[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

La democràcia és tot un concepte polític que defensa el govern del poble, però la manera d’entendre-ho i aplicar-ho pot ser discutida i, de fet, no ha estat mai igual històricament. Avui s’exalta com un valor i bé es podria dir que tothom busca ampliar-la, d’aquí la proposta del govern català d’escollir directament i per un mandat de més de 4 anys els alcaldes.

Com que la democràcia implica la decisió del poble, es fa la suposició lògica que, com més directa sigui la seva decisió, més grau de democràcia hi haurà. El sentit comú donaria per vàlida aquesta afirmació. Ara bé, d’aquí també es pot extreure que qualsevol solució immediata en favor de la decisió directa del poble representa un avenç democràtic. Però aquest raonament és fal·laç. No seria bo de manera absoluta, sinó en funció de com articula la relació de forces polítiques i institucionalitza els valors democràtics. Cal, doncs, no caure a la trampa d’acceptar ràpidament una resposta populista per acontentar un clam en favor de més democràcia, sense atendre a les seves implicacions.

Certament, tot sovint es confon l’exigència de més participació amb l’expressió (electoral) directa i immediata del poble. Però darrera d’aquest raonament s’amaga un concepte de democràcia plebiscitària que no para atenció al fet que, per més sufragis que un mandatari hagi obtingut, no és la representació fidel de la voluntat del poble, com si realment el poble fos una massa harmònica i homogènia i com si el mandatari no actués conforme els interessos del partit del qual forma part. En canvi, l’apel·lació directa al poble com a prima ratio posa un vel sobre les tensions i conflictes socials inherents en legitimar automàticament l’exercici monopolístic del poder, sense els filtres previs que la representació sí que oferiria. A més, l’apel·lació directa al poble, que revesteix una forma democràtica, acaba ignorant que els sistemes de tipus més presidencialista impliquen més concentració de poder, arbitrarietat i fins i tot autoritarisme, i més si es pretén allargar el mandat.

En definitiva, veiem que davant d’una lògica plebiscitària només es pot contraposar una altra resposta plebiscitària, sense haver-se desenvolupat la democràcia en la seva complexitat. Si el que es pretén és eixamplar el govern del poble, en lloc d’utilitzar l’elecció directa en favor d’una lògica plebiscitària, potser cal avançar vers una lògica de democràcia participativa que ampliï les bases de la representativitat, possibiliti el control ciutadà, faciliti la deliberació i la gestió ciutadanes dels assumptes comuns i, és clar, incorpori mecanismes d’elecció directa.