Monthly Archives: Agost 2011

Sobre els 3 mesos del 15-M

Fa més de tres mesos que es va iniciar aquest moviment social que ha rebut el nom de la data quan va néixer, el 15 de maig, o altrament dit els “moviment dels indignats”. He escrit poc sobre la qüestió, malgrat que és molt interessant i congrego amb el seu esperit i les seves idees, per això ara en faré un petit comentari i properament publicaré un altre article per valorar-ho més profundament.

Malgrat que sembli que el 15-M està apagat (i dic sembla perquè tota aquesta sensació la tenim a través dels mitjans de comunicació), no és cert. Segurament ja no té el mateix impacte que quan va néixer fa més de tres mesos, però he observat que, com que es manté actiu, sap fer regularment grans activitats que li tornen a donar cert protagonisme i manté viva la flama de la reflexió social, continuant agitant el debat polític com Déu mana. En aquest sentit, és destacat que us informi, per si encara no ho sabeu, que el moviment dels indignats de Barcelona ha creat la Universitat Indignada, un esdeveniment que es desenvoluparà de l’1 al 10 de setembre, amb la inauguració demà dia 31 d’agost, a Plaça Catalunya i altres places de barri de la capital catalana. Són unes jornades de discussió pública, reflexió ciutadana i seminaris d’experts per discutir sobre l’estat del món i de la societat. Entre altres, destaca la participació de Vicenç Navarro. Aquí us deixo el vídeo de presentació de la UI15M, i si en voleu saber més, visiteu sens falta el seu lloc oficial, on hi ha un calendari molt ben desenvolupat de totes les activitats.

Aquest esdeveniment és un clar exemple de l’organització que hi ha darrera del moviment. Cal agrair a tota la gent que hi participa activament el seu esforç i interès. De fet, la manera de triomfar, d’acabar tenint èxit de debò, és amb una forta organització, consolidació social del moviment per crear així un contrapoder, ja que això és l’únic que pot frenar les tendències degeneratives actuals de la democràcia. Al sistema no li acaben de fer por les idees, sinó l’organització que hi ha darrera, ja que les pot difondre, posa en entredit els discursos oficials i dóna força i unitat al poble. I això és el que ha fet el moviment dels indignats, tot i que, malgrat que encara resta actiu, suposo que li falta més base social.

Deia que es contradiu el discurs oficial, i això es veu perquè a tot arreu on la política feia algun acte injust (com desnonaments, les retallades socials, deixar-se guiar per l’economia capitalista…) hi havia actes i manifestacions dels indignats que protestaven i es deixaven veure. Així mateix, també el discsurs del 15-M ha estat de recuperar més l’esperit democràtic, cosa que xoca una mica amb el que diuen els polítics. Per exemple, ara volen reformar la constitució i diuen que serà bo per l’economia i és bo per Espanya i no sé què, però resulta que hi ha experts, com l’ecnomista Vicenç Navarro, que diuen el contrari, perquè veuen la dictadura dels mercats. I això vol dir, en certa manera, que la política formal és tota una fal·làcia, que ens enganyen i està subjecte als interessos econòmics.
Aquest potser és el punt de partida del moviment dels indignats. I la seva funció ha de ser, crec jo, socialitzar políticament la ciutadania, per acabar de fer-los veure què hi ha al darrera de tot, quins principis amagats o reals existeixen. I, un cop fet això, suposo que el 15-M encara s’hauria de tornar més combatiu, sempre ocupant el carrer per fer veure que ja n’hi ha prou, que cal canviar de debò el sistema, i idealment s’hauria de fer des de baix. Què costa, per exemple, fer votar els ciutadans qualsevol cosa per internet? Els mitjans hi són, si ho proposen és perquè no volen.

Aquesta organització és el que donarà força, aquesta organització és el que permet muntar universitat indignada com aquesta (que sembla que té l’objectiu de perdurar, ja que aquesta diu que és d’estiu), l’organització és el que permet posar en comú les idees, els punts de vista i congregar tot el moviment. I hem de mantenir entre tots la flama viva. Es diu que el 15-M ha aconseguit expulsar la pols dels cervells de la gent més adormida però ha recuperat l’esperit clàssic de política, cosa que és discutir i reflexionar sobre els assumptes públics, amb un criteri racional. I això és el que dóna la grandesa a la democràcia. I el sistema oficial i institucional ho ha de veure. Però també pot ser que respongui de manera contrària: el poder té tendència a perpetuar-se, i la ingerència del capitalisme és molt forta, llavors si l’Estat veu que el moviment dels indignats dura massa, només li quedarà una sortida: l’ús de la força, sense justificació aparent, només mantenir els privilegis. Si aquest fos el cas, llavors potser sí que caldria fer la revolució de debò.

Ho deixo aquí, era un simple comentari. Tan aviat com pugui faré una petita anàlisi del 15-M i comentaré, tant bé com pugui, algunes de les propostes polítiques que impulsa el moviment. De moment, us podeu llegir aquest article de Público.

Anuncis

Sobre la farsa constitucional, el 20N y la necesaria confluencia

Reprodueixo un text que subscric i pretenc difondre. Una reflexió d’Àngels Martínez i Castells i Antoni Barbarà i Molina, que podeu trobar als seus respectius blocs.

La tragicomedia en la que se está convirtiendo la “reforma” de la Constitución nos reafirma más en la necesidad de que desde las izquierdas se construya una respuesta amplia, plural, que rechace con argumentos sólidos y contundencia política las inaceptables presiones de los servidores de los “mercados” y centre la propuesta política donde nunca tuvo que haberse movido: en la defensa y ampliación de los derechos laborales, sociales y de ciudadanía. En definitiva, en la atención de las necesidades de la población, en la disminución de las insoportables y crecientes desigualdades en las que nos estamos instalado y en la propia recuperación del quehacer político para la dignidad de la propia política y el bienestar de la mayoría.

Creemos que aquí caben (cabemos) sin exclusiones, todas las organizaciones y personas dispuestas sinceramente a luchar contra este bipartidismo putrefacto (y sus acólitos), en el que una de las partes parece haber perdido el norte y la cabeza y la otra nunca supo lo que era la solidaridad y entiende por “bien común” el privilegio de unos pocos.

Entenemos que algunas organizaciones acepten participar en la construcción de un programa pero no quieran participar en listas, del mismo modo que a izquierdas de larga trayectoria y recorrido puede costarles –por atavismos que es preciso combatir y más pronto que tarde superar– aceptar en pie de igualdad propuestas conectadas de modo más básico con la indignación que con la organización.

Pero cuando ya se llega al punto de reformar la Constitución para instilarle el virus neoliberal y vender soberanía, cuando las reformas laborales suponen consagrar la precariedad del trabajo asalariado en la lógica de las relaciones laborales, cuando la salud se está convirtiendo día a día en mercancía, ante nuestros ojos, con total desfachatez e impunidad, cuando se interrumpe la ayuda a las personas que necesitan una renta mínima de inserción, cuando se privatiza y descuartiza la enseñanza y se vende sólo para vástagos de familias adineradas o por créditos a quienes hipotecan sus vidas… cuando nos despertamos cada día en un país con más de un 20 por ciento de paro global y de un 40% de paro juvenil, lo menos que podemos hacer las personas de izquierda es encerrar bajo llave nuestros particularismos, resquemores y mezquindades y asumir, con plena consciencia, que es tiempo de sumar voluntades, de mirar más allá de las próximas elecciones, de darnos cuenta de que nuestro egoísmo particular o partidario no puede suponer una amenaza para conseguir la alternativa plural y fundamentada que hace falta.

Eso supone trabajar un programa con la mayor voluntad inclusiva posible, incorporando lo tópico inmediato junto a lo mediato (y más utópico y por lo tanto movilizador y substantivo). Explicando que se puede hacer política de “otra manera”, ética y estética, desde la complicidad declarada y consecuente con la ciudadanía, con programas factibles que se niegan a aceptar la culpabilidad de l@s inocentes y que niegan la mayor de un sistema capitalista en fase de extrema agitación- ignición, que hablen a las gentes de aquello que entienden, quieren y atienden, de forma que se entienda, quiera y atienda… Se trata de confluir fuerzas sin renuncias a cada legítima identidad, pero con voluntad de sumar las energías imprescindibles para doblegar las fuerzas del sistema y salir del laberinto por la única vía posible; es decir, por arriba.

Si nos preparamos, aunque sea en pocas semanas, en esta clave de insurgencia general y organizada, los resultados pueden ser sorprendentes y estimulantes. Podemos marcar el punto de inflexión del futuro inmediato, en lo político y en lo social. El guión del futuro está por escribir, y también la historia de las izquierdas plurales, lúcidas y solidarias.

Antoni Barbarà i Molina – Àngels Martínez i Castells

En pro del referèndum constitucional

Com sabreu, el govern central espanyol ha decidit llençar una proposat per reformar la constitució. Reformar, atès que la constitució és el marc jurídic principal, pot significar tot sovint canviar només una frase, però tal canvi pot tenir molta transcendència. En aquest cas, no sé com hom pensa reformar-la, ja que no sóc un expert en qüestions jurídiques, però diria que cal afegir algun article on s’especifiqui el sostre de despesa pública permesa. En qualsevol cas, jo em sumo a la petició de referèndum constitucional.
Tampoc no sé exactament quines són les implicacions d’introduir un sostre de despesa a la constitució, ja que no hi entenc gaire i els polítics no s’han molestat a explicar-ho, més enllà de dir les coses típiques que això és bo per Espanya i coses així. Però el que sí que tinc clar és que em sembla un principi democràtic fonamental poder sufragar amb el vot ciutadà una reforma del marc jurídic i polític que regula l’Estat. Això és molt transcendental. Independentment del canvi que es volgués aplicar, crec elemental el vot ciutadà per acceptar-lo o rebutjar-lo. També tinc clar que la voluntat d’introduir límit de despesa a la constitució parteix de la proposta de Merkel i Sarkozy, ratificada per la UE; sabent el tarannà polític d’aquests càrrecs i sabent el camí que està prenent la UE, està clar que és una mesura neoliberal, i tots sabem els mals que el neoliberalisme econòmic comporta. Un dels impulsors de la iniciativa per reclamar el referèndum és Vicenç Navarro, que justament ja adverteix del perill que aquesta mesura suposa per a l’estat del benestar.

Recordo que la base ideològica de la democràcia, que es fonamenta també en principis jurídics, és el de la sobirania nacional: el poble s’ha donat la constitució a si mateix per governar-se, per fixar el marc en el qual es poden dur a terme les pràctiques polítiques i per fixar els drets i deure ciutadans. Reformar la constitució és sempre quelcom molt important i de gran transcendència que afecta tot el poble, és quelcom que va més enllà del pur i simple pacte d’interessos entre els dos grans partits de l’Estat, ja que la constitució no és partidista. Per això sembla lògic que els ciutadans, com a éssers lliures que són (i espero que també responsables políticament), puguin fer ús del seu dret a vot per ser els portadors de la sobirania popular. Suposo que aquest mateix argument és el que esgrimeixen els participants del moviment del 15-M; evidentment ho comparteixo i penso que fan bé.
Crec que és feina dels polítics informar de debò (sí, ja sé que no ho faran) sobre les seves intencions i les implicacions de fer el que diuen i, sobretot, per què ho fan. Un altre dia parlaré del moviment del 15-M, però deixeu-me dir de moment que crec que és destacat que aquest moviment social s’encarregui de fer tasques de socialització política, com en part ja ha anat fent, perquè potser és l’única manera de despertar la gent i recuperar l’esperit democràtic. Els polítics, igualment, no s’han de limitar a quedar-se tancats en el seu món de política formal on ningú no sap què fan, què diuen ni quins interessos tenen, perquè els polítics, malauradament en aquesta democràcia que tenim, sempre tenen interessos ocults. I potser per això eviten de convocar un referèndum, potser per això pacten entre ells i mantenen la població al marge. En aquest sentit, vull citar unes paraules de Joan Fuster: Tota política que no sigui feta per nosaltres, serà feta contra nosaltres.

P.D.: Si voleu obtenir més informació sobre el neoliberalisme i la constitució, molt bona informació i crítica, podeu llegir tres articles al respecte que ha escrit Samuel García Arencibia al seu bloc.