Monthly Archives: gener 2012

Descàrregues (i la seva prohibició) per internet

El parlament d’EUA vol impulsar una llei, anomenada SOPA (Stop Online Piracy Act), per bloquejar pàgines web. Això sens dubte aixeca molta polseguera i té certes repercussions en l’ús d’internet. Aquesta llei va acompanyada per diverses altres, per exemple aquí podeu veure informació més detallada sobre les lleis a EUA, que tenen unes fortes implicacions que trencarien el que en el món real consideraríem principis d’ordenació democràtica. En base a aquesta premissa, sense ser jo un expert en el món d’internet i digital ni en el dret, i conscient de la seva complexitat, puc donar, tanmateix, la meva opinió comentada i puc intentar veure les implicacions de mesures com aquesta.

Per saber situar-nos bé en aquest context d’internet on interfereixen les grans empreses que aparentment defensen la propietat intel·lectual, us enllaço un article de Periodismo Independiente on es fa un esment a les lleis d’EUA i on trobareu enllaços a altres articles interessants sobre internet, per exemple sobre la seva neutralitat. Com bé sabeu, el perill d’aquestes mesures (que és el que passaré a explicar) ha fet que les associacions d’internautes, defensors de drets humans i professors de dret s’hi mostressin en contra, igual com grans gegants d’internet van fer una mena de vaga. El tràmit de la llei a EUA va quedar en suspens, i no sé com està ara la situació, però a Espanya es va aprovar la Llei Sinde (que també es pt dir ara Llei Sinde-Wer), sobre la qual un internauta va fer a Nación Red un comentari sobre el que suposava. Cal dir, però, que una llei no és vàlida fins que no existeixi reglament d’aplicació, i en el cas de la Llei Sinde-Wert realment no existeix, certament seria molt compromès des del punt de vista del dret i de la pràctica d’ús d’internet de tirar endavant una cosa així.

Bé, doncs ara sí que entro en la qüestió, després de totes aquests enllaços d’informació que us he donat. Ja veieu, de primer, que aquesta il·lustració ens indica què hi ha al darrera de tot, i tots ho sabem: els interessos de les corporacions per no “perdre” diners.
Per començar, està clar que l’important d’aquestes lleis és l’ús de la censura a interent, la qual cosa és inconcebible. Això passa també perquè, clar, unes lleis així estan impulsades per una clara mentalitat extremadament liberal (neo-), fetes sota pressió de les empreses i amb una instrumentalització del dret de propietat intel·lectual. Hi ha una cosa que cal saber molt clarament d’aquest dret, i és que si no hi ha enriquiment fent ús d’aquell producte intel·lectual, no es vulnera cap dret d’autor. D’altra banda, és ben sabut que internet és un espai lliure i obert (però segurament hauria de tenir les seves normes, és cert, que no fossin contraproduents ni contradictòries amb el món real no virtual), per això és perfectament lícit l’intercanvi d’informació i l’accés lliure a la cultura, és un dret fonamental, a més. I fixeu-vos que aquestes lleis en certa manera el que fan és responsabilitzar els usuaris i qualsevol internauta (és a dir, nosaltres) d’ajudar la pirateria: què passa, ara resulta que tota la ciutadania és criminal?
Com que aquestes lleis i restriccions limiten el lliure accés al material cultural i controlen els webs i la llibertat d’expressió, està clar que no puc sinó oposar-me a tals restriccions. Sembla, a més, que es consideri que qualsevol acte que es pugui fer a internet és criminal, que qualsevol cosa que hom pugui enviar pot ser nociva. Es consideren els usuaris habituals com a delinqüents, sense atendre al seu dret fonamental a accedir a internet i accedir al coneixement que autònomament requereixen, i sense mostrar la més mínima consideració per la presumpció d’innocència, per això mateix es limita la llibertat d’ús d’internet. Si a la societat real, material i física no acceptaríem una postura per l’estil, que consideraríem una vulneració de les llibertats civils, tampoc no ho hem d’acceptar en l’ús d’internet, ja que és un element més del tot social. Si de debò es vol evitar el que hom pretén, cal, doncs, com he esmentat més amunt, que hom apliqui una legislació lògica i democràtica que asseguri, i no privi, l’accés a internet i el seu lliure ús, la qual cosa justament també asseguraria que no es produïssin excessos ni vulneracions, per culpa del mal ús, dels drets individuals, com ara la privacitat. I si això no ho compleixen les empreses (per exemple, sempre apareixen finestres emergents d’anuncis, i això no està permès de manera general a la societat) ni els individus (per exemple, pedòfils que s’aprofiten de menors), doncs cal que s’apliquin càstigs legals.
En la mesura que això no s’assegura i les propostes legals no fan sinó agreujar la situació per vulnerar un dret fonamental superior com és la lliure expressió i la lliure circulació d’idees, prefereixo que la xarxa sigui un espai desregularitzat i s’hi cometin actes “il·legals” perquè, en realitat, s’està fent un ús legítim de la llibertat.

Així doncs, si fem un traspàs dels principis rectors en la societat no virtual al món virtual, podem observar el trencament d’aquests princpis, atès que, com a democràtics que són, teòricament s’han d’aplicar a tota la societat en general. Observo les implicacions següents:

  1. Vulneració del principi de presumpció d’innocència.
  2. Acte de tancament d’una pàgina web sense supervisió jurídica, per tant sense garanties.
  3. Conseqüentment, es trenca el principi de la divisió de poders: una comissió formada per ordre executiva actua de manera autoritària.
  4. S’aplica la mesura a empreses que tenen seu fora de l’àmbit juridicoadministratiu que correspon a l’estat legislador. És evident que hom no té competències ni dret a aplicar aquesta llei a empreses que actuen en territoris estrangers sobirans. I, si de debò cal aplicar la llei, per què no detenen el “delinqüent” i punt, en comptes de tancar el lloc web?
  5. Sumat a tot això -i de consideració superior a aquest elements-, cal esmentar que l’ONU va reconèixer l’accés a internet dret universal (ja ho vaig dir en una altra entrada a propòsit de l’exposició dels principis del Partit Pirata). Una limitació i un control del tipus proposat per aquestes normes, doncs, vulneraria aquest dret fonamental (corol·lari dels drets humans), la qual cosa vol dir que es vulnerarien la llibertat d’expressió i d’opinió i el dret d’accés a la cultura.

A tot això exposat, també vull afegir que semblaria lògic una regulació a internet, un marc de garanties normals per al seu funcionament i desenvolupament: en la mesura que internet és el costat virtual, immaterial i digitial de la societat, cal que hi actuïn les mateixes normes per tal de regular, doncs, les relacions que s’estableixen en, amb i per aquest mitjà, sense perdre de vista la seva naturalesa oberta i accessible des de tot arreu i d’intercanvi de dades. Ara bé, el problema apareix quan les normes, igual com passa a la societat real, material i física, no s’apliquen decentment i amb bon criteri. I aquest és el cas d’aquestes limitacions que es volen posar.

Poso un exemple d’unes normes correctes: oferir serveis regulats d’accés a la cultura. Això no vol dir que aquestes webs desregulades vulnerin cap llei, sinó que, entenc, el marc general, com he esmentat més amunt, no sembla propici. Per exemple, per què no hauríem de pagar? Ja hi ha webs que ofereixen aquests serveis. Algú potser no hi estarà d’acord, i és que jo mateix he dit que idealment la cultura hauria de ser totalment lliure, però el que cal és pagar pel servei, no per cultura, sense fer-ne abús i d’acord a la lògica general. A més, en la mesura que la cultura hauria de ser lliure, totes aquestes pel·lícules haurien de deixar-se de fer perquè la gran majoria són pura gasòfia mercantil, cosa pròpia del capitalisme. Jo ho defenso dins de l’ordre en el qual ara ens movem, però entenent-lo en les bases i les essències que l’aguanten i el justifiquen. De la mateixa manera com hom va al cinema o pot comprar pel·lícules, també s’hauria d’assegurar un bon accés per internet a pel·lícules i vídeos dins de paràmetres legals que no violin, d’altra banda, drets fonamentals com la lliure expressió. I penso que això ho podrien fer les mateixes empreses distribuïdores i productores (és a dir, MGM, Disney o qualsevol altra), però el problema és que no els interessa, perquè si ho fessin “perdrien” diners perquè no podrien vendre els productes com vulguessin, sinó individualment, la qual cosa certament també garantiria l’accés sense restriccions a la cultura.  No costaria gens, doncs, que en els seus propis webs permetessin de veure pel·lícules a un preu mòdic, en absolut no cal que sigui elevat perquè ja guanyen molts de diners: per exemple, si es vol veure una pel·lícula, doncs cal anar allà, buscar la pel·lícula, introduir el número de compte corrent (o potser crear un compte i que t’ho dedueixin cada mes, no ho sé) perquè cobrin només 1€, per exemple, i finalment a mirar la pel·lícula tranquil·lament. Penso que no hi hauria cap problema a fer això, i estic convençut que tothom estaria diposat a fer-ho i d’aquesta manera quedaria reglamentat. I el mateix es pot aplicar als llibres.
Els governs, com de costum, miren la cosa del revés i ataquen aquells que cometen un suposat acte de pirateria: en comptes de fixar el marc que ha d’englobar internet per assegurar un correcte desenvolupament, incideixen directament en el lliure ús d’internet prohibint el que no han de prohibir, almenys no ho han de prohibir, com dic, fins que no s’asseguri el mateix servei amb garanties.
I sobre aquesta precisió que acabo de dir i tot l’exposat en general, només em falta referenciar-vos el manifest en defensa dels drets fonamentals a internet, que no copio aquí per no densificar el text, però el podeu trobar perfectament aquí, al web de l’Associació d’Internautes.

Un cop exposades aquestes condieracions transcendentals, ara us parlaré una mica de l’estat de la qüestió actual de la lluita per no restringir l’accés a la cultura. Per començar, aquí podeu trobar un interessant i detallat reportatge de juliol de 2007 de Diagonal Web sobre l’expansió del moviment per la cultura lliure, que penso que té el nom, irònic, de “Copyleft“.

Hi ha un jove advocat espanyol especialista en internet i drets de propietat intel·lectual que critica durament la SGAE i les lleis que restringeixen l’ús a internet, així com també els poders econòmics que s’imposen per sobre de la majoria social. Va demostrar en directe la inutilitat de la llei Sinde, només en una hora, si no m’equivoco va ser en el Festival de Sant Sebastià. Se n’ha fet poc ressò, és evident, però aquí us deixo un parell de referències: aquí tal com va sortir a El País, i aquí com ho va informar Tele5. D’altra banda, el diari El Confidencial no fa gaire li va fer una entrevista. I també escriu en un bloc, el qual penso que és molt recomanable perquè ens aclara moltes coses. I, per acabar, aquí us poso un vídeo de la conferència que va oferir a Sant Sebastià, tal com es troba al seu propi bloc:

Anuncis

Els funcionaris són uns privilegiats?

Avui voldria fer un breu comentari entorn de la posició socioeconòmica dels funcionaris, després que des de fa unes setmanes el govern es dediqui a culpar-los de ser responsables de la falta de diners, sigui perquè són uns acomodats o bé perquè tenen un privilegis que altres no tenen.

Per començar, caldria que fes una breu aclariment de què és un funcionari: com el seu nom indica, i en la mesura que treballen en nom del govern com a “representants” de la societat, treballen precisament en benefici de tota la societat. No en va dels empleats públics es diu que són el personal de la funció pública. I això és molt lloable. Depèn del govern també com gestioni les tasques del funcionariat, però sempre és necessària estabilitat i organització administrativa per tal que l’Estat estigui en marxa i per tal que pugui dur a terme totes les seves funcions en benefici de la societat; de fet, el funcionari ve a ser una manera de portar el que l’Estat significa de manera abstracte, per tant allò públic, a peu de terra, amb la relació amb la ciutadania i l’organització de les institucions públiques.
És per això que és incomprensible que el mateix govern, fent de nou gala de la demagògia que el caracteritza, generi imatges fal·lacioses dels funcionaris i estigui interessat a fer un discurs desprestigiador. És absurd que el govern ataqui el mateix fonament que aguanta l’administració, ell mateix està trencant la coherència que hi ha d’haver entre la funció pública del govern i la funció pública de l’administració, ja que una és l’expressió de l’altra. Ambdues coses van juntes, no té sentit que un govern llenci un discurs desprestigiador i digui que el cos funcionarial és massa gran, llevat que, clar, estigui interessat a reduir la presència d’allò públic en la societat i reduir així també, conseqüentment, la mateixa influència governamental, la qual cosa només es pot fer en benefici del sector privat i desarticulant els mecanismes que ofereixen una mínima cohesió entorn d’un bé comú, sigui aquest suposat o no, però que en tot cas és representat per l’Estat per les garanties que ofereix.

Els funcionaris no són uns privilegiats, és clar que no. Tenen el que es mereixen i el que és necessari per al bon fucionament governamental. A vegades fins i tot, com ve sabreu, estan carregats de feina i les instàncies superiors no ajuden gaire a organtizar de manera efectiva les seves funcions (per exemple, en la Justícia l’ús de la informàtica no està, que jo sàpiga, gaire estès). Tanmateix, és cert que en algunes ocasions podria haver-hi més mecanismes de control, especialment pel que fa als serveis públics, sobre l’actuació dels funcionaris. Però, en qualsevol cas, no és cap aquí cap on es dirigeixen les crítiques envers els funcionaris. La qüestió és que no es tracta de comparar els funcionaris amb la resta de treballadors no públics com si la mesura ideal fos precisament la dels treballadors no públics (i, per tant, una mesura que aniria en funció del criteri de l’empresa perquè posa les condicions laborals). Ben al contrari: sort en tenen els funcionaris de gaudir de certa estabilitat i de condicions més o menys dignes, i de fet així hauria de ser per a tots els treballadors.
Aquí rau el quid de la qüestió de les postures del govern: en comptes de fer demagògia dient que els funcionaris són uns privilegiats i incitar la ciutadania general a veure amb mals ulls aquest sector de treballadors (que, com he dit, treballen en benefici de tota la ciutadania mateixa), el que s’hauria de fer és millorar la condicions laborals de tota la població activa. Hom diu que són uns privilegiats perquè ho valora des del criteri economicista que impulsa la nova mentalitat neoliberal, i per això en realitat aquests judicis estan en favor del capital i, conseqüentment, el capital no voldrà mai assegurar, per exemple, un sou més digne als seus treballadors, garantir permisos de maternitat o oferir més vacances, com sí que tenen els funcionaris de manera general.

A més, que els polítics diguin que són uns privilegiats és una tàctica per desviar l’atenció i per buscar culpables a la crisi: els privilegits, vés per on, són els polítics, que gaudeixen d'”immunitat” perquè estan legitimats pels vots del poble, i tots aquelles les accions dels quals incideixen de manera efectiva en la societat i el seu funcionament general, i aquests no són altres que els banquers i rics empresaris, que han actuat irresponsablement. De fet, aquest és un exemple més de com, de costum, es tergiversa la realitat i s’enfoca de manera oposada a com s’hauria d’entendre: és a dir, en comptes de defensar les millores laborals de tots els treballadors s’ataquen aquells que poden gaudir de cert poder adquisitiu i tenen un lloc de treball estable. En aquest sentit, podeu llegir aquest breu comentari a Mientras Tanto on s’afirma que el que sobren són defraudadors.

És cert que això que he exposat no és un absolut que permeti entendre la seva posició del funcionari i no és una relació simple entre Estat i funcionariat, però la qüestió és la significació que transmet, més que la cosa tècnica, i la lògica de gestió de la societat que ara les tendències neoliberals estan canviant, contràries als principis que fins ara hom ha defensat que han assegurat el manteniment d’un estat i una societat mínimament decents i que frenaven la invasió del capital. Per ampliar tot això, recomano de llegir aquest interessant text d’un tal Iñaki Chaves en defensa del funcionariat i criticant que sempre se l’ataqui.

Així doncs, és necessària l’estabilitat per tal que la maquinària burocràtica i l’efectivitat de l’administració rutllin bé. Reduir aquesta maquinària, disminueix la capacitat de l’Estat per dur a terme polítiques públiques, per oferir serveis i per estendre la cobertura pública per sobre de tota la ciutadania. Atacar el funcionariat, inherent a un estat democràtic social i de dret, per tant, és un absurd, en la mesura que és una manera d’atacar l’estat mateix, sigui dient que les funcions que desenvolupa no són adequades o dient que ningú no té prou capacitat per ser treballador públic i prestar servei a la ciutadania. Aquí podeu llegir un escrit d’un tal .  És un absurd, dic, sí… llevat que sigui una tàctica per, justament, des de dins desestructurar l’Estat i obrir la porta al neoliberalisme, la qual cosa soscava les garanties de l’estat del benestar que el sector públic porta implícit.

Foto: Europa Press

Bé, per acabar, una lectura d’un article de La Vanguardia que pot fer pensar sobre això a partir de la frase de Larra tan coneguda en literatura del Vuelva usted mañana. Així mateix, podeu llegir aquest comentari d’un lector del mateix diari que explica, com a funcionari que és, com ha empitjorat el seu poder adquisitiu. Ah! I no seria un comentari complet si no posés un clar exemple de l’estupidesa que mostren els polítics atacant els funcionaris creant d’ells una imatge que no és: l’alcaldessa de València va dir que tots els polítics i funcionaris reben regals, i llavors un empleat públic de la Generalitat la va denunciar per injúries i calúmnes per ser fals. I amb raó.

Mor al llit, impunement, Manuel Fraga

Com bé sabeu, el gran “pare de la democràcia” Manuel Fraga ha traspassat. Oh, quina desgràcia! No, no ho dic per ell, ho dic per les seves víctimes; ho dic pel verí franquista que, com a element polític transcendental durant la Transició, va injectar a la constitució espanyola, de la qual fou redactor, i que afecta, conseqüentment, el règim democràtic, precisament perquè va ser un element polític transcental durant la Transció. I dic precisament per això perquè ell, com a bon feixista, no hauria pas d’haver pres part, ni molt menys, del canvi polític: va continuar portant el seu tarannà en un context en què ja hauria d’haver estat arraconat. Però hi va participar, i les seves accions van ser transcendetals, no perquè ell fos un “pare de la democràcia”, sinó perquè encara avui es noten els efectes d’haver enverinat la lògica democràtica i d’haver deixat l’emprempta del franquisme en la constitució: no en va vivim en una societat democràtica que no es recorda dels crims que es van succeir en una època que, en termes històrics, no està pas tan lluny del nostre present, un crims que justament aquest individu ja difunt va provocar. Fixeu-vos si no estan lluny que, de fet, la seva participació en la Transició és una manera de legitimar els crims, i que precisament aquest individu que els va causar fins aquesta matinada encara vivia impunement.
Ara, ens n’hem d’alegrar, ja que així es deixa també enrera el passat. Però no per això canvia el present, ja que el verí feixistoide continua circulant per les venes de les institucions polítiques actuals. El seu teatre, el seu aparent adonar-se de la necessitat de tornar-se demòcrata, no és sinó un canvi de xaqueta, cosa que va aprofitar oportunament per injectar el verí. Ell va aconseguir, amb altres, que la democràcia actual sigui un corol·lari, en termes d’alt nivell en les esferes de poder i de control de la història, del franquisme: multitud de cops el PP, hereu d’aquesta ideologia, ha justificat tàcitament el franquisme i entorpeix el màxim que pot els processos de recuperació de la memòria històrica. Aquest acèrrim defensor del franquisme ja no podrà defensar-lo més, però sí que ho fan altres, i a sobre elogien encara la seva figura polítia. És cert que potser en termes pràctics va preferir un cert equilibri institucional que acceptés el joc democràtic, però no té gràcia quan aquesta democràcia no condemna el franquisme i quan ha emparat criminals que han mort impunement al llit.

Sobre aquest comentari i sobre el seu passat feixista, que no pot ser mai en absolut perdonat per la seva postura d’acceptar, perquè no tenia més remei, el funcionament institucional de partits, cosa que no vol dir que es canviés d’ideologia feixista, he trobat una notícia de premsa que fa un repàs de la seva història i que vol criticar també la hipocresia de la democràcia construïda sobre una Transició una mica, diria jo, qüestionable. És una notícia de La directa, el titular de la qual he aprofitat per posar títol a aquesta entrada, i que reprodueixo a continuació (aneu aquí per llegir-ne l’original):

 

Mor al llit, impunement, Manuel Fraga, icona del franquisme i responsable dels assassinats de Gasteiz

DAVID FERNÀNDEZ | 16/01/2012Fraga i Martín Villa van visitar els ferits de Gasteiz en un País Basc on es desfermava la revolta

1963. Es fa un silenci i se sent un crit. Algú crida “Fascista!”. Segons la crònica de l’època de Luis Ramírez a ‘España hoy’: “Fraga se abrió la chaqueta, sacó el pecho y contestó: ¡A mucha honra, gracias!”. El dramaturg José Bergamín no el desdiu pas: “En la meva vida he vist molta gent amb fama de feixista o que volia professar el feixisme, però només n’he conegut dos de veritat: un va ser José Calvo Sotelo, l’altra és Manuel Fraga”. 

A Europa ho veuen pràcticament igual: “Escolti amb atenció, amic: vosté és bona persona, tant que llinda la ingenuitat. Monsieur Fraga és un feixista, va néixer feixista i morirà feixista. I no obtindrà res dels gaullistes. Li diu algú que ha estat lluitant contra el feixisme tota la seva vida”. Són paraules de Jean de Lipkowski, responsable d’Afers Exteriors de l’UDR francesa. Paraules citades per Jorge Vestrynge al llibre “Memorias de un maldito” (1999).

D’idèntic parer era la família de Luis Cernuda, el poeta que va immortalitzar els versos “recorda-ho tu i recorda-ho als altres”. Quan en plena dictadura van demanar-li al ministre franquista permís per a que el poeta pogués assistir a l’enterrament de la seva mare des de l’exili mexicà, Manuel Fraga Iribarne els hi va etzibar: “¡Que se quede donde està! ¡Ya tenemos bastantes maricones en España!”. Poc abans, a les dones dels miners en lluita de la conca del Nalón d’Astúries les va titllar, el 1962, de “polloses”. Havien estat rapades a la caserna de la Guàrdia Civil, humiliades i passejades pels carrers de Langreo i reiteradament colpejades.

De Palomares a Ruano
Després de l’abans, el 1966, el ministre estrella de Franco (1962-1969) es va remullar els seus genitals nuclears a Palomares, després que un B-52 nordamericà perdés cinc bombes d’hidrogen vora la localitat d’Almeria. En banyador, ‘inasequible al desaliento’, va anunciar a tort i a dret que no havia passat res. Però Palomares va esdevenir després l’accident nuclear més greu succeït mai a l’Estat espanyol: el 29% de la població va resultar contaminada per plutoni. Com contaminada de mentides, va ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant Enrique Ruano, que va inspirar la cançó “Que volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet. Fraga va lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a través del periodista-policia Alfredo Semprún-  per presentar-ho com un ‘suïcidi’. El ministre va trucar personalment el pare de l’estudiant mort, el va amenaçar i li va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que tenia una altra filla de la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència entre màfia i feixisme és, precisament, que no n’hi ha. Aquell mateix any, Fraga va ser l’encarregat de dirigir la cínica campanya del règim “25 años de paz” i sis anys després, el 24 de gener de 1969, s’encarregà d’anunciar l’estat d’excepció que va omplir les presons de lluitadors obrers i activistes de l’oposició antifranquista.

De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort
Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d’executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc li va ‘tremolar la mà’ ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:

– Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort?
– A certa gent, jo no l’afusellava. Se l’hauria de penjar pels collons –va respondre Fraga.
Màxim responsable de la matança de Gasteiz
El 3 de març de 1976, ja nomenat ministre de governació a l’executiu protofranquista d’Arias Navarro, comanda personalment la repressió al moviment obrer autònom de Gasteiz, que va provocar la mort de cinc treballadors en l’atac policial a l’esglèsia de Zaramaga, mentre es celebrava una assemblea oberta. Fraga, el ministre més actiu del franquisme sense Franco, va ser qui va ordenar obrir foc real, qui va va popularitzar aleshores la maldestra dita “la calle es mía” i qui va manipular barroerament el relat dels fets. Fraga teoritzà que “la responsabilitat íntegra es dels que continuen treient gent al carrer”, però a la propagandística visita a l’hospital per veure els ferits no se’n va sortir pas. “Què vens, a rematar-los?” preguntà la fill d’un ferit. Un altre familiar li tancà la porta. “Feixista”, li criden, “fill de puta”. 

Crits que encara ressonaven el 2006, amb motiu del 30è aniversari dels assassinats impunes de Gasteiz. Aleshores Lluís Llach -que va composar ‘Campanades a mort’ en tribut- va declarar: “tots sabem que allò va ser un acte de terrorisme d’estat, executat per responsables ministerials encara vius, tots ho sabem perfectament; (…) per a nosaltres mai hi haurà transició fins que es demani perdó a les víctimes de Gasteiz; els perseguirà la nostra memòria per sempre més”.

Ni abans ni després ni durant Fraga retrocedeix. Només tres dies després de la matança, en roda de premsa, Fraga aixeca el braç i escup. “El que no haya aprendido la lección de Vitoria, el verá lo que hace (…) el que quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejémonos de pamplinas!” brama. I es deixa de pamplines només dos mesos després: el 9 de maig a Navarra. Reincident en la violència estatal, arriben els morts de Montejurra, l’intent de l’estat franquista –amb Fraga ordint la trama ultradretana en connexió amb els serveis secrets- per llaurar la cultura del terror i desactivar els anhels del canvi polític i social que es covaven en el carlisme autogestionari. D’aquella època és un altre cita bíblica de Fraga Iribarne: “el millor terrorista, el terrorista mort”. De raser hipòcrita: el 1983 Fraga fitxa Rodolfo Eduardo Almirón, ultra de la sinistra Triple A argentina, com a cap de seguretat d’Alianza Popular. Res estrany: el 1964 -vegeu la segona imatge de la fotogaleria- Fraga s’adreçava per carta a Otto Skorzeny, membre de les Wafen-SS resident a Pollença (Mallorca) i directament vinculat a la xarxa Odessa de fugida d’antics dirigents nazis.
De Pinochet a Guatemala passant per Banzer
Franquista resistencial, fundador d’AP i el PP i alhora ‘pare de la constitució’, el temps mediocre de la farsa de la transició i el camuflatge de la reconversió no van pas arreglar res. Franquista de soca-rel, el 1986 proposa una ‘marxa sobre Gasteiz’, a l’estil mussolinià de la marxa sobre Roma, per forçar un cop d’Estat. El 1999 diu als militars guatemalencs responsables de 34 anys de genocidi: “Teniente Fraga a las órdenes de todos ustedes. En España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz”. El 2000 visita l’exdictador bolivià Hugo Banzer i a la sortida declara: “M’honoro mantenir una vella amistat amb el General, per qui tinc admiració”. Tres dies més tard defensava Pinochet públicament.

Sempre obertament oposat a l’esclariment del cas GAL, el 2002, en un documental sobre la guerra bruta al País Basc, va qualificar com a “moviment d’autodefensa” el terrorisme d’estat amb connexió ultradretana (Batallón Vasco Español, ANE, ATE) de la transició política espanyola i va afegir, enigmàticament, que “tornaria a produir-se en els propers temps”. Quatre anys després, en una entrevista a ‘El Pais’ el 30 d’abril de 2006 afirma no empenedir-se per res de l’afusellament de Julian Grimau. Fraga va ser l’encarregat d’anunciar l’execució, va signar personalment la condemna –Franco ho va requerir a tots els ministres- i va titllar el dirigent comunista del PCE com “ese caballerete”. De la nostra cultura i el nostre país ja havia dit, el 1968, “Cataluña … la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario”.

La Galícia caciquil
No hi cap tot l’oblit condensat en una peça. Impulsor de la Galicía més caciquil i regionalista, designador d’Aznar com a successor i adulador dels colpistes del 23F (“persones plenes de bona voluntat”), constructor d’un sistema ferri de censura des de la Xunta de Galícia, ordidor de la corrupció en el vot dels immigrants gallecs dispersats pel món, minimitzador de l’holocaust nazi, ferotge amb el feminisme i la homosexualitat, comprador de doctorats honoris causa a universitats de països pobres, nombroses biografies -alguna immediatament retirada per les falsedats que incorporava- han provat de maquillar el seu passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va arruinar la Costa da Morte galega. Sempre autopresentant-se com el tercer gran prohom del conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell. La història concreta, però, desbrossa la crònica d’un personatge que va esdevenir el darrer governant feixista d’Europa. Així ho categoritza el periodista gallec Gustavo Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un fascista’, publicat el 2002 per Kalegorria.

Argentina investiga avui
Temps a contratemps, aquest mateix gener, la justícia argentina a través de la magistrada María Servini ha reactivat, a petició de l’exili republicà, les investigacions sobre els crims del franquisme. Sol·licitava a l’executiu espanyol els noms dels ministres i caps de les forces repressives entre 1936 i 1977. L’Estat no ha respost encara, però apel·lant als principis de justícia universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña va lliurar per voluntat pròpia les dades referides a Manuel Fraga. En la documentació facilitada, sintetitzen que “Manuel Fraga hauria de formar part de la causa que la jutgessa Merini té oberta a l’Argentina per a investigar els crims del franquisme, ja que des del Consell de Ministres va ser partícep i còmplice de toda la política represiva: afusellaments, empresonaments, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d’Ordre Públic, greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans i assassinat de treballadors “.

Tot està escrit a les parets i inscrit als dolors acumulats. Cruel rigor d’impunitat, quan es furga, la memòria sempre crema. Potser avui, per això, ressonen tant, com mai abans, els versos que Mario Benedetti va dedicar a Ronald Reagan quan va morir. I que concorren avui, puntualment i a la cita de la justícia, no a la memòria de Fraga Iribarne, sinó a la memòria de totes les seves víctimes. Negades. Silenciades. Oblidades. Tres cops assassinades ja: per ordres de Fraga, per la transició de l’amnèsia i per l’oblit de la pressumpta democràcia. L’any 2000 l’Estat que retribuia Fraga com a senador va negar que els assassinats de Gasteiz fossin víctimes del terrorisme. D’Estat. 

‘Recorda-ho tu i recorda-ho als altres’ escrivia Cernuda. Un país amb memòria, fins i tot un país normal, no recordaria avui amb lloes, cantarelles i elogis el nom sinistre del botxí, que és alhora president honorífic del PP, pare constitucional i incontinent defensor de la ‘legitimitat de les metralletes’ que va guanyar la transició. ‘Fraga, passió per la llibertat’ ha dit Mariano Rajoy. Fàstic i mentides a parts iguals. Un país amb mínima memòria vindicaria altres noms. Tants encara. Per començar, els dels cinc obrers assassinats impunement a Gasteiz: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Alternativa memòria contra el frau de la història oficial, tots ells han tornat avui, de cop, per quedar-s’hi i no marxar mai més.

Per recordar-nos, des de la dignitat dels vençuts, que mentre Fraga mor al llit, elles viuen, malden i perviuen encara exigint justícia. Avui, més que mai. I ara mateix; contra l’horror de l’oblit, la desvergonya de la hipocresia i la crueltat de la impunitat. Amb Walter Benjamin cridant contra el vent: “mentre ells segueixin guanyant, ni els morts se salvaran”. I amb els versos de Brossa -Final!- del 20N de 1975 ressonant pertot arreu: “Havies d’haver fet una altra fi/ et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d’assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí…”