Monthly Archives: Abril 2012

Armes antidisturbis, repressió i brutalitat policial

La setmana passada analitzava les implicacions antidemocràtiques de les mesures que vol dur a terme el govern per reprimir les protestes ciutadanes. Doncs bé, avui tractaré també sobre la repressió, però des d’un altre punt de vista: no de la significació ideològica, sinó des de la pràctica policial a través de les seves armes. A mode d’informació curiosa (o no), us exposo dues de les futures armes que utilitzarà la policia per “preservar la pau social”. En qualsevol cas, ara que s’acosta el maig, aquest mes al qual Interior (ministeri i conselleria) temen tant, veurem la policia actuar brutalment, per això també, amb l’excusa de les armes, faré un breu comentari sobre la repressió.

Noves armes:

1- La primera arma: una escopeta làser per encegar temporalment els esvalotadors. Segons ho he pogut llegir de la BBC, la policia britànica, segurament alarmada pels disturbis de l’estiu passat, estudia usar aquesta arma. És sens dubte una arma molt eficient i impressionant, l’ús de la qual, evidentment, com sempre, posaria en greu perill la integritat física de les persones i podria disparar-se contra qualsevol que es manifestés, sense respectar el seu dret a lliure expressió i manifestació i sense considerar si és algú que ha fet mal o no.
Aquesta arma làser dispara un feix des de la increïble distància de 500 metres i projecta una mena de mur làser de 3 metres quadrats que acaben veient els manifestants, amb la qual cosa es queden temporalment cecs, així que no poden seguir protestant. El problema que té això: no es pot garantir quant de temps hom es quedarà cec.

2- Segona arma, i més perillosa encara: EUA farà ús d’un dispostiu molt modern i eficaç, d’origen militar, com no pot ser de cap altra manera, un canó de microones. El que faran és traslladar l’arma en contextos civils com a arma antidisturbis; es tracta d’una placa muntada en un vehicle que emet un feix d’escalfor que provoca una intensa calor inaguantable en el cos humà, semblantment a un microones, però sense que s’arribi a coure la pell. S’anomena Active Denial System (que penso que puc traduir per ‘sistema de dispersió activa’, però normalment dit “Arma de microones”). A banda de microones, hom també investiga amb canons sònics. Aquí en teniu un breu vídeo explicatiu:

Repressió i brutalitat policial:

Tots sabem que l’Estat té el monopoli de la violència legítima, deia Weber. Això, tanmateix, ha de ser limitat i construït socialment per les pautes de convivència i pels valors democràtics, a banda que, clar està, des d’ideologies emancipadores aquest axioma pot ser rebutjat fins a considerar que la violència de l’Estat és tan il·legítima com qualsevol altra. Ara mateix, coneixent les fortes tendències autoritàries que està prenent la pràctica política, hem d’estimar il·legítima aquesta violència estatal perquè els motius que s’esgrimeixen per justificar-la són contraproduents i contradictoris, no amparats per la decència democràtica; és a dir, aquells motius que es diuen per justificar-la com a legítima en realitat no s’adeqüen a allò que fins ara s’havia considerat i no són apropiats dins del mateix marc que pretén amparar-la. Un clar exemple el trobem, com vaig escriure la setmana passada, amb la total desvirtuació del principi de propocionalitat en l’acció policial.

A partir d’ara, en el temps que corren, no ens trobarem només amb control social, sinó pura repressió amb brutalitat policial justificada. Ens trobem, per tant, davant evidents pràctiques autoritàries. No en va tota aquesta tecnologia prové de la investigació militar. Cada cop ens acostem més a un món distòpic, amb lluita real social (de classes o no) en el carrer: si la policia utilitza armes làser, què us penseu que faran els altres? Quedar-se a casa? O potser tornar-se, amb raó, més violents perquè són coartats i maltractats?
No cal utilitzar com a exemple aquestes armes per entendre la repressió policial (i política, sens dubte va lligat). És evident que qualsevol policia fins i tot desarmat pot ser un instrument repressiu. Però el pitjor és sens dubte la violència pura i el mal causat. Les bales de goma, són, en aquest sentit, l’exemple més clar: com qualsevol altra arma, tenen un perill potencial per a les llibertats, a banda d’un perill real per a la salut. Qualsevol agent, en tant que ésser humà que també és i que es deixa portar per les emocions (de fet, la ràbia i l’orientació del sentiments violents és la principal tècnia de control de la policia que té el poder), pot saltar-se el protocol, no ser conscient de les seves accions o deixar-se endur. Si no, per què caram van a parar les bales de goma als ulls d’alguns manifestants?
Per cert, si voleu conèixer especificitats tècniques de les bales de goma, seguiu aquest enllaç, el web de l’associació que lluita a Catalunya per la prohibició d’aquest tipus d’arma antidisturbis.

La consideració per la humanitat i pels drets civils és més aviat limitada, de fet per definció tota acció policial és un perill per a la llibertat més essencial. I posaré un exemple claríssim: recordeu el que vaig dir la setmana passada: el perill més greu per a la democràcia és la manipulació i desvirtuació de signficats i símbols. Doncs això també s’expressa en el llenguatge policial: el que tota la vida s’ha dit porra ara resulta que “tècnicament” s’anomena defensa. Vet aquí la trampa: la policia no reprimeix, es defensa a ella mateixa i a la resta de la ciutadania d’algú (que curiosament també són ciutadans) que deu ser malvat. Sí que hi ha dos tipus d’armes: ofensives i defensives, però lògicament les defensives són les d’ús passiu per protegir-se de les envestides, no són les que directament s’utiltizen envers l’altri per coartar o reprimir la seva acció. Em sembla que qualsevol persona amb dos dits de front pot distingir quin tipus d’arma és la porra.
Amb aquest exemple, paral·lel a l’exposat la setmana passada sobre la tergiversació del sentit de resistència passiva i activa, veiem com canvien les regles de joc (millor dit, com per efecte de la dominació ens les canvien) en la democràcia.

I, segons jo entenc a partir d’aquestes noves armes, la lluita no només és ideològica, sinó certament real, com he dit més amunt. Per exemple, aquestes armes que he esmentat, per més que diguin que  només s’utilitzaran en cas d’emergència, són realment molt agressives que, com ho diria, ataquen de fons la naturalesa humana: la visió i la pell. I això pot ser molt greu, perquè a algú se li pot anar la mà i provocar una escabetxada. A més, encara que només s’utilitzessin en situacions amb violència real, el que provoquen és por, blinden el poder per damunt de la ciutadania i, per la manera com s’usen, deslegitimen el dret de queixa, protesta i la lliure expressió dels ciutadans.
S’acosten, per tant, temps difícils: la Guàrdia Civil s’equipà amb 50.000 pots de gasos lacrimògens i de fum, no fa gaire, coincidint amb les protestes de València. Això vol dir que, sí o sí, el govern ja té en ment fer-ho servir. Això vol dir que entrem en un circuit tancat i que es retroalimenta: hom surt al carrer, el govern restringeix més aquest dret, i el govern reprimeix la protesta. L’observança per les llibertats civils és nul·la, com si de debò no entenguessin per què surten al carrer, sense parar-se a pensar en les causes i conseqüències socials, però, en canvi, tenint en ment només la dinàmica mecànica simple d’acció i reacció pròpia del subsistema policial, aïllada de tot el conjunt social, que condueix a la brutalitat policial.

Anuncis

Més limitacions a les llibertats civils

Titular: “El govern es planteja de fer responsables de les destrosses els convocants de manifestacions” (LV). Titular: “El govern pretén equiparar vandalisme de carrer amb terrorisme” (Público). Un altre titular: “Interior equipararà les penes per vandalisme amb les de kale borroka i comportaran ingrés a la presó” (TV3).

Hom llegint això no pot sinó sentir preocupació. Preocupació per la impunitat amb què actuen aquests desgraciats, preocupació perquè les agressions no vagin a més. La violència certament és molt negativa. No m’estic referint als actes destructius de la gent de carrer, m’estic referint a la violència institucional que actua contra tota regla democràtica i accentua la situació de dominació, i als polítics miserables que no accepten cap oposició ciutadana. Ja hi va haver una tímida manifestació en defensa de les llibertats civils el dissabte 14, però encara en falta més. En tot cas, voldria remarcar que la manifetació va ser convocada ni més ni menys que per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, no pas per una gran organtizació política, la qual cosa demostra que aquesta preocupació a què em referia ja arriba a les arrels ciutadanes. La base ideològica d’aquest moviment en defensa dels drets i de les llibertats civils és totalment correcta i sòlida, i sens dubte és com s’entén també la crítica que ara faig.
No es tracta de veure si la resposta del govern, vist en termes simplistes (que no veuen el conjunt) i instrumentals (com si l’únic que existís fos el camí marcat d’acció-reacció faltat d’ètica), és aparentment adequada per combatre la violència (que tampoc no ho és, ja que la violència sempre genera més violència i potser caldria incidir més en la prevenció i no la repressió), sinó de veure què implica això en la lògica democràtica. L’important és el que traspua de tot això, quins són els canvis (o desfasaments) que es produeixen en relació amb els principis d’igualtat i llibertat de la democràcia. Així, no hem de caure en reduccionismes limitats a possibles pràctiques dient “si no fa el que li diu la policia, doncs a la presó”. No, en absolut. Hem de saber en quina societat ens movem, quina és la base de la nostra democràcia. L’important és el discurs que es fabrica des de la política (institucional), la imatge que se’n fabrica, que té connotacions ideològiques i és el que acaba penetrant en la psicologia dels ciutadans.

Manifestació del passat 14 d'abril. (Foto: Albert García)

Així doncs, vegem quines són algunes de les mesures que volen fer els dos governs, català i espanyol, per suposadament combatre la violència urbana, que no tenen sinó com a conseqüència, i no pas col·lateral sinó essencial, les limitacions de les llibertats civils:

Fer responsables de les destrosses els convocants de les manifestacions: és evident que no es pot corresponsabilitar una associació o entitat ciutadana i social, que ha fet ús de la seva llibertat d’expressió i reunió a l’hora de convocar els seus seguidors a una manifestació, de les possibles destrosses efectuades en el decurs d’una manifestació normal  i corrent. Per pura lògica i principi fonamental de l’estat de dret, no és pot acusar algú (o considerar-lo culpable) d’una cosa que no ha fet. Si hi ha actes vandàlics, el responsable és l’individu que els ha causat, cosa que s’ha de provar i quedar demostrada, i no pas un tercer. És així de simple. El contrari seria, de nou, una mostra més d’autoritarisme i una decisió antidemocràtica que limita les llibertats civils amb les implicacions següents:

1. Es considera culpable algú que no ho és.
2. S’elimina la presumpció d’innocència.

3. Es limita indirectament el dret de manifestació (ja que tothom sap que sempre poden haver-hi violents, i si l’organització convocant vol evitar sancions, potser no convocarà manifestació per por del que pogués passar).
4. Es converteixen també tots els seguidors i simpatitzants de tal organització convocant de la manifestació, així com dels manifestants mateix que poden no tenir-hi a veure, en sospitosos de ser vàndals i en coculpables d’oferir una mena de paraigua social justificat (la protesta social) als actes violents. Amb això, com que es considererà que en aquella manifestació hi poden haver problemes i com que tots els manifestants són criminals potencials, doncs simbòlicament es considerarà perillosa tota protesta social totalment justificada i augmentarà el control policial.
Fins i tot suposant que qui cremés un contenidor fos de debò membre de l’associació convocant, la policia no té potestat per demanar al violent quina és la seva afiliació política (però al pas que anem, no m’estranyaria gens que s’acabés convertint en policia política) i igualment aquesta associació no és ni molt menys una organització criminal. De fet, els dos titulars d’Interior ho han dit: hi ha entre els vàndals una organització criminal pròpia de guerrilla urbana. Si hom volgés corresponsabilitzar els convocants, llavors per analogia aquests esdevenen en el llenguatge polític organitzacions criminals organtizades (com la màfia) i criminals potencials. Aquest és el perill de les mesures del govern i és per això que deia al principi que no ens podem quedar en consideracions simplistes: la destrucció de la democràcia arriba amb la manipulació de símbols i signes, com queda ben clar en aquesta analogia ideològica.

Davant d'"indicis" que una manifestació pugui ser violenta, tots els seus participants passaran a ser prejutjats com a criminals potencials, a través d'una vinculació ideològica (i cognoscitiva) gens lògica amb els convocants de la manifestació considerats corresponsables dels actes que es cometin.

Per tant, considerar tot això és bastant prejudicial i ens adonem que suposa més “seguretat” i menys llibertat. Fixeu-vos que amb aquest exemple queda ben clar: la policia i Interior sempre diuen que tenen identificats els grups de professionals de la violència que es dediquen sempre a trencar manifestacions; llavors, per què caram pretenen corresponsabilitzar els convocants de la manifestació si ja tenen els culpables identificats?? Fer-ho és, doncs, una manera de considerar també els convocants com a organitzacions no grates i proclius a ser delinqüents. Aquesta valoració tendenciosa i el fet de voler multar-los és quelcom que toreja les llibertats i els drets civils i se salta absolutament totes les garanties jurídiques en cas que de debò els convocants fossin culpables. No se’ls pot acusar de res, llevat que facin crides expresses a la violència.

Resistència passiva serà considerada atemptat a l’autoritat: en l’exercici legítim de la manifestació, hom bé pot resistir-se a l’autoritat i preservar la seva integritat, sempre i quan no faci ús de la violència directa o la coacció contra els agents de l’autoritat, els quals no poden mai excedir-se de les seves atribucions. ¿De debò es pensen que si hi ha algú que estigui cridant, posem per cas, “prou retallades, prou retallades!” i un policia va i li diu “surti del mig del carrer”, aquest manifestant dirà “ah, ah, entesos, ja me’n vaig”? Quina absurditat! I és per això que aquesta mesura el que suposa és:

1. De nou, criminalitzar els manifestants pacífics.
2. Deslegitimar les seves demandes
: si la policia ha fet ús de la violència per fer valer la seva autoritat, deu ser perquè els manifestants eren delinqüents que no saben fer servir mètodes legítims.
3. Amb tot això, i lligat a la mesura que he enumerat més amunt, desvirtuació del dret de manifestació.
4. Supressió de l’habeas corpus: és interessant de veure com, dos mil anys després que existeixi aquest dret (prové del dret romà), ara els estats que de debò (en princpi) són democràtics eliminin aquest principi jurídic fonamental (almenys el seu reconeixement). Això succeirà en un doble sentit. Primer, si sempre hom es “resisteix” a la policia i això és considerat un delicte d’atemptat, vol dir que no es permet que hom tingui dret a la legítima defensa i resistència a l’abús d’autoritat, d’acord amb la llibertat i dret a la integritat personals. Tothom, per tant, pot ser subjecte (i de manera “legítima”) a rebre cops de porra. De fet, si ens hi fixem bé, aquesta mesura del govern vol dir que quan la policia comenci a carregar, tot el bloc de manifestants  estarà oferint per definició resistència pacífica. I el millor de tot és que serà considerat agreujant de la resistència pacífica que es tracti de desobediència justament en ocasió d’una manifestació o concentració. I és aquí on se suprimeix el segon sentit de l’habeas corpus: tots i cada un d’aquests manifestants, per tant, serà un criminal i, doncs, podrà ser detingut. Passaran detencions en massa, talment com en un règim polític del més pur estil autoritari. Caldrà posar-los a la presó, per això es generalitzarà la presó preventiva fora dels seus límits imprescindibles, sense garanties jurídiques, amb decisions unilaterals, sense haver suposat els detinguts cap amenaça real a l’ordre públic. Així, doncs, s’obre la porta impúnement a la brutalitat policial.

Si en aquella època ja hagués estat aprovada aquesta mesura, aquesta amable senyora indignada hauria estat tancada a la presó per un mínim d'un any.

La influència ideològica reaccionària en els canvis legislatius encaminats a criminalitzar la resistència pacífica és prou evident. El mateix conseller Puig ho va reconèixer quan va exposar les mesures: vol que la ciutadania tingui por per tal que no es manifesti. Quin paio més descarat i desgradable! Està reconeixent que ignora els principis liberals de la llibertat individual i imposa la repressió sobre les accions i actes d’organització civil propis de la llibertat d’expressió. Aquest caràcter polític i les mesures que l’acompanyen són el que Enrique Gil Calvo ha anomenat “política de la intimidació punitiva“.

Identificació anònima de “violents” per mitjà de pàgines web: l’última mesura que citaré, molt espectacular, és que el govern català vol habilitar una pàgina web en què els internautes diguin quins dels violents retrats han vist o identificat. Evidentment, això vol dir que, sembla, el mateix estat deixa de confiar la tasca d’ordre públic a les forces professionals i, en canvi, amplia a tota la ciutadania la funció de la policia, la qual cosa implica, lògicament, que tota la ciutadania faci el rol de policia, que es perd el respecte envers l’altra persona i que es perd la noció de garanties jurídiques perquè el ciutadà corrent es converteix no ja en vigilant, sinó en acusador. El control social, doncs, augmenta i funciona igual com en les èpoques de dictadura quan els veïns en convertien en delators. En termes polítics i ideològics, significa:

1. No-respecte per la presumpció d’innocència.
2. Difusió il·legítima de la identitat i violació de la dignitat i reputació personals. Això és especialment greu si s’hi suma el primer punt, però, fins i tot si de debò aquell identificat fos violent i jutjat culpable, difondre la seva identitat és una altra manera de violar la seva llibertat i privacitat personals.
3. Desvirtuació del que és una denúncia: fer això, com he dit, no està subjecte a garanties jurídiques i desfà tot principi de la presumpció d’innocència en considerar ja per defecte tot aquell qui surti al web un criminal potencial. A més, per tal que tingui un mínim valor la identificació, no pot ser efectuada de manera anònima. No funciona com a denúncia i, si no és una denúncia, la policia no pot actuar, encara que 100 usuaris diguessin haver-lo vist al lloc dels fets amb un còctel Molotov a les mans, perquè no són proves fefaents. Per tant, la mesura del govern respon a altres motius, ja que basa una detenció en un clic fet a internet no és sinó persecució policial.

En alguns llocs d’EUA ja existeix una cosa semblant, i evidentment s’ha comprovat que la seva utilitat no té gaire garanties: les suspicàcies contra algú ja fan que sigui identificat en el web i les rancúnies i odis atàvics personals i entre clans també es noten en les “denúncies”. Això passa per generalitzar el qui pot ser un criminal. Si fa uns dies els Mossos d’Esquadra van dedicar-se a detenir salvatjament (i fins i tot escorcallar algun pis) implicats presumptament en els incidents del 29-M, obrint algun web així la cosa augmentarà. No s’està detenint ningú pel que hagi fet, sinó pel que es considera que pot haver fet o pel que suposadament podria fer. S’està actuant, per tant, per pura repressió, eliminant la dissidència, igual com en els règims totalitaris: agents del KGB seguint el “criminal” i detenint-lo a la porta de casa.
Per últim, jo em pregunto, si de debò cal “identificar” violents, també sortiran en aquest web les fotos dels agents de paisà infiltrats?

"La brutalitat policial encara és la moda"

 

Un cop exposat tot això, i reflexionant sobre la qüestió, sobretot a través del fantàstic article de Gerardo Pisarello i Jaume Asens Ilegalidad del poder, criminalización de la protesta y resistencia popular, és quan, per acabar, ens assalten unes quantes contradiccions, i cada una de les que tenim encara ens fa dubtar més de la viabilitat democràtica de les mesures i ens fa ser més crítics:

1. Existeix una equiparació entre pacífics i violents. No hi ha distinció entre ambdós, per tant allò d’il·legítim legalment que fan uns passa a ser traspassat als altres. Però també en sentit invers: els manifestants, com que ja són preconsiderats violents, potser acabaran actuant així perquè, clar, com poden distingir si la seva protesta realment és legítima o no si el criteri que utilitza el poder per valorar-les és el mateix?
2. Aplicar repressió no és mètode per frenar la violència, sinó que és una resposta violenta a aquella violència. Cada cop els serveis repressius necessitaran més armes.
3. La violència sempre engendra més violència.
4. Com pot la resistència passiva passar a ser considerada un atemptat, quan aquest per definició és actiu??
5. Sempre diuen els polítics i els liberals conservadors “està molt bé que protestin i fins i tot és bo per la democràcia que ho facin i, bla, bla… però que ho facin de manera legítima i no de manera violenta”. Pregunta: per què caram ara, doncs, si hom es manifesta de manera pacífica i protesta contra la brutalitat policial també de manera pacífica es considerarà això un acte criminal?? I no us penseu que ho dic en va: repeteixo el que he dit més amunt: serà agreujant desobeir l’autoritat en una manifestació. Però si justament les manifestacions són on es mostra el descontentament civil i és l’únic manera prou mobilitzadora que té la ciutadania per oposar-se a les mesures del govern o a la brutalitat policial! La visió que tenen els conservadors de la democràcia no és, per tant, vàlida, i les seves excuses per deslegitimar els qui protesten amb dret ja s’han acabat, ja que ells mateixos han destruït el seu propi argument.
6. Si es fa aquest canvi de valoració respecte de les manifestacions pacífiques i es deté la gent per la presumpta perillositat que implica i la seva paticipació en les manifestacions, vol dir que els presoners no ho seran per raó d’ordre públic o crims reals contra la comunitat, sinó de consciència. Però, que no havíem quedat que vivim en democràcia i la lliure expressió de pensament i opinió és bàsica?
7. Les càrregues policials i les mesures jurídiques s’han de basar pel principi de la proporcionalitat. Si carreguen contra gent pacífica, doncs, aquest principi se’n va a la m****. Per tant, on és el respecte per les llibertats individuals en aquestes situacions? De debò que una manifestació és l’amenaça ciutadana a la qual la policia ha de fer front? Tota càrrega policial injustificada -i ho pot ser encara que se segueixn ordres-, en tant que no correspon a aquests principis de proporcionalitat, no es respecta el dret a la integritat física, no es respecta la llibertat d’expressió i manifestació i es dirigeix contra uns ciutadans que no representen una amenaça real contra la resta de la ciutadania ni han atacat la policia, és il·legítima.

Les no-disculpes del rei

Es veu que el sa majestat el rei d’Espanya Joan Carles I ha demanat disculpes per la seva conducta poc exemplar. Semblava que anés a plorar. No sé jo si era poc exemplar el que ha fet o no, però sí que ha estat vergonyós, tant el que ha passat, com també unes disculpes en què, almenys jo, de ben segur que m’hauria sentit ben incòmode. La monarquia, ja ho veieu, no és una institució perfecta. El monarca s’equivoca. Potser sí que és cert que els monàrquics diran que mai no havien dit que el rei no s’equivoqués, però en una figura que representa tota ella Espanya, la “nació” espanyola, aquestes coses vergonyoses no han de passar. Políticament parlant, en termes institucionals, pot ser molt correcte que el cap d’estat ho faci, tot i que això no vol dir exactament que accepti les seves responsabilitats per les males accions, ja que no serà castigat -per dir-ho d’alguna manera- com ho podria ser un nen petit que es portés malament i prometés, tot sovint en va, que no es tornaria a repetir. Dins del que cap, segons això, doncs ho trobo bé. Però jo encara espero altres disculpes, que veig que no arriben.

Jo vull que el rei es disculpi per creure’s que té la sang blava i que és superior a la resta.
Jo vull que el rei es disculpi per mantenir la seva institució sempre tancada, hermètica, sense conèixer la transparència ni les lleis democràtiques.
Jo vull que el rei es disculpi per creure que en ell conflueix la consciència de tots els espanyols i representa l’esperit de la nació espanyola.
Jo vull que el rei es diculpi per tenir a tota la ciutadania lligada com a súbdita seva, talment com si de l’edat mitjana es tractés, de manera que encara es nega simbòlicament la seva llibertat humana essencial.
Jo vull que el rei es disculpi per ser el valador, en tant que cap d’estat, de la no-negació ni reprovació oficial del règim dictatorial franquista.
Jo vull que el rei es disculpi per ser ell mateix l’herència directa d’aquesta dictadura.

Jo vull que el rei plegui, així no s’haurà de disculpar mai més. Jo vull que renunciï als seus privilegis, a la seva posició gens democràtica, que abdiqui. Jo vull que el poble accepti les seves renúncies, perquè les disculpes mateixes ja serien justificatori de la destrucció de la monarquia. Llàstima que això no passarà…