Descàrregues (i la seva prohibició) per internet

El parlament d’EUA vol impulsar una llei, anomenada SOPA (Stop Online Piracy Act), per bloquejar pàgines web. Això sens dubte aixeca molta polseguera i té certes repercussions en l’ús d’internet. Aquesta llei va acompanyada per diverses altres, per exemple aquí podeu veure informació més detallada sobre les lleis a EUA, que tenen unes fortes implicacions que trencarien el que en el món real consideraríem principis d’ordenació democràtica. En base a aquesta premissa, sense ser jo un expert en el món d’internet i digital ni en el dret, i conscient de la seva complexitat, puc donar, tanmateix, la meva opinió comentada i puc intentar veure les implicacions de mesures com aquesta.

Per saber situar-nos bé en aquest context d’internet on interfereixen les grans empreses que aparentment defensen la propietat intel·lectual, us enllaço un article de Periodismo Independiente on es fa un esment a les lleis d’EUA i on trobareu enllaços a altres articles interessants sobre internet, per exemple sobre la seva neutralitat. Com bé sabeu, el perill d’aquestes mesures (que és el que passaré a explicar) ha fet que les associacions d’internautes, defensors de drets humans i professors de dret s’hi mostressin en contra, igual com grans gegants d’internet van fer una mena de vaga. El tràmit de la llei a EUA va quedar en suspens, i no sé com està ara la situació, però a Espanya es va aprovar la Llei Sinde (que també es pt dir ara Llei Sinde-Wer), sobre la qual un internauta va fer a Nación Red un comentari sobre el que suposava. Cal dir, però, que una llei no és vàlida fins que no existeixi reglament d’aplicació, i en el cas de la Llei Sinde-Wert realment no existeix, certament seria molt compromès des del punt de vista del dret i de la pràctica d’ús d’internet de tirar endavant una cosa així.

Bé, doncs ara sí que entro en la qüestió, després de totes aquests enllaços d’informació que us he donat. Ja veieu, de primer, que aquesta il·lustració ens indica què hi ha al darrera de tot, i tots ho sabem: els interessos de les corporacions per no “perdre” diners.
Per començar, està clar que l’important d’aquestes lleis és l’ús de la censura a interent, la qual cosa és inconcebible. Això passa també perquè, clar, unes lleis així estan impulsades per una clara mentalitat extremadament liberal (neo-), fetes sota pressió de les empreses i amb una instrumentalització del dret de propietat intel·lectual. Hi ha una cosa que cal saber molt clarament d’aquest dret, i és que si no hi ha enriquiment fent ús d’aquell producte intel·lectual, no es vulnera cap dret d’autor. D’altra banda, és ben sabut que internet és un espai lliure i obert (però segurament hauria de tenir les seves normes, és cert, que no fossin contraproduents ni contradictòries amb el món real no virtual), per això és perfectament lícit l’intercanvi d’informació i l’accés lliure a la cultura, és un dret fonamental, a més. I fixeu-vos que aquestes lleis en certa manera el que fan és responsabilitzar els usuaris i qualsevol internauta (és a dir, nosaltres) d’ajudar la pirateria: què passa, ara resulta que tota la ciutadania és criminal?
Com que aquestes lleis i restriccions limiten el lliure accés al material cultural i controlen els webs i la llibertat d’expressió, està clar que no puc sinó oposar-me a tals restriccions. Sembla, a més, que es consideri que qualsevol acte que es pugui fer a internet és criminal, que qualsevol cosa que hom pugui enviar pot ser nociva. Es consideren els usuaris habituals com a delinqüents, sense atendre al seu dret fonamental a accedir a internet i accedir al coneixement que autònomament requereixen, i sense mostrar la més mínima consideració per la presumpció d’innocència, per això mateix es limita la llibertat d’ús d’internet. Si a la societat real, material i física no acceptaríem una postura per l’estil, que consideraríem una vulneració de les llibertats civils, tampoc no ho hem d’acceptar en l’ús d’internet, ja que és un element més del tot social. Si de debò es vol evitar el que hom pretén, cal, doncs, com he esmentat més amunt, que hom apliqui una legislació lògica i democràtica que asseguri, i no privi, l’accés a internet i el seu lliure ús, la qual cosa justament també asseguraria que no es produïssin excessos ni vulneracions, per culpa del mal ús, dels drets individuals, com ara la privacitat. I si això no ho compleixen les empreses (per exemple, sempre apareixen finestres emergents d’anuncis, i això no està permès de manera general a la societat) ni els individus (per exemple, pedòfils que s’aprofiten de menors), doncs cal que s’apliquin càstigs legals.
En la mesura que això no s’assegura i les propostes legals no fan sinó agreujar la situació per vulnerar un dret fonamental superior com és la lliure expressió i la lliure circulació d’idees, prefereixo que la xarxa sigui un espai desregularitzat i s’hi cometin actes “il·legals” perquè, en realitat, s’està fent un ús legítim de la llibertat.

Així doncs, si fem un traspàs dels principis rectors en la societat no virtual al món virtual, podem observar el trencament d’aquests princpis, atès que, com a democràtics que són, teòricament s’han d’aplicar a tota la societat en general. Observo les implicacions següents:

  1. Vulneració del principi de presumpció d’innocència.
  2. Acte de tancament d’una pàgina web sense supervisió jurídica, per tant sense garanties.
  3. Conseqüentment, es trenca el principi de la divisió de poders: una comissió formada per ordre executiva actua de manera autoritària.
  4. S’aplica la mesura a empreses que tenen seu fora de l’àmbit juridicoadministratiu que correspon a l’estat legislador. És evident que hom no té competències ni dret a aplicar aquesta llei a empreses que actuen en territoris estrangers sobirans. I, si de debò cal aplicar la llei, per què no detenen el “delinqüent” i punt, en comptes de tancar el lloc web?
  5. Sumat a tot això -i de consideració superior a aquest elements-, cal esmentar que l’ONU va reconèixer l’accés a internet dret universal (ja ho vaig dir en una altra entrada a propòsit de l’exposició dels principis del Partit Pirata). Una limitació i un control del tipus proposat per aquestes normes, doncs, vulneraria aquest dret fonamental (corol·lari dels drets humans), la qual cosa vol dir que es vulnerarien la llibertat d’expressió i d’opinió i el dret d’accés a la cultura.

A tot això exposat, també vull afegir que semblaria lògic una regulació a internet, un marc de garanties normals per al seu funcionament i desenvolupament: en la mesura que internet és el costat virtual, immaterial i digitial de la societat, cal que hi actuïn les mateixes normes per tal de regular, doncs, les relacions que s’estableixen en, amb i per aquest mitjà, sense perdre de vista la seva naturalesa oberta i accessible des de tot arreu i d’intercanvi de dades. Ara bé, el problema apareix quan les normes, igual com passa a la societat real, material i física, no s’apliquen decentment i amb bon criteri. I aquest és el cas d’aquestes limitacions que es volen posar.

Poso un exemple d’unes normes correctes: oferir serveis regulats d’accés a la cultura. Això no vol dir que aquestes webs desregulades vulnerin cap llei, sinó que, entenc, el marc general, com he esmentat més amunt, no sembla propici. Per exemple, per què no hauríem de pagar? Ja hi ha webs que ofereixen aquests serveis. Algú potser no hi estarà d’acord, i és que jo mateix he dit que idealment la cultura hauria de ser totalment lliure, però el que cal és pagar pel servei, no per cultura, sense fer-ne abús i d’acord a la lògica general. A més, en la mesura que la cultura hauria de ser lliure, totes aquestes pel·lícules haurien de deixar-se de fer perquè la gran majoria són pura gasòfia mercantil, cosa pròpia del capitalisme. Jo ho defenso dins de l’ordre en el qual ara ens movem, però entenent-lo en les bases i les essències que l’aguanten i el justifiquen. De la mateixa manera com hom va al cinema o pot comprar pel·lícules, també s’hauria d’assegurar un bon accés per internet a pel·lícules i vídeos dins de paràmetres legals que no violin, d’altra banda, drets fonamentals com la lliure expressió. I penso que això ho podrien fer les mateixes empreses distribuïdores i productores (és a dir, MGM, Disney o qualsevol altra), però el problema és que no els interessa, perquè si ho fessin “perdrien” diners perquè no podrien vendre els productes com vulguessin, sinó individualment, la qual cosa certament també garantiria l’accés sense restriccions a la cultura.  No costaria gens, doncs, que en els seus propis webs permetessin de veure pel·lícules a un preu mòdic, en absolut no cal que sigui elevat perquè ja guanyen molts de diners: per exemple, si es vol veure una pel·lícula, doncs cal anar allà, buscar la pel·lícula, introduir el número de compte corrent (o potser crear un compte i que t’ho dedueixin cada mes, no ho sé) perquè cobrin només 1€, per exemple, i finalment a mirar la pel·lícula tranquil·lament. Penso que no hi hauria cap problema a fer això, i estic convençut que tothom estaria diposat a fer-ho i d’aquesta manera quedaria reglamentat. I el mateix es pot aplicar als llibres.
Els governs, com de costum, miren la cosa del revés i ataquen aquells que cometen un suposat acte de pirateria: en comptes de fixar el marc que ha d’englobar internet per assegurar un correcte desenvolupament, incideixen directament en el lliure ús d’internet prohibint el que no han de prohibir, almenys no ho han de prohibir, com dic, fins que no s’asseguri el mateix servei amb garanties.
I sobre aquesta precisió que acabo de dir i tot l’exposat en general, només em falta referenciar-vos el manifest en defensa dels drets fonamentals a internet, que no copio aquí per no densificar el text, però el podeu trobar perfectament aquí, al web de l’Associació d’Internautes.

Un cop exposades aquestes condieracions transcendentals, ara us parlaré una mica de l’estat de la qüestió actual de la lluita per no restringir l’accés a la cultura. Per començar, aquí podeu trobar un interessant i detallat reportatge de juliol de 2007 de Diagonal Web sobre l’expansió del moviment per la cultura lliure, que penso que té el nom, irònic, de “Copyleft“.

Hi ha un jove advocat espanyol especialista en internet i drets de propietat intel·lectual que critica durament la SGAE i les lleis que restringeixen l’ús a internet, així com també els poders econòmics que s’imposen per sobre de la majoria social. Va demostrar en directe la inutilitat de la llei Sinde, només en una hora, si no m’equivoco va ser en el Festival de Sant Sebastià. Se n’ha fet poc ressò, és evident, però aquí us deixo un parell de referències: aquí tal com va sortir a El País, i aquí com ho va informar Tele5. D’altra banda, el diari El Confidencial no fa gaire li va fer una entrevista. I també escriu en un bloc, el qual penso que és molt recomanable perquè ens aclara moltes coses. I, per acabar, aquí us poso un vídeo de la conferència que va oferir a Sant Sebastià, tal com es troba al seu propi bloc:

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 29 gener 2012, in Consideracions polítiques, Política, Valoració and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: