Educació, plusvàlua i alienació

Avui voldria parlar també sobre educació, sobre d’educació superior, amb una disserteció teòrica amb un matís sociològic. En ocasió de la brutal pujada de preu de matriculació del 66%, tractaré breument (és a dir, amb les paraules justes i necessàries) i molt senzillament la mercantilització de l’educació superior, la plusvàlua que suposa pagar-se els estudis i l’explotació a la qual està sotmesa l’estudiant. D’entrada, enllaço un parell d’articles que poden anar bé per fer-hi una primera aproximació, de vessant polític, també: sobre les polítiques mercantilitzadores i sobre les dificultats econòmiques de l’estudiant. En altres articles, ja parlaré més del mateix, de l’educació i la plusvàlua, però sense fer-ne una dissertació teòrica.

L’educació teòricament és un dret, ofert en forma de servei social garantit per l’Estat. Però en el món capitalista postindustrial en el qual ens movem, els interessos de mercat arriben a tot arreu, la lògica econòmica tot ho empesta. L’educació, en aquest sentit, no se’n salva. A més, les universitats són una institució ja reglada i ben organitzada que, en ser mercantilitzada, serviria com a perfecta eina logística per orientar els joves i introduir interessos privats a través d’una estructura pública que, aprentment, està al servei de tots. Si això passa, llavors allò públic es confon amb allò privat, i allò privat són els interessos i les pràctiques d’empresa i de mercat que serveixen de model per a tota la societat, i, atès que la comercialització (amb el consum) és un codi social d’inclusió, llavors allò privat suplanta allò públic i limita allò públic a ser entès només amb un criteri restringit. De fet, en realitat allò públic es converteix en plataforma d’allò privat, per la qual cosa es desvirtua.
A tall d’exemple, serveixi la propaganda: un espai és públic, és de tothom (i s’entén amb criteri postmodern “tothom” per “no ningú”), llavors una empresa sempre pot posar-hi un peu per anunciar productes de manera que així la propaganda és vista per tothom, crea una estètica d’allò públic i, en parlar del que és públic, forçasament hom haurà de referenciar allò privat. Naomi Klein va parlar al seu llibre No Logo sobre els efectes de la colonització privada de l’espai públic. El que passa és que es van dissolent les fronteres entre l’espai privat i l’espai públic, i no em refereixo només a les implicacions polítiques, sinó que són unes categories culturals que serveixen per guiar l’acció humana, per considerar allò que està bé i allò que no, allò que és bo i allò que és dolent… Que us sistema social global acabi incorporant el codi d’un subsistema social vol dir que aquestes categories es van perdent.

Mercantilitzar l’educació vol dir convertir l’estudiant en mera mercaderia i productor de riquesa, en quelcom intercanviable i sense valor per si mateix (només el valor que instrumentalment se li pugui donar). Mercantilització també és aplicar els criteris de mercat per gestionar les institucions universitàries, llavors els beneficis que generi la universitat (pels diners dels estudiants o el seu esforç treballador i intel·lectual i per les inversions buscades) els obtindran les empreses privades o els governs (també ho fan ara, però sense preocupar-se per la utilitat social, només per l’eficiència. O, millor dit, atès que es confonen els criteris, els valors promuguts des de les elits assimilen utilitat amb eficiència). Amb això, tota l’educació passa a ser subjecte de comercialització.
El procés de comercialització es duu a terme per mitjà de l’objectivització de la realitat educativa o, millor dit, l’educació en si (el producte comprat), educació d’altra banda ben delimitada. D’aquesta manera, el missatge transmès socialment i les postures preses per les elits mostren que l’important (les expectatives vitals, generades d’aquesta manera) és tenir títol, que assegura una feina, i ser aplicat i trobar un bon lloc de treball remunerat. L’educació superior s’acaba convertint al final en un sistema expeditiu de títols, que és l’únic que demana la societat (estructurada així per mitjà del mercat). És a dir, l’educació perd tot valor instrínsec i humanista i passa a ser reformulada amb els termes econòmics dominants del moment, de manera que la lògica funcional que hi ha al darrera de l’educació no és altra cosa que la compra d’un títol. Això és el que acaben pagant els estudiants, així és com es comercialitza l’educació, i així és com s’ha objectivat com a quelcom extern propi de la formació tècnica la utilitat de l’educació. De fet, la realitat ho demostra: quants cops s’ha dit que s’abolirien les carreres sense sortida (professional, s’entén)? Niklas Luhmann, en les seves anàlisis complexíssimes de la realitat social, ja diu que només l'”home funció” quedarà integrat en la societat i serà útil; en el nostre cas, l’home funció és la persona (el treballador) especialitzat, apte per ser flexible, per això els plans d’estudi responen a la necessitat del mercat.

Vet aquí que, sabent això, ens trobem davant d’una situació de plusvàlua i alienació.
Comencem per l’inicial, que porta a l’alienació junt amb l’objectivització: la plusvàlua és el benefici de més que s’emporta el capitalista (o, en tot cas, el posseïdor de poder) pel treball que realitza un altre un cop arribat al nivell socialment necessari. Justament els estudiants paguen per crèdits i els crèdits són hores de dedicació a l’estudi (un crèdit ECTS equival a 25 hores de treball personal). Per tant, en entrar a la universitat estan comprant un servei que ells mateixos haurien de fer per ells mateixos i, en pagar per les hores de dedicació, estan venent la força de treball intel·lectual, una força de treball que, doncs, tant es pot aplicar a l’àmbit físic universitari com en el temps privat (ja que són hores de dedicació personal, i vet aquí que ens tornem a trobar amb la confusió entre públic i privat de què parlva més amunt). Això vol dir que l’estudiant “treballa” fora de la universitat i paga per aquelles hores. Si no estudiés les 25 hores, si ja hagués fet prou feina amb 14 hores, posem per cas, la resta d’hores continuen pagades, per tant és explotat en el seu temps lliure, la qual cosa conforma la plusvàlua.
Al final acaba pagant per una cosa que no ha fet o no necessita (perquè ja ha fet el que necessitava ell, que al final acaba sent el que necessita demostrar objectivament a la universitat per tenir un títol), amb la qual cosa qui es beneficia de l’esforç de l’estudiant és un altre. Amb això, l’estudiant cau en una situació d’alienació. Vegem la significació de l’alienació, per acabar aquesta breu anàlisi, amb dos fenòmens, el primer dels quals ja he esmentat com a causa de la mercanitlització i que alhora és també efecte de l’alienació:

1. Objectivització i instrumentalització: educació objectivada en una realitat externa i diferent a aquella que hauria d’estar originada per aquesta activitat educativa; i educació instrumental, no controlada pels seus actors primaris sinó per les imposicions del sistema educatiu: hom estudia per aconseguir unes credencials, títols, que confirmen per als mercats que és apte. Llavors l’estudi es converteix en la cerca del millor lloc de treball, d’acord als paràmetres del mercat i també als criteris objectivats del prestigi universitari (excel·lència, una creació que alimenta els circuits de al competitivitat).
2. Pèrdua de llibertat: hom no estudia per consecució lliure d’objectius, no controla la gestió d’aquesta educació pública que finança amb taxes privades i no controla els beneficis de l’educació, sinó que és aprofitada per una empresa (de fet políticament s’ha acceptat oficialment els anomenats consells socials, on les empreses podran decidir sobre aspectes educatius). No és estudi per gust, per estudiar, per aprendre, sinó que d’aquesta manera l’objecte és diferent del que hauria d’estar produït per l’activitat que genera aquest objecte. En certa forma, l’estudiant paga per treballar (en el futur), llavors l’educació és una inversió, amb la quals cosa la pròpia vida esdevé també una inversió (la qual cosa aguditza l’alienació social perquè el mateix individu passa a ser considerat objecte).

 

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 13 Mai 2012, in Sociologia, Valoració and tagged , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: