Monthly Archives: Desembre 2011

Infobloc: recés de festes

Estimats lectors,

Permeteu-me que durant aquestes vacances del solstici d’hivern i de cap d’any em prengui un petit descans de quinze dies. Tinc, de fet, algunes entrades preparades per a la publicació, però igualment de tant en tant va bé descansar una mica i organitzar les coses. A més, com de costum quan hom està a la universitat, les vacances s’han de destinar a fer feina i treballs exigits. D’altra banda, no sé si vosaltres sortiríeu de vacances i potser no us ho podríeu llegir. Si us quedeu per casa, potser podeu aprofitar per llegir-vos entrades antigues que encara no hàgiu consultat.

Per any nou, tornaré a ser aquí. Fins llavors, bones festes!

 

 

Ectòrix

Retorn al masclisme?

Ja fa un temps que he estat sentint o llegint, sempre provinent dels mitjans de comunicació oficials i generals, una cosa que d’una banda em sobta però d’altra banda trobo normal, i en qualsevol cas és molt interesant: el masclisme torna a resorgir com a postura social i actitud en les relacions socials. Sobre aquesta premissa, donaré la meva opinió i deixaré anar les meves reflexions.

Es diu que la crisi fa recuperar valors antics, el patriarcat tradicional en l’organització de la família i el masclisme com a valor en les relacions interpersonals.
Això vol dir, en el primer cas, la figura del pater familias com a gestor i organitzador de la casa i de la família, una família on la dona també sap què li toca fer. I això és així perquè la crisi fa revaloritzar els vincles familiars, la solidaritat familiar, i aquesta solidaritat només es pot articular en base a aquelles pràctiques sòlides eficaces i que realment són acceptades per la societat. I per “acceptades” vull dir uns valors implícits, sense que necessàriament se’n faci un judici ideològic. Si no fas així, doncs realment no hi podria haver aquest aparent retorn al masclisme, però és així perquè de fons continuaven funcionant aquestes pràctiques.
I en el segon cas, que és el que aquí més interessa, el del masclisme com a actitud relacional en el món social, penso que simplement s’ha trencat l’aparença, perquè sempre hom s’ha socialitzat per uns valors que donaven més importància a l’home. M’explico:

No crec que hi hagi un retorn al masclisme més profund, al sexisme que ho inunda tot, ja que simplement el sexisme sempre ha estat permanentment implícit en el funcionament de la nostra societat, per més que la imatge oficial mostrés una societat més igualitària i es volgués donar importància al feminisme. Però sí que és cert que -penso- existeix un sexisme barroer com a criteri per relacionar-se amb la gent i que encega la racionalitat. Aquest sexisme és la categorització essencial entre atributs masculins i femenins i, a més a més, fer sobresortir realment el sexe com a element principal que ha d’orientar les relacions entre homes i dones. Però, repeteixo, no és nou, és una pràctica social que podem veure perfectament a qualsevol programa fastigós de la MTV o altres de Tele5 i Antena 3 i que envien un missatge contradictori amb la manera com s’hauria de construir la societat.
El que passa és que potser es nota més perquè a partir d’aquest sexisme hi ha un retorn social al que jo anomenaria masclisme romàntic. No em refereixo a qüestions sentimentals, em refereixo al fet que la dona és dona en funció de l’home. Això és així perquè el feminisme ha fracassat i ens volia fer creure que el masclisme ja havia desaparegut quan en realitat no era així. Però el més notori és que ha fracassat perquè en realitat és masclisme: el feminisme és una forma com es manifesta el masclisme: les masclistes són les dones, perquè volen buscar un suposat ideal femení o una dona emancipada emulant els homes. I això és masclisme capgirat impulsat a través d’una mena d’ideologia, una manifestació social del masclisme des del “bàndol” teòricament oposat. No en va es diu que aquest masclisme resorgeix perquè el feminisme recula. És a dir, torna a ser una actitud preponderant per culpa de les dones, de les noies, que retornen als models “tradicionals” i que, en principi, ja haurien d’estar superats. A veure, no em mal entengueu: quan dic que és culpa de les dones, no ho dic com un valor absolut i com si conscientment ho fessin, clar que no. Llavors estaria jo demostrant masclisme. Ho dic com a tendència sociològica, si voleu, quelcom que passa i que es manifesta sobretot a través de les dones perquè, per la dinàmica social, han incorporat els valors masclistes dominants, a la vegada que els homes han accentuat la seva virilitat més vulgar.

Aquesta és la prova més evident que el feminisme ha fracassat i en realitat és un masclisme disfressat, ja que si de debò hagués aconseguit instaurar uns nous valors socials i una nova actitud, no s’hauria esfumat com si res. Era una paret falsa que ha caigut davant de la realitat, i no li ha costat gaire perquè les noies encara tenen (per culpa d’aquest feminisme de cartró pedra) el xip del masclisme, un xip que no es poden treure perquè a la societat capitalista actual interessa el masclisme. I els nois, per descomptat, continuen mantenint la seva superioritat. Només semblava que en algun moment l’actitud dels nois canviés (el diari Ara, per exemple, en un article del dissabte 1 d’octubre esmenta la metrosexualitat com si fos un èxit del feminisme per anar rescant la crosta masclista dels homes, la qual cosa penso que en realitat és una “cursilada”), però no han canviat mai els valors subjacents a la societat, que s’han continuat transmatent i emetien un missatge subliminal que ha quedat com a pauta social (com a exemple, vegeu el primer article que vaig escriure). I aquest feminisme de cartró pedra ha ajudat a tornar a visualitzar els valors masculins, perquè, com he dit més amunt, es construïa en funció de l’home (i, conseqüentment, del masclisme), en comptes de funcionar per l’autonomia social creativa i relacional de les dones i dels homes de ment més oberta.
Per si no queda clar, poso un exemple d’aquesta nostra societat capitalista, que és l’origen real de tots els mals i de totes les desigualtats: la diferenciació de gènere (que deriva de la diferència de sexes) s’ha incorporat, per tant, com a element més en l’entremat de la societat capitalista, un element que segueix en realitat la mateixa lògica de la categorització “tradicional”, però ara presentat com a modern, a vegades apropiat per les mateixes dones i, fins i tot, positiu. Així, per exemple, podeu mirar aquest reportatge on es parla del “capital eròtic” de la dona, que li serveix per aconseguir més llocs de treball. Hi pot haver res més, no només masclista, sinó ja sexista?

Així doncs, penso que la resposta a la pregunta del títol a aquest post és sí, hi ha un retorn al masclisme, però només al masclisme superficial de les relacions socials, només a aquells judicis (o prejudicis) conscients o inconscients sobre els homes i les dones. El masclisme real social sempre ha estat allà (o aquí, entre nosaltres), sempre ha estat present però hem preferit no veure’l.
La crisi n’és la causa? No ho crec. La causa (o, si voleu, millor dit, la culpa) és del mateix feminisme, que ha estat colonitzat pel capitalisme. I el capitalisme s’ha construit sobre la base del que ja articulava la societat, que és el masclisme. La crisi no crec que en la seva dimensió econòmica tingui res a veure amb ser la causa directa d’aquest retorn al masclisme, simplement ha estat un trasbals social molt fort que ha provocat que valors superficials com aquest feminisme de cartró pedra es desfessin.

Per concloure aquest judici crític, sapigueu que des del meu punt de vista l’únic feminisme que val la pena, i l’únic feminisme de debò, és el dels orígens, el que va néixer en la gran època de moviments socials dels anys 60 i 70 (junt amb el moviment negre i el moviment homosexual, fill aquest últim, per cert, del feminisme). Un feminisme que justament estava impulsat per lesbianes, potser per això aquest és l’ideal, perquè sabien guardar les distàncies amb el masclisme hegemònic de la societat heterosexista i heteronormativa.

El dret universal a la salut en perill

La setmana passada ja escrivia, seguint les paraules del president, que les retallades faran canviar la situació social. Amb aquest post, ho concreto en la qüestió sanitària i faré les consideracions pertinents pel que fa als fonaments socials i democràtics (que exposo de manera una mica barrejada) que, parafrajant Mas, ja no tornaran a ser iguals.

Per començar, llegiu aquesta notícia en què es comenta la situació al principal hospital d’Atenes. Es veu que la retallada ha estat del 40% en sanitat, una barbaritat, i encara ha de ser pitjor. Això fa que es visqui una crisi humanitària a Grècia, talment com si es tractés d’un estat tercermundista, perquè el sistema polític s’està dirigint d’una manera poc decent i sempre subjecte a les exigències econòmiques, les quals són filtrades pels mercats, i els mercats no són altra cosa que les entitats financeres. Així es perd l’essència de l’autonomia política, que perd el seu sentit democràtic i és encaminada només per un camí determinat segons es pacte a les altes esferes que es mouen en un espai tècnic allunyat de tota reflexió.

I us preguntareu, segons el que he dit, de quina manera s’està dirigint la política. Doncs us ho explicaré amb l’ajuda dels “Teleñecos”, per fer-ho més senzill: encara que no ho sembli, la manera com s’està fent anar la societat (utilitzar aquest criteri econòmic com a absolut) és exactament igual que l’argument típic de les pel·lícules americanes, sobretot infantils o juvenils, en què un grup d’amics o una família s’enfronta a un dolent molt dolent que és un ric i capitalista fastigós a qui poc l’importen els sentiments i la situació real de la ciutadania. De fet, en l’última pel·lícula dels Muppets (encara no estrenada aquí), el personatge dolent és un magnat del petroli que vol destruir el teatre d’ells. Aquest argument ha fet que la dreta nord-americana acusés els personatges de ser comunistes. La qüestió no és la pel·lícula en si, sinó el fet que les vides dels personatges giren entorn de les decisions i del criteri que pren aquell qui té diners. I això és el mateix que passa ara, però sembla que no n’acabem de ser conscients: la salut de les persones depèn de les decisions que els polítics (que tot sovint també són rics) prenen només des del punt de vista econòmic. I dic “polítics” per entendre’ns, però ja sabeu que ara mateix a Grècia hi ha un govern de tecnòcrates que no ha estat escollit a les urnes.

Aquestes tendències tecnicopolítiques és el que provoca que es visqui una crisi humanitària, perquè l’Estat ha renunciat a mantenir el nivell de benestar, a garantir la plena satisfacció i el lliure exercici dels drets individuals i socials. En aquest cas, es tracta de salut: tenir accés de manera lliure i igualitària als serveis assistencials és un dret social elemental en un estat de benestar. De fet, l’OMS reconeix el dret a la salut com a universal i, com a tal, és una expressió dels drets humans. La salut, per tant, és pública, i les polítiques d’un estat democràtic social i de dret han de garantir el fet de viure plenament la salut, és a dir, el dret a gaudir plenament i expressar de manera òptima aquesta salut. El dret a la salut es pot definir de manera concreta, per tant, com el fet de disposar d’accés garantit a les polítiques que millorin els determinants de salut i a un sistema sanitari universal i de qualitat que assisteixi tots els ciutadans. Els efectes de les retallades, com és ben sabut, redueixen aquests estàndards assistencials i la seva qualitat, per tant no permeten un ple desenvolupament del dret a la salut, el qual, doncs, no està garantit en el màxim grau en què podria estar-ho, de manera que, conseqüentment, s’estan violant els drets humans. Això és, en realitat, molt però que molt greu. I tot s’intenta amagar, aquests principis bàsics que tant ha costat que es realitzessin, des d’una argumentació econòmica infundada que no es basa, de fet, en un criteri democràtic general.

Mentrestant el govern, aliè i inafectat per la situació (perquè, clar, com a bona aristocràcia es manté lluny de la plebs i es manté a la seva esfera superio), mostra també desdeny per l’element ideològic essencial que justifica el sistema formal democràtic: la sobirania popular. Algú ha votat el govern de tecnòcrates que hi governa? No! I, és més, ¿són els tecnòcrates, gent que només mira xifres i marca el rumb d’un estat només en funció d’una sola variable, la gent més adequada per mantenir un govern obert i inclusiu? No, tampoc! Ni a Grècia ni a Itàlia, estat aquest darrer on Monti pensa perllongar el mandat del govern (així, per la cara) fins al 2013.
El capitalisme, estimats lectors, és el que ens està portant cap a aquestes situacions no ja de crisi econòmica, sinó de crisi de supervivència de la democràcia. I cal que resistim.

Ens bombardeixen amb idea que és necessari (és el que vaig escriure a l’anterior post), però en realitat les polítiques d’austeritat, les retallades i la liberalització és tot plegat una mentida, tot és una burda fal·làcia insostenible en termes argumentatius i insostenible també pel que fa la justícia social. Com dic, està marcat un sol camí, però podem prendre’n d’altres. En el sentit del punt de vista econòmic, recomano la lectura d’aquest text on un professor d’economia andalús explica una anècdota que li va passar a classe: un alumne va demostrar “intel·ligència” (va concloure que les polítiqiues neoliberals eren contraproduents). Aquesta anècdota pot ser el punt de partida perquè ens adonem que no és el camí aquest que segueixen els governs europeus el millor, ni és tampoc insalvable, és només una manera d’afavorir els potentats i de menysprear els drets elementals de les persones.

A Catalunya, amb l’argument de salvar el sistema públic, el govern vol introduir el copagament i una assegurança mèdica obligatòria per a rics. I això em porta a parlar ara d’una altra qüestió, de caràcter tècnic també vista amb ulls econòmics i que és contradictori al que no paren de repetir, ja que, com acabo d’exposar al paràgraf superior, el discurs polític és fal·laciós. La cosa és: potser a curt termini estalviaran diners (és la mania neoliberal, només mirar-se el melic i el present immediat, ignorant el futur i el context), però a llarg termini resulta més car. Us poso un exemple: Holanda gastava el 2006 9,6% del PIB en sanitat, i ara té un sistema d’assegurança privada per tota la població, i encara gasta més, el 12%, ben al contrari del que no paren d’afirmar i reafirmar les veus del neoliberalisme.
I encara un altre exemple: diversos estudis (com aquest de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària) assenyalen que, malgrat que pugui faltar evidència empírica, el copagament disminueix la qualitat assistencial, especialment envers els més desafavorits (la qual cosa, per tant, augmenta la desigualtat social) i, a la llarga, surt més car. Recordo que un grup de metges britànic també va presentar un informe en aquest sentit, però no us ho puc referenciar perquè no ho he trobat.

Una darrera consideració que faig a les vistes del que passa: és curiós de veure com totes aquestes mesures que se suposa que han de salvar l’estat del benestar, no tenen sinó un efecte contrari. Sí, ho acabo d’exposar des del punt de vista tècnic, més enllà de les consideracions politicoideològiques que he fet pel que fa l’ús d’un criteri democràtic per analitzar la situació. Però ara especialment em refereixo als efectes negatius sobre la mateixa població, sobretot pel que fa a salut mental: augment de l’angoixa, de les depressions i, en darrera instància, del suïcidi: a Grècia mateix, ha augmentat el percentatge de suïcidis ni més ni menys que un 40%! I això és molt significatiu, és també molt greu. I ho vull remarcar especialment per a aquells que creuen que les mesures d’austeritat s’han de fer, si és que amb el que dit fins ara no han quedat convençuts dels efectes adversos. Suposem, doncs, que realment és necessari retallar serveis, que no hi ha més remei. Entesos. Però la gent, l’experiència ens ho diu, es continua matant, i més. Això vol dir doncs, que si de debò és un mal necessari reduir prestacions, llavors també és inevitable que la gent se suïcidi.
A mi em sembla que creure això és de cínics. A veure, no em mal entengueu, està clar que la crisi general té un efecte sobre l’estat d’ànim de la població (i això és el provoca, o, en tot cas, el que contextualitza, el suïcidi anòmic, com en digué Durkheim), però cal també tenir present que les polítiques que es duen a terme poden orientar els condicionants socials d’una manera o altra, precisament par això es jutja la salut com a dret humà universal. En aquest cas, per tant, reduir els serveis especialitzats en salut el que fa és, d’una banda, no atendre les persones necessitades (en tots els sentits) i, d’altra banda, agreujar la situació d’aquells que per la crisi ja han patit molt, ja que la manca de serveis accentua el malestar emocional i agreuja la situació social perquè no ofereix solució, sinó que, per contra, aquesta reducció de prestacions és una manera d’institucionalitzar -diguem-ho així- el mal de la crisi, i això té un efecte negatiu multiplicador, la qual cosa fa que la gent se senti més desamparada encara del que ho hauria d’estar i percebi caos social. No m’estranyaria gens que, per això, fos més propensa al suïcidi.

 

Jiménez Villarejo / Foto: Europa Press

Per acabar l’exposició, recupero el fil inicial de la transcendència humana i democràtica dels efectes de les retallades: és en aquest sentit últim que he exposat (de les reduccions de prestacions socials), que el jurista espanyol Carlos Jiménez Villarejo (exfiscal anticorrupció de l’Estat i signant d’un manifest en les darreres eleccions en favor d’IU) entén -amb raó- que el govern català viola reiteradament els drets humans pel deteriorament de la situació santària. Per això va deixar anar a la societat civil la idea de presentar una macrodemanda (en forma d’iniciativa penal popular) en contra del govern d’acord amb l’article 542 del Codi Penal, que sentencia que les autoritats han de ser castigades si impedeixen l’exercici dels “drets cívics” (civils i socials). És una proposta que el col·lectiu Dempeus per la salut pública ha tirat endavant amb la voluntat de voler fer una demanda civil contra els càrrecs responsables del govern. Si voleu escoltar de primera persona el que diu Antoni Barberà, representant d’aquesta associació, sobre això que he exposat i altres qüestions sobre la sanitat recomano escoltar aquesta entrevista que el senyor Miravitllas li féu a COMRàdio.
Certament postures polítiques com les que manifesta el govern el que fan és, com diu Villarejo i com jo mateix defenso en cada una de les entrades que escric en el bloc, soscavar els fonaments de la democràcia. És per això que l’exfiscal va dir que Boi Ruiz, per les declaracions que va fer en què afirmava que la salut és privada i cadascú és responsable del seu estat personal (el mateix argument, per cert, que utilitzen els ultraliberals i neoconservadors d’EUA), no mereixia estar en un govern democràtic per contradir, precisament, les postulacions dels drets humans tal i com les presenta l’ONU i que són, de fet, per tots acceptades.