Monthly Archives: Juny 2012

Pel·lícules de temàtica homosexual per passar l’Orgull

Per aquestes dates, demà per ser més precisos, se celebra l’anomenat Dia de l’Orgull Gai. Avui no reflexionaré sobre aquest esdeveniment, sinó que parlaré d’una cosa molt més lleugera i entretinguda: en ocasió d’aquesta data us proposo tot un seguit de pel·lícules (llargmetratges) i sèries de televisió que jo valoro com a molt bones i que crec que poden ser l’excusa per reflexionar sobre l’homosexualitat en la nostra societat. Llavors, com que no parlo directament d’homosexualitat, sinó que estic informant de pel·lícules, doncs en realitat aquesta entrada l’arxivo a “Oci i entreteniment”, i fins i tot també fa una mica de referència a “Cultura” perquè parlo del retrat que el setè art fa de la qüestió, amb intenció certament de difondre aquests films. Però, vaja, això a vosaltres imagino que us és igual…

Jo considero que les pel·lícules d’aquesta temàtica es poden dividir en dos tipus:
1) Aquelles que certament tracten de l’homosexualitat profundament. Són aquelles pel·lícules que estan totes estructurades al voltant d’aquest aspecte, i a més també poden ser de dos tipus: poden tractar de l’homosexualitat, en el sentit que són films que presenten contingut, reflexió i crítica sobre aquesta sexualitat i la seva consideració social (com ara pel·lícules en què hi ha un viatge d’autodescobriment o en què es fa un retrat social de l’homosexualitat); i aquelles que tracten sobre l’homosexualitat, en el sentit que s’explica una història “normal”, per dir-ho d’alguna manera, però que gira entorn de l’homosexualitat del personatge principal. No sé si s’entén la diferència que jo hi veig. Potser amb els exemples que posaré a continuació s’entendrà. En tot cas, en algunes pel·lícules, no totes, els dos enfocaments són compartits: es fa un retrat de l’homosexualitat a través de les vivències del personatge principal.
2) Aquelles en què es fa referència a l’homosexualitat, però no és el tema principal de la història.  Tampoc no és un element circumstancial d’algun personatge, sinó que són aquelles pel·lícules que també tracten sobre l’homosexualitat, potser de manera directa, d’una manera que en podem captar coses i té incidència en la resta d’elements de la història.

Amb aquesta classificació pròpia, s’entén que jo no valoro només aquelles pel·lícules en què apareix algun personatge sobretot homosexual (però també LGBT), sinó que entenc que és important la imatge que se’n dóna, que faci pensar, que sigui realista i, millor, que sigui punyent. Per això, gairebé totes o totes les pel·lícules que aquí citaré i que considero molt bones són drames, el millor gènere per captar aquesta realitat.
Hi ha multitud de pel·lícules de temàtica homosexual, com és lògic, i jo aquí llistaré només les que jo he vist en els darrers anys. N’hi ha moltes de bones, que estan ben fetes i transmeten un bon missatge, però jo només posaré les que em van captivar molt, van ser impactants, tenen una bona història i transmeten bones idees i sensacions realistes sobre l’homosexualitat, considerada socialment o com a atracció individual. Llavors, he hagut de destriar les pel·lícules (i això costa), però no entengueu en cap cas que els llistats que seguiran són un rànquing personal, sinó que totes les trobo precisament molt bones, però sóc conscient que alguna destaca més positivament per alguna cosa que altres o alguna emfatitza algunes coses que altres no fan.
Ara sí, finalment us deixo amb els llistats, un per a cada tipus de pel·lícula segons l’aproximació i el tractament que es fa del tema (tal com ho he classificat més amunt).

 

1a categoria: pel·lícules pròpiament de “temàtica LGBT”:

C.R.A.Z.Y (Jean-Marc Vallée, 2005): esplèndida pel·lícula (que ubicaria sobretot en el primer subgrup) en què el protagonista explica la seva vida fins a la joventut amb els seus pares i els seus quatre germans, una vida que podem pensar que ha esdevingut tal com és per la seva condició sexual. No és tractada de manera explícitament manifesta, almenys no gaire obertament, sinó que, seguint la vida del protagonista, és més introspectiva i d’autoconeixement. No té perdició l’escena en què canta Space Oddity de David Bowie.

 

Beautiful Thing (Hettie Macdonald, 1996): tendra història d’amor entre dos amics i veïns estudiants molt autèntica i molt sensiblement explicada. Té un to una mica còmic, amb un aire que jo diria, a banda de sensible, també lent, però captivador. És també en certa forma un història de maduració, autoconeixement i enamorament, gens estrident, sinó que es deixa que la història i els personatges vagin evolucionant de manera normal a partir dels seus sentiments, per això la ubicaria principalment en el segon subgrup. No té perdició l’escena més íntima per la sensibilitat i romanticisme que transmet dels dos protagonistes al llit en què un li fa fregues a l’altre perquè té blaus perquè és maltractat a l’escola. Aquí us deixo el tràiler, però sapigueu que podeu trobar aquesta pel·lícula al Youtube.

 

Get Real (Simon Shore, 1998): un estudiant que no té problemes a viure plenament amb la seva condició sexual va de tant en tant a un wàter públic a pescar. Allà es troba amb un company seu de classe. De primer a ell li costa acceptar-ho, però al final acaben junts però d’amagat de tothom. Malgrat que potser aquesta història no em va agradar tant com l’anterior, és igualment molt bona per romàntica i per centrar el seu interès en el valor d’acceptar-se tal com s’és i enfrontar-se als problemes. El discurs final del protagonista, que pateix assetjament escolar, ho diu tot, i demostra dos caràcters diferents: el seu i el del seu company/amant. M’he adonat que aquesta pel·lícula també està penjada al Youtube.

 

Las aventuras de Priscilla, reina del desierto (Stephan Elliott, 1994): comèdia musical amb un fons dramàtic que explica el viatge pel desert d’Austràlia d’un grup de transvestits que van a fer un espectacle. Ens aproxima, doncs, a la realitat d’aquests personatges. Sobretot el protagonista, que va tenir un fill de jove, es replanteja la seva vida un cop ha de trobar-se amb la mare del seu fill i amb ell mateix. Com tota pel·lícula de transvestits, és molt divertida i té algunes escenes exagerades amb uns vestits i uns colors estridents i macos. Pels objectius de la pel·lícula i per la manera d’explicar-ho, penso que tant forma part del primer com del segon subgrup

 

Un hombre soltero (Tom Ford, 2009): molt bella en les imatges i el rodatge, penso que sap transmetre durant tota la pel·lícula emoció i sentiment, amb un ritme tranquil però evocador. Aquesta pel·lícula que ubico en el segon subgrup, la puc qualificar amb aquella expressió bastant típica dels diaris: un poema visual. L’escena del ball del protagonista amb la seva amiga és la que té més agitació i alegria, que sembla continguda, per altra banda, en algunes escenes en què sabem que el protagonista, professor universitari l’amant del qual es va morir, està alegre, a causa, potser, del fet que algú altre apareix en la seva vida.

 

Tormenta de verano (Marco Kreuzpaintner, 2004): de nou una pel·lícula d’autoconeixement personal, però no tant transcedent com CRAZY, creixement i amistat. A diferència d’altres pel·lícules que també tracten més o menys del mateix, crec que aquesta gestiona prou bé els moments alegres i de desafecció i ressalta sensiblement i intensament el valor de les relacions personals i l’afecte del protagonista amb aquell noi de qui s’acaba enomorant finalment, amb l’argument d’una competició de regates en què es troben dos equips, un dels quals està format només per nois gais, la qual cosa fa aflorar els sentiments d’un dels nois de l’altre equip. Aquesta pel·lícula, crec que l’única que us poso en què hi ha escenes de sexe més explícites, la teniu penjada també al Youtube.

 

The man who loved Yngve (Stian Kristiansen, 2008): aquesta pel·lícula noruega d’obligada visualització, que forma part dels dos subgrups, és sens dubte la que més em va emocionar de totes, fins i tot abans de CRAZY i Un hombre soltero. Està molt ben feta, segueix un desenvolupament que evoluciona molt des del principi, amb un aire més còmic, fins al final, amb un aire més dramàtic, en paral·lel a l’evolució personal del protagonista. Sempre és autèntica, sobretot, i sensible mostrant la personalitat dels personatges. Sembla que, en certa forma, la història acaba bé, després d’haver arribat a la situació final amb forta intensitat, però així i tot aquest final és trist. De debò que, si us agraden les històries romàntiques commovedores però no “cursis” i en què veiem com es van acostant els personatges, l’haureu de descarregar per internet.

 

Ma vrai vie à Rouen (Olivier Ducastel i Jacques Martineau, 2002): no és una pel·lícula totalment esplèndida, però tanmateix també la considero molt bona perquè descobreix el protagonista (un patinador interpretat per un autèntic patinador sobre gel que deu ser prou conegut a França) i els seus sentiments obertament i, malgrat que en ocasions pot ser una mica tediosa, ho mostra sensiblement i ben autènticament i de manera innovadora, en primera persona, de fet. La pel·lícula no té objectius de portar en l’escena social l’homosexualitat, sinó que tracta sobre l’homosexualitat explicant la vida del noi, per això és del segon subgrup.

 

Aquestes són potser les millors, per a mi. D’altra banda, altres pel·lícules que també són prou bones i recomano perquè penso que poden aportar alguna cosa i són interessants: À cause d’un garçonJ’ai tué ma mère, Juste une question d’amour, Boy culture, Dorian Blues, The curiosity of Chance, Em dic Harvey Milk, Dream Boy, amb un final prou punyent, i, finalment, la divertidíssima i curiosíssima The Rocky Horror Picture Show. Per descomptat, la llista podria ser bastant més llarga, però deixo aquí les que conec. Per altra banda, hi ha pel·lícules que no he vist però que sembla que poden estar bé, però les he de mirar per confirmar si hi ha algun element interessant, com ara: Brokeback Mountain (sí, encara no l’he vista…), Los chicos de la bandaHard Pill, Bent, Todo sobre mi madre, Los chicos están bien o la clàssica Trilogía de Nueva York. Teniu alguna altra recomanació d’alguna pel·lícula que us va agradar i us va aportar res?

 

Pel que fa a sèries de televisió, totes les que conec són:

Queer as Folk (RU: Sarah Harding i Charles McDougall, 1999; EUA: diversos directors, 2000-2005): no podia faltar aquesta sèrie típica, potser una de les poques que és totalment gai, per això, en certa forma, malgrat que reivindica aquesta realitat, no deixa de mostrar certs estereotips. Existeix la versió britànica i la versió nord-americana, inspirada per aquella. Molt bones les dues, però la primera la trobo més realista i propera, fins i tot una mica més humorística. Llàstima que se’m va fer curta. La coproducció nord-americana i canadenca, per altra banda, explica la vida de més personatges que la britànica, homes i una parella de lesbianes. En tots els casos, la seva vida només es narra en funció de la seva sexualitat. Tracta també diversos aspectes socials amb aquesta excusa i sobretot en la versió nord-americana, veiem, com que és més llarga, com evolucionen els personatges, si bé al final ens adonem que, en termes narratius, tots són bastant plans. Aquesta versió penso que té capítols que destaquen molt, que són més profunds i més sensibles, però en canvi d’altres (si no recordo malament, de la tercera temporada sobretot) una mica més barroers. En tot cas, està farcida de sexe i potser se’n poden captar més coses si es coneix la realitat d’EUA.
Aquí us poso la banda sonora de la versió britànica, realment molt maca. I la lletra, prou divertida:

 

Noah’s Arc (2005-2006): sèrie curteta semblant a Queer as Folk, però en comèdia, en la mesura que se centra en la vida dels quatre protagonistes gais, que a més són negres, però a la vegada el protagonista va exposant els seus pensaments, a l’estil de Sexe a Nova York. No la trobo, però, una sèrie totalment excel·lent, perquè no acaba de captivar, però tot i així està bé i sèries d’aquest tipus no se’n fan. Com en Queer as Folk, els protagonistes representen cada un un “tipus d’homosexual” diferent, i amb això és com ens podem aproximar a la seva realitat i al seu context social, i d’una manera més senzilla i realista que Queer as Folk. Aquí us poso el tràiler de la primera temporada, però que jo sàpiga aquesta sèrie no s’ha retransmès per Espanya.

 

Will y Grace (1998-2006): aquesta és una còmedia d’aquelles que anomenen sitcom, per això no és profunda, sinó més lleugereta i simple, però no sempre del tot superficial. Pot tenir escenes d’humor una mica “tonto”, però hi ha sèries que són pitjor, però d’altres són autènticament còmiques. No és, per tant, una sèrie excel·lent, però trobo que està bé per diversos motius: no és tant prejudicial a l’hora de tractar l’homosexualitat, si bé lògicament, com tota comèdia, caricaturitza a vegades els personatges; és original en l’argument (dos companys de pis amics, un de gai i una dona que va estar enamorada d’ell, i com viuen i es relacionen entre ells i els seus amics, una dona rica histriònica i un gai més jove i més efeminat); i també incorpora elements dramàtics, de fet hi ha algun capítol que fins i tot no acaba amb rialles. La sèrie no se centra exclusivament en l’homosexualitat, però hi ha algun capítol que sí que ens presenta només aquestes situacions.
Per cert que, si no m’equivoco, aquesta sèrie va ser la primera que va mostrar un petó entre dos homes en una cadena de televisió privada nord-americana. Bé, aquí us deixo uns talls d’un capítol:

 

United States of Tara (o simplement Tara: 2009-2011): sens dubte un drama amb un toc d’humor negre molt potent, prou original i amb força càrrega emocional per autenticisme. Pretén fer un retrat d’una família de classe mitjana nord-americana explicant la vida de la protagonista, una mare de família que pateix transtorn d’identitat múltiple, i la seva família (com es relacionen entre ells), entre els quals el seu fill gai, la vida del qual també ens és exposada. Malgrat que el tema principal no és l’homosexualitat com ho podria ser a Queer as Folk, aquesta sèrie em mereix una menció especial perquè és, de totes les sèries i pel·lícules que he vist, aquella que, sense cap mena de dubte, més bon tractament fa de la realitat homosexual, allunyada de prejudicis, sensiblement i, sobretot, sincerament i realistament. El defecte que té és que és una sèrie curta, amb pocs capítols per temporada, la qual cosa fa que no es pugui apreciar totalment l’evolució dels personatges, fins i tot a vegades sembla que es fa algun salt que l’espectador ha de presuposar.

 

A més, també he d’esmentar A dos metros bajo tierra i Modern Family. I sobre lesbianisme, la sèrie The L Word, que no he vist.

 

2a categoria: pel·lícules que es refereixen a l’homosexualitat i juga un paper important:

American Beauty (Sam Mendes, 1999): film imperdible i amb molt bona banda sonora que fa un retrat dramàtic i seriós d’una família tipus de classe mitja nord-americana, en què el pare sent una atracció fatal per una atractiva companya de sa filla i la mare té, per la seva banda, una aventura. Des del primer minut sabem que els protagonista està abocat a la catàstrofe, però, malgrat que el final en part s’espera, no deixa de ser sorprenent. És l’homosexualitat, o, millor dit, l’imaginari sobre l’homosexualitat, el que explica el final.

 

Mysterious Skin (Gregg Araki, 2004): un noi tímid i callat, potser “raret”, recorda haver estat abduït per extraterrestres quan era petit. Amb l’ajuda d’un prostitut arribarà a descobrir la veritat que s’amaga darrera d’aquest record, que no és gens agradable. És una història que jo diria impactant i prou original, que tracta sobre quelcom que normalment no surt a les pel·lícules. Aquí el tràiler, però també la podeu trobar al Youtube en diverses parts:

 

2:37, la hora del suicida (Murali K. Tharulli, 2006): malgrat que no està ni molt menys al mateix nivell que American Beauty, és prou bona per original i sorprenent. Fa una aproximació psicològica en forma de mosaic en un sol matí a sis estudiants d’institut, cada un dels quals amb les seves complicacions pròpies de la vida, i, de retruc, veiem l’ambient que els rodeja i com es relacionen ells entre si. Trobo que el dramatisme tens va augmentant progressivament fins al final de la pel·lícula, quan sabem que algú s’ha suïcidat.

 

Segur que hi ha moltes més pel·lícules d’aquest tipus en què indirectament es tracta sobre l’homosexualitat, però ara mateix no me’n vénen més al cap, la qual cosa vol dir que, si n’he vistes més -segur-, no em van quedar gravades, per tant no eren tan bones com aquestes.

Anuncis

Economia verda (si som daltònics)

Abans-d’ahir va acabar la Conferència de les Nacions Unides sobre el Desenvolupament Sostenible. Paral·lelament, però durant més dies, s’ha celebrat també la Cimera dels Pobles per la Justícia Social i Ambiental en Defensa dels Béns Comuns, que es contraposava a la cimera institucional. Del segon esdeveniment no se n’ha parlat gaire, en canvi del primer sí, perquè és oficial. Allà se suposa que calia cercar solucions i polítiques adequades per reparar el mal ambiental que la nostra societat està causant. I és que el problema és, dit ras i curt, que estem destruint la Terra. Des de la conferència aquesta (batejada com Rio+20 perquè té lloc vint anys després de la Cimera de la Terra d’on va sorgir el Protocol de Kioto), s’ha proposat un “nou” model econòmic en vistes a la sostenibilitat que s’anomena economia verda. Aparentment, això sembla molt correcte i molt lloable. Però, en realitat, l’economia verda té trampa perquè existeix un altre problema a l’hora d’enfrontar el problema ecològic: els qui no veuen el problema o només fan veure que el veuen, valgui la redundància.
Així, per entendre-ho i saber de què es tracta, aquí defineixo què és l’economia verda, molt lligada amb el que s’anomena “creixement sostenible”, i en faré una crítica perquè ens adonem, tal com he exposat, que ens enfrontem en realitat no al desastre ecològic, que també, sinó a l’estupidesa, interès particular i avarícia dels potentats.

-Pissarra: “L’estudi conclou que ESTEM DESTRUINT LA TERRA”.
-Porc capitalista amb una maleta del govern: “Podria sisplau reformular-ho amb paraules equívoques, imprecises, vagues, interessades i indirectes que tots puguem entendre?”.

Economia verda:

En la conferència Río+20, es va aprovar el que pels diaris podem llegir que és un acord de mínims, ja que als estats els ha costat posar-se d’acord (quina sorpresa!) i que alguns mateixos dels assistents (no pas Espanya), també el president de l’ONU, creuen que és insuficient i els ha faltat més valor. El document que han publicat, que a mi em sembla que té més la pinta de ser una declaració que no un acord, el podeu descarregar aquí. L’han anomenat El futur que volem i, si no m’equivoco, recull els mateixos plantejaments que van acordar els estats abans de reunir-se en aquesta cimera. Dit d’una altra manera, aquest acord ja estava redactat abans de ser aprovat, és una simple declaració no canviada. Si voleu, podeu llegir aquí una primera aproximació periodística al text.
Doncs bé, per saber què és l’economia verda, bé hem de saber com aquells que la propugnen la defensen i quins són els objectius del text. Al document s’exposa que l’economia verda és una nova orientació de polítiques públiques que han de tenir en compte certs elements (per exemple, ajudar a reduir la bretxa tecnològica entre estats desenvolupats i en vies de desenvolupament) que serveixin com a eina del creixement sostenible, però una orientació que cada estat pot guiar com cregui més convenient pels seus interessos del creixement sostenible. El creixement sostenible, d’altre part, és un model de desenvolupament integrat per les dimensions interrelacionades econòmica, social i ambiental que cerca el “creixement econòmic sostingut i inclusiu” (paràgraf 10).

Vosaltres segur que direu que aquestes definicions no són precises i només són exposició de criteris generals que sempre es diuen en el discurs polític. Doncs, en efecte, teniu raó. Però és que perdreu el temps si intenteu trobar en aquest document una definició clara, precisa i totalment operativa de “sostenibilitat” o d'”economia verda”. El pitjor és el cas de creixement sostenible: a meitat del text, aquesta expressió ja havia estat esmentada unes 200 vegades (és a dir, 200 cops en 25 pàgines!), però lògicament en cap cas la paraula va acompanyada del verd “ser”. Com que no queda definit, fa la impressió que el desenvolupament sostenible és allò mateix que les polítiques dels estats fan, d’acord amb els “pactes” fixats en moltes i diverses conferències. El desenvolupament sostenible és, per tant, un terme que jo diria autodefinitori perquè són les mateixes polítiques el que el fabriquen a partir d’uns desideràtums: tota política es diu fer-se d’acord amb els objectiu d’aquest desenvolupament sostenible, tant etèriament exposats i no diferenciats del funcionament que fins ara ha mogut la política i l’economia, i així es construeix a mesura el concepte.

 

La trampa de l’economia verda:

Els errors d’imprecisió i de definició comentats més amunt ens donen la idea que això de l’economia verda i, sobretot, el creixement sostenible, és una entelèquia, uns mots que amaguen qualsevol pràctica interessada. L’estratègia dels poderosos ha canviat només en el discurs: una vegada s’ha vist que realment estem abocats al col·lapse ecològic, ara aquells qui ho negaven propugnen utilitzar els mateixos mètodes per salvar-lo. No per evitar-lo, no per arreglar-ho, sinó per saltar-se’l.  Per a ells, la riquesa i l’apropiament pot continuar i ha de continuar fins i tot després del desastre ecològic. Per aquesta mentalitat predadora i voraç, superar els límits ecològics no és un problema, sinó que caldrà “adaptar-s’hi”, i com abans comencin a fer-ho, més rendible serà.

Així, l’objectiu d’aquesta “nova” economia passa per un extens reapropiament i comercialització de tots els recursos naturals, perquè s’entén, i així queda ben exposat en les declaracions institucionals, que la natura presta uns serveis, serveis sobre els quals, clar, cal tenir un control. Això és l’expansió màxima del neoliberalisme. Es tracta d’un projecte, diguem-ho així, que a vegades anomenen com a creixement (o desenvolupament) perdurable, expressió sinònima de desenvolupament sostenible. Una idea que engloba les pràctiques de l’economia verda i que, reunits els líders mundials en aquesta cimera, es vol materialitzar d’alguna manera al 2015 en certs objectius que jo entenc que són els substituts dels fracassats Objectius del Mil·lenni. Però hem de ser conscients de les dificultats (o potser incapacitat) per posar-se d’acord. En aquesta conferència, es diu que no s’han arribat a acords. Això en principi és dolent. Però si el que pretenien era estendre i ampliar arreu del món l’economia verda (aquesta era, de fet, la idea del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient) amb una mena de govern global i globalitzat, doncs potser fins i tot -penso jo- és millor que no hagin arribat a cap acord per muntar aquest govern, així més fàcilment podem nosaltres, els no potentats, introduir un discurs crític i buscar alternatives ecològiques reals.

Darrera de la debilitat intel·lectual manifesta per definir el concepte, ens adonem que l’economia verda es refereix a la mercantilització i privatització de l’espai natural. El discurs oficial fa enginyeria conceptual utilitzant el color verd com a símbol per descarregar l’expressió del greu pes de l’economia predadora, però això no amaga la realitat. L’economia verda l’haurien d’impulsar els governs, descentralitzadament, d’acord amb els agents socials que promouen el creixement, que no són altres que les empreses, amb l’ampliació de l’àrea d’acció dels mercats als “serveis” que ofereix la naturalesa, com per exemple les fonts d’aigua. De fet no ens ha d’estranyar que els dies anteriors de la Conferència Río+20 s’hagués celebrat igualment una altra cimera centrada i destinada a les empreses, l’anomenat Fòrum Corporatiu de Sostenibilitat: Innovació i Col·laboració pel Futur que Volem.
En efecte, l’economia verda implica que els governs renuncien a la seva tasca de getió dels afers públics en matèria mendiambiental, que traslladeden a empreses i persones individuals.

El desenvolupament sostenible i l’economia verda són dos conceptes mal entesos -expressament-. El criteri per afrontar els problemes ambientals no és ambientalista, sinó economicista. Com en molts altres aspectes de la vida social, aquí veiem la invasió de la mentalitat econòmica. Per això, malgrat que “economia verda” pot sonar molt bé i pot semblar que és una manera d’introduir la sostenibilitat a l’economia, en realitat resulta que és al revés: és una manera d’introduir l’economia d’especulació, predació i expropiació en una aparent sostenibilitat, una economia que, per tant, no canvia en funció de les circumstàncies ni del coneixement racional de la realitat mediambiental. 

Això comporta la internalització de l’explotació de la naturalesa en el circuit econòmic, com passa en l’exemple tan clàssic de fer pagar una empresa per contaminar. Això és sostenible? Això és un comportament ecològic? Justament unes de les línies principals d’aquesta mena de cimeres internacionals és posar multes als estats que incompleixin, posem per cas, una reducció d’emissions de CO2. Potser sí que de manera pràctica pot ser positiu reduir les emissions de CO2 (però això quan realment els estats lluiten per aconseguir-ho, però no ho fan, per això són polítiques hipòcrites), però d’altra banda el motor de la contaminació i els efectes negatius continuen existint. I no és aquest l’objectiu de la sostenibilitat, sinó que busca no només que les polítiques puguin ser positives, però també beneficioses per al medi ambient i per a la societat.

En definitiva, l’economia verda no és en cap cas una solució al problema del dany ambiental, sinó que és un pla de creixement econòmic en les noves circumstàncies del canvi ambiental, independentment (o millor caldria dir, indiferentment) de si aquest canvi és vist com un problema o no.

Per acabar-ho d’arrodonir, podeu llegir aquesta crítica que se’n fa des de la Cimera dels Pobles alternativa o aquest editorial de Le Monde Diplomatique en l’edició castellana d’Ignacio Ramonet. En aquest text Leonardo Boff també fa una crítica molt clara i contraposa l’economia verda a la solidaritat i humanisme que haurien de guiar la sostenibilitat. Així mateix, aquí us poso un vídeo crític amb intervencions, algunes en castellà, de diverses persones que ens expliquen precisament això que he escrit i més:

 

L’autèntica sostenibilitat:

En termes tècnics diem que la sostenibilitat s’aconsegueix quan l’economia centra el seu interès en el capital ecològic i la societat es desenvolupa en conseqüència. Tota altra pràctica que no tingui en compte l’estoc natural, sinó el desenvolupament antròpic (els fluxos) de producció i consum, no representa cap mena de sostenibilitat real i, doncs, tals pràctiques seran insostenibles perquè tenen efectes negatius sobre la base natural que les aguanta.

Cimeres d’aquest tipus, on es veu clarament la bona sintonia entre poders polític i econòmic, demostren el biaix a l’hora d’encara la qüestió. En realitat, implementant, oficialitzant i legalitzant unes mesures no veritablment sostenibles el que es fa és implantar més profundament en la societat, sota la justificació ideològica de pretés ecologisme, el desenvolupament insostenible. És a dir, s’està instituint i institucionalitzant més pregonament i a nivell mundial les mateixes pràctiques, dominants des de fa segles, que destrueixen el medi ambient. I dic pregonament perquè s’han institucionalitzat a través dels mitjans que se suposa que han de combatre aquestes pràctiques destructores del medi ambient, la qual cosa vol dir que aquesta ideologia política de la falsa sostenibilitat ha colonitzat també els nivells de discussió pública.

Ara bé, hi ha quelcom que, per acabar, voldria ressaltar. Sens dubte “economia verda” i “desenvolupament sostenible” es podrien entendre diferentment, però tal i com està acceptat pels líders polítics i els empresaris, és així com ho he exposat, unes concepcions que dominen el discurs oficial en la societat. Per això no només cal implementar polítiques efectives i resultants, sinó que aquestes han de venir ideades per uns nous valors culturals que no interpretin la naturalesa com quelcom expropiable i explotable. D’aquesta manera, si no perdéssim de vista el que de debò és la sostenibilitat, llavors perfectament podríem dir que, un cop canviat el model socioeconòmic, la nostra societat es basa en una economia verda que no és un constructe capitalista.
Precisament aquesta era la crítica a l’economia verda: la seva imatge hipòcrita que amaga el capitalisme de tota la vida. Una exposició raonada i detallada que recull les bases filosòfiques i ecològiques per a la crítica del model de producció i consum capitalista i per justificar el respecte per la naturalesa, la podeu trobar en aquest llibret de 40 pàgines elaborat per la Cimera dels Pobles que he esmentat a l’inici de l’article i que han intitulat “Un altre futur és possible”, contraposat al futur que els potentats volen.

Una cançó justificadora del masclisme

Fa poc vaig descobrir una cançó especialment “impactant” i que posaré aquí per reflexoinar una mica. És una cançó de les típiques dels anys 60, prou maca; és tan masclista com qualsevol altra de l’època. Es diu “Anyone who knows what love is”, cantada per Irma Thomas. Aquesta cançó em fa especialment gràcia, per dir-ho d’alguna manera, perquè, ja ho veureu, no només té un fort to masclista sinó que també sembla que sostingui, toleri o justifiqui, com ho veuríem en la lògica contemporània, la violència sexista en una parella. Escolteu-la (i llegiu-ne la traducció pròpia que poso a continuació) i jutgeu per vosalters mateixos:

(Qualsevol)
(Qualsevol)
(Qualsevol)
(Qualsevol)

Pots culpar-me,
intentar avergonyir-me,
i tot i així encara em preocuparé per tu.

Pots voltar amb altres dones,
fins i tot menysprear-me,
però així i tot encara seré al teu costat.

El món potser pensa que sóc estúpida.
Ells no et poden veure com jo et veig.
Oh, però qualsevol que sàpiga què és l’amor
ho entendrà.

(Qualsevol)
(Qualsevol)
(Qualsevol)

Em sento tant malament
per aquells que senten llàstima per mi.

(Qualsevol) Perquè ells simplement no saben,
(Qualsevol) no saben quina felicitat se sent amb un amor vertader!

Sé que deixar-te alguna vegada anar-te’n
oh, és més del que podria suportar.
Oh, però qualsevol que sàpiga què és l’amor
ho entendrà.

(Qualsevol) Oh, oh. Ells simplement no ho saben.
(Qualsevol) No, simplement no ho sabran fins que no s’enamorin.

 

He trobat per internet alguna altra versió amb algun petit canvi en la lletra, potser com a conseqüència del fet que la cançó va ser escrita, segons llegeixo de la Viquipèdia, per 3 autors. Per exemple, la frase de l’amor vertader en una altra versió diu “no coneixen quina felicitat hi ha en l’amor!”
Penso que la lletra és prou explícita, és tot el contrari del que se suposa que ha de ser en una relació de parella. En principi, tots coincidireu amb mi en el valor, més que masclista, directament sexista de la lletra. Però permeteu-me que ara comenci a embolicar la troca, perquè és divertit i perquè així podem reflexionar una mica veient coses contradictòries, que introduiré només breument.

Per començar, sembla que la lletra no justifica exactament la violència masclista, com he escrit més amunt, sinó, tècnicament parlant, el comportament de les dones, i llença el missatge que és bo que vulguin estimar tant els seus homes i que ho aguantin tot. El que ens pot fer creure que no és masclita és el fet que la cançó no manifesta altra cosa que un sentiment tan maco, tan bo, tan natural i tan humà com és l’amor. Per què algú hauria de sentir pena per a la dona menyspreada, com diu la cançó? Ella es reivindica, ella se sent corresposta emocionalment i és feliç al seu costat; justament el pitjor que li podria passar és que la separessin del seu home, però és un sentiment que sembla que la resta de la societat no comparteixi.

És cert que amb els ulls actuals jo diria que sí que és ben sexista. Però fixem-nos-hi més detingudament: no ho és per, com ho diria, essència pura de la cançó, sinó perquè representa unes situacions en què el masclisme es vehicula a través d’aquest amor tan vívid perquè condiciona la relació posterior amb l’home.
I vet aquí que arriba el punt controvertit de la qüestió. Podem establir una analogia entre el noble sentiment que manifesta la dona de la cançó (un amor que implica caure rendida als peus de l’home, mostres d’ignorància per part d’ell i aguantar-ne el mal comportament, que l’acusa de tot el que passa) i el que senten les dones maltractades actuals. Si la cançó, una lliure expressió sentimental en primera persona, és masclista, llavors aquestes dones de les nostres societats que malgrat ser maltractades encara estimen l’home i no el volen denunciar, també s’haurien de considerar masclistes.

Potser us alarmareu i creureu que dic una barbaritat. Però adonem-nos d’una cosa: el discurs oficial diu, i se suposa que així ho hem de considerar, que el masclista és l’home per maltractar la dona, per considerar-la una possessió seva i per no deixar que se’n vagi. Però, i si és ella qui, humilment, sempre vol ser al seu costat i fins i tot entén que si la pega és perquè ell l’estima? Què passa llavors? També hauria de ser masclista.
Hi ha una contradicció dins d’aquesta contradicció que jo mateix he notat: si ho fa humilment per amor, com que no es deixa pagar expressament, llavors no hauria de ser masclista, perquè no comparteix els codis de l’home i centra la seva actitud només en la pura relació sentimental pròpia. La violència que es produís en el si d’aquesta parella, doncs, no hauria de ser etiquetada com a “violència de gènere” (cosa que, per cert, no s’acostuma a dir en les situacions contràries, i això sí que és masclisme), sinó simplement de “violència” i “maltractament”, la qual cosa és delicte penal.
Recuperem ara el fil anterior: sí, l’home és el masclista, tant en els valors com en l’acció pura i dura. Però la dona, com qualsevol altra persona, s’empapa dels valors culturals, i aquests la imbueixen a acceptar l’home tal com és i tolerar el que passa, perquè l’amor el lliga a ell (potser perquè, com diuen els científics, l’amor activa les mateixes substàncies pròpies d’una addicció com ho farien les drogues). És en aquest sentit, crec jo, que també es pot considerar la dona masclista. Però repeteixo (i penso que això és un leitmotiv típic dels meus articles sobre mascilsme, sexisme i feminisme), no pas conscientment. O potser a vegades sí: si l’home sempre crida a la dona i li diu que calli, ella callarà. I si li pregunten per què ho fa, llavors respondrà “perquè m’ho ha dit el meu home”, i això vol dir que sí que accepta claríssimament el joc de rols exagerats i la submissió sexista.

No sé si veieu per on van les meves opinions més o menys argumentades i si ho compartiu. Potser algú encara em diria: “però si la dona no el deuncia, no és perquè sigui masclista -ni molt menys masoquista-, sinó perquè no és capaç de veure que en realitat l’home li fa mal i no té prou valorar per denunciar-lo.” Sembla un argument prou lògic, sí, però fixeu-vos que ara jo encara li donaré una volta més per tornar a fer saltar dubtes sobre si és masclisme o no: aquest argument, dient que no tenen prou valor per denunciar-los, peca d’una cosa, un pressupòsit sobre el caire del comportament femení que, no estranyament, per més plenes de blaus que estiguin les dones, justifiquen l’actitud de l’home. El sentit del comportament femení és el sentimentalisme i l’acceptació del que passa perquè ell l’estima, i ella el correpon. Així, doncs, allò de què pecava aquell argument és el pressupòsit que les dones són fleumes i dèbils per mostrar caràcter. Que curiós: no és això una valoració sexista? A més, una valoració pròpia d’un cert paternalisme, per això he dit més amunt que la cantant expressa que la societat no l’entén. Llavors, malgrat que aquell argument pretenia contrarestar una postulació masclista, veiem que també en realitat en traspua encara un cert masclisme.

 

Bé, ho deixo aquí. No sé si ha estat enrevessat el que he escrit, només era una reflexió que sobretot s’ha centrat en el significat textual. Però si mirem la cançó en el seu context cultural, la cosa a dir és una mica diferent: la cançó en si, sense valorar la lletra com he pretès fer aquí, sí que és masclista pel missatge que llença. D’altra banda, encara podria dir més coses, algunes justificar-les veritablement, però potser si em posés a dubtar de tot cauria en un nihilisme postmodern; d’entrada, per exemple, em mataríeu si em diguessiu que res del que he exposat aquí no és vàlid perquè jo he pressuposat erròniament que la cançó, les emocions mostrades, es dirigeixen a un home…