Consideracions pel que fa a l’ensenyament

A partir del programa de TV3 Banda Ampla dedicat a l’ensenyament (en realitat n’hauríem de dir educació, però ja sabem que CiU és més partidària de l’altra paraula), que es va emetre el passat 15 de setembre (i que podeu recuperar aquí), faré jo uns quants comentaris i exposaré també la meva opinió. En aquesta entrada, doncs, no informaré tan extensament sobre una qüestió, sinó que comentaré alguns aspectes diversos que tenen a veure amb l’educació, potser amb algun toc informatiu. En futurs articles ja aniré explicant més bé cada aspecte de l’educació.
Comencem, doncs, fent una relació no ordenada ni jeràrquica d’alguns aspectes que s’han dit i sobre els quals jo també reflexionaré:

  • M’ha sorprès veure tanta gent que cregués que el català no ha de ser vehicular. Aquesta gent ha d’entendre que això no és una qüestió del que ells creguin o deixin de creure, sinó que és un assumpte educatiu que té tots els avals del món i té el suport de la comunitat educativa, a banda que és una realitat sociolingüística -la del català- que mereix especial protecció. I ja està, no s’ha de discutir res més sobre això. Fa un temps també vaig escriure un article sobre la immersió lingüística, així que si voleu saber exactament què és i si voleu llegir més arguments que la defensen, doncs us hi remeto. D’altra banda, podeu mirar aquí una videonotícia a propòsit d’aquella interlocutòria, en el context de les eleccions del passat 2011.
  • Un comentari que feia la noia de l’Índia: formalment, que jo sàpiga no es retiren hores de llengua de l’educació, però sí que és cert que, en aquesta societat perillosament influenciada pel capitalisme, s’està restant importància a les humanitats, i humanitats vol dir la creació intel·lectual individual de les persones, la reflexió i el pensament crític. En aquest sentit, recomano la lectura del llibre Adéu a la universitat, de Jordi Llovet.
  • Un dels punts centrals del debat, i sempre present en qualsevol discussió sobre educació, és si els alumnes surten realment preparats de l’escola; i, per implicació, quina ha de ser la configuració curricular de l’ensenyança. Ja dic que ara no em dedicaré a analitzar la qüestió, només exposo simplement unes quantes observacions. Per això puc dir que, per començar, l’èxit de l’educació no es mesura únicament en l’adquisició de purs coneixements i en la preparació per a dur a terme una tasca concreta, com si l’ensenyament hagués de predestinar els alumnes envers un camí determinat. L’educació no és només instrucció, però a través del mètode s’ha d’estimular la capacitat de l’alumne per moure’s per si sol en el mar de coneixement divers i per orientar les seves pròpies capacitats, així com cal assegurar que creixi i desenvolupi la seva personalitat responsablement. I tot dins de context social, per això els professors els mostren el món, de manera que cal també que els joves siguin ciutadans responsables.
    El que sí que sembla clar és que un excés d’especialització en les assignatures i el fet de voler que els estudiants (i com més joves és pitjor) escullin el seu itinerari, atia més el fracàs escolar. Jo sóc partidari d’educació generalitzada igual per a tothom en formacions bàsiques, instrumentals i de coneixement (i autoconeixement) del món: matemàtiques, història, llengua (millor dit, llengües), filosofia, geografia, ciències mediambientals. I, sobre aquestes assignatures, es poden fer tantes variacions com calgui, però no és bo, en absolut, voler ensenyar específicament a ser, per exemple, un emprenador (a més, com caram s’ensenya, això?!), a banda que també es pot criticar ideològicament, ja que és la intromissió clara de la mentalitat capitalista en l’escola, la qual ha d’afavorir l’aprenentatge autònom i la crítica.
  • Educació individualitzada, una expressió que ha sortit al debat i penso que, sens dubte, ha de ser una tècnica que s’hauria d’aplicar a les escoles. Alguns centres ja ho intenten, i és més freqüent en l’educació infantil i primària que en la secundària, i en certa manera en l’educació superior també es vol fer amb els nous plans educatius (però això no és del tot cert i està totalment mal organitzat). Això vol dir que el mestre/professor ha de conèixer bé l’alumne i el seu context social, ha d’estar en contacte amb tot d’altres professionals i amb els pares per evitar que es pugui desviar (i jo afegiria racionalment parlant) d’un bon aprenentatge. Cal, per a l’educació individualitzada, molts més recursos, per exemple és necessari tenir tres o quatre professors per aula que vagi acompanyant els alumnes i els impulsin a desenvolupar les seves capacitat.
  • Sovint l’educació individualitzada hauria d’anar acompanyada de l’educació inclusiva. Això vol dir acceptació de les diferències, introduir tots els perfils d’alumnes, com a normals que són dins de la societat, a l’aula i procurar que segueixin el mateix currículum, però amb acompanyament persoanl individualitzat. Educació inclusiva vol dir també llibertat personal (per tant, en cap cas, sota cap circumstància, mai de la vida no es pot implantar uniforme escolar a l’escola pública), i vol dir impedir la segregació, sigui del tipus que sigui, ja que és nefasta pel que implica ideològicament en una democràcia i és també negativa en l’àmbit acadèmic (en aquest sentit, no fa gaire la Fundació Jaume Bofill, que ha elaborat molts informes sobre educació, entre altres matèries, va presentar-ne un altre sobre els resultats PISA en què demostra que en les escoles amb alt percentatge d’immigrants els mateixos immigrants obtenen més males notes que els autòctons. Podeu veure aquí l’entrevista de Els Matins al director d’aquest informe, Ferran Ferrer).
  • Pel que fa al paper del mestre, els corrent pedagògics importants actualment, i en principi així està estructurada l’escola, sostenen que hi ha d’haver una relació entre iguals però no simètrica entre docents i estudiants o, millor dit -entenc jo, ja que aquests termes semblen impersonals-, entre professor i alumne. Sens dubte això és el més difícil de tractar, crec jo, i penso que és on tenen més efecte (i després repercuteix sobre la resta d’elements) els valors socials dominants. En una altra ocasió ho tractaré, però de moment puc dir que ben bé em fa la impressió que s’acostuma a caure en arguments afectius i emocionals i no racionals.
  • En una bona democràcia, impulsada de valors de canvi social i de cohesió social i defensora de la igualtat de totes les persones, l’escola concertada no hauria d’existir, ni tampoc la privada. Fins i tot m’atreviria a dir que la concertada menys, per qüestions ideològiques de principis: no pot ser que un organisme amb funcionament i estructura privada rebi diners de les arques públiques. Això és una aberració. D’altra banda, la privada, acceptant l’ordre establert, es pot entendre que existeixi perquè ofereix un servei destinat a qui el pugui comprar, però en aquest cas hauria d’estar ben controlada i no s’hauria de justificar la seva existència en base al presumpte drets dels pares a escollir religió. És evident, però, que per una bona mentalitat republicana, tota l’educació ha de ser pública i ha de basar-se en els fonaments i principis democràtics oferts per un servei d’ensenyança universal.

 

Un cop enumerat tot això, només em falta expressar unes precisions: des d’una perspectiva democràtica, l’educació no és transmissió de coneixements. Els coneixements es transmeten fins i tot sense voler, però també ho fan els valors, per això és molt important orientar bé l’educació i focalitzar el desenvolupament individual per a una bona formació ètica a partir de la virtut  individual dins del context social en què l’alumne es troba, ja que en forma part i n’és agent i participant. L’important no només és aprendre, sinó formar-se integralment, pensar i reflexionar sobre la societat. Si fos un radical -potser ho sóc una mica…- diria que no existeix el fracàs escolar perquè senzillament ja no hi ha educació: el capitalisme s’ho menja tot, ens preparen perquè ens conformem amb les condicions que trobarem a les empreses, les humanitats desapareixen de l’educació, pugen les taxes universitàries i el currículum ocult de secundària cada cop prima més que del currículum visible oficial (fins i tot si l’oficial és tendenciós).

Després d’aquest comentari prou extens, ara uns quants enllaços: llegiu aquest interessant reportatge, un retrat real del que es viu a les aules. Si voleu saber més sobre la distribució d’horari escolar, podeu llegir aquesta notícia i aquesta altra sobre l’horari intensiu. Sobre aquest tema realment no acabo de tenir-ne una idea formada, més enllà de considerar que concentrar moltes classes i passar-se sis hores assegut és mortal per a un nen o adolescent i és contraproductiu. Si voleu sentir experiències directes de mestres i professors, així com les opinions dels alumnes, a TV3 han estrenat recentment un programa que es diu Mestres, que s’emet en paral·lel a uns cicles de debats (“Què vol dir ser mestre avui?“) que organitzen conjuntament la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Aquesta mena de reportatges que fa la cadena catalana sempre estan molt bé (tot i que no sempre duren més de mitja hora, i crec que és d’agrair que alguns siguin llarguets). No comentaré el programa perquè no toca, potser només diré, en funció del que he comentat més amunt, que em sembla observar que l’envaeix en part tot un aire d’emotivitat i, fins i tot, mística del professor, i s’aparta de consideracions més aviat racionals i racionalistes.

D’altra banda, per acabar, us dono informació de caire polític addicional: us presento a través dels enllaços següents quines han estat les propostes dels diversos partits polítics pel que fa a l’educació en les anteriors eleccions generals. Està clar que ho havia d’haver publicat abans de les eleccions perquè tingués més sentit, i era, de fet, la meva intenció, però no vaig tenir prou temps: el PSOE, el PP, CiU, ERC, IU.

Encara un incís final: ja que parlo d’educació, permeteu-me que desviï el tema específic d’aquesta entrada com a opinió i reflexió per informar-vos sobre la propera vaga general d’universitats catalanes, el dia 29 de febrer, i també, evidentment, us emplaço a secundar-la, si sou estudiants, professors o investigadors o membres de PAS o PDI. La setmana que ve parlaré de com afecta la lògica neoliberal a la prestació i garantia de l’educació com a servei públic i dret universal.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 5 Febrer 2012, in Educació, Societat, Valoració and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

  1. jejej entre les teves crítiques a “Mestres” i les meevs a “Sota Terra” a TV3 ja tenen feina a esmenar les crítiques!

    • Sí, sí, a veure si escolten l’audiència… tot i que penso que el cas de Mestres és més complicat perquè segurament són coses que estan en l’ambient propi de la nostra cultura. He de dir que està bé, és clar, en general el programa, i valoro positiviament que es vulgui dignificar la feina de professor (i imagino que amb Sota Terra, programa que, però, no segueixo, volen fer el mateix amb la d’arqueòleg), però no veig que hi hagi tampoc un retrat real de les aules general, de les polítiques públiques ni de la gran contradicció entre centres educatius, corrents pedagògics, pràctica dominant i teoria que s’ensenya al màster o als magisteris. Però, bé, tampoc no tinc prou coneixement i encara falten uns quants programes per endavant…
      Salut!

  2. Arrel Tubercular

    Em sembla interessant que ressaltis al principi de l’article la diferència entre educació i ensenyament (i deixis ben clar que es tracta d’una qüestió més política que ideològica), fa poc a una assignatura un professor ens va demanar que esbrinessim aquesta diferència.
    Caña!

    • Gràcies per comentar, Arrel Tubercular!
      En altres entrades, aniré desgranant el sentit de cada paraula i intentaré extreure quins haurien de ser els principis d’una bona educació. El govern ens vol despistar canviant el nom de la conselleria i defensant només una inclinació de l’educació, però no és així. Això és una qüestió ideològica (general a l’organització de la societat), entenc jo , expressada a través de la política.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: