Una cançó justificadora del masclisme

Fa poc vaig descobrir una cançó especialment “impactant” i que posaré aquí per reflexoinar una mica. És una cançó de les típiques dels anys 60, prou maca; és tan masclista com qualsevol altra de l’època. Es diu “Anyone who knows what love is”, cantada per Irma Thomas. Aquesta cançó em fa especialment gràcia, per dir-ho d’alguna manera, perquè, ja ho veureu, no només té un fort to masclista sinó que també sembla que sostingui, toleri o justifiqui, com ho veuríem en la lògica contemporània, la violència sexista en una parella. Escolteu-la (i llegiu-ne la traducció pròpia que poso a continuació) i jutgeu per vosalters mateixos:

(Qualsevol)
(Qualsevol)
(Qualsevol)
(Qualsevol)

Pots culpar-me,
intentar avergonyir-me,
i tot i així encara em preocuparé per tu.

Pots voltar amb altres dones,
fins i tot menysprear-me,
però així i tot encara seré al teu costat.

El món potser pensa que sóc estúpida.
Ells no et poden veure com jo et veig.
Oh, però qualsevol que sàpiga què és l’amor
ho entendrà.

(Qualsevol)
(Qualsevol)
(Qualsevol)

Em sento tant malament
per aquells que senten llàstima per mi.

(Qualsevol) Perquè ells simplement no saben,
(Qualsevol) no saben quina felicitat se sent amb un amor vertader!

Sé que deixar-te alguna vegada anar-te’n
oh, és més del que podria suportar.
Oh, però qualsevol que sàpiga què és l’amor
ho entendrà.

(Qualsevol) Oh, oh. Ells simplement no ho saben.
(Qualsevol) No, simplement no ho sabran fins que no s’enamorin.

 

He trobat per internet alguna altra versió amb algun petit canvi en la lletra, potser com a conseqüència del fet que la cançó va ser escrita, segons llegeixo de la Viquipèdia, per 3 autors. Per exemple, la frase de l’amor vertader en una altra versió diu “no coneixen quina felicitat hi ha en l’amor!”
Penso que la lletra és prou explícita, és tot el contrari del que se suposa que ha de ser en una relació de parella. En principi, tots coincidireu amb mi en el valor, més que masclista, directament sexista de la lletra. Però permeteu-me que ara comenci a embolicar la troca, perquè és divertit i perquè així podem reflexionar una mica veient coses contradictòries, que introduiré només breument.

Per començar, sembla que la lletra no justifica exactament la violència masclista, com he escrit més amunt, sinó, tècnicament parlant, el comportament de les dones, i llença el missatge que és bo que vulguin estimar tant els seus homes i que ho aguantin tot. El que ens pot fer creure que no és masclita és el fet que la cançó no manifesta altra cosa que un sentiment tan maco, tan bo, tan natural i tan humà com és l’amor. Per què algú hauria de sentir pena per a la dona menyspreada, com diu la cançó? Ella es reivindica, ella se sent corresposta emocionalment i és feliç al seu costat; justament el pitjor que li podria passar és que la separessin del seu home, però és un sentiment que sembla que la resta de la societat no comparteixi.

És cert que amb els ulls actuals jo diria que sí que és ben sexista. Però fixem-nos-hi més detingudament: no ho és per, com ho diria, essència pura de la cançó, sinó perquè representa unes situacions en què el masclisme es vehicula a través d’aquest amor tan vívid perquè condiciona la relació posterior amb l’home.
I vet aquí que arriba el punt controvertit de la qüestió. Podem establir una analogia entre el noble sentiment que manifesta la dona de la cançó (un amor que implica caure rendida als peus de l’home, mostres d’ignorància per part d’ell i aguantar-ne el mal comportament, que l’acusa de tot el que passa) i el que senten les dones maltractades actuals. Si la cançó, una lliure expressió sentimental en primera persona, és masclista, llavors aquestes dones de les nostres societats que malgrat ser maltractades encara estimen l’home i no el volen denunciar, també s’haurien de considerar masclistes.

Potser us alarmareu i creureu que dic una barbaritat. Però adonem-nos d’una cosa: el discurs oficial diu, i se suposa que així ho hem de considerar, que el masclista és l’home per maltractar la dona, per considerar-la una possessió seva i per no deixar que se’n vagi. Però, i si és ella qui, humilment, sempre vol ser al seu costat i fins i tot entén que si la pega és perquè ell l’estima? Què passa llavors? També hauria de ser masclista.
Hi ha una contradicció dins d’aquesta contradicció que jo mateix he notat: si ho fa humilment per amor, com que no es deixa pagar expressament, llavors no hauria de ser masclista, perquè no comparteix els codis de l’home i centra la seva actitud només en la pura relació sentimental pròpia. La violència que es produís en el si d’aquesta parella, doncs, no hauria de ser etiquetada com a “violència de gènere” (cosa que, per cert, no s’acostuma a dir en les situacions contràries, i això sí que és masclisme), sinó simplement de “violència” i “maltractament”, la qual cosa és delicte penal.
Recuperem ara el fil anterior: sí, l’home és el masclista, tant en els valors com en l’acció pura i dura. Però la dona, com qualsevol altra persona, s’empapa dels valors culturals, i aquests la imbueixen a acceptar l’home tal com és i tolerar el que passa, perquè l’amor el lliga a ell (potser perquè, com diuen els científics, l’amor activa les mateixes substàncies pròpies d’una addicció com ho farien les drogues). És en aquest sentit, crec jo, que també es pot considerar la dona masclista. Però repeteixo (i penso que això és un leitmotiv típic dels meus articles sobre mascilsme, sexisme i feminisme), no pas conscientment. O potser a vegades sí: si l’home sempre crida a la dona i li diu que calli, ella callarà. I si li pregunten per què ho fa, llavors respondrà “perquè m’ho ha dit el meu home”, i això vol dir que sí que accepta claríssimament el joc de rols exagerats i la submissió sexista.

No sé si veieu per on van les meves opinions més o menys argumentades i si ho compartiu. Potser algú encara em diria: “però si la dona no el deuncia, no és perquè sigui masclista -ni molt menys masoquista-, sinó perquè no és capaç de veure que en realitat l’home li fa mal i no té prou valorar per denunciar-lo.” Sembla un argument prou lògic, sí, però fixeu-vos que ara jo encara li donaré una volta més per tornar a fer saltar dubtes sobre si és masclisme o no: aquest argument, dient que no tenen prou valor per denunciar-los, peca d’una cosa, un pressupòsit sobre el caire del comportament femení que, no estranyament, per més plenes de blaus que estiguin les dones, justifiquen l’actitud de l’home. El sentit del comportament femení és el sentimentalisme i l’acceptació del que passa perquè ell l’estima, i ella el correpon. Així, doncs, allò de què pecava aquell argument és el pressupòsit que les dones són fleumes i dèbils per mostrar caràcter. Que curiós: no és això una valoració sexista? A més, una valoració pròpia d’un cert paternalisme, per això he dit més amunt que la cantant expressa que la societat no l’entén. Llavors, malgrat que aquell argument pretenia contrarestar una postulació masclista, veiem que també en realitat en traspua encara un cert masclisme.

 

Bé, ho deixo aquí. No sé si ha estat enrevessat el que he escrit, només era una reflexió que sobretot s’ha centrat en el significat textual. Però si mirem la cançó en el seu context cultural, la cosa a dir és una mica diferent: la cançó en si, sense valorar la lletra com he pretès fer aquí, sí que és masclista pel missatge que llença. D’altra banda, encara podria dir més coses, algunes justificar-les veritablement, però potser si em posés a dubtar de tot cauria en un nihilisme postmodern; d’entrada, per exemple, em mataríeu si em diguessiu que res del que he exposat aquí no és vàlid perquè jo he pressuposat erròniament que la cançó, les emocions mostrades, es dirigeixen a un home…

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 17 Juny 2012, in Masclisme i feminisme, Opinió, Societat and tagged . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

  1. En la línia imperant de la dominància-dependència. Quan aquest mecanisme està tan extès és lògic que l’art resultant d’uns individus presos per aquesta mena de relacions es transcrigui en cançons, poemes, pel.lícules o escultures. Tampoc crec que es tracti d’emprendre denúncies massives apel.lant a la superioritat de l’ens dominador per excel.lència. Ans el contrari. Cal trencar aquest tipus de relacions i emprendre’n unes altres des de la suprema igualtat.

    salutacions

    • Jo també penso que potser hauríem de canviar els valors de percepció en les relacions socials. Però és complicat perquè el que ja existeix continua estan interioritzat. Precisament es veu en les expressions artístiques i això és el que m’interessa ressaltar. En aquest, és prou directe que la cançó transpua sexisme, però hi ha altres casos, com en les pel·lícules, on es pretén no ser masclista i transmetre un missatge d’igualtat, però en canvi això es fa prenent com a referent la realitat social, on els valors masclistes continuen en el fons de les interaccions.

  1. Retroenllaç: Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou « El principi de…

  2. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: