Els comptes del rei

El dia 28 de desembre es van fer públiques les dades retributives de sa majestat i de la seva família. Jo no passaré a fer un comentari detallat de la situació de la Casa Reial pel que fa als comptes i als ingressos i despeses, ja que no hi entenc i, la veritat, no crec que sigui necessari. L’important és que simplement comentaré, de manera breu, quines implicacions té i com s’hi han posicionat els partits, sense llargues contextualitzacions de la monarquia i el seu significat antidemocràtic.

Llenço les preguntes següents: per què els partits majoritaris s’alegren que la monarquia faci públics els seus comptes i no han criticat que no es fes en els darrers 30 anys? I, el que és pitjor, com poden dir (així ho han fet PSOE, PP i CiU) que aquesta publicació no era obligatòria i que s’ha d’agrair al rei que, per bona voluntat, ho hagi volgut fer? I, a sobre, diuen que això és indici de bon funcionament democràtic, que el rei vulgui exposar als seus súbdits quant cobra. Però com pot ser que, si de debò és una institució amb caire democràtic, no estigui obligada a retre comptes al poble, a tenir els comptes controlats? És més, com poden dir que és de bona voluntat democràtica que el rei ho faci (i així, de pas, justifiquen la monarquia) quan, en realitat, la seva figura està tan protegida per constitució, està per sobre de la resta de ciutadans i no és escollida democràticament, sinó que és herència directa del franquisme, escollit pel dit podrit del dictador?
Si no està subjecte al control del poble, no ha de cobrar de les arques públiques, i, en tot cas, cal saber en què es gasta els diners el rei. Per cert que als comptes publicats no entren, és clar que no, la gran quantitat de presents que rep, els regals, quelcom que, en qualsevol altre càrrec públic, seria considerat soborn.

La qüestió és que els partits aprofiten la innocència de la majoria de la població (va ser un bon dia per fer-ho, per cert) per fer demagògia i explicar la situació com els interessa, per fer genuflexions simbòliques a la monarquia. Segurament deu ser conseqüència dels pactes de la Transició.
Dic demagògia perquè els partits parteixen de la situació mateixa com a intocable, l’autojustifiquen sense arguments de caire polític i juguen a estimular emotivament la població a partir de l’amor que senten pel rei i de l’amor patri. Així, això mateix serveix de justificació, de manera que es tergiversa el vertader sentit democràtic: és un principi essencial de la democràcia la transparència, ningú no pot quan li dóna la gana no dir res i després publicar els comptes si vol (aquesta mateixa tàctica sembla que és la mateixa que usava l’expresident Camps). Això vol dir control dels comptes públics, per tant no haver-ho fet fins ara és un insult a la població. I elogiar que el rei tingui la bona voluntat de fer-ho és una manera de justificar els privilegis de què disposa.
Ja s’havien de saber els diners (ara sense entrar a dir que, en realitat, la monarquia no mereix diner públic) que té la Casa Reial, l’ètica democràtica ho exigeix. Ha triat, d’altra banda, un bon moment la monarquia per fer-ho: quan el gendre del rei estava involucrat (i finalment ha estat imputat) en casos de corrupció. Així és com funcionen, de fet, les elits. Els partits del bipartidisme dinàstic li fan el joc.
Cal que tots en siguem conscients, cal que tots tinguem presents quins són els fonaments del bon ordre democràtic per no deixar-nos engalipar i no seguir cegamet la monarquia per on passa: els parits majoritaris simplement no saben defensar amb fermesa -i no els interessa- els principis democràtics. I vet aquí la trampa de la demagògia que exposava més amunt, que consisteix sempre a presentar la situació al revés de com rigorosament s’hauria d’entendre: atès que està tant en voga fer-se el demòcrata, ara defensen tots els polítics la transparència, per això elogien aquesta bona voluntat del rei, així tots queden bé. Però el quid de la qüestió no és aquest, ni tan sols que sempre s’han de tenir controlats els comptes públics, sinó que la qüestió és que els comptes havien estat ocultats, que la monarquia ha actuat econòmicament parlant de manera impune al control públic, i que, conseqüentment, s’ha estafat la ciutadania. Això és contrari als principis democràtics, i això s’ha manifestat ara amb els comptes, però, de fet, les contrarietats a aquests principis democràtics són inherents a qualsevol monarquia.

Per acabar, us recomano fervosament de llegir aquest article d’un bloc que està molt bé, molt informat, exacte i detallat. De fet, us recomano que seguiu, si podeu, el bloc en si, no només que llegiu aquesta entrada que exposa, legalment parlant i amb criteri democràtic, què passaria en la improbable situació que el rei matés algú.

I per posar la cirereta del pastís a tot aquest discurs, no em puc estar d’enllaçar el famós monòleg de Quim Monzó de l’any 94 a TV3 en què parla de la feina que té ocupada la monarquia:

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 1 gener 2012, in Dins les nostres fronteres, Opinió, Política and tagged , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: