“Vaga” de transports el 10 de gener

Hi ha llençada la iniciativa ciutadana de no fer ús del transport públic (en principi a Barcelona, però, per lògica, s’hauria d’estendre per tot el sistema tarifari integrat) el dia 10 de gener com a resposta a la pujada dels preus i com a exemple més de la indignació ciutadana. És una mena de vaga ciutadana, per tant en realitat un boicot al tranport públic, però no dirigit al transport en si, sinó als responsables (ATM), com és evident, ja que un boicot es fa notar en la qüestió econòmica. Jo m’adhereixo a la iniciativa i realment no agafaré el metro, que necessito per anar a la universitat, sinó que hi aniré caminant. Cal que tots ens hi adherim per fer força i perquè es noti que estem cansats de pagar sempre més, per donar de nou un toc d’alerta a les institucions.

El propòsit d’aquesta entrada no era fer en si difusió de la proposta de boicot, però fer-ne difusió indirectament i donar-hi suport a través d’una explicació històrica més o menys breu de la mobilització de 1951, a la qual justament els convocants de l’actual “vaga” fan referència, i la qual, realment, va ser prou important.

En la Barcelona franquista de 1950, les condicions de vida no havien pas millorat gaire des de la fi de la guerra. El malestar i les dificultats de vida per la situació econòmica eren ben palpables, per exemple el racionament (de productes de primera necessitat) no va ser abolit fins al març de 1952. Qui més ho notava eren, com de costum, les classes populars.
A la fi d’aquell any, la Companyia de Tramvies de Barcelona va decidir augment el preu del tiquet del transport, seguint les ordres de les més altes instàncies polítiques del règim (ja que, de fet, una decisió com aquesta la prenien les autoritats polítiques, que a Barcelona es concretaven en el governador civil, un tal Eduardo Baeza Alegría) en vint cèntims de pesseta fins als 70 cèntims, un preu considerablement elevat que suposava un increment del 40%. A més, distava molt del preu del servei de tramvia de Madrid, que es mantenia als 40 cèntims.

Va ser ja l’any 51 quan alguns ciutadans ben enfadats van fer córrer pamflets cridant a boicotejar el tramvia a partir de l’1 de març, i la ciutadania acordava no fer ús del tramvia. Però ja abans la resposta ciutadana es va fer sentir: es llençaven pedres als tramvies i se’n trencaven les vies amb explosius. Però, sobretot, una setmana abans de la data anunciada, els estudiants universitaris van ser els primers a fer notar de manera forta el descontentament de la població. Cal destacar que l’inici d’aquesta protesta es trobà a les files de la Falange, el partit únic i oficial, per qüestions de lluita de poder interna, ja que un sector important era fidel a l’exgovernador civil Antonio Correo. En tot cas, és evident que la protesta s’estengué i quallà entre la població corrent, de manera que les queixes anaven més enllà de la simple pujada de taxes: l’increment de preu només va ser el punt decisiu, la causa immediata, que traspuava causes socioeconòmiques més profundes.
La Guàrdia Civil va haver d’intervenir durant tots aquests dies per frenar els aldarulls, però va ser inútil, perquè ja el dia 1 de març la resposta de la ciutadania va ser multitudinària i ferma i va abraçar més àmbits que no només el fet de deixar d’anar en tramvia: els mateixos conductors de tramvia van fer vaga, comerciants i botiguers no van obrir i la ciutadania es manifestava pels carrers. Malgrat que la policia carregava, la repressió extensa i indiscriminada no hauria estat eficient davant d’una mobilització ciutadana massiva, una protesta que, d’altra banda, va durar dues setmanes i es va convertir en una revolta popular i va fer aflorar una vaga general.

El 6 de març es decidí cancel·lar l’augment tarifari i el sindicat vertical intentava contenir els treballadors, però la gent continuava protestant, i l’ambient crispat i la indignació van acabar convertint-se espontàniament en vaga general, anunciada pel dia 12 de març, fortament seguida i avivada des de l’oposició anarquista i comunista i també des dels rangs inferiors del sindicat vertical, però principalment fou una convocatòria popular que agafà per sorpresa la mateixa oposició d’esquerres. És la primera vaga que va haver d’afrontar el règim franquista. A més, com he dit més amunt, durant tots aquests dies, les protestes van prendre la forma de revolta, amb un clar perfil polític antifranquista. El règim, per la seva banda, també donava sempre la culpa, evidentment, als comunistes de tots els actes violents que alteressin l’ordre públic, però generar aquesta por no va calmar els ànims.
Aquell dia 12, l’aturada industrial va ser total i les botigues no van obrir, les masses al carrer eren multitudinàries. Les autoritats municipals, com era normal, van fer ús de la policia per reprimir, cosa que va provocar alguns morts. Tot i així, van preferir no abusar de la policia, sinó que des del Ministeri de l’Interior hom va preferir “persuadir” els ciutadans amb el desplagament de tropes militars al port i a la ciutat.

La vaga, que també es va seguir a algunes ciutats industrials de la vora de Barcelona, va durar 2 dies: els treballadors van tornar a la feina, segurament per la por de les potencials dures represàlies i pel temor de perdre la feina i veure, així, empitjorades les seves condicions de vida. Malgrat que les seves demandes no van ser totalment satisfetes, es va cancel·lar la pujada tarifària, es va pagar el salari íntegre i es van excarcerar els detinguts, ja que les autoritats temien que reaparegués un brot violent de la població.
Es pot dir també que va ser un èxit polític, ja que el mateix dia 12, pel seguiment que tingué, el governador civil de Barcelona i l’alcalde de la ciutat, Josep Maria Albert i Despujol, van ser destituïts. Hom també va substituir el cap de la policia armada i el delegat sindical a Barcelona, Claudio Emilio Sánchez. Dit d’una altra manera, el fet inicial de negar-se a fer servir el transport públic (o, en tot cas, ja que hom no hi té obligació, potser podríem dir el fet d’optar a no fer servir el tramvia) va ser tan exitós, va tenir tant de seguiment i mostrava fortament l’oposició ciutadana al règim, que Franco es va veure obligat a canviar de govern.

Aquesta vaga va despertar els ànims de molta gent arreu de l’Estat per lluitar contra l’opressió feixista i per reclamar una millora de les condicions de vida. De fet, es va contagiar a Madrid, on, en realitat, no va triomfar, i va donar ànims per iniciar altres vagues generals, sobretot a les zones industrials de l’Estat.
Per acabar, a més, també cal dir que l’any 1957 es va voler apujar de nou el preu del tramvia 20 cèntims: es repetí una vaga de tramvies semblant durant també unes dues setmanes, però aquest cop l’actuació repressiva ordenada per les autoritats va ser molt més contundent i violenta, i a més la tarifa no va ser rebaixada.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 7 gener 2012, in Divulgació, Història and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: