Monthly Archives: Setembre 2011

Ens ho diuen a la cara

Segur que a tots us sona: un trader anglès, Alessio Rastani, va fer unes clares declaracions ben adequadesa a la més pura i essencial lògica capitalista manifestada en el seu egoisme com a inversor. Per si ho voleu tornar a veure, aquí us poso aquesta breu entrevista, que culmina amb un fragment d’una pel·lícula que penso que és Los fisgones.

Com haureu notat, la subtitulació en castellà no és exacta, sinó que hi ha alguna frase traduïda de manera més vulgar per donar força a les seves paraules, com ara que se’n va al llit amb una erecció, quan en realitat vol dir que somia en una nova recessió.

D’aquestes declaracions, cal dir que sens dubte són molt fortes i diuen sincerament el que passa en el món financer. La BBC va haver d’assegurar que no era una broma, era de debò. Ens diuen a la cara que els importa un rave què passi, ells aprofiten l’ocasió per enriquir-se. Però el que és curiós de tot això és que, malgrat que va ser aquest mateix mitjà de comunicació qui el va convidar, de seguida s’han afanyat la mateixa BBC com altres mitjans oficials a treure llenya al foc i a desprestigiar-lo. Aquí podeu veure’n un exemple: intenten contradir les seves declaracions, però penso que no és convincent, primer de tot perquè no està prou ben argumentat, en segon lloc perquè està claríssim que el que diu és veritat, i en tercer lloc perquè també economistes experts estan cansats de repetir que l’especulació és un dels motius de la crisi. Però més curiós és que també ell mateix es retractés, ell mateix es desprestigiés. Per què hauria d’anar a la tele a dir tota això i després desprestigiar-se? I, encara que ell mateix s’humiliï, que potser no és veritat el que diu? Què potser no hem de tenir en compte les seves paraules?
Aquí podeu llegir un comentari d’un economista que ve a ratificar el que Rastani confessa, i en aquest altre article reflexiu del mateix autor veureu com usa l’excusa de Goldamn Sachs que Rastani esmenta per paralr sobre els poders econòmics reals que influeixen sobre tots nosaltres.

La intenció d’aquesta entrada no era pas, però, parlar sobre l’economia en si o sobre com aquestes declaracions s’han viscut en els mitjans de comunicació, sinó una altra: la paraula trader em servirà d’excusa per veure quina és la profunditat negativa de la qüestió econòmica i per apreciar el simbolisme de les paraules en la nostra societat:
Les paraules no són banals, com sabeu. Les paraules tenen ple significat, per si soles diuen molt; són un bri de realitat, igual que una foto però sense imatge. No dic això, com potser us penseu, perquè el discurs d’aquest home ha estat clar. No cal: ell mateix ha estat dramàticament clarivident i les paraules que ha utilitzat, transparents. Ho dic per veure més enllà, per copsar com si fos una foto verbal quina realtitat expressen les paraules, a les quals sovint no prestem prou atenció. I això ho faré amb la paraula trader, la “professió” de Rastani que expressament no he traduït més amunt. Trader literalment significa ‘comerciant’. Però com us podeu imaginar, comerciar no és exactament el que fa ell; en aquest món globalitzat plenament capitalista ha passat a adquirir un significat financer tècnic: ‘inversor’. Però el problema és la forma com aquestes suposades inversions es duen a terme, per això l’inversor o l’agent de borsa passa a ser un ‘especulador’, com aquest mateix senyor sembla ser (i com el traductor dels subtítols del vídeo s’ha pres la llicència de posar). Quan el comerciant es transforma en inversor, i quan l’inversor muta en especulador, llavors ja hem begut oli.
La gràcia de la qüestió és que en la mateixa llengua originària, trader, com a derivat del verb trade, té un significat precís que es refereix només als fets reals, per tant se centra en l’objecte i la finalitat; això vol dir que concentra l’acció, explícita i entesa en ella mateixa, en l’individualisme. Justament per això, trader no només es pot traduir per (i no només vol dir) ‘comeciant’, sinó també ‘traficant‘ en tant que persona que es dedica a fer intercanvis com a mitjà de vida. Així doncs, si el sentit del verb se centra només en l’objecte, com acabo de dir, de manera que tant pot adquirir un sentit positiu com negatiu, llavors ens sobrevé la pregunta: aquest home s’ha qualificat de trader com a cosa bona o com a cosa dolenta? Aparentment, pel seu to del discurs, sembla que cregui que es bo, això de lucrar-se en detriment dels altres, ja que aquest és el seu mode de vida, perquè només ha aprofitat les oportunitats. Però, d’altra banda, fent-ne una consideració gens egoista com fa aquest paio i ententent com s’articula en el conjunt del funcionament social, podem concloure clarament que, en realitat, estem davant d’un traficant, un porc capitalista desgraciat. I, així com ell, molt altres.

Ho teníem davant dels nassos: el mateix llenguatge financer anglès ja qualifica la gent com ell d’especuladora i traficant, però hem preferit creure que utilitzàvem el sentit positiu de trader, quan la realitat, que hem ignorat, ens ha mostrat contínuament el contrari. Més val que obrim els ulls o, millor, les orelles per poder entendre bé què volen dir les paraules. I ara el mercat desviat i el sistema financer ja no tenen excusa per dir que són bons, que no tenen responsabilitats en la crisi, que les coses s’arreglen soles, que només cal laisser faire… No! Ara, a la vista de tot això, potser ja va sent hora que fem tots plegats un pensament de debò: socialisme o barbàrie!

Anuncis

Infobloc

Estimats lectors,

Aquesta setmana he començat la universitat, la qual cosa em prendrà temps per poder-me dedicar a escriure. És per això que a partir d’ara publicaré almenys un cop a la setmana, presumiblement els caps de setmana, però si tinc possibilitat també procuraré fer algun altre escrit, ja que sempre hi ha moltes coses a comentar, tot i que potser en aquesta cas no serien articles tan elaborats, malgrat que procuraré tenir-los prepreparats des dels diumenges a fi només de publicar-los quan ho cregui oportú. També cal deduir (jo mateix també ho faig, perquè no sé exactament què pot passar) que en temps de vacances tornaré a augmentar el ritme de publicació.

Bé, doncs només volia informar d’aquesta situació. Mentre no escrigui res, per a aquells que sigueu nous, sempre podeu llegir-vos el que prèviament ja ha estat publicat.

Pinzellades sobre el conflicte araboisraelià

Com suposo que esteu al cas, perquè se’n parla molt als mitjans de comunicació (perquè interessa), el govern palestí mínimament reconegut (l’Autoritat Política Palestina), encapçalat per Mahmud Abbas, està cansat d’esperar i va reclamar el passat dia 23 a l’ONU d’una vegada per totes el reconeixement de l’estat palestí, a la qual cosa evidentment Israel s’oposa, així com EUA, que ja ha anunciat que farà ús del set dret a veto. Aquí podeu trobar un recull de les últimes notícies pel que fa a aquesta qüestió.
Doncs bé, el propòsit d’aquesta entrada no és tant comentar la situació, com anar enrera en el temps per explicar breument els orígens d’aquest conflicte. I això ho faig precisament avui perquè es va produir una efemèride que inicia el conflicte polític: el 26 de setembre de 1923 va configurar-se oficialment i efectivament el Mandat Britànic de Palestina.

Els territoris àrabs del Proper i Mitjà Orient pertenyien abans de la Primera Guerra Mundial a l’imperi Otomà, estat que va ser derrotat a la guerra i que es va desintegrar, com les potències vencedores i la derrotada van estipular amb el Tractat de Sèvres. Les potències vencedores, com a forces imperialistes, volien repartir-se el territori, però havien promès als àrabs, que havien iniciat la seva revolta, que els ajudarien a instaurar un gran estat per a la nació àrab.

Segons les disposicions imperialistes internacionals del Tractat de Sant Remo de 1920, els britànics i francesos (com ja havien acordat secretament ignorant els àrabs a la declaració de Balfour de 1917) van repartir-se els territoris del Proper i Mitjà Orient després de la caiguda de l’imperi Otomà, sota l’argument que havien de protegir els àrabs i ajudar-los a desenvolupar el seu propi estat. A la regió de la Palestina actual existia també un fet diferencial: la voluntat política sionista d’apropiar-se d’un espai propi per erigir un estat jueu, per això arribaven contínuament colons jueus europeus. Els britànics, a més, també van prometre als jueus que podrien aconseguir un estat propi. Així, políticament parlant, els britànics tenien la tutela de l’Orient Mitjà meridional sota la figura jurídica del mandat internacional sota els auspicis de la Societat de Nacions (una manera eufemística de dir que era un protectorat britànic). La part nord (Síria, Líban i la meitat d’Iraq) era mandat francès. Els britànics van partir el seu mandat en divreses àrees: el 26 de setembre de 1923 s’inicià oficialment el mandat de Palestina, que comprenia els actuals estats d’Israel i Jordània.

Així les coses, amb un exercici de malabars polítics, el Regne Unit s’havia compromès tant amb els nacionalistes àrabs com amb els sionistes. La complexa situació va fer que els bitànics creessin Tranjordània com a emirat “autònom”, de manera que el mandat de Palestina es va focalitzar només en els actuals Israel i territoris palestins.
El mandat va servir en realitat de protecció per al desenvolupament d’una certa estrucutra insitucional jueva de facto en detriment dels àrabs. No és exactament que els britànics ajudessin els sionistes, ja que aquests també atacaven posicions britàniques, és que simplement patien d’inacció i deixaven fer a la voluntat imperialista sionista que es manifestava amb expulsions de la població autòctona i ocupacions de terres, cosa que indica que els britànics no van acomplir el seu deure oficial. D’altra banda, l’autoritat britànica també havia de fer front a la revolta nacionalista àrab.
La greu situació, provocada per aquesta mala gestió, va fer creure a la potència mandatària que potser el millor seria una partició del territori en dos estats, com van proposar el 1937. El primer cop que fou acceptat per l’ONU un projecte polític que inclogués la partició fou el 1947 amb la resolució 181, que incloïa, però, Jerusalem com a ciutat de control internacional. Aquest pla de partició no fou acceptat pels àrabs, sí pels jueus perquè els afavoria molt, tot i que el seu objectiu final era tenir un estat totalment jueu. Les tensions eren constants, i la incapacitat (o potser fins i tot ineptitud) dels britànics, evident. La situació va esclatar fort a la fi del mandat.
El 13 de maig de 1948, s’acabà oficialment el mandat i fou el moment d’inici de la retirada de les tropes britàniques. Aprofitant la situació, l’endemà els sionistes proclamaren l’Estat d’Israel (que rebia el suport tant dels EUA com de l’URSS), fet que provocà la primera guerra araboisraeliana: davant d’aquesta proclamació unilateral, els estats àrabs de la regió atacaren el nou estat. És curiós d’observar com anomenen patriòticament els sionistes la guerra: Guerra de la Independència. Aquest conflicte marcà alhora l’inici de la Nakba, el gran èxode de població àrab a causa de la violència practicada per les tropes sionistes altament preparades i equipades, una autèntica neteja ètnica. L’actuació d’Israel ha violat repetidament els drets humans.
El 1949 se signà un armistici que donà la victòria a Israel, la qual cosa confirmà l’existència de iure d’aquest estat, reconegut llavors a l’ONU, i l’ocupació de diverses parts del territori: Cisjordània passà a incorporar-se a Transjordània (amb la qual cosa canvià de nom a Regne de Jordània) i Gaza passà a ser administrat per Egipte.

Tot això que he explicat és l’origen de l’entrellat polític de la situació. A partir de llavors, com és ben sabut, s’han succeït altres guerres araboisraelianes, multitud de reunions i acords i s’han produït diversos enfrontament entre les milícies àrabs i l’Estat d’Israel. Tots aquests altres conflictes no crec que sigui necessari que els expliqui aquí, a banda que és mooolt complicat i jo mateix amb podria perdre en l’explicació. Penso que l’únic important a saber és que, a banda d’aquest origen polític derivat de la mala gestió britànica, també hi ha una altra causa social real més profunda: l’actitud imperialista sionista, que té els seus orígens al segle XIX i que es pot exemplificar amb el lema que el moviment sionista va adoptar per reivindicar un estat propi: Una terra sense poble per a un poble sense terra. Això vol dir que els sionistes, amb la mentalitat imperialista i racista europea, tenien en ment que aquell territori estava buit i podien anar a ocupar-lo i fer-se’l seu, mentalitat que sens dubte encara dura entre les elits polítiques i guia la pràctica política, d’aquí la col·locació d’assentaments en territori primordialment àrab. El 2003, però, l’ONU va reconèixer la necessitat de crear una autoritat palestina, i aquesta és la base, em sembla entendre, que s’utilitza avui per reclamar realment l’existència d’un estat palestí separat del jueu.
Amb això últim que he dit, només em queda fer una observació -ara a mode de comentari, allunyat de l’explicació històrica-: fixeu-vos que amb aquesta postura política s’entén que la solució passa inequívocament per la partició de Palestina en dos estats (cosa que, cal dir-ho, defensen intel·lectuals israelians poc o gens sionistes ), quan en realitat també es podria proposar una altra solució: configurar realment un sol estat multinacional seguint el model d’estat europeu, deslligat del sionisme i de la religió. Però per això, és cert, segurament cal sobretot que els polítics jueus canviïn d’actitud i cal que alguns palestins vulguin també conviure amb jueus, que la solució no és expulsar-los a tots, el mateix que ells van fer, ja que això empitjoraria les coses. Cal dir que aquesta solució de l’estat únic democràtic també és defensada per alguns intel·lectuals, entre ells Mordechai Vanunu.