200 anys de la primera constitució liberal

Com bé sabeu, el passat 19 de març es va celebrar el bicentari de la promulgació de la primera constitució liberal del Regne d’Espanya, dita la Pepa. Jo avui vull fer-ne un comentari, però no faré exactament una explicació històrica contextual ni tampoc no valoraré amb ulls actuals què ha suposat, en què es nota avui dia aquesta constitució ni res d’això, ja que els polítics ja saben prou bé amb el seu discurs dir que és l’origen de l’Espanya actual, que els espanyols són molt moderns, que és una meravella i bla, bla…, coses de les quals el govern es vanta molt i alimenta així el patriotisme emotiu, i a sobre justifica encara més la monarquia. Com va dir Enric Juliana a la seva crònica de La Vanguardia de l’edició del 19 de març, “els aniversaris dels grans esdeveniments històrics miren el passat amb nostàlgia, però sempre -sempre- es refereixen al present”. Jo ara no vull, per tant, commemorar l’efemèride caient en aquesta tendència interpretativa, sinó que intentaré fer-ne un comentari més polític, per això he arxivat l’entrada dins de “Política”, malgrat la base històrica sobre la qual, evidentment, es recolza: compararé i valoraré alguns dels articles d’aquella constitució amb alguns dels articles de la nostra constitució actual, i ho faig perquè, d’una banda, servirà per conèixer més bé què deia la constitució impulsada per les Corts de Cadis, i, d’altra banda, valorar més críticament el discurs polític actual. En tot cas, si voleu llegir sobre l’herència de la Constitució de 1812, us recomano que mireu tot aquest bloc temàtic que hi ha dedicat El País.
Abans de començar comentant alguns dels articles (i us puc assegurar que pot ser pesat, i més si no us interessa, i a mi mateix m’ha suposat prou feina fer-ne aquest brevíssim comentari), sapigueu que podeu trobar senceres la constitució de Cadis aquí (i aquí la podeu veure escanejada) i la Constitució de 1978 aquí. Només citaré uns pocs articles dels 384 que té la de 1812 i dels 169 que conformen l’actualment vigent. Els que comenti tindran l’any de la constitució a la qual es refereixen entre parèntesi.

Previ a la constitució stricto sensu de 1812:
Abans del corpus jurídic de la de 1812, hi ha una mena de presentació: la constitució va acompanyada per uns decrets de les Corts, atès que eren Corts extraordinàries en teoria no reconegudes per la monarquia, que exposen la situació de legitimació de les Corts en la mesura que actua com a regent i es fa portadora de l’autoritat i voluntat reial, a més de ser organ que representa la voluntat del poble, i exposen també, així, les ordres de difusió i promulgació de la constitució. De fet, la constitució no va ser signada pel rei: com diu el text, les mateixes Corts en nom de la nació i en substitució del rei i en nom seu per la seva absència la van decretar. Aquesta és una clara distinció amb la constitució actual (i és que en els temps en què es va promulgar la nostra constitució no feia falta que els Corts es formessin en paral·lel al rei) i és un clar exemple històric de com la burgesia (o també aristòcrates) s’autoorganitzava per donar-se un marc jurídic i social propici però que no trenqués amb la monarquia.
Encara més: a continuació hi ha un discurs preliminar que va es llegir quan es va presentar el projecte de constitució. Aquest discurs és altament interessant, ja que exposa l’esperit que va portar a redactar la constitució i fins i tot és la “guia” perquè entenguem els articles, ja que fa una explicació dels “temes” polítics que s’hi tracten i per què (amb la qual cosa podem apreciar el pensament de l’època). El més curiós de tot és que veiem com es diu que tot es va fer per la grandesa de sa majestat, atès que ell estava incapacitat, i que esperaven que la constitució servís per reafirmar l’autoritat reial. Just al final del discurs ho diu: “Dígale a V.M. que en esta ley se contienen todos los elementos de su grandeza y propseridad, y que si los generosos sentimientos de amor y lealtad a su inocente y adorado Rey la [a la Nación] obligaron a alzarse para vengar el ultraje cometido contra su sagrada persona, hoy más que nunca debe redoblar sus esfuerzos para acelerar el suspirado momento de restituirle al trono de sus mayores, que reposa majestuosamente sobre las sólidas bases de una Constitución liberal.” Dic que és curiós perquè, com és sabut, Ferran VII no va pas acceptar la constitució quan va retornar a les seves terres, de fet ho va considerar algun tipus d’acte de sublevació contra la seva majestuosa autoritat per ser massa revolucionària.

 

Article 2 (1812):
La Nación española es libre e independiente, y no es ni puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona.

Article que s’entén també pel context de guerra en què es trobava el regne, té un sentit, complementat per tot el capítol primer, de marcar l’origen de la sobirania nacional i la voluntat natural dels espanyols de fer les seves pròpies lleis, sense imposicions estrangeres ni amb un absolutisme monàrquic que ignorés la lliure actuació política dels ciutadans, com aquells mateixos que van propugnar la constitució.

 

Article 3 (1812):
La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.

Amplia l’anterior, és el primer cop a Europa que s’estableix de per llei la sobirania nacional com a màxima font de legitimació i origen d’autoritat per fixar les lleis.

 

Article 4 (1812):
La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen.

Encara té un caràcter una mica abstracte. Serà especificada per altres articles més endavant, però no deixa clar quins són els “drets legítims”, a banda que es pot entendre que ho són en la mesura que els reconeix la mateixa constitució. Igual com la sobirania nacional és la font de legitimació col·lectiva, són els individus (tots els espanyols) el qui són els membres de la nació, per tant ells tenen drets i a ells se’ls ha de reconèixer-los (però es poden perdre com dicten els articles 24 i 25). Però es refereix més a drets ciutadans que no a condicions inherents a la persona humana com avui ho entendríem.

 

Article 1 (1978):
1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.
2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.
3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Una exposició formal típica de qualsevol estat democràtic actual. Amb un sol article recull els principis bàsics de l’Estat i l’ordre social, alguns dels quals són especificats al llarg de la constitució o s’interpreta que ja s’entenen a partir de la dispocició legal i el marc interpretatiu fixat en el preàmbul (com és el cas d’estat de dret). Aquest sol article recull els tres articles anteriors de la de 1812 i altres, però també és complementada més endavant per altres articles d’exposició de drets.

 

Article 10 (1978):
1. La dignidad de la persona, los derechos inviolables que le son inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos de los demás son fundamento del orden político y de
la paz social.

El punt 2 d’aquest article fa referència als drets humans, com a fonament de dret internacional i expressió dels drets inherents a la persona. Aquí també exposa, doncs, que això és fonament de la política que s’ha de fer, mentre que l’article 4 de la de 1812 deia que “la Nació està obligada”, amb la qual cosa, malgrat que la Nació té organ de representació propi, no es pot extrapolar qui serà qui farà la política i com serà aquesta pràctica política posterior. Aquesta constitució fa una declaració de drets més clara, no tan com l’altra, perquè, per motius històrics, no volien que s’assemblés a la declaració que tenien els francesos.

 

Article 12 (1812):
La religión de la Nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera. La Nación la protege por leyes sabias y justas y prohíbe el ejercicio de cualquiera otra.

Article 16 (1978):
3. Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones.

Clara diferència entre una constitució i una altra. La de 1812 no feia distinció entre religió i Estat, malgrat el caràcter tan fortament liberal que tenia, cosa que sí que temptejaven altres constitucions posteriors. L’aconfessionalitat de l’Estat, que després tindrà en realitat problemes amb la laïcitat, corre en paral·lel a la llibertat ideològica i de consciència, cosa que no es demostra el 1812, no només per la vinculació entre Estat i religió, sinó per la prohibició explícita a l’expressió religiosa que no fos la catòlica. Sens dubte una incongruència dins de la filosofia liberal.

 

Article 15 (1978):
Todos tienen derecho a la vida y a la integridad física y moral, sin que, en ningún caso, puedan ser sometidos a tortura ni a penas o tratos inhumanos o degradantes. Queda abolida la pena de muerte, salvo lo que puedan disponer las leyes penales militares para tiempos de guerra.

La constitució actual exposa molt clarament els drets i llibertats. La de 1812 no tant, ja que els articles són curts i a vegades molt generals i té sobretot un caràcter de disposició pel que fa l’ordenament polític general, més que no pas, com he dits abans, una declaració de drets. Per exemple, el dret a la integritat física no és dit explícitament, però hom ho podria entendre a partir de l’article 4 i d’acord a la reglamentació de l’ordenament jurídic, en què es prohibeix l’ús de la tortura.

 

Article 20 (1978):
1. Se reconocen y protegen los derechos:
a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción.

Article 371 (1812):
Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y responsabilidad que establezcan las leyes.

La llibertat de premsa i impremta, molt avançada per l’època, es diu al final de la de 1812, mentre que en l’actual és al principi quan s’exposen el que es consideren drets fonamentals. La llibertat d’expressió passa a ser essencial per a al discussió pública s’elimina la censura prèvia preventiva, però es pot permetre, d’acord al que digui la llei posteriorment, la censura repressiva.
No sempre els drets queden ben exposats a la de 1812, per exemple quan surt per primer cop la llibertat de premsa és quan es tracten les facultats de les Corts (concretament és la 24a de l’article 131: Proteger la libertad política de la imprenta). Com que això correspon a les Corts i les Corts és l’organ de representació de la sobirania nacional i aquesta té la missió de protegir la llibertat política de premsa, vol dir que és una llibertat civil que correspon a tots els ciutadans espanyols.

 

Article 23 (1978):
1. Los ciudadanos tienen el derecho a participar en los asuntos públicos, directamente o por medio de representantes, libremente elegidos en elecciones periódicas por sufragio universal.
2. Asimismo, tienen derecho a acceder en condiciones de igualdad a las funciones y cargos públicos, con los requisitos que señalen las leyes.

Article 34 (1812):
Para la elección de los diputados de Cortes se celebrarán juntas electorales de parroquia, de partido y de provincia.

Aquests dos articles mostren que hi haurà celebració d’eleccions. En la constitució liberal, el text és molt extens detallant legalment els tres tipus d’eleccions, que funcionen en ordre jeràrquic per tal d’elegir els diputats a Corts. Bé, en realitat, més que eleccions, són formació de juntes, un sistema molt complex de sufragi indirecte en quart grau. Això és: votació directa i lliure (per a homes majors de 25) a les parròquies per escollir uns compromissaris, els quals escullen electors parroquials, els quals al seu torn deliberen per escollir electors de partit, i aquests escolliran els electors provincials, els quals finalment designaran els diputats. Els diputats són, d’acord amb l’article 27, els qui representen la Nació.
Les eleccions van suposar la manera de portar ciutadans als òrgans estatals que no fos per designació nominal del rei. Evidentment qui es movia per aquests cercles era gent amb recursos i contactes. S’agrupaven per interessos, però els partits no eren igual que ara, que són entremat pròpiamentn institucional del sistema estatal.

 

Article 56 (1978):
1. El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia, arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones, asume la más alta representación del Estado español en las relaciones internacionales, especialmente con las naciones de su comunidad histórica, y ejerce las funciones que le atribuyen expresamente la Constitución y las leyes.
2. Su título es el de Rey de España y podrá utilizar los demás que correspondan a la Corona.
3. La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Sus actos estarán siempre refrendados en la forma establecida en el artículo 64, careciendo de validez sin dicho refrendo, salvo lo dispuesto en el artículo 65, 2.

Article 168 (1812):
La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad.

Article 169 (1812):
El Rey tendrá el tratamiento de Majestad Católica.

Article 170 (1812):
La potestad de hacer ejecutar las leyes reside exclusivamente en el Rey, y su autoridad se extiende a todo cuanto conduce a la conservación del orden público en lo interior, y a la seguridad del Estado en lo exterior, conforme a la Constitución y a las leyes.

En la constitució liberal, encara els articles 171 i 172, fixa específicament quines són les prerrogatives i limitacions de l’acció reial, per tal que el seu poder executiu, propi de la divisió de poders, no s’excedeixi. També ho fa la constitució actual, amb la diferència que els poders que se li donen no corresponen a autoritat executiva, sinó que són “superiors” i simbòlics sancionadors de la política d’Estat. En ambdós casos veiem que el rei és inviolable, cosa que amb criteri democràtic actual no toleraríem, de manera que s’entén que el responsable dels seus actes és (per tant els seus actes són refrendats per) el president del Govern.
La constitució gaditana té molts d’articles dedicats a la monarquia, per la importància que se li donava, tant política com pàtria, ja que és el símbol últim de la nació, i no només de l’Estat.

 

Article 242 (1812):
La potestad de aplicar las leyes en las causas civiles y criminales pertenece exclusivamente a los tribunales.

Article 243 (1812):
Ni las Cortes ni el Rey podrán ejercer en ningún caso las funciones judiciales, avocar causas pendientes, ni mandar abrir los juicios fenecidos.

Article 244 (1812):
Las leyes señalarán el orden y las formalidades del proceso, que serán uniformes en todos los tribunales; y ni las Cortes ni el Rey podrán dispensarías.

Amb aquests articles i els següents veiem com s’estableix la divisió de poders. En cada apartat de la constitució que tracta d’allò executiu, allò judicial i allò legisltatiu s’especifiquen quines propietats té i qui ho tractarà, d’acord amb el que diuen els articles 15, 16 i 17, que especifiquen quins organs tenen quines potestats. Aquí ho veiem en el cas legislatiu com a exemple, que es distancia dels altres poders estatals que fins llavors sempre s’havien considerats indivisibles.
Així mateix, també s’exposen les garanties jurídiques, una gran novetat i aspecte polític modern a l’Europa del moment, que han de regir en els processos judicials i les garanties d’autonomia judicial, iguals per a tots els espanyols (excepte per als eclesiàstics). D’aquesta manera, es posa fi als privilegis estamentals. Les garanties jurídiques, tant de funcionament com de drets, s’especifiquen en els articles posteriors, i inclouen la prohibició de la tortura, la no-arbitrarietat judicial, la inviolabilitat de domicili sense ordre justificada i la càrrega de responsabilitat individual de l’acte criminal, com diu l’article 305: Ninguna pena que se imponga, por cualquier delito que sea, ha de ser trascendental por término ninguno a la familia del que la sufre, sino que tendrá todo su efecto precisamente sobre el que la mereció.

 

Article 366 (1812):
En todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras, en las que se enseñará a los niños a leer, escribir y contar, y el catecismo de la religión católica, que comprenderá  también una breve exposición de las obligaciones civiles.

Aquí també veiem una gran novetat. Així com s’han reconegut drets individuals, ara aquest article també reconeix el de l’educació, de moment la infantil. L’alfabetisme se situava al 10% entorn d’aquell any i, per descomptat, el sentiment de pertinença a una nació o el coneixement d’uns drets i deures que suposadament tothom tenia perquè eren convinguts per uns representants de la Nació que no coneixia el ciutadà mig espanyol, no era pas gaire estès. Però potser sí l’amor patri, i més en temps de guerra. Per això la constitució i el nou règim liberal es proposava fer formació cívica, quelcom ben propi que ja ve de l’herència d’instrucció pública de la Revolució Francesa. En aquest cas, ho podem posar en relació amb el que diu l’article 7: Todo español está obligado a ser fiel a la Constitución, obedecer las leyes y respetar las autoridades establecidas.
La constitució actual també garanteix el dret a la l’educació i la llibertat d’ensenyança, com no podria ser de cap altra manera, i persegueix uns objectius que van més enllà del que abans es perseguia d’acord a una concepció integral de la persona humana, i també marca els objectius de difondre el dècorum cívic. Alguns dels punts d’aquest article, i amb això acabo, són:

Article 27 (1978):
1. Todos tienen el derecho a la educación. Se reconoce la libertad de enseñanza.
2. La educación tendrá por objeto el pleno desarrollo de la personalidad humana en el respeto a los principios democráticos de convivencia y a los derechos y libertades fundamentales.
4. La enseñanza básica es obligatoria y gratuita.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 1 Abril 2012, in Dins les nostres fronteres, Divulgació, Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. La Pepa va se run pas important per començar a trencar tímidament amb l’antic règim feudal i passar al liberalisme.
    Potser ja caldria un nou pas per trencar amb aquest decimonònic liberalisme i pensar amb una Constitució que ens portés una democràcia directa superant la tirania dels mercats, els nous senyors feudals

    • Certament la Pepa era molt avançada, potser més que la mateixa població espanyola general, per això va fallar, juntament, evidentment, amb les tendències purament reaccionàries i retrògrades de la monarquia.
      Estic d’acrod que cal fer un pas més enllà de les bases conservadores del liberalisme i portar els seus ideals a pures expressions democràtiques per evitar, almenys al màxim del possible, les injústicies i desigualtats i els privilegis, tot sovint fàctics però no “reconeguts”, de les noves classes que, certament, funcionen com a estaments que fan i desfan a voluntat dins del conjunt social.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: