Monthly Archives: Juliol 2011

Al final, eleccions abans

Segons sembla, el dia 20 de novembre tindrem eleccions generals. Ai, un anunci del president del govern que marca un altre cop la divergència d’arguments que en els últims moments ha tingut Zapatero: sempre ha afirmat que no avançaria les eleccions, però ara es veu que sí. Sort que no haurem de patir més els seus canvis d’opinió, tot i que, de fet, personalment trobava bé que volgués esgotar la legislatura (que duraria quatre mesos més del que ha de durar ara), era una decisió política encertada i ferma. Si ha canviat d’opinió deu ser pel que els mitjans de comunicació han batejat com “efecte Rubalcaba“, per una banda, i per pressió de l’estabilitat financera, la qual cosa indica que, de nou, l’efecte de l’economia s’immisceix massa en el desenvolupament polític. És per això que trobava bé que acabés la legislatura, junt amb el desig d’aguantar el PP el més tard millor. Els analistes del PSOE diun, però (i haver escuçat tres punts amb Rajoy sembla confirmar aquesta tendència), que el presidenciable del PSOE encara pot tenir alguna oportunitat. Està clar que Rubalcaba és un home mooolt preparat i capaç i fa més pinta de ser president de govern que no en Rajoy, però és evident igualment que el seu discurs, espontàniament quasi comunista, desencaixa totalment amb el que fins ara ha fet el PSOE. Penso, com sempre, que no s’ha de votar cap d’aquests dos grans partits.
Sens dubte sembla que el PP hagi de guanyar, i estic convençut que CiU li donaria suport perquè li convé i en sortirà beneficiada a Catalunya (no beneficiada amb vots, potser la seva política de retallades agosarades i de pactes amb la força anticatalanes li passarà factura). Però el gran problema que té el PP, i ara es posarà a prova, és que ha de començar a dir el rumb que ha de seguir el país, quina imatge vol donar de l’estat, més enllà de criticar el PSOE i dir coses populistes que no es poden argumentar o bé que aquest partit mai no posarà a la pràctica. Com que, ja dic, ara és quan realment s’ha de demostrar si el PP val, encara tinc l’esperança que no li surti bé i no arribi a assolir la presidència.

És cert que el clima polític cada cop era més intens en favor de l’avançament electoral, ja sabeu, la insistència del PP, la postura de CiU, les afirmacions d’algunes personatges d’institucions financeres i econòmiques, per això és cert que, en aquest sentit, certa responsabilitat té el president a respondre a les demandes. Tanmateix, penso que aquest clima d’avançament electoral no es vivia tant al carrer, sinó que el que es notava era descontentament, enuig per la crisi i pèrdua de credibilitat de ZP. I, a més, com he dit més amunt, aquestes pressions per avançar les eleccions venien donades més per interessos econòmcs, per la influència de l’economia en la societat, que no pas per voluntat política com a conjunt de doctrines de govern independents, i és per això que puc dir que la decisió del president Zapatero m’ha decebut.

En pro de la igualtat sexual

Aquests dies m’he assabentat de tres notícies ben bones que representen un pas més per a la igualtat social dels homosexuals respecte dels heterosexuals: l’abolició de la llei Don’t ask, don’t tell a EUA, el discurs i la política -molt clars i directes- en favor de la igualtat sexual que ha fet l’alcalde del PP de Getafe, i la gran demanda per celebrar matrimonis a Nova York després que es permetés en aquest estat nord-americà les unions civils entre persones del mateix sexe. Bé, us explico i mig interpreto cada un d’aquests fets:

1-  Als Estats Units, que té una cultura per definició conservadora i amb fortes reminiscències religioses, l’any 1993 (amb el govern demòcrata de Bill Clinton) es va fer una llei federal que prohibia l’ingrés de les persones obertament homosexuals  a l’exèrcit i la seva expulsió si ho manifestaven.
Amb la llei Don’t ask, don’t tell es va, podem dir-ne, oficialitzar el masclime, temerosos que a l’exèrcit, institució cabdal on només poden accedir mascles decents, la sodomia pogués causar la desviació de la resta dels valents militars americans. Això, senyors meus, és pur sexisme i homofòbia. Per això, vegem les dues parts de què consta, simbòlicament parlant, la llei Don’t ask, don’t tell (‘no ho preguntis, no ho diguis’): per una banda, el “no ho preguntis” és una manera de perpetuar l’heterosexisme, és a dir, la preeminència de l’heterosexualitat per sobre de l’homosexualitat, ja que, en impedir preguntar si l’altre és gai o no, es basa en un criteri heteronormatiu (això és, el que és normal és el que la societat masclista heterosexual diu o fa). Per altra banda, el “no ho diguis” és una manera de perpetuar l’homofòbia, ja que ve a significar que els gais no s’han d’expressar, han de fer-se passar per heterosexuals normals, és a dir, incrementa l’hermetisme social envers aquesta tendència sexual que, a més, és pintada com quelcom negatiu.
Va ser promesa electoral d’Oboma eliminar aquesta llei tant injusta que, des de la seva implementació, ha suposat l’expulsió de més de 13.000 militars de l’exèrcit (però segur que n’hi ha més perquè per a alguns anys no es diposa de dades). Va ser a finals d’any quan el president Obama, junt amb altres personatgs polítics, va impulsar l’acte de rebuig de la llei, que va ser enviada al Congrés el passat dia 22, on s’ha aprovat finalment l’eliminació de la llei pel proper 20 de setembre. De fet, estrictament parlant no és exactament un pas més per a la igualtat, sinó l’eliminació d’una llei altament injusta i irracional que agreujava més la situació d’homofòbia que regeix a la societat i que és molt clara dins l’exèrcit, un clima tancat i molt masclista. Però fixeu-vos si és curiós que l’exèrcit també és un dels llocs on, per qüestions normals relacionals entre homes, es practica de manera podríem dir-ne també normal l’homosexualitat, potser per gust, potser per camaraderia o potser, i aquí està la paradoxa, per augmentar el sentiment de masculinitat. I en el cas de les dones passa una cosa semblant, amb la diferència que elles s’han d’enfrontar per doble al masclisme imperant.
Per a més informació, visiteu el web oficial de Servicemembers Legal Defense Network, una organització política i de recolzament legal creada el mateix any de l’aprovació de la llei Don’t Ask, don’t tell que reclamava la seva obolició i la igualtat de tots els membres de l’exèrcit en aquest sentit.

2-  L’alcalde de la ciutat de Getafe, molt a al vora de Madrid i governada des de les darreres eleccions pel PP, Juan Soler-Espiauba va presentar una proposició per la convivència i el respecte a la diversitat d’orientació sexual. Una moció que és rebuda gratament per tots els grups polítics. Segons les paraules de l’alcalde, ben clares, podem veure, per una banda, que té una postura oberta que entén que és quelcom que la societat ja accepta, i, per altra banda, que també ho argumenta des d’una base legal i democràtica ferma: la constitució espanyola ja diu que ningú no pot ser disriminat pel que és, cosa pròpia, per cert, dels drets humans, i realment així ho entén aquest polític i ho demostra afirmant que espera que les discriminacions s’acabin. Però el que diu aquest alcalde del PP xoca frontalment amb el que defensa el grup estatal i el que sempre ha dit Rajoy. De fet, tècnicament parlant l’argument oficial del PP no es pot defensar, simplement perquè, com clarament ha dit l’alcalde de Getafe, viola els drets civils i va en contra dels principis democràtics recollits en la constitució.
Sempre havia pensat que els homosexuals del PP estaven ben equivocats i més valdria que abandonessin aquest partit, més que res perquè és ben difícil que la gent retrògrada entengui quelcom així, la seva no és una postura política, sinó irracional i odiosa. Però potser aquest fet pot ser un indici que les coses poden començar a canviar en el si del partit, que té la mania, diguem-ho així, de seguir la doctrina de l’Església. Com dic, la postura del PP nacional és ben diferent: recordo que una de les coses que va dir Rajoy quan el govern de Zapatero va aprovar la llei de matrimonis homosexuals és que, quan arribés a ser president, retiraria aquesta llei i, fins i tot, anul·laria els matrimonis ja concertats, i encara manté aquesta postura, com si fos una promesa electoral.

3-  Poc abans de celebrar el Dia de l’Orgull Gai (o, el que alguns anomenen, l’Orgull LGTB, o el que jo penso que seria més correcte de dir des d’un punt de vista socialment combatiu i “oficial”, Dia de l’Alliberament Sexual [28 de juny]), es va aprovar a l’estat de Nova York, amb una forta expectativa social, el consentiment legal dels matrimonis entre persones del mateix sexe. És gratificant de veure com el dia 24, primer dia que es van poder oficialitzar els matrimonis, es van fer ni més ni menys que 823 casaments. Un de concret: Phyllis Siegel i Connie Kopelov, de 76 i 84 anys, van ser les primeres a casar-se a Manhattan. Ja era que hora que parelles que potser des de fa dècades vivien juntes (com aquestes dues dones) puguin finalment gaudir d’aquest reconeixement legal que, en teoria, també ha de normalitzat l’homosexualitat a la societat. Només falta esperar que EUA faci una llei federal que reconegui el matrimoni homosexual, en comptes d’esperar que ho faci cada estat per separat, si no ens hi passarem la vida i és bastant absurd que s’hagi de normalitzar la situació a trossos.

…de la presumpció d’innocència

Avui he llegit una notícia prou interessant, de la qual penso que s’ha parlat poc: el govern espanyol vol protegir els presumptes delinqüents davant dels mitjans de comunicació per preservar la seva imatge. És una manera d’aprofundir en el principi jurídic de la presumpció d’innocència, sobre el qual el Tribunal Europeu de Drets Humans ha cridat l’atenció a Espanya més d’un cop, segons el Conveni Europeu de Drets Humans, que evidentment va signar. I justament aquí us faré una petita reflexió i explicació d’aquest principi, no pas dels aspectes burocràtics que aquest projecte de llei comporta perquè ho desconec totalment.

Per començar, hem de saber què és el principi d’innocència: suposo que tots ho coneixereu, és aquell principi democràtic (que té el seu origen en la igualtat civil nascuda de la ideologia liberal) que sentencia que l’acusat d’un crim és innocent fins que es demostri el contrari. Té, evidentment, una manifestació jurídica, per això en els nostres estats democràtics cal assegurar-li totes les garanties democràtiques d’un judici just i cal preservar la seva imatge social, ja que pot ser indigne. Això és quelcom que ara no passa, fins i tot a alguns llocs directament s’exhibeixen els presoners.
La presumpció d’innocència és just el contrari del que sovint els règims autoritaris fan i just el contrari del que propugnava la Inquisició: culpable fins que es demostri el contrari. Per això torturaven els presoners, perquè els consideraven culpables, i a més sempre acabaven confessant…

Si voleu, us exemplifico tot això amb un cas pràctic: us sona el vídeo aquell, posat molts cops a l’APM, d’uns agents que emmanillen un jardiner? Mireu-lo ara:

Doncs bé, la qüestió és que això ja no es podrà fer, almenys com jo ho entenc. De fet, estrictament aquesta acció policial que acabem de veure de tombar el “delinqüent” i emmanillar-lo sense haver-lo identificat i sense que mostrés una amenaça em sembla que també era inadequada, i per descomptat el sensacionalisme de gravar en directe l’escena (potser això és el que va fer que els agents actuessin “como en las películas”, a saber) també passa de volta. No sé si ho recordeu però justament es van aixecar crítiques per l’acció policial que aquest “reportatge” va emetre en directe, i si no recordo malament el jardiner va denunciar el programa: encara que llavors no hi hagués aquesta llei que ara presenten, és evident que la televisió va violar la imatge del jardiner com a persona (va fer mala praxis informativa) i que els agents semblaven actuar de manera una mica exagerada. Com dic, això ara ja no es podrà fer, i si es fes, espero i desitjo que també sigui penat

Malgrat que no conec al detall el codi legal espanyol, em sembla igualment una mesura molt adequada i un pas més per enfortir els drets democràtics. Ara bé, si realment ens hem de basar en els drets humans, i aquesta potser seria la base per poder fer una democràcia més justa i decent, cal basar-nos-hi, doncs, de ple, i no només per interessos polítics. En aquest sentit, hi ha encara molt aspectes en què Espanya, i molts altres estats democràtics, fallen, per pura hipocresia i/o mercantilisme: per exemple, en qüestions religioses o en vendre armes a estats dictatorials.