Prohibició de burques i nicabs (2)

Després d’haver vist ahir el marc ideològic i potser fins i tot filosòfic amb el qual hauríem d’apropar-nos intel·lectualment i políticament en aquesta qüestió del burca i el nicab, en aquesta segona part de la trilogia intentaré veure com es pot conjugar aquesta potencial mesura prohibitiva amb la democràcia més formal i pràctica que coneixem, i en faré una valoració. Pel sentit que adopta aquesta entrada, doncs, l’arxivaré, al contrari que les altres parts, sota la categoria política “Dins les nostres fronteres”.

Per començar, per saber els arguments a donar, hem de partir de l’enfocament que la política fa de la problemàtica, ja que és ben sabut (això ho estudien les ciències polítiques) que un assumpte, en principi públic, no tindrà el mateix tractament en funció de la definició que la política institucional en faci. Per exemple, es podria legislar sobre les drogues de manera diferent si es defineix com un problema d’ordre públic o com un problema de salut pública, o fins i tot com a qüestió ecològica mancada d’implicació sobre la vida de les persones, a saber. Doncs amb el cas del burca i el nicab passa el mateix: els dos arguments principals que es defensen entorn de la seva prohibició són els drets de les dones i la seguretat ciutadana. Definir el problema així, però, topa amb un rerefons filosoficoideològic profund (el que vaig explicar ahir) que provoca contradiccions, per això tampoc no és estrany que hi hagi fins i tot vacil·lació entre els ciutadans sobre si prohibir o no aquesta peça de roba. Aquí i ara, per tant, mostraré aquestes contradiccions, com es manifesten en la societat, i les implicacions que pot tenir en la formulació pràctica i ideològica (a un nivell més baix) del rerefons que he esmentat abans.

Primer argument: portar burca i nicab és denigrant per a la dona.

Aquest argument, primer, s’aguanta en el prejudici que els homes sempre obliguen les dones a posar-se el burca o el nicab, sovint per raons religioses, de manera que té una forta connotació masclista mostrada en la submissió de la dona davant de l’home; i, segon, presuposa que, indefectiblement, portar burca i nicab és denigrant, la qual cosa no té perquè ser així. Però encara hem de tenir present també una cosa: si el burca o el nicab impedeixen l’autèntica expressió personal de les dones, llavors per analogia hom podria considerar que el simple vel també limita, en aquest sentit, la llibertat de les dones. Aquest judici, per tant, exageraria la xenofòbia.

És evident que sí que es poden trobar casos d’imposició de l’islam (tot sovint mal entès) i de violència contra les dones, igual com en algunes famílies no musulmanes també hi ha maltractaments domèstics. Si volem ser una societat oberta, hem de veure què expressen els “afectats” (o, millor, les “afectades”) pel burca i el nicab i, si té a veure amb l’islam, nosaltres, els no musulmans, no ens hi podem posicionar tant a la lleugera, ha de ser la mateixa comunitat musulmana, especialment les dones musulmanes, les que, fent ús de la seva llibertat, decideixin si portar-ne o no i decideixin si entendre el mocador com a manifestació religiosa o qualsevol altra.
D’altra banda, és cert que en la nostra societat hi ha unes normes, uns drets personals, per això hom argumenta defensar el dret de les dones. La consideració social, en aquest sentit, és molt positiva, però no l’enfocament que se’n fa ni els mitjans utilitzats. Això vol dir: si és cert que és una imposició masclista, llavors el burca i el nicab no són la causa, sinó la conseqüència material (i mitjà per a conseqüències no materials), per la qual cosa prohibir-los seria absurd. És com si -permeteu-me un exemple més vulgar-, per evitar sostraccions il·legals de diners (robatoris), es prohibissin els diners. No. Els diners desapareixen com a conseqüència de l’acció. De la mateixa manera com prohibir els diners de manera general tindria un efecte negatiu per a aquelles persones a qui poden ser útils i a les quals no han robat mai, també prohibir el burca i el nicab és negatiu per a aquelles dones per a les quals portar-lo no és imposició. Això vol dir que en aquest cas sí que es limitaria realment els seus drets personals. La prohibició, per tant, és contraproduent.

El radical Lerroux en una època proclamava que calia llevar el vel de les novícies. I jo em pregunto, no serà aquesta potser també una manera de “violar” les dones i desposseir-les dels seus hàbits? No serà, per tant, la mesura en realitat masclista, tot el contrari del que es diu? Almenys en aquells casos en què les dones realment per expressió pròpia vulguin vestir el burca, el nicab o el mocador.
El que ens correspon a nosaltres fer com a societat per assegurar realment la lliure expressió de les dones, musulmanes o no, és destacar el marc social en què es troben i perseguir, si convé, aquells casos demostrats d’imposició de la voluntat de l’home (a vegades fins i tot és una altra dona i no un home) en detriment de la de la dona. És el que usulment s’anomena “fer pedagogia“, que ha d’anat acompanyat, si d’un cas, per actuacions legals sobre la causa del problema.
Sabent això, em xoca que no fa gaire el govern anunciés que impulsarà un pla nacional de valors, amb objectiu d’incidir en la importància del civisme, el treball, el respecte… i totes aquestes coses que al sistema oficial li agrada tant de difondre per fer grandiloqüent la democràcia (que a vegades confonen, però, només amb les institucions), però alhora recuperi un argument tant típicament conservador com és la seguretat per prohibir aquesta peça de roba (cosa que, d’altra banda, és cert que no ens hauria d’estranyar venint d’un partit d’ordre). És ben bé una contradicció.

Així doncs, cal tenir present que prohibir burqes i nicabs és contradictori amb la democràcia i xoca amb el més pur sentit essencial de llibertat personal. La prohibició, per tant, parlant en termes feministes, no és tampoc la manera d’aconseguir l’emancipació de les dones, si això és el que es busca. En aquest sentit, he trobat un web d’una associació de persones que, a propòsit del decret de prohibició que va impulsar l’exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, demana fermament no promoure prohibicions d’aquest tipus. Aquest web va traduir un article original francès especialment interessant en què l’autor, Pierre Tevanian, remarcava 30 paradoxes, algunes a nivell polític, altres a nivell ideològic en la línia de les meves postulacions del text d’ahir, sobre una postura sociopolítica “antiburca”.

Segon argument: la seguretat.

La seguretat és una excusa que sovint donen els governs per legitimar les seves accions i és un concepte tot sovint difícil d’acotar. Però, si volem viure en una societat plenament democràtica, hem de tenir en compte l’essencial del seu fonament de drets i deures i hem de saber, per tant, que la seguretat, en tots els casos, sempre limita les llibertats personals i atorga a l’estat més poder de control dels ciutadans. Així mateix, també hem d’apreciar que la seguretat es pot esgrimir com a argument si es refereix a alguna cosa que afecti i incumbeixi de manera general la població  i que, sobretot, es pugui demostrar com a dolenta (en l’entrega d’ahir ja vaig dir que no és plausible equiparar l’Afganistan amb Catalunya); i, fins i tot en aquest cas, s’ha d’anar amb molt de compte a aplicar les mesures de seguretat, s’ha d’assegurar que el ciutadà tindrà un mecanisme de defensa en cas que l’aplicació d’aquestes mesures siguin extremes i, sobretot, mai de la vida no es poden violar les llibertats essencials.
Així, impedir l’ús del burca i el nicab atempta contra aquestes llibertats essencials, que és el dret de lliure expressió, i més encara quan hom ho prohibeix al carrer, un espai d’ús comú obert on el ciutadà com a individual pot circular lliurement. A més la prohibició no té una argumentació prou fundada, atès que la paraula “seguretat” per si sola sense fonament no pot ser suficient per limitar aquestes llibertats.

No fa gaire parlava de com a Badalona han eliminat els bancs dels carrers. Doncs ara, amb aquesta notícia, tenim un exemple més de com s’estan eliminant les llibertats civils. Normalment és la dreta política la que utilitza l’excusa de la seguretat, però no tenen en compte que pot tenir un impacte molt gran en termes de transcendalitat dels drets, i ho fan amb la mirada posada en el manteniment de l'”ordre” (que a vegades el confonen no com a manteniment de la llei en una societat d’iguals, sinó com a ordre perfecte en una societat ideal), no en va Felip Puig vol acompanyar aquesta mesura (que té a veure amb la regulació de l’espai públic) amb una llei de la policia.
Aquest tipus de mesures, d’altra banda alimenten la xenofòbia i poden servir als grups més patriòtics per intentar crear una “unitat nacional” contraposada a allò que és estranger. És ben sabuda la posició que adopta PxC, per exemple, que ho fa girar tot entorn de la immigració com a problema per a una suposada i pretesa societat perfecte prèvia a la seva arribada. En aquest sentit, també podeu veure aquí la postura que adopta Unitat Nacional Catalana pel que fa la qüestió. Llegint el text, realment he de dir que, a banda que les paraules estan molt instrumentalitzades, també fa por el que diuen.

La seguretat es pot fer efectiva si s’identifiquen les persones, és cert. Impedir que la gent vagi coberta sembla, a aquests efectes, lògic. Entendre-ho així, només amb un criteri tecnicista, atempta, de nou, contra els fonaments de la democràcia perquè, entre altres altres coses, sembla que posi en qüestió el principi de la presumpció d’innocència fins i tot abans que es cometi un presumpte crim perquè es qualifiquen les dones cobertes com a ciutadanes potencialment perilloses. Emetre aquest judici és, senyors meus, molt greu: elimina la consideració d’igualtat (i, conseqüentment, llibertat) de totes les persones.
D’altra banda, cal tenir present que a Espanya el Ministeri de l’Interior ja ha establert com ha de ser la identificació facial en les fotos (DNI i carnet de conduir, per exemple) i, per tant, també com s’hauria de fer personalment: s’han d’apreciar els trets facials principals, és a dir, els frontals de la cara, des del naixement del cabell fins a la barbeta, no cal que les orelles estiguin descobertes. Per poder identificar les persones cobertes, les forces i cossos de seguretat estan capacitats a exigir als ciutadans que s’identifiquin, que en tenen l’obligació si no volen incórrer en infracció administrativa (com recull la Llei Orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre Protecció de la Seguretat Ciutadana).
Una altra cosa és que, en edificis públics institucionals, no es permeti anar cobert, ja que l’edifici, tant per la seva importància institucional com per l’espai tancat en si mateix, limita un espai determinat sobre el qual es poden fixar normes de seguretat específiques, com ara deixar-se la cara sempre visible. No és tant una imposició, ja que el ciutadà sovint té el dret a no entrar a l’edifici, i si hi ha d’entrar perquè no té més remei, llavors, com he dit per la significació política de la institució, es pot obligar a deixar-se la cara descoberta, que no és el mateix tampoc que prohibir portar posat el burca o el nicab, i no és tampoc el mateix que prohibir-ho al carrer.

En definitiva, tenint en compte tot això i entenent el fonament filosòfic humanístic a partir del qual he enfocat la qüestió, prohibir burques i nicabs vulnera els drets civils democràtics fonamentals de la llibertat d’expressió i de llibertat religiosa i, per tant, de manera més general, viola els drets humans de les persones afectades. Així mateix també ho ha expressat Amnistia Internacional al seu informe anual sobre l’estat dels drets humans al món pel que fa a la situació d’Espanya.
Llavors, pretendre eliminar burquees i nicabs sota l’argument més aparentment sòlid de seguretat ciutadana no té fonament: primer, no s’ha demostrat que sigui un perill, i, segon, les llibertats civils (en aquest cas anar vestit com sigui) són sempre primordials i s’han de respectar. És el mateix que en el cas dels aeroports després dels atemptats de Nova York: segurament sí que és cert que calia seguretat, però hem de tenir presents quins són els fonaments de la nostra democràcia: seguretat no vol dir vigilància extrema, no vol dir exagerar les situacions quan sembla que no hi ha perill i, sobretot, no vol dir violar les llibertats personals elementals com ara la privacitat, el principi d’habeas corpus o la lliure circulació. Recordo, en aquest sentit, les paraules de Benjamin Franklin, gran exponent del liberalisme: Els qui estiguin disposats a renunciar a la llibertat essencial per aconseguir una mica de seguretat, no es mereixen ni l’una cosa ni l’altra.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 30 Octubre 2011, in Dins les nostres fronteres, Política, Valoració and tagged , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: