La “troika” ens porta a la catàstrofe

Sentim a parlar molt sovint als mitjans de comunicació de troika. Però, què és això? Originàriament, la troika era la “institució”de caràcter pràctic de direcció fàctica de la política i de divisió de poder entre tres dirigents soviètics, cada un amb els seus recolzaments i la seva influència. Es partien, doncs, les quotes de poder (i lluitaven també per aquest poder). És, de fet, exactament el mateix que el triumvirat romà, una aliança política de tres persones amb certa capacitat d’imposar-se que decideixen actuar conjuntament, aparentment, per gestionar la cosa pública. En termes més generalistes, troika vol dir qualsevol divisió de la capacitat fàctica de gestió en tres persones o institucions. I de manera més específica en el context actual, la troika passa a designar els organismes que actualment dirigeixen les línies d’acció econòmica i política (política sempre al servei de l’economia). Aquestes institucions són la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu.
La troika contemporània del nostre context polític, la UE, manté la mateixa característica que la troika o el triumvirat: estipulació de les pautes generals d’acció política no per dret sinó de fet. Això és així pel poder que les institucions tenen, és a dir, per la seva capacitat de dominació, d’aconseguir que els altres se subjectin a la seva voluntat. Hi ha, però, una petita diferència entre aquesta troika i les anteriors: els tres dirigents actuals no són polítics, per tant gent que de per si té influència, mou les masses i pot engegar per si mateixa unes polítiques públiques, sinó institucions que estan al capdamunt d’aquella escala de dominació, que tenen els polítics fent-los seguidisme.
Així doncs, aquests organismes “governen” de manera fàctica, fixen el que cal fer a l’agenda política més particular. No hi ha en cap cas un marc legal que estipuli l’existència d’aquesta “institució” de tres caps; no hi ha tampoc una base democràtica que aguanti cada un d’aquests caps (és a dir, ni han estat escollits ni reten comptes al poble). La troika, doncs, no té la més mínima legitimitat. Si funciona és per pura imposició ideològica i per la força pràctica no de l’economia, sinó d’aquells que controlen la maquinària econòmica. En efecte, la troika no té un sentit de caràcter polític cívic -diguem-ho així-, sinó que la maquinària està impulsada per uns tecnòcrates i dirigents que observen amb els ulls dels qui ja tenen diners, molts de diners, únicament el funcionament tècnic d’uns números i d’uns fluxos monetaris com a quelcom d’objectiu que s’imposa al damunt de la vida civil. D’aquesta manera, la troika fa uns judicis i uns discursos que són represos per les institucions que, ara sí, són de caràcter polític, com la Comissió Europea, l’òrgan executiu de la Unió Europea (unió, cal remarcar-ho, d’estats i no de ciutadans), que teòricament hauria de posar en pràctica, en canvi, allò acordat pel Parlament Europeu.

En definitiva, aquest pacte ferri dels tres organismes esdevé en darrera instància no només el gestor en la penombra, sinó que institueix un directori dirigent de pautes clares segons uns objectius determinats. Acaba sent, doncs, una dictadura d’un matís molt determinat. Justament les troikes soviètiques i els triumvirats romans també van acabar en dictadura, quan un dels tres dirigents deixava els altres fora de joc i ho acaparava tot. Els tres organismes de la troika actual no combatran, en canvi, entre si, perquè hi ha una cosa que els distingeix dels triumvirs: els tres estan del mateix bàndol i ja tenen el poder polític, cosa que no tenien, per exemple, Stalin o Cèsar, per això van haver d’acaparar-lo a la força. Veiem doncs, que les línies d’acció econòmica i política són totalment convergents, en la mesura que la política s’acosta a les directrius que vénen des de dalt. Tal com Ignacio Escolar ens recorda, “les receptes de la Comissió Europea són ordres i no consells o suggerències” (per exemple, les 32 condicions imposades pel rescat). Aquesta és, en última instància, la dictadura dels anomenats “mercats”: no són res d’invisible, sinó un monstre de tres caps amb multitud de tentacles. 

Com a última reflexió, només vull denotar que és ben curiós com es normalitza la situació de la troika en els mitjans de comunicació i com la ciutadania general, que no sap què caram és això (de fet, jo també em perdo una mica), es pensa que és alguna mena d’institució amb dret efectiu i directe sobre la decisió dels assumptes d’interès comú. Certament, els mitjans de comunicació han normalitzat perfectament la troika en el panorama polític. És a dir, una “institució” que en realitat governa des de les ombres, i les decisions de la qual els governs de debò, els estatals, encara mantenen d’amagat (Rajoy no es cansava de dir que no hi hauria contrapartides pel rescat, per exemple), ara passa a estar en primer pla. És una mica impactant, perquè es reconeix d’aquesta manera que hi ha algú que no ha de governar que dicta, però, què s’ha de fer, com si així hagués de ser.

Amb tot aquest text pretenia, en realitat, presentar-vos un documental molt interessant: Catastroika, documental presentat deu fer uns tres mesos i elaborat pels mateixos que van fer Debtocracy que centra el seu interès en les privatitzacions que la línia econòmica actual marca que cal dur a terme. El nom del documental ja vol representar què implica seguir aquestes polítiques: és un compost de catàstrofe i troika.
Us poso aquí, doncs, aquest documental, que també podeu veure, si voleu, a la pàgina web oficial. De pas, com que ja ho he esmentat i tot va lligat, el segon vídeo que teniu és el de Debtocracy, per si encara no l’havíeu vist.