Pinzellades sobre el conflicte araboisraelià

Com suposo que esteu al cas, perquè se’n parla molt als mitjans de comunicació (perquè interessa), el govern palestí mínimament reconegut (l’Autoritat Política Palestina), encapçalat per Mahmud Abbas, està cansat d’esperar i va reclamar el passat dia 23 a l’ONU d’una vegada per totes el reconeixement de l’estat palestí, a la qual cosa evidentment Israel s’oposa, així com EUA, que ja ha anunciat que farà ús del set dret a veto. Aquí podeu trobar un recull de les últimes notícies pel que fa a aquesta qüestió.
Doncs bé, el propòsit d’aquesta entrada no és tant comentar la situació, com anar enrera en el temps per explicar breument els orígens d’aquest conflicte. I això ho faig precisament avui perquè es va produir una efemèride que inicia el conflicte polític: el 26 de setembre de 1923 va configurar-se oficialment i efectivament el Mandat Britànic de Palestina.

Els territoris àrabs del Proper i Mitjà Orient pertenyien abans de la Primera Guerra Mundial a l’imperi Otomà, estat que va ser derrotat a la guerra i que es va desintegrar, com les potències vencedores i la derrotada van estipular amb el Tractat de Sèvres. Les potències vencedores, com a forces imperialistes, volien repartir-se el territori, però havien promès als àrabs, que havien iniciat la seva revolta, que els ajudarien a instaurar un gran estat per a la nació àrab.

Segons les disposicions imperialistes internacionals del Tractat de Sant Remo de 1920, els britànics i francesos (com ja havien acordat secretament ignorant els àrabs a la declaració de Balfour de 1917) van repartir-se els territoris del Proper i Mitjà Orient després de la caiguda de l’imperi Otomà, sota l’argument que havien de protegir els àrabs i ajudar-los a desenvolupar el seu propi estat. A la regió de la Palestina actual existia també un fet diferencial: la voluntat política sionista d’apropiar-se d’un espai propi per erigir un estat jueu, per això arribaven contínuament colons jueus europeus. Els britànics, a més, també van prometre als jueus que podrien aconseguir un estat propi. Així, políticament parlant, els britànics tenien la tutela de l’Orient Mitjà meridional sota la figura jurídica del mandat internacional sota els auspicis de la Societat de Nacions (una manera eufemística de dir que era un protectorat britànic). La part nord (Síria, Líban i la meitat d’Iraq) era mandat francès. Els britànics van partir el seu mandat en divreses àrees: el 26 de setembre de 1923 s’inicià oficialment el mandat de Palestina, que comprenia els actuals estats d’Israel i Jordània.

Així les coses, amb un exercici de malabars polítics, el Regne Unit s’havia compromès tant amb els nacionalistes àrabs com amb els sionistes. La complexa situació va fer que els bitànics creessin Tranjordània com a emirat “autònom”, de manera que el mandat de Palestina es va focalitzar només en els actuals Israel i territoris palestins.
El mandat va servir en realitat de protecció per al desenvolupament d’una certa estrucutra insitucional jueva de facto en detriment dels àrabs. No és exactament que els britànics ajudessin els sionistes, ja que aquests també atacaven posicions britàniques, és que simplement patien d’inacció i deixaven fer a la voluntat imperialista sionista que es manifestava amb expulsions de la població autòctona i ocupacions de terres, cosa que indica que els britànics no van acomplir el seu deure oficial. D’altra banda, l’autoritat britànica també havia de fer front a la revolta nacionalista àrab.
La greu situació, provocada per aquesta mala gestió, va fer creure a la potència mandatària que potser el millor seria una partició del territori en dos estats, com van proposar el 1937. El primer cop que fou acceptat per l’ONU un projecte polític que inclogués la partició fou el 1947 amb la resolució 181, que incloïa, però, Jerusalem com a ciutat de control internacional. Aquest pla de partició no fou acceptat pels àrabs, sí pels jueus perquè els afavoria molt, tot i que el seu objectiu final era tenir un estat totalment jueu. Les tensions eren constants, i la incapacitat (o potser fins i tot ineptitud) dels britànics, evident. La situació va esclatar fort a la fi del mandat.
El 13 de maig de 1948, s’acabà oficialment el mandat i fou el moment d’inici de la retirada de les tropes britàniques. Aprofitant la situació, l’endemà els sionistes proclamaren l’Estat d’Israel (que rebia el suport tant dels EUA com de l’URSS), fet que provocà la primera guerra araboisraeliana: davant d’aquesta proclamació unilateral, els estats àrabs de la regió atacaren el nou estat. És curiós d’observar com anomenen patriòticament els sionistes la guerra: Guerra de la Independència. Aquest conflicte marcà alhora l’inici de la Nakba, el gran èxode de població àrab a causa de la violència practicada per les tropes sionistes altament preparades i equipades, una autèntica neteja ètnica. L’actuació d’Israel ha violat repetidament els drets humans.
El 1949 se signà un armistici que donà la victòria a Israel, la qual cosa confirmà l’existència de iure d’aquest estat, reconegut llavors a l’ONU, i l’ocupació de diverses parts del territori: Cisjordània passà a incorporar-se a Transjordània (amb la qual cosa canvià de nom a Regne de Jordània) i Gaza passà a ser administrat per Egipte.

Tot això que he explicat és l’origen de l’entrellat polític de la situació. A partir de llavors, com és ben sabut, s’han succeït altres guerres araboisraelianes, multitud de reunions i acords i s’han produït diversos enfrontament entre les milícies àrabs i l’Estat d’Israel. Tots aquests altres conflictes no crec que sigui necessari que els expliqui aquí, a banda que és mooolt complicat i jo mateix amb podria perdre en l’explicació. Penso que l’únic important a saber és que, a banda d’aquest origen polític derivat de la mala gestió britànica, també hi ha una altra causa social real més profunda: l’actitud imperialista sionista, que té els seus orígens al segle XIX i que es pot exemplificar amb el lema que el moviment sionista va adoptar per reivindicar un estat propi: Una terra sense poble per a un poble sense terra. Això vol dir que els sionistes, amb la mentalitat imperialista i racista europea, tenien en ment que aquell territori estava buit i podien anar a ocupar-lo i fer-se’l seu, mentalitat que sens dubte encara dura entre les elits polítiques i guia la pràctica política, d’aquí la col·locació d’assentaments en territori primordialment àrab. El 2003, però, l’ONU va reconèixer la necessitat de crear una autoritat palestina, i aquesta és la base, em sembla entendre, que s’utilitza avui per reclamar realment l’existència d’un estat palestí separat del jueu.
Amb això últim que he dit, només em queda fer una observació -ara a mode de comentari, allunyat de l’explicació històrica-: fixeu-vos que amb aquesta postura política s’entén que la solució passa inequívocament per la partició de Palestina en dos estats (cosa que, cal dir-ho, defensen intel·lectuals israelians poc o gens sionistes ), quan en realitat també es podria proposar una altra solució: configurar realment un sol estat multinacional seguint el model d’estat europeu, deslligat del sionisme i de la religió. Però per això, és cert, segurament cal sobretot que els polítics jueus canviïn d’actitud i cal que alguns palestins vulguin també conviure amb jueus, que la solució no és expulsar-los a tots, el mateix que ells van fer, ja que això empitjoraria les coses. Cal dir que aquesta solució de l’estat únic democràtic també és defensada per alguns intel·lectuals, entre ells Mordechai Vanunu.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 26 Setembre 2011, in Divulgació, Història and tagged , , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: