Step up (2006) vs. Big Hero (2014)

Correspon a la meva feina de professor portar una tutoria de 2n d’ESO. De tant en tant, a tutoria, se’ls passa una pel·lícula, en principi la mateixa a tots els grups: hom va pensar en Step Up. No obstant això, jo no la vaig trobar adequada i hi vaig contraposar davant dels meus companys la pel·lícula Big Hero i, de fet, vaig optar per passar-los-la. En aquest article llarguet, intentaré fer una crítica a ambdues pel·lícules i procuraré marcar-ne el seu valor pedagògic; aprofitant això, també podrem reflexionar una mica sobre la societat. No cal que digui que res del que segueixi no tindrà sentit si no heu visionat els films; podeu buscar-los a Cuevana2.

Quan vaig començar a veure Step Up, no vaig poder acabar-la tota: només em vaig quedar als 15 primers minuts. Potser és que sóc molt sensible, però el que vaig veure ja em va alarmar massa i vaig ser perfectament conscient que es tracta d’allò que podríem dir una pel·lícula “típicament americana”. Així, vaig haver de fer un esforç per acabar-la de veure en una segona ocasió. Allò que em va cridar més l’atenció d’entrada va ser l’absolut masclisme i l’homofòbia (identificats en tres moments clau en només aquests 15 minuts); a més, a partir del masclisme també es pot apreciar un fenomen molt interessant, l’anomenada sexualització de les relacions socials, tant patent, també, en aquesta pel·lícula.

No obstant això, no és pas el masclisme particularment el que més es pot criticar a aquesta pel·lícula, sinó en general la filosofia de les relacions socials i, per descomptat, el retrat que es fa de la societat i de les persones i que representa la base sobre la qual es construeix la pel·lícula i que, per tant, transmet una imatge determinada a l’espectador. Perquè s’entengui: bé se’m podria dir que el fet que en el primer moment de la pel·lícula es barallin dos “mascles” per una noia és perfectament criticable i s’ha de dir als alumnes que no ho facin. Ara bé, no es tracta de veure cada entaulament concret de relacions conscients entre els personatges, sinó que es tracta de veure la pel·lícula en perspectiva per captar tant el seu missatge de fons com la imatge de la societat que transmet. Així, el que ens interessa és la ideologia de la pel·lícula (vegeu aquí un exemple aplicat d’aquesta noció d’ideologia). I jo, en efecte, parteixo d’aquest punt de vista per poder criticar tant aquesta pel·lícula com l’altra. En aquest sentit, el que hem de saber veure -retornant a la qüestió masclista-, és: tots els nois estan bons i totes les noies estan bones; les noies són una mica bledes respecte del nois; els nois tenen per objectiu aconseguir una noia i, si és el cas, dir-li coses maques perquè estigui contenta (perquè, clar, això és el que agrada a les noies…); i el principi de relació entre noi i noia és essencialment sexual. En definitiva, del que es tracta és de veure allò que és inherent a la pel·lícula per tal de saber trobar-ne la capacitat pedagògica. Més endavant retornaré a aquesta qüestió.

Veient Step up semblaria que té com a virtut mostrar les conseqüències negatives de certs actes i que hom pot fer mal a les persones que estima. Està bé que presentin dilemes entorn de l’amistat, per exemple, i, per descomptat, està clar que al final de la pel·lícula hom pot quedar-se amb la idea que certs comportaments tenen conseqüències negatives i que hom pot esforçar-se per millorar. Això pot fer pensar a l’estudiant. Ara bé, res d’això no treu que la pel·lícula, de fons, continua tenint tots aquells components i missatges que he anomenat inherents que també acaben aprenent els alumnes. Per això, no ens hem de quedar en la superfície i l’aparent missatge; tot això és molt simple si no parem atenció en la forma com es retrata la situació, en els mecanismes reals i la materialització dels seus valors.

Step up representa uns valors absolutament individualistes i en cert grau hedonistes, l’element central dels quals és el component emocional: el protagonista (i la resta de personatges en general) només està atent a l’immediat, a la relació que els seus pensaments, desitjos i sensacions puguin tenir amb el que l’envolta, perquè no l’afectin, no l’alterin, perquè ell només vol el que sent i desitja en cada moment. El perfil psicològic dels protagonistes es caracteritza per ser un manyac d’emocions no pas difícils de comunicar, però com si hom fos incapaç de fer-ho; i cada persona  té la legitimació de les seves emocions i se centra en elles, com si estigués aïllat de la resta. És més, en comptes de mitigar les penes amb l’ús de la raó, ho fan buscant la “il·luminació” per mitjà d’un suposat “amor” envers els altres, com si fos un regal diví. I, per això, els personatges són tan egocentrats: pel patetisme dels sentiments, per l’autoreferència a les emocions pròpies, per buscar una “sortida” amb l’expressivitat i l’estètica (per oposició a l’ètica i, per tant, a la política); i això, a més, pot acabar conduint al miratge del pensament positiu.

Vegem-ho en el cas de l’amistat. En aquest film, l’amistat és simple i representa una cerca que l’amic sigui exactament igual que tu i que faci tot el que tu vulguis. Hi ha un lligam abstracte a la idea d’amistat que hom personalment es representa, és a dir, una concordança emocional: que l’altre es correspongui al que tu esperes, que t’ajudi a tu a sentir-te millor, que no suposi una davallada emocional, que l’altre sempre t’entengui però tu, en canvi, ho tindries difícil per sacrificar-te… Així, partint que cada individu és un món, veiem una certa instrumentalització de l’amistat, perquè l’altre no és res més que una via, una eina de les teves emocions, un suposat reflex de tu mateix, perquè s’espera que l’amic faci el que tu vols. I, si no, llavors és quan apareixen les escenes tan característiques en què l’amic s’acosta i diu que està enfadat i es gira i se’n va, i llavors l’altre amic li diu “espera, espera!” i acaben distanciats. No cal dir que aquesta és una noció oposada a l’amistat clàssica, segons la qual l’amic és un alter ego.

Un amic, en efecte, no el “traeixes” perquè tu acceptis una feina, com es dedueix d’una escena d’aquesta pel·lícula. Si és un amic de debò i coneix i reconeix les teves expectatives vitals, llavors no té perquè sentir-se malament, i menys si no és culpa teva que a ell no l’hagin agafat. En aquest exemple, veiem la incapacitat per reconèixer i gestionar les emocions. Certament, l’amic també esperava que a ell l’agafessin, però com que no li ha tocat, doncs s’ha sentit frustrat i ha fet una transferència de sentiments negatius envers el seu amic que sí que han agafat, tot i que és cert que esperava que ell li ho digués. Així, el que aquí hi ha, per tant, és absoluta falta d’empatia i de sinceritat.

L’exemple més clar i, alhora, més estúpid, és quan l’amic negre diu al protagonista, després d’haver-lo estat esperant a la pista de bàsquet durant dues hores, “i em deixes plantat per una noia!?” Jo crec que és completament surrealista i simplista reduir l’amistat, que tots estarem d’acord que és una cosa molt important, molt profunda i necessària per al benestar psicològic de les persones, a un lligam tan immediat i tan poc profund en la construcció d’una amistat vertaderament sòlida i sincera. I això, vull recuperar el que deia més amunt, és el que veritablement transmet la pel·lícula i els espectadors capten; en aquest cas, precisament perquè ja tenim en la nostra psique la idea d’amistat com a quelcom de transcendent, llavors és quan interioritzem, perquè així està retratada l’amitat a la pel·lícula, aquests continguts tan simples i sentimentals, que són, doncs, els que acaben omplint la noció d’amistat.

En definitiva, el perfil psicològic dels personatges es caracteritza perquè cadascú té com a tresor propi, inescrutable i immutable els seus sentiments i les seves emocions i vol que tot quadri conforme aquests sentiments i emocions, però no els expressa ni s’esplaia. Llavors, tota acció i tota persona estan, en relació a cada individu, afectats. És l’individualisme i aquest tractament dels sentiments i les emocions el que també explica que res no es resol ni es parla col·lectivament: sempre, quan hi ha problemes, cadascú intenta “solucionar-los” pel seu compte. I això mateix també explica -i aquest és un element realment molt significatiu i ben present a les pel·lícules sentimentals “típicament americanes”- que, quan hi ha converses, sempre són entre dues persones, sovint per discutir-se o expressar sentiments negatius (és el que passa quan la gent no sap expressar honestament el que sent i el que espera dels altres i, pitjor encara, no sap adaptar-se o aguantar-se) i, també, per parlar d’altri.

Step up plasma la individualització de les societats postindustrials: l’individu tancat en si. I això té una conseqüència social molt important, i és que la persona esdevé presonera de les seves emocions, obvia qualsevol qüestió política i, en definitiva, pateix un procés del que s’ha anomenat psicologització Per tant, l’individu com a ésser social autònom i complet s’esvaeix. En efecte, l’autonomia exigeix reconeixement intersubjectiu, és a dir, el reconeixement que el jo es forma en relació empàtica i igual amb els altres com a individus; i també exigeix un sentiment de pertinença d’un individu a la comunitat, la qual representa el marc normatiu a on s’estableixen les relacions interpersonals. I així, conseqüentment, és com apareixen els drets i les responsabilitats. No es mostra això, en canvi, en aquesta pel·lícula. És cert que hi ha l’escena en què la directora del centre diu al protagonista que les seves males accions han costat, pel desemborsament necessari per arreglar la malifeta, la beca a un estudiant, i això permet fer notar que l’acció que faci té una conseqüència. No obstant això, fixem-nos que, sense la identificació de l’individu a la comunitat, això en realitat és un retrat del vincle social extern a l’individu. Algú que visioni la pel·lícula pot efectivament captar que hi ha conseqüències a les males accions; però ho captarà en el sentit que cal patir aquestes conseqüències necessàriament per l’expressió de la seva individualitat (en haver gaudit destruint l’escenari d’un teatre). Transmetent els mateixos valors individualistes, el missatge conscient de la pel·lícula respecte que hi ha conseqüències no serà mai efectiu perquè l’espectador (modelat a partir del mateix patró psicològic) no en serà plenament conscient fins que no es trobi ell particularment en la situació. A més, en el fons, no hi ha un missatge didàcticament positiu que pugui fer entendre coherentment aquestes conseqüències amb el vincle social comunitari.

Ortega y Gasset ja ens va ensenyar que “jo sóc jo i les meves circumstàncies”. En aquest cas, el jo és aquest perfil psicoemocional i les circumstàncies vindrien a ser el que he anomenat més amunt com a elements afectats de l’entorn que, d’alguna manera o altra, sempre activen les emocions i els sentiments del jo, per tant les persones són reactives. Dit d’una altra manera, no hi ha reconeixement positiu d’aquestes circumstàncies. D’aquesta manera, no hi ha consciència crítica, ni es transmet -ni implícitament ni explícitament- la necessitat de conèixer-se a un mateix, màxima aquesta que representa l’inici de l’elaboració crítica de la consciència del que un realment és (per allò que les circumstàncies fan d’ell). En canvi, més aviat aquesta pel·lícula transmet una empremta d’un concepte de vida “imposat” mecànicament, diria Gramsci, per la situació social. Estem davant, doncs, d’una situació adscriptiva i, a més, cal repetir-ho, acrítica. La caracterització social d’aquesta manera es pot traslladar a l’educació: des del punt de vista del sistema educatiu, els patrons adscriptius són segregacionistes i reprodueixen amb facilitat les desigualtats socials. Per oposició, hi ha els patrons meritocràtics, com el que és representat a la pel·lícula Big Hero.

Els alumnes poden adquirir passivament i irreflexivament una imatge, una empremta, d’una realitat que no posen en dubte i, si la posen en dubte, no capten pas el contrari si no s’hi han socialitzat positivament. Certament, tots els joves necessiten un món de referència per anar adquirint consciència i formar-se la seva personalitat. Totes les pel·lícules transmeten uns valors i recreen una societat que, en la funció socialitzadora de les pel·lícules, actuen com a referents (així ensenyen). I el món referencial segons Step up és egoista, masclista, més o menys violent… I això és el que mamen els nois, i això no es canvia a consciència. Es tracta d’una recreació de la societat, d’un món amb les seves normes. I el que hem d’entendre és que el que transmet la pel·lícula (totes les pel·lícules) no es capta conscientment, sinó que es tracta d’interiorització. En aquest punt, el fet que la pel·lícula pugui agradar als alumnes juga un paper favorable a la interiorització. Si els alumnes s’hi identifiquen, llavors més fàcilment són permeables: la proximitat emocional, el fet que s’hi sentit identificats, justament el que fa és adscriure les persones que senten aquesta simpatia a la realitat representada, i, doncs, queden enquadrades en aquell patró relacional, sentimental i cognitiu. En tot plegat, veiem allò que Bourdieu va anomenar hàbitus.

En aquest punt, convé fer palès que el patró conductual i la concepció de la societat que estructuren Step up són allò que es transmet als alumnes i que estructuraran el seu pensament, per tant incorporen aquell hàbitus, i més aquells que ja estan més precondicionats a “entrar” en la subcultura que apareix a la pel·lícula. Així, en la mesura que la realitat recreada és presentada com la realitat i en la mesura que l’espectador ja estableix un vincle emocional amb els personatges, llavors, i de conformitat amb l’hàbitus, es produeix un procés de normalització, en un doble sentit: per una banda, en el tipus de societat representada per la pel·lícula, la gent efectivament s’adapta a les formes de vida; i, per altra banda, en tant que socialització, l’espectador veu els valors que transmet el film com a normals. I la normalització (llegiu el que en vaig explicar en aquest article per una referència ràpida) sempre porta al conformisme. Si és conformisme, vol dir que la realitat no s’ha de canviar i que, en la mesura que hom es tanca en el seu si psicologitzat i sense establir relacions sinceres entre altres dins del marc de la comunitat pròpia, llavors, s’està desresponsabilitzant l’individu, i més si la filosofia de fons és individualista. Llavors, un clar missatge ideològic de la pel·lícula és que les coses són així i així han de ser. Això, per la seva part, també explica el comportament reactiu dels personatges i, alhora, retroalimenta el tancament interior: amb una concepció del món així, en una societat sense vincles comunitaris, hom només pot esperar fer front a la realitat amb el seu jo.

Els mateixos professors tot sovint diem “ah, cal buscar una pel·lícula que agradi als alumnes, que pugui ser propera a la seva realitat”. Efectivament ha de ser així, però alhora ha de ser un model, per assegurar que s’amaren d’una bona representació, amb el seu respectiu simbolisme, de la realitat. En veure Step up, els professors podem perfectament indicar-los que allò que veuen no està bé i no ho han de fer, però tots sabem perfectament que les persones es mouen en unes institucions i segons una pautes objectivament definides, més enllà dels seus pensaments. En efecte, per més que els puguem dir que allò està malament, el “problema” és que allò que veuen continua sent el món referencial de l’estudiant, és d’on ell se socialitza. I pot ser conscient que està fent una cosa dolenta, però el grup, les pautes de comportament i els valors imperants en aquella situació segueixen sent les mateixes. L’únic que podem esperar, és cert, és que es generi un conflicte intern en l’individu. Però, així i tot, hem d’agafar aquesta confiança amb pinces: perquè pot ser perfectament que, de nou, això porti a l’egocentrisme; i perquè no és el comportament individual el que canvia el context, sinó el context el que posa les pautes i marca les “vies” que l’individu pot agafar.

En definitiva i per concloure amb aquesta pel·lícula, el que jo críticament capto és que sense un vincle responsable entre individus i comunitat i sense un cert comportament polític, llavors cadascú en el context en què es trobi navegarà, exasperat o no, entre aigües de diverses emocions i intensitats, i sempre procurarà la seva pròpia estabilitat, expressivitat, satisfacció i, si és el cas, felicitat, independentment de la relació que amb això s’estableixi amb els altres. Aquesta és la qüestió. Per això la mort d’Skinny no té gaire transcendència en el missatge deliberat que la pel·lícula ens transmet, sinó que sembla que tingui més transcendència en la història pròpiament dita: la seva mort, el que fa és que l’amic del protagonista (ni tan sols el protagonista en si) vegi que efectivament el seu, podríem dir-ne, estil de vida és dolent, i llavors es mostra més tolerant cap al seu amic perquè acudeixi a les sessions de ball perquè veu que li poden oferir una altra sortida. Que la mort faci reaccionar un personatge és un punt important de la pel·lícula, és ben cert; però això no treu la resta de coses que he comentat ni tampoc s’ha de descontextualitzar: com deia, té poca transcendència pel que fa al missatge, perquè, al cap i a la fi, recordem-ho, la història és egocentrada i emotiva, per tant hom no sentirà l’impacte individual que pugui tenir la mort d’algú perquè només està atent a l’immediat (la satisfacció dels seus desitjos, sensacions i emocions. I aquest és el motiu pel qual el protagonista poc s’immuta de la mort d’Skinny). La pel·lícula està centrada, així, en el comportament reactiu: resposta emocional o fins i tot “instintiva” a l’entorn.

Big Hero és una pel·lícula que transmet una filosofia completament diferent a Step up i, de fet, fa un retrat social i psicològic per descomptat molt més apropiat per ensenyar. Per començar, la pel·lícula està pensada expressament per nois d’aquesta edat (més o menys 13 anys) i representa un procés de maduració i creixement emocional del protagonista (a diferència d’Step up, on jo crec -potser sent una mica cruel- que els personatges es troben en un estat “adolescèntric” constant), a banda que també representa una situació personal en què poden sentir-se identificats. Aquest procés de creixement personal, a més, passa per un doble rail: per una banda, buscar un objectiu a la vida i fer coses importants (per les quals cal esforçar-se, llavors l’esforç, igual com en l’altre film, també és un valor representat en aquesta pel·lícula, però, hi insisteixo, vinculat amb unes característiques i un context totalment diferents); i, per altra banda, confrontar i assumir els sentiments que hom té, quelcom que es visualitza per mitjà de la mort del germà del protagonista. La tristesa és, de fet, un sentiment que al llarg de tota la pel·lícula afecta el personatge però que ell modula perquè, precisament, madura.

La psicologia dels personatges és ben diferent a l’individualisme i el tancament interior (que porta a l’expressivitat “explosiva”) que es veu a Step up. Certament, hi ha lligams emocionals efectius entre les persones, en la mesura que cada una té la seva personalitat independent, actua autònomament i sense patetisme i els efectes emocionals s’estableixen per les vinculacions positives i en reconèixer com és cadascú. Les relacions interpersonals estan construïdes en l’argument de la pel·lícula per ajudar en el procés de creixement del protagonista. Valgui d’exemple el paper d’orientador del germà del protagonista (i també, en un primer moment, del professor), tractat amb una mirada càlida i empàtica i, el que és millor, amb sinceritat i recreant realment una bona tècnica pedagògica sobre com fer despertar l’interès en el jove protagonista.

Voldria especialment remarcar que a Big Hero podem veure, per oposició a l’altre film, la referència a aquells elements que enllacen l’individu amb la seva comunitat. De dues maneres principals es pot apreciar això, segons la meva anàlisi: per una banda, el paper dels amics, que és absolutament primordial i es contraposa a l’individualisme d’Step up. En efecte, fixem-nos que la relació amb els amics és doble: són acompanyants i en certa forma coprotagonistes, ja que en Hiro no podria fer absolutament res sense ells (l’acció i la decisió no són absolutament egocentrades); i els amics també són un punt de referència emocional i no dubten a oposar-se al protagonista quan està equivocat. I això és molt significatiu, perquè vol dir que la seguretat del protagonista d’aquesta pel·lícula ve donada per l’establiment del vincle amb els seus amics i parents, els quals alhora representen el context en el qual ell es mou i ajuden a conformar la seva personalitat, i no és pas un bloc emocional tancat o impulsiu que psicologitza el seu entorn.

Per altra banda, el segon element que marca la comunitat és l’aparició dels serveis socials d’emergència: policia, metges i bombers. No és, per descomptat, un element gaire visible ni protagonista, però tanmateix és molt significatiu, perquè representen el conjunt de la societat i, de nou, donen a entendre que l’individu no està aïllat, no viu sol i no és un manyac incontrolat de desitjos i emocions. La policia juga un paper important al principi de la pel·lícula, quan tanquen el protagonista a la presó, amb una visualització de l’escena ràpida que posa de manifest que les males accions tenen conseqüències. Però, altanto, especifiquem-ho, perquè, com he dit més amunt, el valor pres per si mateix no vol dir res si no s’entén en el context projectat per la pel·lícula: són, i això és molt important, conseqüències socialment normativitzades i esteses a la comunitat. A més, això s’entén més fàcilment i té més influència en la interiorització que en pugui fer l’espectador si ens fixem en el fet que el mateix protagonista, just abans que el tanquin a la presó, reconeix que el que ha fet és il·legal. Això és ben diferent que el que passa a Step up: no cal que amb Big Hero diguem als alumnes el que està bé o malament; aquest ja és el missatge, tant l’exprés com el de fons, que ens transmet. Però, finalment, són simbòlicament molt importants els minuts finals de la pel·lícula, quan apareixen aquests serveis socials d’emergència fent la seva feina i retratats positivament.

La interpretació sociològica del lligam del protagonista amb la comunitat és molt clara, per a mi, i crec també que és amb l’aparició de la policia, els bombers i les ambulàncies que és més fàcil d’interpretar-ho així. Hom s’impregna d’una determinada concepció del món: les persones formen part d’un tot, hi ha arrelament social dels individus; és a dir, existeixen institucions socials en les quals ens movem i que són les que donen cohesió social. Ara bé, la cohesió no apareix per art de màgia, sinó que cal reconèixer (com la pel·lícula fa) el paper d’aquestes institucions i el no-aïllament, ni social ni psíquic, dels individus. I alhora aquesta cohesió només és possible si existeix i es ressalta la responsabilitat social, la qual traspua de la pel·lícula en expressar el lligam entre individu i comunitat. Fins i tot, podríem acabar afegint que corre en paral·lel a la idea de responsabilitat social l’amor com el tipus de vincle emocional que s’estableix en aquesta pel·lícula entre els personatges; per descomptat, no cal dir-ho, un tractament i un retrat emocional complement diferents del que ens expressa Step up.

Sense ànim d’entrar a valorar més qüestions que encara són susceptibles de comentar-se respecte d’ambdues pel·lícules, perquè llavors sí que m’estendria massa, crec que he mostrat el més essencial que aquestes pel·lícules ens vénen a dir. Ara bé, quedi clar que amb aquest article no només pretenia fer una crítica de continguts i de fons de les pel·lícules, sinó que, per fer-la, també he pretès ressaltar que la seva idoneïtat, pedagògicament parlant, depèn de si es representa un ambient i un missatge positiu, i no negatiu; és a dir, constructiu i actiu, no reactiu ni motivat per absències. ¿O és que preferiríem passar als nostres joves pel·lícules violentes i després dir-los que no està bé, abans que passar-los pel·lícules on la presència de la violència no és un mitjà per resoldre problemes? Només serien acceptables aquelles pel·lícules de realisme dramàtic amb contingut social i crític, com El odio. Per tota la resta, està clar que les pel·lícules on es retrata violència tenen uns determinats efectes emocionals i fins i tot cognitius. Doncs jo el que dic és que aquesta és la mateixa lògica amb la qual hem d’interpretar Step up i Big Hero.

Finalment, fixem-nos, perquè s’entengui bé el que vull dir, en la significació que podem extreure d’un element central d’ambdues pel·lícules en la mesura que condiciona l’actitud posterior del protagonista (en realitat, de l’amic del protagonista a Step up): la mort. A la primera pel·lícula, la mort es correspon a un assassinat a sang freda després d’haver fet quelcom dolent (un robatori), malgrat que això dolent és el comportament propi del grup social al qual Skinny pertany i ell, per això, només buscava l’acceptació i el nivell d’estatus que la normalitat del seu ambient li conferirien (a nivell individual). És a dir, es tracta, per tant, d’adaptació normal al codi d’inclusió en aquelles pautes socials del grup exclòs. Però, filem més prim: això darrer és el component positiu emmarcat en el context social negatiu d’Skinny, i mostra, doncs, com, en aquelles circumstàncies, els elements positius acaben malament. Això ens retorna al que comentava més amunt de la retroalimentació del tancament del jo: l’únic concebible, l’única forma com es configurarà la psique dels individus en circumstàncies tals serà amb una personalitat reactiva.
Per contra, a Big Hero la mort s’esdevé per accident, si bé a consciència del germà del protagonista, la qual cosa pot portar-nos a concloure que en realitat s’ha sacrificat per ajudar els altres (per un bé comú, no individual). De la mateixa manera, la seva mort suposa l’instrument de creixement emocional. I, per què? Doncs perquè és quelcom que cal acceptar i, amb això, reconèixer i gestionar les pròpies emocions: fixem-nos que el protagonista fa una transferència de sentiments negatius envers el dolent de la pel·lícula quan l’identifica com a culpable de la mort de son germà, quan evidentment no és així, i per això s’irrita i entra en còlera (aquest és el component reactiu). La resta del desenvolupament de la pel·lícula, sobretot amb el paper que hi prenen els amics, és per ensenyar-nos que convé no ser violent, no deixar-nos portar per sentiments negatius (venjança o rancúnia), que convé mantenir la perspectiva i que hem d’entendre les nostres emocions.

Les ànimes dins de Podem

Juan Carlos Monedero va dimitir dels seus càrrecs dins del partit Podemos després de fer unes declaracions a la ràdio amb les quals afirmava, seguint la pregunta del periodista, que a Podem hi ha dues línies, dues ànimes: “El alma de done viene, que es ese origen en el 15-M […], y luego la propia conversión en partido político te sitúa en un ámbito institucional con una serie de reglas”. És aquesta, a més, una tensió que recorre tota l’organització, tots els cercles. I ell ho deia, i sobretot els mitjans de comunicació s’han encarregat de difondre-ho, perquè sembla que Podem s’ha inclinat, dins del joc electoral, per la moderació.

Es tracta d’una problemàtica que segur que altera molta gent, fa pensar i repensar l’estratègia i dóna una imatge determinada del partit. És, sens dubte, una qüestió interessant i ben prolífica sobre la qual cal discutir. No obstant això, que Podem s’hagi endinsat en el que sembla ser el món de la moderació no és, al meu parer, la problemàtica principal que travessa el partit, sinó l’existència de diferents “ànimes”. La moderació, en efecte, és un element substancial del discurs que, però, és secundari; el que dóna forma a l’organització són les seves ànimes, que poden efectivament alterar el discurs, però que, en tot cas, impliquen una conceptualització diferent de la política i porten, també, una forma organitzativa o altra. Cal, doncs, aclarir aquesta tensió que recorre el partit i veure en quina situació es troba, tal i com jo ho veig.

Monedero sembla posar el focus d’atenció sobre la problemàtica que afecta Podemos (tot i que, precisa ell, no és un problema inherent al partit, sinó al sistema) en la moderació, que, com jo ho entenc, la veu paral·lela a les dues ànimes. No obstant això, com he dit ja, el que marca la diferenciació dins del partit no és tant la moderació, com les ànimes que el recorren, ja que és això el que li ha de donar entitat funcional i cohesió orgànica; a més, no en són pas dues: hi ha, en realitat, tres ànimes dins de Podem.

La primera ànima segurament és la més òbvia i la més fàcil d’indicar, aquella que la direcció aplica i ha d’aplicar “a la força” pels requeriments del sistema de partits polítics. És el fet de centrar-se en les qüestions electorals. Però no s’ha de deduir d’aquí que, per no fer por als de dalt, s’opta per la moderació. Això és secundari perquè bé es podria argumentar, per exemple, que, precisament per qüestions electorals, convé radicalitzar el discurs per distingir-se del PSOE. Així, doncs, tot això són càlculs que, seguint les regles que té el sistema de partits, es faran en un o altre sentit igualment dins de la comprensió, podríem dir-ne, institucionalista.

La segona ànima és la de la gent compromesa, que treballa en el seu espai; és la gent que té idees, que vol aportar, que se sent dins del partit, però no hi té ni una fe cega, de fet acostuma a estar en constant escepticisme. És gent que veu en el partit l’instrument de canvi que ja esperava, gent que s’hi sent còmode amb el seu activisme… i que, per tant, quan percebi que la seva parcel·la d’activisme es tanca, marxarà. Així és com, també, el militant es disciplina: per l’adhesió conscient al partit perquè hi troba l’encarnació no només de les seves meres aspiracions, sinó de la seva consciència política, i hi veu l’instrument que vivifica col·lectivament la seva pràctica personal diària. Per això, aquest és el tipus de persona l’adhesió i el treball de la qual no s’ha de perdre.

Però hi ha encara una tercera ànima a Podemos. És la dels oportunistes i arribistes des que es va fundar el partit i s’hi han pogut fer un lloc. Ara bé, no té perquè ser gent deshonesta desproveïda de qualsevol ideal. Al contrari: aquestes són les persones que es veuen a si mateixes com el reflex del canvi, i, esdevingut un abstracte (un “fetitxe de l’intel·lecte”, en paraules de Gramsci), fantasiegen sobre la “conquesta” de la institucions, sobre ser els “portaveus” del poble, sobre com de formidable serà el canvi… El problema és que no saben enquadrar-se en la direcció unitària del partit, no saben apreciar aquest canvi en la realitat concreta ni, molt menys, desenvolupen una funció pedagògica que uneixi les aspiracions del poble i, alhora, doni al poble una cultura política rigorosa i realista basada en quelcom més que aquest fetitxe. De fet, la seva ànsia i la seva seguretat i fe en la simple idea del partit, que identifiquen directament amb el canvi, els porta a actuar “separadament” buscant l’adhesió dels simpatitzants que, justament, també veuen en el partit el reflex de les seves aspiracions. Tenen, per això, una consciència històrica massa simple que provoca una contradicció en la pràctica del partit (per la imprevisibilitat) i que, per tant, en provoquen una desviació de la seva funció històrica.

Podemos es troba en una cruïlla històrica; els seus dirigents així ho reconeixen i la situació del moment és certament ineludible. En efecte, quan el poble ha pres consciència de la seva posició real, quan el poble observa com els vents de la història bufen en contra seu, cal organitzar aquesta ànsia de canvi i de reformulació de les normes i pràctiques imperants, altrament la voluntat de canvi no podrà ser mai col·lectiva ni democràtica, es dissoldrà. I les voluntats particulars, per altra banda, basant-se en el seu sentit comú sense l’exercici crític de l’organització de la voluntat col·lectiva, poden fàcilment unir-se a nous projectes que no fan sinó una presentació estètica, una manipulació de les circumstàncies i un realineament de la pràctica política conforme al pensament hegemònic, amb la qual cosa, en vincular les demandes a una situació circumscrita i casual, es fa callar la consciència de canvi que havia distingit la societat civil. Així, aquí és on Podem té una gran responsabilitat.

En aquest punt, una observació atenta de l’organització ens farà adonar que la tercera ànima de Podem trenca l’homogeneïtat del grup social i polític. L’auge o, en tot cas, l’existència d’aquesta tercera ànima demostra la falta o el fracàs de la pedagogia en el si del partit, i la forma de fer política que la tercera ànima representa limita, al seu torn, la possibilitat pedagògica. De fet, sovint l’ànima oportunista es veu a si mateixa, en virtut de la seva indisciplina, com a separada de la resta del partit, per això especialment pren força en els nuclis petits que pot controlar. Això, acompanyat per l’ús exclusiu d’una retòrica conativa que busca l’adhesió acrítica dels simpatitzants, dificulta la construcció unitària del partit amb una jerarquia amb la seva corresponent graduació de nuclis intel·lectuals que organitzin i facin encaixar orgànicament les diferents peces: adherir les persones corrents al projecte comú, havent-los donat espais de participació i formació política.

Certament, l’home del poble té una fe “natural” en el grup social (no entenguem “classe social”) al qual pertany. Que sigui la tercera ànima de Podem qui galvanitzi aquest grup social pot ser fatal. Sense la direcció conscient i crítica, sense la construcció orgànica pas a pas a nivell molecular que doni forma i encamini unitàriament aquesta fe, els diversos nivells del partit no tindran pas una praxis coherent, serà contradictòria i, doncs, la voluntat col·lectiva no podrà tenir en la conjuntura sociohistòrica actual la força necessària per trencar les lligadures de l’antiga hegemonia.

Que no s’esquinci Podem és quelcom que només es pot aconseguir amb l’articulació del projecte polític de Podem des de la base, des del treball conscient, constant i obert, amb les seves projeccions capil·lars, de les unitats polítiques més petites del partit i de forma permeable amb el conjunt de la societat civil. La tensió entre les dues primeres ànimes ha de ser creativa, sens dubte, però la fonamentació, més que no construcció, de l’organització ha d’anar a càrrec, sobretot, de la segona ànima del partit. Ara bé, de nou, una observació atenta a l’organització ens farà adonar que la gent que representa aquesta ànima se’n va; i aquesta gent és precisament qui no hauria de marxar, però se sent desplaçada per la tercera ànima. I podran les masses votar i seguir la simpatia que tenen, però sense el treball molecular i l’emergència d’una hegemonia que esdevingui el nou sentit comú de les gents, el partit no pot desenvolupar la seva tasca integral i orgànica. El treball molecular confereix a tot el moviment la coherència que necessita per encarar el gran repte que se li presenta.

És només el militant, el disciplinat, el qui dóna valor a la democràcia, el qui la concreta en la seva pràctica quotidiana i la porta al seu lloc de treball i al seu lloc de discussió política. Són aquests, i només aquests, els qui asseguren la permanència de la democràcia i el triomf de qualsevol projecte de transformació social, en la mesura que concreten la voluntat col·lectiva i asseguren que el partit com a intel·lectual orgànic no esdevingui una mera ombra abstracta. Els qui no estan lligats harmònicament amb el projecte del partit o que no són militants de base, són les persones a les quals cal arribar honestament per mitjà d’aquesta àrdua tasca de construcció de l’hegemonia i de l’espai polític emancipador. Aquestes persones no poden ser pescades arbitràriament o conjunturalment, sinó que donen força al moviment (poden donar-hi força): estan lligades orgànicament al projecte per mitjà del militant de base i de la gradació jeràrquica del partit. Sense l’actuació d’aquests militants i del grup intel·lectual que poden constituir en els seus respectius nuclis, no hi ha ni punts unitaris en l’heterogeneïtat, pluralitat i diversitat, ni direcció envers el fi comú.

Seria, en efecte, un error parar atenció només als càlculs electoralistes per se.  Es pot tenir base electoral, però, si només es té això, el projecte de transformació social esdevé un ens inert. El partit com a intel·lectual orgànic esdevé disfuncional. De la mateixa, manera, també és un error entregar l’organització a la tercera ànima, que evita l’homogeneïtat a partir de la multiplicitat de valors, postures, aspiracions i experiències en la lluita política concreta. Així, si dins de l’organització del partit no és possible establir una jerarquia i una gradació de nuclis i funcions intel·lectuals (amb la funció pedagògica que això implica), si no és possible mantenir la vinculació real amb les diverses capes socials i moviments socials que autònomament fins a dia d’avui han estat encapçalant la lluita social, llavors perdrà les masses que l’acompanyen i sense les quals no és ni ha estat mai possible fer la revolució.  En canvi, la segona ànima i, de fet, la relació pedagògica establerta amb les bases i els simpatitzants asseguren que la maquinària electoral que és -i ha de ser- Podemos es mantingui ben engreixada.

Un salt gran i puixant, una incursió en el món de la política institucional sense que s’hagi format ni consolidat una suport social, una xarxa hegemònica, serà espuri, difícilment tindrà transcendència i més fàcilment podrà ràpidament rompre la fe d’aquells que hi creuen. Aquest argument, Monedero l’expressa així: “pan para hoy y hambre para mañana”.

El nucli dirigent del partit i el militant de base confiat i compromès amb el projecte i que n’entén les necessitats, han de ser conscients que fixar una falca ferma, no espúria, només serà possible quan la tercera ànima de tipus oportunista o, si més no, indisciplinat sigui decantada o, directament, suprimida. També llavors tindrà més sentit posar-se a parlar de la moderació o no del discurs partidista.

Les crisis comencen i tenen profunds moments en els quals es mostra la il·legitimitat del règim; però les crisis també s’acaben. Si no s’aprofita l’oportunitat, la revolució passiva acabarà per prendre les regnes i per apoderar-se de l’esperit de totes les persones.

Les parets parlen / 3

Qui no canvia tot, no canvia res

“Qui no [ho] canvia tot, no canvia res”, una frase que pretén ser una ensenyança política (sobre com suposadament funciona el món) i alhora, i precisament per això, despertar la consciència per tal de moure a la participació o agitació política amb objecte, clar està, de canviar-ho tot. No cal dir que la frase està feta des d’una òptica, i dirigida també a un públic, comunista; a més, l’autor, aquest tal Bramul, té altres pintades explícitament comunistes, algunes de les quals també comentaré en aquesta col·lecció de “Les parets parlen”.

És aquesta base comunista, o, si volem, diguem-ne el substrat revolucionari, el que ens interessa més, és clar. Ara no em dedicaré a fer exactament dissertacions teòriques ni filosòfiques sobre tal corrent polític, però sí que convé veure ràpidament quin és el fons filosòfic que expressa la frase i que dóna sentit a un determinat enfocament comunista. Per la seva importància en la reflexió de la filosofia política, arxivaré l’entrada no pas a “Vaivé del món”, sinó a “Consideracions polítiques”.

D’entrada, l’afirmació política es caracteritza per una imprecisió i, a més, indeterminació a l’hora de poder identificar a la realitat el moviment de les coses, la seva interacció i la pràctica concreta, que l’únic que provoca és esperonar l’acció política incoherent de tipus maximalista (això en paral·lel a l’absolutisme de la frase) i promoure l’adhesió passional i acrítica d’aquells que no s’identifiquen -en principi- en absolut amb el tot existent en aquell moment i que, potser, ja tenien l’ànim polític alterat. És, doncs, la ràbia, l’odi o la simple emoció envers el tot que cal canviar el que mouria la gent.

Un segon element ben interessant i significatiu és, en referència a la seva connotació absolutista, el fet que la referència i l’objectiu de l’acció política sigui el tot. Si ho volem canviar tot, llavors això vol dir que el que sigui nou que volem introduir també ha de ser total; i per tal que el canvi pugui ser total, llavors s’ha d’efectuar de manera completa, de cop, en bloc, absoluta. És a dir, hom parla políticament en termes molt amplis, per això imprecisos, i grans i màxims; i, com que són la referència de l’acció política, llavors l’acció política només té sentit si està enfocada i guiada per aquests principis màxims. Només faríem política, per tant, si ho canviem tot.
No només això, sinó que la dimensió política és autoreferenciada: hom parla del tot per acabar parlant del tot. Dit d’una altra manera, té un component tautològic: si el revolucionari és capaç de canviar-ho tot, llavors és capaç de canviar-ho tot. La falta de crítica i anàlisi política, en efecte, és ben patent.

Aquesta frase ens pot fer recordar una frase parenta, sentenciada a la famosa obra El gatopardo: “Tot canvia perquè tot segueixi igual”, és a dir, hom ho canvia tot, perquè res no canviï. Si ens hi fixem bé, són dos judicis que comparteixen un mateix fons; és més, jo diria que aquest segon de tipus més pessimista ve a ser com el negatiu de la frase de la pintada, tot i que està afirmada des d’una altra perspectiva política.

A banda de la semblança en la referència al tot, ambdues frases tenen també un aire fatalista, potser més evident en la segona, però igualment present en la primera i, a més, en un doble sentit, diria jo. Per una banda, hi ha un fatalisme que traspua directament del sentit conscient donat a l’afirmació política, consistent en el fet que el nostre destí polític (i, si voleu, afegim “revolucionari”) està marcat per una lluita sens fi, perquè resulta que volem canviar-ho tot, és el nostre objectiu polític. Els partícips del canvi total, l’únic concebible, queden irremeiablement atrapats en una guerra de titans. Si el canvi total realment s’aconseguís, llavors la profecia fatalista s’acompleix, perquè, com hem dit, si som capaços de canviar-ho tot, llavors serem capaços efectivament de canviar-ho tot, de forma que el canvi (la “revolució”) efectivament vindrà quan dirigim les nostres forces.

Ara bé, hi ha una segona noció del fatalisme: sembla que no som capaços de canviar-ho tot. Això mateix és la que sembla ser la creença subjacent de l’autor del grafit, altrament no es dedicaria a fer pintades per convèncer que l’acció política ha de ser total per tal de ser útil. Però, a més a més, també és obvi que no es pot canviar tot de cop i esperant que el resultat sigui el desitjat, suposant que siguem capaços d’identificar en un sistema social què és aquest tot (que, d’altra banda, es pressuposa estàtic) i que tinguem la força social per canviar-ho a la primera i al complet (no a trossos, clar, perquè llavors no és canviar-ho tot, sinó que cada cop que agaféssim un tros, tindríem un nou tot… i això seria sospitós de ser gradualisme, quelcom que sens dubte està en el punt oposat de l’afirmació que ens ocupa). En aquest sentit, en definitiva, la concepció que demostra el grafit de la política és fatalista perquè defensaria que qui no canvia res (per tant, qui no ho ha canviat tot) està condemnat a viure sota el jou de les circumstàncies que se li imposen absolutament; i, o bé renuncia i es conforma i és passiu, o bé es dedica infructuosament a fer lluites “a trossos” i no totals, la qual cosa perpetuaria el sistema previ.

Finalment, fet aquest ràpid comentari, només em falta posar la contrapart. L’afirmació que he presentat avui manté, sense cap mena de dubte, una idea ben diferent que la que sentenciaria la teoria gramsciana de la construcció de l’hegemonia, que, entre altres coses, parteix de la part per tal d’universalitzar-se.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 25 other followers