Les parets parlen / 1

Avui voldria iniciar una sèrie que intitularé “Les parets parlen”. Consisteix en el comentari (més o menys ràpid) d’algun grafit que trobo pel carrer i fotografio. El que faré és expressar el que jo entenc i interpreto de la pintada, sense fer gaire digressions. Publicaré els articles d’aquesta sèrie cada final de mes, i, no us preocupeu, seré puntual i no m’endarreriré perquè les fotos dels grafits ja les tinc fetes. Ja posaré pintades punyents i estic segur que ho trobareu ben interessant. Avui, comencem per aquesta: “No hay macetas para tanta policía. 4F, ni olvido ni perdón”

No hay macetas para tanta policíaAquesta pintada no és ni una proclama identitària, ni un simple eslògan ni una metàfora. Ben bé és una amenaça dirigida a la policia. El final, “4F ni olvido ni perdón”, denota de manera clara la mala intenció del missatge. Suposo, però, que en una situació real la persona que ha fet aquesta pintada en realitat no es dedicaria a llançar testos sistemàticament al cap dels agents, però en tot cas el que ens ve a dir és que els policies s’ho mereixerien. No és només que s’ho mereixin, sinó que, en tenir aquesta pintada un referent real, sembla també un desig.

El referent real és el que ens permet dotar de significat matisat la frase: l’autor de la pintada ens vol deixar clar que no és el mateix dir “No hay piedras para tanta policía” que “No hay macetas para tanta policía”. Hi una diferència qualitativa. L’una seria una pintada política genèrica que retòricament podria cridar a la resistència, per exemple; seria un significant sense significat precís. Però la segona té el significat que nosaltres li donem per associació amb la realitat. Així, l’autor no només fa una crida genèrica, sinó que també és un desig que les conseqüències associades al fet conegut es facin realitat, és a dir, que tots els policies es quedin paraplègics.

Així, doncs, la sentència “ni oblit ni perdó” es refereix a la intervenció policial i a la tortura que retrata el documental “Ciutat Morta”: la policia és la responsable de la mort de Patricia Heras. L’altre fet violent i terrible, que un policia quedi invàlid per un acte salvatge, no mereix ni oblit ni perdó. Ben al contrari. Tant és així, que el significat de la pintada s’emmarca en una lògica insensible d’amic i enemic, en una lògica de la llei del Talió. Però ja sabem el que va dir Gandhi al respecte: “Ull per ull, i el món es quedarà cec”.

No vaig poder evitar, quan vaig llegir aquesta pintada, de pensar també en aquella disfressa sobre el 4F que va generar polèmica (i que va ser denunciada pel PP i PxC de Mataró). És quelcom diferent de la pintada, certament, però aprofito per comentar-ho, tal i com jo ho veig (potser de manera una mica conservadora).

Igual com en el cas de la pintada, ens adonem que el referent és real, i no és pas una situació divertida. No es pot fer d’això, tampoc, una metàfora ni pot ser una abstracció còmica que critiqui la situació sociopolítica. Una cosa és disfressar-se de Rajoy i anar repartint sobres per fer una crítica de la corrupció, però una altra és disfressar-se del policia particular que va quedar invàlid i fer la broma, amb l’interrogant escrit al test, sobre qui el va llançar, com si fos una al·legoria d’un acte que està fora de la llei.

No em malinterpreteu. Òbviament no vull dir que els qui es van disfressar hagin d’anar a la presó ni que la gent no pugui trobar “curiosa” una tal disfressa. El que vull dir és que hem de ser seriosos. No vull criticar, en realitat, tant la disfressa, com les persones que ho relativitzen i que aboquen la seva opinió a les xarxes socials estranyant-se perquè algú pugui creure que la disfressa és insultant o que els sindicats de policia estudiïn presentar una querella.

M’explicaré: dir que per Carnestoltes hom pot fer burla de tot és una afirmació grandiloqüent i poc precisa, a banda que crec que seria difícil de justificar això legalment. En aquest sentit, els qui critiquen aquells que acusaven la disfressa de ser -com a mínim- desafortunada, com si no fos cert que és condemnable, no tenen en absolut raó. Així, la discussió no és entorn de si per Carnestoltes s’esfumen altre tipus de consideracions, sinó entorn de què pretén hom fer prevaldre: si la burla a tot faltant a la dignitat (i també l’honor, malgrat que és cert que aquest és un terme una mica aristocràtic…) de les persones i representant un acte criminal, o la comprensió per la desgràcia aliena i necessàriament individualitzada.

Si és el primer cas, ha de quedar clar que, hi insisteixo, el referent sobre el qual hom fa broma és real i està focalitzat en una persona, no es refereix pas a situacions genèriques. Per la qual cosa, aquell a qui la broma fa referència pot sentir-se al·ludit negativament. Pot ser un dret disfressar-se, sí, però també ho és engegar processos legals per faltes a l’honor o per referències a accions contràries a la llei; no només això, sinó que sentir-se insultat no és ni tan sols un dret: és quelcom sentit de manera real. Seria il·legítim pretendre desviar l’atenció dient que tal persona no hauria de sentir-se insultada. Si acceptem que la discussió, com he dit al paràgraf superior, és entorn de quina línia preval (i per realisme i responsabilitat ho hauríem d’acceptar), llavors aquella persona que prefereix fer mofa d’alguna cosa que per si mateixa no és divertida ni criticable hauria d’atendre’s a les conseqüències.

Així doncs, escudar-se, en aquests casos, en la llibertat d’expressió i darrera el vel de la tradició de Carnestoltes em sembla injustificat, sobretot pretenent que tal acte no té intencionalitat insultant. (Òbviament, si el cas va a judici, serà el jutge, però, qui decidirà la gravetat de la situació.) Certament, recórrer a una cosa tan etèria com és el valor -suposat- de la tradició de Carnestoltes per desautoritzar les crítiques a la disfressa em sembla una justificació estúpida. Com deia, no perquè hom ho digui s’esfumaran altre tipus de consideracions. I, si mai algú va al jutjat acusat de faltes a l’honor o de representar una situació prohibida per llei i referida als policies pel sol fet de ser policies, no pot pas dir “Senyoria, és que era Carnestoltes, i, clar, ja sap vostè que per aquestes dates la gent es disfressa per fer broma…” Si m’he de posar més contundent, fins i tot diria que aquesta gent que diu aquestes justificacions es mou en un món de fantasia.

Podem i la independència

Tots ens declarem a favor de la llibertat, però quan fem servir la mateixa paraula no ens estem referint a la mateixa cosa. Per a alguns, la paraula “llibertat” pot significar que cada home faci el que desitgi amb si mateix i amb el producte del seu treball; mentre que per a altres la mateixa paraula pot significar que cada home faci el que desitgi amb altres homes i amb el producte de llur treball.

(Abraham Lincoln, 18 d’abril de 1864, sobre la construcció de la nació)

Podemos (si som rigorosos, no en podem dir encara “Podem”, perquè no està constituït a Catalunya) és un partit que, des que va néixer, desperta suspicàcies entre els sectors independentistes. Per a uns, perquè critica el procés sobiranista actual i això el fa passar pel “cavall de Troia”; per a altres, perquè aparentment és un lerrouxisme espanyolista. En qualsevol cas, les suspicàcies vénen del fet que Podemos no es posiciona davant de la independència: és a dir, no diu ni sí ni no. Freqüentment, per això, ha rebut crítiques de ser ambigu, com vam poder veure a l’entrevista de TV3 a Pablo Iglesias, en què Oltra li deia insistentment que era ambigu, però ell responia, i amb raó, que no era gens ambigu.

El problema d’aquesta suposada ambigüitat es deriva de dues coses. La primera, que és la més ràpida d’explicar, és la fal·làcia del contrari: quan no s’afirma una cosa, llavors es pressuposa que és el contrari. És a dir, per als independentistes, com que Podemos no diu ser independentista, llavors és espanyolista, en el sentit d’unionista. Això és un biaix cognitiu i és, òbviament, políticament fals, però sembla difícil de superar si els independentistes més, diguem-ne, militants, no són capaços de veure més enllà dels seus nassos.

El segon motiu està lligat amb aquest: és la presumpció que cal sí o sí en el teatre polític actual definir-se amb una opció o altra, i que tal situació dicotòmica és la que marca el que és políticament comprensible, i que per tant altres aproximacions o tàctiques polítiques que s’escapin d’aquest tauler (i no estic parlant de “terceres vies”, perquè això és un intent d’ampliar el mateix tauler) és com si no tinguessin valor polític. Això també porta a entendre la situació política actual només des del punt de vista d’una de les opcions: efectivament, la crítica a Podemos ve del fet que els crítics només l’enfoquen des de l’òptica catalana i sobiranista, justament pressuposant que el lògic és que digui sí o no a aquell element polític que es presenta com l’únic apte per definir la realitat política. Això vol dir dues coses: l’error de creure que només es pot fer política tenint en compte això (efectivament: i per què Podemos hauria de dir si és independentista o no?), i, en els pitjors dels casos, l’error d’anàlisi de tot el marc polític, atès que s’enfoca parcialment, i per això es diu que és ambigu.

Podemos no es posiciona positivament respecte de la independència, però tampoc negativament. Això és evidentment. I si no ho fa no és per una qüestió d’ambigüitat, sinó perquè no pot. A l’entrevista, Iglesias va dir que “Eso lo tendrán que decidir los catalanes”. Jo, perdoneu que us ho digui, però no hi veig gens d’ambigüitat. “L’important per als demòcrates és que voti la gent”, va dir Iglesias. I això, de nou, no té res d’ambigüitat, i hom s’equivocaria i tindria un judici erroni si només parés l’orella per escoltar si explícitament són independentistes. Aquí és on hi ha el problema: hom espera de Podemos, i fins i tot li exigeix, que es posicioni en el mapa dicotòmic respecte del sí o el no. Però aquesta no és la qüestió: ni no dir sí ni no dir no no és res d’ambigüitat, és quelcom que té a veure amb el projecte polític. I el projecte polític de Podem com a tal no passa per la independència, perquè, com he dit més amunt, això dependrà dels catalans: cal trobar la majoria. Podem no pot col·locar-se explícitament en un punt o altre, i no perquè no vulgui, sinó perquè, per principis, no pot. No és una qüestió d’ambigüitat, sinó justament de contingut polític.

Als independentistes més acèrrims i, fins i tot, identitaris, això, els costarà d’entendre-ho. Efectivament, si dic que és una qüestió de contingut polític vull dir que la independència és un programa polític, programa que, per la naturalesa del nou partit, no pot ser seguit, perquè implica un objectiu absolut que, pres com a finalitat, s’abstreu de la realitat política i de l’expressió de la ciutadania. En efecte, jo entenc que el projecte polític de Podemos passa justament per donar veu a la gent, allunyar el procés de les discussions partidistes i contemplar la situació política real per no confondre el procés en si amb el desideràtum independentista. I això encaixa amb el seu projecte d’apoderament ciutadà i de recuperació de la sobirania. Potser és prudent aquí recordar que la independència és un acte de sobirania pura: l’únic sobirà és el poble, i no el Parlament.

Gemma Ubasart, representant de Podemos, va dir en el programa .CAT, seguint aquesta línia, que cal trobar els escenaris on fer possible el dret a decidir, encara que, val a dir-ho, va donar una imatge una mica pusil·lànime. A partir d’aquí, cal entendre, ja hi haurà eventualment la independència, la permanència, la federació, la confederació o el que sigui. Així, en comptes de fer la discussió en el pla identitari i de la retòrica de si Catalunya, de si Espanya, de si són lerrouxistes o de si qualsevol altra cosa, els portaveus del partit donen a entendre que potser caldria fer la discussió en el pla realista per trobar el més adequat, factible i legítim per encarar la independència. Podemos es presenta davant de l’opinió pública, en aquest sentit, com l’únic partit, l’únic agent, amb capacitat per trencar l’ordre constitucional vigent i donar sortida al pla independentista, però sense caure en l’error poc legítim de considerar que l’únic admissible i correcte és la independència: que doni sortida a aquest pla no vol dir necessàriament que el partit l’hagi d’implantar. I això és ben legítim i democràtic.

Retornant a Iglesias, va dir a l’entrevista que el futur de Catalunya només depèn de la decisió dels catalans. Ara bé, això, dit així per si sol, no té valor, ja que cal entendre-ho en el seu marc polític i legal: cal “obrir el cadenat del 78″, com no parava de repetir, i això és fer el procés constituent. Per què? Doncs perquè ara els catalans no poden decidir sobre el seu futur. Tot discurs que retòricament es refereixi constantment al dret dels catalans a decidir però no contempli el context i la naturalesa d’un procés constituent, és un discurs buit.

Per acabar-ho d’arrodonir, voldria comparar Podemos amb Procés Constituent. I, per què? Doncs perquè entenc que té una proposta semblant a la de Podem, contempla el panorama polític igual, amb la diferència que, com és propi del seu projecte polític conscient, orienta expressament el procés constituent cap a la independència.

Comencem amb Teresa Forcades, que va dir en el mateix programa .CAT que no es pot supeditar el procés sobiranista a una “autoritat que passa pel davant de la voluntat popular”, fent referència als acords partidistes, de forma que cal subvertir les relacions de poder i entendre que darrera el procés sobiranista s’amaguen interessos espuris. De nou, del que es tracta és de tenir autèntica sobirania; tota la resta és, dit en termes crítics comuns, teatre. Potser en aquest punt convé citar aquest article d’Albano Dante que també aborda la problemàtica, però assenyala directament els actors polítics: el paper de la CUP i per què no hauria de trobar en Podemos un enemic, i, sobretot, l’hegemonia de CiU, que és qui vehicula per mitjà del procés aquests interessos espuris.

Però potser el punt de convergència més clar entre els dos partits, al meu entendre, és una anàlisi semblant del panorama polític que efectivament se surt de l’òptica estreta de mires que només ho entén tot des del punt de vista català i proindependentista, amb la particularitat, això sí, que, com he dit, Procés Constituent col·loca en aquesta anàlisi la independència com un objectiu, mentre que per a Podem l’objectiu serà el que el poble vulgui que sigui.

Crec que el màxim exemple el trobem en Xavier Domènech, que parla de la necessitat de trencar també l’odre espanyol per tal de donar sortida al procés constituent català,  així com a qualsevol altre procés constituent d’àmbit espanyol o nacionalista, alhora que el procés català, pel context on es troba, també subverteix les relacions ja existents a Espanya. D’aquesta manera, s’entén que tots els processos constituents són complementaris i es troben en el mateix espai i temps, com també defensa Teresa Forcades. Així també ho entén Podem, però és una anàlisi que no és compartida per, al meu entendre, amplis sectors independentistes, que parlen només de Catalunya (o dels Països Catalans), com si la resta no existís.

En aquest sentit, la lectura d’aquest article de Domènech és prou il·lustrativa i altament recomanable, un article que trobo molt bo i del qual he copiat la cita que encapçala aquest meu article. Afirma que “el mantenimiento de un bloque catalán sin alianzas posibles con un bloque español, e internamente entre aquellos proyectos transformadores dentro de Catalunya que tienen como objetivo un Estado propio y aquellos que apuestan por un modelo federal, más allá del acuerdo sobre la consulta, también se ve imposibilitado por la falta de un reflexión más global sobre el fracaso del Estado central y las soberanías que hay en juego en un proceso constituyente.” Així: “No hay en juego un proceso constituyente en Catalunya y un proceso constituyente en España –los dos son irrealizables por debilidad sin su interrelación– sino procesos constituyentes en plural y en muy diversos niveles.” Aquesta és una idea important que els dos partits rupturistes contemplen i serveix com a legitimitat dels seus respectius projectes polítics. Però, encara hi ha més: Domènech en el fons ens està dient que el tipus d’independència que està posada damunt de la taula és impossible.

I això és així perquè el projecte social queda suplantat i es produeix, en els termes com jo ho he expressat, un entrecavalcament del dret a decidir i la independència, en la identificació d’un amb l’altra i la direcció “unívoca” cap a aquella. Entenc que l’ús del mapa dicotòmic per definir la legitimitat en l’escenari polític tapa qualsevol altra discussió. Així és com afirma que “al no darse ese pacto social de mínimos, las tensiones entre la imagen que se pretende dar y la realidad que se ejecuta acaban por generar profundas distorsiones narrativas en el intento de encuadrar la representación de la nación, toda ella, en un camino unívoco. Así las izquierdas que participan en el proceso se encuentran fijadas en fotos narrativas nacionalizadoras que no son de su gusto y las que quedan fuera de la foto, a pesar de aceptar claramente la necesidad y defensa de la aplicación del derecho de autodeterminación, incurren en el peligro de ser rápidamente acusadas de ser un peón del españolismo en la forma de un nuevo lerrouxismo de izquierdas.”

Aquestes reflexions assossegades i realistes, que comparteixo, no han evitat que també Domènech hagi estat la diana d’algun article crític (que vaig llegir per VIlaweb, però que malauradament no sé localitzar de nou) que l’acusa de fer una conceptualització, podríem dir-ne, “espanyola” (sant tornem-hi), en lloc de fer-la des de l’òptica catalana. I crec que són també aquestes reflexions, potser més clares que el meu propi escrit, el que ens acaba d’il·lustrar que la suposada ambigüitat de Podem respecte de la independència és un mer miratge d’alguns.

Infoblog: repàs del 2014

Com cada inici d’any, us presento un repàs estadístic dels moviments que ha viscut el blog en aquest any que acabem de deixar. Aquest any serà més ràpid, ja que, com imagino que deureu haver notat, el ritme de publicació ha disminuït bastant, per motius de temps i d’ocupacions d’altra mena.

Vistes i visites:

2013 vaig tenir 2542 vistes i 1612 visitants. Aquest any 2014 he tingut més o menys la mateixa quantitat de visitants: 1525, però en canvi menys vistes, 2185, malgrat que la proporció continua sent més o menys d’un article i mig per persona. En qualsevol cas, ha de quedar clar que el càlcul no és exacta, ja que, si no vaig errat, el sistema comptabilitza els mateixos visitants cada mes. Així, n’hi ha que són accidentals o puntuals, altres vénen de tant en tant,altres són els subscriptors (si és que realment s’enllacen amb el blog) i altres són, efectivament, els que estan repetits. L’oscil·lació mensual també ha estat prou gran i ha suposat una pauta una mica més irregular que la dels anys anteriors: el mínim ha estat de 54 visitants i el màxim de 244. De la suma de tots els mesos traiem una mitjana (127), que no és, però, exacta, per això que dic que el sistema comptabilitza la mateixa persona cada mes.

Per arreglar aquest càlcul erroni l’any passat vaig idear un sistema també una mica barroer per treure un càlcul en principi més exacte, que consisteix a suposar que el número inferior de visitants mensuals representa el número fix de visitants. Crec que dóna un resultat més acurat, per això aplicaré la mateixa lògica de deduir un número fix a no tenir en compte, però aquest cop serà diferent: crec que el més acurat no és agafar el número de visitants mínim, sinó la mitjana de visitants. Així ho he fet.

Segons això, doncs, prenc la mitjana de 127 persones per mes com a número que representa els visitants fixos, siguin assidus o accidentals, que es repeteixen cada mes. Aquest número, el descompto dels altres mesos, però en el cas dels que tenen menys de 127, sumo el resultat absolut de la resta. Després sumo els dos resultats (el números absoluts dels mesos inferiors a 127 visitants, i el resultat de la deducció de 127 als mesos que tenen més de 127 visitants) i hi sumo encara la mitjana de 127 (ja que almenys s’ha de comptabilitzar un cop). Així doncs, em surt com a resultat 621 visitants totals i una mitjana d’aproximadament 52 per mes, sens dubte un número  inferior al de l’any passat, però imagino que és comprensible pel poc que escric.

 Comentaris i seguidors:

Aquest any no hi ha hagut cap comentari. Però, d’altra banda, he tingut 4 subscriptors més (fins als 25)! Lamento que us hàgiu trobat amb pocs escrits meus comparat amb els anys anteriors, però sempre podeu consultar l’arxiu…

Articles:

Només he pogut escriure 8És possible avui el feixisme articles, 7 de contingut real si descomptem el de repàs de 2013. La diferència respecte de l’any passat és bastant notable, ja que llavors en vaig escriure 40. Una de les entrades que he publicat és la de si És possible avui el feixisme?, en la qual vaig penjar el meu treball final de grau de la carrera de Sociologia. No cal que digui que és una de les entrades que considero més importants, que consisteix en un treball i no en un article de blog estrictament, i que estic segur que us pot interessar.

El rànquing dels cinc articles més vistos aquest any 2014 són els llistats a continuació, però veureu que també indico entre parèntesi en quina posició es troben respecte del total net d’entrades des del primer moment:

1a (1a): 8 motius pels quals no em posiciono en favor de la independència
2a (14a): L’avantprojecte de llei de seguretat ciutadana.
3a (6a): Què diu la LOMCE?
4a (2a): Pinzellades sobre el conflicte araboisraelià.
5a (21a): Nous paradigmes en educació.

No hi ha en aquest llistat cap article escrit aquest mateix any. El primer que es troba en el rànquing de 2014 és el del “9-N: ‘efectes polítics’, ‘plebiscitàries’ i declaració unilateral”, en la tretzena posició.

Finalment, sempre acabo els repassos del blog amb una selecció d’articles, pensada perquè aquells que hi estigueu interessats busqueu d’entre tots els articles que he escrit aquells potser més impactants, transcendents o rellevants. No obstant, aquest 2014, com ja he dit, només he publicat 7 articles amb contingut. Com que escric poc, procuro que els articles tinguin més substància i estiguin més desenvolupats, mentre que quan n’escrivia molts (com els 40 del 2013) n’hi havia de diferents tipus. Per això, en certa forma tots els articles d’aquest any els puc recomanar, perquè penso que tots us aportaran alguna cosa. Potser l’únic que no és rellevant i que no us aportarà res és el de la Marxa de la Dignitat, ja que és una simple crònica, un relat de l’experiència. Sigui com sigui, aquí us llisto tots aquests set articles:

-Marxa per la Dignitat: crònica.
-La subreptícia forma d’introduir la ideologia per “experiments”: explicació a partir d’un exemple de com els experiments “cutres” i que es difonen per la xarxa transmeten un missatge ideològic que pretenen gravar inconscientment gràcies a la justificació “científica”.
-La mitificació de la Natura: crítica al pensament idealista respecte de la Natura i la seva suposada harmonia.
-La importància de la ideologia en política: crítica al pensament popular (i no tant popular) pragmatista segons el qual l’important en la política és “resoldre problemes” mentre que la ideologia és un problema.
-És possible avui el feixisme?: treball final de carrera de 50 pàgines de tipus teòric i polític per discernir sobre l’eventualitat del feixisme actualment.
-El 9-N: “efectes polítics”, “plebiscitàries” i declaració unilateral: comentari polític i crítica entorn de la consulta popular del 9-N i de certs postulats independentistes.
-El TTIP: breu explicació sintètica de les característiques del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç a partir del resum que vaig fer d’una xerrada d’aquest tema.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 25 other followers