El papa (el de Roma) i el laïcisme

Abans d’hir diumenge, a la Sagrada Família, Sistarch va dir sentir preocupació pel laïcisme que domina Espanya, que posa en perill el sentiment religós i no sé quines coses més. Però jo li contestaria que més val que vigili el que diu, ja que s’està posant en un terreny que s’escapa una mica d’allò religiós com quelcom espiritual, com un sentiment de les persones. Això és així perquè el laïcisme és, de fet, un concepte polític, i no religiós, que propugna sobretot la separació entre el poder terrenal i l’eclesiàstic. Depèn del desenvolupament general de la societat i del poder estatal establir les relacions entre espai profà i espai sagrat: el laïcisme és, de fet, un ferm principi liberal, fonament indispensable de qualsevol estat democràtic. És a dir, malgrat que el laïcisme realment pugui influir en la manifestació de la religió en un estat, aquest és un concepte doctrinal polític que s’escapa del control religiós, que no correspon al paper que l’Església (i tota influència religiosa) té reservat en la nostra societat. Amb paraules de Maquiavel: Al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Déu. Tot%20per%20la%20censura
Si l’Església té el tic de voler tornar a immiscir-se en assumptes polítcs, com va passar en èpoques passades (i no m’estic referint especialment al franquisme, sinó encara a uns pocs segles més enrere), llavors és que s’està tornant excessivament retrògrada, la qual cosa sens dubte posa en perill l’estabilitat democràtica.
I, a més, d’altra banda, si cada cop les esglésies estan més buides, no és per culpa del laïcisme (si bé és cert que aquesta doctrina pot generar noves pautes socials), sinó perquè la religió -això és, el sentiment religiós, la fe, el creure en Déu- cada cop resta més desfasada. Si el missatge no arriba, és culpa de l’Església, que realment poc té a fer en un món més racional en què les religions van quedant més diluïdes i perden el seu caràcter tradicional fonamental, com, de fet, demana la bona democràcia per raó, entre d’altres, de la llibertat personal.

Així, dono el meu ple suport moral a les associacions laiques convocants d’una marxa laica per demà dia 17, que van demanar al fiscal de l’Estat que vigilés de ben a prop les paraules que pot dir el papa, ja que poden contradir els principis democràtics, poden constituir delicte. Si no hem d’acceptar discursos xenòfobs com el de PxC, tampoc no hem d’acceptar que el representant d’un estat inspirat en lleis de l’edat mitjana faci un discurs que, amb les seves paraules, violi els drets humans. Penso que la forta aversió que l’Església sent envers els homosexuals n’és un clar exemple. Així ho ha mostrat sobradament i descaradament no només amb discursos dels seus representants, sinó també amb manifestacions com aquelles en “favor” de la família, unes manifestacions que, per cert, tenien el ple suport del PP, que actua amb connivència amb l’estament religiós, la qual cosa vol dir -aprofito per remarcar-ho- que el discrus del Partit Popular també va en contra dels drets humans i, per tant, no és democràtic. Com va dir Popper, cal invocar, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar els intolerants.
Una altra cosa és que Benet XVI pugui llençar missatges espirituals, dogmàtics i canònics, però això ho ha de fer exclusivament als seus fidels i sense el suport de l’Estat, com ha passat ara, cosa vergonyosa per a Espanya. Això indica que s’agenolla davant del papa no pas humilment, sinó indignament. Tot i així, igualment en aquest cas penso que cal vigilar que el comportament de la gent de fe s’adeqüi al bon decòrum cívic. Però, d’altra banda, també m’agradaria dir que a vegades un laïcisme extrem o, sobretot, l’ateisme poden posar en perill la llibertat d’expressió i la llibertat religiosa.

Com a exemple d’un estat de dret democràtic i laic que sap plantar cara a la invasió de l’Església, m’agradaria exposar el cas d’Irlanda: el primer ministre d’Irlanda a mitjan juliol, enmig d’unes investigacions per abusos sexuals entre l’estament religiós, va respondre davant de la prepotència de Roma que tothom qui abusi en l’estat sobirà i democràtic d’Irlanda està sotmès a la seva llei. De fet, el parlament irlandès va votar unànimament una moció de censura que reprovava el Vaticà. Així, Irlanda no ha acceptat la posició de Roma, que volia evadir la responsabilitat dels capellans per actes de pederàstia argumentant que la religió va més enllà d’un estat o que, en tot cas, aquests capellans culpables estarien sotmesos a les lleis de Roma. Això ha obert un conflicte diplomàtic entre els dos estats.
Jo -us diré una cosa- no sóc religiós, però estic convençut que tota aquesta colla de clergues pretensiosos aniran a l’infern.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 16 Agost 2011, in Opinió, Religió i laïcisme, Societat and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: