Economia verda (si som daltònics)

Abans-d’ahir va acabar la Conferència de les Nacions Unides sobre el Desenvolupament Sostenible. Paral·lelament, però durant més dies, s’ha celebrat també la Cimera dels Pobles per la Justícia Social i Ambiental en Defensa dels Béns Comuns, que es contraposava a la cimera institucional. Del segon esdeveniment no se n’ha parlat gaire, en canvi del primer sí, perquè és oficial. Allà se suposa que calia cercar solucions i polítiques adequades per reparar el mal ambiental que la nostra societat està causant. I és que el problema és, dit ras i curt, que estem destruint la Terra. Des de la conferència aquesta (batejada com Rio+20 perquè té lloc vint anys després de la Cimera de la Terra d’on va sorgir el Protocol de Kioto), s’ha proposat un “nou” model econòmic en vistes a la sostenibilitat que s’anomena economia verda. Aparentment, això sembla molt correcte i molt lloable. Però, en realitat, l’economia verda té trampa perquè existeix un altre problema a l’hora d’enfrontar el problema ecològic: els qui no veuen el problema o només fan veure que el veuen, valgui la redundància.
Així, per entendre-ho i saber de què es tracta, aquí defineixo què és l’economia verda, molt lligada amb el que s’anomena “creixement sostenible”, i en faré una crítica perquè ens adonem, tal com he exposat, que ens enfrontem en realitat no al desastre ecològic, que també, sinó a l’estupidesa, interès particular i avarícia dels potentats.

-Pissarra: “L’estudi conclou que ESTEM DESTRUINT LA TERRA”.
-Porc capitalista amb una maleta del govern: “Podria sisplau reformular-ho amb paraules equívoques, imprecises, vagues, interessades i indirectes que tots puguem entendre?”.

Economia verda:

En la conferència Río+20, es va aprovar el que pels diaris podem llegir que és un acord de mínims, ja que als estats els ha costat posar-se d’acord (quina sorpresa!) i que alguns mateixos dels assistents (no pas Espanya), també el president de l’ONU, creuen que és insuficient i els ha faltat més valor. El document que han publicat, que a mi em sembla que té més la pinta de ser una declaració que no un acord, el podeu descarregar aquí. L’han anomenat El futur que volem i, si no m’equivoco, recull els mateixos plantejaments que van acordar els estats abans de reunir-se en aquesta cimera. Dit d’una altra manera, aquest acord ja estava redactat abans de ser aprovat, és una simple declaració no canviada. Si voleu, podeu llegir aquí una primera aproximació periodística al text.
Doncs bé, per saber què és l’economia verda, bé hem de saber com aquells que la propugnen la defensen i quins són els objectius del text. Al document s’exposa que l’economia verda és una nova orientació de polítiques públiques que han de tenir en compte certs elements (per exemple, ajudar a reduir la bretxa tecnològica entre estats desenvolupats i en vies de desenvolupament) que serveixin com a eina del creixement sostenible, però una orientació que cada estat pot guiar com cregui més convenient pels seus interessos del creixement sostenible. El creixement sostenible, d’altre part, és un model de desenvolupament integrat per les dimensions interrelacionades econòmica, social i ambiental que cerca el “creixement econòmic sostingut i inclusiu” (paràgraf 10).

Vosaltres segur que direu que aquestes definicions no són precises i només són exposició de criteris generals que sempre es diuen en el discurs polític. Doncs, en efecte, teniu raó. Però és que perdreu el temps si intenteu trobar en aquest document una definició clara, precisa i totalment operativa de “sostenibilitat” o d'”economia verda”. El pitjor és el cas de creixement sostenible: a meitat del text, aquesta expressió ja havia estat esmentada unes 200 vegades (és a dir, 200 cops en 25 pàgines!), però lògicament en cap cas la paraula va acompanyada del verd “ser”. Com que no queda definit, fa la impressió que el desenvolupament sostenible és allò mateix que les polítiques dels estats fan, d’acord amb els “pactes” fixats en moltes i diverses conferències. El desenvolupament sostenible és, per tant, un terme que jo diria autodefinitori perquè són les mateixes polítiques el que el fabriquen a partir d’uns desideràtums: tota política es diu fer-se d’acord amb els objectiu d’aquest desenvolupament sostenible, tant etèriament exposats i no diferenciats del funcionament que fins ara ha mogut la política i l’economia, i així es construeix a mesura el concepte.

 

La trampa de l’economia verda:

Els errors d’imprecisió i de definició comentats més amunt ens donen la idea que això de l’economia verda i, sobretot, el creixement sostenible, és una entelèquia, uns mots que amaguen qualsevol pràctica interessada. L’estratègia dels poderosos ha canviat només en el discurs: una vegada s’ha vist que realment estem abocats al col·lapse ecològic, ara aquells qui ho negaven propugnen utilitzar els mateixos mètodes per salvar-lo. No per evitar-lo, no per arreglar-ho, sinó per saltar-se’l.  Per a ells, la riquesa i l’apropiament pot continuar i ha de continuar fins i tot després del desastre ecològic. Per aquesta mentalitat predadora i voraç, superar els límits ecològics no és un problema, sinó que caldrà “adaptar-s’hi”, i com abans comencin a fer-ho, més rendible serà.

Així, l’objectiu d’aquesta “nova” economia passa per un extens reapropiament i comercialització de tots els recursos naturals, perquè s’entén, i així queda ben exposat en les declaracions institucionals, que la natura presta uns serveis, serveis sobre els quals, clar, cal tenir un control. Això és l’expansió màxima del neoliberalisme. Es tracta d’un projecte, diguem-ho així, que a vegades anomenen com a creixement (o desenvolupament) perdurable, expressió sinònima de desenvolupament sostenible. Una idea que engloba les pràctiques de l’economia verda i que, reunits els líders mundials en aquesta cimera, es vol materialitzar d’alguna manera al 2015 en certs objectius que jo entenc que són els substituts dels fracassats Objectius del Mil·lenni. Però hem de ser conscients de les dificultats (o potser incapacitat) per posar-se d’acord. En aquesta conferència, es diu que no s’han arribat a acords. Això en principi és dolent. Però si el que pretenien era estendre i ampliar arreu del món l’economia verda (aquesta era, de fet, la idea del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient) amb una mena de govern global i globalitzat, doncs potser fins i tot -penso jo- és millor que no hagin arribat a cap acord per muntar aquest govern, així més fàcilment podem nosaltres, els no potentats, introduir un discurs crític i buscar alternatives ecològiques reals.

Darrera de la debilitat intel·lectual manifesta per definir el concepte, ens adonem que l’economia verda es refereix a la mercantilització i privatització de l’espai natural. El discurs oficial fa enginyeria conceptual utilitzant el color verd com a símbol per descarregar l’expressió del greu pes de l’economia predadora, però això no amaga la realitat. L’economia verda l’haurien d’impulsar els governs, descentralitzadament, d’acord amb els agents socials que promouen el creixement, que no són altres que les empreses, amb l’ampliació de l’àrea d’acció dels mercats als “serveis” que ofereix la naturalesa, com per exemple les fonts d’aigua. De fet no ens ha d’estranyar que els dies anteriors de la Conferència Río+20 s’hagués celebrat igualment una altra cimera centrada i destinada a les empreses, l’anomenat Fòrum Corporatiu de Sostenibilitat: Innovació i Col·laboració pel Futur que Volem.
En efecte, l’economia verda implica que els governs renuncien a la seva tasca de getió dels afers públics en matèria mendiambiental, que traslladeden a empreses i persones individuals.

El desenvolupament sostenible i l’economia verda són dos conceptes mal entesos -expressament-. El criteri per afrontar els problemes ambientals no és ambientalista, sinó economicista. Com en molts altres aspectes de la vida social, aquí veiem la invasió de la mentalitat econòmica. Per això, malgrat que “economia verda” pot sonar molt bé i pot semblar que és una manera d’introduir la sostenibilitat a l’economia, en realitat resulta que és al revés: és una manera d’introduir l’economia d’especulació, predació i expropiació en una aparent sostenibilitat, una economia que, per tant, no canvia en funció de les circumstàncies ni del coneixement racional de la realitat mediambiental. 

Això comporta la internalització de l’explotació de la naturalesa en el circuit econòmic, com passa en l’exemple tan clàssic de fer pagar una empresa per contaminar. Això és sostenible? Això és un comportament ecològic? Justament unes de les línies principals d’aquesta mena de cimeres internacionals és posar multes als estats que incompleixin, posem per cas, una reducció d’emissions de CO2. Potser sí que de manera pràctica pot ser positiu reduir les emissions de CO2 (però això quan realment els estats lluiten per aconseguir-ho, però no ho fan, per això són polítiques hipòcrites), però d’altra banda el motor de la contaminació i els efectes negatius continuen existint. I no és aquest l’objectiu de la sostenibilitat, sinó que busca no només que les polítiques puguin ser positives, però també beneficioses per al medi ambient i per a la societat.

En definitiva, l’economia verda no és en cap cas una solució al problema del dany ambiental, sinó que és un pla de creixement econòmic en les noves circumstàncies del canvi ambiental, independentment (o millor caldria dir, indiferentment) de si aquest canvi és vist com un problema o no.

Per acabar-ho d’arrodonir, podeu llegir aquesta crítica que se’n fa des de la Cimera dels Pobles alternativa o aquest editorial de Le Monde Diplomatique en l’edició castellana d’Ignacio Ramonet. En aquest text Leonardo Boff també fa una crítica molt clara i contraposa l’economia verda a la solidaritat i humanisme que haurien de guiar la sostenibilitat. Així mateix, aquí us poso un vídeo crític amb intervencions, algunes en castellà, de diverses persones que ens expliquen precisament això que he escrit i més:

 

L’autèntica sostenibilitat:

En termes tècnics diem que la sostenibilitat s’aconsegueix quan l’economia centra el seu interès en el capital ecològic i la societat es desenvolupa en conseqüència. Tota altra pràctica que no tingui en compte l’estoc natural, sinó el desenvolupament antròpic (els fluxos) de producció i consum, no representa cap mena de sostenibilitat real i, doncs, tals pràctiques seran insostenibles perquè tenen efectes negatius sobre la base natural que les aguanta.

Cimeres d’aquest tipus, on es veu clarament la bona sintonia entre poders polític i econòmic, demostren el biaix a l’hora d’encara la qüestió. En realitat, implementant, oficialitzant i legalitzant unes mesures no veritablment sostenibles el que es fa és implantar més profundament en la societat, sota la justificació ideològica de pretés ecologisme, el desenvolupament insostenible. És a dir, s’està instituint i institucionalitzant més pregonament i a nivell mundial les mateixes pràctiques, dominants des de fa segles, que destrueixen el medi ambient. I dic pregonament perquè s’han institucionalitzat a través dels mitjans que se suposa que han de combatre aquestes pràctiques destructores del medi ambient, la qual cosa vol dir que aquesta ideologia política de la falsa sostenibilitat ha colonitzat també els nivells de discussió pública.

Ara bé, hi ha quelcom que, per acabar, voldria ressaltar. Sens dubte “economia verda” i “desenvolupament sostenible” es podrien entendre diferentment, però tal i com està acceptat pels líders polítics i els empresaris, és així com ho he exposat, unes concepcions que dominen el discurs oficial en la societat. Per això no només cal implementar polítiques efectives i resultants, sinó que aquestes han de venir ideades per uns nous valors culturals que no interpretin la naturalesa com quelcom expropiable i explotable. D’aquesta manera, si no perdéssim de vista el que de debò és la sostenibilitat, llavors perfectament podríem dir que, un cop canviat el model socioeconòmic, la nostra societat es basa en una economia verda que no és un constructe capitalista.
Precisament aquesta era la crítica a l’economia verda: la seva imatge hipòcrita que amaga el capitalisme de tota la vida. Una exposició raonada i detallada que recull les bases filosòfiques i ecològiques per a la crítica del model de producció i consum capitalista i per justificar el respecte per la naturalesa, la podeu trobar en aquest llibret de 40 pàgines elaborat per la Cimera dels Pobles que he esmentat a l’inici de l’article i que han intitulat “Un altre futur és possible”, contraposat al futur que els potentats volen.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 24 Juny 2012, in Ecologisme, Valoració and tagged , , , . Bookmark the permalink. 7 comentaris.

  1. Excel.lent síntesi d’un assumpte que requereix edicions en paper per fascicles. Segueixo pensant que estem el el moment de tornar a respectar les lleis de la natura o passar a adoptar el paper de creadors d’unes altres lleis que superin les actuals. La inviabilitat del model està més que mai damunt de la taula tot i que la intentin amagar entre les cames dels comensals.

    salutacions

    • Gràcies per la teva bona valoració de l’article, Daniel! La veritat és que no sabia si aquest comentari aportaria alguna cosa d’interessant.

      L’altra possibilitat seria fer unes lleis que superin les actuals però que no siguin imposicions antròpiques, sinó guies humanistes per l’organització social conforme amb les lleis de la naturalesa. Tot això és molt complicat, però, i difícil d’operativitzar. Estic segur que tots nosaltres tenim en ment alguna mena de projecte utòpic, però probablement es basi en els mateixos valors corrents actualment o bé tingui algun element que també es podria considerar insostenible.

  2. No sé quants projectes utòpics existeixen en aquest món de restringides dimensions. Però el que sí sé és que de continuar per aquest camí només queda una opció realista que és atenir-se a les conseqüències.

    • Efectivament, caldrà que actuem en funció de les noves característiques (conseqüències) que la societat provoqui en el medi. Ara bé, hem de procurar que aquesta adaptació als canvis amb un nou model no continuï sent destructiva.
      El problema, també, ´´es que les conseqüències són poc visibles, de moment, i la població no ho percep com a efecte immediat. Per exemple, poc canvia el comportament d’algú que visqui a les Antilles encara que la intensitat dels huracans hagi augmentat. Jo crec que mentalment encara no fan l’associació de causa i conseqüència i, de la mateixa manera, possible reacció sostenible i racional. Però, clar, potser aquest individu de les Antilles deixarà de viure sedentàriament perquè no li afectin els huracans i procurarà no contaminar, però de res serveix si milions i milins d’humans continuen anant en cotxe. En aquest sentit, atenir-se a les conseqüències no seria exactament una opció d’adaptació, sinó el fat inevitable que superaria totes les nostrs opcions, el qual se’ns acosta per la nostra ceguesa davant de les circumstàncies.

  1. Retroenllaç: Recensió: El fin de la expansión « El principi de…

  2. Retroenllaç: Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou « El principi de…

  3. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: