La mitificació de la Natura

La crítica ecologista dirigida a la societat actual dient que està basada en el supòsit de la superioritat de l’home sobre la natura és errònia. Aquí pretenc donar una explicació al respecte i justificar que l’idealisme ecològic no és ecologisme pròpiament dit, però vull advertir que la cosa és complexa, no sé si haurà quedat clar i que, en realitat, hi ha múltiples temes paral·lels que toco en aquest article. Doncs bé, per entendre l’explicació que aniré donant, hem de partir d’entrada de la pressuposició en el pensament ecologista que l’home ha de “conviure” amb la naturalesa, que cal conscientment buscar o mantenir un equilibri en el qual l’home estigui en “igualtat de condicions” amb la resta d’element naturals, que antigament (en l’època primitiva) les societats humanes estaven perfectament integrades en la naturalesa, però això s’ha anat pervertint. Aquest diagrama ho il·lustra:

model eco i ego

Ningú no pot negar que en el nostre imaginari social el model eco és el que hauria de prevaldre i que, fins i tot, és en certa forma promogut per l’ecologisme. Ara bé, aquesta imatge idealitzada transmet, quan es pretén dir que el model eco és estupend, com si fos el correcte de manera “natural”, i que és el que seguien les societats primitives, una idea totalment falsa. En el fons, és dominant en el nostre imaginari social una concepció de la Natura com a cosa harmoniosa, ordenada i equilibrada, quelcom que no se sosté per enlloc. Per desmuntar-ho, hem de començar per la imatge idealitzada de les societats primitives.

La distinció entre civilització i natura sempre ha existit. Antropològicament parlem de la contraposició entre selva i aldea, no com a tals, sinó conceptes de significacions antropològiques en la cultura: la selva és el desordre, mentre que l’aldea és l’ordre (o sigui, el que té sentit). L’existència humana plena es duia a terme en l’aldea, mentre la natura era indòmita, un territori on només s’aventuraven els homes per les necessitats de la supervivència. No és cert que hi hagués un equilibri “natural”, no és del tot cert que tals societats tinguessin una consciència ecologista. I, en tot cas, si tenien res semblant, no era tampoc perquè la natura és bona de per si i s’ha de protegir (aquest és el discurs ideològic ecologista de les nostres societats, que en cap cas no podem cometre l’error antihistòric de traspassar-lo a les societats primitives), sinó perquè de la natura (o, millor, de l’ambient) depèn, en termes immediats i materials, la subsistència de l’home (per tant, de l’aldea).
Si aquests pobles donaven aparença divina als fenòmens naturals era per fer-los més comprensibles i amables i per restar temor envers el desconegut, no perquè fossin perfectes ecòlegs que no farien mai mal a un arbre. És cert, evidentment, que no es dedicaven a destrossar l’entorn natural, i no ho feien perquè seria contrari a les seves necessitats de supervivència: no és que la natura, pel sol fet de ser-ho, es valgués el respecte dels homes, sinó que oferia (i les ofereix encara i sempre ho farà) les condicions materials per a la supervivència dels homes. Dit d’una altra manera, les religions són la manera de donar sentit als fenòmens naturals que no es comprenien, per fer-los subjectivament significatius, la qual cosa demostra que efectivament no hi podia haver una valoració de la natura, perquè era quelcom llunyà i inescrutable.
En definitiva, hi ha una frontera entre aldea i selva. L’home no ha format mai part constitutiva a un mateix nivell de la resta d’elements naturals d’un sistema equilibrat, sinó que sempre s’ha trobat immers en un entorn hostil, sempre la natura l’ha pres, pressionat, constret. Ara bé, el que sí que crec que es pot afirmar és que l’home ha pretès expandir l’aldea a tot l’abastable per la cultura humana, però òbviament parlant en termes evolutius, no intencionals.

És cert que lindustrialisme és l’època històrica en la qual sorgeixen idees i ideologies que veuen el treball humà com quelcom capaç de sotmetre la naturalesa: el treball és, en certa forma, la manera de superar la forta contraposició entre aldeaselva, per tant la forma de superar, dit en termes marxistes, el conflicte originari entre home i naturalesa. En realitat, sempre ha estat el treball com l’home s’ha relacionat amb la naturalesa, però les necessitats materials de la nova civilització industrial aportaven un canvi qualitatiu.
Jo penso que d’això es deriven dues coses molt lligades: en primer lloc, es comença a construir el que segons el diagrama superior s’anomena model ego, en la mesura que la tècnica i la cultura en general permeten a l’home estendre la seva capacitat d’adaptació (i ampliar les fronteres de l’aldea). En segon lloc, el positivisme implica que la naturalesa, precisament perquè la tècnica permet trobar sortida a totes les necessitats humanes, deixa de ser quelcom d’inescrutable. Però és molt important, i és el quid de la qüestió, tenir present que de tot això no es deriva necessàriament ni inevitablement que l’home hagi de “dominar”, de destruir, de doblegar tots els fenòmens i fets naturals a la seva voluntat, sinó que tot depèn de les relacions socials que hi hagi en la forma industrial de la civilització, ja que les relacions amb l’entorn només són un reflex d’aquestes relacions socials.

Walter BenjaminEn aquest sentit, jo defenso que el problema del dit “model ego” no és el fet que l’home estigui al capdamunt de la jerarquia, ni molt menys: l’home és la mesura de totes les coses! Sinó que històricament se li hagi donat sentit només respecte de la relació entre l’home i la resta de la naturalesa, no respecte de les relacions entre homes. En efecte, de l’industrialisme va acabar dominant la idea del treball com a font de tota riquesa, idea que ha prosperat també amb el marxisme, no exempta, però, de polèmica. Walter Benjamin mateix, per exemple, ja deia que en aquesta noció es troba la versió secularitzada de l’ètica protestant i, presa com a noció de progrés, significa, com diu a les Tesis sobre la història: “Sólo está dispuesta a percibir los progresos del dominio sobre la naturaleza, no los retrocesos de la sociedad.” De nou, es tracta d’una qüestió materialista: el que cal tenir en compte són els béns i beneficis de la societat en el tractament objectiu de l’entorn natural.
Aquest altre fragment ben suggerent recull, al meu parer, una correcta noció de treball i, de retruc, de naturalesa: “Para Fourier, el trabajo social bien ordenado debería tener como consecuencia que cuatro lunas iluminen la noche terrestre, que el hielo se retire de los polos, que el agua del mar no sea más salada y que los animales feroces se pongan al servicio de los hombres. Todo esto habla de un trabajo que, lejos de explotar a la naturaleza, es capaz de ayudarle a parir las creaciones que dormitan como posibles en su seno. Al concepto corrupto de trabajo le corresponde como complemento esa naturaleza que, según la expresión de Dietzgen, ‘está gratis ahí’.” Si bé he de reconèixer que és una discussió filosòfica complexa i, particularment, en el seu llibre ell no ho detalla, tanmateix interpreto que el que ve a dir és que la gràcia de l’aplicació de la vida tècnica en la naturalesa és que és més fàcil tenir un entorn apte per a la vida social i saber amb què ens trobarem, perquè, altrament, la naturalesa salvatge és tota una cadena accidental d’esdeveniments i, quan canvia una baula, no se sap mai com reaccionarà i com canviarà el conjunt.

És en aquest punt, després d’haver fet aquesta llarga digressió, on podem entrar en la qüestió del mite de la naturalesa. Certament, aquesta observació que acabo d’anotar parteix de la idea que la natura és desordre i que és l’home el que s’hi ha de fer un lloc per poder viure. I cal insistir molt en la qüestió: aquesta és la concepció típica de la contraposició entre aldea i selva i que el positivisme ha, podríem dir-ne, heretat sota una forma científica. Sobre això és sobre el que s’ha construït la modernitat. La qüestió idealista sobre la suposada bondat metafísica en “respectar” la naturalesa és posterior, és actual. És el postmodernisme el que ha construït el que el diagrama copiat anomena “model eco”.

Hi ha aquí dos errors essencials i complementaris. En primer lloc, idealitzar un passat com si fos cert, cosa que només es pot fer si, en segon lloc, es considera la naturalesa una cosa harmoniosa, com un equilibri fix i perfecte. El fons, en realitat, és l’errònia concepció de la natura: un ambient afable en el qual l’home es pot moure lliurement. Aquest és el mite, que sovint significa considerar que hi ha una situació prèvia perfecta de la natura i, com a tal, no ha de ser tocada. Aquesta mitificació certament ens suposa problemes: com identifiquem aquesta situació prèvia? I segur que les mateixes dinàmiques de la naturalesa no l’alteren? I per què no hauríem de poder modificar la natura? No cal anotar, igualment, l’error de perspectiva: igual com un erroni concepte del treball només considera progrés el domini sobre la naturalesa, un erroni concepte ecològic només considera com a ecologisme les relacions entre home i natura (o l’equilibri natural per se), no les relacions entre homes. A més, no es considera que l’evolució biològica i ecològica no deixa de ser sempre un seguit d’accidents, un equilibri contextual. Igual com una errònia concepció del treball considera només el progrés en termes del domini sobre la naturalesa, una errònia concepció ecològica consideraria l’ecologisme com la inviolabilitat de la naturalesa.

Però una primera paradoxa d’aquest pensament no triga a manifestar-se. En efecte, els ecologistes i mediambientalistes diran que els homes no estan per damunt de la natura, que hi viuen a dins, per tant que no podem modificar la natura com si fos una cosa externa… però, altanto: què fa la mitificació de la natura si no és justament interpretar la Natura com quelcom tancat i ordenat per si mateixa i separada de l’home? Precisament, doncs, perquè som humans i vivim en un entorn natural, és normal (“natural”) que hi actuem, no es tracta de dues esferes independents. I si les nostres activitats envers la natura han de ser més limitades, no és perquè la natura existeixi abans, perquè fem malbé una situació òptima que hauria de ser intocable o perquè la natura tingui drets, sinó perquè l'”alteració” de la natura, lluny de ser dolenta per si mateixa, pot repercutir negativament sobre nosaltres. El bon ecologisme consisteix, llavors, a reconèixer els perjudicis inútils sobre la natura (i, consegüentment, sobre nostre) i adaptar-nos a la natura i treballar-la en funció de les nostres possibilitats tècniques.

Darrera d’això es fa visible encara una contradicció: l’home és superior a la natura, malgrat que idealment es presenti el model com un cercle harmoniós on elements humans i naturals són iguals. Aixo és, justament, una segona paradoxa. Expliquem-ho: el model eco es justifica per l’obligació de cuidar la naturalesa; no només es pressuposa un equilibri diví, sinó també una espècie de responsabilitat de l’home envers la natura (a la qual, fins i tot, se li pressuposen drets), quelcom que només pot tenir sentit si es considera que hi ha relacions de força entre els dos “agents” (humanitat i natura). El problema de la responsabilitat, certament, és que implica una relació bilateral, la qual, òbviament, no té sentit de la natura envers l’home: quan la natura “envia” un huracà contra els pobles, com s’ha d’entendre? Doncs simplement no s’ha d’entendre de cap manera. És la divinització o l’animisme justament el que hi donen un sentit: l’huracà és un càstig dels déus. Per això seria un error considerar la relació de l’home amb el seu entorn com una responsabilitat “pura”, perquè necessàriament això seria objectivar la natura (per tal que aquesta responsabilitat tingués sentit), és a dir, filosòficament parlant, implica la mitificació de l’entorn natural com un tot, independentment de si hom pensa de debò que és un càstig diví o no.

Però encara no hem arribat al nucli d’aquesta paradoxa: la superioritat de l’home respecte de la naturalesa, que només pot ser tal justament perquè la naturalesa pren aquesta forma mitificada. El mite pren forma per oposició a l’altre model: el “model ego” forma part del resultat de l’evolució històrica i fer-hi una crítica no vol dir justificar un aparent model “natural” no corromput. Això és quelcom ideològic, un model que no té perquè contraposar-se a l’altre. Això és així perquè, en el moment idealista de valoració de la natura, s’agafen els efectes negatius que una mena de sistema d’organització social (no pas creat a voluntat, sinó per evolució històrica) provoca sobre el medi ambient, com si fos tot el sistema, diguem-ho així, de relacions naturals; per oposició, llavors, es legitima una cosa que es veu contrària (també com si realment pogués ser totalment construïda per la consciència humana). És a dir, s’agafa la part pel tot: o sigui, els efectes negatius materials, per la completa coherència del sistema natural; i per això, la solució també, en sentit invers, ofereix una imatge total a una cosa parcial: un complet aparent sistema coherent que contextualitza tota l’existència humana, a unes formes materials particulars i històricament circumscrites de “dominar” la naturalesa.
És d’aquesta confusió que es produeix l’error de considerar aquest “model eco”, que, com acabo de dir, s’ofereix de forma ahistòrica, com universal en sentit “natural” (i, doncs, essencialista, i si és essencialista vol dir que, efectivament, pressuposa una bondat “natural” -tornem-hi amb aquesta paraula…- que no pot ser lògicament justificada d’altra manera que no sigui per mitjà del mite), i és així com s’aconsegueix el que en realitat es pretenia evitar: imposar aquest model ideològic no només a la resta de cultures contemporànies, sinó extrapolar-lo a tota la història i distorsionar la imatge real de les societats primitives, una imatge, doncs, que confecciona la natura d’una determinada manera. Aquest que he anomenat “complet aparent sistema coherent” no pot ser confeccionat d’altra forma que no sigui controlant la naturalesa. Aquí hi ha la gran paradoxa: aquesta coherència de què parlo, aquest “model eco”, és i ha de ser antròpicament construït, a fi i efecte de superar i descartar finalment el conflicte originari entre treball i natura. Per acabar-ho de deixar clar, només clar indicar que això vol dir que la distinció antropològica entre aldea i selva desapareixeria en favor de la segona, erròniament apreciada. No cal dir, novament, que això és un pur idealisme que oblida que l’home és un animal essencialment social i cultural.

Per tancar la qüestió, és important fer notar que la concepció del “model eco” impedeix el bon ecologisme, perquè, sota la mitificació que domina el nostre imaginari social, s’amaga la realitat de la relació entre home i entorn i, d’aquesta manera, es fa difícil de tirar endavant mesures que encaixin objectivament amb la situació. És més, bé es podria pensar que cal desterrar la mitologia de la Mare Natura per tal de poder fer un ecologisme real i que ens emancipi de les constriccions naturals. La natura entesa com una cosa harmoniosa i tot això no existeix, la Natura no és un ordre equilibrat que l’home pugui destrossar.

Amb tot això que dic s’ha d’entendre el contrari: no estic justificant el capitalisme depredador ni l'”explotació” de la natura, simplement el que estic dient, criticant l’idealisme ecològic, és que el “model  ego” és objectivament cert, mentre que el “model eco” és una fantasia i seria “antinatural” pretendre que la natura funcionés d’aquella manera, i intentar-ho no seria sinó, al contrari del que es pensen els ecologistes fanàtics, una “imposició” de l’home sobre les lleis de l’equilibri de la naturalesa.  La cosa rau a veure si (i com) les nostres pràctiques socials en la nostra situació social actual destrossen la societat, si l’afecten negativament, si, en últim terme, impedeixen la vida humana. Llavors, a partir d’una bona concepció del “model ego” tal i com ho he justificat, i tenint en compte la cultura humana i les necessitats socials, es podrà articular un correcte ecologisme.

La subreptícia forma d’introduir la ideologia per “experiments”

Circula per la xarxa aquest experiment social sobre l’ajuda que s’ofereix a persones en problemes:

L’escena, per si sola, és l’experiment: el fet d’haver fet aquella interacció en una plaça pública per veure com responia la gent. I això és la legitimació oficial. Tanmateix, el discurs més elemental té al darrera encara un discurs ideològic, segons el qual la vida és injusta. Cal veure, com en tot acte de comunicació, què és el que pretenen transmetre’ns llegint entre línies del discurs oficial, quin valor té la ideologia i quin és el metadiscurs que traspua d’aquest “experiment” en les relacions socials, així com la representació simbòlica de la realitat.

A vegades, en els diaris hi ha unes pàgines, potser identificades per un altre color o per un petit enunciat que diu “publireportatge”, dedicades a la difusió d’un determinat producte sobre una explicació mitjanament periodística i recolzada sobre aparent base científica. A algú se li ocorrerà dir que de debò són notícies? I aquest vídeo, de debò és un experiment? El que representa pot ser-ho, i de fet se sap de sobres que els vagabunds estan tombats a terra són ignorats, però tal i com se’ns presenta i el que ens anuncien no és un experiment, és pura i simple propaganda que, a més, transmet una ideologia molt clara.

Observem-ho fredament: les persones no ajuden els captaires i en tenen una mala imatge, en canvi els que tenen més bona imatge sí que són més ben considerats, i això es nota suposant que estigués en una “situació d’emergència”. Les aparences importen, però això és una situació injusta, com diu el mateix vídeo -un enunciat que tothom podria acceptar-. Però tot seguit diu: “Aprofita’t d’un avantatge injust”.
La pregunta és: algú pot trobar això decent i pot creure’s que es tracta d’un experiment que critica les aparences? Doncs centenars de milers de persones que ho difonen per les xarxes socials sí que l’hi troben. No han captat, està clar, el sentit de fons d’aquest anunci de la revista Forbes. En canvi, aquestes persones ho difonen com per demostrar la seva adhesió a un aparent humanitarisme (sempre fals en la societat de consum). Això s’explica per la funció del llenguatge i per la manera com l’anunci modifica els codis, sense alterar els significats, que són assumits per tothom, motiu pel qual totes aquestes persones s’han quedat amb l’aparença del vídeo.

Sembla una paradoxa que s’acabi dient que les aparences importen i s’acabi assumint la injustícia, quan la situació que es presenta és injusta, apel·lant al sentir col·lectiu i deixant a entendre que no hauria de ser així. Però, en realitat, no ho és, perquè l’ordre positiu de la situació no s’inverteix. En efecte, si hom és ric, no hi haurà aquella desviació de responsabilitats de què parla el psicòleg (si és que de debò és un psicòleg): la gent l’atendrà. En efecte, és cert que la gent ignora els miserables. En efecte, és igualment cert que ens guiem per les aparences, però en presentar-nos en societat hem de fer veure que no. En efecte, en definitiva, és cert que “la vida és injusta”.
En aquest sentit, parlant en termes de semàntica, el signe és el mateix entre el que representa el vídeo i el discurs primari que l’acompanya i el que passa a la realitat, independentment del valor que donem a la situació: és a dir, tant si caldria ajudar el pobre com si no, la cosa és que el ric surt beneficiat; tant si jutgem malament guiar-nos per les aparences o no, la cosa és que el qui té (i aparenta tenir) un bon estatus surt beneficiat. És a dir, la correspondència entre el significat i el significant no canvia. Però damunt d’aquest medi, el codi (el sistema de conceptualització) pateix una mutació: l’anunci es dirigeix a l’espectador, aprofitant que allò representat és cert, esperant que ho decodifiqui de forma habitual, però invertint l’escala de valors.
No hi ha, segons la meva anàlisi, un canvi de signes, per tant símbols fal·laços com acostuma a passar en els exercicis de prestidigitació simbòlica (alguns dels quals he analitzat en el bloc, per exemple aquest cas paradigmàtic), sinó que el discurs i el missatge primari permeten interpretar la realitat tal i com és (tal i com se’ns presenta) i segons el mateix sistema de valors. No hi ha manipulació de símbols, sinó, com tot seguit justificaré, legitimació dels mateixos símbols. La prestidigitació simbòlica, així, es presenta en la seva forma més sublim aprofitant la significació expressa de la societat per canviar els codis de comportament. En definitiva, aquest anunci manipula de forma que la realitat és la mateixa i la percebem igual, però la nostra consciència interpretant la decodificarà (i, doncs, li donarà un sentit o altre) de forma diferent.

Per entendre això, cal que recorrem a la ideologia, però no només entesa en un sentit polític, sinó en els valors de referència personals, tal i com la conceptualitza el filòsof eslovè Zizek: la ideologia és el que ens mou a comportar-nos i relacionar-nos amb els altres d’una determinada manera, fins i tot si no en som conscients, és la forma espontània de relacionar-nos: ningú no acorda esperar-se 15 segons a atendre l’executiu, ni 8 minuts a acudir al miserable. Així, hom ho fa “automàticament”… però sempre de forma condicionada (és a dir, un és pobre i l’altre és executiu).
Zizek diu que la ideologia funciona de forma que ningú no hi creu o no s’ho creu (l’afirmació o l’enunciat o el que sigui), però tanmateix hom segueix la superstició. En el cas que ens ocupa, en realitat és el negatiu d’aquesta afirmació: tothom ho creu (que jutjar per les aparences és dolent i caldria ajudar el pobre), però ningú no ho fa. El prejudici (la superstició) és: el pobre deu ser pollós i no es mereix que l’ajudin; tothom ho sap, però tanmateix ningú no se’n pot deslliurar.

Malgrat això, cal observar, fredament, que, com hem dit, aquesta és la base assumida sobre la qual es construeix el discurs del vídeo. L’aspecte conscientment central no és trencar amb el prejudici, sinó evitar la injustícia de la vida personalment viscudes. Això vol dir que dóna validesa al prejudici i a les situacions reals derivades (la qual cosa implica continuar ocultant el miserable i l’oprimit). En efecte, regna la ideologia dominant: evitar l’impuls d’ajudar el desamparat. El mateix psicòleg ho afirma: les persones estan en conflicte entre el fet i l’impuls: l’impuls els porta a ajudar, però el fet (la manera com construïm la realitat) els ho impedeix.

Aquí és on topem amb el quid de la qüestió: l’objectiu ideològic d’aquesta propaganda. El missatge transmès no es refereix al canvi de la realitat, sinó que cal fer que els impulsos que tinguem siguin conformes a la representació que en tenim i, aprofitant els valors dominants, evitar que l’altre se senti culpable de no ajudar. Per això no cal preguntar-se com és la realitat, només conformar els nostres impulsos a la realitat, que és objectivament certa. És l’impuls, en aquest cas, el que és positiu, per tant és bo deixar-lo lliure ajudant els altres… però en un context condicionat d’una determinada manera. Quan aquell impuls s’hi manifesta i expressa, les condicions d’aquell context (i els símbols que el doten de sentit) són tingudes per legítimes. És per això que inconscientment hom capta del missatge ideològic: perquè, com dèiem, la realitat no ha estat tergiversada ni les idees prèvies que hom té: continua sent vàlid seguir l’impuls d’ajudar els altres.

Fins aquí, cal apreciar que, malgrat no modificar els signes reals, hi ha igualment manipulació simbòlica: el discurs del vídeo està totalment dirigit a fi i efecte de presentar els valors ideològics que han de primar, valors que fàcilment, per ser expressats en un context que no és tergiversat, amaren la nostra representació simbòlica. A més a més, si, com dèiem, és el sistema de codificació el que és modificat, no és tant la cognició la que és manipulada, sinó l’ètica.
Vegem aquest discurs manipulador ideològicament dirigit. Per començar, el vídeo s’inicia amb una estratègia de desinformació, de no deixar clares les coses, així el missatge inconscient penetra més fàcilment: barrejar qualitat de vida, estatus social i situació financera. A més, ja comença el vídeo afirmant rotundament que l’estatus social implica sí o sí més qualitat de vida (cosa que no es pot afirmar mai en absolut i molt menys sense precisar els termes.) Dir-ho a l’inici és la manera d’assegurar-se que aquell prejudici estigui, al llarg de tota la visualització, en la base inconscient de la interpretació cognitiva del vídeo, necessària perquè el missatge que transmet, sempre conforme a tal prejudici, sigui captat. Com que tal prejudici s’accepta, entra el missatge, tal i com aparentment es presenta, sense que passi pel filtre de la nostra racionalitat, però tanmateix sabem que el missatge ha modificat els valors usuals per fer passar per bo el que es consideraria dolent, de tal manera que imperceptiblement quan donem per vàlid aquell missatge, en realitat també estem acceptant (se’ns queda gravat en la nostra base cognitiva, perquè la modificació és inherent al prejudici assimilat) els nous criteris decodificadors. La realitat social serà captada a partir de llavors sobre la base dels nous valors.
La manera de presentar el vídeo, a més, és més aviat com si estigués construït per difondre esperança i, sobretot, seguretat, amb aquesta música mig de misteri, mig de gran descobriment, aquest narrador neutre i greu, la progressió i un psicòleg que bàsicament diu obvietats i, amb la seva autoritat científica, dirigeix l’espectador cap al final perquè entengui el que interessa que ha d’entendre.

Una crítica mínimament profunda al vídeo pot desvelar efectivament tot el que fins aquí he dit i concloure que aquest “experiment” NO il·lustra essencialment com reaccionem davant d’una situació d’emergència, sinó que, donant per descomptades certes conductes individuals, il·lustra com hem de presentar-nos nosaltres davant dels altres perquè actuïn espontàniament, sigui o no en una situació d’emergència, en benefici nostre. Aquest “experiment” NO té res a veure amb la solidaritat, sinó amb l’èxit personal. Aquest “experiment” NO transmet cap missatge crític perquè posem en el nostre Facebook, com fa fútilment la majoria dels individus superficials, un comentari dient que és molt dolent fixar-se en les aparences, sinó que, per contra, el criteri “demostratiu” expressat és les aparences. Aquest “experiment” NO demostra, estrictament parlant, res, sinó que reafirma, donant-li un aire científic, una conducta i legitima un codi de valors. Aquest “experiment”, tota la difusió i presentació del vídeo, de fet, NO es manté al marge del pensament dominant, sinó que és un claríssim element de propaganda capitalista, inserida dins del circuit de l’espectacle (en el sentit que hi donava Debord: en podeu trobar alguna referència aquí).

Hi ha, però, un darrer element, el més significatiu i el que caracteritza en darrer terme el tipus de propaganda de què estem parlant, que arrodoneix tot això. Perquè hom podria reaccionar davant del lema explícit al final del vídeo: “Aprofita’t dels avantatges injustos”, ja que sembla que vulnera els nostres principis, de tal forma que el valor que podríem pressuposar que el vídeo transmet no és sinó cinisme, i, així, la meva crítica quedaria sense valor. No obstant, com dèiem, això en cap cas no contradiu la realitat, “irrefutablement” presentada als ulls de les persones pel vídeo. Precisament perquè així està acceptada, s’associa inevitablement aquesta realitat a l’ordre explícita donada, de tal forma que es dóna a aquesta realitat un altre valor (que el sistema de codficació manipulat desxifrarà i quedarà impregnat en la nostra forma “natural” i espontània de relacionar-nos en aquell medi). Així es dóna coherència a tot l’acte comunicatiu (els signes, els símbols i el codi) i, doncs, pot presentar-se sense cinisme: és una ideologia totalment honesta. Adonem-nos que aquí és on rau també la seva força d’impregnació, perquè els impulsos sempre són honestos. (Recordem que l’objectiu d’aquesta propaganda era dirigir-se als impulsos per adequar-los al context.) Amb aquesta coherència amb l’impuls i un cert sentit comú (els prejudicis, fins i tot) el sistema de valors defensat es fa legítim.

Aquesta és, benvolguts lectors, l’estratègia com penetra per mitjà d’aquest vídeo de pura propaganda la ideologia, de fet es reforça, perquè -hi insisteixo- es construeix damunt d’una base ideològica ja acceptada, de tal forma que positivitza uns valors que usualment són els políticament incorrectes.

Per anar concloent aquesta anàlisi, ja podem dir que l'”experiment” no era per analitzar la realitat, sinó per fer veure que hom pot aconseguir dels altres la resposta que vulgui. L’original forma de manipular, a més, no trenca els símbols de la realitat, sinó que accepta aquesta realitat i la seva representació, la qual certament té uns valors subjacents, però que per mitjà de la propaganda ara es fan explícits. Si en aquesta societat de l’espectacle tota la propaganda capitalista comença a perdre el vel de la discreció i es presenta de forma tan subtilment explícita, tingueu per segur que el canvi o l’afermament, segons el cas, de valors serà total, fàcil i “legítim”, i la revolució, per contra, serà impossible.

Però, en què consisteix aquesta ideologia? La informació escrita en el vídeo, en txec, afirma que l’èxit és una qüestió de vida o mort. Ja ho tenim, és el zenit de l’individualisme capitalista, però talment presentat i amb un valors modificats que aquest èxit no evita que tinguem impulsos d’ajudar la gent… però això sí, ajudar aquells que també tenen èxit. És l’èxit el criteri de valoració estructural, un missatge que és transmès per mitjà del vídeo apel·lant no tant a l’èxit, sinó a la solidaritat i sota el discurs superficial de voler trencar les aparences. Es tracta, en definitiva, d’una ideologia que no és la hipòcrita de l’humanitarisme, una ideologia que aprofita el mateix ordre de coses, però en canvia la significació: s’ha invertit: allò negatiu (ser un ric aprofitat) esdevé positiu, gràcies al joc manipulador de presentar i justificar en un context positiu (estatus social i ajuda de l’altri sense comptar amb les aparences) les conductes (els impulsos d’ajuda) que són volgudes.
Què és el que compta perquè l’èxit tingui valor i la conducta s’hi alineï espontàniament? Doncs és el context, però, valgui dir-ho, sempre individualitzat. En aquest sentit, l’afirmació última del vídeo respon a la pregunta inicial: sí, la nostra situació financera sí que compta. La gràcia d’aquest missatge ideològic és que no només pressuposa que inconscientment és així, sinó que conscientment i volgudament hem de fer que sigui així. Quina és sinó la lliçó del vídeo? Aprofita’t de les situacions tal i com es presenten (sense canviar-les) i busca allò que sigui un benefici per a tu. En tot cas, encara que volgudament no ho busquis, la ideologia continuarà fent la seva feina, ateses les seves característiques que hem descrit més amunt.

Finalment, només em falta parlar d’ètica, perquè en això que acabo de comentar és on veiem que emergeix el problema ètic. Certament, ja sabem (i això és la ideologia) que, els pobres, no els ajuda ningú, per tant, en realitat, estem reafirmant aquella desviació de responsabilitats. Vet aquí com el que deia aquell psicòleg no era un enunciat científic, sinó un judici de valor tendenciós i interessat, que conduïa maquiavèl·licament l’opinió de l’espectador. Per tot això, dicta la ideologia: hom ha d’ocupar un lloc en aquesta estructura social que el beneficiï. Llavors, la vida és injusta… i hom per la seva posició fa que ho sigui. Però les problemàtiques morals no es presenten a l’experiència individual, precisament perquè la ideologia no és cínica.

La contradicció ètica, tanmateix, hi és i té un impacte estructural. És una ideologia totalment buida d’humanitat i d’humanitarisme, perquè no mostra la més mínima confiança en les persones, no té fe en la humanitat. En canvi, tant aquest vídeo com el discurs ideològic, són típics exemples de la manipulació, centrats només en la conducta instintiva, i no en les capacitats socials ni la transformació social. Així mateix, aquesta ideologia típica capitalista té tendència a individualitzar i, per descomptat, a despolititzar. Així és el neoliberalisme, estimats lectors, i no són elucubracions: molt clarament es pot veure en certes afirmacions públiques d’alguns polítics (per exemple, aquí).
Així, l’assumpció d’aquest discurs ideològic implica la legitimació de la injustícia i reproducció de la immoralitat. No només això, sinó que m’atreviria a dir que el fet que hi hagi gent que s’alineï, conscientment o no, amb aquest vídeo i el reprodueixi i difongui demostra la força de dominació d’aquesta ideologia i com, efectivament, ja estava introduïda en les ments d’aquestes persones totalment faltades d’esperit crític i, possiblement, també d’ètica humanista (precisament perquè no han estat capaces de percebre el capgirament del missatge).

L’anàlisi del vídeo i de la seva ideologia acaba aquí. Però voldria, com a clarificació final, anotar un parell de línies de reflexió paral·leles a aquesta anàlisi que encara es podrien seguir i que jo aquí no he comentat perquè són més filosòfiques i perquè hauria embolicat molt la troca. En efecte, no he tractat si de debò es pot considerar justa o injusta, la vida, si bé és cert que és de la discussió filosòfica d’on poden sortir certs pressupòsits damunt dels quals s’aguanta aquesta ideologia. I, en segon lloc, tampoc no m’he referit a les diferències entre certesa i veritat, però val la pena anotar que aquesta ideologia, amb la cerca de la coherència en tant que correspondència entre els impulsos i valors, i l’experiència i representació de la realitat, es mou en l’esfera de la certesa.

Marxa per la dignitat: crònica

El passat dia 22 de març va tenir lloc a Madrid la gran Marxa per la dignitat, manifestació que es preparava des de feia mesos i que, pel que jo sé, va ser una iniciativa del Sindicato Andaluz de Trabajadores per reclamar, dit ras i curt, una vida digna, davant d’una pràctica de polítiques públiques i d’un discurs polític contrari als drets socials. Doncs bé, jo amb vaig manifestar en aquesta marxa juntament amb milions de conciutadans. Aquí us presento una ràpida crònica de la meva experiència en aquest gloriós acte d’expressió cívica i democràtica que, per altra banda, ha estat objecte d’un gran silenci mediàtic. No espereu trobar detalls dels enfrontaments amb la policia perquè jo, per aquella hora, ja havia marxat… ja us ho explicaré.

No vaig formar part dels valents que van decidir anar caminant cap a Madrid dins de la columna nord, la de Catalunya, Aragó i Navarra: certament, la manifestació estava organitzada de tal manera que sis columnes diferents provinents de tot Espanya anirien a Madrid, on també recorrerien la ciutat separadament abans de confluir en la gran marxa a les cinc de la tarda. Aquestes columnes estaven formades pels qui anaven caminant, que portaven setmanes fent-ho, i els qui van arribar a Madrid directament el mateix dia. Es diu que la columna més nombrosa, en el seu recorregut fins a Madrid, va ser l’andalusa, que comptava unes 200.000 persones en les seves files.
Vaig anar-hi amb autocar. Diversos grups de persones van organitzar-se per anar a la capital amb diversos mitjans, clar, doncs jo estava en un grup de joves provinent de Barcelona. Vam sortir a la mitjanit, amb objectiu d’arribar al matí, ja que a mig matí tota la columna nord havia de reunir-se i marxar cap al centre, a l’estació d’Atocha, per confluir amb totes les marxes.

Durant el trajecte, vam parar a la gran àrea de servei d’Alfajarín, a tocar de Saragossa, per descansar, òbviament, i intentar dormir alguns estirats. Allà hi havia molta ebullició: força autocars que també transportaven gent que formava part de la columna nord, gent força animada i la majoria de col·lectius determinats. Alguns portaven una samarreta especial de la Marxa de la dignitat per a la columna nord, en català. Aquestes persones que vaig veure a l’àrea de servei eren les mateixes amb qui hores després prendria els carrers de la capital.

Vam arribar a Madrid a quarts de nou, si no recordo malament, a la Pl. de Grècia, que és una rotonda a l’extrem est, a la zona de San Blas. Allà ens van deixar els nostres autocars, que n’eren només dos, un barri residencial, tranquil, de tipus obrer. Després d’esmorzar, havíem d’esperar que vingués la columna que caminava, per la carretera M-201, allà mateix a la Pl. de Grècia, on ja s’havia anat congregant també més gent de la columna nord, que venia amb altres autocars. Era especialment notable un grup de la PAH. No sé dir quants érem en total, perquè la gent estava dispersa mentre esperàvem inicialment. Després, vers les 11 o més tard, ja es va intentar formar la manifestació perquè estava previst que la columna caminant arribés al cap de poc, però jo no vaig poder fer una ullada general perquè, per atzar, aguantava la pancarta del grup de manifestants, orientat de tal manera que mirava cap al nord just en el lloc on l’M-201 desembocava a la rotonda. No obstant, alguna cosa vaig poder veure: érem uns pocs milers.

Els qui caminaven van trigar bastant a arribar. Sens dubte era cansat està aguantant allà la pancarta, però per sort no feia especialment calor, si bé quan sortia el sol es notava una mica, ni tampoc gaire fred, llevat quan bufava el vent. Per animar l’ambient, per altra banda, els organitzadors havien posat un equip de música just davant de la capçalera del bloc de manifestació, a la vorera d’una illa de descamptat on estan fent un estadi. Era molt graciós perquè el so repetia, amb un to neutre, consignes i missatges, mentre sonava música de lluita fragmentada. Recordava -em sembla- la manera de fer manifestacions als 70. Al carrer del costat, per cert, hi havia només dues furgones de policia, amb agents a fora fent-la petar sense disposició amenaçant.

Doncs bé, finalment des de la rotonda vam començar a veure com s’acostava la columna que anava a peu, talment com si fos una pel·lícula èpica: es veia al fons, on la carretera fa corba, apareixent mica en mica la silueta dels marxants, presidida per una pancarta la visió de la qual estava mig tapada pel cotxe de la guàrdia urbana. Realment aquesta imatge, així com la seva arribada, va animar la gent i se sentia una gran sensació, la gent fins i tot va caminar en sentit invers per acostar-s’hi, la qual cosa, però, va fer que la seva arribada es trobés inundada i no fos tan glamurosa. No es va poder apreciar bé, doncs, com aquesta columna continuava avançant per situar-se cap al davant per marxar ja de la Pl. de Grècia. Penso que estava formada per un miler de persones.
En arribar, els organitzadors van dir algunes paraules pels altaveus per donar-los la benvinguda, la gent va aplaudir, òbviament, i va intentar apartar-se perquè la columna passés més fàcilment, i el bloc guiat per la pancarta que jo sostenia va seguir-los immediatament. Val a dir que també els guàrdies urbans semblaven estar bastant contents.

Així, immediatament vam seguir, ara sí començant pròpiament la manifestació de la columna nord per Madrid fins a Atocha, però encara s’havia d’ajuntar més gent a aquesta columna. En efecte, vam passar per l’Av. d’Arcentales, però només un tros fins a aturar-nos al Parque Paraíso, vers la una. Allà hi havia uns quants autocars perquè era una altra zona de descàrrega de manifestants; en realitat, era un punt de trobada, aquí és on es formaria el gruix de la manifestació. Vam aturar-nos per dinar abans de seguir: l’organització havia disposat taules on donaven galetes i beguda diversa, tot a pagar a la voluntat.
Vaig tenir temps per passejar: és interessant observar que les zones urbanes dels costats, sobretot Hellín i Amposta, són típicament obreres, aquella mena de barris que semblen com tot un paquet preconstruït molt homogeni, de color gris i marró i com si estigués “apartat” de la resta de la ciutat.

Més tard ja se’ns va dir que calia formar-se a l’avinguda per marxar. Ens sembla que ens vam dividir en tres blocs, uns per cada origen del territori, i dins de cada hi havia grupets. Jo, per exemple, estava en el grup dels joves dins de Catalunya, darrera del qual hi havia el grup dels immigrants. Sigui com sigui, aquí ja es va començar a veure que érem més gent. No obstant, encara va ser dispersa la formació de la manifestació. No vaig poder apreciar bé la seva longitud fins que, al cap d’una estona, no vaig anar cap endavant per mirar-ho tot.
Certament, en sortir del parc vam passar pel Carrer Hermanos García Noblejas, moment quan vaig aprofitar per resseguir tota la manifestació: al parc, havia engrandit enormement: érem unes desenes de milers de persones, no m’estranyaria que 50.000 o potser més, a més bastant separats, llavors la manifestació ocupava molt. De fet, quan començava el bloc de Catalunya, que era el darrer, hi havia entre aquest i l’anterior una separació buida de gent. A la part inicial, per altra banda, persones de l’organització agafaven cordes per mantenir pels laterals la forma de la manifestació, davant de la qual hi havia un sol cotxe de policia. De fet, si una cosa es va sorprendre va ser la total falta de policia local: pràcticament només els vaig veure tallant el trànsit a la cantonada del Carrer d’Alcalà.

És per aquest carrer per on vam seguir, aquest ja més estret i amb més vida urbana, ja que l’altra era una àmplia avinguda on, malgrat la manifestació, la poca gent que hi havia o eren simpatitzants apartats o veïns que feien igualment la seva vida. A Alcalá, no tant: per tot el llarg del carrer hi havia gent diversa i gent ens els balcons, mirant. Si t’apartaves, senties comentaris favorables i d’admiració: de fet, vaig anar a un bar restaurant a comprar un entrepà i la gent comentava com d’interminable era la marxa. No només això, dins mateix del bar (i així com en aquest, en d’altres) hi havia manifestants prenent res o directament dinant. Podien estar segurs que encalçarien sense problema la manifestació.

És el tram d’aquest carrer, que vam seguir llargament, on també es començava a notar més la calor i la gent, almenys en alguns trams, estava ja una mica cansada. No ho feia manifest, en realitat: l’ànim era alt, però el ritme i la cadència dels crits polítics era relativament baix. No obstant, vaig observar que el grup més actiu i amb més “marxa” era el dels immigrants, que despertaven també l’admiració de tothom.
A l’alçada de la plaça de toros de Las Ventas (molt bonica, per cert), que és just després d’un pont que salva l’autopista M-30 que travessa Madrid, em vaig posar per la part de davant (del meu bloc) i un dels megàfons va caure a les meves mans. No tenia, però, ganes de cridar ni estimular la gent, jo també estava amb poques ganes de cridar. No obstant, òbviament, jo, així com un parell més, anàvem dient proclames de tant en tant que la gent repetia en algun moment més fortament, en d’altres menys i, sobretot, sense gaire eco: més aviat teníem ganes d’arribar a la destinació i no cridar ara. Anàvem, a més, amb una mica de pressa perquè es feia tard.

A l’alçada de la Porta d’Alcalà, ja hi havia una gran munió de manifestants, de fet em sembla que allà hi havia anat una altra columna: almenys el que seguia del Carrer d’Alcalà i el Carrer d’Alfons XII, que va en sentit sud, estaven plens de manifestants i no hi circulaven els cotxes. Jo em vaig meravellar de veure tanta gent i, malgrat que alguns pensàvem que allò era el punt de trobada, encara havíem de seguir una mica més. Estic parlant en realitat pel bloc dels joves. Això és així perquè en aquesta confluència de columnes a la Porta d’Alcalà em sembla que ja havia de canviar la manera com organitzar la manifestació: certament, la marxa principal estava organitzada no ja per territoris, sinó per blocs “cívics” -per dir-ho d’alguna manera-: primer l’organització, després moviments socials, després sindicats i després partits, si no recordo malament. Així doncs, la part juvenil va seguir per Alfons XII i no sé si ens seguia algú.

En aquest tram fins a arribar a Atocha (en realitat, la Plaça de Carles V), que no era ja gaire lluny, vam anar caminant ràpid, sense gaire posat de manifestació: havíem d’anar ràpid per col·locar-nos, a la plaça, en el bloc juvenil, i, més concretament, aquells amb qui jo anava (en el sentit relacional personal, no en el sentit de logística de la manifestació) s’havien de col·locar en el bloc estudiantil, dins del bloc de moviments socials.
Vull observar que el carrer d’Alfons XII no semblava pas tallat. El tram de direcció sud estava ple de gent, però el tram de direcció nord, per on passàvem nosaltres, estava obert i ens trobàvem cotxes, que evidentment no podien seguir. De fet, ja allà a la Porta d’Alcalà hi havia cotxes aturats, empassats per la marea de persones. Suposo que això també passava en els altres carrers que desembocaven a la porta: prova de la immensa quantitat de gent i del gran èxit de la marxa, i també prova de la poca previsió de la policia, la qual, com he dit ja, no vaig veure per enlloc.

Finalment, vam arribar a la Pl. de Carles V. Hi vam accedir per la part nord-est, des de la Baixada de Moyano, per la qual vam passar amb rapidesa esquivant la gent de tal manera que no es trenqués el grup. En arribar al final d’aquesta baixa, vaig sentir dels meus companys sospirs d’admiració: estava tota la nostra vista plena de gent, fins al peu mateix de l’estació, i amb multitud de banderes. A més, la Baixada de Moyano estava més elevada que la plaça, llavors la panoràmica que es tenia era meravellosa i corprenent. He de dir que aquell dia en aquell moment vaig tenir una de les sensacions més maques que he sentit mai en una manifestació. Es respirava un aire mig festiu, mig de manifestació, mig com si fos una diada a celebrar al carrer (tipus Sant Jordi) i mig com si la gent hagués sortit a passejar. Realment estava inundat per ciutadans corrents, ni tan sols activistes: ja dic que es veia perfectament famílies i parelles, potser amb samarretes amb lemes polítics per simpatia, “passejant” entre la multitud.
Després vam localitzar el lloc on havíem d’anar: més o menys al centre de la plaça és on es formava el grup estudiantil. Per tant, vam intentar formar-nos en cadena per no perdre’ns i vam anar ràpidament entre la multitud per arribar a aquell lloc, que identificàvem pel camió que havia de presidir el bloc.

Eren més tard de les cinc i el passeig del Prado, per on havíem de seguir, estava ple, suposo que allà s’havia posat ja la capçalera. Els carrers dels voltants també estaven plens. En aquest moment, ja em  vaig quedar sempre a lloc, no vaig recórrer per tota la manifestació, però tanmateix en l’aglomeració d’Atocha es podia veure una panoràmica de la massa i els seus distintius. Les banderes més nombroses i, sobretot, repartides, eren la republicana i la comunista (en alguna de les diverses versions, segons l’associació que l’ostentés). A banda, és clar, hi havia petits grups dins del gruix de la mani on destacava una bandera concreta, per exemple la del seu sindicat, però això no és tan destacat perquè no es tracta de símbols tan transversals com els altres dos. Hi havia, per contra, una quasi total absència de símbols i grups anarquistes (llevat dels sindicats concrets, com la CNT). De fet, em van dir que els anarquistes (suposo que els col·lectius més llibertaris que no la CNT) van fer un bloc de manifestació a part a unes illes de diferència). Em sembla que tampoc on vaig veure cap grup destacat amb estelades (però sí que hi havia un grup independentista), però en els diversos col·lectius que venien de Catalunya es podria trobar alguna estelada i senyeres.

Com que el Passeig del Prado era ple, bé semblava que la manifestació hagués començat ja. Nosaltres mica en mica ens hi dirigíem: sembla un embut, tothom de la plaça havia de passar en fila per la boca d’aquest passeig. Crec que a les sis ja estàvem encaminats. Jo notava com si hi haguessin tres fluxos de gent diferent que, a la part més estreta, s’anava barrejant per passar pel passeig, per tant semblava que no es mantenia la distinció de blocs en la mani. No obstant, encara va estar prou ben organitzat.

El sentit sud del passeig és el que estava ocupat pel flux de manifestants, però cal dir que tota la resta, els carrils en sentit nord i el passeig pròpiament, estaven igualment inundats de gent que anava marxant més a poc a poc o “passejava” o es reunia en grup. A la Pl. Cánovas del Castillo un tros de la manifestació es va aturar un moment mentre el flux principal seguia. També va ser aquí, si no recordo malament (i si no va ser aquí no recordo on va ser) on vaig veure en David Fernández de la CUP: simplement va passar per davant meu sol, com si sortís ja de la manifestació. Després vam seguir per la famosa Cibeles.
A la part de Recoletos que toca a la Plaça de Colom, que era el terme de la manifestació, el flux ja era menys distingible, més aviat era una gran massa de gent caracteritzada per haver-hi gent que intentava arribar a la plaça, altra que ja en marxava i anava en direcció contrària, i altra que veia que efectivament no podia avançar i estava parada.
Davant de la Biblioteca Nacional és on vam parar nosaltres. Veia així de cantó la gran bandera espanyola, però no vaig poder entrar en cap moment a la plaça estrictament. Aquí ens vam quedar aturats una estona. Eren vers les vuit. Ja no se sentien càntics, que van ser prou abundants durant la manifestació, tot i que barrejats amb el soroll normal de la multitud. En canvi, se sentia la megafonia de l’organització a la plaça. No sé, però, què deien.

Sobre la policia, hi havia furgones disposades davant d’alguns edificis importants, però sobretot en alguns carrers circumdants una mica apartades: crec que va ser en el Carrer d’Alcalà en la seva part oest a partir de Cibeles on vaig veure una quinzena de furgones. En tot cas, malgrat que n’hi havia unes quantres per tot el voltant, la seva presència no es feia notar i ningú no buscava enrenou.

El meu grup va decidir marxar: ja havíem complert i calia sopar i agafar l’autocar a les nou del vespre. Per tant, vam prendre el metro allà mateix, té parada a la cantonada oest de la plaça amb el Carrer Gènova. Òbviament, el metro també estava ple.
Deixeu-me que us expliqui què va passar a la parada: resulta que davant de cada accés, és a dir, de les barres aquelles giratòries que s’obren quan pagues, hi havia un guàrdia de seguretat. Però, a més, també vam identificar dos agents de la policia secreta que feien força por: ja estaven ben preparats per agafar qualsevol que es colés. Penseu, a més, que el metro de Madrid és una empresa de societat anònima. Doncs bé, entre la munió de gent a l’entrada se sentien crits perquè obrissin, cosa que òbviament no farien, i algú va fer algun intent per colar-se, però els guàrdies ja deien que no. Algú, irreflexivament, llençava proclames perquè obrissin o per incitar, no pas del tot seriosament, a colar-se. No obstant, en els 10 o 15 minuts que vaig estar esperant abans d’entrar mentre un company comprava els tiquets, van venir tres persones cobertes, que no tenien especialment una pinta que diríem, en sentit conservador, d'”antisistema”, però van passar per entre la gent del vestíbul i van anar directes a la barres d’accés, que òbviament es van saltar. Els guàrdies els van agafar, però la “secreta” se’ls va tirar a sobre com si fossin animals en zel. A més, al final vaig comptar cinc “secretes”. Jo molt sospito que no tenen autoritat per fer això.
La manera com els van agafar òbviament va evitar que poguessin fugir i va despertar crits de tothom. Els ciutadans que venien en sentit invers (per tant, a la banda de dintre de l’estació, per sortir) estaven també espantats. La policia va arraconar aquestes dues persones de manera tan salvatge que una dona d’aquestes que venia en sentit invers que estava just al costat d’un secreta els va cridar l’atenció. Em sembla que la policia, com a institució, no s’adona que desperta la més profunda indignació entre la ciutadania i que això va empitjorar les coses.

Quan vam arribar a la nostra destinació, eren quasi les nou. Alguns vam anar a un bar a sopar per esperar la resta de gent per pujar de nou als dos autocars. Per la televisió del bar, sintonitzada a La Sexta, vam veure ja la notícia de les càrregues. Tenien lloc just on havíem estat nosaltres no feia gaire, i on, de fet, la manifestació encara tenia lloc, perquè no havia acabat: els parlaments estaven en marxa i la massa no s’havia dispersat ni molt menys.
Em van dir que ja abans hi va haver càrregues, a la tarda, quan els anarquistes a la seva manifestació van voler anar al Congrés. Tanmateix, això no ho he pogut confirmar.

Jo, com dic, no estava present en el moment de les càrregues policials, però unes coses us les puc assegurar sobre l’actuació policial: 1) la policia va carregar quan li va donar la gana, amb tot el gruix de la manifestació, sense que els actes s’acabessin; 2) està clar que si hi va haver “exaltats” van ser els qui van respondre a la policia, els qui van ser provocats; 3) hi havia una total descoordinació (oficialment reconeguda) i organització de la policia, tant que faria sospitar a algú malpensat que estava fet expressament per donar aire als actes violents; i 4) la policia va disparar pilotes de molt a prop, no a la massa, sinó a cada individu particular, i suposo que és així perquè són grupets de policia que es van veure superats per la seva ineptitud i gosadia en carregar il·legítimament.Doncs bé, no puc dir res més de les càrregues, simplement que van començar a la cantonada de la Colom amb Gènova quan els parlaments s’estaven dient. De fet, a la notícia de La Vanguardia podeu veure un vídeo on se sent l’organització avisant la policia que estan carregant il·legítimament i se li exigeix que abandoni la plaça. A partir d’aquí, no puc dir res més. Si voleu un vídeo sobre les càrregues i on es pot apreciar l’actuació policial, aquí us el deixo:

Finalment, ara sí per acabar, només voldria fer una reflexió: la casualitat històrica ha volgut que les marxes tinguessin lloc en el mateix moment quan mor Suárez, que és considerat, amb exageració, el pare de la democràcia de la Transició. Tots els polítics volen emmirallar-s’hi. Però obliden que la democràcia no és deixar-se seduir per un imaginari mític, no és fer retòrica buida, no és només la construcció d’una formalitat institucional. Una consideració tal ha agreujat el silenci dels mitjans de comunicació entorn de la Marxa i desbanca, en el discurs hegemònic, el fort clam democràtic i la crítica política implícites en la Marxa.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.