Comunitat autònoma com a circumscripció

Últimament, de fet des de deu fer un parell d’anys, està en voga defensar la circumscripció única al Regne d’Espanya, i més després d’aquestes anteriors eleccions. Es defensa com una forma de renovació del sistema electoral i com si fos una solució al bipartidisme. De fet, passades aquestes eleccions se’n va parlar molt i es va difondre la projecció de com quedaria el Parlament espanyol amb circumscripció única.

14507235943665

Que cal canviar els districtes electorals i el sistema electoral em sembla obvi. Però jo no sóc un partidari de la circumscripció única, de fet hi estic en contra. Aquí vull mostrar una forma de circumscripció alternativa a la ja alternativa de circumscripció única: les comunitats autònomes. Enumero breument per què entenc que la circumscripció única no és apropiada però, en canvi, les comunitats autònomes són les més adequades.

Per què no a la circumscripció única:

  • La circumscripció única pot portar a massa fragmentació parlamentària. Ara, és cert que no hem de tendir al pol oposat: circumscripció massa petita que tendeix a afavorir els partits més votats. La comunitat autònoma, en canvi, està en un punt intermedi.
  • La circumscripció única esborra diferències territorials, siguin demogràfiques o polítiques. Fa coincidir, per això, comunitat nacional amb cos electoral.
  • La circumscripció única afavoreix un cert “desarrelament” dels partits i els candidats, de forma que algú que ha actuat políticament en un lloc ja definit i, per tant, és conegut en aquell territori, acabarà sent votat per persones de l’altra punta de l’Estat que no el coneixen pas.

Per què sí a les CCAA com a circumscripció:

  • Sembla lògic que la circumscripció coincideixi amb una entitat en certa forma política ja definida: les comunitats autònomes no són meres divisions administratives, també tenen vida política i, doncs, seria una manera de fer quadrar l’elecció de representants segons les condicions polítiques del territori on hom viu.
  • Segons això, també seria una manera d’exportar al conjunt nacional (estatal) les inclinacions polítiques territorials i les diferències de vot per territori (la pluralitat), perquè la gent votaria segons la seva realitat i perquè a cada circumscripció es podrien presentar candidatures i candidats diferents, aquells arrelats en el territori, cosa que no tindria gaire sentit amb un sol districte. S’entén, per tant, que cada territori és un cos electoral diferent i, doncs, es mereix un pes determinat dins del Parlament. No passaria, en canvi, l’efecte contrari que tenen les circumscripcions més petites com les províncies: que un partit (potser petit) tingui un fort arrelament en una província i, doncs, acabi tenint un pes relativament gran en tot el cos electoral -i políticament definit- de la comunitat autònoma.
  • La magnitud de les circumscripcions (candidats a escollir) vindria marcada evidentment per la demografia. És cert que la circumscripció única compensa diferències demogràfiques perquè es comptabilitzaria tot per igual, però, per contra, com deia, no es tenen en compte diferències territorials “naturals” no marcades per simples divisions administratives. De nou, cada territori és un cos electoral sociodemogràficament diferent. Com més petits són els districtes, més es poden fer paleses aquestes diferències. Si opto per la comunitat autònoma és perquè considero, com he dit, que el lògic en unes eleccions estatals (d’una sola comunitat nacional) seria aprofitar les diferències territorials polítiques, i així també es plasmarien certes diferències sociodemogràfiques. En el cas de les eleccions autonòmiques, però, és on caldria buscar una nova fórmula de circumscripció per recollir de forma més concreta aquestes diferències: no crec que les províncies actuals segueixin sent vàlides.
  • Amb les comunitats autònomes com a circumscripció electoral no passarien coses estranyes com que el total percentual de la comunitat fos més gran en un partit que en un altre, però en canvi rebés menys diputats: això passa avui perquè es comptabilitzen per províncies, però en últim terme els escons són repartits segons comunitat autònoma. Això ha passat a les Illes Canàries, per exemple, on PSOE ha tret el 22% i Podemos més del 23%, però el primer té 4 diputats i el segon 3. A Castella-la Manxa C’s i Podemos tenien pràcticament el mateix percentatge de vots i només 1500 vots de diferència, però Podemos ha aconseguit 2 diputats menys que l’altre: una cosa sense sentit.
  • Les comunitats autònomes també impedeixen que algunes províncies acabin funcionant a la pràctica com a circumscripcions majoritàries (cosa que també faria la circumscripció única, però sense trencar la realitat territorial).
  • Tot això comentat, però, crec que s’hauria de complementar amb un sistema d’igualació nacional d’escons (semblant al sistema alemany), que ajudaria a buscar la màxima proporcionalitat i limitaria les desproporcions causades per, per exemple, la gran diferència de magnituds entre circumscripcions. Gràcies a aquest sistema, districtes petits, com Ceuta i Melilla, malgrat funcionar a la pràctica com a circumscripcions majoritàries, comptabilitzaren a nivell estatal (com a circumscripció única) els vots “sobrants” dels altres partits. No obstant això, no tinc una idea clara de com es podria conjugar aquesta opció amb un eventual senat estrictament territorial.

Per acabar, vegem aquest gràfic de com hauria quedat el Congrés si es repartissin els escons segons comunitat autònoma, aplicant encara la Llei d’Hondt, però no he fet cap càlcul de vots sobrants. (Perdoneu que no estigui en forma d’arc parlamentari, però no ho he sabut fer).

Escons segons comunitat autònoma

Com es pot veure, surten més beneficiats que actualment els partits que es presenten en territoris definits, però no tant com en circumscripció única: PACMA i UPyD continuarien sense tenir representació. Això no obstant, el benefici s’ha d’entendre en el sentit territorial que jo he argumentat: surten més beneficiats els més grans en els territoris, perquè, clar, es comptabilitzen de forma general i no tan localista. En el cas de Catalunya, En Comú Podem i C’s guanyarien un escó cada un, mentre que ERC i la marca blanca de Convergència en perdrien un.

D’altra banda, la caiguda del PP seria més pronunciada que actualment, però no tant que amb circumscripció única, perquè segueix sent el partit més votat en la gran majoria de comunitats autònomes.

El més “curiós” és que Podemos (i les seves confluències) tindria més bons resultats si es comptabilitzés per comunitat autònoma i no per circumscripció única (que és el que a priori es podria pensar); més encara, escurçaria amb un escó la distància amb el PSOE, malgrat que aquest també sortiria més beneficiat que amb circumscripció única. Recordem que la diferència de vot entre un partit i l’altre ha estat de només l’1,5%. Per contra, C’s no tindria tan bons resultats que amb circumscripció única, perquè, de nou, es tracta de calcular el seu pes territorial. I, finalment, IU veuria millorats els seus resultats, però no tant com en circumscripció única, perquè és un partit que té tendència a ser relativament poc votat, llavors la suma dels resultats territorials no és tan gran com si es calculés d’un sol cop tot en tot el territori estatal. Això no obstant, aconseguiria representació a Andalusia (3 diputats), on actualment no ha aconseguit res, precisament per culpa del localisme i la concentració de vot que impliquen les províncies.

Les parets parlen / 8

Cada día sabemos más y entendemos menos

Albert Einstein va oferir aquesta reflexió respecte de, dit així en termes amplis, el coneixement en la nostra societat. Escriu en plural col·lectiu: som nosaltres com a societat els qui en sabem més però hi entenem menys. Així d’entrada, per tant, sembla que es refereixi a les pautes que s’observen socialment, institucionalitzades, i les fites que caracteritzen la societat, aquells elements del coneixement que s’interpreten com una espècie de bé comú o que, en qualsevol cas, sorgeixen de la interrelació funcional dels elements societals i inunden el conjunt social. Per exemple, ens podem referir al coneixement de l’univers, òbviament inassolible si no fos pel conjunt de mitjans i mètodes associats. (És a dir, una cosa és indestriable de l’altra.) Però, per contra, aquest és un coneixement específic, pot ser poc útil i no està a l’abast de la majoria de la gent, que no entén com ha estat possible saber que l’univers es va crear fa 15 mil milions d’anys.

Una frase d’aquest magnitud, que inclou en un sol enunciat dos verbs fonamentals en teoria del coneixement, que són saber i entendre, i que, a més, els dos verbs estan complementats per adverbis oposats, de tal forma que es transmet un missatge d’aparent contradicció o paradoxa, porta inevitablement a filosofar sobre l’home, la societat i les seves pautes. I l’aparent contradicció, ens n’adonem, no és tal, ja que cada verb té unes implicacions diferents i els efectes del “més” i el “menys” es palesen simptomàticament visiblement en forma de característiques de la societat. I són característiques generals però que, tanmateix, malgrat ser punts principals d’una societat, marquen també a nivell individual. En qualsevol cas, no és quelcom inherent a la naturalesa humana ni és un enunciat absolut, ja que hom parla de “cada dia”, la qual cosa obliga a contemplar-ho històricament i a situar-nos en el present per intentar captar de quina forma sabem més però entenem menys.

Vegem això que dic a partir de l’enunciat “entenem menys”. Crec que es pot interpretar en un doble sentit. En primer lloc, d’allò que sabem en tant que invencions i desenvolupaments sorgits per l’evolució societal i el coneixement científic (que és històric), simplement ho sabem perquè és un resultat històric, però les persones no saben com funciona ni per què és com és, però es fa servir socialment i, de fet, estructura la societat. És a dir, com si es perdessin els fonaments i la construcció científica que hi ha al darrera de les coses que sabem, de forma que si deixessin de funcionar no entendríem què hauria passat ni tindríem els coneixements per posar-ho en marxa de nou, la qual cosa vol dir que sabem el que sabem de forma mecànica, però és com si no entenguéssim que cal saber (conèixer) com funciona allò que sabem per tal que pugui perviure i continuar desenvolupant-se. Això vol dir, per tant, que simplement obtenim un profit d’allò que sabem. En aquest sentit, llegint la sentència d’Einstein m’ha vingut al cap el que un dia vaig llegir de l’humorista Dave Barry: Creiem que l’electricitat existeix perquè la companyia elèctrica ens segueix enviant les factures, però no aconseguim imaginar com viatja a través dels cables.

El segon sentit en què es pot interpretar està evidentment íntimament lligat al primer, però jo el qualificaria de tipus més personal i, fins i tot, psicològic. Tot allò que sabem ho hem heretat de l’evolució històrica, però és com si actualment les persones, els individus concrets, visquessin en un món social dotat de tot allò que sabem, sense, en canvi, fer un bon ús d’allò de què elles mateixes estan dotades naturalment: la intel·ligència. “Comprenem menys”, per tant, es referiria a l’enteniment i a la lògica. Fer un ús mecànic i profitós de les invencions i del coneixement que hem adquirit com a societat, no porta en realitat a desenvolupar necessàriament a nivell personal més ànsia ni curiositat científica per aquelles coses, ni interès personal ni capacitat crítica. Les persones s’han socialitzat d’una forma que tenen tot un món al seu abast i no necessiten explicar-se’l ni és necessari que sàpiguen com va. I, paral·lelament, se socialitzen en la immediatesa i la satisfacció de desitjos. A partir d’aquí, els individus mostren indiferència per aquell coneixement de base que és, de fet, el que ha construït la societat avançada i que és el que suporta aquell saber de què aquests individus indiferents es doten.

És aquest un tema interessant i d’una àmplia reflexió filosòfica i sociològica. No cal que m’estengui més, però no puc acabar sense dir que la frase d’Einstein em porta a pensar inevitablement amb les reflexions d’Ortega y Gasset. Ell a La rebelión de las masas, precisament també partia d’aquesta mateixa lògica: que socialment se saben més coses i el coneixement derivat s’acumula i porta a crear pràcticament moltes coses i a donar forma a la civilització, però el coneixement pràctic inunda el món com si fos una cosa donada i ha fet oblidar perillosament allò que fonamenta aquest coneixement. Així, jo veig molt directe el lligam entre l’afirmació d’Einstein i la definició d’Ortega y Gasset de savi ignorant.

Desconec quina és la idea que tenia Einstein quan va afirmar el que va afirmar, però la seva reflexió, llegida tal qual, és el que m’ha fet pensar en Gasset. Permeteu-me que us posi un exemple provocatiu però il·lustratiu del que s’entén de la concepció que tenia Gasset i que, interpreto, també es pot deduir de forma extrema de la frase que avui ens ocupa. Fixeu-mos-hi: l’home corrent és indiferent, es tanca en si mateix i no mostra ni interès ni preocupació per les bases de la societat. Però més clar és encara en els joves, ja que són la forma més “avançada” de l’evolució de la societat i les coses “noves” que mostren els joves són fruit de la societat on es troben. Així, imagineu-vos el típic -permeteu-me que faci servir aquesta paraula- adolescent que trobem en tots els instituts caracteritzat per l’apatia i la indiferència, la falta de disciplina, la incapacitat real per saber pensar, la ganduleria, la predisposició violenta i que viu en el món de la seva subcultura i, per tant, no té ni idea de política, no sap què és un electró ni entén com s’ha estès la raça humana pel planeta; i, per altra banda, utilitza constantment i indiscriminadament tot allò que la societat ha donat de si: des dels dispositius tecnològics, fins a la sanitat pública. Doncs si només quedessin en el món persones d’aquesta mena, que viuen en un món de coses donades però no es preocupen per fer anar el món, llavors la civilització no podria persistir.

Les parets parlen / 7

Si tu no, qui¿ Si ara no, quan¿ Revolució! (Argentona)

Avui, amb uns dies de retard, una nova pintada, una que és un bon lema, en realitat, i que recull, al meu parer, elements recurrents de les proclames i els moviments polítics que volen atiar el canvi polític i mobilitzar la gent.

Per començar, és una pintada que apel·la directament al ciutadà i l’obliga a prendre part, per tant parteix d’una concepció més aviat activa de la política i de l’individu, tan activa que es dóna per descomptat que és qui llegeixi aquell qui ha de fer l’acció política. En aquest cas, està explicitada: la revolució. Però no seria necessari que ho estigués: el sol fet de prendre el ciutadà com a element actiu ja fa que se l’empenyi a actuar, i més si se l’apressa perquè “ara” és quan toca. Aquí és on hi ha el quid de la qüestió: l’acció o actuació. I tota referència retòrica i emfàtica a una persona fa que, com que tothom té unes percepcions sobre la realitat i hom podria estar indignat per aquesta realitat, doncs tal persona entén que està cridada a actuar per canviar la realitat.

Però anem un pas més enllà: generalment, precisament aquesta apel·lació retòrica i el desig de canvi té un sentit ideològicament revolucionari. Amb aquesta pintada ens queda més clar, però no tant perquè explícitament diu “revolució”, sinó perquè l’apel·lació té continguts dos dels elements filosòfics fonamentals de tot moviment revolucionari: el voluntarisme i l’oportunitat històrica, en el sentit del moment immediat i de ruptura que no es fa esperar.

En aquest sentit, que hi hagi escrit el terme “revolució” és, en certa forma, secundari. Ho és perquè, fos quin fos el terme escrit, les dues preguntes apel·latives continuarien contenint aquella càrrega amb cert revestiment emocional. “Revolució” és, doncs, l’objectiu vers el qual l’autor de la pintada vol orientar aquella acció política que l’individu sent que ha de dur a terme, i un objectiu que engloba l’acció política que, evidentment, pot ser interpretat de diverses maneres. L’autor és, en aquest cas, a jutjar per l’emblema, anarquista. Tothom qui es considerés revolucionari segur que podria compartir un missatge tal, però no pas tots acceptarien la mateixa concepció de revolució ni molt menys durien a terme la mateixa acció política, individual o organitzada. Aquí és on hi ha la gran problemàtica, no només deduïble de la pintada, sinó històricament constatada: la política és pràctica, per tant en últim terme la qüestió és com es posen en pràctica els principis revolucionaris, com s’actua en l’esfera política i com es reconeixen les dinàmiques polítiques i com ens hi movem. Les grans proclames i creences sobre la revolució tothom les accepta, però després a l’hora de la veritat els revolucionaris es maten entre ells en nom de la revolució.

Hi ha un altre element -diguem-ne- transcendent que convé recalcar sobre el sentit de les apel·lacions i que està lligat amb la política que es faci en nom de la revolució: en referir-se directament a l’individu i marcar la urgència del moment, existeix una certa pressió sobre l’individu. Una pressió que, si bé el converteix i responsabilitza com a subjecte polític, també el pot eximir a posteriori sempre i quan hagi actuat en nom de la revolució. Però no només això, sinó que es tracta tant d’una pressió moral com d’una pressió política. Recordem que la política és pràctica, per tant pressió política significa, en un context en el qual hi hagi una línia programàtica marcada segons una determinada definició de “revolució”, control polític. En realitat, res de nou que no sapiguem ja de la política, però és important tenir-ho en compte perquè la revolució va íntimament lligada a la història i, doncs, pot implicar una cosa o una altra segons com es conceptualitzi.

Finalment, deixem de banda les disquisicions complexes i tornem als elements bàsics: com deia, una crida d’aquesta mena que té en el seu fons els dos elements revolucionaris bàsics (voluntarisme i oportunitat històrica) pot ser acceptada per tothom i, en realitat, és bastant habitual trobar-ho en propaganda política. De fet, actualment diversos moviments polítics ho han demostrat fent servir lemes semblants. Se m’acudeixen tres exemples: en primer lloc, la CUP va fer servir exactament el mateix lema, llevat del mot “revolució”, a la campanya municipal, almenys al municipi de Mataró. En segon lloc, el moviment independentista organitzat va llençar la campanya “Ara és l’hora”. I, en tercer lloc, Podemos ha fet servir un lema semblant, “El momento es ahora”.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 25 other followers