Joc: 4 models de dona. Qui és la més masclista?

Estimats lector, avui us proposo un joc: esbrinar quina dona dels 4 models exposats a continuació és la més masclista. Són models corrents, que podem trobar pel carrer, però si us sonen és perquè els extrec de la televisió: es tracta de les quatre protagonistes de la sèrie Sexe a Nova York. Es tracta de trencar-se el cap, si és que ho trobeu interessant, i anar analitzant i valorant des de la pròpia perspectiva aquestes dones, tot sabent que avui dia segur que hi ha més perfils, però jo parteixo d’aquests. Si heu vist mai la sèrie, us podreu situar millor (i tot i així segur que tindrem més presents les darreres temporades que no pas les primeres), però en tot cas jo ara descric i comento una mica cada un dels personatges a continuació, sense dir jo encara la meva opinió respecte de qui és la més (o la menys) masclista. Espero no oblidar-me res de rellevant dels seus estils de vida.

Carrie Bradshaw: és la protagonista principal, escriu una columna sobre les relacions entre homes i dones i el sexe. Pel que jo entenc, sembla que expressi que les dones no seran mai completes fins que no tinguin un home al costat, de fet, en tant que narradora de la sèrie, a mi em sembla entendre que la seva vida personal la desenvolupa en comparació amb els homes.
Té una mentalitat una miqueta adolescent (de fet la seva vida i també la de les seves amigues és una mica “adolescèntrica”, però la seva bastant més), en la mesura que sempre sembla perduda, cau en problemes amorosos típics de noies, espera el seu príncep blau, l’home dels seus somnis, i es desespera per ell. Sentimental i indecisa, sembla una “pepa” quan està amb homes. Li costa fer el primer pas i, quan té un home, sempre entra en dubtes sobre si de debò li agrada o no o si serà capaç de comprometre’s-hi, potser perquè creu que encara pot aparèixer un home més bo, però també sobretot perquè té en ment un altre home amb qui no ha estat capaç d’establir-s’hi.
Enganxada a la moda i a la sociabilitat pròpia de festes i esdeveniments socials, vol caure sempre bé i li preocupa no estar al nivell d’altres dones que pugui veure, ja que ella és més simple i descuidada.
Si voleu veure molts més fotos de com vesteix ella i el seu estil, seguiu aquest enllaç.

 

Miranda Hobbes: representa el model de dona feminista típic dels 90: pragmàtica, emprenedora, amb vocació professional, vol tenir un home però no lligar-s’hi. Sent que quan estigui amb un home perdrà la seva autonomia i, de fet, intenta fer la seva vida personal sense cap home, però tanmateix a la vegada espera que algun cop podrà compartir la seva vida.
Peojecta una imatge més masculina que la resta d’amigues, però es va diluint i quan té un fill el seu estil de vida canvia. De fet, la seva prioritat és la carrera professional, advocada, que intenta fer tant bé com pot per igualar-se als homes.
D’ells sempre espera que els homes li donin tot el que ella vol i que no li prenguin res, però no de manera sentimental, sinó cínica. És, de fet, una mica histèrica en el sentit d’agitada, misàndrica, tampoc no suporta les dones amb poc caràcter femení i desitja fer un clau quan es troba estressada.
Quan té un fill, aquell amb qui l’ha tingut no el considera exactament la parella (ja que, com a misàndrica, és incapaç de veure el que té de bo), però tal esdeveniment important farà que se senti realitzada com a mare per l’expressió de la feminitat, però a la vegada pensa que és un llast.

 

Charlotte York: un model oposat en molts aspectes a l’anterior, ja que és una dona purament femenina en el sentit més sentimental, emocional i de caràcter. Espera també el seu príncep blau, però a diferència de la Carrie, ella és sempre optimista i romàntica. Potser per això és també una mica fleuma perquè no té un caràcter fort i eclipsant, però ella sap què vol, però no com ho vol. De fet, al final de la sèrie s’enamora i es casa amb un home groller, poc romàntic, no gaire atractiu, un home de qui a priori diríem que no és el seu tipus.
Té un estil de vida calmat, tot i que també va a festes amb les amigues, però no a la caça d’homes. Per contra, és una dona més tradicional, calmada, reservada, preocupada pel seu futur sentimental i familiar. S’emociona per aquelles coses típiques que una dona que fa el que s’espera d’ella voldria (per exemple, està encantada amb el fill de la seva amiga Miranda). Malgrat aquest romanticisme que l’acompanya, no cau en “cursilades” i està interessada a donar una imatge elegant i popular, però amb cert aire aristocràtic i responsable.
La seva prioritat és, justament, ordenar la seva vida, buscar el millor camí de desenvolupament personal, però evidentment també cau algun cop en dubtes. La seva imatge i consciència de dona depèn del que pugu fer i de l’home amb qui estigui. I per assolir aquesta bona feminitat, fa el que se suposa que ha de fer com a dona. Per exemple, és ella qui expressament decideix deixar la feina quan es casa per quedar-se a la llar fent de muller atenta.

 

Samantha Jones: ella és més gran que la resta i és molt més experimentada en el sexe. Li agrada ser objecte de devoció dels homes i, de fet, se n’aprofita per passar-s’ho d’allò més bé amb ells perquè també són objecte de devoció per a ella com a sementals. No en va procura estar estupenda, genial, sexy i intenta combatre el pas del temps, però alhora sap que sempre se sentirà bé.
Segura de se mateixa en la seva vida professional (és agent de relacions públiques) i en la vida sentimental, que redueix només al sexe sense compromís, però bon sexe i oberta a qualsevol experiència que li vingui, fins i tot durant un temps es converteix en lesbiana, diguem-ho així. També és una dona forta, com la Miranda, jo diria, però sense caure en histerismes i dobles possibilitats d’acció en la seva vida.
Sap què vol i ho busca: l’èxit, que vol dir fer el millor que pot la seva feina i per damunt d’altra gent que faci el mateix (sobretot altres dones) i comploure al màxim els homes al llit, a la vegada que ells l’han de complaure. Però no vol parella ni la necessita perquè ella per si sola desborda feminitat que li dona fortalesa i independència, i ja està completa fent córrer la seva vida entre sexe ràpid i fortuït, sense possibilitat de patir els alts i baixos de les relacions.

 

Doncs bé, espero que hàgiu trobat això curiós i, un cop fet això, us atreviu a dir la vosta, sobre qui creieu que és més o menys masclista, o més o menys feminista, i per què?? Vinga, els comentaris estan oberts a tothom! Jo donaré la meva opinió, també, però deixo un temps prudencial (15 dies) perquè comenteu sense que jo hi interfereixi, amb el benentès, és clar, que la meva serà també una altra opinió, no un judici defintiu.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 15 Abril 2012, in Masclisme i feminisme, Opinió, Societat and tagged , , . Bookmark the permalink. 9 comentaris.

  1. Jo sempre he pensat que Sex in the City era una sèrie gay feta per gays i adreçada a gays. De fet, no conec cap tia hetero que la segueixi amb tanta fruició y devoció com el meu xicot, que es sap diàlegs de memòria!

    Jo crec que en realitat representen dones que son, com els gais els agradaria que fossin! Adictes al sexe, però en el fons buscant una parella, trebalaldores, independents i agressives!

  2. ficahilallengua

    Enhorabona pel post, Ectòrix! El trobo la mar d’encertat! Jo n’he mirat bastants capítols, i quan critico la superficialitat de les vides dels personatges o el masclisme que sura permanentment sense gaire dissimulació, sempre em titllen de radical i em fan callar perquè deixi mirar la sèrie… xD Així que m’ha agradat molt llegir això que descrius tan bé.

    D’entrada potser diria que el model de dona que em sembla més masclista és el de la protagonista, la Carrie. Com dius tu, sembla que la seva vida només giri al voltant dels homes (i, és clar, de les sabates!) i, malgrat les ‘grans’ reflexions que fa a cada capítol, se sent frustrada per unes bestieses al·lucinants. (No li podria dir algú que els prínceps blaus no existeixen? ;)) Aparentment sembla que hagi de ser la més assenyada de les tres, però en realitat no ho és gens. D’altra banda, també em fa molta ràbia (això em penso que els passa a tots quatre personatges) aquesta competitivitat tan maliciosa i poc solidària entre dones que de vegades reflecteixen a la sèrie i que descrivies parlant de la Samantha, el fet de veure sempre les altres com a oponents (davant de mascles o altres qüestions). Per què, en lloc de representar i perpetuar aquesta idea de competitivitat agressiva entre dones, no es busquen altres models de relacions? Afortunadament, la realitat és més complexa.

    És trist que, volent fer una sèrie moderna com pretenen amb Sexe a Nova York, els surti una com aquesta i amb uns models de dona com aquests…

    No m’allargo més; llegiré les altres opinions amb gran interès.

  3. He comentat sense haver vist el comentari de l’Arqueòleg; jo sí que conec dones heteros (i lesbianes) que han seguit la sèrie. I també gais, és cert.

  4. Bé, després de deixar un temps prudencial i vista la graaaan quantitat de respostes que ha suscitat aquest post, que pensava que podria aportar més per al debat, doncs ara diré la meva, i, com de costum ho faré una mica llarg (em sap greu, ups… ja intento sempre fer-ho el més breu possible, però em costa molt, quasi que és contrari al meu caràcter).

    Per començar he de dir que sí, la sèrie traspua superficialitat per tot arreu. Per això mateix, en realitat, penso jo, pot ser tan atractiva per a algunes persones, les enganxa. Sí que diuen, com exposa l’Arqueòleg, que als gais agrada. He de reconèixer que està feta d’una manera que se sent curiositat per saber què fan les dones i com seran els homes que trobaran, i potser sí que e´s cert que el caràcter de les dones pot ser exemplar en alguns aspectes, però penso que s’hauria d’evitar prendre la sèrie com si fos una mena de model, ja que perpetua estereotips i es dirigeix especialment a aquella gent que sembla que vulgui tenir expressament aquell estil de vida. Per això mateix, evidentment, no agrada a tots els gais ni a totes les dones, sinó que la meva opinió és que, malgrat que arribi al públic, i això és un punt positiu, ho venen com un producte.

    Bé, canviant de tema, no sé si estareu d’acord amb mi, però m’inclino a pensar que la Samantha és la menys masclista, amb el benentès que també ho és molt. Dit en altres paraules: sap fer sobresortir el seu caràcter femení per sobre del dels homes. L’expressió “caràcter femení” ja és masclisme, i ella ho sap. I, de fet, aquí rau la seva peculiaritat: entén el món, sap que és un món d’homes, i adopta el rol femení que li pertoca. Això vol dir que interioritza les relacions socials tal i com són i s’entrega als homes. Això és pur masclisme.
    I, llavors, us preguntareu, per què és ella la menys masclista si les altres dones amigues seves i protagonistes de la sèrie intenten buscar el seu propi camí?? Doncs precisament per ser ella masclista i amb el caràcter que té és la que menys masclista és. És a dir: intenta trobar el seu lloc dins del conglomerat de relacions i pautes pròpies dels homes, sap utiltizar les “armes femenines”; de fet, aprofita aquestes pautes en benefici propi i fa ressaltar la seva posició de dona, de dona que també pren decisions, que sap tractar els homes i que s’autoafirma (això també es pot dir, en part, de la Miranda, però en canvi penso que els actes d’autoafirmació de la Carrie i de la Charlotte són nuls). Ella interioritza el paper de dona sense ser-en esclava. Sí, fa tot el que s’espera d’una dona, diu el que s’espera que digui i té un cos espeterrant, i el fa servir molt bé, però això ho fa perquè toca i perquè adoptant el rol que la societat li ha dit que adopti és com se sent dona.
    I això no és masclisme? Repeteixo: sí, ho és. Però el cas de les altres dones el trobo pitjor, ja dic que la peculiaritat d’ella és que sap perfectament com funciona el món extern, d’homes. Dit ràpidament, segons jo ho interpreto: si per a les seves amigues el món gira al voltant dels homes, per a ella els homes giren al voltant seu. És per això que, de fet, el seu masclisme el puc catalogar més específicament de sexisme, i amb això ella esdevé feminista dins del masclisme.

    He de reconèixer que encara tinc dubtes, m’ha costat apartar la Sam de la resta de dones, no sé si el criteri que utilitzo és prou adequat. Repeteixo de nou que penso que totes quatre són absolutament masclistes. Però, ara sí sense cap mena de dubte, la que més la Carrie, pels mateixos motius que exposa la Marta més amunt, però la Sam l’he diferenciada per l’actitud, diguem-ne així, si bé tota ella, com les altres, és una figura carregada de valors masclistes i no sembla que vulgui combatre, per dir-ho d’alguna manera, el masclisme imperant (i no dic ja el patriarcat, tot i que amb el patriarcat hi hauria tot un seguit d’altres temes que hauríem de treure en la discussió). Però se sent dona a la seva manera (subjectivament parlant) i no se sotmet al masclisme, encara que adopta, quasi voluntàriament, podríem dir, el rol que el context masclista li té reservat, que ella desenvolupa prou lliurement. Per això objectivament parlant continua sent com qualsevol altra dona objecte sexual d’homes, però potser més conscient i no manipulable, però alhora no hem d’oblidar que també va fer una incusió en el terreny del lesbianisme.
    Si deia que m’ha costat distingir la Sam de la resta, és precisament per això que acabo d’exposar. És a dir, tinc una contradicció interna: precisament perquè és una dona tan sexualment activa i disposada a complaure homes, encara que sigui buscant el seu propi camí, hauria de ser la més masclista, més que les altres. Però aquest dilema, concloc, l’he resolt a partir de l’ús de la llibertat que fa la Sam, per això m’inclino a pensar que és la menys masclista: la llibertat penso que no és prou emancipant en el cas de la Miranda, és nul·la en la Carrie i és banal en la Charlotte.

    Bé, vist en conjunt i profundament, això és el que puc concloure, i encara podríem debatre molt. Em sembla que ho he explicat una mica deslligat, tot, però espero que hagi quedat clara la meva opinió, tot i que imagino que algunes qüestions depenen de la interpretació.

  5. Així doncs, trobes que la Samantha és la que té un comportament menys masclista de les quatre? Està ben vist; almenys és la menys hipòcrita. Per cert, això que dius que només busca complaure els homes també podríem puntualitzar-ho dient que els complau per complaure’s a si mateixa, no?
    I la Miranda? No tinc del tot present el personatge, però també podria ser una candidata a la menys masclista…, no?
    (Un altre dia també podríem parlar dels personatges gais estereotipats… ;))

    • Sí, per això ho deia de la Samantha. És la més “espavilada”. M’agrada la teva precisió que complau els homes per complaure’s a si mateix, és com si així busqués la seva feminitat. Però de la Miranda no ho diria. Pot ser independent, però la seva vida és com el negatiu de la vida d’un home (no sé si s’entén la metàfora amb la tècnica fotogràfica).

      Et prenc la paraula! La teva proposta la desenvoluparé algun dia!

  1. Retroenllaç: Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou « El principi de…

  2. Retroenllaç: Dia de la Dona: treballadora o “sexy”? | El principi de...

  3. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: