Ideologies i utopies

Avui us escric sobre un tema: ideologies i utopies. Fins ara comentava aspectes de l’actualitat, feia alguna reflexió o, si havia de fer una exposició divulgativa, era sobre història. Doncs ara us explicaré i definiré els termes tant concisament, precisament, tècnicament i correctament com pugui, tot procurant que no sigui farragós (malgrat que segurament sí que serà feixuc).

“Ideologia” és una paraula etimològicament grega que podem traduir per ‘teoria, o estudi, de les idees’. “Teoria” en tant que construció mental a partir de les idees que hom té, i “idees” no com a ocurrència sinó com a imatge, com a propòsit, de la realitat.
“Utopia” també ve del grec i ho podem traduir per ‘lloc inexistent’: “lloc” en tant que societat, i “inexistent” en tant que irreal i, per tant, irrealitzable. És un model teoritzat perfecte, una concepció ideal de la realitat social en termes de filosofia política i filosofia moral.

Coneixent el seu significat de base i amb les idees prèvies que ja tenim dels conceptes, podem definir més fàcilment què són a partir de la frase de Montesquieu “la història de les persones no és res més que la lluita entre el que és i el que hauria de ser“, entre la ideologia i la utopia, entre la realitat i l’idealisme, entre la pràctica i la teoria. Generalment la utopia fa referència només a realitats sociopolítiques imaginàries, concepcions idealitzades del món, mentre que la ideologia són les idees que s’han creat en el món real i és una postura per ordenar aquest món real. Seria lògic creure, per tant, que tot sovint hom crea utopies en contraposició a la ideologia dominant (potser per fugar-se intel·lectualment de la dura realitat), però a la vegada la utopia, si és presa com un objectiu inspirador, pot influir en algunes nocions de la ideologia.
Tot fa referència a la mentalitat, i la mentalitat depèn del paradigma amb el qual s’interpreti el món, la natura i l’existència en general: la cosmovisió, la concepció del Tot, temes, valors, emocions i ètica. La cosmovisió, noció sociològica cultural, és concebre les coses i entendre la realitat global a partir de categories que ordenen la realitat, categories que no són, però, excloents ni necessàriament superiors a les altres, ja que l’individu o la societat pot prendre un paradigma determinat principal, diguem-ho així, que articula les altres visions de la realitat. La cosmovisió és un element cultural fonamental, és l’arrel de la psique col·lectiva, un element vertebrador realment molt complex que no tindria jo capacitat per explicar i realment des de la sociologia es pot matisar de diverses maneres. Simplement, amb aquesta breu i simple definició, vegem quin paper juguen dins d’aquesta lògica les ideologies i les utopies. A partir de la primera definició del principi i segons aquesta explicació, us torno a definir ben detalladament cada concepte:

  • La ideologia és més aviat una actitud individual reflex de la psicologia col·lectiva i un conjunt de valors que es conformen en les relacions entre humans i entre el medi dins del sistema social. La ideologia és el sistema de representacions mentals que reflecteix la interpretació del món en funció dels interessos personals segons el sistema social en què hom es troba immers. Aquesta és, sens dubte, una definició prou complexa i, de fet, es refereix a la manera coherent com interpretem el món, no té de base un sentit polític, però a la força (sense voler entrar ara a tractar l’origen de la política) ha de prendre un sentit polític perquè la manera com gestionem aquestes idees i com ens relacionem amb l’entorn es fa a través de l’organització de la societat, i això és la política. No té perquè estar, però, limitat a la manera com ho estan en les nostres societats postmodernes: per exemple, ser de dretes o d’esquerres no és ideologia, sinó tendència política que s’entén només dins la lògica de l’estat nació, una lògica que s’emmarca dins una voluntat de gestió social més àmplia però tot sovint encotillada en la tecnicitat i el pragmatisme.La ideologia també, com deia més amunt, en tant que és una manifestació de la mentalitat, pot tenir diverses influències i es pot estar orientada d’una manera o una altra: l’important és la base del sistema de valors amb el qual s’interpreta emminentment el món. Per exemple, el cristianisme també es podria considerar una ideologia (ara més aviat desprovista de sentit polític) si el cristià actués de manera general i primordial segons els principis religiosos de la seva fe, però està clar que hi ha coses que hauria de deixar de banda si viu en un estat nació occidental, que ha secularitzat moltes de les relacions socials simbòliques, la qual cosa li faria adoptar sociològicament parlant altres sistemes de valors que s’articularien amb el cristianisme, que no seria -repeteixo- ideologia única, sinó, diguem-ne, la preferent a partir de la qual es farien les interrelacions. Però, atenció, si hom prengués fortament els valors religiosos per interpretar la realitat i, no només això, sinó que també ho projectés cap al futur d’una manera fatalista deixant-se penjar irracionalment de Déu, llavors això és una variació de la ideologia amb alguna connotació utòpica regressiva que s’anomena mil·lenarisme.Posaré també un altre exemple clàssic d’ideologia: el marxisme. El marxisme és tota una teoria social, una creença que construeix la realitat i un interès de com ha de funcionar la realitat un cop observada i entesa a partir del criteri econòmic propi de l’època, és tot un conjunt d’idees d’organització social general. El projecte polític del marxisme, el comunisme, com a sistema d’organització social, és la materialització final d’aquesta ideologia.
  • La utopia, per altra banda, és una construcció mental de caire antropologista (oposat al providencialisme, com el mil·lenarisme) que vol negar en certa manera aquella realitat existent dominada per la ideologia i proposar un “tall històric” revolucionari mirant cap al futur per procurar portar al present aquella societat ideal, si bé és cert que originàriament els autors que escrivien sobre utopies (de fet, que escrivien directament utopies) sabien que no es podia fer, llavors tenia un sentit crític i reflexiu. La forma de la utopia ha evolucionat des que aparegué el 1516 (època del Renaixement) amb l’obra Utopia de Thomas More, que potser era més aviat una creació artística personal i reflexiva amb una lectura política, és cert, fins a l’edat contemporània. Si la utopia és una reacció a l’actualitat, és lògic que s’adapti intel·lectualment al context de cada temps i que presenti una mena de societat alternativa i paral·lela, de manera que anirà adoptant un sentit emminentment polític (d’aquí la citació de Montesquieu del principi de l’article).”Utopia”, a partir del segle XIX, el mateix moment d’auge de les ideologies, coincidint amb el “progrés” tècnic i científic, va perdre part del seu sentit original: les utopies van deixar de referir-se a construccions imaginàries de la realitat, crítiques amb l’actualitat, a voler representar una mena de projecte de desenvolupament social i polític il·lusori, que no es correspon amb la realitat científicament contrastada. Tanmateix, basar tot el creixement i desenvolupament social en un sol criteri de comprensió de la realitat, com és avui dia el cientifisme (potser una evolució del positivisme), també és, en aquest sentit, una utopia. A més, actualment també es perverteix una mica la utopia perquè s’entén només dins de les categories ideològiques de la realitat, s’entén en el si de la política secularitzada, quan la utopia és justament el contrari.Com a exemple d’utopia, agafaré el mateix del marxisme que en les ideologies, així servirà per veure també les relacions mentals que hi ha entre ambdues nocions (i també, no ens enganyem, la barreja real entre els dos termes, ideologia i utopia): actualment, com he explicat, alguns dirien que el marxisme, que limiten a considerar que és creure en un món sense desigualtats socials, és utòpic perquè les seves creences no tenen fonament, però això mateix és també una afirmació sense fonament, a banda que totalment ideologitzada que interpreta, conseqüentment, la resta segons els seus interessos. El marxisme era una ideologia, de fonament tant científic com filosòfic, en el segle XIX ben pròpia del context on va néixer, ben influïda per la realitat del moment, amb un programa clar, segurament influïda per un ideal humanista, però no era exactament una evasió de la realitat, tot i que a partir del fonament teòric del marxisme es van desenvolupar diversos corrents socialistes utòpics. És cert, però, que des del punt de vista actual (això és, considerant-ho des dels prejudicis polítics actuals), alguns ho considerarien una utopia en tant que es fonamenta en una consciència natural perfecte i en la bondat de l’ésser humà, per tant és quelcom filosòfic no pràctic.Si recuperem el sentit inicial d’utopia i deixem de fer consideracions polítiques pràctiques, puc citar com a exemple d’utopia l’obra de Defoe Robinson Crusoe (1719), que és una crítica de la societat existent on es planteja un nou món en què hi ha harmonia amb la naturalesa, es planteja la importància de la cultura com a condició per a la llibertat i deixa entreveure la crisi del sistema polític. Tanmateix, és cert que alguns estudiosos també entenen que aquesta obra es pot veure com una apologia del colonialisme.

Per acabar de tancar el tema, pot ser interessant que també expliqui breument dos conceptes que corren en paral·lel al d’utopia, són altres formes d’utopia: distopia i heterotopia:

  • “Distopia” és el contrari que la utopia ideal, però no en termes d’imaginari i real (ja que això seria la ideologia): distopia és el negatiu de la utopia, és una utopia dolenta que expressa l’ideal a partir de l’oposat exposat. Així és també una realitat imaginària, fictícia, però anti-utòpica, per tant no és ideal sinó imperfecte. L’obra 1984 de Georges Orwell, una novel·la, una construcció intel·lectual simbòlica on l’autor expressa, amb un societat corrompuda, la desil·lusió pel fracàs del comunisme, és un clar exemple de distopia. Éa a dir, la distopia és una utopia però en sentit invers (com etimològicament significa la paraula).He de dir que la paraula “distopia” no apareix al diccionari. La utilitzo, però, perquè a mi ja em sonava d’haver-la feta servir i sembla un terme correcte, que s’utilitza també en castellà i en anglès. 
  • “Heterotopia” (‘un altre lloc’) és una altra mena d’utopia que es caracteritza per ser una transposició de la ideologia corrent en un altre lloc imaginari, idealitzat i exagerat de la realitat actual. És a dir, aquest terme, inventat per Michel Foucault, és una utopia geogràfica, com un fanstama errant en què es confon el real i l’ideal: és utopia en tant que imaginari i destijat, però amb la peculiaritat que aquesta realitat imaginària es construeix amb els paràmetres ideològics. Crec que l’exemple més clar d’heterotopia és El Dorado.

I ja per acabar ara sí de debò (perquè segur que ja us comença a sortir fum de les orelles), cito l’exemple d’una societat concreta: els amish. Els cito per acabar de veure de nou les diferències entre les dues nocions que han estat objecte de tanta divagació en aquesta entrada, per comprovar com es barrejen els dos termes. Faré una petita consideració d’aquesta societat des del meu punt de vista segons tot això que he exposat:
Pot ser que alguns occidentals considerin que els amish viuen en una distopia mental, ja que la “realitat” no és pròpia per viure encara sense electricitat, per viure amb animals i allunyats del “progrés” científic. Però aquesta consideració està ideologitzada, es considera distopia no per termes sociològics sinó per la manera com els occidentals interpreten el món, visió que universalitzen als altres. Seria, per tant, un judici incorrecte. Potser caldria mirar-s’ho del revés: els amish, entesos en si mateixos, viuen d’acord amb la seva ideologia, de fonament purament religiós (cristià protestant). És ideologia perquè organitzen així la seva societat, perquè tots comparteixen els mateixos valors i controlen el desenvolupament de la seva societat. Fins i tot m’atreviria a dir que és complicat que en el si de la seva cultura aparegués alguna mena d’utopia, ja que el projecte ideològic que han assolit està perfectament cohesionat, de fet quasi com si realment ja haguessin assolit el seu ideal de societat i, per tant, haguessin arribat a desplegar la seva utopia. Si fos així, seria l’única societat del món que hauria acomplert la seva utopia, ja que han marcat el seu principi de realitat trencant amb la ideologia -i la societat- a la qual teòricament pertanyen, Occident. Però no ho sé, això no ho afirmo científicament, només ho deixo anar…

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 14 Setembre 2011, in Divulgació, Sociologia and tagged , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: