Reflexions sobre els aldarulls del Regne Unit

Aprofitant que ahir el canal 3/24 va oferir un reportatge especial informatiu sobre els aldarulls de Londres i el Regne Unit, jo també vull parlar-ne: aquest serà un article que balla entre la reflexió social i l’anàlisi sociològica, modesta, però. Per si us interessava veure’l, aquest especial informatiu no l’he trobat penjat, però hi ha diversos fragments de viodeonotícies que podeu mirar per TV3alacarta.

Per començar la reflexió, partirem del que el primer ministre britànic, a la roda de premsa d’ahir, va donar com a raons dels aldarulls: en són dues, falta de moral i una societat malalta:

DAVOS/SWITZERLAND, 29JAN10 - David Cameron, Le...

Image via Wikipedia

  • Falta de moral: primer cal saber que aquest és un argument que acostuma a ser esgrimit per les forces conservadores, és una manera de fer notar la superioritat pròpia i desprestigiar els altres, ja que la moral és quelcom superior, un absolut. David Cameron realment està fent un judici, utilitzant aquest argument, que s’escapa de les raons polítiques i socials. Ara bé, com que és cert que una societat crea la seva pròpia moralitat, també és cert que hi ha un trencament en les normes de conducta, però no crec que això ho hàgim d’associar filosòficament a la moral, sinó a les dissonàncies en la nostra societat i la ruptura de la cohesió social, i això no depèn de la estrictament de la moral, sinó de la construcció de valors socials, que han entrat en crisi.
  • Societat malalta: té raó el primer ministre britànic en dir que és un problema de la societat, però no crec que ell sigui el més adequat per dir-ho, i tampoc no és en absolut veritat -com ell sembla postular- que l’actuació política no afecta el desenvolupament d’aquesta societat malalta. Ben al contrari. Trobo que és molt greu que un cap de govern digui això, imagineu-vos la magnitud de la desgràcia social que pateix la democràcia. A més, atès que les nostres societats s’organitzen en estats i la política (les institucions, els valors que promouen, etc.) és la manera com s’estructura aquesta organització, llavors és evident que la responsabilitat del desenvolupament de la societat depèn en gran mesura de l’Estat. Dit en termes clàssics, tots acceptem el contracte social, però, com ara intentaré demostrar, el contracte social s’està trencant, i -al meu entendre- amb aquestes declaracions el primer ministre es dóna la culpa a si mateix.

Això ens porta a parlar més àmpliament de les causes, a explicar amb altres paraules els argumentsque David Cameron va deixar anar. Alguns sóc aspectes profunds, però en aquest cas sobretot tractarem la manifestació de les friccions socials, per a la qual cosa us adjunto una petita explicació del rerefons social que va publicar el diari ARA en l’edició d’ahir.

  • Sistema educatiu perjudicial: sens dubte això és quelcom primodrial, ja que l’educació és la base principal de la societat, és el pal de paller. De l’educació depèn la bona socialització en una societat decent i evita allò que deia Cameron, que la societat es posi malalta. Però, altanto, el sistema educatiu també pateix de certes malalties: és masclisa, heterosexista, burgès, etnocèntric i cada cop està més mercantilitzat. Llavors, ¿com pensa el Regne Unit, i tots els estats industrialitzats, arreglar la societat amb un sistema educatiu esbiaixat que només ofereix, diguem-ne, una línia evolutiva, impedeix el bon creixement dels joves i va escampant el pensament únic?
  • Lluita de classes: especialment des de la implantació del capitalisme al XIX, un sistema econòmic devorador que té tendència a expandir-se per tots als àmbits de la societat, fins avui, la lluita de classes és un element bàsic de l’evolució social, i en aquests aldarulls ho trobem. El sistema educatiu, amb els defectes ja assenyalats, agreuja aquesta situació perquè encamina els joves d’una manera determinada. D’altra banda, no deixa de ser significatiu que els únics que es dediquin a fer actes vandàlics sigui gent desprovista de recursos socials i gent que viu en els suburbis, igual com va passar a París fa uns anys. Les expectatives vitals de les classes més necessitades de serveis socials s’han esfumat, i el capitalisme, més ara en temps de crisi i de retallades també al Regne Unit, fa estralls entre la població.
    Dir que aquesta gent està desprovista de moralitat és simplificar l’explicació, a banda que també la infravalora perquè menysprea aquestes persones i els seus motius.
  • Crisi de la democràcia: això és el mateix que a tot arreu, la pèrdua de credibilitat d’institucions democràtiques i crisi de valors. Ho desgrano:
    – Pèrdua de credibilitat de les institucions: com és ben sabut, la que podem designar com a classe política sembla estar distanciada del poble i actuar més per interessos partidistas i econòmics que no amb voluntat política creativa (i això, alhora, és per la invasió del capitalisme en tots els àmbits de la societat). La percepció que tenen els ciutadans, i que, de fet, es basa en quelcom real, és la corrupció i la hipocresia del sistema. En el cas del Regne Unit, no fa falta recordar que per culpa de les escoltes telefòniques els dos primers comissaris d’Scotland Yard es van veure forçats a dimitir. I això, de fet, no només és pèrdua de credibilitat, sinó també de legitimitat, cosa que perjudica moltíssim la cohesió social, ja que es perd el referent d’ordre, que és l’Estat.
    – Incapacitat de la democràcia per adaptar-se a la nova realitat social: lligat amb el punt anterior, la democràcia, formalment parlant, guiada pels professionals de la política, no sembla saber adaptar-se a la població ni desenvolupar-se completament segons els propis principis democràtics manen. Així, la democràcia ha d’enfrontar-se internament a la crisi de valors que pateix de manera general la societat (sobretot a causa de l’individualisme, i l’individualisme és un subproducte del capitalisme) i a les noves realitats socials, i valors, que vénen de l’exterior: immigració, realigions, etc.
    – Crisi de valors: aquest és un tema molt complex, aquí de moment no vull entrar a parlar de manera molt profunda dels sistemes de valors, sinó en un sentit més pràctic dels valors socials hi ha en la democràcia. En aquest sentit, està clar, com he repetit constament, que l’educació de nou falla, i falla d’una banda perquè està esbiaixada i, d’altra, perquè el desenvolupament de noves realitats socials fa trontollar els valors tradicionals. És el cas del capitalisme, que estimula l’individualisme i aquest, al seu torn, es manifesta amb consumisme. El punt de referència de les noves societats postmodernes no és l’Estat, no és la comunitat, no són ni tan sols les expectatives vitals personals (encara que se’n digui individualisme), sinó tots aquells incentius que vénen de l’exterior (els mercats, tot sovint, i l’autoritat del poder) que conformen un jo artificial que acaba resultant alineat en una societat amb valors dissonants, és a dir, no harmònics.

    Com a exemple també de crisi de valors es pot entendre també la postura del premier britànic pel que fa a l’estratègia de la policia: mai al Regne Unit la policia havia anat armada, però ara resulta que podran utilitzar tots els recursos que necessitin: això trenca totalment amb la lògica tradicional, és a dir, la manera com fins llavors s’havia oraganitzat la societat. Aquest canvi de valor, a més, podria agreujar la violència, a saber.
  • Tot plegat, és a dir, la mala ensenyança encaminada a fins mercantils, el classisme social, la pèrdua de credibilitat democràtica i els nous valors individualistes, porta a la falta de cohesió social. Quan les estructures tradicionals de cohesió i interrelació socials es trenquen, llavors poden aparèixer noves estructures no oficials, com ara les bandes, que fins i tot poden arribar a crear el que s’ha anomenat subcultures, tot per culpa de l’alienació. Està clar que són un problema des d’un punt de vista purament pràctic del funcionament social. És evident que no és normal -diguem-ho així- que un nen de deu anys, per exemple, es dedediqui a saquejar una botiga enmig d’un clima de confusió; jo crec que la culpa d’això, però no la responsabilitat, és de tota la societat. Al final, arribarem en una situació d’anomia.
    A propòsit d’això, permeteu-me que us recomani una pel·lícula: Neds.

Jovenes-se-enfrentan-a-la-poli_54197471418_53389389549_600_396

Aquesta és una enumeració de causes genèriques i àmplies, amb les implicacions sociològiques que comporten, però també podeu seguir aquest enllaç per veure les 10 possibles raons que segons la BBC poden explicar aquests aldarulls, però tingueu present que algunes són raons típicament conservadores. En qualsevol cas, aquestes raons que es donen són més aviat pràctiques, no reflexionen tant sociològicament com jo he fet, és a dir, exposa la situació social, com és el cas també de la mala premsa que té la policia en els suburbis, on, segons sembla, registren la gent “sospitosa” sense motiu aparent. Alerta perquè això pot anar en contra dels drets civils, que no s’estranyin que la gent se n’afarti. Després d’haver fet aquesta enumeració, permeteu-me que us faci una darrera reflexió entorn de la violència estrictament.

La ràbia que acumulava aquest sector de la població, notablement joves i, sobretot, gent desafavorida socialment, és el que ha permès l’esclat de la violència a partir de la mort a mans de la policia dijous passat d’aquell jove. Si ens centrem estrictament en el fet, és cert que només són bullangues de violència gratuïta i sense sentit, però d’altra banda el fenomen social, malgrat aquesta manifestació, sí que té sentit, un sentit simbòlic que diu molt sobre el desenvolupament de la nostra societat. El problema realment és que aquesta violència va ser espontània i plena de ràbia, la insatisfacció acumulada no es va canalitzar vers altres vies (com sí que ha fet el 15-M, per exemple), de manera que es manifesta amb destrosses que acaben perjudicant els mateixos veïns. Amb això realment es pot entendre que és una revolta sense objectius.
En aquest ambient també cal sumar-hi els efectes i el desànim general per la crisi, així com la possible tensió racial que hi pot haver en aquests barris (sempre agreujada en temps de crisi, és un fet demostrat), cosa aquesta última que podria alimentar més la violència i donar-li un altre sentit. I encara més: si a això hi afegim el fet que els ciutadans s’organitzen en grups de defensa (que no són sinó una altra mena de bandes urbanes) que volen suplantar la policia (ja veieu, efectes de la crisi de valors i la pèrdua de legitimitat de l’estructura social que de moment ens sosté), i a sobre en ocasions aquests grups de defensa són organitzats per la Lliga de Defensa Anglesa, llavors està clar que la situació realment pot acabar derivant en una situació purament anàrquica sense fonaments, és més, una situació d’anomia en què predominin les bandes urbanes i la influència estatal hagi perdut tota credibilitat. Potser el fet que s’hagin organitzat grups de ciutadans amb escombres demostra que encara no s’ha arribat a aquest nivell.

Per acabar, una petita precisió que porta a parlar de nou de David Cameron: com correspon a un polítc conservador, burgès i de dretes, ja ha dit que aplicaria mà dura (és l’únic que sap fer aquesta gent), però fixeu-vos que en el contundent discurs de deu minuts que va fer ahir va dir que la policia està identificant un a un els joves en les gravacions per trobar els delinqüents i que no vol que ningú li vingui dient que viola els drets humans perquè no ho acceptarà. Si diu això, deu ser que sap que acabarà violant els drets humans bàsics. Ens ha de fer pensar… Mireu què passa amb les xarxes socials: volen aprofitar-les totes, amb les fotos que han fet els veïns, per detectar els saquejadors. Evidentment no s’han de deixar passar aquests actes vandàlics, és cert que això és pur saqueig i pura destrucció, materialment parlant, però fixeu-vos que la posició de l’Estat indica també pur control estatal i pura i dura opressió: és el control del sistema per damunt dels dissidents, cosa que sens dubte pot violar els drets humans i civils, com ara la presumpció d’innocència o la privacitat.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 11 Agost 2011, in Sociologia, Valoració and tagged , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 5 comentaris.

  1. He trobat un reportatge interessant al diari El País (http://www.elpais.com/articulo/internacional/He/visto/lado/oculto/Reino/Unido/elpepiint/20110811elpepiint_4/Tes) del periodista britànic Gavin Knight. Aquest text ve a ser una mena d’introducció al seu llibre “Hood Rats” (http://www.gavinknight.org/), que explica i comenta, segons també les seves experiències, com es desenvolupa la vida als suburbis britànics.
    Del text que us he citat, trobo especialment significativa aquesta reflexió: “El hombre condenado era persuasivo, carismático y emprendedor. ¿Habría usado esas capacidades de forma diferente si hubiese nacido en el seno de una familia de tres generaciones de corredores de Bolsa, como el primer ministro David Cameron, en vez de en un callejón sin salida de una zona desfavorecida de Manchester?”

  1. Retroenllaç: Un any del bloc « El principi de…

  2. Retroenllaç: Infobloc: 101 articles i vacances « El principi de…

  3. Retroenllaç: Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou « El principi de…

  4. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: