¡Ha llegado España!

Aprofitant el 75è aniversari de l’alçament feixista que portà a la Guerra Civil Espanyola, amb aquest article no us parlaré de com es va produir l’aixecament, sinó de com es va construir el règim franquista un cop les forces insurrectes van vèncer els republicans, i em refereixo tant a la construcció ideològica com a la construcció política.

Amb aquest pòster (de Josep Morell, 1939) ja es veu la   ideologia que arrossegava el franquisme: va identificar la República amb el bolxevisme i amb forces antiespanyoles -entre moltes altres coses (com ara destructors de la pàtria, maçons…)- per això la guerra era la croada necessària per eliminar-los i reconstruir Espanya, tornar-li la glòria perduda. “Ha llegado España” ve a dir que el que hi havia abans no era espanyol, era alguna mena d’imposició que atemptava contra els principis patris tradicionals, però això justament els sublevats es feien dir “nacionals”, per donar-se legitimitat enfront de la República (per cert, adoneu-vos que la bandera republicana és tricolor). Amb la derrota republicana, Espanya realment podia tornar a nèixer i manifestar-se tal com era gràcies a la increïble dedicació de la forces nacionalsindicalistes i, sobretot, a la bona voluntat del generalíssim, Francisco Franco, el salvador de la pàtria que engegà el seu procés de salvació un 17 de juliol d’ara fa setanta-cinc anys i que acabà quan s’erigí com a Victor, moment a partir del qual construí la nova Espanya.

Així, el nou estat espanyol es va construir sota una ideologia ultraconservadora, ultranacionalista, catòlica i antiliberal. Es començà a construir, de fet, durant la guerra, en les zones ocupades, i s’imposà per tot Espanya acabada la guerra. És important saber que la construcció institucional del règim es va fer sempre a la mida de Franco, de manera improvisada i, sobretot, de manera lenta: hi ha set lleis constitutives de l’estat franquista i que configuren l’entremat institucional principal del règim (per això havien de ser jurades), que es van fer segons les circumstàncies ho requerien i amb molt de temps de diferència d’una llei a una altra. Aquí us les enumero i explico breument:

  1. Fuero del Trabajo (1938): de pura inspiració feixista italiana, regulava les condicions de treball i dels obrers, com ara: prohibició de vagues, prohibició de sindicats independents, substituïts pel sindicat vertical, i declarava l’intervencionisme estatal quan fos necessari tant en el funcionament de l’economia com en les condicions dels treballadors, justament per això també deixa entreveure la futura seguretat social.
  2. Ley Constitutiva de las Cortes (1942): implanta institucionalment les Corts, un òrgan que ja es va crear durant la guerra però ara se li atribueixen les seves funcions i se’l defineix: les Corts tenien un cert caràcter corporatiu i d’elecció directe de Franco, oficialment recull el contraste de pareceres, però evidentment restava subordinat al dictador.
  3. Fuero de los Españoles (1945): carta que recollia els drets i deures dels espanyols, formalment de caràcter prou liberal, tot i que explícitament en el títol II, que tracta de la garantia de l’exercici d’aquests drets, es proclama que el seu exercici no pot atemptar contra els principis generals de l’Estat. A més, també sentencia que el govern pot revocar els drets quan vulgui. Era una carta, per tant, sense garanties democràtiques.
  4. Ley de Referéndum Nacional (1945): recollia, segons la lògica de la llei anterior, en dret a vot dels ciutadans en forma de plebiscits populars per a lleis transcendentals, però només quan el cap de l’estat volgués. Franco només va convocar referèndums dos cops, el primer dels quals per a la llei que ve a continuació:
  5. Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (1947): important llei on es diu finalment i formalment la forma d’estat: Espanya es configura com a regne, però no reconeix la monarquia anterior ni tampoc afirma que Franco sigui regent, sinó simplement cap d’estat vitalici amb dret a escollir el seu successor. Per la naturalesa de regne es van crear el Consejo del Reino i el Consejo de Regencia, tot i que no hi havia ni rei ni regent, ni era tampoc una república. Era una situació molt estranya i anòmala: simplement, es tractava de dictadura.
  6. Ley de Principios del Movimento Nacional (1958): amb 12 principis, reestructura l’entremat institucinal militar que es va crear l’1 d’octubre de 1936 amb el Movimiento Nacional, i fixa institucionalment els ideals conservadors del règim.
  7. Ley Orgánica del Estado (1967): aquesta llei, que tenia un cert caràcter constitucional, potser per això fou votada en referèndum, recollia tot l’entremat institucional que fins llavors s’havia fet: precisa les funcions dels òrgans estatals i estableix la relació entre les institucions, per exemple crea el president de govern diferenciat del cap de l’estat, tot i que en realitat era el cap de l’estat, el dictador, el qui continuava mantenint totes les atribucions de poder. És destacat que intenta generar uns mecanismes de successió de Franco, per això el Consejo del Reino acapara més protagonisme polític.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 18 Juliol 2011, in Divulgació, Història and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: