Drets (per a homosexuals) universals

El comissari europeu dels Drets Humans del Consell d’Europa, el senyor Hammarberg, va demanar fa uns mesos als governs europeus que actuessin contra les postures homòfobes en ocasió de la presentació d’un informe pel que fa a la situació de les persones homosexuals i transsexuals als estats europeus, informe que es va presentar junt amb una guia d’estàndards europeus per combatre la discriminació (aquest altre informe no està penjat). Público va publicar un article d’opinió seu sobre la qüestió, que el diari Ara de manera semblant també va reproduir setmanes abans.
Aquest informe es publica coincidint també amb l’aprovació per part del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, el passat dia 17 de juny, d’una moció de condemna de qualsevol acte discriminatori i violent per raó d’orientació sexual i identitat de gènere. És el primer cop que un organisme de l’ONU es pronuncia en aquest sentit.

Aprofito l’avinentesa no per donar la raó al comissari europeu, que la té, sinó per fer el meu comentari personal sobre com s’haurien de considerar els drets de les persones homosexuals, la qual cosa implica que hauré de fer consideracions sobre el moviment homosexual, l’heterosexisme i la democràcia.

Crec que la democràcia comet un cras error quan pretén fer lleis per a sectors de la població distingits per criteris que no són d’utilitat pública. No hi ha drets específics per a homosexuals, simplement hi ha drets, que són inherents a l’ésser humà. Reconèixer, a més, els humans pel que són i deixar que desenvolupin lliurement la seva personalitat i les seves capacitats és allò en què consisteix la dignitat humana. Distingir, per tant, els homosexuals d’aquesta manera continua sent, en el fons, un discurs discriminatori que parteix, sociològicament parlant i al meu entendre, de la tradició heterosexista, però articulat en sentit contrari.
El problema deriva de la consideració sociopolítica que es fa de l’homosexualitat enfront de l’heterosexualitat, i també a l’inversa. Amb això vull dir que una cosa és que siguin diferents, i una altra és que estiguin diferenciats. Són diferents en la mesura que tothom té la seva ànima personal, les seves actituds i forma part d’uns cercles socials determinats; i estan diferenciats perquè, expressament o no, socialment hom s’hi aproxima de maneres diferents, no des d’un mateix angle. És a dir: en la comunió harmoniosa de diferències es troba la igualtat, igualtat que ha de ser perseguida socialment, i per fer-ho, per tant, no s’ha de partir d’un criteri que separi diverses realitats o exageri les diferències entre aquests cercles socials a què em referia (hetero i homo) per buscar -diria jo- una igualtat artificiosa, sinó que cal partir d’un criteri general englobador (per exemple, ser ciutadà) per tal de no posar “etiquetes” (almenys oficialment) a la gent ni a grups de gent i per tal de respectar al màxim la dignitat humana. Des d’aquest punt de vista, la igualtat civil i la igualtat jurídica estan implícites en el reconeixement social. Els drets són universals en la mesura que no hi incideixen discerniments qualitatius discriminatoris ni judicis valoratius esbiaixats. 

Aquest argument que acabo d’esgrimir penso que parteix del més pur sentit democràtic d’igualtat i, fins i tot, d’humanisme. És quelcom, crec, que els governs haurien de tenir en compte a l’hora de fer legislació, ja que no té sentit fer lleis específiques per a homosexuals i transsexuals (llevat quan es tracti de prevenir l’homofòbia, i per això, de fet, ja existeixen en els estats més democràtics les lleis antidiscriminació, però, ja dic, en els “més democràtics”, d’aquí la raó de ser de l’informe més amunt citat), i també penso que ho hauria de tenir en compte la mateixa comunitat LGTB, sobretot des dels col·lectius oficials del moviment, sovint mercantilitzat. No hi ha dos mons diferenciats, l’hetero i l’homo, igual com no hi ha els mons dels negres i dels blancs; aquí, en una autèntica democràcia (o, si voleu, en una democràcia radical), tothom és igual des del punt de vista de consideració social general, per això partir de criteris que distingeixen és negatiu pel fet de ser discriminatori, encara que no hi hagi voluntat perniciosa.

Així doncs, crec que els estats no han de fer, per exemple, lleis de matrimoni per a persones homosexuals, simplement han de procurar que les lleis que ja existeixen (que, és cert, per herència històrica són heteronormatives) facin referència a tothom, perquè aquest tothom té la qualitat de ser ciutadà i, a la vegada, ésser humà, no heterosexual ni homosexual. Qualsevol persona que vulgui viure amb algú altre i formar una família, ha de fer-ho constar a la burocràcia i punt, perquè és la seva volutat personal i és un dret social. De fet, usualment en diem “llei de matrimoni homosexual”, però és cert que no és especial per a aquestes persones, sinó que generalment s’eliminen les implicacions heterosexistes: és el que es va fer a Espanya amb la Llei 13/2005 de modificació del Codi Civil en matèria matrimonial, ja que va deixar d’estar limitada a persones de sexe diferent. És a dir, la “llei de matrimoni homosexual” no és res més que una llei que modificava l’actual legislació matrimonial per tal que no fos discriminatòria.
Malgrat aquest exemple, hi ha mesures que es fan des d’una lògica orientada exclusivament a les persones LGTB (per cert, observació: això és una simple etiqueta banal), i no hauria de ser així. Sinó que, com en l’exemple anterior, les lleis i pràctiques socials no s’han de fer pensant només en els heterosexuals. De fet, aquesta és la veritable homofòbia social, no només l’actitud d’odi d’un individu intolerant, sinó centrar la normalitat social en els valors i pràctiques heterosexuals, que sovint van acompanyats de masclisme.
Aquesta postura la puc defensar també, tot i que no crec que sigui necessari perquè penso que el sentit d’igualtat que vull transmetre és prou transparent, des de la realitat pràctica: no té sentit que ara als homosexuals se’ls reconegui el dret d’unió civil simple, que després tinguin drets d’herència, que després puguin casar-se igual que els altres, i que, finalment, com si fos un reconeixement per la seva bona actitud o, pitjor, un premi, puguin adoptar. Simplement ja han de poder fer el mateix que els altres, sense privacions ni prohibicions explícites o implícites, perquè depèn de la seva voluntat, perquè no han de demanar permís als altres i perquè un estat democràtic ha d’equiparar, per principis, els drets i deures de tots els ciutadans. Com a exemple, vegeu aquest spot en anglès i gaèlic de l’associació irlandesa Marriage Equality, en què un home passa casa per casa per demanar a tothom permís per poder contraure matrimoni amb la seva promesa.

Veritat que és, per a la majoria de vosaltres, una situació inversemblant, que un home demani als altres si es pot casar amb la seva promesa? És absurd que això s’hagi de fer, perquè, repeteixo, per proïsme cal reconèixer la dignitat de totes les persones.

I encara ho exemplifico més, perquè vegeu realment com una actitud teòricament positiva envers els drets dels homosexuals també pot ser negativa: el govern escocès recentment ha informat que està sondejant la població per saber si es posiciona a favor del matrimoni igualitari entre heterosexuals i homosexuals a fi de permetre’l, cosa que va prometre electoralment. Possiblement ho complirà, però tot depèn del que surti d’aquest procés obert que ha anomenat de “consulta” i que va presentar oficialment. Tothom pensarà “oh, això està molt bé, és esplèndid!”. Doncs, no exactament. Sens dubte és positiu a la pràctica i aparentment no transpua una actitud homòfoba… Però això no és del tot cert: com he dit més amunt, el govern escocès està fent una distinció entre dos tipus de ciutadans, cosa que és discriminatòria, i restringeix un dret social tan important com el de matrimoni a un sector de la població, a la vegada que deixa, en certa manera, al conjunt de la població la facultat de decidir si ampliar aquest dret o no. Com heu vist a l’esquetx, això és absurd.
El govern escocès actua (com fan, de fet, pràcticament tots els estats democràtics) sense una veritable valoració dels drets universals. És més, la lògica que segueix el govern escocès parteix d’un sentiment inconscient de superioritat social heterosexual, l’heterosexisme: això és el que crea “homofòbia invisible”, això és el que de debò cal combatre. El govern escocès i tots els del món (bé, almenys els democràtics), reitero que han d’aprovar tota legislació igualitària, sense entrellats polítics, i no cal ni tan sols que ho justifiquin àmpliament, simplement és una qüestió d’ètica i dignitat humana, és una qüestió inherent a la consideració social que es fa de tot ciutadà en democràcia. Per això mateix és averrant que existeixi realment legislació contrària, conscientment discriminatòria en el sentit més negatiu possible, als homosexuals, com per exemple la llei Don’t ask, don’t tell, que el dia 20 de setembre va ser derogada (com ja vaig informar). I per això mateix és excepcionalment greu que ara els republicans vulguin reintroduir aquesta mesura, així com que tinguin intenció de promoure referèndums per prohibir expressament als homosexuals de casar-se.

Per anar acabant, només em falta parlar de la posició que ha de prendre la comunitat LGTB per tal d’aconseguir aquests drets universals sense distinció ni discriminació. De primer, cal saber que la política que algunes organtizacions LGTB duen a terme procura crear expressament una imatge determinada, fins i tot vendre-la. Sembla que, en comptes de buscar la integració (ja que això també és necessari junt a la igualtat per tal d’aconseguir la plena normalització), busquin crear una mena d'”identitat social” especial per a homosexuals, la qual cosa, portada a l’extrem, també és discriminatori. No dic que no existeixi realment una identitat homosexual, però existeix  en tant que identitat sociohistòrica del moviment d’alliberament sexual, és l’herència cultural i l’esperit de lluita hereu, sobretot, dels anys setanta; en aquest cas ho criticava perquè comporta, no diré un estil de vida, però sí unes tendències socials determinades, unes pràctiques sovint artificiosos i a vegades uns costums guiats pel mercat. Els homosexuals i transsexuals no porten un codi de barres que els distingeixi, ni han de procurar portar-lo, excepte quan cal fer realment la revolució per aconseguir respecte social, com va passar a Stonewall.

Per concloure, agraeixo al comissari Hammarberg les seves declaracions i els seus informes. I, d’aquesta situació exposada, en dono la culpa en part als estats, que són els que apliquen les polítiques, de matriu heteronormativa, perquè les polítiques, com és ben sabut, poden marcar caràcter, en aquest cas heterosexista. Dono la culpa també a totes les persones que es deixen seduir per idees simples i simplificadores pel que fa a altres persones i no saben entendre la realitat humana global i autèntica; i a aquelles persones, tant homosexuals com heterosexuals, que els agrada defugir les seves responsabilitats socials o aquelles que no semblen, en realitat, buscar la integració de tots. I també he de donar la culpa, sobretot, a les entitats i persones que, per pura ignorància, continuen mostrant aversió envers els homosexuals, la qual cosa crea homofòbia, i, com és evident, l’homofòbia és el greu escull social a superar abans no aconseguir la normalització.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 26 Novembre 2011, in Homosexualitat, Societat, Valoració and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: