Indignes, indignats i indignants

Aquí us faré una valoració i un comentari del moviment del 15-M i dels indignats, intentaré reflexionar entorn de la seva significació. En un proper article enfocaré el 15-M des d’un altre prisma més polític, pràctic i material: us citaré i comentaré algunes de les propostes polítiques que aquest moviment ha presentat.

Com és ben sabut per tothom, aparegut als mitjans de comunicació i contat per molts comentaristes, polítics, blocaires (ja mateix n’he parlat en altres articles), etc., el moviment del 15-M representa una fita importantíssima pel que fa a l’activitat de la societat civil, és un nou moviment social que es basa, crec jo, en la crítica a la manera com el sistema polític i econòmic fan anar la societat. Al meu entendre, això és quelcom molt rellevant perquè, a diferència d’altres moviments socials més “clàssics”, el 15-M i la gent que el secunda i hi conflueix moralment, els anomenats “indignats”, abracen tot el ventall d’aspectes socials sota un criteri democràtic, i no se centren en realitats socials específiques (com el feminisme, un moviment social que se centra en l’emancipació de les dones). És a dir, el 15-M aborda la pràctica política i fins i tot la teoria democràtica remarcant els seus principis, aborda també les conseqüències i els efectes de la pràctica econòmica i suposa un pol d’atracció per a la població més marginada i descontenta amb el sistema. Això vol dir que la realitat social en la qual ha aparegut la indignació ciutadana és revolucionària, com diria Gramsci. En aquest sentit, el 15-M és un moviment de revolta i de rebel·lió, un moviment que, davant d’aquesta crua realitat revolucionària, ha optat per ser creatiu a fi de fer de l’home un producte de la seva pròpia acció creadora per transformar la realitat, reorientar-la.

El 15-M, com deia, és una revolta cívica, un alçament pacífic de la població general en contra del model de relacions socials que les institucions hegemòniques han establert, un model distant de la població i esbiaixat respecte del que la mateixes institucions propugnen. Però el discurs dels indignats no sembla anar en contra de la base ideològica que estructura la realitat política i social, la democràcia; al contrari, en referma els valors i es legitima defensant la democràcia, ja que l’actual és llunyana del que idealment hauria de ser. És una revolta, per tant, perquè el seu objectiu de protesta engloba tot l’ordre social sota la democràcia: no és una protesta contra una actitud determinada d’un govern (com podrien ser les protestes d’EUA en temps de la Guerra del Vietnam), sinó una protesta global que vol recuperar un esperit sociopolític determinat, l’esperit que, de fet, ja hauria de tenir la societat. Oobserveu bé el que això significa: si els indignats actuen sota el paraigües legitimador de la democràcia, això implica indefectiblement que aquell qui fins ara actuava en nom de la democràcia perdi la seva legitimitat. Crec jo que els poders publics potser ho haurien de tenir en compte si no volen, atesa la important envergadura de les protestes, posar en perill la cohesió social democràtica.
El 15-M és també una rebel·lió intel·lectual, un rebuig al discurs oficial, és una crida a un pensament més actiu i democràtic que faci prevaler la importància de la participació ciutadana en política i refusi les línies d’actuació econòmiques que influeixen negativament en l’acció política i els efectes de la qual repercuteix en la població general, com la crisi ha posat de manifest. Recuperant l’última afirmació del paràgraf anterior, aquesta rebel·lió intel·lectual es fonamenta igualment en la idea democràtica de la llibertat i es posiciona en contra d’aquelles nocions o aquelles situacions sociopolítiques hipòcrites i que trenquen una bona comprensió de la realitat. Per exemple: com pot ser que els bancs, amb la seva cobejança, continuïn tenint tanta influència? Com pot ser que en un estat democràtic i de dret els polítics corruptes semblen que campin lliurement? Com pot ser també que als causants de la crisi no se’ls exigeixin responsabilitats? Aquestes són només algunes preguntes que atien la inquietud intel·lectual del 15-M i fonamenten (i també, atesa la seva base democràtica, legitimen) les seves accions i postures actives en contra del posicionament oficial.

Tot això ho podem acabar d’entendre a partir del sentiment i alhora acció de la indignació, una noció que realment, en donar nom als participants d’aquest moviment, és molt potent i en ella mateixa es pot captar la profunditat simbòlica i ideològica del 15-M. Vegem-ho a partir del títol d’aquest article:

  • Qui és indigne? La indignació sorgeix quan hi ha algú que és indigne. “Indigne” vol dir exactament, diu el diccionari, ‘que no és digne d’alguna cosa o d’algú’. I “digne” vol dir que mereix ser reconegut pel que és. Si algú és indigne és que ha perdut la seva qualitat honorable, ha perdut el respecte d’altri. Això és realment el que ha passat: en la nostra estructura social, aquells que se feien anar la societat (els polítics) han tacat ells mateixos per la seva acció la seva pròpia imatge, alhora que han perdut credibilitat davant una conjuntura davant de la qual no han actuat dignament, és a dir, d’acord amb la seva posició i d’acord a allò que representen. Igualment les institucions econòmiques han actuat indignament: no decentment, no d’acord a un criteri d’utilitat social general sinó amb un exagerat interès capitalista.

    D’aquí que un dels lemes més repetits pel moviment, que sens dubte té un caire populista, sigui lo llaman democracia y no lo es, perquè la democràcia ha estat pervertida per una gent que, per tant, no es mereix que actuïn en nom de la democràcia, una gent indigne per portar els valors democràtics.

  • Què és indignant? Com que hi ha persones, col·lectius o institucions que no actuen decentment els actes dels quals tenen influència a tota la societat, aquests seus actes resulten indignants: creen indignació a la resta de la societat a la qual repercuteix els efectes. És indignant no només pels efectes, sinó també per la postura que mantenen els indignes de ser mereixedors de la confiança ciutadana: evasió de responsabilitats, fer ús en va del nom de la democràcia, etc. La societat general, davant d’això, no resta impassible, sinó que la indignació fa créixer un sentiment positiu de recuperació de l’esperit democràtic, ja que potser els que fins ara havien actuat en nom de la democràcia són indignes, però l’ideal no s’ha de perdre.
  • Qui està indignat? Com és evident, els més perjudicats directament per les accions indecents, les víctimes de la crisi, els qui estan allunyats de la possibilitat de prendre decisions…, tota la resta de la societat manifesta la seva indignació, un capteniment invetible davant la situació, capteniment que es tradueix en acció i que es manifesta constament amb lemes com el mateix d’una de les associacions que han impulsat el 15-M ¡Democracia real ya!. La realiat, les organitzacions i institucions (empreses, partits, etc.) que organitzen i gestionen aquesta realitat, no s’adiu amb la imatge oficial que aquestes mateixes organitzacions i institucions volen transmetres. És una greu contradicció que atia també els intel·lectuals, no només gent corrent, a mostrar el seu posicionament a la manera com s’estan fent les coses. Per exemple, Günter Grass va criticar el sistema i Stiglitz també va fer un article interessantíssim que podeu trobar aquí, com el va publicar Àngels Castells al seu bloc.

Ja per acabar, només em falta fer una referència a la internacionalitat de la indignació: així com la globalització és mundial, també el sentiment d’insatisfacció i protesta pel sistema es viu a tot arreu, exigint acció política democratitzadora per afavorir la igualtat social o frenar els peus a la predació financera. És important, doncs, per tenir més força, que aquest moviment social estigui estès pel món: ja sabeu, a Israel es van concentrar fa un mes 300.000 persones i fa una setmana en foren 400.000, a alguns estats europeus també hi ha hagut concentracions (per exemple a França, on allà la policia sí que actua brutalment, i nosaltres ens queixem dels Mossos…), o fins i tot a Estats Units, on, conscients els ciutadans de la sort que corren deixant-se entabanar per les polítiques dictades pels corrents financers i bancaris, han impulsat una iniciativa per ocupar Wall Street i fer-se sentir. Aquesta és el base mètodica del moviment dels indignats: fer-se sentir, alçar la veu per sobre del discurs oficial, plantar cara als amos del món i, sobretot, organitzar-se, és l’única manera de poder crear un contrapoder real.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 10 Setembre 2011, in Indignats, Societat, Valoració and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: