El tricolor

Com sabreu, per aquestes dates França ha celebrat la seva festa nacional, conretament el 14 de juliol, coincidint amb el fet emblemàtic de la presa de la Bastilla de París en temps de la Revolució Francesa. Doncs bé, aprofitant aquest fet, amb aquest article us presento una petita descripció històrica de l’ús de les banderes tricolors, que nasqueren justament com a simbologia revolucionària.
Es diu tricolor aquella bandera formada per tres bandes cada una de les quals de color diferent, hi hagi o no escut. El que hi donà impuls justament fou la bandera francesa actual creada durant la Revolució Francesa, tot i que abans la província d’Holanda ja tenia una bandera tricolor. També es consideren tricolors aquelles banderes que poden tenir més de tres colors amb altres formes perquè són una adaptació de l’original en tres bandes, com és el cas de la bandera palestina.

En temps de la Revolució Francesa, l’emblema monàrquic va anar quedant arraconat per l’ús d’una altra simbologia més adequada a la nova mentalitat republicana. El nou estat revolucionari, entre la multitud de símbols i pràctiques que va crear sobretot amb al finalitat d’esborrar tota traça de l’antic règim, va ajuntar en una sola bandera els colors vermell, blanc i blau, utilitzats per les forces que alimentaven la revolució: el blanc era el color dels guàrdies francesos i el vermell i el blau el de la milícia parisina. A més, els sans-culottes sovint vestien també amb aquests colors, de fet acostumaven a portar pantalons a ratlles amb tres colors. Així, el nou estat francès va associar aquests colors i els va convertir en el nou emblema nacional. És per això que es va popularitzar l’ús d’escarapel·les que identificaven les persones com a ciutadans del nou ordre.

Per la força ideològica que implicava la Revolució, tot altre moviment revolucionari liberal europeu va prendre com a model allò que passava a França i, per tant, també la seva simbologia. A més, l’expansió imperial de Napoleó també va escampar la nova ideologia i els nous valors. Per això aquests moviments revolucionaris europeus creaven els seus propis tricolors, de manera que s’associaven a la modernització liberal i van acabar esdevenint (o inspirant) banderes nacionals.
Justament a un dels primers llocs on s’adoptà una nova bandera amb tres colors fou a la Itàlia del Risorgimento. Bé, primer de tot cal saber que Itàlia tal i com la coneixem avui dia no existia, sinó que era una idea que justament el moviment revolucionari liberal transversal a tots els regnes italians volia assolir amb la unificació nacional per mitjà de l’expulsió dels diversos reis “estrangers” que hi havia a la península Itàlica. És precisament per això que el Regne de Sardenya-Piemont, un cop va vèncer els altres regnes que hi havia a la península i es va transformar, per tant, en Regne d’Itàlia (1861), va adoptar els nous tres colors com a emblema nacional, junt amb l’escut de la dinastia de Savoia.
Un altre cas emblemàtic que buscà crear una bandera tricolor és Alemanya: eren els colors identificadors d’alguns universitaris patriòtics que els van adoptar durant la lluita contra Napoleó, i van ser utilitzats posteriorment com a símbol nacional generalitzat a tot Alemanya.

Fins aquí la breu explicació històrica. Ara fixeu-vos en el simbolisme que el tricolor encara arrossega en l’actualitat i en l’herència històrica que ha deixat fora d’Europa en referència a les revoltes àrabs: els rebels libis i recentment els sirians han adoptat la seva pròpia bandera tricolor enfront de les imposades per les dictadures. Però, atenció, no us equivoquéssiu pas: no són exactament les banderes “històriques” -com les designen els mitjans de comunicació- d’aquests estats, o, en tot cas, ho són sabent que que tant Líbia com Síria com pràcticament qualsevol altre estat africà i asiàtic neixen per creació occidental, tenen la forma que tenien les antigues colònies europees i adopten la política i les fronteres que han heretat. Això vol dir que en aquests estats les banderes tricolors són la perfecte materialització exemplificadora de l’èxit i la imposició de model d’estat nació liberal europeu.