El dret universal a l’educació en perill

Fa setmanes explicava com les polítiques neoliberals afecten els drets humans pel que fa a la sanitat. Ara us explicaré, amb un article una mica llarg, com aquestes polítiques (orientades pels poders econòmics) afecten també els drets humans pel que fa a educació. Sens dubte, és una situació molt greu, per això la societat es mobilitza i els afectats reclamen aturar la desdemocratizació de l’educació: per exemple (us ho vaig anunciar la setmana passada) el proper dia 29 de febrer hi ha convocada una vaga general d’universitats catalanes. No podria ser aquest, doncs, un millor moment per publicar aquestes observacions entorn de l’atac l’educació pública.

La vinyeta ja ens il·lustra la situació en què ens trobem: es redueixen diners a la pública, però augmenta el pressupost a l’escola concertada (i només en institucions d’àmbit educatiu, ja sabem que l’Estat ha donat una grandiosa suma a l’Església), però, paradoxalment, cada cop més famílies (de classe mitjana) tenen menys diners per pagar concertades o privades, per això la pública té més demanda. I la qualitat baixa. Aquesta notícia de El País informava: 3.000 milions menys en pressupostos educatius, i curiosament Catalunya “concentra un quart del descens en els pressupostos educatius de tot Espanya” (Catalunya ha reduït el pressupost en educació dels dos darrers anys en gairebé el 14%).
D’altra banda, podeu llegir aquesta notícia. ¿Us podeu imaginar un polític que digui a la ciutadania que ha de pagar a la força un servei públic si no vol que es deixi d’oferir? I a sobre que en doni la culpa als ajuntaments que han malcriat la ciutadania? Doncs, de fet, això és el que ha dit, amb la característica retòrica neoliberal cínica, el president de la Diputació de Barcelona (i alcalde de Martorell, de CiU): les guarderies s’han de pagar més i, si no es fa, tancaran.
Doncs sapigueu que això és una manera de reduir l’oferiment de l’educació i de no garantir-ne el gaudi com a dret universal i dret humà. És pilar bàsic del dret a l’educació, reconegut per l’ONU (article 26 de la Declaració Universal de Drets Humans) i ratificat en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, una educació elemental gratuïta. Teòricament, tota educació oferta hauria de ser gratuïta o, almenys, no hauria de tenir biaixos discriminatoris, però l’educació infantil ha de ser de ben segur generalitzada i gratuïta.

A partir d’aquest pacte i de tal com defineix l’ONU, el dret universal a l’educació s’entén com la possibilitat socialment assegurada de gaudir d’accés als mecanismes de desenvolupament personal i intel·lectual i tenir-ne l’accés garantit, com a mitjà per fer efectiva totalment la dignitat de la persona (atès que el dret li és inherent) i el seu total creixement personal i desenvolupament de les seves capacitats individuals i com a subjecte social. L’educació és, doncs, un bé públic i s’entén com quelcom que va més enllà del simple ensenyament: l’educació s’ha de prestar en igualtat de condicions i oberta per a tothom, sense limitacions al seu lliure gaudi i orientada a un ensenyament i formació adequats en democràcia.
En la mesura que és un dret universal i que l’educació és pública, l’Estat l’ha d’assegurar i ha de mantenir els condicionants socials màxims que permetin la plena satisfacció d’aquest dret (disponibilitat, accessibilitat, acceptabilitat i adaptabilitat). No és un extra que el govern ofereix per bondat. I, sobretot, no s’ha de pagar per l’ús, no és aquesta la seva finalitat (que és el que veiem de la cita de més amunt), sinó que s’ha de pagar de manera general per garantia ferma, i això és el que fem tots amb els impostos. El dret a l’educació implica necessàriament, per tant, una bona qualitat de l’educació.
Igual com passa amb el dret a la salut, quan els condicionants socials es tornen negatius i no s’afavoreix el seu assoliment al màxim que es podria, llavors es vulneren les llibertats socials, s’impedeix un lliure i complet accés a l’educació i s’impossibilita la igualtat d’oportunitats i el màxim desenvolupament personal a través de l’educació com a eina emancipadora, de manera que, en últims instància, es violen efectivament els drets humans, com de manera pràctica es veu per la reducció de qualitat de l’enducació pública i la ingerència de les pràctiques privades especialment en l’educació superior.

És un dret humà, està clar, però igualment s’expressa com a dret social i cultural. És per això que -jo interpreto- un cop s’ha assolit aquest grau d’efectivitat i desenvolupament del dret a l’educació, es converteix també en un dret social adquirit justificat per un dret immanent. Així, reduir aquests condicionants impossibilita satisfer plenament l’exercici i el gaudi del dret, la qual cosa acaba determinant la seva efectivitat, de manera que aquest dret adquirit no satisfet plenament manifesta incorrectament el sentit de l’educació com a dret humà.
Com sempre, el criteri economicista i absolutament individualista (fins a tal punt que, com veieu en el nostre context polític, autojustifica la deixadesa d’un govern d’oferir serveis públics elementals) del neoliberalisme, ignora els principis i les bases que aguanten la nostra societat del benestar. Bé, de fet, directament hi passen per sobre perquè l’objectiu últim del neoliberalisme és formar una nova societat que no posi fronteres a la competitivitat del capital. I això, clar està -tan redundant com he estat-, viola els drets humans. Seguir aquestes tendències polítiques, sense tenir en compte els drets humans com una estrella superior que s’ha de seguir, és, de nou, una manera d’exagerar la injustícia social. I aquí rau el quid de la qüestió: els governs neoliberals defugen la seva responsabilitat d’oferir l’educació com a servei i de garantir-la com a dret amb polítiques que en minven la qualitat, semblen discriminatòries, redueixen el sentit democràtic de la universitat i afavoreixen el sector privat, la qual cosa resta llibertat i no és assegurança per a una educació universal i de qualitat.
La crisi és s’ha erigit com a una fal·làcia contrària als interessos democràtics. El dret a l’educació és universal i no pot ser alterat. Fins i tot si de debò l’educació és “cara” (però repeteixo que aquest no és en absolut el criteri amb el qual cal jutjar l’educació), cal igualment saber que les turbulències econòmiques no s’han de notar negativament en l’exercici del dret a l’educació. No ha de pagar la ciutadania general la crisi, i el govern no té dret, en absolut, a reduir la possibilitat d’accés a l’educació. Reduir recursos i passar el sedàs per l’educació és, doncs, una manera de violar els drets fonamentals de totes  les persones a accedir a l’educació i gaudir dels seus efectes per poder créixer i desenvolupar-se integralment.

És en aquest sentit, doncs, que el dret a l’educació (com qualsevol altre dret humà) ha d’estar especialment protegit. Igual com en el cas de la salut, que vaig exposar a l’article que ja us he enllaçat, les mesures polítiques que se suposa que han de salvar l’educació (i, ja de pas, salvar tota l’economia) i permetre la continuïtat de les universitats i de l’educació en general, tenen un efecte contrari: ¿com es pot assegurar que continuïn els mateixos nivells d’ensenyança si no s’ofereixen els mateixos recursos, si cada cop hi ha menys professors i si les aules poden acabar massificades?? No té sentit. Les necessitats materials a l’educació primària i secundària són també ben conegudes: falta de prepació, molts alumnes, cada cop hi ha menys mestres i hi ha molts de barracons per Catalunya.
Vist des d’un criteri econòmic, igual es pot veure contradictori, com ja he dit: ¿com pot ser que cada cop donin menys diners a l’escola pública, que és el servei que per defecte ha d’oferir l’Estat i que ha de transmetre els valors de l’estat del benestar (el mateix sistema social que ara es vol desmantellar), i realment cada cop hi ha més famílies que porten els seus fills a l’escola pública, però per contra la concertada (que no hauria d’existir, és un engendre horrible) rep més diners però té menys sol·licituds (per exemple, pel curs 2009-2010 a les comarques tarragonines la inscripció a P3 va disminuir un 8,4%, i un 2% a ESO; o un altre exemple: al barri de Sarrià hi hagué un important canvi de tendència de les famílies, en matricular el seus fills a la pública)?
És, tot plegat, un absurd, i unes polítiques públiques contraproduents i contradictòries que l’únic que busquen és desestabilitzar, i això incideix en l’agreujament de les desigualtats socials, la qual cosa és totalment oposada al que se suposa que és un dels objectius de l’estat democràtic social i de dret en virtut dels drets humans. Justament l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans fa uns deu anys va enviar un relator especial pel món estudiant el dret a l’educació. Aquest relator, Kishore Singh, va advertir el 6 de juliol passat que “disminuir el suport nacional i internacional a aquest sector crucial [l’educació] en períodes de crisi econòmica pot afectar el destí d’una generació sencera”. És a dir, menys inversió té un efecte contrari: no sé si us sona però fa un temps es deia per les notícies que els joves actuals arrossegarien de per vida les conseqüències socioeconòmiques negatives de la crisi. Sense una bona educació, això s’agreuja, per tant és una manera de no acomplir satisfactòricament el dret a l’educació com un mecanisme d’integració social.

Un exemple clar de com el dret a l’educació també es veu afectat, justament per la incidència del capital, és el control (o supervisió, però això és un eufemisme) dels plans d’estudi universitari per personal i organismes aliens a la institució universitària. En aquest cas, el dret es vulnera perquè no es permet el desenvolupament autònom dels plans segons la universitat, perquè no s’aprecia l’educació com una entitat social separada, sinó subjecte al mercat, i pot tenir efecte en la lliure elecció de les persones a escollir que volen aprendre. Això és molt greu.
Així mateix, són ben conegudes les pràctiques de privatització encoberta que posen en dubte els principis democràtics. Actualment es debat a Catalunya sobre els mecanismes de gestió i d’inversió a la universitat, amb la porta oberta al capital privat. Això és el que cal evitar, ja que l’educació, com a dret universal i social general, és un deure dels governs d’acord amb els drets humans; no és una activitat extra ni una sola pràctica guiada pels mercats, sinó quelcom més ampli dins de l’esfera cultural, social i moral. Això es veu molt clarament amb la intenció del govern de CiU d’introduir un interventor a la universitat. Què caram pinta un interventor (una cosa així com un censor econòmic), designat pel govern, per tant partidista, en una universitat, institució de naturalesa autònoma i organitzada instrínsecament segons criteris democràtics? La PUDUP, evidentment, també ha manifestat el seu total desacord i ha criticat una decisió d’aquest tipus.

 

Bé, un cop he acabat aquesta exposició, només vull fer unes referències a més fonts d’informació i estudis i anàlisis per ampliar la informació i per tenir més motius de reflexió. Per començar, per a obtenir una bona significació del dret universal a l’educació, recomano de llegir aquest pàgina (i les altres pestanyes que pugueu clicar). Us poso l’enllaç bibliogràfica d’un assaig de José Luis Pardo intitulat Nunca fue tan hermosa la basura, on reflexiona de manera general sobre el desenvolupament de les nostres societats i dóna una visió clara i concisa de quines implicacions té. Aquest filòsof ja va pronunciar el 2006 una conferència amb el mateix nom, que he pogut localitzar per internet i trobareu aquí. De manera específica en educació, aquesta opinió del també filòsof Antonio Valdecantos sobre el mal efecte del Pla Bolonya, o aquest estudi (altament recomanable) del mateix autor publicat en la Revista de la Asociación de Inspectores de Educación de España, on analitza i parla de les reformes educatives i el nou paradigma social. I, per últim, el llibre d’assaig i refleixó personal, que em sembla que ja he esmentat en alguna altra entrada, Adéu a la universitat, de Jordi Llovet, on narra la seva experiència personal explica com es va perdent el sentit humanista de l’educació.

I, aprofitant el sentit d’aquesta entrada, informo -ja ho vaig dir també la setmana passada- que pel proper dia 29 de febrer hi ha convocada una vaga general d’universitats. Si puc, escriuré abans de la vaga sobre la situació específica a l’educació superior (seguint una mica les directrius que he esmentat en aquest article). De moment, per invitar-vos a secundar-la o congregar moralment amb la lluita, aquí us deixo el vídeo de propaganda:

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 11 Febrer 2012, in Consideracions polítiques, Política, Valoració and tagged , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 7 comentaris.

  1. Completament d’acord amb tot el que dius. Els neoliberals volen una llei de la selva on estudii qui s’ho pugui permetre i la resta que es posi a treballar als 10 anys.

    • Certament, els neoliberals volen, de fet, la llei de la selva a tot arreu!
      Sobre els arguments d’apujar les taxes universitàries, els més economicistes ho justifiquen dient que els estudiants paguen una ímfima part, que no sempre treuen bones notes i que l’educació és un “feedback” amb la societat: llavors, cal veure quant aportararn aquells que estudiÏn, i si aporten poc, paguen més. Sí, que s’ho pagui qui s’ho pugui permetre, i això no pot ser. Això està entès des d’un criteri absolutament utilitari instrumental que no s’adequa al que s’entén per educació a partir dels drets humans (almenys com jo ho interpreto, és del que volia deixar constància en aquesta entrada), que és més ampli i no econòmic, a més en els tractats de l’ONU que he citat s’esmenta que no cal que sigui gratuïta l’educació superior, però s’hauria d’avançar perquè ho fos, i això és just el contrari de voler fer-la més cara. Per tant, així se segueix una via contrària al que caldria.
      Per exemple: si un pobre home jubilat de 67 anys vol anar a la uni de gran perqùe de jove no va poder, i així enriqueix el seu esperit i sent que fa alguna cosa amb la seva vida, haurà de pagar, a saber, 10.000€, perquè clar, no pot treballar i en 4 dies es mor.
      Això és absurd!

      Per cert, m’alegro que t’hagis llegit tota l’entrada i que no t’hagi agafgat un empatx! Normalment em diuen -i suposo que és veritat- que escric massa, massa llarg, i potser coses una mica tècniques (però tampoc no en sóc un expert).
      Salut!

  1. Retroenllaç: Retorn al passat: el (neo)liberalisme a l’Espanya popular « El principi de…

  2. Retroenllaç: La UB porta al constitucional la llei de pressupostos del PP « El principi de…

  3. Retroenllaç: Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou « El principi de…

  4. Retroenllaç: Crims econòmics contra la humanitat | El principi de...

  5. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: