Sobre la revolució i la història

Per a nosaltres el comunisme no és un estat que hagi d’implantar-se, un ideal al qual cal subjectar la realitat. Nosaltres anomenem “comunisme” el moviment real que anul·la i supera l’estat de coses actual. (K. Marx)

Els moviments polítics progressistes i revolucionaris sens dubte beuen del marxisme. A vegades, però, alguns veuen en Marx una espècie de profeta i entenen les seves ensenyances com una doctrina ferma i tancada, si bé això és quelcom que passa en tota la història de les idees. La “revolució” que preconitzaven Marx i Engels ha estat efectivament interpretada i teoritzada amb el pas del temps dins del marxisme.

La idea més usual que es té de revolució és la que va teoritzar fermament Lenin i que era el substrat del moviment bolxevic, i que amb posterioritat ha defensat el marxisme-leninisme (aquesta doctrina que segurament ha estat l’única que “ha triomfat” dins del marxisme; i, convé recordar-ho, la història, l’escriuen els vencedors). La idea bolxevic, en efecte, interpreta la revolució com la presa de poder estatal per via de les armes i la instauració de la dictadura del proletariat, que seria l’ús de les estructures burgeses per reprimir les resistències de l’antic sistema i la socialització dels mitjans de producció, de tal forma que el mateix Estat acabaria per extingir-se. Els bolxevics, per tant, no acceptaven en absolut el reformisme, que fou la discussió essencial que visqué el moviment socialista internacionalista entorn de la idea de la revolució.

Sense necessitat d’entrar a discutir sobre el reformisme, n’hi ha prou de saber que Lenin efectivament contraposava la revolució, quan la teoritzava en referència a l’extinció de l’Estat, a “un canvi lent, pausat, gradual, sense salts ni tempestes, sense revolucions”. De manera clara, la idea de revolució que tots tenim com a fet històric abrupte i violent tendent conscientment al comunisme és clarament definit i marcat amb Lenin. És notori que, òbviament, té una noció que s’allunya del gradualisme i exalça expressament la violència, quelcom que en els seus últims escrits Engels va descartar (o almenys matisar) perquè la “república democràtica” confereix a la classe treballadora noves possibilitats (tot i que, val a dir, era igualment imprecís).

Però l’important que vull discutir aquí no és la mera acció política, sinó la filosofia de la història que hi ha al darrera: la revolució bolxevic pretén trencar la història, vol destruir-ho tot i crear quelcom de nou, vol, dit en termes mil·lenaristes, avançar el paradís a la Terra. Aquesta és una discussió filosòfica que, al meu parer, no s’ha desenvolupat encara prou en la historiografia, però, tanmateix, troba una important estudiosa en Hannah Arendt, la qual en les seves reflexions filosòfiques va trobar en la noció mateixa de revolució el germen del totalitarisme. Per altra banda, Gramsci va afirmar respecte d’aquesta qüestió tan criticada del pensament revolucionari, en referència als bolxevics, que “són revolucionaris, no evolucionistes. El pensament revolucionari nega el temps com a factor de progrés.” Una afirmació, aquesta que he destacat, ben interessant i clarificadora.

I és en aquest punt on ens trobem amb la invalidesa teòrica d’aquesta interpretació de la història: el temps és una dimensió “natural” de la història, llavors la revolució inevitablement està lligada al temps. La història de la humanitat corre, canvia i evoluciona, i fins i tot ho fa sense que en tinguem consciència històrica, llavors és un contínuum en un mateix pla temporal i espacial. És cert que Gramsci pronunciava aquestes paraules en la mesura que ell no tenia la visió mecanicista de la revolució: el capitalisme no porta necessàriament a la seva autodestrucció i d’aquí no sorgirà automàticament el socialisme. Ell vol dir, doncs, que el temps (que corri linealment) no porta a la solució (el progrés no és automàtic, si bé crec que aquest autor confon “evolució” i “progrés”); és a dir, que la revolució no vindrà sola. I això és ben cert, però no obstant això, continua ignorant el temps en el sentit exposat. El bolxevisme, doncs, tenia una concepció de la història lineal i entenien com a inevitable la revolució i la successió d’etapes històriques.

Gramsci no estava criticant el moviment bolxevic, però sí que advertia contínuament contra el mecanicisme (del qual, hi insisteixo, no crec que el bolxevisme n’estigués absent). En canvi, va aportar un nou element teòric que els bolxevics no contemplaven i que se situa temporalment en el context històric: l’hegemonia (en aquest sentit, doncs, l’afirmació de la cita ressaltada crec que peca del mateix error de creure que es pot trencar el contínuum, però imagino que l’hegemonia en certa forma ho arregla). L’hegemonia juga un paper molt important en la concepció teòrica de l’autor, representa el dinamisme de la societat, la lluita dialèctica, la construcció de l’alternativa i l’expansió de la ideologia i la pràctica revolucionària. Així, deia que aquesta creença mecanicista funciona com a excitant per a determinats grups socials, subalterns, que encara no han arribat a la comprensió de la unitat de la teoria i la pràctica. I en aquests casos, aquesta creença funciona com una mena de providència que dota d’energia les persones, però que porta les persones a una consciència contradictòria. L’auge de l’hegemonia ha de portar a la unitat política i moral, a l’impuls intel·lectual que col·loca el subaltern com a dirigent de les masses (subaltern, però tanmateix intel·lectual) i, per tant, recupera el seu paper d’actor històric. El més rellevant d’aquesta interpretació i crec que és l’ensenyança que n’hem d’extreure és que, malgrat les semblances de Gramsci amb el leninisme, ell introdueix un concepte -el d'”hegemonia”- que defineix la revolució d’una manera diferent, com al final veurem.

Seguim amb l’anàlisi de la revolució i introduïm un nou pensador. Deia Walter Benjamin que la revolució és “un salt de tigre al passat” (salt efectuat en el contínuum de la història). No crec que s’hagi d’entendre en un sentit retrospectiu de recuperar una situació passada, sinó de carregar la lluita present amb l’objectiu emancipador que s’arrossega des del passat: “Encendre en el passat l’espurna de l’esperança és un do que només es troba en aquell historiador que està compromès amb això: tampoc els morts no estaran fora de perill de l’enemic, si venç. I aquest enemic no ha parat de vèncer.” És una manera filosòfica de dir, simplement, que el subjecte històric ha de ser conscient de la seva història i saber en quina situació es troba. Ara bé, crec que cal desposseir l’afirmació del revestiment messiànic. I, en la mesura que ell parla de “salt” en el contínuum de la història i no de ruptura, no interpreto que la reflexió filosòfica de Benjamin, també contrària a la idea de progrés lineal automàtic, sigui incompatible amb allò que tant afirma Tony Judt -i que citarem més endavant-: cal mantenir del passat allò que té de bo.

Semblaria, d’entrada, que això és el que han pretès fer els dits reformistes, la socialdemocràcia que faria la revolució quan les condicions fossin propícies. Però, no obstant això, si bé aquesta socialdemocràcia tenia encertadament una noció evolucionista de la història (en termes generals, no pas en el sentit de subjecta al mecanicisme), fallava en la seva interpretació. El mateix Benjamin deia, al seu temps, que la socialdemocràcia va cometre l’error de deixar-se portar pel corrent dels temps alhora que esperava que la revolució arribés, que en algun moment hi seria, i per tant es despreocupava pel futur. De la crítica de Benjamin, no s’ha de deduir una postura en pro de la revolució clàssica. També va fer la reflexió: “Marx diu que les revolucions són la locomotora de la  història mundial. Però potser es tracta de quelcom totalment diferent. Potser les revolucions són la manotada al fre d’emergència que fa el gènere humà que viatja en aquell tren.” Seguint aquesta línia, tenia raó Lenin quan criticava els “oportunistes” (apel·lació que emprava abundantment en referència als reformistes i als que -segons ell- no havien assimilat correctament el contingut teòric del marxisme) per deixar al futur preocupacions essencials de la revolució. Això vol dir, per tant, que no lligaven correctament la consciència històrica amb la pràctica política.

Ortega y Gasset, un pensador ben diferent però ben interessant, filosofava a La rebelión de las masas també sobre la història i tenia clar que el moviment bolxevic, així com el feixisme, eren anacrònics, perquè reprodueixen el passat en tant que se situen abans que el moment en el qual viuen, i no aprenen de les ensenyances de la història, per això pretenen trencar el contínuum de la història. Òbviament, fer això és impossible. Ell deia que no s’ha d’oblidar el passat, sinó superar-lo; això vol dir que no s’ha de bandejar el liberalisme (essencial en la civilització europea), sinó tenir-lo present per tenir responsabilitat envers el futur. Tal i com ell ho deia: “El pasado tiene razón, la suya. Si no se le da esa que tiene, volverá a reclamarla y de paso a imponer la que no tiene. El liberalismo tiene una razón, y ésa hay que dársela in saecula saeculorum. Pero no tenía toda la razón, y ésa que no tenía es la que hay que quitarle. Europa necesita conservar su esencial liberalismo. Ésta es la condición para superarlo.” Cal observar aquí, doncs, que aquest filòsof també destacava que, per superar el passat, cal tenir consciència de la conjuntura històrica. Això és quelcom que, certament, els marxistes també han cregut sempre. Ara bé, efectivament alguns corrents han semblat situar-se a fora del contínuum de la història i, per tant, no han actuat realistament, sinó de manera ideologitzada, d’aquí que ell critiqués el bolxevisme i, de manera general, la idea de revolució.

Com hem esmentat ja, cal reconèixer que el fet que retòricament es digui que la revolució és una ruptura no canvia la substància mateixa de la història, perquè aquesta no es pot trencar. I, sense un bon coneixement i anàlisi de la història (d’on una consciència històrica apropiada), la praxi política no serà tampoc adequada. En efecte, ni es pot ni s’ha de pretendre materialitzar aquesta suposada ruptura: la història és una i sola, contínua, té el temps i l’espai com a dimensions constituents i no es poden canviar, sinó que és, podríem dir, acumulativa, però a la vegada allò que s’acumula del passat fa transformar el temps present. 

Sabent això, la pràctica política que orienti i encamini l’evolució de la història és, doncs, el que sembla més sensat. Ara bé, la cosa es complica quan ens adonem que les forces polítiques revolucionàries o -si voleu, més suau- progressistes han perdut el nord. Tony Judt afirma a Sobre el olvidado siglo XX: “Con la decadencia del proletariado industrial, y más rápidamente tras el final de la Unión Soviética, la izquierda occidental se ha quedado sin agente, sin proyecto e incluso sin historia -la ‘narración maestra’ que en último término comprendía todas las empresas radicales, que daba sentido a sus programas y explicaba sus reveses.-” És a dir, l’esquerra sempre ha estat portadora d’un projecte que era progressista i s’incardinava en la narrativa històrica, però ara sembla que això s’ha perdut. Per això, l’autor prossegueix: “Obviamente, esto es lo que les ha ocurrido a los comunistas, pero resulta un impedimento igual de serio para la democracia social moderada. Sin una clase trabajadora, sin un objetivo revolucionario a largo plazo, por mesurado y no violento que fuera en la práctica, sin una razón especial para suponer que triunfará o una base trascendente para creer que merece hacerlo, la democracia social de hoy es aquello en lo que sus grandes fundadores del siglo XIX temían que se convertiría si alguna vez abandonaba sus supuestos ideológicos y su afiliación de clase: el ala avanzada del liberalismo reformista de mercado. Ahora bien, lo mismo que la muerte del comunismo la ha liberado de la hipoteca de las expectativas revolucionarias, ¿ha de quedar reducida la izquierda europea a defender ventajas sectorials obtenidas con gran esfuerzo y mirar con nerviosismo y resentimiento hacia un futuro que no comprende y para el que no tiene prescripción?”.

És aquesta segona cita la que més ens interessa, dita d’una manera molt més senzilla i recuperant el debat dels últims temps sobre el paper de l’esquerra política. Serveix per fer notar la pèrdua de l’objectiu revolucionari i constatar que tant una manera com altra d’entendre la revolució han errat en la forma com encaixar-la dins de la història. Uns, perquè la veuen com un moment puntual i abrupte que capgirarà la situació; altres, perquè cauen en la inèrcia dels temps (i llavors, diu Judt, és quan es tornen reformistes, no és que ho fossin d’entrada). Però podem extreure de tot això unes conclusions i una actualitzada noció de la revolució.

D’entrada, convé ser conscients, com ho era Gramsci, que cal aplicar el mateix mètode del materialisme a l’estudi del mateix materialisme i del socialisme. Amb això vull dir que pensar en la revolució com un procés voluntàriament violent és fruit del context històric quan es teoritzava, no és pas un atribut essencial que defineixi políticament la revolució. Per això, doncs, el que cal és veure el nostre context sociohistòric actual i repensar la revolució i, doncs, descartar totes les idees antigues que tant per efectivitat política com per principis ja no són vàlides.

Una reaplicació del concepte de dialèctica en el moviment de la història ens farà adonar que no es pot negar una realitat i aplicar l’altra. Així, es dedueix que la revolució, com qualsevol altra moviment, canvi o procés polític, és una lluita constant entre les tendències històriques. Totes les tendències són presents en cada moment, la dinàmica històrica és una tensió constant entre els diferents pols de la realitat socioeconòmica. Aquesta és una idea que Karl Polanyi tenia en ment: ho explica quan fa referència als moviments històrics que ha patit l’economia (i, alhora, la societat i la política) a causa del que ell anomena “forces històriques”, que són justament tendències: la tendència a la liberalització i, per oposició, la tendència a la socialització. És en aquest pla històric, en definitiva, on cal situar la revolució. Un pla històric que té la seva concreció particular i concreta, definida políticament en els termes de l’hegemonia gramsciana. Això vol dir, per tant, que no són possibles distincions simplistes i dicotòmiques de la realitat, entre el comunisme (un de sol) i el capitalisme (un de sol), sinó que es tracta d’un complex entremat social que evoluciona segons unes tendències, damunt d’un mateix pla temporal i espacial. Ergo, cal reconèixer aquestes tendències i actuar políticament per produir canvis en les dinàmiques socials que funcionin com a base de l’evolució posterior (a la cerca, per tant, d’uns objectius), canvis legitimats i promoguts per uns ideals, i no pas canvis sorgits del mer pragmatisme de “gestió” de la realitat donada.

D’acord amb l’existència de les tendències i la seva dinàmica dialèctica, així com amb el reconeixement que tot el que passa és acumulatiu i que segueix unes pautes i uns passos: unes determinades condicions propicien unes altres condicions; arribem, llavors, al coneixement objectiu de la història que ens confereix la teoria de path dependency (la ‘dependència del camí’), la qual, a més, no deixa per res fora de joc el materialisme històric, sinó que precisament aquesta “dependència” de l’evolució només pot ser explicada pel materialisme). Si la història és un contínuum que es mou entre diversos pols que difícilment són assolits plenament i absolutament en tots els àmbits de la vida, sinó que el contínuum es caracteritza pel dinamisme que confereix la tensió dialèctica entre les tendències històriques en els diversos àmbits societals, llavors això vol dir que, en certa forma, sempre estan les dues tendències presents en la història i, doncs, sempre hi ha formes històriques corresponents a les dues tendències. És en aquesta concepció de la història (que crec perfectament fonamentada en la teoria de la dependència del camí), per tant, on hem d’enquadrar la revolució i, en conseqüència, l’anàlisi de la dinàmica viva entre les tendències històriques (en aquest cas, la tendència a la liberalització i la tendència a la socialització) ha de servir per definir la praxi política. Així, doncs, deixa de tenir sentit dibuixar una diferència i contraposició dicotòmica entre reformisme i revolució.

Com es dedueix, finalment, de l’exposició aquí mostrada, no són dues coses separades, sinó que la revolució és alhora l’objectiu a assolir per via de l’actuació reformadora (observi’s que dic “reformadora” i no “reformista”), com també el procés mateix que l’actuació política progressista posa en marxa i que s’enquadra en l’hegemonia. La revolució, per anar-ho arrodonint, és, certament com ho entenia Gramsci, una cosa permanent, però és un procés (hegemònic). Per tant, no es pot definir en els termes bolxevics, ni tampoc s’ha d’esperar que vingui sola. Cal actuar en el moment present que ens afecta, reconeixent l’herència històrica i com s’han mogut les tendències històriques i les conseqüències futures (els escenaris possibles). Encaminar amb aquesta pràctica progressista la societat cap a uns objectius és, podríem dir-ne, fer enginyeria social. Però cal insistir-hi: és una dinàmica, una relació de forces, mai els canvis poden sortir exactament com un vol (el mateix Lenin deia que, en últim terme, què sortirà de la revolució és imprevisible) ni es tracta d’implantar tal qual uns models que hom té per bons (perquè, clar, això seria idealisme, aplicar la idea al món terrenal). Simplement, es tracta de fer política, ni més ni menys. És correcta la indicació dels antics reformistes de fer polítiques en l’estat en què ens trobem, però sempre havent fet una bona anàlisi (i així i tot mai no s’estarà exempt de tensions) i sent conscient que la revolució s’ha d’estar fent (en el joc de l’hegemonia). I això porta a afirmar que no existeix revolució sense reformes, ni reformes sense revolució. Així, es pot dir que tota pràctica que dialècticament s’oposi als interessos objectius del capital (o de la tendència a la liberalització) és un pas més en el procés revolucionari. En paraules de Polanyi: “El socialismo es ante todo la tendencia inherente a una civilización industrial para transcender el mercado autorregulador subordinándolo conscientemente a una sociedad democrática.”

Fixem-nos en una situació concreta per tal d’entendre aquest joc de les dinàmiques. Hi ha potser una sola situació socioeconòmica definida que és a la qual es pot aplicar rigorosament el terme de “revolució” (com a cosa puntual i definitòria del context) i que, per extensió, pot ajudar a conceptualitzar un canvi social com a revolucionari o no: es tracta de “la presa de possessió dels mitjans de producció per part de l’Estat en nom de tota la societat”, com diria Engels. Aquesta, sens dubte, és la noció clàssica, i evidentment jo comparteixo que, d’això, se’n diu socialització. Ara bé, de nou, cal subordinar el judici que se’n faci al criteri de la teoria de la història aquí defensada: no podem sotmetre tal afirmació a una reducció a una dicotomització absolutista entre o bé es pren possessió absoluta i completa (i de cop) dels mitjans de producció, o bé no. Certament, la realitat no funciona així, les situacions polítiques en la concreció històrica són particulars i el coneixement científic i pràctic que tenim actualment sobre el funcionament de les institucions socials pot reformular la manera més apropiada per tal d’acostar-nos a la socialització. Aquesta afirmació d’Engels no treu, però, d’altra banda, que tal reapropiació de l’Estat estigui igualment immersa en tot un procés de canvi social.

Per tal que no se’m malentengui i, també, se sigui ben conscient que no es tracta de fer com la vella socialdemocràcia i deixar-se endur per la inèrcia, permeteu-me només que digui uns mots més. Aquesta teoria prevé contra el pragmatisme i l’oportunisme barroer: fixar-se només en els interessos momentanis és també oportunisme, per això l’important és mirar en les conseqüències ulteriors i no perdre mai de vista el projecte. Sens dubte, es tracta d’una tensió i és una complicació, inherent al sistema polític: cal actuar sobre el procés polític (amb les regles que té) conforme al projecte. I la solució que el marxisme gramsicà ens dóna, i que és l’element que evita el pragmatisme, és l’hegemonia: deia Gramsci -i això és molt important- que és la “superació” -literalment- de la revolució permanent. La dinàmica, les relacions, la dialèctica que s’estableixen amb una concepció de la política en termes d’hegemonia ja fa que la causa revolucionària estigui sempre viva i en moviment. Això vol dir que els partits progressistes no han de perdre de vista els objectius del seu projecte i, en actuar sobre el procés polític, han de començar a crear les condicions perquè sigui possible l’òptim, entenent que l’objectiu discrecional no és mai assolible plenament.

El que els neoliberals pensen, 2

Fa molts mesos vaig publicar l’article El que els neoliberals pensen, on feia un recull i comentava un seguit d’afirmacions, de sentències ben clarificadores del pensament neoliberal, tot sovint envoltades per un aire fal·laç amb el qual s’amaga els interessos reals. Doncs bé, des de llavors els portaveus del neoliberalisme ja han tingut prou temps per dir més estupideses: aquí em proposo recollir més sentències lapidàries que surten de les boques dels paladins de la dictadura del mercat pronunciades recentment, així com alguna altra de més antiga que també he trobat. Òbviament, també les comento per apreciar-ne el fons, que es caracteritza, entre altres coses, per la primacia de l’economia damunt de la política i ignorar les situacions materials reals i fixar-se només en càlculs màxims.

“L’època dels drets s’ha acabat”. (Isak Andic, president de l’Institut d’Empresa Familiar i de Mango)

Afirmació pronunciada fa ja un temps que és paradigmàtica de la ideologia en qüestió, és una declaració d’intencions i és en el fons de totes les altres afirmacions neoliberals. Denota, així mateix, l’objectiu del neoliberalisme, que comporta destruir vides per assolir els objectius monetaris dels potentats, i després poder dir que no tenien alternativa. (Però sí que n’hi ha: aquí proven amb la gratuïtat dels serveis públics locals.) Aquesta afirmació anava acompanyada per una altra que denota la típica mentalitat liberal i conservadora: no només se sortirà de la crisi amb les mesures econòmiques, sinó amb un determinat capteniment. És típic dels conservadors realitzar discursos moralistes sobre la societat: “Tendremos que pasar de la cultura de los derechos a la del esfuerzo y las obligaciones.” Tanmateix, sembla que el senyor Andic no té present que tot dret implica obligacions. Els drets socials, per exemple, comporten l’obligació de pagar els impostos… Ara, són precisament els empresaris i les grans fortunes els qui més s’escaquegen d’aquesta seva obligació.
Però el més important és que si pot afirmar això és perquè el criteri per definir el que és important socialment ha canviat: és a dir, els drets s’han acabat (l’època del Gran Consens postbèl·lic) i ara, doncs, qui decideix sobre què s’ha de fer són les empreses, les quals òbviament no volen drets, sinó utilitat (rendibilitat). Així, toca preguntar-nos: quina època, llavors, comença? De l’oligarquia, o almenys això és el que aquest senyor voldria. És un símptoma, en conclusió, que la lluita de classes com a motor de la història segueix en marxa. Amb una cosa té raó, doncs: ens trobem en una important època de canvi històric.

“S’ha acabat això de tenir una feina de per vida.” (M. Renzi, primer ministre italià)

Com l’anterior frase, aquesta també és tota una declaració d’intencions, hereva d’aquella socialdemocràcia que ja no ho és nascuda del manifest per la Tercera Via de Blair i Schroeder, fonamentada en els mateixos axiomes econòmics liberals. Denota, de nou, la fi d’una època i el començament d’una cosa suposadament diferent. L’afirmació s’interpreta, llavors, com la sentència d’una cosa inevitable: així estan les coses i així s’han d’acceptar. Era, certament, l’actitud política davant de la realitat de la Tercera Via: contínuament en el manifest esmentat i els partits tradicionals socialdemòcrates que han deixat ja de ser-ho, s’evoca i es fa referència retòrica a la nova situació del món, al fet que la realitat ha canviat. D’aquesta actitud es deriva una segona interpretació: no només així estan les coses, sinó que així hem de fer que siguin, per adaptar-nos a la nova situació i modernitzar-nos (ai, una paraula màgica!). Sens dubte, aquesta actitud en el fons bastant apolítica alimenta altres comportaments i judicis de la realitat, com el conformisme i el famós “no hi ha alternativa” (per tal d’adaptar-nos), explicat aquest al meu article enllaçat més amunt. Però intentar normalitzar a la pràctica, en base a aquesta suposada nova realitat, el criteri economicista de la flexibilitat en l’ordenament social general, també té efectes en la psicologia individual, com molt bé explica Sennett a La corrupción del carácter.

L’atur és com “gaudir d’un any sabàtic”. (Esperanza Aguirre)

Una de les moltes perles que aquesta senyora, sigui d’una manera o altra, deixa anar de tant en tant, i un judici completament fals que més d’un cop hem sentit als representants de l’ordre econòmic imperant, sempre en forma de crítica als aturats com si fos una decisió personal. Aquesta frase és com complementària de l’anterior, de nou en un sentit moralitzant: no has de tenir feina de per vida, però tampoc no et pots quedar a l’atur, perquè si ho fas ets un gandul (i per això no has de cobrar el subsidi, perquè no és un any sabàtic: has d’espavilar). Ara bé, la comparació amb l’any sabàtic és completament errònia: no té sentit, perquè l’any sabàtic és activament demanat, mentre que l’atur és “imposat” a la persona, li ve si l’acomiaden o no troba feina. Recordeu que en la relació laboral, l’empresariat és la demanda de feina, i el treballador és l’oferta. Si no t'”escullen”, si no et contracten, no és per la teva voluntat de fer vacances o vés a saber què, sinó perquè la demanda no ho vol. El judici liberal expressat per l’oració el que fa és personalitzar una cosa impersonal i és un clar exemple d’allò que en anglès s’anomena blame the victim.

“L’educació de qualitat, pública i en català no és el nostre model.” (J. R. Bauzá, expresident balear)

Cada cop sentim més afirmacions directes: un símptoma que la classe dels potentats i els seus representants polítics corruptes comencen a perdre els complexos i el pudor (recordeu la del trader o altres aquí citades). És també una afirmació completament ideologitzada, perquè ja defensa d’entrada el “nostre model” per oposició directe a l’altra, com si fos quelcom identitari o fixat a priori, ignorant tant la concepció de l’educació com a servei social, com les dades científiques relatives als models educatius funcionals i òptims, els quals, per cert, tots són públics i aspiren a la qualitat com a bondat social. És, per això, una frase que va a la contra i és exemple de l’ofensiva ideològica i de la confluència de neoconservadorisme i neoliberalisme.
També hem de tenir present que és una afirmació directa llançada al Parlament, que és l’òrgan que representa el poble i la pluralitat d’interessos. I això ja diu molt: davant d’aquest òrgan, el president ataca íntegrament el model educatiu implantat i desvela davant dels representants del poble que tots els principis de l’educació democràtica és quelcom que el seu partit no defensa. Està dient a la cara de representants polítics i de ciutadans que cal acabar amb l’educació pública que tant serveix per a la igualtat d’oportunitats dels ciutadans corrents.

Es importante que haya gente pija y rica, que son los que luego gastan y consumen. (M. de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya)

Frases de l’estil s’han sentit més d’un cop: els rics són els que fan tirar el país. És una mentalitat alineada amb el productivisme, amb la classe que genera riquesa, i es fixa només en les xifres macroeconòmiques: que augmenta el consum, fantàstic per a l’economia, encara que hi hagi més pobres. L’origen ideològic d’aquesta afirmació es troba en la famosa teoria neoliberal del vagó de cua, és a dir, justament, que els rics fan arrossegar tota l’economia i això al final beneficia a tots. I, dins dels rics, els capitalistes, que són els que posen els diners i gràcies a ells el país avança, per això també se’ls ha de compensar amb grans guanys. De nou, òbviament, és un judici altament ideologitzat, amb un pressupòsit fals científicament i una conclusió (que els qui “treballen” són els capitalistes) extreta no de la concreció material, sinó del prejudici organicista de la societat. Així mateix, també s’entén que cadascú ocupa el seu lloc en aquesta societat i, així com hi ha rics que són els que gasten, doncs també hi haurà els ganduls que no volen treballar.

“La gran plaga del nostre segle no és l’ebola, ni és el còlera, sinó que es diu persones grans amb malalties complexes i múltiples. Aquest és el gran problema que tenim i que serà més important conforme vagin passant els anys.” (Albert Gómez, director dels Serveis Territorials de Salut a les Terres de l’Ebre)

En l’article anterior sobre afirmacions de neoliberals ja vam veure altres sentències respecte de la gent gran i la suposada necessitat que es morissin. Aquí en tenim una altra. No és, això és cert, una afirmació tan rotunda; però no ens enganyem: està disfressa per un vel de tecnicisme, perquè sembla que només vulgui enunciar que la demografia és un factor important (i certament molt interessant d’estudiar sociològicament), però en realitat ho qualifica de “plaga”, i això implica, per tant, que és quelcom que cal eradicar i que no s’ha de tractar en igualtat de condicions que una altra malaltia, i més si posa en perill la sostenibilitat de la sanitat. Per demostrar-ho, vegem-ho com es plasma aquest pensament en un formulari que els serveis de salut van habilitar per tractar els pacients crònics i que els professionals mèdics han criticat: es preguntava als metges si “et sorprendria que aquest pacient es morís en els propers 12 mesos”. Una pregunta amb un clar biaix i que condiciona el tractament posterior del pacient. I, per què la fan? Doncs per tenir controlada la “plaga” que tan preocupa els gestors i tecnòcrates: si s’estima que morirà aviat, doncs no caldrà destinar-hi tants de recursos, i això que s’estalvien. A més, s’ha de tenir present que l’esperança de vida estimada conjunturalment, però, més important encara, la qualitat de vida, poden variar en funció del tractament. D’aquesta manera, veiem com aquesta manera d’avaluar el pacient és una contradicció amb els mateixos principis de la praxi mèdica. En conclusió, la immoralitat és aquí espaterrant, i la no-defensa dels valors dels serveis socials també: un dret no depèn del que es valor conjunturalment sobre l’esperança de vida.

No s’han de contractar dones en edat fèrtil: “No ens estan donant [a les dones] igualtat d’oportunitats, sinó que ens estan condemnant.” Mónica de Oriol, presidenta del Cercle d’Empresaris.

Vist el seu argumentari, sembla que traspuï una mica de certesa, perquè, evidentment, des de l’òptica de gestió d’una empresa per descomptat no li surt a compte contractar dones en edat fèrtil. Però no és exactament així. D’entrada, la seva conclusió de fons, en realitat, no és que prefereix contractar dones passada l’edat fèrtil, no. Fixem-nos bé en la seva argumentació: el que li preocupa és la regulació, que, com que suposadament condemna les dones, actua com a presó. No podria estar més equivocada! Als estats més avançats i amb un benestar entès com el compromís primer amb la gent i els treballadors, van fer el contrari del que defensa aquesta senyora: en comptes de no contractar potencials mares, van implantar un sistema d’ajudes a la maternitat, incloent permisos de maternitat i intents de conciliació laboral i familiar. És increïble que aquesta senyora mantingui una mentalitat tan retrògrada i vulgui fer córrer enrere l’avenç de la incorporació de la dona al mercat laboral.
Certament, és un error que parteix del pressupòsit que l’important és el dret a una feina assegurada, com es diu avui i professen els neoliberals, a vegades amb l’acceptació de certs sectors de l’esquerra que penso que entenen malament la proposició. Una altra cosa és el dret a treballar, com un dret que defensa que en les condicions materials propícies (per les quals cal fer polítiques públiques) un ciutadà tingui dret i llibertat a decidir en què vol treballar i amb seguretat de condicions lliures. Però el “dret” a una feina assegurada en realitat, a banda de ser una postulació imprecisa i una cosa impracticable, esdevé una obligació: que tothom tingui una feina. Pot sonar molt bé, però és la demanda (el contractant) el qui sempre fixa les regles del mercat, per tant seran els empresaris els que diran com serà aquesta feina que suposadament tothom ha de tenir i, doncs, crearan ls condicions que a ells els vagin bé per donar feina. Així, doncs, és una proposició negativa, no positiva, no té en compte les condicions que ofereixen la llibertat i la bona qualitat de l’exercici del dret. En aquest cas, és el que passa amb les dones embarassades: no estan en condicions de poder exercir el seu dret de tenir una feina assegurada, i com que no poden tenir el seu dret, doncs justament no se les ha de contractar. Per això, tot el contrari i el que la lògica del benestar exigeix és el reconeixement a tenir una feina digna i treballar en condicions propícies i no discriminatòries.

“La corrupció que hi pot haver en un partit també és a la societat.” (M. Dolores de Cospedal, secretària general del PP)

Aquesta afirmació, completament fal·laç en tots els aspectes, potser seria més paradigmàtica del neoconservadorisme que del neoliberalisme, perquè pressuposa un estat “natural” de la societat que, per si mateix, confereix una predisposició moral. Per això, la simple comparació entre un partit i la societat ja serveix per desdibuixar el que pugui tenir de dolent la corrupció, sigui on sigui, perquè, clar, és quelcom que existeix, que hi és, que és natural… No cal dir que encara que fos cert, òbviament això no treu que estigui malament i que, per tant, el comportament polític del PP és immoral i trenca amb la confiança que se li pressuposa a qualsevol representant polític. L’important, però,  és enfocar-ho institucionalment, i no moralment; llavors, en aquest sentit, les pràctiques corruptes que es produeixen en el si d’un partit polític només es poden donar pels mecanismes institucionals que identifiquen les relacions que es produeixen justament en un partit polític. Una realitat social com a general i el funcionament d’un partit polític són coses completament diferents, i comparar-ho és fal·laç.
Ara bé, no cal entrar en profundes disquisicions ètiques i lògiques per criticar aquesta afirmació. Fent ús del nostre sentit comú ja ens adonem que aquesta senyora sembla que no sigui conscient que els nivells de corrupció que hi ha entre un partit polític i un altre són molt diferents. (Ella, emprant la fal·làcia secundum quid, posava tots els partits al mateix nivell.) Ara bé, de societat, només n’hi ha una. Llavors, ens trobem amb un problema: quin partit és el reflex de la societat, que permet dir que “també” hi ha la mateixa corrupció? Més encara, segur que un partit recull el que hi ha a la societat? O, pitjor, serà a la inversa la relació: l’exemple del partit corromp la societat?

Les donacions als partits polítics són com les donacions a Càritas, concloïa un informe de l’Agència Tributària i ho defensava el ministre Montoro.

Compara el tractament fiscal, en el sentit de donacions polítiques; però, darrera d’això, també acaba per equiparar la seva funció, perquè tals donacions són (a les ONG segur, però segons l’analogia que planteja Montoro també ho són en els partits polítics) per a fins socials. Però les ONG no accepten diners en negre. I, curiosament, per altra banda el ministre ha criticat en una altra ocasió la tasca que duu a terme Intermón, dient que no és just que critiqui la desigualtat. Alhora, fa un any també sentenciava que els informes de Càritas sobre la pobresa no es corresponien a la realitat. En canvi, resulta en realitat que una ONG i un partit polític tenen més aviat funcions ben diferenciades: el partit té claríssimament i de manera declarada interessos particulars i voluntat de govern, i dubto molt que això mateix es pugui aplicar a una ONG. Montoro ha sortit amb aquesta ocurrència com a teoria ad hoc per justificar-se, està claríssim. I no és el primer cas en què membres del PP diuen barrabassades ad hoc que tergiversen tot i pretenen reconfigurar el paradigma amb el qual usualment entenem les relacions polítiques. Aprofitant l’ocasió, Montoro en la seva declaració també deixava anar (per fer un lligam fal·laç) que els partits polítics són fonamentals en una democràcia.

Cal crear “una espècie de Podemos de dretes”. (Josep Oliu, president de Banc Sabadell)

Una postulació tàctica d’un dels representants de l’oligarquia (per tant, d’un dels bàndols de la guerra de classes). Veu, doncs, el paper de Podemos i entén que la seva actuació és contrària als interessos que ell representa. Entén que la seva tàctica és útil per aglutinar un moviment en contra seu, i per això proposa calcar el partit, però en benefici de les polítiques de dretes. Val a dir que quan afirma que cal crear una “espècie de Podemos” es refereix, òbviament, als aspectes a imitar, per descomptat no al fons (això és la ideologia i la pràctica política que se’n derivaria), i precisament això ja ens diu que no seria un Podemos, que es caracteritza pel contingut, sinó quelcom que “jugui” amb els elements que s’expressen en el teatre polític per poder moure l’opinió públic. Tots aquests elements, per descomptat, són de tipus estètic i de formes, que és l’únic que es pot canviar per tal que la resta (el fons) no canviï. Això és una afirmació típicament conservadora, alineada amb els interessos ideològics dels potentats.
I per si no n’hi hagués prou, encara diu que el PP i el PSOE no defensen la iniciativa privada (de les empreses, clar). Això té dues lectures: d’entrada, està posant el PP i el PSOE al mateix nivell. I, en segon lloc, per més que defensin la iniciativa privada, això no és suficient per a ell ni la patronal, atès el moviment a la cada cop més alta concentració de capital, ja que és la cúspide la que aposta per una màxima liberalització per tal que es puguin menjar les empreses més petites que també, casualment, es mouen per iniciativa privada. En canvi, ens adonem que el think thank de la patronal, FEDEA, presidit justament pel mateix Oliu, fa unes propostes econòmiques que “casualment” coincideixen amb les de Ciutadans. Luis Garicano, l’economista que fa el programa de Ciutadans, ve també de FEDEA. És aquesta, doncs, l’arma que la patronal farà servir i, calcant els aspectes simbòlics del canvi polític, espera mantenir l’hegemonia.

“No hi pot haver opció democràtica contra els tractats europeus.” “Estem blindats contra la democràcia”. (J.-C. Juncker, president de la Comissió Europea)

El president de la Comissió Europea deixava així de clares les coses en referència a les negociacions amb Grècia i la situació del seu deute, al gener d’aquest 2015 en una entrevista a Le Figaro. Les frases enunciades són certament la culminació del pensament neoliberal, de la idea de subordinar tota l’esfera social a les exigències econòmiques. L’única forma de poder alterar aquestes exigències és, certament, amb la democràcia, però Juncker ho deixa ben clar: “es pot arribar a acords, però no alteraran fonamentalment el que tenim”. Els portaveus del neoliberalisme no podien deixar les coses més clares, però repetim-les per si d’un cas: “no hi pot haver opció democràtica”. L’oposició entre democràcia i capitalisme es pot constatar perfectament; això és quelcom que la classe dirigent i els “amos del món” saben, i per això tiren pel dret. Però les gents encara no ho tenen clar. La democràcia implica -automàticament, podríem dir- un fre al lliure mercat, a la liberalització. Per això, un partit nou que justament es presenta com a oposat a la concepció econòmica actual, Podemos, defensa i argumenta que el que convé és democratitzar l’economia. Per això, també, la troika es mostra tan autoritària davant del govern grec contravenint el legítim i sobirà govern sorgit del mandat popular. Tsipras ja deia que l’única manera d’entendre-ho és que la insistència de les institucions europees persegueix un projecte polític. Aquests dies, en efecte, estem veient com funciona aquest pla contrari a la democràcia i als mateixos tractats de la Unió. Un exponent màxim, a partir de Varoufakis, és quan li deien que no es poden canviar les polítiques cada cop que hi hagi eleccions, llavors no tindrien sentit els acords comunitaris (però en el sentit dels acords realment informals dels òrgans màxims).

“La baula més dèbil d’Europa són els votants.” (Columna d’un tal Gideon Rachman en el Financial Times)

Una frase que sens dubte complementa les sentències de Juncker, dites pel columnista responsable del Financial Times de política exterior, però que no puc enllaçar perquè es requereix subscripció al diari i jo he tingut accés per altres mitjans a aquesta frase seva. El que ve a dir, com és ben clar, és que la línia econòmica que es vol seguir que -suposadament- ens hauria de treure de la crisi i reimpulsar el creixement, xoca a vegades amb l’oposició de la gent; o, potser, fins i tot es podria llegir la incomprensió o estupidesa de la gent. De nou, trobem un axioma liberal al fons: cal aplicar la política econòmica que els qui hi entenen diuen que s’ha de fer, obviant altres qüestions i ignorant situacions concretes, sinó simplement tenint en compte la marxa de l’economia. Pels interessos dels poders fàctics, la democràcia impedeix aplicar la política econòmica desitjada; la democràcia, en aquest sentit, esdevé ineficient, en termes econòmics, o dèbils, perquè no dóna coherència a una política que se sobreentén positiva i inexcusable.
Però, què s’ha de fer amb les coses que són dèbils? Doncs, lògicament, apartar-les o eliminar-les, perquè ens fan anar malament a tots, ens fan alentir el pas… I nosaltres volem ser forts i no dèbils. A més, si és una baula, vol dir que forma part d’una cadena, no és una simple cosa aïllada, la qual cosa vol dir que, si és dèbil, llavors tota la cadena es podria trencar. Del que es tracta, doncs, és d’eliminar la part feble per recuperar la rigidesa, per efectivament enllaçar totes les diverses parts d’una mateixa cadena que una referència a la democràcia no permetria fer. Així, està clar que l’oposat a la democràcia seria la tecnocràcia, típica idea liberal de tipus economicista i autoritari.

Twitter

Benvolguts lectors,

Us faig saber que just ahir em vaig crear un perfil de Twitter, amb objecte de publicitar més el bloc i donar-me a conèixer. No obstant això, he de confessar que no estic del tot segur si l'”experiment” sortirà bé, i també crec que no estaré contínuament pendent del Twitter. Si em voleu seguir, podeu trobar-me sota el nom @ectorix o bé podeu clicar a la icona del Twitter que apareix a la capçalera.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 25 other followers