Partitocràcia, perversió democràtica i desgovern

Si estàveu esperant fa uns dies un article, em sap greu haver-me endarrerit. Massa feina. Ara ja sóc aquí amb un nou tema: el sistema de partits i el govern. No serà reflexió pròpia, però jo ja he parlat més d’un cop sobre la democràcia i els polítics, sinó que resumiré prou literalment i comentaré l’exposició d’Alejandro Nieto a Singulars el 3 d’abril sobre “Partitocràcia i desgovern“.

Alejandro Nieto, de més de 80 anys, és catedràtic emèrit de Dret Administratiu de la Universitat Complutense, expresident del CSIC i doctor honoris causa per un parell d’universitats. Per la seva especialitat, doncs ha escrit molt sobre el funcionariat, l’administració i el sistema judicial. Al programa presenten el seu llibre El desgobierno de lo público, publicat per Ariel.
La seva és una exposició molt interessant i reflexiva. Però, d’altra banda, sembla, no sé com dir-ho, com si no fossin clars els objectius del seu discurs, sembla que va oscil·lant entre crítiques profundes que empenyen a fer alguna cosa per canviar la situació, comentaris simples de desídia dels polítics i comentaris sobre impossibilitat per canviar les coses.

Comencem amb aquesta frase seva: “¿Todavía hay alguien en España que se crea el discurso oficial?”. Es refereix al fet que ja sabem quins són els entrellats que hi ha al darrera de les pràctiques polítiques, això ho sap tothom. Ell ho critica, perquè diu que es corromp la democràcia, si bé també afirma que  sempre ha estat així la política. Jo penso que només cal que ens referim a Maquiavel per saber-ho. Així, Nieto diu que hi ha dos nivell del discurs: l’oficial i el no oficial. El primer, lògicament, conforma també la veritat oficial, que amaga al darrera els fets, la realitat, i es mou pel terreny de joc de la política, del poder, alhora que el no oficial ha de respectar el nivell oficial, que s’estructura per la mentida; per això mateix, ser transparent en el discurs oficial seria “trencar les normes del joc”.

Si això sempre ha estat així, quina és la diferència entre abans i ara? Doncs Nieto afirma que allò que era extraordinari ara passa a ser ordinari, canalitzat, s’entén, a través dels partits. Tanmateix, a l’entrevista no respon exactament la causa d’aquesta diferència, només exposa la situació i, ja he dit al principi, que ho fa com si digués que la democràcia és un desastre però alhora com si no tinguéssim alternativa i com si cadascú fa el que ha de fer.
Es produeix un canvi, per tant, de la democràcia representativa a la partitocràcia. Vet aquí perquè Nieto carrega contra els polítics. Sentencia que no tenen crèdit, perquè cada un representa un paper. Però el “pecat” rau -diu- en els espanyols que es creuen el que els diuen. Els polítics no creuen en allò que defensen o critiquen, simplement diuen el que els toca dir. Algú ho posava en dubte? Potser amb això el que vol és despertar consciències, tot i que ja veurem més endavant que no ens dóna solució.
El model democràtic fa que els ciutadans titulars de la sobirania trien els seus representants, per qüestions funcionals, perquè facin la seva voluntat. Però aquest és el model esquer: els partits polítics “desviats” han suplantat els ciutadans. Sí que hi ha d’haver partits, però no han d’imposar la seva voluntat oblidant-se dels ciutadans, afirma, si bé també reconeix sense problema que pot existir democràcia sense partits, que no sense representants, però a termes efectius (per la desviació o per la pràctica) seria difícil fer una “neteja a fons” per tornar als orígns de la democràcia constitucional amb grups i no partits. Però no ens hem de situar en extrems, hi ha fórmules dels diversos models no perversos, per exemple “democràcia representativa estabilitzada”, malgrat que reconeix que no existeix en cap estat occidental. Aquí un altre cop el seu discurs em fa sentir impotent i em desorienta perquè no acabo de saber quin és el sentit de les seves reflexions: però teòricament i fàcticament podem lluitar per una democràcia estabilitzada, o no?

Per entendre el canvi cap a la partitocràcia, hem de veure com actuen els qui estan dins dels partits. Per això el catedràtic afirma que, a banda del pecat dels espanyols de creure’s els discursos oficials, també hem d’entendre que un possible motor del descrèdit dels polítics és el fet que les persones s’han pervertit (però aquesta és, de fet, la naturalesa humana), però no el sistema -diu-: o bé les persones es limiten a seguir la carrera o bé cauen en la temptació de voler ascendir de cop i tindran la vida solucionada i només hauran de fer cas a qui doni ordres, en detriment de coneixements o experiència propis.
Jo interpreto que això passa perquè falta ètica. Però Nieto no explica qui és aquest que col·loca la gent en bones posicions. Jo dic, doncs, que alguna cosa ha de passar en l’estructuració funcionarial (per no dir directament tota la democràcia) per la qual això sigui acceptat: llavors vol dir que el sistema ja de manera normal funciona així, per tant és també el sistema que es corromp (per dinàmiques pròpies, això és cert). I l’exemple el poso amb les mateixes paraules de Nieto: ell diu que, abans de jutjar malament els altres, preguntem-nos a nosaltres mateixos què faríem nosaltres davant d’aquesta “temptació” d’ascendir de cop, tenir influència i la vida solucionada. Amb això vol dir indirectament que molts ho acceptarien. És possible, no m’estranyaria. I això vol dir que les persones es corrompen? Sí, això en demostra que els faltaria honestadat. Però la qüestió no és només aquesta; la qüestió és que no s’haurien de produir situacions que “temptessin” les persones. Vet aquí el problema del sistema. I, si d’un cas, si es produeixen, llavors les persones han de ser íntegres, per tal de no alimentar la perversió.

La realitat ens ho demostra: actualment de manera ordinària hi ha funcionaris mandataris, que acaben ocupant alts càrrecs polítics. Cada un fa el seu paper, cada partit, amb aquestes dinàmiques, suplanta la voluntat del poble originària.
Vet aquí la primera fase de la partitocràcia: fins i tot a les eleccions votant no serveix, perquè simplement canviaríem de suplantador. Amb això, arribem a la segona fase: introduir els partits en totes les institucions, per la qual cosa acaben suplantant els mecanismes de l’Estat. Qui ens governa no és l’Estat, sinó el partit. I això ens porta a la tercera fase, que és la colonitzacio del partit i la pèrdua del sentit de la democràcia. Jo dic que això sembla també un primer pas funcional cap al totalitarisme.

Aquesta explicació de Nieto no seria vàlida si hom no tingués una visió pessimista: i si resulta que els polítics ho fan de bona voluntat -li exposa el presentador-? Ell respon que pot ser que sí que creguin en el país, per exemple, conforme a la seva ideologia, però altres “van a la seva”, que vol dir que només busquen el millor per a la seva butxaca, per enriquir-se “sin más y sin disimulo”. Per fortuna, són l’excepció i conformen l’anomenada cleptocràcia. [Per conèixer més defincions del model de govern actual, seguiu aquest enllaç.]
Aques és el cas extrem. Els altres polítics potser sí que tenen voluntat de servir, però això no treu que també puguin servir-se a si mateixos: viuen de la política. I aquí una altra temptació: extreure del patrimoni (els diners per alimentar-se a si mateix o col·locar la família. Això són abusos, afirma, la qual cosa comparteixo totalment.

Amb això arribem al tercer terme que encapçala aquesta entrada, el desgovern. Diferència entre aquest i el mal govern? Doncs la situació de mal govern es produeix quan els polítics s’equivoquen, quan les coses no surten bé als governants, potser per les circumstàncies. El desgovern, en canvi, és una situació en què es governa i s’administra malament de manera expressa i deliberada, impulsat per persones perverses perquè aquesta situació permet introduir la corrupció i altres coses en benefici propi (més individual que del partit). En efecte, el bon govern té mecanismes suficients per frenar la corrupció: en un bon govern simplement expulsaríem els qui ens han mentit tant cínicament. Però la cosa és que es construeix una administració tal que no té mitjans per impedir que els governants facin el que fan (entre altre coses, fer el possible perquè l’administració no pugui fer res per impedir que els polítics facin el que fan). Aquesta és l’única explicació possible que Nieto troba per entendre per què la política és un disbarat. És cert que potser els polítics no aniran amb mala folla, però ho fan i permeten que passi, independentment de si diuen que són honestos (qüestió de discursos?).

Per acabar, parlen de la justícia a propòsit de la influència dels partits. Nieto afirma que la justícia, per tant els jutges, només és independent en les qüestions poc importants. Però les coses políticament rellevants fan que no sigui independent. Fins i tot si algun jutge s’ho creu, que actua amb independència, els partits no deixarien que fos independent: per què, si no, es barallen els partits per col·locar els seus jutges als alts tribunals?
El presentador, de nou, intenta en aquet punt criticar la visió de Nieto dient que tots sabem que els polítics intenten col·locar els qui tenen ideologia semblant. Però Nieto diu que no és qüestió només d’ideologia: per descomptat que és una persona humana i té els propis pensament, però en la seva feina està l’obligació professional d’allunyar-se de la ideologia. I fa una observació que trobo prou aguda: si el partit busca el seu jutge, no és exactament perquè ell tingui una ideologia, sinó perquè té confiança que el jutge no es deixarà la ideologia a casa seva, per dir-ho d’alguna manera, i amb això interpretarà les lleis d’acord amb la ideologia del polític o partit.

Finalment, l’entrevistat afirma que la solució a aquesta situació que vivim de desgovern no depèn dels ciutadans, perquè no governen (no tenen veu, afirma, només vot, del qual ja ha dit que és inútil). Altrament, les decisions les prendran els polítics, però evidentment ells no són estúpids i no tallaran els seus privilegis. Nieto es mostra, doncs, pessimista i realista: així està feta la societat, amb els engranatges que té, i depèn també del caràcter de les persones.

 

Recuperant la idea del vot i de la democràcia representativa, us poso un extra final: un discurs de Tommy Douglas al parlament canadenc el 1962, si no m’equivoco, sobre les eleccions:

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 6 Juny 2012, in Consideracions polítiques, Divulgació, Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: