquí quan convé fer una anàlisi crítica de la ideologia: podem tenir clares quines són les tendències del món “tal i com és” per reconèixer les relacions de dominació i contextualitzar la pràctica política, i quins són els principis i valors que ens poden orientar per tal de posicionar-nos d’una o altra manera i no deixar-nos endur pel bord utilitarisme impregnat de populisme, el qual, òbviament -hi insisteixo-, no succeeix en el buit. Però, per si no ha quedat clar, no es tracta d’autoubicar-se en la “puresa” d’un corrent politicoideològic pròpiament dit, sinó de reconèixer els efectes i els motius de les pràctiques polítiques, de fer la crítica de la realitat per adonar-nos que no està desprovista d’ideologia i conèixer com està estructurada per donar a la nostra política una orientació plena i èticament sòlida, quelcom que l’utilitarisme és incapaç de fer.

La mitificació de la Natura

La crítica ecologista dirigida a la societat actual dient que està basada en el supòsit de la superioritat de l’home sobre la natura és errònia. Aquí pretenc donar una explicació al respecte i justificar que l’idealisme ecològic no és ecologisme pròpiament dit, però vull advertir que la cosa és complexa, no sé si haurà quedat clar i que, en realitat, hi ha múltiples temes paral·lels que toco en aquest article. Doncs bé, per entendre l’explicació que aniré donant, hem de partir d’entrada de la pressuposició en el pensament ecologista que l’home ha de “conviure” amb la naturalesa, que cal conscientment buscar o mantenir un equilibri en el qual l’home estigui en “igualtat de condicions” amb la resta d’element naturals, que antigament (en l’època primitiva) les societats humanes estaven perfectament integrades en la naturalesa, però això s’ha anat pervertint. Aquest diagrama ho il·lustra:

model eco i ego

Ningú no pot negar que en el nostre imaginari social el model eco és el que hauria de prevaldre i que, fins i tot, és en certa forma promogut per l’ecologisme. Ara bé, aquesta imatge idealitzada transmet, quan es pretén dir que el model eco és estupend, com si fos el correcte de manera “natural”, i que és el que seguien les societats primitives, una idea totalment falsa. En el fons, és dominant en el nostre imaginari social una concepció de la Natura com a cosa harmoniosa, ordenada i equilibrada, quelcom que no se sosté per enlloc. Per desmuntar-ho, hem de començar per la imatge idealitzada de les societats primitives.

La distinció entre civilització i natura sempre ha existit. Antropològicament parlem de la contraposició entre selva i aldea, no com a tals, sinó conceptes de significacions antropològiques en la cultura: la selva és el desordre, mentre que l’aldea és l’ordre (o sigui, el que té sentit). L’existència humana plena es duia a terme en l’aldea, mentre la natura era indòmita, un territori on només s’aventuraven els homes per les necessitats de la supervivència. No és cert que hi hagués un equilibri “natural”, no és del tot cert que tals societats tinguessin una consciència ecologista. I, en tot cas, si tenien res semblant, no era tampoc perquè la natura és bona de per si i s’ha de protegir (aquest és el discurs ideològic ecologista de les nostres societats, que en cap cas no podem cometre l’error antihistòric de traspassar-lo a les societats primitives), sinó perquè de la natura (o, millor, de l’ambient) depèn, en termes immediats i materials, la subsistència de l’home (per tant, de l’aldea).
Si aquests pobles donaven aparença divina als fenòmens naturals era per fer-los més comprensibles i amables i per restar temor envers el desconegut, no perquè fossin perfectes ecòlegs que no farien mai mal a un arbre. És cert, evidentment, que no es dedicaven a destrossar l’entorn natural, i no ho feien perquè seria contrari a les seves necessitats de supervivència: no és que la natura, pel sol fet de ser-ho, es valgués el respecte dels homes, sinó que oferia (i les ofereix encara i sempre ho farà) les condicions materials per a la supervivència dels homes. Dit d’una altra manera, les religions són la manera de donar sentit als fenòmens naturals que no es comprenien, per fer-los subjectivament significatius, la qual cosa demostra que efectivament no hi podia haver una valoració de la natura, perquè era quelcom llunyà i inescrutable.
En definitiva, hi ha una frontera entre aldea i selva. L’home no ha format mai part constitutiva a un mateix nivell de la resta d’elements naturals d’un sistema equilibrat, sinó que sempre s’ha trobat immers en un entorn hostil, sempre la natura l’ha pres, pressionat, constret. Ara bé, el que sí que crec que es pot afirmar és que l’home ha pretès expandir l’aldea a tot l’abastable per la cultura humana, però òbviament parlant en termes evolutius, no intencionals.

És cert que lindustrialisme és l’època històrica en la qual sorgeixen idees i ideologies que veuen el treball humà com quelcom capaç de sotmetre la naturalesa: el treball és, en certa forma, la manera de superar la forta contraposició entre aldeaselva, per tant la forma de superar, dit en termes marxistes, el conflicte originari entre home i naturalesa. En realitat, sempre ha estat el treball com l’home s’ha relacionat amb la naturalesa, però les necessitats materials de la nova civilització industrial aportaven un canvi qualitatiu.
Jo penso que d’això es deriven dues coses molt lligades: en primer lloc, es comença a construir el que segons el diagrama superior s’anomena model ego, en la mesura que la tècnica i la cultura en general permeten a l’home estendre la seva capacitat d’adaptació (i ampliar les fronteres de l’aldea). En segon lloc, el positivisme implica que la naturalesa, precisament perquè la tècnica permet trobar sortida a totes les necessitats humanes, deixa de ser quelcom d’inescrutable. Però és molt important, i és el quid de la qüestió, tenir present que de tot això no es deriva necessàriament ni inevitablement que l’home hagi de “dominar”, de destruir, de doblegar tots els fenòmens i fets naturals a la seva voluntat, sinó que tot depèn de les relacions socials que hi hagi en la forma industrial de la civilització, ja que les relacions amb l’entorn només són un reflex d’aquestes relacions socials.

Walter BenjaminEn aquest sentit, jo defenso que el problema del dit “model ego” no és el fet que l’home estigui al capdamunt de la jerarquia, ni molt menys: l’home és la mesura de totes les coses! Sinó que històricament se li hagi donat sentit només respecte de la relació entre l’home i la resta de la naturalesa, no respecte de les relacions entre homes. En efecte, de l’industrialisme va acabar dominant la idea del treball com a font de tota riquesa, idea que ha prosperat també amb el marxisme, no exempta, però, de polèmica. Walter Benjamin mateix, per exemple, ja deia que en aquesta noció es troba la versió secularitzada de l’ètica protestant i, presa com a noció de progrés, significa, com diu a les Tesis sobre la història: “Sólo está dispuesta a percibir los progresos del dominio sobre la naturaleza, no los retrocesos de la sociedad.” De nou, es tracta d’una qüestió materialista: el que cal tenir en compte són els béns i beneficis de la societat en el tractament objectiu de l’entorn natural.
Aquest altre fragment ben suggerent recull, al meu parer, una correcta noció de treball i, de retruc, de naturalesa: “Para Fourier, el trabajo social bien ordenado debería tener como consecuencia que cuatro lunas iluminen la noche terrestre, que el hielo se retire de los polos, que el agua del mar no sea más salada y que los animales feroces se pongan al servicio de los hombres. Todo esto habla de un trabajo que, lejos de explotar a la naturaleza, es capaz de ayudarle a parir las creaciones que dormitan como posibles en su seno. Al concepto corrupto de trabajo le corresponde como complemento esa naturaleza que, según la expresión de Dietzgen, ‘está gratis ahí’.” Si bé he de reconèixer que és una discussió filosòfica complexa i, particularment, en el seu llibre ell no ho detalla, tanmateix interpreto que el que ve a dir és que la gràcia de l’aplicació de la vida tècnica en la naturalesa és que és més fàcil tenir un entorn apte per a la vida social i saber amb què ens trobarem, perquè, altrament, la naturalesa salvatge és tota una cadena accidental d’esdeveniments i, quan canvia una baula, no se sap mai com reaccionarà i com canviarà el conjunt.

És en aquest punt, després d’haver fet aquesta llarga digressió, on podem entrar en la qüestió del mite de la naturalesa. Certament, aquesta observació que acabo d’anotar parteix de la idea que la natura és desordre i que és l’home el que s’hi ha de fer un lloc per poder viure. I cal insistir molt en la qüestió: aquesta és la concepció típica de la contraposició entre aldea i selva i que el positivisme ha, podríem dir-ne, heretat sota una forma científica. Sobre això és sobre el que s’ha construït la modernitat. La qüestió idealista sobre la suposada bondat metafísica en “respectar” la naturalesa és posterior, és actual. És el postmodernisme el que ha construït el que el diagrama copiat anomena “model eco”.

Hi ha aquí dos errors essencials i complementaris. En primer lloc, idealitzar un passat com si fos cert, cosa que només es pot fer si, en segon lloc, es considera la naturalesa una cosa harmoniosa, com un equilibri fix i perfecte. El fons, en realitat, és l’errònia concepció de la natura: un ambient afable en el qual l’home es pot moure lliurement. Aquest és el mite, que sovint significa considerar que hi ha una situació prèvia perfecta de la natura i, com a tal, no ha de ser tocada. Aquesta mitificació certament ens suposa problemes: com identifiquem aquesta situació prèvia? I segur que les mateixes dinàmiques de la naturalesa no l’alteren? I per què no hauríem de poder modificar la natura? No cal anotar, igualment, l’error de perspectiva: igual com un erroni concepte del treball només considera progrés el domini sobre la naturalesa, un erroni concepte ecològic només considera com a ecologisme les relacions entre home i natura (o l’equilibri natural per se), no les relacions entre homes. A més, no es considera que l’evolució biològica i ecològica no deixa de ser sempre un seguit d’accidents, un equilibri contextual. Igual com una errònia concepció del treball considera només el progrés en termes del domini sobre la naturalesa, una errònia concepció ecològica consideraria l’ecologisme com la inviolabilitat de la naturalesa.

Però una primera paradoxa d’aquest pensament no triga a manifestar-se. En efecte, els ecologistes i mediambientalistes diran que els homes no estan per damunt de la natura, que hi viuen a dins, per tant que no podem modificar la natura com si fos una cosa externa… però, altanto: què fa la mitificació de la natura si no és justament interpretar la Natura com quelcom tancat i ordenat per si mateixa i separada de l’home? Precisament, doncs, perquè som humans i vivim en un entorn natural, és normal (“natural”) que hi actuem, no es tracta de dues esferes independents. I si les nostres activitats envers la natura han de ser més limitades, no és perquè la natura existeixi abans, perquè fem malbé una situació òptima que hauria de ser intocable o perquè la natura tingui drets, sinó perquè l'”alteració” de la natura, lluny de ser dolenta per si mateixa, pot repercutir negativament sobre nosaltres. El bon ecologisme consisteix, llavors, a reconèixer els perjudicis inútils sobre la natura (i, consegüentment, sobre nostre) i adaptar-nos a la natura i treballar-la en funció de les nostres possibilitats tècniques.

Darrera d’això es fa visible encara una contradicció: l’home és superior a la natura, malgrat que idealment es presenti el model com un cercle harmoniós on elements humans i naturals són iguals. Aixo és, justament, una segona paradoxa. Expliquem-ho: el model eco es justifica per l’obligació de cuidar la naturalesa; no només es pressuposa un equilibri diví, sinó també una espècie de responsabilitat de l’home envers la natura (a la qual, fins i tot, se li pressuposen drets), quelcom que només pot tenir sentit si es considera que hi ha relacions de força entre els dos “agents” (humanitat i natura). El problema de la responsabilitat, certament, és que implica una relació bilateral, la qual, òbviament, no té sentit de la natura envers l’home: quan la natura “envia” un huracà contra els pobles, com s’ha d’entendre? Doncs simplement no s’ha d’entendre de cap manera. És la divinització o l’animisme justament el que hi donen un sentit: l’huracà és un càstig dels déus. Per això seria un error considerar la relació de l’home amb el seu entorn com una responsabilitat “pura”, perquè necessàriament això seria objectivar la natura (per tal que aquesta responsabilitat tingués sentit), és a dir, filosòficament parlant, implica la mitificació de l’entorn natural com un tot, independentment de si hom pensa de debò que és un càstig diví o no.

Però encara no hem arribat al nucli d’aquesta paradoxa: la superioritat de l’home respecte de la naturalesa, que només pot ser tal justament perquè la naturalesa pren aquesta forma mitificada. El mite pren forma per oposició a l’altre model: el “model ego” forma part del resultat de l’evolució històrica i fer-hi una crítica no vol dir justificar un aparent model “natural” no corromput. Això és quelcom ideològic, un model que no té perquè contraposar-se a l’altre. Això és així perquè, en el moment idealista de valoració de la natura, s’agafen els efectes negatius que una mena de sistema d’organització social (no pas creat a voluntat, sinó per evolució històrica) provoca sobre el medi ambient, com si fos tot el sistema, diguem-ho així, de relacions naturals; per oposició, llavors, es legitima una cosa que es veu contrària (també com si realment pogués ser totalment construïda per la consciència humana). És a dir, s’agafa la part pel tot: o sigui, els efectes negatius materials, per la completa coherència del sistema natural; i per això, la solució també, en sentit invers, ofereix una imatge total a una cosa parcial: un complet aparent sistema coherent que contextualitza tota l’existència humana, a unes formes materials particulars i històricament circumscrites de “dominar” la naturalesa.
És d’aquesta confusió que es produeix l’error de considerar aquest “model eco”, que, com acabo de dir, s’ofereix de forma ahistòrica, com universal en sentit “natural” (i, doncs, essencialista, i si és essencialista vol dir que, efectivament, pressuposa una bondat “natural” -tornem-hi amb aquesta paraula…- que no pot ser lògicament justificada d’altra manera que no sigui per mitjà del mite), i és així com s’aconsegueix el que en realitat es pretenia evitar: imposar aquest model ideològic no només a la resta de cultures contemporànies, sinó extrapolar-lo a tota la història i distorsionar la imatge real de les societats primitives, una imatge, doncs, que confecciona la natura d’una determinada manera. Aquest que he anomenat “complet aparent sistema coherent” no pot ser confeccionat d’altra forma que no sigui controlant la naturalesa. Aquí hi ha la gran paradoxa: aquesta coherència de què parlo, aquest “model eco”, és i ha de ser antròpicament construït, a fi i efecte de superar i descartar finalment el conflicte originari entre treball i natura. Per acabar-ho de deixar clar, només clar indicar que això vol dir que la distinció antropològica entre aldea i selva desapareixeria en favor de la segona, erròniament apreciada. No cal dir, novament, que això és un pur idealisme que oblida que l’home és un animal essencialment social i cultural.

Per tancar la qüestió, és important fer notar que la concepció del “model eco” impedeix el bon ecologisme, perquè, sota la mitificació que domina el nostre imaginari social, s’amaga la realitat de la relació entre home i entorn i, d’aquesta manera, es fa difícil de tirar endavant mesures que encaixin objectivament amb la situació. És més, bé es podria pensar que cal desterrar la mitologia de la Mare Natura per tal de poder fer un ecologisme real i que ens emancipi de les constriccions naturals. La natura entesa com una cosa harmoniosa i tot això no existeix, la Natura no és un ordre equilibrat que l’home pugui destrossar.

Amb tot això que dic s’ha d’entendre el contrari: no estic justificant el capitalisme depredador ni l'”explotació” de la natura, simplement el que estic dient, criticant l’idealisme ecològic, és que el “model  ego” és objectivament cert, mentre que el “model eco” és una fantasia i seria “antinatural” pretendre que la natura funcionés d’aquella manera, i intentar-ho no seria sinó, al contrari del que es pensen els ecologistes fanàtics, una “imposició” de l’home sobre les lleis de l’equilibri de la naturalesa.  La cosa rau a veure si (i com) les nostres pràctiques socials en la nostra situació social actual destrossen la societat, si l’afecten negativament, si, en últim terme, impedeixen la vida humana. Llavors, a partir d’una bona concepció del “model ego” tal i com ho he justificat, i tenint en compte la cultura humana i les necessitats socials, es podrà articular un correcte ecologisme.

La subreptícia forma d’introduir la ideologia per “experiments”

Circula per la xarxa aquest experiment social sobre l’ajuda que s’ofereix a persones en problemes:

L’escena, per si sola, és l’experiment: el fet d’haver fet aquella interacció en una plaça pública per veure com responia la gent. I això és la legitimació oficial. Tanmateix, el discurs més elemental té al darrera encara un discurs ideològic, segons el qual la vida és injusta. Cal veure, com en tot acte de comunicació, què és el que pretenen transmetre’ns llegint entre línies del discurs oficial, quin valor té la ideologia i quin és el metadiscurs que traspua d’aquest “experiment” en les relacions socials, així com la representació simbòlica de la realitat.

A vegades, en els diaris hi ha unes pàgines, potser identificades per un altre color o per un petit enunciat que diu “publireportatge”, dedicades a la difusió d’un determinat producte sobre una explicació mitjanament periodística i recolzada sobre aparent base científica. A algú se li ocorrerà dir que de debò són notícies? I aquest vídeo, de debò és un experiment? El que representa pot ser-ho, i de fet se sap de sobres que els vagabunds estan tombats a terra són ignorats, però tal i com se’ns presenta i el que ens anuncien no és un experiment, és pura i simple propaganda que, a més, transmet una ideologia molt clara.

Observem-ho fredament: les persones no ajuden els captaires i en tenen una mala imatge, en canvi els que tenen més bona imatge sí que són més ben considerats, i això es nota suposant que estigués en una “situació d’emergència”. Les aparences importen, però això és una situació injusta, com diu el mateix vídeo -un enunciat que tothom podria acceptar-. Però tot seguit diu: “Aprofita’t d’un avantatge injust”.
La pregunta és: algú pot trobar això decent i pot creure’s que es tracta d’un experiment que critica les aparences? Doncs centenars de milers de persones que ho difonen per les xarxes socials sí que l’hi troben. No han captat, està clar, el sentit de fons d’aquest anunci de la revista Forbes. En canvi, aquestes persones ho difonen com per demostrar la seva adhesió a un aparent humanitarisme (sempre fals en la societat de consum). Això s’explica per la funció del llenguatge i per la manera com l’anunci modifica els codis, sense alterar els significats, que són assumits per tothom, motiu pel qual totes aquestes persones s’han quedat amb l’aparença del vídeo.

Sembla una paradoxa que s’acabi dient que les aparences importen i s’acabi assumint la injustícia, quan la situació que es presenta és injusta, apel·lant al sentir col·lectiu i deixant a entendre que no hauria de ser així. Però, en realitat, no ho és, perquè l’ordre positiu de la situació no s’inverteix. En efecte, si hom és ric, no hi haurà aquella desviació de responsabilitats de què parla el psicòleg (si és que de debò és un psicòleg): la gent l’atendrà. En efecte, és cert que la gent ignora els miserables. En efecte, és igualment cert que ens guiem per les aparences, però en presentar-nos en societat hem de fer veure que no. En efecte, en definitiva, és cert que “la vida és injusta”.
En aquest sentit, parlant en termes de semàntica, el signe és el mateix entre el que representa el vídeo i el discurs primari que l’acompanya i el que passa a la realitat, independentment del valor que donem a la situació: és a dir, tant si caldria ajudar el pobre com si no, la cosa és que el ric surt beneficiat; tant si jutgem malament guiar-nos per les aparences o no, la cosa és que el qui té (i aparenta tenir) un bon estatus surt beneficiat. És a dir, la correspondència entre el significat i el significant no canvia. Però damunt d’aquest medi, el codi (el sistema de conceptualització) pateix una mutació: l’anunci es dirigeix a l’espectador, aprofitant que allò representat és cert, esperant que ho decodifiqui de forma habitual, però invertint l’escala de valors.
No hi ha, segons la meva anàlisi, un canvi de signes, per tant símbols fal·laços com acostuma a passar en els exercicis de prestidigitació simbòlica (alguns dels quals he analitzat en el bloc, per exemple aquest cas paradigmàtic), sinó que el discurs i el missatge primari permeten interpretar la realitat tal i com és (tal i com se’ns presenta) i segons el mateix sistema de valors. No hi ha manipulació de símbols, sinó, com tot seguit justificaré, legitimació dels mateixos símbols. La prestidigitació simbòlica, així, es presenta en la seva forma més sublim aprofitant la significació expressa de la societat per canviar els codis de comportament. En definitiva, aquest anunci manipula de forma que la realitat és la mateixa i la percebem igual, però la nostra consciència interpretant la decodificarà (i, doncs, li donarà un sentit o altre) de forma diferent.

Per entendre això, cal que recorrem a la ideologia, però no només entesa en un sentit polític, sinó en els valors de referència personals, tal i com la conceptualitza el filòsof eslovè Zizek: la ideologia és el que ens mou a comportar-nos i relacionar-nos amb els altres d’una determinada manera, fins i tot si no en som conscients, és la forma espontània de relacionar-nos: ningú no acorda esperar-se 15 segons a atendre l’executiu, ni 8 minuts a acudir al miserable. Així, hom ho fa “automàticament”… però sempre de forma condicionada (és a dir, un és pobre i l’altre és executiu).
Zizek diu que la ideologia funciona de forma que ningú no hi creu o no s’ho creu (l’afirmació o l’enunciat o el que sigui), però tanmateix hom segueix la superstició. En el cas que ens ocupa, en realitat és el negatiu d’aquesta afirmació: tothom ho creu (que jutjar per les aparences és dolent i caldria ajudar el pobre), però ningú no ho fa. El prejudici (la superstició) és: el pobre deu ser pollós i no es mereix que l’ajudin; tothom ho sap, però tanmateix ningú no se’n pot deslliurar.

Malgrat això, cal observar, fredament, que, com hem dit, aquesta és la base assumida sobre la qual es construeix el discurs del vídeo. L’aspecte conscientment central no és trencar amb el prejudici, sinó evitar la injustícia de la vida personalment viscudes. Això vol dir que dóna validesa al prejudici i a les situacions reals derivades (la qual cosa implica continuar ocultant el miserable i l’oprimit). En efecte, regna la ideologia dominant: evitar l’impuls d’ajudar el desamparat. El mateix psicòleg ho afirma: les persones estan en conflicte entre el fet i l’impuls: l’impuls els porta a ajudar, però el fet (la manera com construïm la realitat) els ho impedeix.

Aquí és on topem amb el quid de la qüestió: l’objectiu ideològic d’aquesta propaganda. El missatge transmès no es refereix al canvi de la realitat, sinó que cal fer que els impulsos que tinguem siguin conformes a la representació que en tenim i, aprofitant els valors dominants, evitar que l’altre se senti culpable de no ajudar. Per això no cal preguntar-se com és la realitat, només conformar els nostres impulsos a la realitat, que és objectivament certa. És l’impuls, en aquest cas, el que és positiu, per tant és bo deixar-lo lliure ajudant els altres… però en un context condicionat d’una determinada manera. Quan aquell impuls s’hi manifesta i expressa, les condicions d’aquell context (i els símbols que el doten de sentit) són tingudes per legítimes. És per això que inconscientment hom capta del missatge ideològic: perquè, com dèiem, la realitat no ha estat tergiversada ni les idees prèvies que hom té: continua sent vàlid seguir l’impuls d’ajudar els altres.

Fins aquí, cal apreciar que, malgrat no modificar els signes reals, hi ha igualment manipulació simbòlica: el discurs del vídeo està totalment dirigit a fi i efecte de presentar els valors ideològics que han de primar, valors que fàcilment, per ser expressats en un context que no és tergiversat, amaren la nostra representació simbòlica. A més a més, si, com dèiem, és el sistema de codificació el que és modificat, no és tant la cognició la que és manipulada, sinó l’ètica.
Vegem aquest discurs manipulador ideològicament dirigit. Per començar, el vídeo s’inicia amb una estratègia de desinformació, de no deixar clares les coses, així el missatge inconscient penetra més fàcilment: barrejar qualitat de vida, estatus social i situació financera. A més, ja comença el vídeo afirmant rotundament que l’estatus social implica sí o sí més qualitat de vida (cosa que no es pot afirmar mai en absolut i molt menys sense precisar els termes.) Dir-ho a l’inici és la manera d’assegurar-se que aquell prejudici estigui, al llarg de tota la visualització, en la base inconscient de la interpretació cognitiva del vídeo, necessària perquè el missatge que transmet, sempre conforme a tal prejudici, sigui captat. Com que tal prejudici s’accepta, entra el missatge, tal i com aparentment es presenta, sense que passi pel filtre de la nostra racionalitat, però tanmateix sabem que el missatge ha modificat els valors usuals per fer passar per bo el que es consideraria dolent, de tal manera que imperceptiblement quan donem per vàlid aquell missatge, en realitat també estem acceptant (se’ns queda gravat en la nostra base cognitiva, perquè la modificació és inherent al prejudici assimilat) els nous criteris decodificadors. La realitat social serà captada a partir de llavors sobre la base dels nous valors.
La manera de presentar el vídeo, a més, és més aviat com si estigués construït per difondre esperança i, sobretot, seguretat, amb aquesta música mig de misteri, mig de gran descobriment, aquest narrador neutre i greu, la progressió i un psicòleg que bàsicament diu obvietats i, amb la seva autoritat científica, dirigeix l’espectador cap al final perquè entengui el que interessa que ha d’entendre.

Una crítica mínimament profunda al vídeo pot desvelar efectivament tot el que fins aquí he dit i concloure que aquest “experiment” NO il·lustra essencialment com reaccionem davant d’una situació d’emergència, sinó que, donant per descomptades certes conductes individuals, il·lustra com hem de presentar-nos nosaltres davant dels altres perquè actuïn espontàniament, sigui o no en una situació d’emergència, en benefici nostre. Aquest “experiment” NO té res a veure amb la solidaritat, sinó amb l’èxit personal. Aquest “experiment” NO transmet cap missatge crític perquè posem en el nostre Facebook, com fa fútilment la majoria dels individus superficials, un comentari dient que és molt dolent fixar-se en les aparences, sinó que, per contra, el criteri “demostratiu” expressat és les aparences. Aquest “experiment” NO demostra, estrictament parlant, res, sinó que reafirma, donant-li un aire científic, una conducta i legitima un codi de valors. Aquest “experiment”, tota la difusió i presentació del vídeo, de fet, NO es manté al marge del pensament dominant, sinó que és un claríssim element de propaganda capitalista, inserida dins del circuit de l’espectacle (en el sentit que hi donava Debord: en podeu trobar alguna referència aquí).

Hi ha, però, un darrer element, el més significatiu i el que caracteritza en darrer terme el tipus de propaganda de què estem parlant, que arrodoneix tot això. Perquè hom podria reaccionar davant del lema explícit al final del vídeo: “Aprofita’t dels avantatges injustos”, ja que sembla que vulnera els nostres principis, de tal forma que el valor que podríem pressuposar que el vídeo transmet no és sinó cinisme, i, així, la meva crítica quedaria sense valor. No obstant, com dèiem, això en cap cas no contradiu la realitat, “irrefutablement” presentada als ulls de les persones pel vídeo. Precisament perquè així està acceptada, s’associa inevitablement aquesta realitat a l’ordre explícita donada, de tal forma que es dóna a aquesta realitat un altre valor (que el sistema de codficació manipulat desxifrarà i quedarà impregnat en la nostra forma “natural” i espontània de relacionar-nos en aquell medi). Així es dóna coherència a tot l’acte comunicatiu (els signes, els símbols i el codi) i, doncs, pot presentar-se sense cinisme: és una ideologia totalment honesta. Adonem-nos que aquí és on rau també la seva força d’impregnació, perquè els impulsos sempre són honestos. (Recordem que l’objectiu d’aquesta propaganda era dirigir-se als impulsos per adequar-los al context.) Amb aquesta coherència amb l’impuls i un cert sentit comú (els prejudicis, fins i tot) el sistema de valors defensat es fa legítim.

Aquesta és, benvolguts lectors, l’estratègia com penetra per mitjà d’aquest vídeo de pura propaganda la ideologia, de fet es reforça, perquè -hi insisteixo- es construeix damunt d’una base ideològica ja acceptada, de tal forma que positivitza uns valors que usualment són els políticament incorrectes.

Per anar concloent aquesta anàlisi, ja podem dir que l'”experiment” no era per analitzar la realitat, sinó per fer veure que hom pot aconseguir dels altres la resposta que vulgui. L’original forma de manipular, a més, no trenca els símbols de la realitat, sinó que accepta aquesta realitat i la seva representació, la qual certament té uns valors subjacents, però que per mitjà de la propaganda ara es fan explícits. Si en aquesta societat de l’espectacle tota la propaganda capitalista comença a perdre el vel de la discreció i es presenta de forma tan subtilment explícita, tingueu per segur que el canvi o l’afermament, segons el cas, de valors serà total, fàcil i “legítim”, i la revolució, per contra, serà impossible.

Però, en què consisteix aquesta ideologia? La informació escrita en el vídeo, en txec, afirma que l’èxit és una qüestió de vida o mort. Ja ho tenim, és el zenit de l’individualisme capitalista, però talment presentat i amb un valors modificats que aquest èxit no evita que tinguem impulsos d’ajudar la gent… però això sí, ajudar aquells que també tenen èxit. És l’èxit el criteri de valoració estructural, un missatge que és transmès per mitjà del vídeo apel·lant no tant a l’èxit, sinó a la solidaritat i sota el discurs superficial de voler trencar les aparences. Es tracta, en definitiva, d’una ideologia que no és la hipòcrita de l’humanitarisme, una ideologia que aprofita el mateix ordre de coses, però en canvia la significació: s’ha invertit: allò negatiu (ser un ric aprofitat) esdevé positiu, gràcies al joc manipulador de presentar i justificar en un context positiu (estatus social i ajuda de l’altri sense comptar amb les aparences) les conductes (els impulsos d’ajuda) que són volgudes.
Què és el que compta perquè l’èxit tingui valor i la conducta s’hi alineï espontàniament? Doncs és el context, però, valgui dir-ho, sempre individualitzat. En aquest sentit, l’afirmació última del vídeo respon a la pregunta inicial: sí, la nostra situació financera sí que compta. La gràcia d’aquest missatge ideològic és que no només pressuposa que inconscientment és així, sinó que conscientment i volgudament hem de fer que sigui així. Quina és sinó la lliçó del vídeo? Aprofita’t de les situacions tal i com es presenten (sense canviar-les) i busca allò que sigui un benefici per a tu. En tot cas, encara que volgudament no ho busquis, la ideologia continuarà fent la seva feina, ateses les seves característiques que hem descrit més amunt.

Finalment, només em falta parlar d’ètica, perquè en això que acabo de comentar és on veiem que emergeix el problema ètic. Certament, ja sabem (i això és la ideologia) que, els pobres, no els ajuda ningú, per tant, en realitat, estem reafirmant aquella desviació de responsabilitats. Vet aquí com el que deia aquell psicòleg no era un enunciat científic, sinó un judici de valor tendenciós i interessat, que conduïa maquiavèl·licament l’opinió de l’espectador. Per tot això, dicta la ideologia: hom ha d’ocupar un lloc en aquesta estructura social que el beneficiï. Llavors, la vida és injusta… i hom per la seva posició fa que ho sigui. Però les problemàtiques morals no es presenten a l’experiència individual, precisament perquè la ideologia no és cínica.

La contradicció ètica, tanmateix, hi és i té un impacte estructural. És una ideologia totalment buida d’humanitat i d’humanitarisme, perquè no mostra la més mínima confiança en les persones, no té fe en la humanitat. En canvi, tant aquest vídeo com el discurs ideològic, són típics exemples de la manipulació, centrats només en la conducta instintiva, i no en les capacitats socials ni la transformació social. Així mateix, aquesta ideologia típica capitalista té tendència a individualitzar i, per descomptat, a despolititzar. Així és el neoliberalisme, estimats lectors, i no són elucubracions: molt clarament es pot veure en certes afirmacions públiques d’alguns polítics (per exemple, aquí).
Així, l’assumpció d’aquest discurs ideològic implica la legitimació de la injustícia i reproducció de la immoralitat. No només això, sinó que m’atreviria a dir que el fet que hi hagi gent que s’alineï, conscientment o no, amb aquest vídeo i el reprodueixi i difongui demostra la força de dominació d’aquesta ideologia i com, efectivament, ja estava introduïda en les ments d’aquestes persones totalment faltades d’esperit crític i, possiblement, també d’ètica humanista (precisament perquè no han estat capaces de percebre el capgirament del missatge).

L’anàlisi del vídeo i de la seva ideologia acaba aquí. Però voldria, com a clarificació final, anotar un parell de línies de reflexió paral·leles a aquesta anàlisi que encara es podrien seguir i que jo aquí no he comentat perquè són més filosòfiques i perquè hauria embolicat molt la troca. En efecte, no he tractat si de debò es pot considerar justa o injusta, la vida, si bé és cert que és de la discussió filosòfica d’on poden sortir certs pressupòsits damunt dels quals s’aguanta aquesta ideologia. I, en segon lloc, tampoc no m’he referit a les diferències entre certesa i veritat, però val la pena anotar que aquesta ideologia, amb la cerca de la coherència en tant que correspondència entre els impulsos i valors, i l’experiència i representació de la realitat, es mou en l’esfera de la certesa.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.