Les parets parlen / 2

P1150197Interessant i divertida pintada que va aparèixer un dia en el vidre d’un banc i va desaparèixer l’endemà: la pintada indica que dipositis la brossa als peus de la sucursal bancària, en aquest cas de Catalunya Caixa. No tinc constància que a altres bancs també aparegués una pintada semblant ni que ningú fes cas a les indicacions i realment deixés allà la brossa…

Sembla clar, al meu parer, que la referència a la brossa serveix per assenyalar que el sistema financer està podrit, no és una qüestió d’aquella entitat particular. Però no pretén ser una mera observació descriptiva, sinó que, òbviament, fa la crítica social: des d’inicis de la crisi que s’assenyala les poques limitacions del sistema financer de ser-ne causant, així com les -justament- porqueries que els bancs tenen entre mans, és a dir, l’especulació. Amb aquesta pintada, hom recupera el discurs que els indignats feien servir, així com el seu estil contundent i subversiu, però potser còmic, irònic o amb un to graciós. D’aquí l’enunciat crític que un banc es mereix que li llencin les escombraries, en senyal de desdeny, perquè no aporten res a la ciutadania corrent; al contrari: és un viver d’avars i corruptes i enganya la ciutadania amb bons i ofertes fal·laces.

Catalunya Caixa, a més, és un dels bancs als quals l’agència Moody’s va rebaixar fa un temps (ara no sé com està) la qualitat del seu deute al nivell (com si fos una puntuació) de l’anomenat barroerament “bo escombraria”, que tècnicament s’entén dins de l’anomenat grau especulatiu.

ACTUALITZACIÓ: Em diuen que una sucursal d’un altre banc que estava situat més avall que aquest, on també va aparèixer la pintada, sí que tenia brossa acumulada al davant.

Sobre l’accident (i accidents) d’avió

1. Quedi clar d’entrada que un accident d’avió, com qualsevol altre accident en el qual hi hagi morts, és un fet trist i lamentable.

2. En el moment de l’accident, no sabíem res més enllà del fet que un avió s’havia estimbat. A partir d’aquí, els mitjans de comunicació necessiten aplicar un criteri informatiu objectiu per discernir entre allò que té valor informatiu i el que no.

3. Sempre és impactant un accident d’avió, però no se n’hauria de parlar de cap altra manera que no fos un mer enunciat informatiu fins que no es coneguessin més dades i informacions verídiques al respecte. D’altra forma, això és el que faria crear un estat d’opinió alterat, preocupat i captivat pel sensacionalisme; els mitjans de comunicació són els qui estimularien la por i obririen la porta a l'”opiniologia” diversa, hipòtesis i exigències de tota mena (revisar protocols ipso facto, fer proves mentals, aturar tots els vols de la companyia, etc.); i això, per altra banda, curiosament, no passa amb accidents de tren.

4. Per si mateix, un accident d’avió és quelcom que passa regularment i que no té res d’especial. El criteri informatiu aplicat és, a aquest respecte, poc útil. I no ens confonguem: el criteri no és l’accident en si, altrament també el tractament hauria de ser idèntic de quan s’estavella un avió a algun país tercermundista; ni és tampoc la quantitat de morts, perquè quan hi ha un accident d’avió generalment tots els viatgers acaben malparats, per les característiques pròpies dels accidents aeris.

5. Per això, no veig com un accident d’avió pot justificar un tractament tan extens i fins i tot excessiu, fins al punt de fer una programació informativa especial, no només pel ja comentat que potser s’ha triat aquesta “notícia” amb un criteri no adequat per valorar la rellevància informativa que pogués tenir, sinó també perquè el fet material de l’accident poca cosa pot aportar. O, què es dirà? Que un tros de l’avió ha caigut 15 quilòmetres més enllà que un altre…? Que el govern està molt preocupat…? Que encara no s’han trobat tots els cadàvers…? I, sobre això, poca informació de fons es pot dir, més enllà de les referències habituals a la seguretat aèria i a presentar estadístiques sobre accidents.

6. Pel mateix motiu, no veig com un accident d’avió pot justificar canvis en la planificació política, a banda, és clar, dels canvis d’agenda d’urgència per poder acudir al lloc dels fets. Però, més enllà d’això, per què el líder del PSOE va haver de suspendre la seva agenda en senyal de “respecte”? Per què Podemos va endarrerir un dia les primàries autonòmiques? En efecte, es fa difícil de trobar una relació causal que pogués explicar per què una cosa porta a l’altra. Potser, és cert, una de les raons la trobaríem en el fet que l’opinió pública no està per la labor, que els partits  perdrien audiència -diguem-ho així-, perquè la gent estaria pendent de la pantalla… precisament per l’alta expectació i l’esbalaïment que justament els mateixos mitjans de comunicació provoquen.

7. Pel que a mi respecte, l’important de la notícia és que el copilot -segons ens diuen a dia d’avui els mitjans de comunicació- estavellés expressament l’aparell. Això és el peculiar i això ha de ser el criteri informatiu; però això és quelcom que s’ha conegut en els dies posteriors a l’accident: no feia falta que els mitjans de comunicació donessin voltes i voltes i voltes entorn d’un fet per se molt simple com és un accident,  ni que fessin sensacionalisme, ni que donessin coses per descomptat.

8. No obstant això, hi ha un criteri valoratiu subjacent que explica el tractament que ha tingut: el fet que hi viatgessin espanyols. Aquest és el criteri informatiu real que s’ha aplicat, amagat darrera del vel de la informativitat de l’accident. I així és com s’ha anat transmetent un sentiment nacionalista que es fa passar per l’autèntica preocupació d’un accident: sembla que el criteri informatiu sigui l’accident i que la nostra preocupació sigui pels morts, però en realitat el criteri informatiu és la ciutadania espanyola i donem coherència a la informativitat de l’accident pel sentiment de comunitat. I encara que sigui cert i tots sabem que té la seva lògica parlar més de ciutadans espanyols que d’altres, això no treu l’exageració del tractament que ha tingut l’accident ni hauríem de bandejar la reflexió política que hem de fer vist aquest fet.

9. Amb tot, el missatge subjacent que transmetien els mitjans de comunicació i la lògica que ha mogut el tractament d’aquesta notícia, així com conseqüentment el canvi d’agenda dels partits polítics, és allò que sociològicament anomenem nacionalisme banal.

i 10. Una de les conseqüències, des del punt de vista de la significació social, que podem deduir d’aquest nacionalisme banal mitjançant aquest accident d’avió és que confereix un valor relatiu a les vides humanes. I, per això, hom no mostra respecte als morts en l’accident, sinó que mostra respecte a la pàtria espanyola honrant la memòria dels qui eren espanyols.

Les parets parlen / 1

Avui voldria iniciar una sèrie que intitularé “Les parets parlen”. Consisteix en el comentari (més o menys ràpid) d’algun grafit que trobo pel carrer i fotografio. El que faré és expressar el que jo entenc i interpreto de la pintada, sense fer gaire digressions. Publicaré els articles d’aquesta sèrie cada final de mes, i, no us preocupeu, seré puntual i no m’endarreriré perquè les fotos dels grafits ja les tinc fetes. Ja posaré pintades punyents i estic segur que ho trobareu ben interessant. Avui, comencem per aquesta: “No hay macetas para tanta policía. 4F, ni olvido ni perdón”

No hay macetas para tanta policíaAquesta pintada no és ni una proclama identitària, ni un simple eslògan ni una metàfora. Ben bé és una amenaça dirigida a la policia. El final, “4F ni olvido ni perdón”, denota de manera clara la mala intenció del missatge. Suposo, però, que en una situació real la persona que ha fet aquesta pintada en realitat no es dedicaria a llançar testos sistemàticament al cap dels agents, però en tot cas el que ens ve a dir és que els policies s’ho mereixerien. No és només que s’ho mereixin, sinó que, en tenir aquesta pintada un referent real, sembla també un desig.

El referent real és el que ens permet dotar de significat matisat la frase: l’autor de la pintada ens vol deixar clar que no és el mateix dir “No hay piedras para tanta policía” que “No hay macetas para tanta policía”. Hi una diferència qualitativa. L’una seria una pintada política genèrica que retòricament podria cridar a la resistència, per exemple; seria un significant sense significat precís. Però la segona té el significat que nosaltres li donem per associació amb la realitat. Així, l’autor no només fa una crida genèrica, sinó que també és un desig que les conseqüències associades al fet conegut es facin realitat, és a dir, que tots els policies es quedin paraplègics.

Així, doncs, la sentència “ni oblit ni perdó” es refereix a la intervenció policial i a la tortura que retrata el documental “Ciutat Morta”: la policia és la responsable de la mort de Patricia Heras. L’altre fet violent i terrible, que un policia quedi invàlid per un acte salvatge, no mereix ni oblit ni perdó. Ben al contrari. Tant és així, que el significat de la pintada s’emmarca en una lògica insensible d’amic i enemic, en una lògica de la llei del Talió. Però ja sabem el que va dir Gandhi al respecte: “Ull per ull, i el món es quedarà cec”.

No vaig poder evitar, quan vaig llegir aquesta pintada, de pensar també en aquella disfressa sobre el 4F que va generar polèmica (i que va ser denunciada pel PP i PxC de Mataró). És quelcom diferent de la pintada, certament, però aprofito per comentar-ho, tal i com jo ho veig (potser de manera una mica conservadora).

Igual com en el cas de la pintada, ens adonem que el referent és real, i no és pas una situació divertida. No es pot fer d’això, tampoc, una metàfora ni pot ser una abstracció còmica que critiqui la situació sociopolítica. Una cosa és disfressar-se de Rajoy i anar repartint sobres per fer una crítica de la corrupció, però una altra és disfressar-se del policia particular que va quedar invàlid i fer la broma, amb l’interrogant escrit al test, sobre qui el va llançar, com si fos una al·legoria d’un acte que està fora de la llei.

No em malinterpreteu. Òbviament no vull dir que els qui es van disfressar hagin d’anar a la presó ni que la gent no pugui trobar “curiosa” una tal disfressa. El que vull dir és que hem de ser seriosos. No vull criticar, en realitat, tant la disfressa, com les persones que ho relativitzen i que aboquen la seva opinió a les xarxes socials estranyant-se perquè algú pugui creure que la disfressa és insultant o que els sindicats de policia estudiïn presentar una querella.

M’explicaré: dir que per Carnestoltes hom pot fer burla de tot és una afirmació grandiloqüent i poc precisa, a banda que crec que seria difícil de justificar això legalment. En aquest sentit, els qui critiquen aquells que acusaven la disfressa de ser -com a mínim- desafortunada, com si no fos cert que és condemnable, no tenen en absolut raó. Així, la discussió no és entorn de si per Carnestoltes s’esfumen altre tipus de consideracions, sinó entorn de què pretén hom fer prevaldre: si la burla a tot faltant a la dignitat (i també l’honor, malgrat que és cert que aquest és un terme una mica aristocràtic…) de les persones i representant un acte criminal, o la comprensió per la desgràcia aliena i necessàriament individualitzada.

Si és el primer cas, ha de quedar clar que, hi insisteixo, el referent sobre el qual hom fa broma és real i està focalitzat en una persona, no es refereix pas a situacions genèriques. Per la qual cosa, aquell a qui la broma fa referència pot sentir-se al·ludit negativament. Pot ser un dret disfressar-se, sí, però també ho és engegar processos legals per faltes a l’honor o per referències a accions contràries a la llei; no només això, sinó que sentir-se insultat no és ni tan sols un dret: és quelcom sentit de manera real. Seria il·legítim pretendre desviar l’atenció dient que tal persona no hauria de sentir-se insultada. Si acceptem que la discussió, com he dit al paràgraf superior, és entorn de quina línia preval (i per realisme i responsabilitat ho hauríem d’acceptar), llavors aquella persona que prefereix fer mofa d’alguna cosa que per si mateixa no és divertida ni criticable hauria d’atendre’s a les conseqüències.

Així doncs, escudar-se, en aquests casos, en la llibertat d’expressió i darrera el vel de la tradició de Carnestoltes em sembla injustificat, sobretot pretenent que tal acte no té intencionalitat insultant. (Òbviament, si el cas va a judici, serà el jutge, però, qui decidirà la gravetat de la situació.) Certament, recórrer a una cosa tan etèria com és el valor -suposat- de la tradició de Carnestoltes per desautoritzar les crítiques a la disfressa em sembla una justificació estúpida. Com deia, no perquè hom ho digui s’esfumaran altre tipus de consideracions. I, si mai algú va al jutjat acusat de faltes a l’honor o de representar una situació prohibida per llei i referida als policies pel sol fet de ser policies, no pot pas dir “Senyoria, és que era Carnestoltes, i, clar, ja sap vostè que per aquestes dates la gent es disfressa per fer broma…” Si m’he de posar més contundent, fins i tot diria que aquesta gent que diu aquestes justificacions es mou en un món de fantasia.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 25 other followers