Pistes sociològiques per entendre l’atemptat d’Oslo

A poc més d’un mes de l’anomenada massacre d’Utoya, us presentaré un ambiciós -i llarg- text sociològic amb el qual pretenc reflexionar sobre els atemptats que van tenir lloc a la capital de Noruega. És una mena d’anàlisi més enllà de les reflexions polítiques que hom pugui fer sobre l’assumpte, ja que també és interessant de veure les bases sociològiques de la nostra cultura i els valors que tenim interioritzats, alguns dels qual es manifesten en qüestions polítiques. En aquest sentit, l’estudi d’aquesta complexitat social està fet des de dos plans diferents: primer, el més purament sociològic, el que interpreta tota la simbologia i tot el comportament humà que hi ha de fons; i el segon, la manifestació d’aquestes consideracions i estrictament el fet dels atemptats en el pla sociopolític en el qual la nostra cultura es desenvolupa.
Espero que la meva interpretació aquí exposada s’entengui bé (que no vol dir que sigui del tot correcta) i generi entre vosaltres, benvolguts lectors, ganes de dir-hi la vostra.

Algunes bases d’Occident:

Si partim del principi que el que existeix no és la realitat, sinó la representació de la realitat, llavors cal que vegem com la nostra cultura es representa aquesta realitat, és a dir, com s’autocrea una imatge, com construeix simbòlicament l’entorn i com modela les relacions entre aquesta imatge i l’entorn, ambdós culturalment construïts. Per tal de no entrar en una discussió sense fi, no em posaré ara a discernir entre cultura i civilització, sinó que en aquesta reflexió prendré els dos termes com a bastant sinònims i els entendré sense posar-me a definir-los detalladament.
El que ha passat té de fons un significat simbòlic que s’insereix dins del marc cultural més ampli, independentment de si la seva manifestació és una desviació o no.

Sempre que una cultura aconsegueix crear un marc simbòlic de referència en el qual basar-se i en el qual justificar-se, aquest marc cultural queda institucionalitzat i s’adequa a les estructures de poder, que adopten quatre formes: militar, polític, econòmic i cultural. Els dos darrers són els que ofereixen un control social simbòlic, són els meus potents, i són els que tenen una relació més directa amb la construcció del sistema de valors, el qual serveix per implantar ordre a la societat i indicar com actuar. Doncs bé, la qüestió és que en el món occidental tot el conjunt social, polític i cultural s’entén en base a l’Estat. L’Occident actual neix en els temps liberals, quan l’estat nació passava a ser l’estructura organitzativa social visible d’una construcció simbòlica estructural invisible.

Totes les cultures s’autorepresenten com, podríem dir-ne, les millors. Així mateix és com s’ha anat creant la imatge al llarg del procés de civilització occidental, com el súmmum del progrés humà, com l’últim grau a assolir, per això ningú no es planteja que una amenaça pugui ser interior, perquè la societat està pacificada i tothom, aparentment, en la nostra imaginació d’il·lusos, sembla ser feliç. Advertir que l’atemptat ha vingut d’un membre de la pròpia cultura sens dubte representarà un xoc psicològic molt gran per a la psique col·lectiva que fa trontollar l’estructura simbòlica, i això es manifesta en l’estructura material.
De fet, ja fa unes dècades, com han constat diversos autors, que es començava a trencar la visió des d’Occident que la civilització occidental és la més adequada: la gent, la gran mojoria joves, ja no percebien que vivien en la millor cultura de totes, en la més adequada, sinó en una de prou desenvolupada que té alguns defectes; però, per contra, ningú no estaria disposat a renunciar a res del que Occident aporta. És una contradicció cultural que trenca les bases tradicionals i relativitza molt. Serveixi d’exemple aquesta mena de moda actual de la doctrina del decreixement.
Això mateix ens porta a trobar diverses paradoxes: el primer ministre Stoltenberg va dir que la nostra cultura ha d’enfortir els valors democràtics per fer front a aquests atacs i preservar el mode de vida que la nostra cultura té i es mereix; però per altra banda Breivik també va actuar amb intenció de voler preservar la nostra civilització, no des del punt de vista culturalment creat de democràcia, sinó des d’una visió antropològica que considera que l’essència d’Occident es perdia (cal dir que ja tots els antropòlegs i sociòlegs es posen d’acord que no existeix una suposada essència cultural). És ben propi del món postmodern que hi hagi xoc de valors, que es desestabilitzin les civilitzacions. Al meu entendre, hem d’emmarcar aquest atemptat en el fons d’aquesta profunda qüestió. Fixem-nos-hi: aquí veiem, doncs, un clar exemple de dues posicions ben antagòniques de com considerar la nostra cultura, i les dues posicions formulades des de del propi convenciment de pertànyer a aquella cultura i compartir-ne els valors.
Això vol dir, per tant, que la solidaritat social que hauria de caracteritzar una societat cohesionada (sempre cohesionada, en el fons, a partir d’un mateix simbolisme cultural) s’està trencant a Occident. Mai abans s’ha vist que en un mateix àmbit cultural hi hagi tal confrontació de valors i maneres ben diferents de percebre l’altri. Durkheim ja va notar que el pas de les societats mecàniques a les societats orgàniques implicaria un canvi de cohesió, però en el nostre cas Occident ja sembla haver entrat en una fase de derruïment, cosa que podem demostrar perquè els valors (que és el que simbòlicament ens permet fer la distinció dicotòmica clàssica entre dues coses per saber com actuar, per exemple l’ordre i el caos) en la nostra cultura estan trencats, i el relativisme, incentivat per l’individualisme, posen en perill la cohesió social. Però aquesta cohesió social també està en perill per efectes externs, ja que quan una cultura crea un paradigma cultural ho fa en funció del que coneix, l’ambient on es relaciona. Ara, per la forma com han evolucionat les civilitzacions, vivim en un món en què tot està en contacte i les fronteres culturals semblen ser permeables.

Les societats evolucionen i la mentalitat de l’home s’adapta a una nova realitat, la qual -recuperant l’afirmació que dèiem més amunt- és representada d’una nova manera a partir d’un nou paradigma simbolicocultural. L’estudi històric comparat de les civilitzacions demostra com sociològicament s’ha produït aquesta conjugació entre dues cultures ben diferents: com deia Toynbee, un dels grans factors que fa desestabilitzar una civilització és el declivi demogràfic, que pot ser compensat per la immigració externa. I això, sens dubte, crea un xoc. Però no té perquè portar necessàriament a la destrucció de la civilització, sinó que la conjunció de les dues cultures pot permetre la supervivència: com que la realitat s’ha ampliat, pot portar a una nova representació de la realitat, de manera que les formes culturals sobrevisquin. Podem posar l’exemple històric de l’imperi Romà: l’occidental no ho va aconseguir, però en canvi l’oriental va preservar les formes romanes, també el sentiment de pertinença romà, va recuperar igualment la cultura hel·lènica i, sobretot, va canviar de religió.

La democràcia

Com tot, la democràcia (que s’assimila a política, que s’assimila a Estat) s’autojustifica i es legitima a si mateixa. Així passa en totes les construccions socials de totes les cultures, o si no hom es justifica per mitjà d’un element legitimador simbòlic exterior absolut (com és el cas de l’Església i Déu). I això és el que permet crear el paradigma social que permet la cohesió social i la pauta relacional pràctica amb un sistema de valors determinat a partir de la mentalitat modelada per uns simbolismes determinats. Com deia més amunt, a Occident tot s’entén a partir de l’Estat, que diposa de diverses eines de poder per difondre els seus missatges que volen modelar directament la mentalitat dels ciutadans per aconseguir mantenir l’status quo. De fet, cal tenir present que tot poder té sempre tendència a perpetuar-se. En aquest cas, l’Estat gaudeix de poder absolut. L’Estat ha acaparat tota creació simbòlica, i per tant tot significat simbòlic s’entén només en el si de l’Estat i en el que representa.
La diferència amb altres cultures és que els mecanismes d’ordre eren compartits per tothom (això és, principalment, l’acceptació del mateix sistema de valors) i quan calia dur a terme repressió, aquesta era acceptada pel bé de la comunitat. Ara, com he repetit tant sovint, el relativisme moral porta a la desarticulació de l’odre, la qual cosa afecta l’Estat.

Tot sovint quan hi ha quelcom que no és “normal” es considera una desviació social. I aquest també és el cas, ja que el missatge oficial institucional de la democràcia, que tots coneixem, no accepta coses així. Però el cert és que podríem dir, potser cínicament, que el terrorista va actuar, sens dubte, segons creia convenient, segons el seu criteri que difereix de l’escala de valors normal. La meva tesi és que és la mateixa pressió social la que genera la desviació social pel trencament d’una cosmovisió comuna, trencament al qual s’arriba per hipernormativització o per anomia. Així, és com si convisquessin dues mentalitats en un mateix ambient cultural, de manera que és impossible crear un sol paradigma de comportament. Es diu que l’assassí era un boig, que té un comportament egoista i desviat, però igualment cal tenir present que això és una manifestació més d’allò social. Dins del caos sempre hi ha cert ordre. L’ordre sociològic de fons el podem trobar, com deia més amunt, és el derruïment d’Occident, que pateix canvis estructurals a llarg termini.
Però l’important és veure ara com s’ha tractat des del paradigma oficial aquest exemple de caos social. I per fer-ho cal tenir present el missatge oficial, amb el qual es vol construir la societat (però que, repeteixo, aquesta construcció ja no serà possible pel canvi de realitat en la qual es basa). Ho podem veure clarament amb el fet que els mitjans de comunicació transmeten un missatge determinat per tal de donar la imatge que allò que realment és autèntic i val és l’Estat i la democràcia. Volgudament volen crear un opinió determinada, fer plausible només un criteri de veritat. Això és així perquè, tenint en compte que tot poder es vol perpetuar, així la democràcia en conjunció amb el capitalisme perdura, però en la nostra societat la repressió social és molt forta, es busca expressament aguantar la cohesió social. I això és així perquè, com dèiem més amunt, han canviat les formes de comportament per haver-se ampliat els horitzons de la realtiat i haver evolucionat internament la mateixa democràcia. Per tal de sobreviure, la democràcia segurament intentarà enfortir encara més els mecanismes de repressió, però això porta a una desarticulació encara més forta de la societat.

Però bé, centrant-nos de nou en el cas d’estudi, aquest voler transmetre un sol missatge de cohesió cultural es manifesta en el fet de qualificar el terrorista de “boig”, fins i tot es manifesta abans, simplement anomenant-lo “terrorista”. I amb aquesta excusa -lògica dins la democràcia, clar- el sistema social, a través del poder, intenta apartar tots els elements perturbadors de l’ordre social. Per això portaran el delinqüent en una presó: una presó és una institució total, i una institució total és aquella on s’aïllen els individus del desenvolupament social normal (o, almenys, del que encara predomina a través de les institucions socials). Cada cultura tenia el seu sistema, la democràcia té aquest.
Però és interessant remarcar que Breivik va afirmar ser l’autor dels actes, però no es va declarar culpable, i amb això recordo el que he dit més amunt: tant Breivik com els senyors que l’han tancat a la presó diuen fer el que han fet per preservar la societat. I això de nou em porta a fer la referència al marc sociològic més ampli: la presó pot servir quan tothom entén que només hi ha aquest camí a seguir en el mateix paradigma, però en aquest cas hi ha la contradicció de normes pròpia de la societat desarticulada. La democràcia actua de manera normal, tal com hauria de fer, però les seves actuacions no tenen els efectes normals perquè l’ambient on es dirigeixin ja és diferent. I això, senyors meus, és el que portarà el canvi de la soceitat. És a dir, l’Estat ja va suposar un canvi estructural pel que fa la diferenciació i integració socials, i ara sembla que això es trenqui: l’evolució social potser portarà a un nou canvi social estructural de sentit contrari, per això l’estructura social imperant, l’Estat, duu a terme totes les mesures desesperades per intentar continuar pervivint (com per exemple intentar crear un superestat, o “Estat Universal” com ho anomena Toynbee, que seria el cas de la UE i a saber si potser l’ONU seguirà aquest camí).

I ja per acabar,  un últim exemple d’aquest desordre postmodern: l’excessiu control estatal, l’abús dels mitjans de comunicació i la informació que provoca saturació, porta certes persones a desenvolupar el que usualment hom anomena teories conspiratives, o, en tot cas, a posar en dubte totalment el discurs oficial. Aquí en teniu un exemple. No vol dir necessàriament que, de manera pràctica, el que diguin no sigui cert -això segurament només ho sap el poder- sinó que aquestes pràctiques indiquen, al meu parer, que l’adscripció a la democràcia, entesa com un absolut, és més baixa perquè posa en dubte realment la manifestació i la base simbòlica de l’estructura.

I ja està, no entraré més a tractar el tema. Si us voleu distreure amb unes fotos del campament socialdemòrcrata a l’illa d’Utoya, seguiu aquest enllaç.

Lectures recomanades: per aprofundir molt més, recomano aquests autors i les seves obres, en algunes consideracions sociològiques de les quals jo també m’he basat per fer la reflexió personal:
BAUMAN, Z.: La societat individualitzada.
CHOMSKY, N.; RAMONET, I.: Cómo nos venden la moto.
DURKHEIM, É.: La división del trabajo social.
ELIAS, N.: El proceso de civilización.
GOFFMAN, E.: Asylums.
MARCUSE, H.: Eros i civilització.
SARTRE, J.-P.: El Ser y la Nada.
SPENGLER, O.: La decadencia de Occidente.
SOROKIN, P.: Dinámica social y cutural.
TOYNBEE, A.: Estudio de la historia.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 23 Agost 2011, in Sociologia, Valoració and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: