Retorn al masclisme?

Ja fa un temps que he estat sentint o llegint, sempre provinent dels mitjans de comunicació oficials i generals, una cosa que d’una banda em sobta però d’altra banda trobo normal, i en qualsevol cas és molt interesant: el masclisme torna a resorgir com a postura social i actitud en les relacions socials. Sobre aquesta premissa, donaré la meva opinió i deixaré anar les meves reflexions.

Es diu que la crisi fa recuperar valors antics, el patriarcat tradicional en l’organització de la família i el masclisme com a valor en les relacions interpersonals.
Això vol dir, en el primer cas, la figura del pater familias com a gestor i organitzador de la casa i de la família, una família on la dona també sap què li toca fer. I això és així perquè la crisi fa revaloritzar els vincles familiars, la solidaritat familiar, i aquesta solidaritat només es pot articular en base a aquelles pràctiques sòlides eficaces i que realment són acceptades per la societat. I per “acceptades” vull dir uns valors implícits, sense que necessàriament se’n faci un judici ideològic. Si no fas així, doncs realment no hi podria haver aquest aparent retorn al masclisme, però és així perquè de fons continuaven funcionant aquestes pràctiques.
I en el segon cas, que és el que aquí més interessa, el del masclisme com a actitud relacional en el món social, penso que simplement s’ha trencat l’aparença, perquè sempre hom s’ha socialitzat per uns valors que donaven més importància a l’home. M’explico:

No crec que hi hagi un retorn al masclisme més profund, al sexisme que ho inunda tot, ja que simplement el sexisme sempre ha estat permanentment implícit en el funcionament de la nostra societat, per més que la imatge oficial mostrés una societat més igualitària i es volgués donar importància al feminisme. Però sí que és cert que -penso- existeix un sexisme barroer com a criteri per relacionar-se amb la gent i que encega la racionalitat. Aquest sexisme és la categorització essencial entre atributs masculins i femenins i, a més a més, fer sobresortir realment el sexe com a element principal que ha d’orientar les relacions entre homes i dones. Però, repeteixo, no és nou, és una pràctica social que podem veure perfectament a qualsevol programa fastigós de la MTV o altres de Tele5 i Antena 3 i que envien un missatge contradictori amb la manera com s’hauria de construir la societat.
El que passa és que potser es nota més perquè a partir d’aquest sexisme hi ha un retorn social al que jo anomenaria masclisme romàntic. No em refereixo a qüestions sentimentals, em refereixo al fet que la dona és dona en funció de l’home. Això és així perquè el feminisme ha fracassat i ens volia fer creure que el masclisme ja havia desaparegut quan en realitat no era així. Però el més notori és que ha fracassat perquè en realitat és masclisme: el feminisme és una forma com es manifesta el masclisme: les masclistes són les dones, perquè volen buscar un suposat ideal femení o una dona emancipada emulant els homes. I això és masclisme capgirat impulsat a través d’una mena d’ideologia, una manifestació social del masclisme des del “bàndol” teòricament oposat. No en va es diu que aquest masclisme resorgeix perquè el feminisme recula. És a dir, torna a ser una actitud preponderant per culpa de les dones, de les noies, que retornen als models “tradicionals” i que, en principi, ja haurien d’estar superats. A veure, no em mal entengueu: quan dic que és culpa de les dones, no ho dic com un valor absolut i com si conscientment ho fessin, clar que no. Llavors estaria jo demostrant masclisme. Ho dic com a tendència sociològica, si voleu, quelcom que passa i que es manifesta sobretot a través de les dones perquè, per la dinàmica social, han incorporat els valors masclistes dominants, a la vegada que els homes han accentuat la seva virilitat més vulgar.

Aquesta és la prova més evident que el feminisme ha fracassat i en realitat és un masclisme disfressat, ja que si de debò hagués aconseguit instaurar uns nous valors socials i una nova actitud, no s’hauria esfumat com si res. Era una paret falsa que ha caigut davant de la realitat, i no li ha costat gaire perquè les noies encara tenen (per culpa d’aquest feminisme de cartró pedra) el xip del masclisme, un xip que no es poden treure perquè a la societat capitalista actual interessa el masclisme. I els nois, per descomptat, continuen mantenint la seva superioritat. Només semblava que en algun moment l’actitud dels nois canviés (el diari Ara, per exemple, en un article del dissabte 1 d’octubre esmenta la metrosexualitat com si fos un èxit del feminisme per anar rescant la crosta masclista dels homes, la qual cosa penso que en realitat és una “cursilada”), però no han canviat mai els valors subjacents a la societat, que s’han continuat transmatent i emetien un missatge subliminal que ha quedat com a pauta social (com a exemple, vegeu el primer article que vaig escriure). I aquest feminisme de cartró pedra ha ajudat a tornar a visualitzar els valors masculins, perquè, com he dit més amunt, es construïa en funció de l’home (i, conseqüentment, del masclisme), en comptes de funcionar per l’autonomia social creativa i relacional de les dones i dels homes de ment més oberta.
Per si no queda clar, poso un exemple d’aquesta nostra societat capitalista, que és l’origen real de tots els mals i de totes les desigualtats: la diferenciació de gènere (que deriva de la diferència de sexes) s’ha incorporat, per tant, com a element més en l’entremat de la societat capitalista, un element que segueix en realitat la mateixa lògica de la categorització “tradicional”, però ara presentat com a modern, a vegades apropiat per les mateixes dones i, fins i tot, positiu. Així, per exemple, podeu mirar aquest reportatge on es parla del “capital eròtic” de la dona, que li serveix per aconseguir més llocs de treball. Hi pot haver res més, no només masclista, sinó ja sexista?

Així doncs, penso que la resposta a la pregunta del títol a aquest post és sí, hi ha un retorn al masclisme, però només al masclisme superficial de les relacions socials, només a aquells judicis (o prejudicis) conscients o inconscients sobre els homes i les dones. El masclisme real social sempre ha estat allà (o aquí, entre nosaltres), sempre ha estat present però hem preferit no veure’l.
La crisi n’és la causa? No ho crec. La causa (o, si voleu, millor dit, la culpa) és del mateix feminisme, que ha estat colonitzat pel capitalisme. I el capitalisme s’ha construit sobre la base del que ja articulava la societat, que és el masclisme. La crisi no crec que en la seva dimensió econòmica tingui res a veure amb ser la causa directa d’aquest retorn al masclisme, simplement ha estat un trasbals social molt fort que ha provocat que valors superficials com aquest feminisme de cartró pedra es desfessin.

Per concloure aquest judici crític, sapigueu que des del meu punt de vista l’únic feminisme que val la pena, i l’únic feminisme de debò, és el dels orígens, el que va néixer en la gran època de moviments socials dels anys 60 i 70 (junt amb el moviment negre i el moviment homosexual, fill aquest últim, per cert, del feminisme). Un feminisme que justament estava impulsat per lesbianes, potser per això aquest és l’ideal, perquè sabien guardar les distàncies amb el masclisme hegemònic de la societat heterosexista i heteronormativa.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 17 Desembre 2011, in Masclisme i feminisme, Opinió, Societat and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 8 comentaris.

  1. Un post molt interessant, Ectòrix. Estic molt d’acord amb tu. El masclisme (o sexisme) encara està present a la societat i, de fet, no ha marxat mai. Tal com dius tu, és un masclisme més dissimulat (o de vegades no tant), perquè ja no queda tan bé defensar-lo obertament (com l’homofòbia, podríem dir).

    Et dono tota la raó amb això que hi ha moltes dones ‘masclistes’. Jo mateixa em sorprenc d’actituds o comentaris de noies de la meva edat, escandalosament masclistes i conservadors. Caldria fer que el moviment homosexual i feminista (els interessos dels quals és evident que són força semblants) anessin de la mà per destruir el patriarcat i crear un nou model d’organització social (la tesi genuïna d’aquests moviments). Fer una revolució social de veritat.

    Jo tampoc no crec que la crisi econòmica hagi fet créixer el masclisme. Més aviat la nostra crisi de valors/social ens impedeix superar-lo.

    Bé, aquest és un tema que m’interessa molt. Un altre dia n’hem de parlar més.

  2. Primer de tot, gràcies per comentar!
    Penso que pot ser prou complicat destruir el patriarcat, però per començar crec que, almenys, podem adonar-nos de la simbologia sexista i de les tendències masclistes. Hi haurà coses que segurament no es podran erradicar, altres que són complexes i altres que són difícils d’identificar com a masclistes, per això a vegades també costa tenir un criteri clar sobre la qüestió.
    Realmente jo també ho trobo molt interessant. Escriuré tan aviat com pugui (això vol dir, potser d’aquí uns mesos) de manera més profunda sobre el tema.

  3. Un bon post i un molt bo blog, endavant!

    Però, si m’ho permets, no diria que les dones som les masclistes, més aviat em pronunciaria en el sentit de que el masclisme és una manifestació del patriarcat i aquest, el configuren homes, dones, gent amb poder, gent sense poder, estereotips sexistes i ves sumant una mica de tot. L’empoderament violeta ajudarà a enderrocar el patriarcat i aquest empoderament, el configura, entre d’altres, el moviment feminista, només per això, el feminisme no ha fracassat, ha evolucionat i cal que segueixi evolucionant però no podem responsabilitzar a mitja població dels models que, precisament, empoderen a l’altra meitat.

    Em pregunto si seria, pólíticament correcte dir que els esclaus eren esclavistes? o que els torturats són massoquistes? La resposta és obvia i si amb les dones tothom s’atreveix… algunes (massa) coses no van bé.

    Com a dona no em responsabilitzo d’uns models que no són meus, que m’han imposat i que cada dia, amb d’altres homes i dones, intento canviar.

    Ningú escull el lloc on neix, ni el color de la pell, ni el gènere, en conseqüència, ni la localitat d’orígen, ni el color de la pell, ni el gènere, podem atribuir un tarannà o ideologia o diguen com vulguis: la diversitat inclou ambdós gèneres.

    Sense la força violeta no s’ha avançat, permetem empoderar les dones i després, valorem si són o no són masclistes, mentre no tinguin poder, sense paràmetres iguals i sense igualtat, la meva valoració és que les dones lliures i els homes lliures no són masclistes i que el masclisme és més una qüestió de poder (submissió) que de gènere.

    • Hola Nmia3. Gràcies per comentar! M’alegro que t’agradi el bloc, benvinguda siguis, doncs!

      És interessant el teu comentari, en part estic d’acord amb la teva observació crítica i pròpia del conflicte social de gèneres. És cert que en el fons és una qüestió estructural del patriarcat, però tot i així jo encara faria alguna contracrítica a la teva crítica, contracrítica que, però, em reservo per més endavant quan escrigui de nou sobre el feminisme i el masclisme.
      Jo em referia en aquesta entrada a les pràctiques socials més directes, als valors que transpuen de les relacions socials, i als valors que socialment hem construït que se suposa que són propis de la dona emancipada però que en realitat -jo interpreto- no ho són (aquest darrer aspectes és sens dubte el més controvertit i el que trobo més interessant, i és per això que tot sovint critico el feminisme, en base a la seva simbologia). Potser igualment sobre la qüestió tindrem diversos punts de vista. Per exemple, només hem de veure totes les dones que surten a la tele, tal com he escrit a l’entrada, als programes aquests de “mujeres y hombres” y de “mujer busca esposo” o no sé com es diu, i coses per l’estil: d’una banda, el perfil dels concursants ja és el típic home i la típica dona, i d’altra banda el mateix programa alimenta i impulsa transmetre aquesta imatge.
      Deixo per més endavant, com deia, discutir més sobre la qüestió. De moment, ja t’avanço que properamanet publicaré un article per desgranar justament el comportament masclista o feminista a partir dels personatges de la sèrie de televisió “Sexe a Nova York”.

      Nota: “properament” vol dir potser un mes o més. És que necessito temps, tant per reflexionar com per posar-me a escriure ordenadament.

  1. Retroenllaç: Infobloc: 101 articles i vacances « El principi de…

  2. Retroenllaç: Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou « El principi de…

  3. Retroenllaç: Dia de la Dona: treballadora o “sexy”? | El principi de...

  4. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: