El dret universal a la salut en perill

La setmana passada ja escrivia, seguint les paraules del president, que les retallades faran canviar la situació social. Amb aquest post, ho concreto en la qüestió sanitària i faré les consideracions pertinents pel que fa als fonaments socials i democràtics (que exposo de manera una mica barrejada) que, parafrajant Mas, ja no tornaran a ser iguals.

Per començar, llegiu aquesta notícia en què es comenta la situació al principal hospital d’Atenes. Es veu que la retallada ha estat del 40% en sanitat, una barbaritat, i encara ha de ser pitjor. Això fa que es visqui una crisi humanitària a Grècia, talment com si es tractés d’un estat tercermundista, perquè el sistema polític s’està dirigint d’una manera poc decent i sempre subjecte a les exigències econòmiques, les quals són filtrades pels mercats, i els mercats no són altra cosa que les entitats financeres. Així es perd l’essència de l’autonomia política, que perd el seu sentit democràtic i és encaminada només per un camí determinat segons es pacte a les altes esferes que es mouen en un espai tècnic allunyat de tota reflexió.

I us preguntareu, segons el que he dit, de quina manera s’està dirigint la política. Doncs us ho explicaré amb l’ajuda dels “Teleñecos”, per fer-ho més senzill: encara que no ho sembli, la manera com s’està fent anar la societat (utilitzar aquest criteri econòmic com a absolut) és exactament igual que l’argument típic de les pel·lícules americanes, sobretot infantils o juvenils, en què un grup d’amics o una família s’enfronta a un dolent molt dolent que és un ric i capitalista fastigós a qui poc l’importen els sentiments i la situació real de la ciutadania. De fet, en l’última pel·lícula dels Muppets (encara no estrenada aquí), el personatge dolent és un magnat del petroli que vol destruir el teatre d’ells. Aquest argument ha fet que la dreta nord-americana acusés els personatges de ser comunistes. La qüestió no és la pel·lícula en si, sinó el fet que les vides dels personatges giren entorn de les decisions i del criteri que pren aquell qui té diners. I això és el mateix que passa ara, però sembla que no n’acabem de ser conscients: la salut de les persones depèn de les decisions que els polítics (que tot sovint també són rics) prenen només des del punt de vista econòmic. I dic “polítics” per entendre’ns, però ja sabeu que ara mateix a Grècia hi ha un govern de tecnòcrates que no ha estat escollit a les urnes.

Aquestes tendències tecnicopolítiques és el que provoca que es visqui una crisi humanitària, perquè l’Estat ha renunciat a mantenir el nivell de benestar, a garantir la plena satisfacció i el lliure exercici dels drets individuals i socials. En aquest cas, es tracta de salut: tenir accés de manera lliure i igualitària als serveis assistencials és un dret social elemental en un estat de benestar. De fet, l’OMS reconeix el dret a la salut com a universal i, com a tal, és una expressió dels drets humans. La salut, per tant, és pública, i les polítiques d’un estat democràtic social i de dret han de garantir el fet de viure plenament la salut, és a dir, el dret a gaudir plenament i expressar de manera òptima aquesta salut. El dret a la salut es pot definir de manera concreta, per tant, com el fet de disposar d’accés garantit a les polítiques que millorin els determinants de salut i a un sistema sanitari universal i de qualitat que assisteixi tots els ciutadans. Els efectes de les retallades, com és ben sabut, redueixen aquests estàndards assistencials i la seva qualitat, per tant no permeten un ple desenvolupament del dret a la salut, el qual, doncs, no està garantit en el màxim grau en què podria estar-ho, de manera que, conseqüentment, s’estan violant els drets humans. Això és, en realitat, molt però que molt greu. I tot s’intenta amagar, aquests principis bàsics que tant ha costat que es realitzessin, des d’una argumentació econòmica infundada que no es basa, de fet, en un criteri democràtic general.

Mentrestant el govern, aliè i inafectat per la situació (perquè, clar, com a bona aristocràcia es manté lluny de la plebs i es manté a la seva esfera superio), mostra també desdeny per l’element ideològic essencial que justifica el sistema formal democràtic: la sobirania popular. Algú ha votat el govern de tecnòcrates que hi governa? No! I, és més, ¿són els tecnòcrates, gent que només mira xifres i marca el rumb d’un estat només en funció d’una sola variable, la gent més adequada per mantenir un govern obert i inclusiu? No, tampoc! Ni a Grècia ni a Itàlia, estat aquest darrer on Monti pensa perllongar el mandat del govern (així, per la cara) fins al 2013.
El capitalisme, estimats lectors, és el que ens està portant cap a aquestes situacions no ja de crisi econòmica, sinó de crisi de supervivència de la democràcia. I cal que resistim.

Ens bombardeixen amb idea que és necessari (és el que vaig escriure a l’anterior post), però en realitat les polítiques d’austeritat, les retallades i la liberalització és tot plegat una mentida, tot és una burda fal·làcia insostenible en termes argumentatius i insostenible també pel que fa la justícia social. Com dic, està marcat un sol camí, però podem prendre’n d’altres. En el sentit del punt de vista econòmic, recomano la lectura d’aquest text on un professor d’economia andalús explica una anècdota que li va passar a classe: un alumne va demostrar “intel·ligència” (va concloure que les polítiqiues neoliberals eren contraproduents). Aquesta anècdota pot ser el punt de partida perquè ens adonem que no és el camí aquest que segueixen els governs europeus el millor, ni és tampoc insalvable, és només una manera d’afavorir els potentats i de menysprear els drets elementals de les persones.

A Catalunya, amb l’argument de salvar el sistema públic, el govern vol introduir el copagament i una assegurança mèdica obligatòria per a rics. I això em porta a parlar ara d’una altra qüestió, de caràcter tècnic també vista amb ulls econòmics i que és contradictori al que no paren de repetir, ja que, com acabo d’exposar al paràgraf superior, el discurs polític és fal·laciós. La cosa és: potser a curt termini estalviaran diners (és la mania neoliberal, només mirar-se el melic i el present immediat, ignorant el futur i el context), però a llarg termini resulta més car. Us poso un exemple: Holanda gastava el 2006 9,6% del PIB en sanitat, i ara té un sistema d’assegurança privada per tota la població, i encara gasta més, el 12%, ben al contrari del que no paren d’afirmar i reafirmar les veus del neoliberalisme.
I encara un altre exemple: diversos estudis (com aquest de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària) assenyalen que, malgrat que pugui faltar evidència empírica, el copagament disminueix la qualitat assistencial, especialment envers els més desafavorits (la qual cosa, per tant, augmenta la desigualtat social) i, a la llarga, surt més car. Recordo que un grup de metges britànic també va presentar un informe en aquest sentit, però no us ho puc referenciar perquè no ho he trobat.

Una darrera consideració que faig a les vistes del que passa: és curiós de veure com totes aquestes mesures que se suposa que han de salvar l’estat del benestar, no tenen sinó un efecte contrari. Sí, ho acabo d’exposar des del punt de vista tècnic, més enllà de les consideracions politicoideològiques que he fet pel que fa l’ús d’un criteri democràtic per analitzar la situació. Però ara especialment em refereixo als efectes negatius sobre la mateixa població, sobretot pel que fa a salut mental: augment de l’angoixa, de les depressions i, en darrera instància, del suïcidi: a Grècia mateix, ha augmentat el percentatge de suïcidis ni més ni menys que un 40%! I això és molt significatiu, és també molt greu. I ho vull remarcar especialment per a aquells que creuen que les mesures d’austeritat s’han de fer, si és que amb el que dit fins ara no han quedat convençuts dels efectes adversos. Suposem, doncs, que realment és necessari retallar serveis, que no hi ha més remei. Entesos. Però la gent, l’experiència ens ho diu, es continua matant, i més. Això vol dir doncs, que si de debò és un mal necessari reduir prestacions, llavors també és inevitable que la gent se suïcidi.
A mi em sembla que creure això és de cínics. A veure, no em mal entengueu, està clar que la crisi general té un efecte sobre l’estat d’ànim de la població (i això és el provoca, o, en tot cas, el que contextualitza, el suïcidi anòmic, com en digué Durkheim), però cal també tenir present que les polítiques que es duen a terme poden orientar els condicionants socials d’una manera o altra, precisament par això es jutja la salut com a dret humà universal. En aquest cas, per tant, reduir els serveis especialitzats en salut el que fa és, d’una banda, no atendre les persones necessitades (en tots els sentits) i, d’altra banda, agreujar la situació d’aquells que per la crisi ja han patit molt, ja que la manca de serveis accentua el malestar emocional i agreuja la situació social perquè no ofereix solució, sinó que, per contra, aquesta reducció de prestacions és una manera d’institucionalitzar -diguem-ho així- el mal de la crisi, i això té un efecte negatiu multiplicador, la qual cosa fa que la gent se senti més desamparada encara del que ho hauria d’estar i percebi caos social. No m’estranyaria gens que, per això, fos més propensa al suïcidi.

 

Jiménez Villarejo / Foto: Europa Press

Per acabar l’exposició, recupero el fil inicial de la transcendència humana i democràtica dels efectes de les retallades: és en aquest sentit últim que he exposat (de les reduccions de prestacions socials), que el jurista espanyol Carlos Jiménez Villarejo (exfiscal anticorrupció de l’Estat i signant d’un manifest en les darreres eleccions en favor d’IU) entén -amb raó- que el govern català viola reiteradament els drets humans pel deteriorament de la situació santària. Per això va deixar anar a la societat civil la idea de presentar una macrodemanda (en forma d’iniciativa penal popular) en contra del govern d’acord amb l’article 542 del Codi Penal, que sentencia que les autoritats han de ser castigades si impedeixen l’exercici dels “drets cívics” (civils i socials). És una proposta que el col·lectiu Dempeus per la salut pública ha tirat endavant amb la voluntat de voler fer una demanda civil contra els càrrecs responsables del govern. Si voleu escoltar de primera persona el que diu Antoni Barberà, representant d’aquesta associació, sobre això que he exposat i altres qüestions sobre la sanitat recomano escoltar aquesta entrevista que el senyor Miravitllas li féu a COMRàdio.
Certament postures polítiques com les que manifesta el govern el que fan és, com diu Villarejo i com jo mateix defenso en cada una de les entrades que escric en el bloc, soscavar els fonaments de la democràcia. És per això que l’exfiscal va dir que Boi Ruiz, per les declaracions que va fer en què afirmava que la salut és privada i cadascú és responsable del seu estat personal (el mateix argument, per cert, que utilitzen els ultraliberals i neoconservadors d’EUA), no mereixia estar en un govern democràtic per contradir, precisament, les postulacions dels drets humans tal i com les presenta l’ONU i que són, de fet, per tots acceptades.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 10 Desembre 2011, in Consideracions polítiques, Política, Valoració and tagged , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 9 comentaris.

  1. Coincideixo amb el que dius i amb Jimenez Villarejo, com no!Cal dur a Boi Ruiz davant els tribunals, doncs és evident que dinamitar la sanitat pública no pot sortir impune!

  2. Ara no estic gaire al cas de com avança la situació, però segur que serà difícil que arribi als tribunals, tot i que de debò noto en l’ambient que hi ha certa aversió envers aquest conseller. Tant de bo portessin en Puig també davant d’un jutge com a imputat.

  1. Retroenllaç: El dret universal a l’educació en perill « El principi de…

  2. Retroenllaç: Retorn al passat: el (neo)liberalisme a l’Espanya popular « El principi de…

  3. Retroenllaç: Es presenta la IPP per defensar el sistema de sanitat català « El principi de…

  4. Retroenllaç: Atendre o no atendre irregulars, aquesta no és la qüestió « El principi de…

  5. Retroenllaç: Infobloc: 101 articles i vacances « El principi de…

  6. Retroenllaç: Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou « El principi de…

  7. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: