Monthly Archives: Novembre 2011

Drets (per a homosexuals) universals

El comissari europeu dels Drets Humans del Consell d’Europa, el senyor Hammarberg, va demanar fa uns mesos als governs europeus que actuessin contra les postures homòfobes en ocasió de la presentació d’un informe pel que fa a la situació de les persones homosexuals i transsexuals als estats europeus, informe que es va presentar junt amb una guia d’estàndards europeus per combatre la discriminació (aquest altre informe no està penjat). Público va publicar un article d’opinió seu sobre la qüestió, que el diari Ara de manera semblant també va reproduir setmanes abans.
Aquest informe es publica coincidint també amb l’aprovació per part del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, el passat dia 17 de juny, d’una moció de condemna de qualsevol acte discriminatori i violent per raó d’orientació sexual i identitat de gènere. És el primer cop que un organisme de l’ONU es pronuncia en aquest sentit.

Aprofito l’avinentesa no per donar la raó al comissari europeu, que la té, sinó per fer el meu comentari personal sobre com s’haurien de considerar els drets de les persones homosexuals, la qual cosa implica que hauré de fer consideracions sobre el moviment homosexual, l’heterosexisme i la democràcia.

Crec que la democràcia comet un cras error quan pretén fer lleis per a sectors de la població distingits per criteris que no són d’utilitat pública. No hi ha drets específics per a homosexuals, simplement hi ha drets, que són inherents a l’ésser humà. Reconèixer, a més, els humans pel que són i deixar que desenvolupin lliurement la seva personalitat i les seves capacitats és allò en què consisteix la dignitat humana. Distingir, per tant, els homosexuals d’aquesta manera continua sent, en el fons, un discurs discriminatori que parteix, sociològicament parlant i al meu entendre, de la tradició heterosexista, però articulat en sentit contrari.
El problema deriva de la consideració sociopolítica que es fa de l’homosexualitat enfront de l’heterosexualitat, i també a l’inversa. Amb això vull dir que una cosa és que siguin diferents, i una altra és que estiguin diferenciats. Són diferents en la mesura que tothom té la seva ànima personal, les seves actituds i forma part d’uns cercles socials determinats; i estan diferenciats perquè, expressament o no, socialment hom s’hi aproxima de maneres diferents, no des d’un mateix angle. És a dir: en la comunió harmoniosa de diferències es troba la igualtat, igualtat que ha de ser perseguida socialment, i per fer-ho, per tant, no s’ha de partir d’un criteri que separi diverses realitats o exageri les diferències entre aquests cercles socials a què em referia (hetero i homo) per buscar -diria jo- una igualtat artificiosa, sinó que cal partir d’un criteri general englobador (per exemple, ser ciutadà) per tal de no posar “etiquetes” (almenys oficialment) a la gent ni a grups de gent i per tal de respectar al màxim la dignitat humana. Des d’aquest punt de vista, la igualtat civil i la igualtat jurídica estan implícites en el reconeixement social. Els drets són universals en la mesura que no hi incideixen discerniments qualitatius discriminatoris ni judicis valoratius esbiaixats. 

Aquest argument que acabo d’esgrimir penso que parteix del més pur sentit democràtic d’igualtat i, fins i tot, d’humanisme. És quelcom, crec, que els governs haurien de tenir en compte a l’hora de fer legislació, ja que no té sentit fer lleis específiques per a homosexuals i transsexuals (llevat quan es tracti de prevenir l’homofòbia, i per això, de fet, ja existeixen en els estats més democràtics les lleis antidiscriminació, però, ja dic, en els “més democràtics”, d’aquí la raó de ser de l’informe més amunt citat), i també penso que ho hauria de tenir en compte la mateixa comunitat LGTB, sobretot des dels col·lectius oficials del moviment, sovint mercantilitzat. No hi ha dos mons diferenciats, l’hetero i l’homo, igual com no hi ha els mons dels negres i dels blancs; aquí, en una autèntica democràcia (o, si voleu, en una democràcia radical), tothom és igual des del punt de vista de consideració social general, per això partir de criteris que distingeixen és negatiu pel fet de ser discriminatori, encara que no hi hagi voluntat perniciosa.

Així doncs, crec que els estats no han de fer, per exemple, lleis de matrimoni per a persones homosexuals, simplement han de procurar que les lleis que ja existeixen (que, és cert, per herència històrica són heteronormatives) facin referència a tothom, perquè aquest tothom té la qualitat de ser ciutadà i, a la vegada, ésser humà, no heterosexual ni homosexual. Qualsevol persona que vulgui viure amb algú altre i formar una família, ha de fer-ho constar a la burocràcia i punt, perquè és la seva volutat personal i és un dret social. De fet, usualment en diem “llei de matrimoni homosexual”, però és cert que no és especial per a aquestes persones, sinó que generalment s’eliminen les implicacions heterosexistes: és el que es va fer a Espanya amb la Llei 13/2005 de modificació del Codi Civil en matèria matrimonial, ja que va deixar d’estar limitada a persones de sexe diferent. És a dir, la “llei de matrimoni homosexual” no és res més que una llei que modificava l’actual legislació matrimonial per tal que no fos discriminatòria.
Malgrat aquest exemple, hi ha mesures que es fan des d’una lògica orientada exclusivament a les persones LGTB (per cert, observació: això és una simple etiqueta banal), i no hauria de ser així. Sinó que, com en l’exemple anterior, les lleis i pràctiques socials no s’han de fer pensant només en els heterosexuals. De fet, aquesta és la veritable homofòbia social, no només l’actitud d’odi d’un individu intolerant, sinó centrar la normalitat social en els valors i pràctiques heterosexuals, que sovint van acompanyats de masclisme.
Aquesta postura la puc defensar també, tot i que no crec que sigui necessari perquè penso que el sentit d’igualtat que vull transmetre és prou transparent, des de la realitat pràctica: no té sentit que ara als homosexuals se’ls reconegui el dret d’unió civil simple, que després tinguin drets d’herència, que després puguin casar-se igual que els altres, i que, finalment, com si fos un reconeixement per la seva bona actitud o, pitjor, un premi, puguin adoptar. Simplement ja han de poder fer el mateix que els altres, sense privacions ni prohibicions explícites o implícites, perquè depèn de la seva voluntat, perquè no han de demanar permís als altres i perquè un estat democràtic ha d’equiparar, per principis, els drets i deures de tots els ciutadans. Com a exemple, vegeu aquest spot en anglès i gaèlic de l’associació irlandesa Marriage Equality, en què un home passa casa per casa per demanar a tothom permís per poder contraure matrimoni amb la seva promesa.

Veritat que és, per a la majoria de vosaltres, una situació inversemblant, que un home demani als altres si es pot casar amb la seva promesa? És absurd que això s’hagi de fer, perquè, repeteixo, per proïsme cal reconèixer la dignitat de totes les persones.

I encara ho exemplifico més, perquè vegeu realment com una actitud teòricament positiva envers els drets dels homosexuals també pot ser negativa: el govern escocès recentment ha informat que està sondejant la població per saber si es posiciona a favor del matrimoni igualitari entre heterosexuals i homosexuals a fi de permetre’l, cosa que va prometre electoralment. Possiblement ho complirà, però tot depèn del que surti d’aquest procés obert que ha anomenat de “consulta” i que va presentar oficialment. Tothom pensarà “oh, això està molt bé, és esplèndid!”. Doncs, no exactament. Sens dubte és positiu a la pràctica i aparentment no transpua una actitud homòfoba… Però això no és del tot cert: com he dit més amunt, el govern escocès està fent una distinció entre dos tipus de ciutadans, cosa que és discriminatòria, i restringeix un dret social tan important com el de matrimoni a un sector de la població, a la vegada que deixa, en certa manera, al conjunt de la població la facultat de decidir si ampliar aquest dret o no. Com heu vist a l’esquetx, això és absurd.
El govern escocès actua (com fan, de fet, pràcticament tots els estats democràtics) sense una veritable valoració dels drets universals. És més, la lògica que segueix el govern escocès parteix d’un sentiment inconscient de superioritat social heterosexual, l’heterosexisme: això és el que crea “homofòbia invisible”, això és el que de debò cal combatre. El govern escocès i tots els del món (bé, almenys els democràtics), reitero que han d’aprovar tota legislació igualitària, sense entrellats polítics, i no cal ni tan sols que ho justifiquin àmpliament, simplement és una qüestió d’ètica i dignitat humana, és una qüestió inherent a la consideració social que es fa de tot ciutadà en democràcia. Per això mateix és averrant que existeixi realment legislació contrària, conscientment discriminatòria en el sentit més negatiu possible, als homosexuals, com per exemple la llei Don’t ask, don’t tell, que el dia 20 de setembre va ser derogada (com ja vaig informar). I per això mateix és excepcionalment greu que ara els republicans vulguin reintroduir aquesta mesura, així com que tinguin intenció de promoure referèndums per prohibir expressament als homosexuals de casar-se.

Per anar acabant, només em falta parlar de la posició que ha de prendre la comunitat LGTB per tal d’aconseguir aquests drets universals sense distinció ni discriminació. De primer, cal saber que la política que algunes organtizacions LGTB duen a terme procura crear expressament una imatge determinada, fins i tot vendre-la. Sembla que, en comptes de buscar la integració (ja que això també és necessari junt a la igualtat per tal d’aconseguir la plena normalització), busquin crear una mena d'”identitat social” especial per a homosexuals, la qual cosa, portada a l’extrem, també és discriminatori. No dic que no existeixi realment una identitat homosexual, però existeix  en tant que identitat sociohistòrica del moviment d’alliberament sexual, és l’herència cultural i l’esperit de lluita hereu, sobretot, dels anys setanta; en aquest cas ho criticava perquè comporta, no diré un estil de vida, però sí unes tendències socials determinades, unes pràctiques sovint artificiosos i a vegades uns costums guiats pel mercat. Els homosexuals i transsexuals no porten un codi de barres que els distingeixi, ni han de procurar portar-lo, excepte quan cal fer realment la revolució per aconseguir respecte social, com va passar a Stonewall.

Per concloure, agraeixo al comissari Hammarberg les seves declaracions i els seus informes. I, d’aquesta situació exposada, en dono la culpa en part als estats, que són els que apliquen les polítiques, de matriu heteronormativa, perquè les polítiques, com és ben sabut, poden marcar caràcter, en aquest cas heterosexista. Dono la culpa també a totes les persones que es deixen seduir per idees simples i simplificadores pel que fa a altres persones i no saben entendre la realitat humana global i autèntica; i a aquelles persones, tant homosexuals com heterosexuals, que els agrada defugir les seves responsabilitats socials o aquelles que no semblen, en realitat, buscar la integració de tots. I també he de donar la culpa, sobretot, a les entitats i persones que, per pura ignorància, continuen mostrant aversió envers els homosexuals, la qual cosa crea homofòbia, i, com és evident, l’homofòbia és el greu escull social a superar abans no aconseguir la normalització.

Vaga universitària del 17-N a Barcelona

Avui us escriuré una crònica sobre el que jo vaig viure a la vaga universitària de dijous passat dia 17 de novembre. Relataré la meva experiència i faré alguna consideració sobre la seva significació, però l’objectiu d’aquesta entrada no és l’anàlisi sociopolítica, sinó simplement constatar l’existència d’un conflicte social a partir de la meva experiència i la meva acció participant, igual com ja he fet algun altre cop: per la manifestació indignada del 15 d’octubre o, també en l’àmbit universitari, per la protesta durant la inauguració institucional del curs

Primer de tot, perquè ens situem, diré simplement què va passar el dia 17: vaga general d’universitats catalanes impulsada i convocada per la PUDUP i el sindicat CGT, que culminava amb una manifestació a les 6 de la tarda a Pl. Universitat de Barcelona. El sindicat d’estudiants SEPC també va estendre la convocatòria de vaga a l’educació secundària, per això alguns instituts s’hi van afegir. De la mateixa manera, en algunes universitats d’Espanya també es va viure la jornada de vaga impulsada per diverses plataformes, organitzacions i sindicats, especialment notable a Madrid, on va coincidir amb una nova jornada de protesta del professorat de secundària, fart de la política d’Aguirre.
He de fer notar que la vaga, malgrat que rarament es produeixen vagues generals universitàries i malgrat que realment va ser prou secundada i que la manifestació va ser multitudinària tenint en compte que era sectorial, ha tingut poc ressò (potser fins i tot molt poc) als mitjans de comunicació, ni a la televisió ni als diaris. És estrany: normalment quan els estudiants es mouen, i també els professors, es nota mediàticament, però ja es veu que el control del poder per no difondre actes de protesta és prou fort. I el que deien m’ha semblat molt fred i una enumeració de dades (en principi certes) però sense donar-hi importància i sense explicar bé els motius i raons de la vaga i la protesta universitària.
Si voleu, podeu llegir el que diu La Vanguardia o, d’altra banda, aquí la notícia de l’Ara. També aquí podeu trobar la informació que dóna TVE, amb text i vídeo. I el TN Vespre del dia de la vaga tracta la qüestió a partir d’entorn el minut 8:40, quan en Pellicer informa que protesten per les retallades i per mantenir la qualitat de l’ensenyament públic. Això és cert, clar, perquè és l’essencial, però voldria observar que això no és suficient quan, més endavant (11′ 15”), es deixa que Antoni Castellà, representant de l’ordre instituït, exposi els seus contraarguments davant d’unes queixes del sector universitari que no han estat exposades ni explicades detalladament ni de primera mà. Em sembla poc imparcial.

Doncs bé, com dic, n’han parlat poc a la televisió i als diaris. Em sembla una vergonya. Per contrarestar aquesta desinformació, convé que expliqui també quina és la situació i per què es protesta. Com he dit abans, però, no ho faré en aquesta entrada, ho faré més endavant. Està clar que ja era interès meu parlar de la situació de l’educació, però ara, vista la poca transcendència mediàtica, crec que en parlaré de manera més extensa i intentaré fer-ne el màxim de difusió. De moment, però, almenys perquè us situeu i vegeu “com està el pati”, com es diu usualment, aquí un breu vídeo:

Feta aquesta primera valoració dels mitjans de comunicació, ara passo ja realment a fer la crònica de la vaga a Barcelona. Doncs bé, el matí va començar a la meva facultat (Economia i Empresa de la UB) molt tranquil, amb una calma impressionant als passadissos i a les aules. Jo vaig arribar-hi entorn de dos quarts de nou del matí i em vaig trobar els companys que hi havien passat la nit, tancats amb el permís del deganat. A banda d’ells, realment he de dir que hi havia molt poques persones durant aquestes primeres hores del matí i s’impartien a primera hora només dues o tres classes (a l’edifici est de la facultat), la qual cosa és indici de la incidència de la vaga, força més gran del que els estudiants més activistes s’esperaven. I això segurament és així perquè van ser els professors els que van decidir secundar la vaga (probablement pactant-ho amb els alumnes), ja que, com us podeu imaginar, si el professor diu que farà classe, els alumnes sempre hi van, i més a la facultat d’Economia i Empresa perquè és una de les escoles amb un professorat i un alumnat més acomodats i menys actius.
Així, quan hi vaig arribar, vaig veure els estudiants més, diguem-ne, “subversius” (en un grup de 30 o potser 40 persones) irrompent en una classe per agitar l’ambient. Després van dirigir-se a l’altre edifici de la facultat (per si no ho sabeu, aquesta facultat, la més gran de la UB, i diria també de Catalunya, en termes d’alumnat, està formada per dos grans edificis), on es feien també molt poques classes, amb intenció d’interrompre. Jo m’hi vaig afegir, però vaig fer notar que no considero que sigui gaire adequat fer-ho, i menys de manera bèstia: clar que es pot interrompre, és una jornada de lluita, però n’hi ha prou que s’entri per dir unes coses i fer-se notar, no cal que desenes de persones s’apilonin i cridin, tot i que d’altra banda potser així és la manera d’evitar que el professor et faci fora. En tot cas, vam entrar a dues classes. En vam veure una tercera però era molt buida i vam passar de llarg.

A la facultat, s’havia organitzat una jornada de lluita amb activitats (debats, projecció de pel·lícules i dinar popular) amb objectiu especialment d’engrescar aquells que no són tan propensos a fer vaga. Però, com he dit, la facultat era prou buida perquè la convocatòria de vaga es veu que va tenir més èxit de l’esperat, per això sobretot aquells qui participàvem de les activitats érem els qui ja estàvem conscienciats. Està clar, però, que al llarg del matí va venir més gent, alguna expressament a participar, altres a fer classe: crec que al migdia s’impartien tres o quatre classes a l’edifici est. D’aquests alumnes, és cert que alguns es van apuntar a les xerrades que es feien al passadís i van veure de què anava la cosa si no ho sabien. La gent estava, doncs, congregada aquí, mentre pel passadís de tant en tant passava gent i s’amuntegaven aquells petits grups que esperaven per entrar a classe. El bar, d’altra banda, també estava buit, és que fins i tot es notava per l’absència d’enrenou.

El dinar va tenir lloc més tard de les dues al costat de la parada de metro de Palau Reial, allà a la vorera i la gespa, on ens vam agrupar els alumnes de les diverses facultats de la UB de la zona, a les quals no sé exactament com va ser el seguiment de la vaga, però diria que a Física, a Química i a Biologia va ser prou alt. També a Biologia alguns alumnes s’hi van quedar a passar la nit. Dinant érem potser 100 o 150 persones.
Després de menjar, a l’espera que fossin les quatre, quan havíem de tallar la Diagonal per baixar fins Pl. Universitat i unir-nos amb tota la gent que ja fos allà, jo em vaig retirar dins l’edifici a passar l’estona.
Així, a les 4 tornava amb alguns de la meva facultat a Palau Reial, on encara, evidentment, hi havia estudiants. Ens vam esperar que arribés més gent, els activistes d’altres facultats. Alguns (em sembla que els de Belles Arts) portaven tisores de cartró enganxades al cap i anaven maquillats amb sang, talment com si fossin morts vivents de Halloween. Quan deuríem ser ja almenys 300 persones, vam entrar a la calçada. Un cotxe de la Guàrdia Urbana, com que ja s’ho veuen a venir, de seguida va arrencar per posar-se davant dels cotxes i desviar el trànsit. Per davant de la Diagonal també la policia va anar entrant en escena a mesura que caminàvem, ja estaven preparats. Proclamant sempre càntics (realment hi va havers pocs moments de silenci), anàvem avançat, però vam fer dues parades: en una, un ninot que representava un estudiant es va “suïcidar” tirant-se a la via del tramvia; en una altra, un ninot que representava un treballador d’universitat se va també “suïcidar” tirant-se al carril bus. Era la manera de protestar.
El clima era prou animat entre nosaltres, i la gent en general estava ja -es notava- prou cansada no només de la situació a les universitats, sinó també dels polítics i de la dictadura dels mercats. Suposo que és per això que tres encaputxats amb pintes anarquistes van apartar-se un moment del grup per assaltar una paradeta del PP que hi havia pel nostre camí: van tirar el tendall a terra. Aquest és l’única cosa “violenta” que va passar en tot el dia. Així mateix, també alguns pocs feien algunes pintades als vidres del tramvia o crec que també es van acostar a la seu d’algun dels bancs. Durant la manifestació principal, tot era una protesta normal, res d’agressivitat ni provocacions.

Al llarg del camí s’ajuntava més gent, per exemple també ens vam trobar, com estava previst, amb el grup que venia de la zona de Mundet. Potser vam arribar a ser un miler que vam continuar baixant, sempre cridant, fent xivarri, alguns repartint papers, llençant petards, i sota la mirada de la gent (alguns fins i tot aplaudint), per Carrer de Balmes. I poc abans d’arribar ja a la Plaça, encara va venir un altre grup més nombrós (no sé aquest d’on). No vaig poder apreciar ja quants érem, però mentre giràvem, corrents, la cantonada de Balmes i Gran Via la riuada de gent es notava llargueta però dispersa: no m’estranyaria que uns milers de persones.
Com s’esperava, ja que la convocatòria de manifestació era Pl. Universitat a les 18:00, allà hi havia multitud de gent esperant, de tot tipus, però sobretot joves (per tant, estudiants), a vegades més o menys units per grups de procedència. Per exemple, els del SEPC anaven amb estalades i portaven un camió (o furgoneta, no n’estic segur) amb megafonia. Aquests són els qui després es van posar a la capçalera de la manifestació. Realment era sorprenent veure quanta gent hi havia i com s’anava movent i posicionant, però fins que la manifestació no arranqués era tot un tumult.

Va ser entorn de dos quarts de set, quan va arribar l’últim grup organtizat que faltava (el de la UAB), quan vam arrencar. Havíem de baixar per Pelai per anar per Rambles, i va costar arrencar, indici de la quantitat de persones. Jo havia fet un càlcul barroer que potser seríem cinc mil persones, no creia que podríem arribar a les deu mil, però estava clar (i després a mesura que la manifestació caminava es va notar més) que n’érem molts més. Probablement la xifra de trenta mil, com diuen els organtizadors, sigui una exageració, però segur que hi havia el doble de gent del que diu la policia, és a dir, 20.000 manifestants.
Amb tanta gent es notava el caliu i es respirava un aire tranquil, gens tens, però ben combatiu i ferm. Igual com quan estava amb el grup petit que baixava per Diagonal, els crits de lluitava no van parar realment mai, i se sentia com a diferents llocs al llarg de la manifestació s’expandien focus de proclames. Es continuaven tirant petards i els manifestants cridaven, entre els quals ara ja vaig veure gent més gran, però encara essencialment érem estudiants. També hi havia molta gent pel carrer per on passàvem, alguns es confonien accidentalment amb el gruix de la manifestació, altres estaven contents i altres, la majoria, sempre miraven.

Jo creia que estava cap al davant de la manifestació, però després quan vam arribar a Pl. Sant Jaume ja vaig notar que no. Per davant de Carrer de Ferran encara hi havia prou gent, i per darrera no acabava mai. A més, com que el carrer és estret i el nostre ànim sempre era fort, els crits ressonaven. Sobretot cridàvem “Pública, sí; privada, no” i “No, no, no a la privatització!“, i també algun eslògan anticapitalista. A Pl. Jaume crec que alguns es van aturar (les notícies diuen que es va llegir el manifest, però no sé a quina alçada de la manifestació), per això ens va costar entrar-hi, però després vam continuar normalment: davant nostre hi havia un espai prou buit i una mica llarg, ja que la capçalera de la manifestació ja havia anat tirant, però de seguida els vam atrapar, a més a Via Laietana es van esperar per tal que la manifestació continués mantenint la forma d’un continu de gent.
Vam girar, ja per acabar, cap a Plaça Catalunya. Jo hi vaig arribar poc després de les vuit. Allò era el final, suposo que per això hi havia gent que es quedava allà a la cantonada amb Passeig de Gràcia (un grup prou nombrós va anar a les portes de El Corte Inglés a fer xivarri), altres s’escampaven per la plaça, altres suposo que marxaven, i altres continuaven caminant cap al centre de la plaça per ocupar-la. Certament, la gent s’hi asseia i es va celebrar una assemblea i es va fer valoració de la manifestació, sens dubte exitosa. Jo hi vaig seure també durant una estona, però ja volia marxar, mentre encara deuria continuar venint gent per la Ronda. Va parlar una representant també del moviment de lluita del sector sanitari, que va donar-nos el suport i va dir que ells tenien intenció de passar la nit davant de la Generalitat i ens hi podíem apuntar. Això ho dic perquè vegeu no només que les lluites conflueixen, sinó que tot forma part de la mateixa realitat social, el que passa és que els mitjans de comunicació, seguint les tendències dels polítics, ho separen per sectors i fan veure que són coses diferents. En aquest mateix sentit, he de dir que les assemblees (indignades) de barri també es van ajuntar a la manifestació.

Doncs bé, això és tot. És previsible que durant aquest curs i el següent l’activitat de lluita i protesta universitària i, especialment de manera més concreta, estudiantil sigui molt evident i constant i, de fet, s’escampi per tot el sector de l’educació, ja que tot el sistema educatiu públic està en perill. És un exemple més de com es van eliminant les fites i realitzacions d’un estat democràtic.

Partits petits (i 4): el Partit Humanista

Avui, darrer escrit sobre un partit petitet espanyol, per tal de posar-vos en situació de cara a les eleccions del 20-N. Avui toca el Partit Humanista. Recordo que he parlat d’Escons en Blanc, d’UPyD i del Partit Pirata. Com que presento el partit i dic de què va en el nostre entorn polític, veureu que arxivo l’entrada sota la categoria política “Dins les nostres fronteres”, malgrat que, per la seva naturalesa, cal considerar un marc ideològic més ampli. Però, a més, utilitzo aquest partit per parlar una mica de la “relació” general entre partits petits i partits grans a partir d’un exemple que inclou Convergència i Unió al final del text.

El Partit Humanista és potser un dels partits petits més antics, ja que va ser fundat el 1984. Això significa que té una llarga tradició de tasca polititizadora, però alhora es caracteritza per una forta paciència en la voluntat de captar vots, de contraposar-se als partits oficialistes i de difondre els seus ideals.
Aquí trobareu la pàgina del Partit Humanista català, on m’ha costat identificar informació sobre les eleccions generals. Per això és evidentment més lògic buscar la pàgina del partit estatal, on podeu trobar també la història del partit en un breu vídeo resum. D’altra banda, cal saber que, igual com el Partit Pirata, els humanistes formen part també d’un moviment internacional no només de partits, sinó d’entitats amb el mateix propòsit i els mateixos objectius, una organització global. D’entrada puc dir, doncs, que ni el partit ni l’organització global tenen una ideologia fixa, sinó que formen part d’un corrent de pensament. Però abans d’entrar en més profunditat en la seva caracterització, heu de saber que, com altres partits petits (i més si tenen una forta base democràtica com aquest, ho veurem de seguida), es va oposar a la llei que reclamava un mínim d’avals ciutadans per presentar-se a les eleccions. Això ha fet que, en les províncies que segueixen la silueta dels Països Catalans, només es pogués presentar a Barcelona, Alacant i València. En aquest sentit, podeu veure aquest vídeo que va fer el partit per demanar vots i on ja podeu apreciar què defensa:

Crec que caracteritzar el Partit Humanista és relativament fàcil, ja que (malgrat que, evidentment, no el conec ni sóc expert en anàlisi política) podem apreciar que el que dóna consistència al Partit Humanista no és potser la seva estructura pròpia de partit, no és tampoc el seu programa pràctic, sinó el corrent filosòfic que alimenta la voluntat política dels seus membres. El seu mateix nom ho diu: segueix l’humanisme. Si volem ser rigorosos, hauríem de definir aquest corrent filosòfic, però fer-ho ara seria llarg i intentar discernir com es manifesta exactament en aquest partit, complicat. A més, segons podem veure al seu web, es veu que el moviment humanista internacional s’inicia a partir de l’obra d’un tal Silo, que propugnava un nou humanisme que és perfectament definit al document humanista que escriví, en forma de manifest, el 1993. En qualsevol cas, sense mirar-me això en deteniment (però puc dir que té ecos d’un cert espiritualisme), jo em centro en els aspectes més polítics, per això em puc limitar a dir que la base de l’humanisme és centrar tota discussió i tot interès en l’home, entès com a ésser natural i comprès en profunditat antropològica. I això com es manifesta en el Partit Humanista? Només hem de veure com es defineix i què defensa:

Des de la base humanista, el partit vol crear les condicions necessàries perquè l’home es pugui desenvolupar de manera integral. I això només es pot fer afavorint la llibertat i entenent-la segons la tradició històrica de l’humanisme. El tot social ha de ser organitzat de manera que s’evitin contradiccions i conflictes. Segons això, està clar que, ara com ara, l’ordre econòmic imperant és violent en contra de l’expressió natural de l’ésser humà, i el sistema polític també és violent perquè impedeix que tots els éssers humans, en la seva faceta social, puguin participar de l’organització que ha d’afavorir que puguin viure lliurement i en pau. De fet, la democràcia formal actual, com és normal en les posicions dels partits petits, és vista com a degenerada, però, a més, ideològicament parlant en sentit ampli, se la considera allunyada de la democràcia pura (és el mateix que diu el grup de Democracia Real YA).
La posició del Partit Humanista és, doncs, la de regenerar la democràcia i, com a sistema social general, humanitzar tota la societat. Això transcendeix no només l’actual configuració social, sinó també l’actual mentalitat. En aquest sentit, el seu pensament l’articulen a partir dels diversos àmbits, diguem-ne així, socials, i ho defensen des d’un punt de vista democràtic en la seva màxima i pura expressió. Igual com fa el Partit Pirata pel que fa a l’ús d’internet i les llibertats humanes, però encara més estés, com ara pel que fa a serveis públics universals i de qualitat, a l’ecologisme o altres.

Tot això ens porta a veure que segurament podríem posar l’etiqueta de “progressista” aquest partit i que els seus posicionament no estan dirigits expressament a gestionar la societat ni a aspectes concrets, sinó a la manera com veure la societat, com guiar les relacions entre individus i entre aquests i la societat en el seu conjunt, i com encarar la situació actual del món. Evidentment, està clar, aquest pensament, alimentat per uns ideals, es manifesta, és cert, en posicionaments orientats a defensar una forma concreta dels diversos àmbits socials tal i com estan instituïts.
El Partit Humanista, per tant, per la seva realment forta càrrega filosòfica (tot i que és lògic pensar que alguna gent del partit hi és només perquè s’identifica amb els posicionament del partit quan aquest corrent filosòfic es materialitza en coses més pràctiques, però també indica que hi ha d’haver afinitat ideològica), no sembla un partit gaire clàssic. És alternatiu, és cert, però tampoc no sembla que en faci bandera. El que el partit defensa s’acosta més a una postura moral de base democràtica. Teòricament la classe política, que es diu democràtica, ja hauria d’orientar tota la seva acció segons aquells ideals i principis, però, com que això no és així, el Partit Humanista es contraposa a l’ordre social tal i com està ara. No emet crits de guerra, diguem-ne així, sinó que a mi em fa més la impressió que té un posicionament més aviat intel·lecual contrari als missatges oficials que sempre van arribant al conjunt de la societat i que, per la seva naturalesa corrompuda, la deshumanitzen i, conseqüentment, la desarticulen perquè els éssers humans no s’identifiquen entre ells com a tals.

Així doncs, el Partit Humanista no té realment un programa polític i la seva idea de gestió de la societat sembla poc realista (des del punt de vista formalista) però té un fonament ideològic que la justifica i que es pot expressar per diversos mitjans que normalment el partit planteja de forma genèrica com a formes d’acció i com si haguessin d’estar ja en pràctica en una societat alternativa. Això dóna al partit, potser, un toc una mica utòpic, encara que tot el que diu és prou lloable i jo ho considero ben fonamentat en l’essència democràtica, com ara pel que fa a llibertats civils i drets socials i humans.
En aquest rèt0l català de la campanya per a les generals de 2008, del qual he de dir que té prou bona estètica, veiem, per les propostes que podem llegir del text central, l’exemplificació d’aquesta filosofia que, com he esmentat més amunt, caracteritza el partit: no són fites específiques ni formals concretades en un aspecte de la “lluita” política a la qual estem tan acostumats (com el pacte fiscal, l’Estatut en el seu moment, el corredor mediterrani o altres), sinó postulats pel que fa a accions i posicionaments que transmeten uns valors democràtics que s’haurien de notar en la seva realització a la vida real i pràctica. Aquells àmbits en els quals s’hauria de manifestar aquesta filosofia en el seu vessant sociopolític són alguns dels aspectes generals enumerats a l’anunci o algun element també més ampli estructural (com la banca ètica, per exemple) que tot sovint és l’oposat al que existeix actualment.

Aquest partit es podria considerar idealista. Però, a més, sabent que en allò que usualment hom anomena “la vida real” les pràctiques i formes polítiques i ideològiques han creat ja un subsistema de funcionament propi, sembla que la manera de presentar-se el partit no hi tingui cabuda, per la qual cosa hom podria pensar que també és utòpic. Però, repeteixo, al meu entendre no ho és tant perquè sigui idealista (també ho és, en aquest sentit, el Partit Pirata), sinó perquè el funcionament real del sistema polític exerceix una forta coerció sobre el desenvolupament del Partit Humanista. Però no hem d’oblidar també que, certament, aquesta formació política no té un programa clàssic ni sembla fixar un model organitzatiu de societat (igual com fa el Partit Pirata i Escons en Blanc, en aquest darrer cas en un sentit purament negatiu), només defensa un marc sociopolític general de referència, ferm i cohesionat a partir de l’essència democràtica, en el qual basar les relacions socials tant col·lectives i organitzades com les individuals, però evidentment aquest marc s’ha d’expressar a través d’elements organitzatius més definits (que no concrets) però amplis.
En certa manera, es pot dir que propugnen el naixement d’una nova (o potser renovada) societat que no accepti les directrius d’un sistema com l’actual que consideren violent. I heu d’entendre “violent”, des del punt de vista humanista, no com agressiu o que faci ús de la força, sinó com a repressiu o contrari a satisfer les necessitats humanes expressades en una societat harmònica en què destacarà el valor de l’ésser humà no només com a mitjà sinó també com a fi per se. Això és just l’oposat de la filosofia liberal economicista que legitima el capitalisme. A propòsit d’això, podeu veure aquest espot de la campanya electoral de 2008 com a darrera cosa que diré d’aquest partit abans de fer una última observació de com miren els partits grans als petits.

Si vau veure el Polònia de dimecres 26 d’octubre (aquell dia el van canviar de data), al final del programa va venir en Duran i Lleida de debò com a convidat i va deixar anar al “president” que calia fer un discurs més positiu perquè si no fins i tot el Partit Humanista els podria atrapar (en vots). Aquí ho podeu veure. El cert és que no sé si això també ho escriuen els guionistes (en principi, sí) o ho diu el mateix Duran, però en tot cas pronunciat per l’autèntic Duran dóna una dimensió més real a la subtilesa (però incisiva) de les paraules: és una absoluta desconsideració pel que fa a altres partits polítics, especialment els petits, que sovint estan més al marge del sistema institucionalment constituït, però que igualment no fan altra cosa que recollir les demandes legítimes de part de la ciutadania. És com si volgués dir, i realment per la postura que sempre presenta CiU (la de debò) així ho sembla, que els partits petits (i a vegades els no tan petits) estan fets d’escòria i no estan a l’altura d’un partit com Convergència. És evident que, pel que fa a vots i influència real sobre la vida política, no hi ha punt de comparació entre un i l’altre, però aquestes paraules denoten un cop més que el sistema comença a estar corromput perquè els polítics, els qui ja estan dins de la dinàmica perversa generada i els que són membres de l’organització partitocràtica, es creuen amos del sistema i pensen que estan per sobre de la resta de ciutadans.
Això em porta a creure que és en situacions com aquesta, davant de missatges com aquest que indirectament transmet Duran, que cal realment la tasca d’informació, per dir-ho d’alguna manera, o de despertar consciències i de socialització política que duu a terme el moviment ciutadà del 15-M o el mateix partit que ha estat objecte de reflexió en aquest escrit, ja que per la filosofia que transmet es pot deduir que clama per una democràcia oberta, participativa i inclusiva que no sigui patrimonialitzada per les classes dominants. I, sobretot, que no perdi el nord a l’hora de prendre decisions; és a dir, que l’argumentació de les polítiques sigui sòlida i no ignorin mai els principis pels quals s’han pres.