El Bundestag aprova vendre dades personals

Llegeixo en una notícia del sempre interessant Poch-de-Feliu que el Parlament alemany ha aprovat una llei que permet la venda de dades personals recollides per l’administració pública a empreses privades. Es tracta de la nova Llei de registre, aprovada el passat dia 28 de juny al vespre durant el partit de futbol entre les seleccions italiana i alemanya. Segons ens relata la notícia, la sessió plenària va començar amb força membres, però a mesura que corria el temps, per la forta capacitat d’atracció pròpia d’un iman que té el futbol, es va anar buidant la sala. L’aprovació de la llei es va duu a terme en menys d’un minut. Aquí podeu trobar el vídeo de la votació, i ja podeu veure per les imatges que, de 620 membres que té el Bundestag, estava pràcticament desert.

-Aprovació de la nova Llei de Registre: 57 segons.
Distanciament del govern de la nova llei: 56 segons!
-(Pensa la Merkel): He, he! La meva nova App de distanciament ha valgut la pena!

A més, segons dedueixo de les paraules del periodista, semblava que els polítics, ni els qui hi van votar a favor ni els qui van votar-hi en contra, fossin totalment conscients del que significa aquesta llei. De fet, el contingut de la llei ha creat tanta esveramenta (també ha aixecat recels a la UE) i la votació, pel poc quòrum, ha estat qualificada d'”escàndol” per la premsa alemanya, que hom pretén que la cambra alta, el Bundesrat, tombi la llei. Una cosa molt estranya: la CSU, formació coaliada amb la CDU, el partit governant que compta amb majoria al Bundestag, és la màxima impulsora d’aquesta llei, però curiosament ara diputats diversos en critiquen l’aprovació i Merkel, diu Rafael Poch, la rebutja. Una doble moral que denota clar cinisme, al qual els partits d’ací fans del neoliberalisme també ens tenen acostumats.

No sóc tan coneixedor de la política de la República Federal d’Alemanya com per ampliar-vos molt més aquesta informació. Simplement es tracta d’una mesura política molt greu per a la democràcia i que m’ha impactat molt, per això amb aquesta entrada volia exemplificar amb aquesta situació un cop més la deriva que pateixen els partits polítics i la gravetat de la comercialització i inclusió dels criteris mercantils en tots els àmbits de la vida pública i privada. En efecte, el que sí que sembla clar, però cal llegir-se la llei per saber-ho millor (aquí el projecte de llei), és que l’administració pública alemanya (l’Estat, al cap i a la fi) podrà vendre les dades personals que teòricament són privades (i si es donen a l’Estat precisament és per la seguretat que es mantindran privades) a empreses. No sembla, doncs, que es tingui en compte ni tan sols la finalitat de l’intercanvi, simplement és una venda i punt, que oblida els principis d’un estat democràtic i de dret.
És a dir, ¿sabeu quan vosaltres signeu un document públic i se us diu (segons la Llei Orgànica 15/1999, si no m’equivoco) que les vostres dades es mantindran privades i només es faran servir per al propòsit específic d’aquell document? Doncs això, segons es pot deduir (però ja dic que no tinc un coneixement ben informat), a Alemanya ja no serà així. Hem d’esperar que la cambra alta rebutgi realment la llei, sinó serà un desastre; però, en qualsevol cas, els partits polítics governants, la dreta, ja ha demostrat de quina pasta estan fets. Hem d’anar en compte perquè això no arribi aquí, també. A més, jo ho trobo doblement sorprenent, perquè no es tracta d’una mesura d’aquelles que els neoliberals van fent sempre de mica en mica perquè “no faci mal” i acabi colant, sinó que és una gran llei de registre públic que el que fa, al cap i a la fi, és eliminar aquest sentit de “públic” de la paraula “registre”: no tindrà només utilitat pública per a l’administració en assumptes polítics, sinó que el criteri cívic desapareix i l’interès privat se’n podrà beneficiar.

Així, el que suposa la llei ho podem deduir de les paraules de Jan Korte, el diputat de Die Linke, el partit comunista, en la seva exposició de rebuig a la llei publicada només en el document oficial (pàg. 22469) del Bundestag, perquè en cap cas no es va fer cap discussió parlamentària (per tant, tot l’assumpte d’aquesta llei es va liquidar en 57 segons): Considerant el significat de les dades de registre i els ràpids progressos tècnics, els instruments de protecció, tant pel que fa al seu aprofitament comercial com als usos de l’administració pública, són insuficients. Augmentaran les previsibles temptatives d’empreses, però també de l’exèrcit i de grups religiosos, per aconseguir un ús més fàcil de les dades registrades o bé per aconseguir posicions preferents envers els seus clients.
A continuació, també va mostrar la seva oposició pel fet que la venda de dades implicaria, lògicament, un ingrés a les arques públiques. Certament, hem d’entendre de les seves paraules una posició moral i ideològica democràtica molt clara: l’administració, que ha de garantir els drets i deures dels ciutadans i no ha de desviar-se mai d’aquest propòsit, no pot enriquir-se venent dades personals, informació privada, en última instància.

 

Així doncs, tres coses em criden l’atenció d’aquest esdeveniment:
1. Una llei que no és que vulneri els drets essencials de privacitat, sinó que directament els considera inexistents perquè el registre públic passa a ser un objecte mercantil i la informació individual una mena de “bé immaterial”.
2. No es tracta d’una mesura menor, que seria igualment rebutjable en qualsevol cas, sinó un vertader canvi substancial que indica que alguna cosa canvia en les ments dels qui ens governen i que l’interés privat comença a tenir massa participació directa en els afers públics.
3. L’espectacle que han muntat els conservadors impulsant la llei i després criticant-la és també penós, però potser forma part de l’estratègia d’aquests que estan al servei dels potentats.

 

En altres entrades que faré algun dia o altre, ja comentaré i explicaré el dret a la privacitat i la utilitat de la protecció de dades. Pel que fa a aquesta entrada, ho deixo aquí i no en faig un comentari extens.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 14 Juliol 2012, in Defora les nostres fronteres, Opinió and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 5 comentaris.

  1. A Poc a poc la majoria de béns materials i immaterials van traspassant la línia de la comercialització. Una gota més que omple un got que comença a omplir-se perillosament. El proper pas potser sigui legalitzar la venda de parts físiques de nosaltres mateixos.

    salutacions

    • Efectivament, tot és objecte d’intercanvi i desapareix el bé públic. Si vendre parts físiques del propi cos serà el pas següent, l’últim potser sigui allò que em deien els meus pares de petit quan havien de pagar per tot: al final acabarem pagant per l’aire que respirem.

      Salutacions igualment.

  2. Qui tingui memòria que pensi en el que va passar a Cochabamba (Bolívia) no fa pas tants anys amb l’aigua. De fet l’aire és com si ja es pagués. No és el mateix respirar-lo en plena ciutat que en una urbanització lluny de la polució.
    Sobre tràfic de dades avui ha sortit aquesta notícia:

    http://politica.elpais.com/politica/2012/07/15/actualidad/1342380736_609874.html

    La ilegalitat ja se sap que és cosa del que es proposin qui la decideixen. El que avui escandalitza i surt als diaris potser demà és el més habitual.

  1. Retroenllaç: Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou « El principi de…

  2. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: