Monthly Archives: febrer 2012

Primavera Valenciana

Un cop més, em toca parlar d’aspectes relacionats amb l’educació, però no amb la pràctica educacional o en l’aspecte social, sinó amb les protestes estudiantils i amb els enfrontaments amb la policia, en ocasió, evidentment, dels fets de València. Ja fa uns dies del fet en si, però allò no “caduca” i les seves implicacions polítiques són molt greus i perduren sempre, i és just d’això del que vull parlar. A més, coincideixen aquests fets amb unes setmanes de mobilitzacions a les universitats (ocupacions, parada de classes, reunions i assemblees, vaga general), per això els darrers posts han estat destinats també a tractar la qüestió, i, a més, en el proper faré una crònica de la futura i propera vaga del 29-F. De moment, però, centrem-nos en el que ens ocupa, una anàlisi relativament curta de les protestes estudiantils de València, la confrontació amb la policia (o, millor dit, no pas confrontació, ja que això porta implícit dos bàndols, sinó directament atac indiscriminat de les forces de l'”ordre” contra els manifestants) i les seves implicacions.

Per començar, vegem els fets, què ha passat al llarg d’aquesta setmana. Us en faig una relació cronològica ràpida a partir del que es pot veure als mitjans, fets que, segons sembla, es van iniciar a l’IES Lluís Vives de València:

 Dilluns 20: càrrega policial, totalment desproporcionada i fora de lloc. Es tracta de violència que s’ha dirigit també contra els veïns que hi havia al carrer quan la policia encalçava els joves estudiants i contra periodistes, de fet el centre de la ciutat es va convertir durant unes hores en un escenari amb policia corrent i espantant tothom. És una cosa realment espectacular, inconcebible; però, a veure, en cap cas batalla campal. Aquesta càrrega policial contra una manifestació estudiantil va ser la que va portar les protestes als mitjans de comunicació, per exemple podeu veure-ho aquí (LV) i aquí (TV3) i aquí (The Guardian).
No hem d’oblidar que aquesta manifestació de dilluns no és l’origen del problema, els dies anteriors ja hi va haver mobilitzacions i càrregues policials: la primera detenció d’un menor es va efectuar el dia 15 en ocasió d’una petita protesta d’alumnes, el dia 16 hi va haver un acte de protesta amb més detencions, i ja el dia 17 va tenir lloc la primera gran marxa estudiantil, on van participar, segons els sindicats d’estudiants, que advoquen per una vaga general, uns 20.000 joves.
Us poso aquest vídeo com a exemple del dia 16 d’entre els molts que circulen per internet:

• Dimarts 21: mobilització ciutadana “espontània” i massiva (per la situació de què parlem) de resposta als actes de la policia i de suport amb els estudiants de València a diverses ciutats de l’Estat. A València, vés per on, ja no hi va haver gaire presència policíaca.
L’assemblea conjunta del Lluís Vives va emetre un comunicat de premsa.

Foto: @enriquepallas

• Dimecres 22: De nou, una gran mobilització de condemna ciutadana (vídeo de TV3). Una primera anàlisi de la situació i d’informació detallada de la resposta social a la càrrega de dilluns, la podeu trobar en aquesta notícia de El País.

• Dijous 23: més protestes a València.

• Divendres 24: cadena humana entorn de l’IES Lluís Vives i més protestes per la ciutat.

Foto: @powciutatvella

•Dissabte 25: gran manifestació a València i a altres ciutats del País Valencià. No és una manifestació específicament del moviment estudiantil, ja que estava dirigida en contra de les retallades i la mala gestió dels polítics i comptava amb presència sindical general,  però també en el lema de la manifestació es demanaven responsabilitats per l’acció policial. Sembla que fos la manifestació que culminava tota la setmana de mobilitzacions realment intensa, que no vol dir àmplies ni per tot arreu, malgrat que cada cop el descontentament va creixent més.
Per estar al corrent de com evoluciona la cosa, podeu trobar informació directa, de primera mà, a la pàgina web habilitada amb el nom de Primavera Valenciana, amb enllaços directes a Twitter.

Les causes de tot això penso jo que ja són prou conegudes, les generals i les més concretes. Centrant-me en les concretes, imagino que el que ha fet sortir els alumnes al carrer és la situació en els seus instituts i la situació de l’educació, que són materialitzacions concretes i específiques de les causes més profundes, com ara els impagaments de la Generalitat (que en alguns llocs s’ha notat, ja fa dies que va saltar a la premsa, amb l’aturada del sistema de calefacció). La causa immediata, segons podem deduir de la premsa, és la detenció del primer menor d’edat, de 17 anys, el dia 15.
El que està clar, doncs, és que els efectes de les retallades, la pèrdua de qualitat en educació, la pèrdua també de qualitat democràtica i la desafecció política, i la resistència a les polítiques neoliberals són qüestions, transversals -diria- en la majoria de les entrades de caire sociopolític que escric, que penso que cal tenir en compte per entendre també aquestes protestes estudiantils i la consegüent resposta de la policia, alhora que la brutalitat policial, com és lògic, alimenta encara més la revolta dels estudiants. El diari Ara té un bloc del músic valencià Pau Alabajos que expressa també el descontentament de la població que porta a les protestes aquestes dites “Primavera Valenciana”.

Foto: @JoanaRibes

I això em porta a parlar, que era, de fet, l’objectiu final que jo perseguia amb aquest entrada, de les implicacions i la significació de la resposta policíaca. Bé, doncs vegem-ho. Jo destacaria quatre coses:

1- Autoritarisme: a tots els efectes les càrregues policials es poden perfectament qualificar d’autoritàries, sense pal·liatius. Igual com amb les càrregues dels Mossos, hi ha corrupció del poder policial i desconsideració pels drets ciutadans, amb el més mínim respecte pels menors (vegeu el punt 4). S’ha posat de manifest un cop més que la policia segueix ordres, és evident, i això vol dir que un cop ja ha pegat una persona, res no l’impedirà pegar també un menor o un ancià venerable.

2- Violació de la llibertat d’expressió i manifestació sense motiu, encara que les manifestacions no fossin anunciades. Si és espontani, no hi ha organització que ho munti i són respostes ciutadanes totalment legítimes en termes democràtics de rebuig a l’actuació immediata d’un govern manifestada per la violència policial, no es pot aturar la protesta ciutadana, és essència de la democràcia sortir al carrer a mostrar disconformitat i rebuig pacíficament. Aquest dret no pot ser restringit. A més, no hi va haver atacs a la policia. I, si de debò algú llençava objectes (la qual cosa, de fet, tampoc no és difícil de creure), de ben segur que no era res greu. No ha de ser la policia qui busqui la confrontació. Això ens porta al punt 1.

3- Violació del dret a la integritat física: això, de fet, passa sempre quan hi ha càrrega policial. Està clar que tots (la societat) hem convingut que la policia pot utilitzar la força bruta davant d’una massa violenta que fa mal als altres i pertorba l’ordre públic (però caldria controlar bé la força que aplica la policia i identificar claramente qui de la massa està sent violent i, si ho és, si fa mal als altres), però en cap cas no pot batzegar o colpejar a tort i a dret un grup de gent que no fa mal (i no val dir “ah, és que no han seguit les instruccions de la policia”) ni atempta contra la integretitat dels altres, cosa que sí que faria la policia. No cal assaltar un grup perquè hagin tirat una ampolla, per exemple, la cosa no funciona així, i això ens porta al punt 2.
I, un exemple encara més clar de la violació d’aquest dret, és quan un policia (o uns quants) enmig del carrer persegueix a un manifestant que ja ha estat aïllat per fotre-li un parell més de cops de porra. No. Un cop el grup ha estat dispersat, ja n’hi ha prou. Si la càrrega policial no està autoritzada ni justificada, simplement és il·legal, la qual cosa ens porta de nou al punt 1, sobretot si la força de la càrrega també s’ha dirigit contra els vianants corrents que hi havia pel carrer i no tenien res a veure amb la protesta.

4- Violació dels drets dels infants: atès que a les càrregues alguns dels afectats i detinguts són menors d’edat, es consideren en termes de dret infants, tal com reconeix l’ONU en la Convenció sobre els Drets de l’Infant. Els drets dels infants són un correlari dels altres drets, però aplicats als menors d’edat i en vistes posades a una atenció especial.
No val dir que el nen ha pagat primer, que ell era violent o qualsevol altra estupidesa: simplement, no es pot colpejar ni maltractar sota cap circumstància un menor d’edat. Això vol dir que l’actuació policial ha suposat un atemptat a la seva salut física, no ha permès la satisfacció dels drets cívics inherents als infants, el de manifestació i lliure expressió, i s’ha aplicat violència sobre els nens, fos aquesta força agressiva o constricció.

Un nen perillós!

És obvi el caire repressiu que van prendre les càrregues policials de dilluns. I qui vulgui justificar l’actuació policial, com els senyors polítics del PP, doncs ho sento molt però s’ho haurien de fer mirar, ja que en cap cas els drets ni les llibertats civils no poden ser violentats ni atacats d’aquesta manera. Les tres violacions de drets que he enumerat, a més, doncs han estat bastant flagrants, que no vol dir que hagin estat sistemàtiques ni àmpliament esteses, i això és innegable. Però, clar, no és estrany tenint en compte la mentalitat de qui ens governa i de qui està al càrrec de la policia: el mateix cap de la policia de la Comunitat Valenciana ha qualificat els estudiants d'”enemic”, i, ho sento molt, però l’excusa que dóna el Ministeri de l’Interior que es tracta d’un lapsus és una mica -només una mica…- poc creïble. Recuperant els punts de més amunt, considerar que en un esdeveniment democràtic com és una manifestació un sector de la ciutadania (la població civil enfront de la policia, tot i que, de fet, la policia també és civil) és l’enemic, és una valoració totalment desencarrilada, autoritària i un atac a l’honor dels infants i a la reputació dels estudiants en general. De fet, hi ha un petit detall que se’ns acostuma a escapar d’aquestes declaracions del cap de la policia: ell ho va dir com a resposta a una pregunta d’un periodista sobre el dispositiu policial, els efectius que es desplegarien. Atès que el periodista representa l’interès de la societat d’estar informada, Antonio Moreno en realitat va qualificar d'”enemic” indirectament tota la societat, la qual cosa també implica una desconsideració enorme per la ciutadania (això és, de nou, prepotència autoritària i elitisme dels de dalt) i un no-respecte al dret d’estar informat de les actuacions del govern i les autoritats competents, ja que no hi ha motiu per amagar aquestes dades perquè no és informació secreta ni és un desplegament especial.

És curiós perquè la setmana passada escrivia com les polítiques socioeconòmiques neoliberals ens porten a unes condicions més pròpies del segle XIX que del segle XX. El quid de la qüestió es troba en la ideologia, que aquestes pràctiques i aquests discursos que provenen des del poder deixen molt clara. En termes una mica exagerats (o potser no…), més val que vigilem, sinó al final tornarem a les pràctiques bàrbares de tallar la mà als nens per robar una poma.
Està clar que la tendència que ja es dibuixava de fa temps és que el neoliberalisme faria recular tots els drets socials, polítics i civils, i això posaria en qüestió les nostres llibertats, però -permeteu-me que us ho digui- el PP, pel que sembla, està accelerant molt aquest procés d’atac, en darrera instància, a la democràcia.

Retorn al passat: el (neo)liberalisme a l’Espanya popular

Catalunya ha estat l’alumne avantatjat del neoliberalisme. Ara és el torn de tot l’estat. En aquesta entrada exposaré una mica la situació i, sense entrar en gaires tecnicismes, exposaré la meva opinió i un plantejament contrari als dogmes neoliberals que corrompen la qualitat democràtica, cosa de la qual hem vist dos exemples detallats pel que fa a educació i sanitat.

Abans que el Partit Popular guanyés, més aviat gràcies al desastre del PSOE que no als mèrits propis, el govern ZP, que es va vendre al capital, va iniciar l’embastida neoliberal i ara el PP segueix el seu llegat. Prèviament els dos ja s’havien posat d’acord per canviar la constitució per impedir la despesa excessiva (cosa inútil). Doncs bé, certament ara el PP amb totes les retallades i totes les mesures, notablement la reforma laboral, ja aposta per un nou paradigma social en què les empreses tinguin llibertat per fer el que volen. I, senyors meus, no hi ha pas gaire diferència amb el que passa a Catalunya: PP i CiU són la mateixa cosa i fan el mateix. Polònia ja ho va mostrar amb molta gràcia.

Per entendre-ho, hem de tenir ben present quina és la concepció social del pensament neoliberal, que es converteix en dogma polític (en una altra entrada ja explicaré més clarament què és això del neoliberalisme): el neoliberalisme es manifesta a partir dels 70 (a EUA, al Regne Unit a Irlanda de manera gairebé completa) amb la desarticulació de l’estat del benestar i amb la retirada de les regulacions al mercat desenfrenat. El pensament neoliberal, que no aposta per fer una política “unversal” perquè el mercat és un ens perfecta que ja fa una ordenació social adequada, postula que els treballadors, simples mitjans per fer diners, necessiten trobar-se en condicions de desatenció per tal que acceptin qualsevol feina que se’ls ofereixi. I això és el que ara està passant: absolut individualisme i egoisme, manipulats al ritme dels interessos d’algunes elits, que trenca les bases de tot projecte social col·lectiu. La imatge de la dreta, per exemple, és un gran metàfora: ajudar a aquells causants de la crisi i no arreglar el desplaçament de l’important en economia cap al sector especulatiu i no productiu, la qual cosa provoca també un desfasament de valors.
El pitjor és que sembla que les mesures neoliberals estan tocades per la crisi (almenys en la percepció general) perquè s’ha demostrat que el capitalisme és autodestructiu, però la societat en el seu conjunt no sembla capaç de trobar un projecte social global ni és capaç d’allunyar-se dels criteris economicistes, de fet més aviat sembla que hi continua caient i es troba perduda. Segurament per això continuen guanyant les dretes i, malgrat l’evidència del capitalisme salvatge com a sistema autodestructiu, per això continuen impulsant la desarticulació de la societat i la imbueixen en la desesperació, i tot ho embolcallen amb discursos demagògics per fer veure que això que es fa és necessari i no són mesures que agreugin la situació, quan sí que és així, i que ignoren els drets socials i democràtics adquirits, essencials i necessaris per a la cohesió i la justícia socials.
A vegades, ni tan sols els discursos són discrets: les forces polítiques neoliberals quasi quasi que diuen a la cara de la ciutadania que es faci fotre. És el cas de la reforma laboral. Bé, de fet, en primer lloc el govern Rajoy mantenia absolut silenci, però això mateix ja feia que se’ls veiés el llautó, per exemple en aquests pocs mesos de govern el president no ha concedit cap entrevista. D’altra banda, quan es va presentar la reforma laboral, sí que es van riure de nosaltres a la cara: els presidents de la CEOE i de Cepyme estaven eufòrics, i l’un li va dir a l’altre que estigués “seriós, molt seriós, perquè si no…”.
¿Calen més proves per veure que totes les polítiques neoliberals són tendecioses, en favor del capital, que només es guien per l’economicisme (com si pogués explicar tot comportament social), que ajuden unes minories, que no aborden l’arrel dels problemes socials i que afavoreixen (en el sentit que incideixen negativament en) la injustícia social en eliminar drets socials i democràtics? Un exemple molt clar és justament aquesta forta incidència política del CEOE a l’hora de marcar l’agenda i de fer postulacions estúpides (com quan va dir que el nivell d’estudis era una qüestió de gens) i contràries al bé comú, com ara que cal revisar el dret de vaga, cosa que ja fa temps que deia, però ara es veu que els neoliberals li fan la gara-gara. Sabent això, només falta que els portaveus del PP quan parlin diguin “Esperem que gaudeixin del viatge de tornada al segle XIX”.

És curiós de veure com el PP no parava de criticar el PSOE, que si eren els culpables de la crisi, que si no sabien què es feien…, i deien que el seu partit seria la solució per reorientar l’economia i acabaria la crisi. Bah, paraules buides! Fixeu-vos que una de les primers coses que va fer el nou govern va ser reconèixer que continuaria la recessió. Bé, evidentment no van fer servir aquesta paraula, potser així es pensen que, no esmentant-ho, ja farà la impressió que el PP ha salvat Espanya.
El govern actual és sens dubte el que ens portarà a la gola del llop, i això és així perquè, en darrera instància, res té a veure amb el govern, sinó amb l’orientació de mesures que eliminen encara més les poques restriccions que hi havia al lliure (=descontrolat) mercat. No veieu que és el mateix? La diferència és que el PSOE no ho tenia al programa, i el PP sí (almenys les tendències procapital, no tenien al programa aplicar el que dicten els mercats i els organismes econòmics de la UE), i de debò que l’estan seguint. Ells en diuen “reformes”, però és una manera maca de dir que eliminen el que ja hi ha per afavorir el capital i les empreses. Per exemple, mireu aquest breu llistat del diari Ara de 10 mesures d'”austeritat”. I, millor encara, observeu les fal·làcies i eufemismes per no arreglar l’economia en aquesta breu entrada d’Ignacio Escolar. D’altra banda, aquí podeu llegir una reflexió entorn de la reforma laboral i la necessitat de trencar aquest bipartidisme que he esmentat més amunt: PP i PSOE fan el mateix.

Si més amunt deia que es volia controlar el dèficit per la constitució, ara, a sobre, el deute excessiu es considerarà delicte. Quina estupidesa! Els del PP haurien de ser llavors els primers a anar a la presó! Tots sabem la demagògia que fan, les políques que segueixen i que ells no eren la solució. Si no, no s’entén que el ministre d’economia digués a Alemanya que no podria cumplir el dèfict en 2 anys, tot i que de seguida van rectificar les seves paraules. Ja sabeu el que ha dit el ministre d’Economia, Montoro: castigar penalment els polítics irresponsables que no compleixin el deute i malbaratin recursos. Però, què entén el PP, per malbaratament? Ni més ni menys que la despesa social necessària per garantir la prestació de serveis de i per dret i que són recollits en la constitució i són propis d’un estat social democràtic. Això, segons aquest senyor i segons la ideologia neoliberal, és malgastar, fer una mala gestió. Us remeto a aquesta breu opinió de Don Ricardo on precisament tipifica clarament per bon criteri el que és la mala gestió i el malbaratament.
Estigmatitzar el sector públic té també una altra cara, l’altra costat de la moneda: se suposa que afavoreix l’economia, també a nivell domèstic, i permet la llibertat individual en la societat. Almenys això és el que diuen els discuros neoliberals. Per això el populisme utilitzat s’articula entorn d’ajudar a les classes mitjanes. Però això, com ja vinc dient, és fals, és una fal·làcia. I fixeu-vos en un exemple: a València han suprimit l’impost de patrimoni, la qual cosa beneficia 18.550 persones. Caram, tu! Hom es podria preguntar totalment incrèdul “i això ajuda les classes mitjanes??” A veure: de 4 milions d’habitants que té la comunitat autònoma i se suposa que la gran majoria són de classe mitjana, mmhh… doncs sí, un gran percentatge de la població queda beneficiada. Sembla màgia…!

Bé, i l’última cosa que em falta esmentar, en aquesta relació una mica anàrquica de fets i mesures, és la reforma laboral. Jo no n’estic gaire al corrent, en realitat, però recomano, per a una anàlisi profunda i detallada de la “contrareforma laboral”, de llegir el que en diu Vidal Aragonés a Mientras Tanto. O també l’anàlisi provisionalque en fa l’economista i diputat d’IU Alberto Garzón.

Imatge extreta del bloc "Iniciativa Debate Público"

D’altra banda, cal tenir present, seguint la línia ideològica que he dibuixat en aquest article, que cal plantar cara al neoliberalisme perquè no hem de renunciar als nostres drets elementals i fonamentals, perquè no volem viure en un món pitjor i perquè els bàrbars salvatges que ens governen (directament o indirectament) sàpiguen que algun dia o altre els farem fora. Avui hem tingut una gran demostració d’oposició a la reforma laboral. I, en aquest sentit, i per ampliar en termes més precisos el dogma neoliberal, llegiu els motius que exposa Vicenç Navarro per mobilitzar-se en contra de les mesures neoliberals.

 

Per acabar, per emfatitzar de manera més divertida la negativitat que transmet un govern neoliberal i tota la demagògia que l’acompanya, us poso el fantàstic hit del Gran Wyoming “Resistiré”:

El dret universal a l’educació en perill

Fa setmanes explicava com les polítiques neoliberals afecten els drets humans pel que fa a la sanitat. Ara us explicaré, amb un article una mica llarg, com aquestes polítiques (orientades pels poders econòmics) afecten també els drets humans pel que fa a educació. Sens dubte, és una situació molt greu, per això la societat es mobilitza i els afectats reclamen aturar la desdemocratizació de l’educació: per exemple (us ho vaig anunciar la setmana passada) el proper dia 29 de febrer hi ha convocada una vaga general d’universitats catalanes. No podria ser aquest, doncs, un millor moment per publicar aquestes observacions entorn de l’atac l’educació pública.

La vinyeta ja ens il·lustra la situació en què ens trobem: es redueixen diners a la pública, però augmenta el pressupost a l’escola concertada (i només en institucions d’àmbit educatiu, ja sabem que l’Estat ha donat una grandiosa suma a l’Església), però, paradoxalment, cada cop més famílies (de classe mitjana) tenen menys diners per pagar concertades o privades, per això la pública té més demanda. I la qualitat baixa. Aquesta notícia de El País informava: 3.000 milions menys en pressupostos educatius, i curiosament Catalunya “concentra un quart del descens en els pressupostos educatius de tot Espanya” (Catalunya ha reduït el pressupost en educació dels dos darrers anys en gairebé el 14%).
D’altra banda, podeu llegir aquesta notícia. ¿Us podeu imaginar un polític que digui a la ciutadania que ha de pagar a la força un servei públic si no vol que es deixi d’oferir? I a sobre que en doni la culpa als ajuntaments que han malcriat la ciutadania? Doncs, de fet, això és el que ha dit, amb la característica retòrica neoliberal cínica, el president de la Diputació de Barcelona (i alcalde de Martorell, de CiU): les guarderies s’han de pagar més i, si no es fa, tancaran.
Doncs sapigueu que això és una manera de reduir l’oferiment de l’educació i de no garantir-ne el gaudi com a dret universal i dret humà. És pilar bàsic del dret a l’educació, reconegut per l’ONU (article 26 de la Declaració Universal de Drets Humans) i ratificat en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, una educació elemental gratuïta. Teòricament, tota educació oferta hauria de ser gratuïta o, almenys, no hauria de tenir biaixos discriminatoris, però l’educació infantil ha de ser de ben segur generalitzada i gratuïta.

A partir d’aquest pacte i de tal com defineix l’ONU, el dret universal a l’educació s’entén com la possibilitat socialment assegurada de gaudir d’accés als mecanismes de desenvolupament personal i intel·lectual i tenir-ne l’accés garantit, com a mitjà per fer efectiva totalment la dignitat de la persona (atès que el dret li és inherent) i el seu total creixement personal i desenvolupament de les seves capacitats individuals i com a subjecte social. L’educació és, doncs, un bé públic i s’entén com quelcom que va més enllà del simple ensenyament: l’educació s’ha de prestar en igualtat de condicions i oberta per a tothom, sense limitacions al seu lliure gaudi i orientada a un ensenyament i formació adequats en democràcia.
En la mesura que és un dret universal i que l’educació és pública, l’Estat l’ha d’assegurar i ha de mantenir els condicionants socials màxims que permetin la plena satisfacció d’aquest dret (disponibilitat, accessibilitat, acceptabilitat i adaptabilitat). No és un extra que el govern ofereix per bondat. I, sobretot, no s’ha de pagar per l’ús, no és aquesta la seva finalitat (que és el que veiem de la cita de més amunt), sinó que s’ha de pagar de manera general per garantia ferma, i això és el que fem tots amb els impostos. El dret a l’educació implica necessàriament, per tant, una bona qualitat de l’educació.
Igual com passa amb el dret a la salut, quan els condicionants socials es tornen negatius i no s’afavoreix el seu assoliment al màxim que es podria, llavors es vulneren les llibertats socials, s’impedeix un lliure i complet accés a l’educació i s’impossibilita la igualtat d’oportunitats i el màxim desenvolupament personal a través de l’educació com a eina emancipadora, de manera que, en últims instància, es violen efectivament els drets humans, com de manera pràctica es veu per la reducció de qualitat de l’enducació pública i la ingerència de les pràctiques privades especialment en l’educació superior.

És un dret humà, està clar, però igualment s’expressa com a dret social i cultural. És per això que -jo interpreto- un cop s’ha assolit aquest grau d’efectivitat i desenvolupament del dret a l’educació, es converteix també en un dret social adquirit justificat per un dret immanent. Així, reduir aquests condicionants impossibilita satisfer plenament l’exercici i el gaudi del dret, la qual cosa acaba determinant la seva efectivitat, de manera que aquest dret adquirit no satisfet plenament manifesta incorrectament el sentit de l’educació com a dret humà.
Com sempre, el criteri economicista i absolutament individualista (fins a tal punt que, com veieu en el nostre context polític, autojustifica la deixadesa d’un govern d’oferir serveis públics elementals) del neoliberalisme, ignora els principis i les bases que aguanten la nostra societat del benestar. Bé, de fet, directament hi passen per sobre perquè l’objectiu últim del neoliberalisme és formar una nova societat que no posi fronteres a la competitivitat del capital. I això, clar està -tan redundant com he estat-, viola els drets humans. Seguir aquestes tendències polítiques, sense tenir en compte els drets humans com una estrella superior que s’ha de seguir, és, de nou, una manera d’exagerar la injustícia social. I aquí rau el quid de la qüestió: els governs neoliberals defugen la seva responsabilitat d’oferir l’educació com a servei i de garantir-la com a dret amb polítiques que en minven la qualitat, semblen discriminatòries, redueixen el sentit democràtic de la universitat i afavoreixen el sector privat, la qual cosa resta llibertat i no és assegurança per a una educació universal i de qualitat.
La crisi és s’ha erigit com a una fal·làcia contrària als interessos democràtics. El dret a l’educació és universal i no pot ser alterat. Fins i tot si de debò l’educació és “cara” (però repeteixo que aquest no és en absolut el criteri amb el qual cal jutjar l’educació), cal igualment saber que les turbulències econòmiques no s’han de notar negativament en l’exercici del dret a l’educació. No ha de pagar la ciutadania general la crisi, i el govern no té dret, en absolut, a reduir la possibilitat d’accés a l’educació. Reduir recursos i passar el sedàs per l’educació és, doncs, una manera de violar els drets fonamentals de totes  les persones a accedir a l’educació i gaudir dels seus efectes per poder créixer i desenvolupar-se integralment.

És en aquest sentit, doncs, que el dret a l’educació (com qualsevol altre dret humà) ha d’estar especialment protegit. Igual com en el cas de la salut, que vaig exposar a l’article que ja us he enllaçat, les mesures polítiques que se suposa que han de salvar l’educació (i, ja de pas, salvar tota l’economia) i permetre la continuïtat de les universitats i de l’educació en general, tenen un efecte contrari: ¿com es pot assegurar que continuïn els mateixos nivells d’ensenyança si no s’ofereixen els mateixos recursos, si cada cop hi ha menys professors i si les aules poden acabar massificades?? No té sentit. Les necessitats materials a l’educació primària i secundària són també ben conegudes: falta de prepació, molts alumnes, cada cop hi ha menys mestres i hi ha molts de barracons per Catalunya.
Vist des d’un criteri econòmic, igual es pot veure contradictori, com ja he dit: ¿com pot ser que cada cop donin menys diners a l’escola pública, que és el servei que per defecte ha d’oferir l’Estat i que ha de transmetre els valors de l’estat del benestar (el mateix sistema social que ara es vol desmantellar), i realment cada cop hi ha més famílies que porten els seus fills a l’escola pública, però per contra la concertada (que no hauria d’existir, és un engendre horrible) rep més diners però té menys sol·licituds (per exemple, pel curs 2009-2010 a les comarques tarragonines la inscripció a P3 va disminuir un 8,4%, i un 2% a ESO; o un altre exemple: al barri de Sarrià hi hagué un important canvi de tendència de les famílies, en matricular el seus fills a la pública)?
És, tot plegat, un absurd, i unes polítiques públiques contraproduents i contradictòries que l’únic que busquen és desestabilitzar, i això incideix en l’agreujament de les desigualtats socials, la qual cosa és totalment oposada al que se suposa que és un dels objectius de l’estat democràtic social i de dret en virtut dels drets humans. Justament l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans fa uns deu anys va enviar un relator especial pel món estudiant el dret a l’educació. Aquest relator, Kishore Singh, va advertir el 6 de juliol passat que “disminuir el suport nacional i internacional a aquest sector crucial [l’educació] en períodes de crisi econòmica pot afectar el destí d’una generació sencera”. És a dir, menys inversió té un efecte contrari: no sé si us sona però fa un temps es deia per les notícies que els joves actuals arrossegarien de per vida les conseqüències socioeconòmiques negatives de la crisi. Sense una bona educació, això s’agreuja, per tant és una manera de no acomplir satisfactòricament el dret a l’educació com un mecanisme d’integració social.

Un exemple clar de com el dret a l’educació també es veu afectat, justament per la incidència del capital, és el control (o supervisió, però això és un eufemisme) dels plans d’estudi universitari per personal i organismes aliens a la institució universitària. En aquest cas, el dret es vulnera perquè no es permet el desenvolupament autònom dels plans segons la universitat, perquè no s’aprecia l’educació com una entitat social separada, sinó subjecte al mercat, i pot tenir efecte en la lliure elecció de les persones a escollir que volen aprendre. Això és molt greu.
Així mateix, són ben conegudes les pràctiques de privatització encoberta que posen en dubte els principis democràtics. Actualment es debat a Catalunya sobre els mecanismes de gestió i d’inversió a la universitat, amb la porta oberta al capital privat. Això és el que cal evitar, ja que l’educació, com a dret universal i social general, és un deure dels governs d’acord amb els drets humans; no és una activitat extra ni una sola pràctica guiada pels mercats, sinó quelcom més ampli dins de l’esfera cultural, social i moral. Això es veu molt clarament amb la intenció del govern de CiU d’introduir un interventor a la universitat. Què caram pinta un interventor (una cosa així com un censor econòmic), designat pel govern, per tant partidista, en una universitat, institució de naturalesa autònoma i organitzada instrínsecament segons criteris democràtics? La PUDUP, evidentment, també ha manifestat el seu total desacord i ha criticat una decisió d’aquest tipus.

 

Bé, un cop he acabat aquesta exposició, només vull fer unes referències a més fonts d’informació i estudis i anàlisis per ampliar la informació i per tenir més motius de reflexió. Per començar, per a obtenir una bona significació del dret universal a l’educació, recomano de llegir aquest pàgina (i les altres pestanyes que pugueu clicar). Us poso l’enllaç bibliogràfica d’un assaig de José Luis Pardo intitulat Nunca fue tan hermosa la basura, on reflexiona de manera general sobre el desenvolupament de les nostres societats i dóna una visió clara i concisa de quines implicacions té. Aquest filòsof ja va pronunciar el 2006 una conferència amb el mateix nom, que he pogut localitzar per internet i trobareu aquí. De manera específica en educació, aquesta opinió del també filòsof Antonio Valdecantos sobre el mal efecte del Pla Bolonya, o aquest estudi (altament recomanable) del mateix autor publicat en la Revista de la Asociación de Inspectores de Educación de España, on analitza i parla de les reformes educatives i el nou paradigma social. I, per últim, el llibre d’assaig i refleixó personal, que em sembla que ja he esmentat en alguna altra entrada, Adéu a la universitat, de Jordi Llovet, on narra la seva experiència personal explica com es va perdent el sentit humanista de l’educació.

I, aprofitant el sentit d’aquesta entrada, informo -ja ho vaig dir també la setmana passada- que pel proper dia 29 de febrer hi ha convocada una vaga general d’universitats. Si puc, escriuré abans de la vaga sobre la situació específica a l’educació superior (seguint una mica les directrius que he esmentat en aquest article). De moment, per invitar-vos a secundar-la o congregar moralment amb la lluita, aquí us deixo el vídeo de propaganda: