La subreptícia forma d’introduir la ideologia per “experiments”

Circula per la xarxa aquest experiment social sobre l’ajuda que s’ofereix a persones en problemes:

L’escena, per si sola, és l’experiment: el fet d’haver fet aquella interacció en una plaça pública per veure com responia la gent. I això és la legitimació oficial. Tanmateix, el discurs més elemental té al darrera encara un discurs ideològic, segons el qual la vida és injusta. Cal veure, com en tot acte de comunicació, què és el que pretenen transmetre’ns llegint entre línies del discurs oficial, quin valor té la ideologia i quin és el metadiscurs que traspua d’aquest “experiment” en les relacions socials, així com la representació simbòlica de la realitat.

A vegades, en els diaris hi ha unes pàgines, potser identificades per un altre color o per un petit enunciat que diu “publireportatge”, dedicades a la difusió d’un determinat producte sobre una explicació mitjanament periodística i recolzada sobre aparent base científica. A algú se li ocorrerà dir que de debò són notícies? I aquest vídeo, de debò és un experiment? El que representa pot ser-ho, i de fet se sap de sobres que els vagabunds estan tombats a terra són ignorats, però tal i com se’ns presenta i el que ens anuncien no és un experiment, és pura i simple propaganda que, a més, transmet una ideologia molt clara.

Observem-ho fredament: les persones no ajuden els captaires i en tenen una mala imatge, en canvi els que tenen més bona imatge sí que són més ben considerats, i això es nota suposant que estigués en una “situació d’emergència”. Les aparences importen, però això és una situació injusta, com diu el mateix vídeo -un enunciat que tothom podria acceptar-. Però tot seguit diu: “Aprofita’t d’un avantatge injust”.
La pregunta és: algú pot trobar això decent i pot creure’s que es tracta d’un experiment que critica les aparences? Doncs centenars de milers de persones que ho difonen per les xarxes socials sí que l’hi troben. No han captat, està clar, el sentit de fons d’aquest anunci de la revista Forbes. En canvi, aquestes persones ho difonen com per demostrar la seva adhesió a un aparent humanitarisme (sempre fals en la societat de consum). Això s’explica per la funció del llenguatge i per la manera com l’anunci modifica els codis, sense alterar els significats, que són assumits per tothom, motiu pel qual totes aquestes persones s’han quedat amb l’aparença del vídeo.

Sembla una paradoxa que s’acabi dient que les aparences importen i s’acabi assumint la injustícia, quan la situació que es presenta és injusta, apel·lant al sentir col·lectiu i deixant a entendre que no hauria de ser així. Però, en realitat, no ho és, perquè l’ordre positiu de la situació no s’inverteix. En efecte, si hom és ric, no hi haurà aquella desviació de responsabilitats de què parla el psicòleg (si és que de debò és un psicòleg): la gent l’atendrà. En efecte, és cert que la gent ignora els miserables. En efecte, és igualment cert que ens guiem per les aparences, però en presentar-nos en societat hem de fer veure que no. En efecte, en definitiva, és cert que “la vida és injusta”.
En aquest sentit, parlant en termes de semàntica, el signe és el mateix entre el que representa el vídeo i el discurs primari que l’acompanya i el que passa a la realitat, independentment del valor que donem a la situació: és a dir, tant si caldria ajudar el pobre com si no, la cosa és que el ric surt beneficiat; tant si jutgem malament guiar-nos per les aparences o no, la cosa és que el qui té (i aparenta tenir) un bon estatus surt beneficiat. És a dir, la correspondència entre el significat i el significant no canvia. Però damunt d’aquest medi, el codi (el sistema de conceptualització) pateix una mutació: l’anunci es dirigeix a l’espectador, aprofitant que allò representat és cert, esperant que ho decodifiqui de forma habitual, però invertint l’escala de valors.
No hi ha, segons la meva anàlisi, un canvi de signes, per tant símbols fal·laços com acostuma a passar en els exercicis de prestidigitació simbòlica (alguns dels quals he analitzat en el bloc, per exemple aquest cas paradigmàtic), sinó que el discurs i el missatge primari permeten interpretar la realitat tal i com és (tal i com se’ns presenta) i segons el mateix sistema de valors. No hi ha manipulació de símbols, sinó, com tot seguit justificaré, legitimació dels mateixos símbols. La prestidigitació simbòlica, així, es presenta en la seva forma més sublim aprofitant la significació expressa de la societat per canviar els codis de comportament. En definitiva, aquest anunci manipula de forma que la realitat és la mateixa i la percebem igual, però la nostra consciència interpretant la decodificarà (i, doncs, li donarà un sentit o altre) de forma diferent.

Per entendre això, cal que recorrem a la ideologia, però no només entesa en un sentit polític, sinó en els valors de referència personals, tal i com la conceptualitza el filòsof eslovè Zizek: la ideologia és el que ens mou a comportar-nos i relacionar-nos amb els altres d’una determinada manera, fins i tot si no en som conscients, és la forma espontània de relacionar-nos: ningú no acorda esperar-se 15 segons a atendre l’executiu, ni 8 minuts a acudir al miserable. Així, hom ho fa “automàticament”… però sempre de forma condicionada (és a dir, un és pobre i l’altre és executiu).
Zizek diu que la ideologia funciona de forma que ningú no hi creu o no s’ho creu (l’afirmació o l’enunciat o el que sigui), però tanmateix hom segueix la superstició. En el cas que ens ocupa, en realitat és el negatiu d’aquesta afirmació: tothom ho creu (que jutjar per les aparences és dolent i caldria ajudar el pobre), però ningú no ho fa. El prejudici (la superstició) és: el pobre deu ser pollós i no es mereix que l’ajudin; tothom ho sap, però tanmateix ningú no se’n pot deslliurar.

Malgrat això, cal observar, fredament, que, com hem dit, aquesta és la base assumida sobre la qual es construeix el discurs del vídeo. L’aspecte conscientment central no és trencar amb el prejudici, sinó evitar la injustícia de la vida personalment viscudes. Això vol dir que dóna validesa al prejudici i a les situacions reals derivades (la qual cosa implica continuar ocultant el miserable i l’oprimit). En efecte, regna la ideologia dominant: evitar l’impuls d’ajudar el desamparat. El mateix psicòleg ho afirma: les persones estan en conflicte entre el fet i l’impuls: l’impuls els porta a ajudar, però el fet (la manera com construïm la realitat) els ho impedeix.

Aquí és on topem amb el quid de la qüestió: l’objectiu ideològic d’aquesta propaganda. El missatge transmès no es refereix al canvi de la realitat, sinó que cal fer que els impulsos que tinguem siguin conformes a la representació que en tenim i, aprofitant els valors dominants, evitar que l’altre se senti culpable de no ajudar. Per això no cal preguntar-se com és la realitat, només conformar els nostres impulsos a la realitat, que és objectivament certa. És l’impuls, en aquest cas, el que és positiu, per tant és bo deixar-lo lliure ajudant els altres… però en un context condicionat d’una determinada manera. Quan aquell impuls s’hi manifesta i expressa, les condicions d’aquell context (i els símbols que el doten de sentit) són tingudes per legítimes. És per això que inconscientment hom capta del missatge ideològic: perquè, com dèiem, la realitat no ha estat tergiversada ni les idees prèvies que hom té: continua sent vàlid seguir l’impuls d’ajudar els altres.

Fins aquí, cal apreciar que, malgrat no modificar els signes reals, hi ha igualment manipulació simbòlica: el discurs del vídeo està totalment dirigit a fi i efecte de presentar els valors ideològics que han de primar, valors que fàcilment, per ser expressats en un context que no és tergiversat, amaren la nostra representació simbòlica. A més a més, si, com dèiem, és el sistema de codificació el que és modificat, no és tant la cognició la que és manipulada, sinó l’ètica.
Vegem aquest discurs manipulador ideològicament dirigit. Per començar, el vídeo s’inicia amb una estratègia de desinformació, de no deixar clares les coses, així el missatge inconscient penetra més fàcilment: barrejar qualitat de vida, estatus social i situació financera. A més, ja comença el vídeo afirmant rotundament que l’estatus social implica sí o sí més qualitat de vida (cosa que no es pot afirmar mai en absolut i molt menys sense precisar els termes.) Dir-ho a l’inici és la manera d’assegurar-se que aquell prejudici estigui, al llarg de tota la visualització, en la base inconscient de la interpretació cognitiva del vídeo, necessària perquè el missatge que transmet, sempre conforme a tal prejudici, sigui captat. Com que tal prejudici s’accepta, entra el missatge, tal i com aparentment es presenta, sense que passi pel filtre de la nostra racionalitat, però tanmateix sabem que el missatge ha modificat els valors usuals per fer passar per bo el que es consideraria dolent, de tal manera que imperceptiblement quan donem per vàlid aquell missatge, en realitat també estem acceptant (se’ns queda gravat en la nostra base cognitiva, perquè la modificació és inherent al prejudici assimilat) els nous criteris decodificadors. La realitat social serà captada a partir de llavors sobre la base dels nous valors.
La manera de presentar el vídeo, a més, és més aviat com si estigués construït per difondre esperança i, sobretot, seguretat, amb aquesta música mig de misteri, mig de gran descobriment, aquest narrador neutre i greu, la progressió i un psicòleg que bàsicament diu obvietats i, amb la seva autoritat científica, dirigeix l’espectador cap al final perquè entengui el que interessa que ha d’entendre.

Una crítica mínimament profunda al vídeo pot desvelar efectivament tot el que fins aquí he dit i concloure que aquest “experiment” NO il·lustra essencialment com reaccionem davant d’una situació d’emergència, sinó que, donant per descomptades certes conductes individuals, il·lustra com hem de presentar-nos nosaltres davant dels altres perquè actuïn espontàniament, sigui o no en una situació d’emergència, en benefici nostre. Aquest “experiment” NO té res a veure amb la solidaritat, sinó amb l’èxit personal. Aquest “experiment” NO transmet cap missatge crític perquè posem en el nostre Facebook, com fa fútilment la majoria dels individus superficials, un comentari dient que és molt dolent fixar-se en les aparences, sinó que, per contra, el criteri “demostratiu” expressat és les aparences. Aquest “experiment” NO demostra, estrictament parlant, res, sinó que reafirma, donant-li un aire científic, una conducta i legitima un codi de valors. Aquest “experiment”, tota la difusió i presentació del vídeo, de fet, NO es manté al marge del pensament dominant, sinó que és un claríssim element de propaganda capitalista, inserida dins del circuit de l’espectacle (en el sentit que hi donava Debord: en podeu trobar alguna referència aquí).

Hi ha, però, un darrer element, el més significatiu i el que caracteritza en darrer terme el tipus de propaganda de què estem parlant, que arrodoneix tot això. Perquè hom podria reaccionar davant del lema explícit al final del vídeo: “Aprofita’t dels avantatges injustos”, ja que sembla que vulnera els nostres principis, de tal forma que el valor que podríem pressuposar que el vídeo transmet no és sinó cinisme, i, així, la meva crítica quedaria sense valor. No obstant, com dèiem, això en cap cas no contradiu la realitat, “irrefutablement” presentada als ulls de les persones pel vídeo. Precisament perquè així està acceptada, s’associa inevitablement aquesta realitat a l’ordre explícita donada, de tal forma que es dóna a aquesta realitat un altre valor (que el sistema de codficació manipulat desxifrarà i quedarà impregnat en la nostra forma “natural” i espontània de relacionar-nos en aquell medi). Així es dóna coherència a tot l’acte comunicatiu (els signes, els símbols i el codi) i, doncs, pot presentar-se sense cinisme: és una ideologia totalment honesta. Adonem-nos que aquí és on rau també la seva força d’impregnació, perquè els impulsos sempre són honestos. (Recordem que l’objectiu d’aquesta propaganda era dirigir-se als impulsos per adequar-los al context.) Amb aquesta coherència amb l’impuls i un cert sentit comú (els prejudicis, fins i tot) el sistema de valors defensat es fa legítim.

Aquesta és, benvolguts lectors, l’estratègia com penetra per mitjà d’aquest vídeo de pura propaganda la ideologia, de fet es reforça, perquè -hi insisteixo- es construeix damunt d’una base ideològica ja acceptada, de tal forma que positivitza uns valors que usualment són els políticament incorrectes.

Per anar concloent aquesta anàlisi, ja podem dir que l’”experiment” no era per analitzar la realitat, sinó per fer veure que hom pot aconseguir dels altres la resposta que vulgui. L’original forma de manipular, a més, no trenca els símbols de la realitat, sinó que accepta aquesta realitat i la seva representació, la qual certament té uns valors subjacents, però que per mitjà de la propaganda ara es fan explícits. Si en aquesta societat de l’espectacle tota la propaganda capitalista comença a perdre el vel de la discreció i es presenta de forma tan subtilment explícita, tingueu per segur que el canvi o l’afermament, segons el cas, de valors serà total, fàcil i “legítim”, i la revolució, per contra, serà impossible.

Però, en què consisteix aquesta ideologia? La informació escrita en el vídeo, en txec, afirma que l’èxit és una qüestió de vida o mort. Ja ho tenim, és el zenit de l’individualisme capitalista, però talment presentat i amb un valors modificats que aquest èxit no evita que tinguem impulsos d’ajudar la gent… però això sí, ajudar aquells que també tenen èxit. És l’èxit el criteri de valoració estructural, un missatge que és transmès per mitjà del vídeo apel·lant no tant a l’èxit, sinó a la solidaritat i sota el discurs superficial de voler trencar les aparences. Es tracta, en definitiva, d’una ideologia que no és la hipòcrita de l’humanitarisme, una ideologia que aprofita el mateix ordre de coses, però en canvia la significació: s’ha invertit: allò negatiu (ser un ric aprofitat) esdevé positiu, gràcies al joc manipulador de presentar i justificar en un context positiu (estatus social i ajuda de l’altri sense comptar amb les aparences) les conductes (els impulsos d’ajuda) que són volgudes.
Què és el que compta perquè l’èxit tingui valor i la conducta s’hi alineï espontàniament? Doncs és el context, però, valgui dir-ho, sempre individualitzat. En aquest sentit, l’afirmació última del vídeo respon a la pregunta inicial: sí, la nostra situació financera sí que compta. La gràcia d’aquest missatge ideològic és que no només pressuposa que inconscientment és així, sinó que conscientment i volgudament hem de fer que sigui així. Quina és sinó la lliçó del vídeo? Aprofita’t de les situacions tal i com es presenten (sense canviar-les) i busca allò que sigui un benefici per a tu. En tot cas, encara que volgudament no ho busquis, la ideologia continuarà fent la seva feina, ateses les seves característiques que hem descrit més amunt.

Finalment, només em falta parlar d’ètica, perquè en això que acabo de comentar és on veiem que emergeix el problema ètic. Certament, ja sabem (i això és la ideologia) que, els pobres, no els ajuda ningú, per tant, en realitat, estem reafirmant aquella desviació de responsabilitats. Vet aquí com el que deia aquell psicòleg no era un enunciat científic, sinó un judici de valor tendenciós i interessat, que conduïa maquiavèl·licament l’opinió de l’espectador. Per tot això, dicta la ideologia: hom ha d’ocupar un lloc en aquesta estructura social que el beneficiï. Llavors, la vida és injusta… i hom per la seva posició fa que ho sigui. Però les problemàtiques morals no es presenten a l’experiència individual, precisament perquè la ideologia no és cínica.

La contradicció ètica, tanmateix, hi és i té un impacte estructural. És una ideologia totalment buida d’humanitat i d’humanitarisme, perquè no mostra la més mínima confiança en les persones, no té fe en la humanitat. En canvi, tant aquest vídeo com el discurs ideològic, són típics exemples de la manipulació, centrats només en la conducta instintiva, i no en les capacitats socials ni la transformació social. Així mateix, aquesta ideologia típica capitalista té tendència a individualitzar i, per descomptat, a despolititzar. Així és el neoliberalisme, estimats lectors, i no són elucubracions: molt clarament es pot veure en certes afirmacions públiques d’alguns polítics (per exemple, aquí).
Així, l’assumpció d’aquest discurs ideològic implica la legitimació de la injustícia i reproducció de la immoralitat. No només això, sinó que m’atreviria a dir que el fet que hi hagi gent que s’alineï, conscientment o no, amb aquest vídeo i el reprodueixi i difongui demostra la força de dominació d’aquesta ideologia i com, efectivament, ja estava introduïda en les ments d’aquestes persones totalment faltades d’esperit crític i, possiblement, també d’ètica humanista (precisament perquè no han estat capaces de percebre el capgirament del missatge).

L’anàlisi del vídeo i de la seva ideologia acaba aquí. Però voldria, com a clarificació final, anotar un parell de línies de reflexió paral·leles a aquesta anàlisi que encara es podrien seguir i que jo aquí no he comentat perquè són més filosòfiques i perquè hauria embolicat molt la troca. En efecte, no he tractat si de debò es pot considerar justa o injusta, la vida, si bé és cert que és de la discussió filosòfica d’on poden sortir certs pressupòsits damunt dels quals s’aguanta aquesta ideologia. I, en segon lloc, tampoc no m’he referit a les diferències entre certesa i veritat, però val la pena anotar que aquesta ideologia, amb la cerca de la coherència en tant que correspondència entre els impulsos i valors, i l’experiència i representació de la realitat, es mou en l’esfera de la certesa.

Marxa per la dignitat: crònica

El passat dia 22 de març va tenir lloc a Madrid la gran Marxa per la dignitat, manifestació que es preparava des de feia mesos i que, pel que jo sé, va ser una iniciativa del Sindicato Andaluz de Trabajadores per reclamar, dit ras i curt, una vida digna, davant d’una pràctica de polítiques públiques i d’un discurs polític contrari als drets socials. Doncs bé, jo amb vaig manifestar en aquesta marxa juntament amb milions de conciutadans. Aquí us presento una ràpida crònica de la meva experiència en aquest gloriós acte d’expressió cívica i democràtica que, per altra banda, ha estat objecte d’un gran silenci mediàtic. No espereu trobar detalls dels enfrontaments amb la policia perquè jo, per aquella hora, ja havia marxat… ja us ho explicaré.

No vaig formar part dels valents que van decidir anar caminant cap a Madrid dins de la columna nord, la de Catalunya, Aragó i Navarra: certament, la manifestació estava organitzada de tal manera que sis columnes diferents provinents de tot Espanya anirien a Madrid, on també recorrerien la ciutat separadament abans de confluir en la gran marxa a les cinc de la tarda. Aquestes columnes estaven formades pels qui anaven caminant, que portaven setmanes fent-ho, i els qui van arribar a Madrid directament el mateix dia. Es diu que la columna més nombrosa, en el seu recorregut fins a Madrid, va ser l’andalusa, que comptava unes 200.000 persones en les seves files.
Vaig anar-hi amb autocar. Diversos grups de persones van organitzar-se per anar a la capital amb diversos mitjans, clar, doncs jo estava en un grup de joves provinent de Barcelona. Vam sortir a la mitjanit, amb objectiu d’arribar al matí, ja que a mig matí tota la columna nord havia de reunir-se i marxar cap al centre, a l’estació d’Atocha, per confluir amb totes les marxes.

Durant el trajecte, vam parar a la gran àrea de servei d’Alfajarín, a tocar de Saragossa, per descansar, òbviament, i intentar dormir alguns estirats. Allà hi havia molta ebullició: força autocars que també transportaven gent que formava part de la columna nord, gent força animada i la majoria de col·lectius determinats. Alguns portaven una samarreta especial de la Marxa de la dignitat per a la columna nord, en català. Aquestes persones que vaig veure a l’àrea de servei eren les mateixes amb qui hores després prendria els carrers de la capital.

Vam arribar a Madrid a quarts de nou, si no recordo malament, a la Pl. de Grècia, que és una rotonda a l’extrem est, a la zona de San Blas. Allà ens van deixar els nostres autocars, que n’eren només dos, un barri residencial, tranquil, de tipus obrer. Després d’esmorzar, havíem d’esperar que vingués la columna que caminava, per la carretera M-201, allà mateix a la Pl. de Grècia, on ja s’havia anat congregant també més gent de la columna nord, que venia amb altres autocars. Era especialment notable un grup de la PAH. No sé dir quants érem en total, perquè la gent estava dispersa mentre esperàvem inicialment. Després, vers les 11 o més tard, ja es va intentar formar la manifestació perquè estava previst que la columna caminant arribés al cap de poc, però jo no vaig poder fer una ullada general perquè, per atzar, aguantava la pancarta del grup de manifestants, orientat de tal manera que mirava cap al nord just en el lloc on l’M-201 desembocava a la rotonda. No obstant, alguna cosa vaig poder veure: érem uns pocs milers.

Els qui caminaven van trigar bastant a arribar. Sens dubte era cansat està aguantant allà la pancarta, però per sort no feia especialment calor, si bé quan sortia el sol es notava una mica, ni tampoc gaire fred, llevat quan bufava el vent. Per animar l’ambient, per altra banda, els organitzadors havien posat un equip de música just davant de la capçalera del bloc de manifestació, a la vorera d’una illa de descamptat on estan fent un estadi. Era molt graciós perquè el so repetia, amb un to neutre, consignes i missatges, mentre sonava música de lluita fragmentada. Recordava -em sembla- la manera de fer manifestacions als 70. Al carrer del costat, per cert, hi havia només dues furgones de policia, amb agents a fora fent-la petar sense disposició amenaçant.

Doncs bé, finalment des de la rotonda vam començar a veure com s’acostava la columna que anava a peu, talment com si fos una pel·lícula èpica: es veia al fons, on la carretera fa corba, apareixent mica en mica la silueta dels marxants, presidida per una pancarta la visió de la qual estava mig tapada pel cotxe de la guàrdia urbana. Realment aquesta imatge, així com la seva arribada, va animar la gent i se sentia una gran sensació, la gent fins i tot va caminar en sentit invers per acostar-s’hi, la qual cosa, però, va fer que la seva arribada es trobés inundada i no fos tan glamurosa. No es va poder apreciar bé, doncs, com aquesta columna continuava avançant per situar-se cap al davant per marxar ja de la Pl. de Grècia. Penso que estava formada per un miler de persones.
En arribar, els organitzadors van dir algunes paraules pels altaveus per donar-los la benvinguda, la gent va aplaudir, òbviament, i va intentar apartar-se perquè la columna passés més fàcilment, i el bloc guiat per la pancarta que jo sostenia va seguir-los immediatament. Val a dir que també els guàrdies urbans semblaven estar bastant contents.

Així, immediatament vam seguir, ara sí començant pròpiament la manifestació de la columna nord per Madrid fins a Atocha, però encara s’havia d’ajuntar més gent a aquesta columna. En efecte, vam passar per l’Av. d’Arcentales, però només un tros fins a aturar-nos al Parque Paraíso, vers la una. Allà hi havia uns quants autocars perquè era una altra zona de descàrrega de manifestants; en realitat, era un punt de trobada, aquí és on es formaria el gruix de la manifestació. Vam aturar-nos per dinar abans de seguir: l’organització havia disposat taules on donaven galetes i beguda diversa, tot a pagar a la voluntat.
Vaig tenir temps per passejar: és interessant observar que les zones urbanes dels costats, sobretot Hellín i Amposta, són típicament obreres, aquella mena de barris que semblen com tot un paquet preconstruït molt homogeni, de color gris i marró i com si estigués “apartat” de la resta de la ciutat.

Més tard ja se’ns va dir que calia formar-se a l’avinguda per marxar. Ens sembla que ens vam dividir en tres blocs, uns per cada origen del territori, i dins de cada hi havia grupets. Jo, per exemple, estava en el grup dels joves dins de Catalunya, darrera del qual hi havia el grup dels immigrants. Sigui com sigui, aquí ja es va començar a veure que érem més gent. No obstant, encara va ser dispersa la formació de la manifestació. No vaig poder apreciar bé la seva longitud fins que, al cap d’una estona, no vaig anar cap endavant per mirar-ho tot.
Certament, en sortir del parc vam passar pel Carrer Hermanos García Noblejas, moment quan vaig aprofitar per resseguir tota la manifestació: al parc, havia engrandit enormement: érem unes desenes de milers de persones, no m’estranyaria que 50.000 o potser més, a més bastant separats, llavors la manifestació ocupava molt. De fet, quan començava el bloc de Catalunya, que era el darrer, hi havia entre aquest i l’anterior una separació buida de gent. A la part inicial, per altra banda, persones de l’organització agafaven cordes per mantenir pels laterals la forma de la manifestació, davant de la qual hi havia un sol cotxe de policia. De fet, si una cosa es va sorprendre va ser la total falta de policia local: pràcticament només els vaig veure tallant el trànsit a la cantonada del Carrer d’Alcalà.

És per aquest carrer per on vam seguir, aquest ja més estret i amb més vida urbana, ja que l’altra era una àmplia avinguda on, malgrat la manifestació, la poca gent que hi havia o eren simpatitzants apartats o veïns que feien igualment la seva vida. A Alcalá, no tant: per tot el llarg del carrer hi havia gent diversa i gent ens els balcons, mirant. Si t’apartaves, senties comentaris favorables i d’admiració: de fet, vaig anar a un bar restaurant a comprar un entrepà i la gent comentava com d’interminable era la marxa. No només això, dins mateix del bar (i així com en aquest, en d’altres) hi havia manifestants prenent res o directament dinant. Podien estar segurs que encalçarien sense problema la manifestació.

És el tram d’aquest carrer, que vam seguir llargament, on també es començava a notar més la calor i la gent, almenys en alguns trams, estava ja una mica cansada. No ho feia manifest, en realitat: l’ànim era alt, però el ritme i la cadència dels crits polítics era relativament baix. No obstant, vaig observar que el grup més actiu i amb més “marxa” era el dels immigrants, que despertaven també l’admiració de tothom.
A l’alçada de la plaça de toros de Las Ventas (molt bonica, per cert), que és just després d’un pont que salva l’autopista M-30 que travessa Madrid, em vaig posar per la part de davant (del meu bloc) i un dels megàfons va caure a les meves mans. No tenia, però, ganes de cridar ni estimular la gent, jo també estava amb poques ganes de cridar. No obstant, òbviament, jo, així com un parell més, anàvem dient proclames de tant en tant que la gent repetia en algun moment més fortament, en d’altres menys i, sobretot, sense gaire eco: més aviat teníem ganes d’arribar a la destinació i no cridar ara. Anàvem, a més, amb una mica de pressa perquè es feia tard.

A l’alçada de la Porta d’Alcalà, ja hi havia una gran munió de manifestants, de fet em sembla que allà hi havia anat una altra columna: almenys el que seguia del Carrer d’Alcalà i el Carrer d’Alfons XII, que va en sentit sud, estaven plens de manifestants i no hi circulaven els cotxes. Jo em vaig meravellar de veure tanta gent i, malgrat que alguns pensàvem que allò era el punt de trobada, encara havíem de seguir una mica més. Estic parlant en realitat pel bloc dels joves. Això és així perquè en aquesta confluència de columnes a la Porta d’Alcalà em sembla que ja havia de canviar la manera com organitzar la manifestació: certament, la marxa principal estava organitzada no ja per territoris, sinó per blocs “cívics” -per dir-ho d’alguna manera-: primer l’organització, després moviments socials, després sindicats i després partits, si no recordo malament. Així doncs, la part juvenil va seguir per Alfons XII i no sé si ens seguia algú.

En aquest tram fins a arribar a Atocha (en realitat, la Plaça de Carles V), que no era ja gaire lluny, vam anar caminant ràpid, sense gaire posat de manifestació: havíem d’anar ràpid per col·locar-nos, a la plaça, en el bloc juvenil, i, més concretament, aquells amb qui jo anava (en el sentit relacional personal, no en el sentit de logística de la manifestació) s’havien de col·locar en el bloc estudiantil, dins del bloc de moviments socials.
Vull observar que el carrer d’Alfons XII no semblava pas tallat. El tram de direcció sud estava ple de gent, però el tram de direcció nord, per on passàvem nosaltres, estava obert i ens trobàvem cotxes, que evidentment no podien seguir. De fet, ja allà a la Porta d’Alcalà hi havia cotxes aturats, empassats per la marea de persones. Suposo que això també passava en els altres carrers que desembocaven a la porta: prova de la immensa quantitat de gent i del gran èxit de la marxa, i també prova de la poca previsió de la policia, la qual, com he dit ja, no vaig veure per enlloc.

Finalment, vam arribar a la Pl. de Carles V. Hi vam accedir per la part nord-est, des de la Baixada de Moyano, per la qual vam passar amb rapidesa esquivant la gent de tal manera que no es trenqués el grup. En arribar al final d’aquesta baixa, vaig sentir dels meus companys sospirs d’admiració: estava tota la nostra vista plena de gent, fins al peu mateix de l’estació, i amb multitud de banderes. A més, la Baixada de Moyano estava més elevada que la plaça, llavors la panoràmica que es tenia era meravellosa i corprenent. He de dir que aquell dia en aquell moment vaig tenir una de les sensacions més maques que he sentit mai en una manifestació. Es respirava un aire mig festiu, mig de manifestació, mig com si fos una diada a celebrar al carrer (tipus Sant Jordi) i mig com si la gent hagués sortit a passejar. Realment estava inundat per ciutadans corrents, ni tan sols activistes: ja dic que es veia perfectament famílies i parelles, potser amb samarretes amb lemes polítics per simpatia, “passejant” entre la multitud.
Després vam localitzar el lloc on havíem d’anar: més o menys al centre de la plaça és on es formava el grup estudiantil. Per tant, vam intentar formar-nos en cadena per no perdre’ns i vam anar ràpidament entre la multitud per arribar a aquell lloc, que identificàvem pel camió que havia de presidir el bloc.

Eren més tard de les cinc i el passeig del Prado, per on havíem de seguir, estava ple, suposo que allà s’havia posat ja la capçalera. Els carrers dels voltants també estaven plens. En aquest moment, ja em  vaig quedar sempre a lloc, no vaig recórrer per tota la manifestació, però tanmateix en l’aglomeració d’Atocha es podia veure una panoràmica de la massa i els seus distintius. Les banderes més nombroses i, sobretot, repartides, eren la republicana i la comunista (en alguna de les diverses versions, segons l’associació que l’ostentés). A banda, és clar, hi havia petits grups dins del gruix de la mani on destacava una bandera concreta, per exemple la del seu sindicat, però això no és tan destacat perquè no es tracta de símbols tan transversals com els altres dos. Hi havia, per contra, una quasi total absència de símbols i grups anarquistes (llevat dels sindicats concrets, com la CNT). De fet, em van dir que els anarquistes (suposo que els col·lectius més llibertaris que no la CNT) van fer un bloc de manifestació a part a unes illes de diferència). Em sembla que tampoc on vaig veure cap grup destacat amb estelades (però sí que hi havia un grup independentista), però en els diversos col·lectius que venien de Catalunya es podria trobar alguna estelada i senyeres.

Com que el Passeig del Prado era ple, bé semblava que la manifestació hagués començat ja. Nosaltres mica en mica ens hi dirigíem: sembla un embut, tothom de la plaça havia de passar en fila per la boca d’aquest passeig. Crec que a les sis ja estàvem encaminats. Jo notava com si hi haguessin tres fluxos de gent diferent que, a la part més estreta, s’anava barrejant per passar pel passeig, per tant semblava que no es mantenia la distinció de blocs en la mani. No obstant, encara va estar prou ben organitzat.

El sentit sud del passeig és el que estava ocupat pel flux de manifestants, però cal dir que tota la resta, els carrils en sentit nord i el passeig pròpiament, estaven igualment inundats de gent que anava marxant més a poc a poc o “passejava” o es reunia en grup. A la Pl. Cánovas del Castillo un tros de la manifestació es va aturar un moment mentre el flux principal seguia. També va ser aquí, si no recordo malament (i si no va ser aquí no recordo on va ser) on vaig veure en David Fernández de la CUP: simplement va passar per davant meu sol, com si sortís ja de la manifestació. Després vam seguir per la famosa Cibeles.
A la part de Recoletos que toca a la Plaça de Colom, que era el terme de la manifestació, el flux ja era menys distingible, més aviat era una gran massa de gent caracteritzada per haver-hi gent que intentava arribar a la plaça, altra que ja en marxava i anava en direcció contrària, i altra que veia que efectivament no podia avançar i estava parada.
Davant de la Biblioteca Nacional és on vam parar nosaltres. Veia així de cantó la gran bandera espanyola, però no vaig poder entrar en cap moment a la plaça estrictament. Aquí ens vam quedar aturats una estona. Eren vers les vuit. Ja no se sentien càntics, que van ser prou abundants durant la manifestació, tot i que barrejats amb el soroll normal de la multitud. En canvi, se sentia la megafonia de l’organització a la plaça. No sé, però, què deien.

Sobre la policia, hi havia furgones disposades davant d’alguns edificis importants, però sobretot en alguns carrers circumdants una mica apartades: crec que va ser en el Carrer d’Alcalà en la seva part oest a partir de Cibeles on vaig veure una quinzena de furgones. En tot cas, malgrat que n’hi havia unes quantres per tot el voltant, la seva presència no es feia notar i ningú no buscava enrenou.

El meu grup va decidir marxar: ja havíem complert i calia sopar i agafar l’autocar a les nou del vespre. Per tant, vam prendre el metro allà mateix, té parada a la cantonada oest de la plaça amb el Carrer Gènova. Òbviament, el metro també estava ple.
Deixeu-me que us expliqui què va passar a la parada: resulta que davant de cada accés, és a dir, de les barres aquelles giratòries que s’obren quan pagues, hi havia un guàrdia de seguretat. Però, a més, també vam identificar dos agents de la policia secreta que feien força por: ja estaven ben preparats per agafar qualsevol que es colés. Penseu, a més, que el metro de Madrid és una empresa de societat anònima. Doncs bé, entre la munió de gent a l’entrada se sentien crits perquè obrissin, cosa que òbviament no farien, i algú va fer algun intent per colar-se, però els guàrdies ja deien que no. Algú, irreflexivament, llençava proclames perquè obrissin o per incitar, no pas del tot seriosament, a colar-se. No obstant, en els 10 o 15 minuts que vaig estar esperant abans d’entrar mentre un company comprava els tiquets, van venir tres persones cobertes, que no tenien especialment una pinta que diríem, en sentit conservador, d’”antisistema”, però van passar per entre la gent del vestíbul i van anar directes a la barres d’accés, que òbviament es van saltar. Els guàrdies els van agafar, però la “secreta” se’ls va tirar a sobre com si fossin animals en zel. A més, al final vaig comptar cinc “secretes”. Jo molt sospito que no tenen autoritat per fer això.
La manera com els van agafar òbviament va evitar que poguessin fugir i va despertar crits de tothom. Els ciutadans que venien en sentit invers (per tant, a la banda de dintre de l’estació, per sortir) estaven també espantats. La policia va arraconar aquestes dues persones de manera tan salvatge que una dona d’aquestes que venia en sentit invers que estava just al costat d’un secreta els va cridar l’atenció. Em sembla que la policia, com a institució, no s’adona que desperta la més profunda indignació entre la ciutadania i que això va empitjorar les coses.

Quan vam arribar a la nostra destinació, eren quasi les nou. Alguns vam anar a un bar a sopar per esperar la resta de gent per pujar de nou als dos autocars. Per la televisió del bar, sintonitzada a La Sexta, vam veure ja la notícia de les càrregues. Tenien lloc just on havíem estat nosaltres no feia gaire, i on, de fet, la manifestació encara tenia lloc, perquè no havia acabat: els parlaments estaven en marxa i la massa no s’havia dispersat ni molt menys.
Em van dir que ja abans hi va haver càrregues, a la tarda, quan els anarquistes a la seva manifestació van voler anar al Congrés. Tanmateix, això no ho he pogut confirmar.

Jo, com dic, no estava present en el moment de les càrregues policials, però unes coses us les puc assegurar sobre l’actuació policial: 1) la policia va carregar quan li va donar la gana, amb tot el gruix de la manifestació, sense que els actes s’acabessin; 2) està clar que si hi va haver “exaltats” van ser els qui van respondre a la policia, els qui van ser provocats; 3) hi havia una total descoordinació (oficialment reconeguda) i organització de la policia, tant que faria sospitar a algú malpensat que estava fet expressament per donar aire als actes violents; i 4) la policia va disparar pilotes de molt a prop, no a la massa, sinó a cada individu particular, i suposo que és així perquè són grupets de policia que es van veure superats per la seva ineptitud i gosadia en carregar il·legítimament.Doncs bé, no puc dir res més de les càrregues, simplement que van començar a la cantonada de la Colom amb Gènova quan els parlaments s’estaven dient. De fet, a la notícia de La Vanguardia podeu veure un vídeo on se sent l’organització avisant la policia que estan carregant il·legítimament i se li exigeix que abandoni la plaça. A partir d’aquí, no puc dir res més. Si voleu un vídeo sobre les càrregues i on es pot apreciar l’actuació policial, aquí us el deixo:

Finalment, ara sí per acabar, només voldria fer una reflexió: la casualitat històrica ha volgut que les marxes tinguessin lloc en el mateix moment quan mor Suárez, que és considerat, amb exageració, el pare de la democràcia de la Transició. Tots els polítics volen emmirallar-s’hi. Però obliden que la democràcia no és deixar-se seduir per un imaginari mític, no és fer retòrica buida, no és només la construcció d’una formalitat institucional. Una consideració tal ha agreujat el silenci dels mitjans de comunicació entorn de la Marxa i desbanca, en el discurs hegemònic, el fort clam democràtic i la crítica política implícites en la Marxa.

Infoblog: repàs ràpid de 2013

Benvolguts lectors i seguidors,

En primer lloc, us desitjo a tots uns pròsper 2014! Espero, també, que l’any que s’ha acabat hagi estat profitós.

En segon lloc, i més important, voldria fer un repàs estadístic de les entrades i les visites del meu blog durant aquest darrer any 2013, per si és del vostre interès. Ho faré més sintèticament que altres cops:

Vistes i visites. Per començar, durant l’any el blog ha estat vist 2.500 vegades, però repecte de visitants, això equival (incorrectament) a 1.612 persones. Ara bé, com dic això és un càlcul barroer, perquè he sumat tots els visitants de cada mes, el que passa és el que sistema no distingeix si són repetits per mesos, per tant és lògic que en seran menys. El que sí que puc dir amb certesa és que els visitants mensuals han oscil·lat entre 75 i 198. Fent la mitjana mensual (també barroera perquè, si bé el número exacte del mes és precís, el sumatori no ho és perquè, com he dit, el sistema comptabilitza cada mes el mateix visitant), surten 134 persones per mes.
Se m’acut que una manera de corregir aquest error de càlcul és suposar que hi ha un nombre de visitants assidus i visitants “accidentals” fixos per mes, és a dir, que un determinat nombre de prsones que que en un mes visita el blog, també ho fa la resta de mesos, per tant se’ls ha de descomptar: agafaré el número de visitants més petit (75) i suposaré que són els visitants fixos de cada mes, per tant els descomptaré de cada mes (excepte de l’original, perquè els he de comptar per primer cop), així identificaré, suposadament, les persones que sempre em llegeixen més les que vénen espontàniament cada mes. Seguint aquest criteri, doncs, he tingut al llarg d’aquest any exactament 787 visitants, que equivalen a una mitjana de 65 per mes!
Insisteixo que el primer càlcul és erroni perquè calcula dos cops (o més) el mateix visitant, per tant és més gran del normal, i el segon càlcul és una aproximació en base a una estimació feta del que cal descomptar per compensar el càlcul primer engrossit. Per lògica, el segon és el que més s’aproxima el que efectivament és.

Comentaris i seguidorsNo és una característica essencial d’aquest blog que la gent comenti gaire, i tampoc no em preocupa gaire (l’important és que us ho llegiu). Per això hi ha hagut, com és habitual, relativament pocs comentaris, tot i que nous lectors us heu animat en algun moment a deixar alguna cosa escrita.
Per altra banda, si bé els comentaris són pocs i probablement menys que l’any passat, també he observat que és característic d’aquest meu blog que els seguidors vagin creixent lentament. Certament, a dia d’avui tinc 21 subscriptors, quan en acabar el 2012 n’hi havia 12. Crec, per altra banda, que la quantitat de lectors assidus que veniu sovint o de tant en tant al blog a llegir-vos-el ha crescut lleugerament. Això, no obstant, no ho puc dir exactament perquè no vaig fer càlculs precisos l’any passat sobre quantitat de visitants.

Articles més vistos. Per segon any consecutiu, l’entrada que vaig fer sobre la indepència ha estat la més vista, amb molta diferència de les altres: 229 vistes en comparació a les 69 que ha tingut la segona entrada. Tot seguit poso el rànquing de les cinc primeres, però posaré també entre parèntesi en quina posició es troben absolutament, és a dir, respecte del total net d’entrades, sense delimitació temporal:
1a (1a): 8 motius pels quals no em posiciono en favor de la independència
2a (3a): Pinzellades sobre el conflicte araboisraelià.
3a (6a): Una cançó justificadora del masclisme.
4a (19a): Què diu la LOMCE?.
5a (4a): Ressenya: Algo va mal.

Altres entrades bastant populars, a no gaire diferència de la darrera del rànquing, han estat la de “Segregació sexual a les residències universitàries” i “Homosexualitat (i 4): l’homofòbia”.

Ritme de publicació. Com ja sabeu, no he pogut seguir un ritme regular publicant un article cada setmana, com pretenia, i això s’ha notat més últimament. Si l’any passat vaig tenir un ritme de publicació d’un article cada cinc dies, aquest any ha estat de d’un article cada 10 dies, per tant a un ritme el doble de lent. Efectivament, en total aquest any n’he publicat 38, mentre que l’any passat en van ser 74.

Selecció d’articles. Finalment, no puc pas acomiadar-me sense deixar, com sempre faig, unes recomanacions sobre els articles que jo mateix trobo més rellevants, entre les quals també podeu incloure les cinc més populars d’aquest any. Com que vaig fer l’últim llistat fa sis mesos, doncs només recullo els articles que des de llavors he escrit, no copiaré -com sempre he fet- tota la llista de nou. Podria semblar que, com que ara escric poc, la llista serà curta, però precisament per això intento que el que publiqui sigui prou contundent, per tant igualment pot ser rellevant:

-El que els neoliberals pensen: recull de frases i opinions de personatges destacats que posen en evidència la ideologia retrògrada darrera de la pretesa “eficiència” defensada pel neoliberalisme.
-Llençar menjar és immoral: reflexió entron del menyspreu moral que representa llençar menjar.
-Homosexualitat…: sèrie de quatre articles extensa i àmplia centrada en diverses facetes de l’homosexualitat com a fenomen social, com a base, en realitat, per reflexionar sociològicament sobre els elements que caracteritzen sociològicament tant l’homosexualitat com altres fets: fetitxisme de la diferència, consumisme, espectacularització i homofòbia.
-La història a través dels vídeojocs: crítica i reflexió sobre com la manera d’enfocar la Història en els vídeojocs (i, també, a vegades, en la vida real) és errònia i transmet un discurs fal·laciós.
-Cal enfrontar-se als feixistes? Ràpida i simple opinió dient que buscar brega amb els neonazis és una estratègia equivocada.
-Estat? Independent? Opinió crítica sobre el plantejament que s’ha donat al referèndum de la independència i reflexió entorn de qüestions polítiques més de fons.
-L’avantprojecte de Llei de Seguretat Ciutadana: seguint la línia d’altres articles, bastant nombrosos, que recalquen les implicacions polítiques i simbòliques de les mesures autoritàries en les llibertats i drets civils i humans, aquí comento i critico extansament aquesta futura llei.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.