Monthly Archives: Març 2012

Se’n va la Quaresma i arriba la confessionalitat

S’acosta Setmana Santa, amb les seves misses i les seves processons (que jo trobava tenebroses quan era petit), i també amb els discursos polítics i religiosos (sobretot en el sentit específic d’eclesiàstics) confluïts en una mateixa línia de discurs vers la societat, que no és altra que una certa magnificència de la religió catòlica i suport polític públic (a vegades de manera molt clara, altres no tant) a tal religió. És evident que hi ha d’haver una separació entre les pràctiques politicocivils i les pràctiques eclesiàstiques, així com entre els discursos. D’això se’n diu laïcisme. Ja en vaig fer una petita explicació en una altra entrada en ocasió de la visita del Papa, però repeteixo el leitmotiv citant Maquiavel: al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Déu.

Per què torno a parlar del laïcisme? Doncs perquè el govern espanyol sembla, sempre ho sembla, que no conegui aquesta base liberal de la democràcia, que porta evidentment a l’aconfessionalitat, això és, la no-adhesió pública a una església o a una confessió religiosa. En canvi, mostra un recolzament tàcit a l’Església. De manera directa, amb subvencions, tots ho sabem, i posant una graella a la declaració de la renda; de manera indirecta, o, en tot cas, més subtil, afavorint les manifestacions catòliques, ara que s’acosta Setmana Santa. Justament associacions atees havien convocat per aquest Dijous Sant una manifestació per Madrid, igual com van fer l’any passat. Va ser prohibida en ambdós moments. Aquí en podeu llegir la notícia.

Aquests postura representa de nou un atemptat contra la llibertat d’expressió i manifestació, cosa últimament molt freqüent. La manifestació atea no posa en perill en cap cas la llibertat religiosa ni de consciència, ni és cap atac a la pràctica religiosa. Ningú no prohibeix el lliure exercici de la fe religiosa, com sí que es prohibeix la lliure manifestació que clama per un nou enfocament social en aquesta qüestió.
Tots sabem el suport, i fins i tot reverència, que els càrrecs polítics, bàsicament del PP, mostren a l’Església. Ara el govern li fa també el seguici amb decisions polítiques com aquesta totalment tendencioses que no fan sinó afavorir la influència catòlica: Dijous Sant no és un dia de propietat privada de l’Església. La manifestació atea, com dic, no és un perill per al dret de llibertat religiosa perquè no hi ha cap restricció a tal religió. En canvi, la Delegació del Govern a Madrid no sembla entendre-ho, ja que va dir que la prohibia per “raons fundades d’alteració de l’ordre públic, amb perill per a la integritat de persones i béns”. També pregunto a la Delegació el mateix que li pregunta Ignacio Escolar en la seva entrada desmuntant prejudicis contraris al laïcisme: pot el govern explicar i demostrar quines són aquestes raons fundades?? Mentre això no es demostri, l’avinença entre el govern i l’Eslgésia és evident, la qual cosa demostra la inexistència de l’aconfessionalitat que hauria de ser pròpia de tot estat democràtic (aquest és, de fet, una de les contradiccions de la constitució).
Com he dit, no és el primer cop que l’Estat acata l’Església i se sotmet a la religió. Per la visita del papa de l’estiu passat es va fer quelcom molt més greu que impedir una manifestació: la policia va carregar conta els manifestants pacífics al centre de Madrir i va tancar Puerta del Sol al lliure trànsit de persones. Sens dubte, una violació més de les llibertats civils totalment infundada i injustificada que només pot ser conseqüent si s’entén per motius de moralitat catòlica.

Hi ha una qüestió, en això de la manifestació atea, que pot despertar els ànimcs de la gent, principalment dels catòlics: és una provocació fer una manifestació en un dia “sagrat”? Doncs la meva resposta és sí i no.
Primer contestaré seguint la línia política fins aquí exposada: per descomptat que no és cap provocació. Dir “és que jo sóc catòlic i em molesta que ho facin” no és cap argument gaire racional per prohibir la manifestació, i tractar els ateus en aquest cas com a delinqüents potencials és prejudicial, discriminatori i contrari al dret fonamental de llibertat d’expressió. És a dir, en cap cas la manifestació no és cap perill polític i, a més, dubto molt que el verb “provocar” tingui fonament jurídic. D’altra banda, ja he expressat que aquest dia “sagrat” no pot ser patrimonialitzat ni es pot restringir amb aquesta excusa el dret de manifestació. Jo també podria dir que em molesta que la veïna vella i grassa del costat pengi les seves calçasses a la vista de tothom, però no per això trucaré a la policia dient l’estupidesa que fereix la meva sensibilitat i se li hauria de prohibir penjar-ho, quan en realitat l’espai és públic i la dona (igual que la manifestació) fa un acte lliure i necessari per al seu benestar.
Ara també es pot respondre en un altre sentit: és una provocació en termes socials de discussió pública i en termes intel·lectuals, ja que és una crítica i es tracta d’obrir un debat sobre el paper de l’Església a Espanya (aquest potser seria el “benestar cívic” que cerca la manifestació segons el símil una mica absurd que he posat de la dona vella i grassa). En aquest cas, doncs, provocar ho hauríem d’entendre com suscitar un debat i mostrar oposició a les postures confessionals del govern, no una provocació en sentit negatiu per incitar a l’odi o el que sigui. Igual com un professor a classe a vegades provoca els seus alumnes perquè pensin, també el moviment laic i ateu provoca tota la societat.

 

Doncs bé, amb això acabo el comentari. Com que volia fer una crítica a la no-aconfessionalitat que mostra el govern i explicar una mica què significa a partir de la manifestació atea, arxivo l’entrada dins de “Política”. Continuaré parlant sobre aquest tema: sapigueu que n’estic preparant un parell d’articles més, que ja tinc projectats: un per explicar la situació en termes polítics del laïcisme a Catalunya, i un altre que serà un escrit típic dels meus sobre explicació i significació de certs termes i/o fenòmens, en aquest cas evidentment parlaré del laïcisme i l’ateisme.

Anuncis

Trobada una bomba de la II Guerra Mundial

Últimament he parlat molt de política, del neoliberalisme, i he reflexionat sobre algunes qüestions socials. Sens dubte en continuaré escrivint, però avui prefereixo canviar de tema, cosa que feia temps que no feia potser perquè el ritme de publicació fa que els articles siguin semblants, tot i que intento que cada un aporti alguna cosa nova. En tot cas, avui toca una mica d’història, que explicaré a partir d’aquest fet: fa uns mesos ens va arribar la notícia de la trobada d’una antiga bomba aèria de la II Guerra Mundial al riu Rin al seu pas per la ciutat alemanya de Coblença. De tant en tant ja passen aquestes coses, són les conseqüències i els elements perpetus d’una guerra: el material destructiu aguanta molt de temps. De fet, cada any es troben unes 600 tones d’antiga munició tant de la II Guerra Mundial com també de la primera. A més, de les bombes llençades durant el segon conflicte mundial, una de cada vuit no va arribar a explotar.
S’han localitzat, de fet, una gran bomba que pesa ben bé dos mil quilos i fa 6 metres de longitud i va ser llençada pels avions britànics, i una altra bomba a prop més petita, de 125 kg. d’origen nord-americà. Ambdues van ser desactivades el passat dia 4 de desembre. D’altra banda, segons he pogut entendre dels diaris locals, hi havia encara una tercera bomba. Doncs bé, amb aquesta excusa de la localització de les bombes, us faré un breu relat historicomilitar dels bombardejos aliats amb l’exemple de Coblença en els últims moments de la guerra.

La ciutat de Coblença es troba a l’actual Land de Renània-Palatinat i té poc més de 100.000 habitants. És a la riba del Rin, amb la confluència del seu afluent Mosel·la, riu que ha servit de sempre com a mitjà de transport i via de comunicació en aquella part d’Alemanya tant industrialitzada. No forma part, però de l’àrea industrial i minera entorn dels rius Rin i Ruhr, on també s’ha constituït realment una àrea administrativa que justament s’anomena el Ruhr. Coblença es troba a 80 km. al sud de Colònia i 120 al sud d’Essen, una de les ciutats principals del Ruhr. Tota aquesta àrea, per l’interès militar general que despertava, va ser objecte dels atacs aeris dels aliats, així com les ciutats grans de l’oest d’Alemanya, entre 1943 i 1945. Sens dubte el Ruhr havia estat el centre de producció principal dels nazis, el motor de la indústria de guerra, almenys dins d’Alemanya, ja que fora, per altres parts de l'”imperi”, també hi havia grans centres productius, com a diversos llocs de Polònia.

Des de 1943 les incursions aèries aliades sobre l’Alemanya més occidental eren ja una estratègia utilitzada per fer minvar el poder militar alemany, però va ser a partir del desembarcament de Normandia (Dia D: 6 de juny de 1944), operació que suposà el punt d’inflexió final en favor dels aliats, quan les campanyes de bombardejos aeris van ser notablement més intenses i es van efectuar incursions més profundes dins del territori alemany, incursions que, evidentment, cada cop penetraven més en la mesura que les forces de terra ocupaven territoris. Cal dir que les primeres ofensives aliades aèries no eren especialment efectives.
L’hivern de 1944 Hitler va posar en marxa la seva darrera ofensiva amb intenció d’invertir la situació: la campanya de les Ardenes. Malgrat l’aparent victòria inicial, els alemanys no van poder frenar el contraatac aliat, que va empènyer la línia de front i s’endinsava ràpidament per Alemanya. De fet, el març del 45 els aliats van travessar la línia de fortificacions alemanyes i ja el 21 de març el front i els combats se situaven a la lína del Rin, en ciutats com Düsseldorf, Colònia, Mainz o la mateixa Coblença (on s’havia de dirigir el general Patton, l’heroi nord-americà de les Ardenes).
Els combats van ser intensos, ja que la defensa alemanya s’havia d’encarregar d’evitar que travessin el riu. L’únic pont que quedava dempeus era al poble de Remagen, a 30 km. al nord de Coblença, però va caure el dia 17, deu dies després que els aliats l’ocupessin i poguessin establir un cap de pont. També va ser el dia 7 quan arribaren a Coblença, que van aconseguir prendre el 19 de març. Per aquelles dates, la defensa alemanya s’estava enfonsant, per la qual cosa era més fàcil establir pontons i travessar el riu. De fet, fou Patton qui el dia 22 ja el travessà per Oppenheim (a 70 km. al sud de Coblença), i ho féu amb actitud de superioritat sobre els britànics. A partir de llavors, la penetració endins del territori alemany no tenia fre, per exemple el 18 d’abril algunes divisions ja van arribar a l’Elba.

Alemanya ja estava perduda, estava claríssim. No volia rendir-se, és cert, però hauria estat ocupada sense dificultat. Els bombardejos, entrat l’any 1945, no tenien exactament objectius militars ni tampoc no eren essencials per a l’avanç de les tropes aliades, ja que s’efectuaven a la rereguarda: ja em direu què tenia de rellevant en termes militars la ciutat de Dresden, el centre històric de la qual va quedar totalment arrassat. La catedral principal, per exemple, fa només uns anys que es va inaugurar després d’una restauració total. De fet, des de Normandia els aliats volien deixar Alemanya arrassada com si fos un certificat de la victòria que aconseguirien.
És per això que hi ha la discussió entre alguns membres de l’exèrcit i les persones que encara mantenen una certa ètica, si realment era necessari estendre cada dia una estora d’avions sobre el cel alemany que provoquessin una pluja de bombes sobre les ciutats. Segurament es volien venjar i van voler fer el màxim de dany que van poder, sabent que als nazis no els quedaven quadrilles de caces, que els canons antiaeris a vegades eren inútils per a la defensa contra grans bombarders, i sent conscients que a les ciutats objectiu (almenys en algunes) no hi havia destacaments importants de soldats.

Si ens centrem de nou en Coblença, veurem la bomba gran trobada concretament es tracta d’un explosiu de 2.000 kg. de pes, una de les bombes més potents, de fet una bomba d’alta destrucció especialment dissenyada per crear la màxima destrucció material possible (el tipus d’explosiu que anglès anomenen blockbuster) que pot arribar a afectar un radi de 3 quilòmetres o més (no en va gairebé la meitat dels habitants de la ciutat van ser evacuats aquest desembre). La mateixa tàctica que havien fet servir els alemanys amb les bombes incendiàries sobre Londres o els nord-americans sobre el Japó. Els avions encarregats de fer-ho van ser els Lancaster, el bombarder britànic més “popular” de la guerra.
Concretament, entre el 1943 i el 1945 es van llençar unes 250 bombes d’aquest tipus sobre aquesta ciutat, a banda de les bombes explosives i de les incendiàries. L’últim gran bombardeig sobre Coblença va ser la nit del 6 de novembre de 1944, quan es diu que es va destruir més de la meitat de la zona edificada de la ciutat.
Al final de la guerra, el 87% de l’àrea de Coblença estava destruïda i la ciutat va perdre el 80% dels habitants, fos per mort o per emigració, de manera que la xifra se situà a gairebé 20.000 habitants, però en els anys següents augmentà de seguida.

 

Per acabar, per si us interessa dono algunes dades entorn dels bombardejos dels aliats:
· 600.000 morts entre Alemanya (en les fronteres del 1937), Àustria i Txèquia.
· 80.000 nens morts (d’aquests 600.000).
· 1.400.000 missions de bombarders aliats sobre Europa.
· 2,8 milions de tones de bombes llençades (1,4 d’aquestes sobre el III Reich).
· La RAF va llençar 1,5 milions d’aquests tones, que són en termes absoluts 7.431.000 bombes.
· D’aquestes bombes, es calcula que només el 3,3% va causar algun dany efectiu.
· 161 ciutats grans bombardejades i 850 de mitjanes (dins del territori del III Reich).
· En el període de mitjan novembre de 1943 i març de 1944, es van utilitzar més de 9.000 bombarders de la RAF sobre Berlín, una quanitat enorme.
· El 1945 Gran Bretanya tenia mobilitzats 1,7 milions de treballadors per fabricar bombarders.

Es presenta la IPP per defensar el sistema de sanitat català

Aquest dissabte 10 de març es va presentar en societat, sota la mirada dels mitjans de comunicació, però potser sense que se li oferís tanta cobertura com hauria de tenir, la iniciativa penal popular que pretén portar als tribunals els càrrecs polítics catalans responsables del desmantellament del sistema sanitari català, sota argument jurídic (i ètic) que el govern no segueix el seu deure de prestar serveis socials i garantir així el dret a la salut; dit d’una altra manera, s’acusen aquestes autoritats polítiques de violar (i jo interpreto, de manera organitzada) els drets socials i humans de tota la ciutadania. Sens dubte té una gran transcedència, això mai no havia passat. Jo ho trobo molt bé. Pot semblar una acció una mica grandiloqüent, però certament és l’única manera d’acció civil organitzada i en base legal real i justificada d’acord amb els mateixos principis de l’estat del benestar per salvar justament el sistema. De la mateixa manera com a Islàndia s’està jutjant l’expresident per irresponsabilitat polítca per portar el país a la crisi, també aquí la ciutadania per mitjà d’unes entitats s’ha organitzat per portar als tribunals aquests responsables polítics; és igual de legítim.
Algun cop ja he parlat d’aquesta iniciativa, sobretot quan vaig exposar (ja fa tres mesos) el perill de les polítiques neoliberals que suposa precisament per a la satisfacció i observació del dret universal a la salut, motiu aquest justificatori i legitimador de la IPP. En ocasió de la presentació d’aquesta IPP, us transcric l’article que explica com va anar que ha escrit la presidenta de Dempeus per la Salut Pública al seu bloc. D’altra banda, també us enllaço la notícia que n’ha fet TV3.

 

#IPPfemsalut Esta crisis no la pagamos, y menos con nuestra salud!

Explica ElPais:La muerte por aneurisma de una mujer que deambuló 65 horas por cuatro hospitales de Cataluña ha dejado ya de ser un caso particular. Una veintena de organizaciones y entidades sociales de toda Cataluña han presentado un escrito en el juzgado que investiga el caso para poder ejercer la acción popular. Se trata de una iniciativa sin precedentes en el que estas entidades, como representantes de la sociedad, comparecen ante la justicia para denunciar los recortes y el deterioro que está sufriendo la sanidad pública catalana y exigir responsabilidades.

La iniciativa penal popular (IPP), ha sido presentada esta mañana en el auditorio de la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona con la asistencia de más de 400 personas y una pancarta con el lema: Hagamos salud: Boi y Mas a los tribunales. Se han leído los 10 puntos de la argumentación de la IPP. En la foto, leyendo el punto núm. 10:

Angels Martinez Castells - IPP - Dempeus per la Salut Pública

Angels Martinez Castells - IPP - Dempeus per la Salut Pública

La IPP presentada esta mañana está apoyada por Dempeus per la Salut Pública, los sindicatos CC OO, UGT, CGT y Catac, la Confederació de Federacions d’Associacions de Veïns de Catalunya, la FAVB, ATTAC-acordem, CAPS, FADSP, asociaciones vecinales de diversas ciudades, la CUP de Reus, UnitspelCap, Ateneu Roig, la revista cafeambllet, y muchas organizaciones más que se van sumando… El proceso sólo acaba de empezar. “Estamos construyendo un movimiento ciudadano para recuperar el sistema público de salud que teníamos y una manera de hacerlo es acudir a los tribunales”, ha explicado Antoni Barbarà, portavoz de las entidades. La idea fundamental es que los responsables de los recortes respondan ante la ciudadanía y ante todos los estamentos que deberían defender los derechos de las personas.

Entre los asistentes estaba el exfiscal anticorrupción Carlos Jiménez Villarejo. Representantes de las asociaciones que suscriben la IPP han leído un decálogo en el que se denuncian los recortes y a sus responsables políticos. Natalia Fuertes, la hija de Carmen Mesa, ha concluido el acto agradeciendo el apoyo de las entidades. Después se ha guardado un minuto de silencio en recuerdo de todas las personas que puedan haber fallecido a causa de los recortes y de Silvia Martínez, una de las fundadoras de la IPP y destacada dirigente del Moviment Ter-Brugent. Los asistentes al acto han partido en manifestación hasta el Palacio de Justicia de Barcelona encabezados por los iaioflautas.

Enlaces donde puedes encontrar más información: El blog de la IPP, Dempeus, cafeAMBllet, la Ratera