Primavera Valenciana
Un cop més, em toca parlar d’aspectes relacionats amb l’educació, però no amb la pràctica educacional o en l’aspecte social, sinó amb les protestes estudiantils i amb els enfrontaments amb la policia, en ocasió, evidentment, dels fets de València. Ja fa uns dies del fet en si, però allò no “caduca” i les seves implicacions polítiques són molt greus i perduren sempre, i és just d’això del que vull parlar. A més, coincideixen aquests fets amb unes setmanes de mobilitzacions a les universitats (ocupacions, parada de classes, reunions i assemblees, vaga general), per això els darrers posts han estat destinats també a tractar la qüestió, i, a més, en el proper faré una crònica de la futura i propera vaga del 29-F. De moment, però, centrem-nos en el que ens ocupa, una anàlisi relativament curta de les protestes estudiantils de València, la confrontació amb la policia (o, millor dit, no pas confrontació, ja que això porta implícit dos bàndols, sinó directament atac indiscriminat de les forces de l'”ordre” contra els manifestants) i les seves implicacions.
Per començar, vegem els fets, què ha passat al llarg d’aquesta setmana. Us en faig una relació cronològica ràpida a partir del que es pot veure als mitjans, fets que, segons sembla, es van iniciar a l’IES Lluís Vives de València:
• Dilluns 20: càrrega policial, totalment desproporcionada i fora de lloc. Es tracta de violència que s’ha dirigit també contra els veïns que hi havia al carrer quan la policia encalçava els joves estudiants i contra periodistes, de fet el centre de la ciutat es va convertir durant unes hores en un escenari amb policia corrent i espantant tothom. És una cosa realment espectacular, inconcebible; però, a veure, en cap cas batalla campal. Aquesta càrrega policial contra una manifestació estudiantil va ser la que va portar les protestes als mitjans de comunicació, per exemple podeu veure-ho aquí (LV) i aquí (TV3) i aquí (The Guardian).
No hem d’oblidar que aquesta manifestació de dilluns no és l’origen del problema, els dies anteriors ja hi va haver mobilitzacions i càrregues policials: la primera detenció d’un menor es va efectuar el dia 15 en ocasió d’una petita protesta d’alumnes, el dia 16 hi va haver un acte de protesta amb més detencions, i ja el dia 17 va tenir lloc la primera gran marxa estudiantil, on van participar, segons els sindicats d’estudiants, que advoquen per una vaga general, uns 20.000 joves.
Us poso aquest vídeo com a exemple del dia 16 d’entre els molts que circulen per internet:
• Dimarts 21: mobilització ciutadana “espontània” i massiva (per la situació de què parlem) de resposta als actes de la policia i de suport amb els estudiants de València a diverses ciutats de l’Estat. A València, vés per on, ja no hi va haver gaire presència policíaca.
L’assemblea conjunta del Lluís Vives va emetre un comunicat de premsa.
Foto: @enriquepallas
• Dimecres 22: De nou, una gran mobilització de condemna ciutadana (vídeo de TV3). Una primera anàlisi de la situació i d’informació detallada de la resposta social a la càrrega de dilluns, la podeu trobar en aquesta notícia de El País.
• Dijous 23: més protestes a València.
• Divendres 24: cadena humana entorn de l’IES Lluís Vives i més protestes per la ciutat.
Foto: @powciutatvella
•Dissabte 25: gran manifestació a València i a altres ciutats del País Valencià. No és una manifestació específicament del moviment estudiantil, ja que estava dirigida en contra de les retallades i la mala gestió dels polítics i comptava amb presència sindical general, però també en el lema de la manifestació es demanaven responsabilitats per l’acció policial. Sembla que fos la manifestació que culminava tota la setmana de mobilitzacions realment intensa, que no vol dir àmplies ni per tot arreu, malgrat que cada cop el descontentament va creixent més.
Per estar al corrent de com evoluciona la cosa, podeu trobar informació directa, de primera mà, a la pàgina web habilitada amb el nom de Primavera Valenciana, amb enllaços directes a Twitter.
Les causes de tot això penso jo que ja són prou conegudes, les generals i les més concretes. Centrant-me en les concretes, imagino que el que ha fet sortir els alumnes al carrer és la situació en els seus instituts i la situació de l’educació, que són materialitzacions concretes i específiques de les causes més profundes, com ara els impagaments de la Generalitat (que en alguns llocs s’ha notat, ja fa dies que va saltar a la premsa, amb l’aturada del sistema de calefacció). La causa immediata, segons podem deduir de la premsa, és la detenció del primer menor d’edat, de 17 anys, el dia 15.
El que està clar, doncs, és que els efectes de les retallades, la pèrdua de qualitat en educació, la pèrdua també de qualitat democràtica i la desafecció política, i la resistència a les polítiques neoliberals són qüestions, transversals -diria- en la majoria de les entrades de caire sociopolític que escric, que penso que cal tenir en compte per entendre també aquestes protestes estudiantils i la consegüent resposta de la policia, alhora que la brutalitat policial, com és lògic, alimenta encara més la revolta dels estudiants. El diari Ara té un bloc del músic valencià Pau Alabajos que expressa també el descontentament de la població que porta a les protestes aquestes dites “Primavera Valenciana”.
Foto: @JoanaRibes
I això em porta a parlar, que era, de fet, l’objectiu final que jo perseguia amb aquest entrada, de les implicacions i la significació de la resposta policíaca. Bé, doncs vegem-ho. Jo destacaria quatre coses:
1- Autoritarisme: a tots els efectes les càrregues policials es poden perfectament qualificar d’autoritàries, sense pal·liatius. Igual com amb les càrregues dels Mossos, hi ha corrupció del poder policial i desconsideració pels drets ciutadans, amb el més mínim respecte pels menors (vegeu el punt 4). S’ha posat de manifest un cop més que la policia segueix ordres, és evident, i això vol dir que un cop ja ha pegat una persona, res no l’impedirà pegar també un menor o un ancià venerable.
2- Violació de la llibertat d’expressió i manifestació sense motiu, encara que les manifestacions no fossin anunciades. Si és espontani, no hi ha organització que ho munti i són respostes ciutadanes totalment legítimes en termes democràtics de rebuig a l’actuació immediata d’un govern manifestada per la violència policial, no es pot aturar la protesta ciutadana, és essència de la democràcia sortir al carrer a mostrar disconformitat i rebuig pacíficament. Aquest dret no pot ser restringit. A més, no hi va haver atacs a la policia. I, si de debò algú llençava objectes (la qual cosa, de fet, tampoc no és difícil de creure), de ben segur que no era res greu. No ha de ser la policia qui busqui la confrontació. Això ens porta al punt 1.
3- Violació del dret a la integritat física: això, de fet, passa sempre quan hi ha càrrega policial. Està clar que tots (la societat) hem convingut que la policia pot utilitzar la força bruta davant d’una massa violenta que fa mal als altres i pertorba l’ordre públic (però caldria controlar bé la força que aplica la policia i identificar claramente qui de la massa està sent violent i, si ho és, si fa mal als altres), però en cap cas no pot batzegar o colpejar a tort i a dret un grup de gent que no fa mal (i no val dir “ah, és que no han seguit les instruccions de la policia”) ni atempta contra la integretitat dels altres, cosa que sí que faria la policia. No cal assaltar un grup perquè hagin tirat una ampolla, per exemple, la cosa no funciona així, i això ens porta al punt 2.
I, un exemple encara més clar de la violació d’aquest dret, és quan un policia (o uns quants) enmig del carrer persegueix a un manifestant que ja ha estat aïllat per fotre-li un parell més de cops de porra. No. Un cop el grup ha estat dispersat, ja n’hi ha prou. Si la càrrega policial no està autoritzada ni justificada, simplement és il·legal, la qual cosa ens porta de nou al punt 1, sobretot si la força de la càrrega també s’ha dirigit contra els vianants corrents que hi havia pel carrer i no tenien res a veure amb la protesta.
4- Violació dels drets dels infants: atès que a les càrregues alguns dels afectats i detinguts són menors d’edat, es consideren en termes de dret infants, tal com reconeix l’ONU en la Convenció sobre els Drets de l’Infant. Els drets dels infants són un correlari dels altres drets, però aplicats als menors d’edat i en vistes posades a una atenció especial.
No val dir que el nen ha pagat primer, que ell era violent o qualsevol altra estupidesa: simplement, no es pot colpejar ni maltractar sota cap circumstància un menor d’edat. Això vol dir que l’actuació policial ha suposat un atemptat a la seva salut física, no ha permès la satisfacció dels drets cívics inherents als infants, el de manifestació i lliure expressió, i s’ha aplicat violència sobre els nens, fos aquesta força agressiva o constricció.
És obvi el caire repressiu que van prendre les càrregues policials de dilluns. I qui vulgui justificar l’actuació policial, com els senyors polítics del PP, doncs ho sento molt però s’ho haurien de fer mirar, ja que en cap cas els drets ni les llibertats civils no poden ser violentats ni atacats d’aquesta manera. Les tres violacions de drets que he enumerat, a més, doncs han estat bastant flagrants, que no vol dir que hagin estat sistemàtiques ni àmpliament esteses, i això és innegable. Però, clar, no és estrany tenint en compte la mentalitat de qui ens governa i de qui està al càrrec de la policia: el mateix cap de la policia de la Comunitat Valenciana ha qualificat els estudiants d'”enemic”, i, ho sento molt, però l’excusa que dóna el Ministeri de l’Interior que es tracta d’un lapsus és una mica -només una mica…- poc creïble. Recuperant els punts de més amunt, considerar que en un esdeveniment democràtic com és una manifestació un sector de la ciutadania (la població civil enfront de la policia, tot i que, de fet, la policia també és civil) és l’enemic, és una valoració totalment desencarrilada, autoritària i un atac a l’honor dels infants i a la reputació dels estudiants en general. De fet, hi ha un petit detall que se’ns acostuma a escapar d’aquestes declaracions del cap de la policia: ell ho va dir com a resposta a una pregunta d’un periodista sobre el dispositiu policial, els efectius que es desplegarien. Atès que el periodista representa l’interès de la societat d’estar informada, Antonio Moreno en realitat va qualificar d'”enemic” indirectament tota la societat, la qual cosa també implica una desconsideració enorme per la ciutadania (això és, de nou, prepotència autoritària i elitisme dels de dalt) i un no-respecte al dret d’estar informat de les actuacions del govern i les autoritats competents, ja que no hi ha motiu per amagar aquestes dades perquè no és informació secreta ni és un desplegament especial.
És curiós perquè la setmana passada escrivia com les polítiques socioeconòmiques neoliberals ens porten a unes condicions més pròpies del segle XIX que del segle XX. El quid de la qüestió es troba en la ideologia, que aquestes pràctiques i aquests discursos que provenen des del poder deixen molt clara. En termes una mica exagerats (o potser no…), més val que vigilem, sinó al final tornarem a les pràctiques bàrbares de tallar la mà als nens per robar una poma.
Està clar que la tendència que ja es dibuixava de fa temps és que el neoliberalisme faria recular tots els drets socials, polítics i civils, i això posaria en qüestió les nostres llibertats, però -permeteu-me que us ho digui- el PP, pel que sembla, està accelerant molt aquest procés d’atac, en darrera instància, a la democràcia.
Posted on 26 febrer 2012, in Dins les nostres fronteres, Política, Valoració and tagged democràcia, drets civils, drets humans, educació, Espanya, mobilitzacions, poder, policia, PP. Bookmark the permalink. 12 comentaris.
El principi de... 
Completament d’acord amb el teu anàlisi!
ja és hora que València desperti i que el sector de l’educació es posi les piles que fins ara semblava que tan sols es movia la Sanitat!
Doncs sí senyor, a veure si a partir d’això es pot mobilitzar una part important de tota la ciutadania. Penso que l’educació realment por arrossegar molt reflexió i crítica al nou paradigma social cap a on ens porten. A més, els estudiants sempre han tingut força, però cal també sobretot (de cara al públic, als mitjans de comunicació i als polítics) que els professors s’hi sumin -ja ho fan- amb força, penso.
Fins aquí tot molt bé. La resposta popular davant les retallades comença a mostrar un bon aspecte multitudinari. En aquest punt és on cal assossegar-nos i pensar en les alternatives al malestar. La insistència en la reivindicació contínua al carrer crema si no s’assoleixen horitzons.
Gràcies per comentari, Dani!
Suposo que tens raó, la mobilització crema una mica, tant a la població general com als mobiltizats, malgrat que els mobilitzats som els que hem d’intentar no cansar-nos i prosseguir sempre. Sobre això dels horitzons, jo li veig un problema: sí que és cert que a vegades falten objectius, però tot sovint que no s’assoleixin horitzons és degut a la pressió del “sistema”, a l’immobilisme neoliberal (o, en tot cas, mobilisme directe sens mirar enrera cap a un nou model social).
Ara no sé si m’allunyaré una mica del teu comentari, però en certa manera penso que, vistos els moviments socials en conjunt i no només la lluita estudiantil, és bo protestar sense que s’assoleixin horitzons, això ja és sigificatiu: així donem a entendre que no estem adormits, podem agitar la resta de la població i l’únic que es vol transmetre és un crit de justícia, sense que es canviï el model social (o educatiu) en el qual hem crescut.
Mai t’allunyaràs del meu comentari. tot està relacionat. El fet de protestar per protestar ho trobo inútil. Si de la protesta no sorgeixen propostes tampoc sorgiran d’aquells contra qui es protesta. Em sembla bastant evident. Ells no poden pensar per nosaltres. Si els permetem que ens organitzin ja saps com ho acostumen a fer.
Tens raó en això que dius: és evident que la protesta hauria de mobilitzar també unes propostes. I sobre això, jo diria dues coses:
1a: seguint el comentari anterior que he fet, jo no em referia a protestar per protestar, sinó a protestar per no anar a pitjor. En certa manera, és com si diguéssim que els polítics ja estan prou capacitats per fer la seva feina, i els qui protesten s’agafen en aquells principis essencials per reorientar la seva tasca. Per exemple, vaig llegir un article del periodista Eugene Robinson sobre l’Occupy Wall Street (http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=4489), article que vaig referenciar a l’entrada que vaig escriure sobre el 15 d’octubre (https://elprincipide.wordpress.com/2011/10/16/el-15-o-a-barcelona/), que deia justament que el sentit de la protesta era: a) no perdre espai públic polític (polític entès més enllà del simple cicle institucional); i b) fer un “crit de justícia” per recuperar, interpreto jo, la moral social i recuperar els objectius col·lectius.
2a: en termes específics i pràctics, sí que potser falten objectius o, en tot cas, no sempre hi ha bona organització per assolir-los. Però, altanto, tot sovint “falten” objectius perquè simpelment no surten als mitjans de comunicació. Per seguir bé els objectius, cal perseguir un horitzó, com tu deies, molt ampli, que penso que inclou tot el conjunt de la societat. Penso que tu et refereixes a aquests objectius com si es plantegessin en l’escena política institucional, quan jo penso que pot anar més enllà. I, en certa manera, el sentit de les protestes i objectius que es persegueixen ja queden expressats, a vegades plantejarts realment als poder polítics. En el cas de les protestes estudiantils o universita`ries en el seu conjunt, és evident qque es reclama que el nou model universitari (aparentmetn tant necessari per als neoliberals) no provoqui la mercantiltizació de l’educació i, sobretot, que no es perdi el sentit de l’educació com a dret humà universal. En aquest sentit, jo diria que un objectiu transcendental és combatre el pensament únic, llavors tampoc no és que faltin objectius, sinó que falta allò que en diuen pedagogia.
De manera semblant, amb els indignats, que sí que podien tenir propostes polítiques vagues, un element de fons important era la democràcia real, per dir-ho en els seus termes, i democràcia participativa, a partir de la qual es podrien especificar propostes més concretes. L’objectiu era ampliar el marc sociopolític i fer tothom partícip de la decisió de quina societat volem, però això topa amb l’Estat, dit ras i curt.
L’esquerra política, mobilitzada, s’hauria d’encarregar de conservar allò que funciona de la societat, allò que té, opinio, una essència democràtica més clara i allò que impedeix que els “nous” i “moderns” paradigmes socials trenquin la cohesió social. Justament el pensament econòmic actual imperant es justifica sempre en la modernitat i no sé quines coses més.
No sé si s’ha entès el que volia dir. En tot cas, penso que tant tu com jo compartim la mateixa idea, però no sé si jo potser ho he enfocat diferent. Potser perquè quedi també una mica més clar, citaré una frase de Pèricles (diuen que és el seu epitafi, però això em sembla que no està provat) que penso que engloba tant el sentit de la teva aportació com de la meva: “Si bé només uns pocs són capaços d’impulsar una política, tots nosaltres som capaços de jutjar-la.”
Ho comparteixo. Tampoc crec que des de la política institucional trobem solucions reals als nostres problemes. La política l’hem de fer nosaltres o al contrari ens resoldran el que ells considerin problema.
Per exemple el pensament únic es combat pensant cadascú de nosaltres. El que fa poc va passar a cuenca passa sovint a molts indrets del territori. Es proposa una solució i sembla que no n’hi hagi d’altra. Quan en realitat ni tan sols és necessària per assolir el que suposadament es persegueix. Aquí amb més detall explicat:
http://tortillismocasero.com/2012/03/03/las-tres-denuncias-capitulo-final/
Conseqüència potser d’aquest pensament únic també és curiós com s’ha claudicat assimilant termes com parlamentarisme, constitució o el.leccions amb democràcia. Quan com dius tu és ben al contrari. La democràcia es construeix entre tots en igualtat de condicions participant a diari en les decisions que ens afecten. En aquest aspecte només dubto entre si cal pedagogia o contra-pedagogia. Per allò d’anivellar o partir de zero oblidant el passat.
salutacions
Dani, aquest cop seré més breu:
Això de la vila de Cuenca segur que passa a tot arreu. El truc en la comunicació política i en la designació de “problemes” socials i/o públics és despolititzar la qüestió i convertir-la en un problema tècnic, de manera que la ciutadania en queda exclosa.
He vist del teu bloc també el frau de la sanitat. Ja n’havia sentit a parlar, però no n’estava tant al corrent.
Una reflexió interessant, aquesta del final, sobre si fer pedagogia o contrapedagogia. Hi pensaré, però penso que en part depèn del context, i fins i tot les dues -si no t’he entès malament- podrien anar juntes: pedagogia per persuadir la població, socialitzar-la políticament, i contrapedagogia per anar esborrant els rastres del pensament imperant que tant es difonen pels mitjans de comunicació.
Et saludo igualment!
Sense anar més lluny. En les obres de l’arribada de l’alta velocitat a Barcelona es van incloure actuacions urbanístiques que res tenen a veure amb el ferrocarril. Fins i tot construccions de rotondes situades centenars de metres més enllà de la línia. Trucs i més trucs a combatre amb la pedagogia que des de dalt difícilment ens impartiran.
Retroenllaç: Armes antidisturbis, repressió i brutalitat policial « El principi de…
Retroenllaç: Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou « El principi de…
Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...