Militarització de Londres (1)

D’aquí uns dies s’inauguraran a la capital del Regne Unit els Jocs Olímpics d’estiu, aquell esdeveniment esportiu internacional tan important que preveu portar a Londres uns 10.000 joves esportistes i atletes i unes quants milers més d’aficionats, seguidors o simples turistes. Però aquest no és l’únic gran moviment en massa que afecta la capital: també hi pol·lulen desplegats pels carrers i parcs uns 17.000 militars que se sumen al ja excepcional i engrandit desplegament policial. En aquesta entrada, doncs, pretenc explicar-vos la situació i informar-vos-en d’alguns detalls, i alhora valorar, com he fet en altres situacions, les implicacions i desviacions que suposa tot plegat. En una segona entrada continuació d’aquesta, que publicaré en uns dies, partiré de les valoracions i observacions que aquí faci per fer una reflexió un poc més analítica sobre la caracterització sociològica que podem de la societat a partir d’aquesta situació.

Per començar, preciso més la situació de desplegament militar: com ja és lògic en les societats occidentals, l’excusa de la seguretat s’ha utilitzat per portar milers de soldats, com he dit, a la capital. Però no només són soldats sols amb les seves potestats d’aturar els vianants, també hi ha moviment aeri, amb franctiradors en helicòpters, i fins i tot el gran portaavions HMS Ocean, el vaixell més gran de la marina, ha entrat al Tàmesi. La presència naval també s’ha fet més notòria a la base de Portland, a la badia de Weymouth, al canal de la Mànega, a gairebé 200 quilòmetres de la capital. De fet, si aquests dies esteu de vacances per la costa de la Mànega, no m’estranyaria gens que veiéssiu moviment naval o fins i tot aeri. Així mateix, hi ha instal·lats míssils en els parcs de les ciutats i fins i tot en terrats d’edificis (com a mínim, en dos terrats, segons ens relata el corresponsal de La Vanguardia). I, altanto, no només es despleguen soldats i armes convencionals, també s’emplaçarà l’anomenat LRAD (Long-range Acoustic Device: ‘aparell acústic de llarg abast’), una arma sònica que se suma a les altres noves armes de creació militar i utilitzades per EUA que traspassen l’aplicació estrictament militar i s’usen per la “preservació” de l’ordre civil com a armes antidisturbis. Aquest cas és paradigmàtic per veure com n’és d’esbiaixada, la política seguida, ja que aquesta arma serveix per a les multituds i el llarg abast que té en realitat arriba a només un metre, per tant dubto molt que pugui servir per aturar un presumpte terrorista que vulgui posar una bomba en un avió (si és això el que volen evitar).
De manera més detallada, aquí la descripció que fa la BBC de les mesures de seguretat. D’altra banda, en aquest enllaç podeu veure unes quantes fotos dels desplagament militar, que es va iniciar, si no m’equivoco, el dia 2 de maig amb exercicis i pràctiques d’entrenament.

Vista la situació, els residents de Londres diuen que la ciutat sembla més que estigui acollint uns “jocs de guerra” que no pas uns jocs esportius. I és que tota la ciutat sembla estar subjecte a una mena de confinament general. Certament la militarització de la ciutat i la conseqüent subjugació de l’ordre a les regles militars sembla total.
En efecte, davant d’això, hem de fer unes apreciacions socials molt importants per no caure en el reduccionisme desideologitzat de dir “Ah! Però sempre poden venir terroristes i si l’Estat té soldats, doncs que els faci servir!”. No. Per contra, per saber què implica tot plegat hem de tenir present dos supòsits:
1) Les regles de la guerra, i dels militars, no són les mateixes que a la vida civil no militaritzada. Òbviament. Qui de debò es pensi que els soldats protegiran només sense que això impliqui un perill tant latent com explícit i que no té significació ideològica en els valors socials, està ben equivocat.
2) Malgrat que hom pretén normalitzar la situació, no és normal ni ho ha de ser que en una democràcia una ciutat corrent es vegi “envaïda” per soldats quan no és context bèl·lic per protegir-la, en el marc d’un esdeveniment no intrínsecament polític ni militar, d’unes presumptes, indefinides i futuribles inconcretes amenaces.

Tenint en ment això, és quan podem entendre la postura contrària a la militarització que mantenen veïns i diverses organitzacios civils i de salvaguarda dels drets humans, com per exemple la “Stop the War Coalition” (que vindria a ser el nostre equivalent a la Plataforma Aturem la Guerra). Els veïns dels blocs on hi ha instal·lats míssils ja han denunciat la situació sota l’argument que viola els seus drets humans i els posa en perill innecessari. Ben cert. És curiós, igualment, que la denúncia presentada ja hagi estat desestimada. Quina rapidesa!
Respecte del segon supòsit que he indicat, vegem què diu el secretari de defensa britànic, Phillip Hammond, pel que fa al desplegament, citant les seves paraules de la BBC: “Malgrat que no hi ha una amenaça específica per als Jocs, hem d’estar a punt per ajudar a oferir unes olimpíades segures i tranquil·les perquè tothom en gaudeixi”. Això precisament és el que critiquen els moviments populars contraris i neguen que sigui així, ja que la presència militar implica una amenaça i provoca malestar i por entre els ciutadans, més que no pas aquella amenaça no específica.

Així doncs, està clar que portar tants de militars és quelcom d’antidemocràtic i una violació de drets humans, lògicament. Quins? Doncs concretament es violen aquests drets:

Dret a la seguretat i a la integritat física (article 3r de la Declaració Universal de DDHH).
Dret a la lliure circulació i trànsit pels carrers de la ciutat (article 13è).
Dret a gaudir d’un ordre internacional que garanteixi la llibertat, la seguretat i uns nivells de vida decents (article 28è), cosa que la militarització, l’oposat del pacifisme, no fa. En certa forma, també la militarització és contrària a l’esperit esportiu que acompanya els Jocs Olímpics.
Dret a no patir intromissions arbitràries en la pròpia vida ni patir limitacions que no observin “el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres [i no compleixin] les justes exigències de la moral, de l’ordre públic i del benestar general en una societat democràtica” (art. 29è).
En certa forma, ideològica indirectament, també es mostra poc respecte per la llibertat de consciència i, fins i tot, de religió (art 18è).

Finalment, feta tota aquesta dissertació, ara sí que puc esmentar específicament les tres implicacions polítiques i ideològiques que jo hi veig:

1. Estat d’excepció. La societat londinenca sembla haver entrat en un estat d’excepció com a pas previ al més explícit estat de guerra, atès que no hi ha conflicte obert, però això no ha impedit restringir l’espai aeri a 48 quilòmetres a la rodona de l’estadi olímpic. Hom pretén normalitzar aquest estat d’excepció, que s’extrapola a tot el país per la irradiació internacional que emeten els Jocs Olímpics, per quan hi hagi una vertadera invasió militar, perquè tothom s’acostumi a perdre llibertats i drets. Només es pot expandir l’excepció en la mesura que la gent deixa de ser “ordinària” en tant que per defecte gaudeix d’unes llibertats inherents. Si volen normalitzar-ho, més valdira que fessin Jocs Olímpics militars, així els valors bèl·lics serien una part intrínseca de la societat, igual com a l’antiga Esparta. Però nosaltres vivim ara en uns temps diferents i per sort la civilització ens ha portat nous valors democràtics i pacifistes. El contrari, per tant, ens duu a…
2. Autoritarisme. Aquesta versió de la pràctica autoritària no és exactament com aquella a la qual estem acostumats: una resposta o reacció il·legítima a una altra acció fàctica o material. En aquest cas, no hi ha hagut un fet que aparentment vulnerés l’ordre que pogués servir d’excusa per a actuar autoritàriament, sinó, en canvi, un fet, les olimpíades, que no vulnera l’ordre. Evidentment, la justificació ideològica de la seguretat (que sempre la utilitzen els conservadors) és sempre present, per això és possible actuar autoritàriament en un context d’un fet que no vulnera l’ordre. En aquest sentit, doncs, sí que podem dir que és una reacció que pretén avançar-se a quelcom que no ha passat i que nosaltres sabem infundat. Donar més pes a la restricció de llibertat, introduir les forces de l’ordre com a “substituts” del funcionament civil normal i proclamar de facto l’estat d’excepció és una manera d’inclinar-se per assolir un poder indiscutit i cercar l’obediència a les autoritats no només per raó de seguretat, sinó també per raó de patriotisme. Si la presència policial i militar, doncs, queda normalitzada en el funcionament civil normal, vol dir que la població viurà subjugada a la llei marcial, que és la negació de les llibertats civils.
3. Posar la ciutadania en situació de perill, en paral·lel a la flagrant violació de tots aquells drets humans. En efecte, qui fa la guerra són els soldats, llavors si posen míssils al terrat d’un bloc de pisos, lògicament tots aquells veïns esdevenen blanc d’aquells presumptes futuribles atacs de terroristes. Tot objecte militar és a la vegada susceptible de ser objectiu militar; és més, la lògica dels objectes militars és buscar altres objectes militars, així esdevenen els primers subjectes de l’acció militar i els segons objectius de l’acció militar en una interrelació bidireccional perpètua que pot arribar a externalitzar les consqüències de l’acció militar. Això que acabo de dir amb floritures, més senzillament és: s’imposa la lògica militar, que no té en compte res més que matar, guanyar i morir, i provoca mal tot entorn seu (els mal anomenats “danys col·laterals”), per tant la població civil es troba en un context contrari al seu desig de llibertat (l’article 28 de la Declaració Universal de DDHH que citava més amunt) i haurà de patir les arbitrarietats militars, la qual cosa ens porta de nou al punt 2.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 23 Juliol 2012, in Defora les nostres fronteres, Valoració and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 Comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: