Regalar escons al parlament. D’on ve aquesta pràctica?

Fa unes setmanes van tenir lloc les eleccions legislatives gregues. Quan llegia els diaris per informar-me de la situació, ja amb les eleccions anteriors, em va sorprendre una peculiar característica del sistema electoral grec: el partit guanyador obté 50 seients més dels aconseguits, és a dir s’emporta 50 escons de més com a regal, literalment, i això és el matix que dir que fa entrar 50 representants no electes al Parlament. Doncs bé, avui us delinearé breument l’origen històric (almenys segons la meva anàlisi) d’aquesta pràctica de regalar escons així com així. Veureu que el seu origen, que potser us sorprendrà, no deixa lloc a dubtes: és una pràctica antidemocràtica.

Un primer element que podem observar del fet de repartir escons és que és una pràctica que tendeix a buscar majories. En efecte, un primer precent que jo hi trobo és la semblança amb els sistemes majoritaris. Els sistemes electorals majoritaris són aquells en els quals el candidat escollit per circumscripció és el qui obté més vots, com en el cas del Regne Unit. En aquests sistemes majoritaris els vots que no s’han destinat al candidat que finalment surt escollit queden perduts. Així, aquests vots (i les preferències dels seus votants) no tenen translació en els seients. A més, com és lògic, l’objectiu d’aquests sistemes és afavorir la creació de majories i facilitar el que anomenen governabilitat, la qual s’aconsegueix, en aquest cas, silenciant l’oposició política no majoritària (per això aquells vots queden perduts).
Repartir escons al Parlament prové dels sistemes majoritaris simples (aquests explicats en el paràgraf superior), per contraposició als majoritaris absoluts (en què es guanya amb el 51% dels vots). Però la pràctica manté el mateix esperit i la mateixa lògica i, en tant que sistema electoral, combina la seva aplicació drant les eleccions i també, en l’adjudicació dels seients de més, després de les eleccions, a banda que tots els vots queden transformats en preferències electorals. Així, entregar més escons ve a ser una ampliació dels objectius dels sistemes electorals majoritaris: cerca de majories i reduir l’oposició no majoritària (en aquest cas no sense comptar els seus vots, però sí limitant la força de la translació en seients d’aquests vots). En aquest sentit, si hi ha un moment quan aquesta lògica electoral de majories té una aplicació directa en un repartiment d’escons més enllà del que la conversió de vots indica, aquest moment és amb el feixisme italià. En efecte, va ser Mussolini (fins on arriba el meu coneixement històric) el primer a fer una llei en virtut de la qual s’atorgaven directament escons a un partit (al feixista, evidentment).

Durant els primers anys del règim feixista (1922-1924), en els quals es produeix la transició i abandonament del règim liberal, Mussolini va poder consolidar el futur règim totalitari gràcies al suport i a la connivència de les forces conservadores. A mesura que tenia més poder, va poder dirigir-se directament cap a la dictadura, que té potser el seu inici en la nova llei electoral que beneficiava claríssimament les majories. Vet aquí, doncs, que ens trobem amb el precedent legal directe de la pràctica d’entregar escons de més: es tracta de la Llei Acerbo, aprovada pel parlament italià a voluntat de Mussolini a finals de 1923 i aplicada per primer cop a les eleccions d’abril de 1924.
Aquesta llei assegurava que el partit més votat (per tant, un criteri de majoria relativa i no absoluta) obtindria directament una sobrerepresentació de dos terços dels escons del Parlament. El terç restant era repartit de manera més o menys proporcional entre la resta de partits. Així és com Mussolini va obtenir 355 escons de 535. Aquesta llei i la representació aconseguida al Parlament van ser la palanca que va impulsar la consolidació del règim feixista durant el 1925 i 1926 amb les anomenades “lleis feixistíssimes”.

Sens dubte aquest sistema, amb l’interès posat en la majoria (la majoria feixista, és clar), permetia silenciar l’oposició limitant els seus paràmetres d’acció, diguem-ho així, en un marc representatiu més petit. És a dir, els partits que no eren el majoritari arreu del país s’havien de repartir en realitat el 33% del Parlament, per tant a la pràctica competien per aconseguir 180 escons dels 535, ja que els dos terços restants ja estaven preatorgats.
Aquí és on hi ha la diferència amb el sistema grec. El seu parlament té 300 escons i se’n regalen 50 al partit majoritari (igualment per majoria simple). La seva llei no atorga els 50 escons extres dels escons a escollir, sinó que s’afegeixen de més. Dit d’una altra manera, en aquest cas realment la propocionalitat no queda minvada perquè el marc de repartiment d’escons sigui més petit, ja que es reparteixen 250 escons, sinó que queda minvada relativament perquè s’engrandeix la quantitat absoluta dels seients d’un dels partits. El Parlament, doncs, que tindria de manera “natural” (per elecció), diguem-ho així, 250 escons, passa a constituir-se oficialment en 300. Aquests 50 escons de més, per tant, no s’han de comptar en funció dels 300 escons, sinó que són una ampliació feta sobre la “base natural” dels 250. Representa, per tant, un extra del 20% dels representants electes. La diferència amb la Llei Acerbo, doncs -com jo ho entenc-, no és exactament que es reparteixin els seients del parlament, sinó que se n’afegeixen de més. En el cas grec, llavors, puc parlar més directament de “regal”, mentre que la llei originària el que feia era arrabassar brutament escons.

Sigui com sigui com es manifesti aquesta pràctica, tant en la versió directament feixista com en la grega contemporània, en tots els casos té el mateix resultat i segueix un mètode molt semblant, encara que tècnicament es varia en el model grec per, aparentment, no faltar a la proporcionalitat. I sort (és una manera de dir, només) que hi ha partits majoritaris, però ara imagineu-vos que hi haguessin mooolts partits i el més votat obtingués 40 escons. S’emportaria més del 100% dels normals!!
Aquest resultat és el de minvar la capacitat de representació relativa dels partits polítics, de primar les majories parlamentàries i, pitjor encara, d’introduir en una institució tan rellevant que representa la voluntat del poble uns representants sobre els quals el poble no s’ha pronunciat. La governabilitat que s’aconsegueix d’aquesta manera per l’estabilitat és a costa de, ni més ni menys, limitar l’oposició política. Això ens demostra, doncs, el caràcter antidemocràtic d’aquesta pràctica.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 1 Juliol 2012, in Divulgació, Història and tagged , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: