En pro de la igualtat sexual

Aquests dies m’he assabentat de tres notícies ben bones que representen un pas més per a la igualtat social dels homosexuals respecte dels heterosexuals: l’abolició de la llei Don’t ask, don’t tell a EUA, el discurs i la política -molt clars i directes- en favor de la igualtat sexual que ha fet l’alcalde del PP de Getafe, i la gran demanda per celebrar matrimonis a Nova York després que es permetés en aquest estat nord-americà les unions civils entre persones del mateix sexe. Bé, us explico i mig interpreto cada un d’aquests fets:

1-  Als Estats Units, que té una cultura per definició conservadora i amb fortes reminiscències religioses, l’any 1993 (amb el govern demòcrata de Bill Clinton) es va fer una llei federal que prohibia l’ingrés de les persones obertament homosexuals  a l’exèrcit i la seva expulsió si ho manifestaven.
Amb la llei Don’t ask, don’t tell es va, podem dir-ne, oficialitzar el masclime, temerosos que a l’exèrcit, institució cabdal on només poden accedir mascles decents, la sodomia pogués causar la desviació de la resta dels valents militars americans. Això, senyors meus, és pur sexisme i homofòbia. Per això, vegem les dues parts de què consta, simbòlicament parlant, la llei Don’t ask, don’t tell (‘no ho preguntis, no ho diguis’): per una banda, el “no ho preguntis” és una manera de perpetuar l’heterosexisme, és a dir, la preeminència de l’heterosexualitat per sobre de l’homosexualitat, ja que, en impedir preguntar si l’altre és gai o no, es basa en un criteri heteronormatiu (això és, el que és normal és el que la societat masclista heterosexual diu o fa). Per altra banda, el “no ho diguis” és una manera de perpetuar l’homofòbia, ja que ve a significar que els gais no s’han d’expressar, han de fer-se passar per heterosexuals normals, és a dir, incrementa l’hermetisme social envers aquesta tendència sexual que, a més, és pintada com quelcom negatiu.
Va ser promesa electoral d’Oboma eliminar aquesta llei tant injusta que, des de la seva implementació, ha suposat l’expulsió de més de 13.000 militars de l’exèrcit (però segur que n’hi ha més perquè per a alguns anys no es diposa de dades). Va ser a finals d’any quan el president Obama, junt amb altres personatgs polítics, va impulsar l’acte de rebuig de la llei, que va ser enviada al Congrés el passat dia 22, on s’ha aprovat finalment l’eliminació de la llei pel proper 20 de setembre. De fet, estrictament parlant no és exactament un pas més per a la igualtat, sinó l’eliminació d’una llei altament injusta i irracional que agreujava més la situació d’homofòbia que regeix a la societat i que és molt clara dins l’exèrcit, un clima tancat i molt masclista. Però fixeu-vos si és curiós que l’exèrcit també és un dels llocs on, per qüestions normals relacionals entre homes, es practica de manera podríem dir-ne també normal l’homosexualitat, potser per gust, potser per camaraderia o potser, i aquí està la paradoxa, per augmentar el sentiment de masculinitat. I en el cas de les dones passa una cosa semblant, amb la diferència que elles s’han d’enfrontar per doble al masclisme imperant.
Per a més informació, visiteu el web oficial de Servicemembers Legal Defense Network, una organització política i de recolzament legal creada el mateix any de l’aprovació de la llei Don’t Ask, don’t tell que reclamava la seva obolició i la igualtat de tots els membres de l’exèrcit en aquest sentit.

2-  L’alcalde de la ciutat de Getafe, molt a al vora de Madrid i governada des de les darreres eleccions pel PP, Juan Soler-Espiauba va presentar una proposició per la convivència i el respecte a la diversitat d’orientació sexual. Una moció que és rebuda gratament per tots els grups polítics. Segons les paraules de l’alcalde, ben clares, podem veure, per una banda, que té una postura oberta que entén que és quelcom que la societat ja accepta, i, per altra banda, que també ho argumenta des d’una base legal i democràtica ferma: la constitució espanyola ja diu que ningú no pot ser disriminat pel que és, cosa pròpia, per cert, dels drets humans, i realment així ho entén aquest polític i ho demostra afirmant que espera que les discriminacions s’acabin. Però el que diu aquest alcalde del PP xoca frontalment amb el que defensa el grup estatal i el que sempre ha dit Rajoy. De fet, tècnicament parlant l’argument oficial del PP no es pot defensar, simplement perquè, com clarament ha dit l’alcalde de Getafe, viola els drets civils i va en contra dels principis democràtics recollits en la constitució.
Sempre havia pensat que els homosexuals del PP estaven ben equivocats i més valdria que abandonessin aquest partit, més que res perquè és ben difícil que la gent retrògrada entengui quelcom així, la seva no és una postura política, sinó irracional i odiosa. Però potser aquest fet pot ser un indici que les coses poden començar a canviar en el si del partit, que té la mania, diguem-ho així, de seguir la doctrina de l’Església. Com dic, la postura del PP nacional és ben diferent: recordo que una de les coses que va dir Rajoy quan el govern de Zapatero va aprovar la llei de matrimonis homosexuals és que, quan arribés a ser president, retiraria aquesta llei i, fins i tot, anul·laria els matrimonis ja concertats, i encara manté aquesta postura, com si fos una promesa electoral.

3-  Poc abans de celebrar el Dia de l’Orgull Gai (o, el que alguns anomenen, l’Orgull LGTB, o el que jo penso que seria més correcte de dir des d’un punt de vista socialment combatiu i “oficial”, Dia de l’Alliberament Sexual [28 de juny]), es va aprovar a l’estat de Nova York, amb una forta expectativa social, el consentiment legal dels matrimonis entre persones del mateix sexe. És gratificant de veure com el dia 24, primer dia que es van poder oficialitzar els matrimonis, es van fer ni més ni menys que 823 casaments. Un de concret: Phyllis Siegel i Connie Kopelov, de 76 i 84 anys, van ser les primeres a casar-se a Manhattan. Ja era que hora que parelles que potser des de fa dècades vivien juntes (com aquestes dues dones) puguin finalment gaudir d’aquest reconeixement legal que, en teoria, també ha de normalitzat l’homosexualitat a la societat. Només falta esperar que EUA faci una llei federal que reconegui el matrimoni homosexual, en comptes d’esperar que ho faci cada estat per separat, si no ens hi passarem la vida i és bastant absurd que s’hagi de normalitzar la situació a trossos.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 27 Juliol 2011, in Homosexualitat, Informació, Societat and tagged , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: