Monthly Archives: Agost 2012

Breu reflexió sobre l’estat del benestar

Aprofitant que abans-d’ahir us vaig parlar d’un llibre prou interessant que explica molt senzillament i clarament la lògica de l’estat del benestar, la posició ciutadana que hi hauria d’haver darrera seu i el desmantellament que pateix que fa perillar la cohesió social, voldria opinar una mica, políticament, sobre si cal defensar-lo, si s’ha de destruit o com podem enfocar el problema. Mentre mirava el documental reportatge de TVC intitulat “El futur era de tots” (últimament estic penjant molts de documentals…), anava pensant en la qüestió. Abans d’opinar, us dic de què va el documental: a mi em va decebre una mica, potser podria aportar alguna cosa més, però de fet tampoc no era l’objectiu que es perseguia: d’una banda, es retrata la realitat de la lluita popular del barri de Roquetes de Barcelona i l’emergència del moviment indignat, d’altra banda s’exposa, es reflexiona i diverses persones parlen amb les seves intervencions de la lògica que justifica l’estat del benestar i els canvis que pateix. Té un to crític, que en última instància es redueix en una frase: els conservadors justifiquen les seves polítiques dient que així es poden mantenir els serveis de l’estat del benestar; això és totalment fals. Si voleu entendre el perquè i apreciar quines són les conseqüències socials negatives d’eliminar serveis, el llibre recomanat d’en Tony Judt ho explica molt bé.
Segons he llegit en un comentari deixat allà a la pàgina del vídeo a TV3, aquest documental havia d’haver estat emès el dia 16 de maig, però es veu que ho van postposar perquè no coincidís amb l’aniversari dels indignats.

No entengueu que sóc un ferm defensor de la socialdemocràcia. Com a mínim parlant d’això pretenc mostrar el desastre al qual ens aboca el neoliberalisme i vull exposar els efectes socials positius i la gran utilitat social que ha demostrat durant una important etapa de la història europea i, per extensió, mundial. Però també té els seus problemes. A nés, si es trenca socialment en els individus la confiança i el valor que pot aportar el sistema social per al conjunt de la societat (millorant col·lectivament és com millorarem individualment), de poc servirà. Potser aquí és on cal tenir moral i evitar caure en l’individualismes.
Hi ha una raó per la qual sembla que defenso l’estat del benestar. Us ho diré tal com m’ho va dir a mi un amic: l’esquerra (perdó, l”esquerra”, entre cometes) socialdemòcrata ha claudicat i ha canviat de bàndol; ara queda un espai buit que ha d’ocupar algú, i aquest algú és l’esquerra. Almenys, doncs, es tracta d’oferir una defensa de la socialdemocràcia per mostrar la clara oposició a les noves tendències polítiques i per reivindicar allò que ja teníem i no volem perdre. És una postura política, d’acord amb uns ideals que sostenen la lògica del benestar que jo comparteixo. Ara bé, és cert que continua sent un sistema capitalista que cal superar, materialment i filosòficament, i transformar vers una forma més oberta i sostenible. Jo crec que la pràctica polítca de l’esquerra, però, s’ha d’encorar com a mínim en els principis de l’estat del benestar, no cal lluitar per la seva existència material tal i com ja existia. Aquest és el punt amb el qual no estic d’acord amb les reflexions que fa Judt al seu llibre.
Res no pot justificar, tampoc, que res no torni a ser tal i com ho havíem conegut, perquè això obre una porta que pot deixar passar alguna mena de monstre.  Si bé podem acceptar que canviï l’ordre material, no podem acceptar que canviï l’ordre ideològic -democràtic-, que, en tant que lligat amb el primer (si socialdemòcrata), trontolla i es desvirtua en el moment que els polítics juguen amb les paraules, fan demagògia i sofisme (com les paraules que va pronunciar en Mas fa temps precisament dient que ens acostuméssim a no viure com abans), de manera que el discurs crea una altra realitat diferent a la significació fins ara donada a les nocions i idees que teníem associades a la política.  Si abans he mostrat on no estic d’acord amb Judt, ara mostro on, aquí, sí que estic d’acord amb ell: tal com he dit, defensem la socialdemocràcia ideològicament perquè eviti que el monstre comenci a treure el cap (bé, potser ja ho està fent…)!

De moment, la meva reflexió acaba aquí. Només eren quatre paraules. Però algun dia ja faré una reflexió més extensa i també intentaré fer una explicació sociohistòrica ben clara de l’origen de la socialdemocràcia i de la formació i el desenvolupament de l’estat del benestar.

Ressenya: Algo va mal

Fa un temps, quan vaig publicar la primera ressenya sobre un llibre, ja us vaig anunciar que de tant en tant publicaria altres recensions o ressenyes en el bloc. La peculiaritat que tenia la primera és que va ser una recensió oficial per a una revista. La que aquí us presento amb aquest nou format d’articles no és de fet tampoc tècnicament una ressenya que faci una panoràmica ràpida sobre l’obra per incitar a llegir-la, sinó, com veureu, una mena de fitxa que dóna compte dels continguts del llibre. La idea original de presentar aquesta mena de fitxes, l’he extreta d’un bloc anomenat Una línea de ensayos, que vaig trobar molt original i interessant, per això jo he volgut incorporar-ho, però amb alguns canvis. Així, amb aquestes ressenyes -anomenem-ho així per no complicar-nos- que aniré publicant de temps en temps (a mesura que llegeixi llibres i, també, em vingui de gust divulgar-los) pretenc d’una banda exposar molt breument i directament les idees del contingut bàsic dels llibres i, d’altra banda, lògicament,  encoratjar-vos a llegir-vos-els si us interessen.

Algo va mal (edició catalana: El món no se’n surt) – Tony Judt (2010)

El llibre, en una cita:

“La libertad es la libertad. Pero si conduce a la desigualdad, la pobreza y el cinismo, deberíamos decirlo con claridad en vez de ocultarlo bajo la alfombra en nombre del triunfo de la libertad sobre la opresión.”

El llibre, en una frase:

El gran consens de l’estat del benestar s’ha trencat perquè l’esquerra ha perdut el nord i la dreta s’escuda en l’ordre i la llibertat per justificar eliminar allò que funcionava. La “comunitat cívica i de confiança” (la societat) no pot aguantar-se si no es recolza en la solidaritat i si no fixem objectius col·lectius, que es canalitzen per l’Estat. Fem fora el temor i recuperem els drets com a societat: tinguem estat del benestar encara que sigui per evitar els mals de no tenir-lo.

Què explica?

Aquest historiador britànic fa un clar al·legat a la socieldemocràcia clàssica i explica com va néixer, com ha evolucionat fins trencar-se i com la podem recuperar. Un assaig fonamental si no per compartir el seu punt de vista socialdemòcrata, almenys sí per entendre com es va trencar el consens i quins perills ens pot portar el neoliberalisme.

La nova esquerra amb els seus nous valors individualistes va deixar de tenir l’objectiu de buscar un fi comú i protegit públicament i no va poder fer front a la dreta quan es va atrevir (Tatcher, Reagan, d’Estaing) a trencar el gran consens keynesià, quan va mutar d’un conservadorisme moderat al nou (vell) paradigma econòmic ideat pels Chicago boys, influïts per les idees d’intel·lectuals austríacs (Hayek, sobretot) exiliats després de la guerra preses en termes econòmics. Però són tòpics que reprodueixen les idees del segle XIX en unes altres condicions, amb la llibertat com a bandera i la legitimitat descansant en l’aparença d’ordre i predictibilitat.
Judt aposta per veure el passat, quines condicions hi havia i què va funcionar. La política és una funció d’espai: hi és, ens afecta. Per això, recuperem la responabilitat política, mostrem-nos disconformes si cal i tinguem moral per actuar de nou fraternalment. L’esquerra és qui ha d’orientar el projecte col·lectiu conservant allò que tenia de bo l’estat del benestar. Potser aconseguirem una democràcia fallida, però és millor que un autoritarisme estable.

Índex:

-Agradecimientos
-Introducció. Guía para perplejos
-Capítulo 1. Cómo vivimos ahora
-Capítulo 2. El mundo que hemos perdido
-Capítulo 3. La insoportable levedad de la política
-Capítulo 4. ¿Adiós a todo esto?
-Capítulo 5. ¿Qué hacer?
-Capítulo 6. ¿Qué nos reserva el porvenir?
-Conclusión. Qué pervive y qué ha muerto en la socialdemocracia

Més per internet:

Casa del Libro (castellà), La Magrana (català), Tony Judt (viquipèdia), debat a “Millennium”.

Deontologia política

La Càtedra Ethos d’Ètica Aplicada de la Universitat Ramon Llull va elaborar fa cosa de mig any, si no m’equivoco, un codi ètic per a professionals de la política, que va donar a conèixer a finals de juny per mitjà de la seva publicació a la seva revista en anglès i, em sembla, amb una presentació pública. També podeu veure aquí una breu entrevista que en Cuní va fer a un dels autors del codi. La intenció d’aquest codi ètic i els objectius d’aquesta càtedra de la URL són els de promoure i “implementar valors ètics clau en les diferents pràctiques organitzatives i en la presa de decisions“, tal com diu el web propi on s’anuncia la publicació d’aquest codi. Doncs bé, per si us interessa saber què diu aquest codi de 26 articles, doncs a continuació us els tradueixo, ja que no he trobat el mateix text en català ni castellà: ja sabeu allò que diuen, que l’anglès és internacional i “important”.
Pot ser que la traducció no sigui del tot acurada, llavors si veieu algun error, feu-m’ho saber i ho canviaré.

I. RELACIÓ AMB ELS CIUTADANS I LA SOCIETAT CIVIL

L’activitat política es dirigeix a la ciutadania. D’acord amb la naturalesa representativa de la democràcia, els polítics són escollits pels seus conciutadans, als quals es comprometen a servir. Els polítics han de trobar la forma més efectiva de millorar la dignitat dels seus ciutadans, el seu benestar i l’exercici dels seus drets i les seves llibertats. Els polítics han d’exposar els seus plans i les seves idees respectuosament a tots els ciutadans i agents polítics. Per això:

1. Els polítics electes han d’actuar d’acord amb la confiança que els ciutadans els han dipositat per mitjà del sufragi universal, i defensar el projecte polític pel qual han estat escollits.
2. Els polítics han de tenir en compte qualsevol pregunta o indagació sobre la seva activitat política o integritat. Han de retre comptes per les seves accions públiques i sobre seu caurà qualsevol responsabilitat que se’n derivi.
3. Els polítics estan obligats a escoltar les diferents parts implicades en una situació i, després de ser convenientment aconsellats pels experts, a comunicar a la resta de la societat les decicions que hagin pres sobre raons argumentades.
4. Han de tenir en compte els moviments socials i les demandes que sorgeixen de la societat civil i les seves associacions, sense pretendre usar aquestes peticions en benefici d’objectius partidistes.
5. Els polítics tenen el deure de respectar l’autonomia organitzativa que constitueix la societat civil i de ser imparcials a l’hora de relacionar-s’hi.

II. RELACIÓ ENTRE POLÍTICS

Les relacions entre els polítics s’han de basar en el respecte mutu i en l’ús d’un llenguatge acurat. El desacord ideològic, fonament de la societat democràtica, no s’ha de traduir mai en una falta de respecte. La consideració per la dignitat humana és el nucli de la democràcia, per això aquest principi no pot ser saltat.
El debat i la discussió públics de diferents opcions que menen cap al progrés és una característica inherent de la vida democràtica. Per aquesta raó, la relació entre els polítics, necessària per si mateixa en una societat sana i democràtica, ha d’estar definida per una disposició al diàleg, pel joc net i per la veracitat.

6. Els polítics han d’intentar arribar a acords en qüestions d’interès general, prestant atenció a l’altre i buscant el compromís entre les diferents posicions que representen.
7. Els polítics tenen la responsabilitat de presentar propostes ben fonamentades, però han de ser conscients que algunes accions polítiques podrien posar-se en dubte.
8. La vida privada, les creences i l’estil de vida personal han de ser respectats i mai no s’han de discutir públicament en un debat.

III. POLÍTICS AMB RESPONSABILITATS EXECUTIVES EN L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA

Les administracions públiques són el marc polític per al desenvolupament de la llei, i com a tal s’espera que serveixin els ciutadans. Les accions de les administracions públiques no poden ser governades per interessos partidistes o arbitraris. Atès que la seva legitimitat es basa en fonaments democràtics, sempre han d’establir la seva política conforme a l’interès general.

9. Els polítics amb responsabilitats executives estan obligats a explicar les seves prioritats polítiques, seran responsables de llur activitat i hauran d’informar transparentment de les seves accions.
10. Han de garantir que la propietat pública s’utilitza a bon efecte i no se’n podran servir des de la seva posició en benefici personal propi per a ells, llurs famílies o per a llurs partits.
11. Han de ser curosos amb l’administració dels recursos públics, guiada pels valors següents: eficiència, equitat i eficàcia.
12. Els polítics amb obligacions executives han de conciliar el respecte envers l’autonomia professional atorgada als qui desenvolupen funcions públiques, amb el lideratge, que s’ha de dur a terme sobre la base de la confiança mútua.
13. Quan hagin de prendre decisions importants, els polítics amb obligacions executives han de consultar amb totes les parts involucrades i han de demanar consell independent.
14. Quan hagin d’adjudicar projectes, licitacions públiques o subvencions, llur decisió haurà de ser equilibrada i imparcial.
15. En el procés de devolució dels poders, han de prevaldre la transparència, la cooperació i l’eficiència.

IV. RELACIÓ AMB ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La vida política i pública cada cop més té lloc en un nou ambient creat pels mitjans de comunicació masses i la tecnologia de la informació. La interdependència del món polític amb els mitjans de comunicació exigeix una una interacció responsable per tal que els ciutadans estiguin convenientment informats i els polítics puguin comunicar les seves propostes.
La relació entre els polítics i els mitjans d’informació professionals s’ha de distingir sempre pel respecte envers l’autonomia de cada dimensió, alhora que els polítics han de ser capaços de desvelar els seus plans i les seves propostes a través dels mitjans de comunicació.

16. Els polítics tenen el deure d’informar de llurs propostes i decisions als ciutadans a través dels mitjans de comunicació.
17. Han de respectar l’autonomia dels professions dels mitjans de comunicació sense interferir-hi, coartar-los o pressionar-los.
18. A l’hora de comunicar les propostes i decisions a través dels mitjans de comunicació, els polítics han d’usar un llenguatge correcte i educat, evitant en tot moment la demagògia, la manipulació i la deshonestadat.
19. Els polítics estan obligats a informar sobre qüestions d’interès general.
20. Els polítics estan obligats a rectificar la informació que hagin donat en cas que no s’adeqüi a la realitat.

V. RELACIÓ ENTRE POLÍTICS I PARTITS

Les democràcies representatives estan organitzades, donamentalment, en partits polítics. Si la qualitat de la democràcia requereix una actitud respectuosa dels polítics envers els valors democràtics, òbviament el mateix s’exigeix dels partits pel que fa a llur organització interna i també a llurs relacions externes.
Els polítics poden expressar lliurement les seves opinions dins dels òrgans del partit i transmetre la seva disconformitat amb les seves directius a través dels canals que el partit hagi establert prèviament i, si és necessari, a través dels mitjans de comunicació i dels tribunals.

21. Els polítics s’han de mantenir lleials al partit polític. Llur vinculació, tanmateix, no estarà exempta de la llibertat de donar opinions crítiques.
22. Els polítics tenen l’obligació de respectar el codi ètic i de conducta professional que reguli les activitats preses pels membres del partit, així com el seu reglament.
23. Els polítics han de cooperar amb els òrgans del partit per promoure els valors i els principis ètics que permetin un desenvolupament integral de la democràcia entre els seus membres, especialment els més joves.
24. Si els polítics s’adonen de l’existència de males pràctiques dins de llur propi partit, com ara corrupció o favoritisme, han d’avisar els cossos competents del seu propi partit i, si és necessari, els tribunals.

VI. RELACIÓ AMB L’ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA

La separació de poders (pesos i contrapesos) és un dels principis de la democràcia representativa. Per això, les branques executiva i judicial han de ser autònomes i respectuoses entre elles.

25. Els polítics han de protegir l’autonomia dels tribunals de justícia més enllà de llurs interessos propis i del partit, sense perjudici del lliure exercici de la crítica.
26. Els polítics han d’informar els tribunals de qualsevol irregularitat que es trobin durant el compliment de llurs funcions polítiques.

Un cop llegit això, voldria opinar una mica sobre la qüestió. Per començar, veig que no hi ha en realitat una definició clara de “polític”. Es dóna a entendre pel qualificatiu de “professional”, i per defecte pensem això, que són aquells que ocupen càrrecs públics des d’on es donen les ordres executives i legislatives del sistema polític. Però el cert és que es podria fer una definició més àmplia i hom podria entendre que els polítics són tots aquells que formen part d’un partit i/o que ocupen un lloc en les institucions de qualsevol tipus col·locats pels partits o pel govern (per exemple, el director del Memorial Democràtic). Així, doncs, aquest codi ètic sembla que limita igualment el camp de la política (en majúscula) als polítics professionals i a l’ordre institucional, de manera que no es concep res fora seu i, en la mesura que sembla ser percebut com un món tancat, l’ètica ha de funcionar com un contracte de les normes establertes dins d’aquest ordre, al seguiment i compliment de les quals els polítics s’haurien de lligar.

És cert i evident que és bo que es promogui l’ètica en la política i en la societat. És cert que el poble està fart que els polítics siguin uns corruptes i mentiders i tot això. Lògicament que sembla que aquí hom exposa l’ètica com a element per evitar la posada en marxa del sistema judicial davant del mal ús o les incongruències del sistema polític institucional -la qual cosa sembla positiva-, però totes aquestes observacions apriorístiques poden ser més àmpliament analitzades i explicades per veure que, des del meu punt de vista, aquest enfocament de l’ètica és erroni i pot ser simbòlicament negatiu. Potser és que jo sóc un exagerat, però aquí us poso segons el meu criteri el que hi veig de negatiu:

L’ètica, el seguiment de l’ètica, és percebuda com el compliment d’un contracte. Un contracte implica, d’altra banda, l’existència d’un servei, que ve a ser la política. És clar que sempre es diu que els polítics presten un servei a la societat i que han de ser fidels als seus programes i tot això, però s’entén que l’ètica ve a ser com una moneda de canvi per tal que el servei sigui decent, no és, doncs, percebuda com un bé superior. Perquè entengeu això que vull dir, fixeu-vos en aquestes paraules de Rosamund Thomas, doctora en ètica a Cambridge i col·laboradora en la redacció d’aquest codi ètic: “No esperi que ningú sigui ètic: exigeixi-li-ho per contracte.” Ho va dir en una Contra de La Vanguardia fa dos anys. Aquesta és una noció de l’ètica impregnada de moralitat conservadora.

● Així, l’ètica és una eina instrumental de l’àmbit polític, no l’objectiu últim que ha de buscar l’ésser humà. D’aquesta manera també l’ètica es converteix en una mena de camí a seguir forçadament inserit dins de la diversitat del món capitalista i, més que que ser una llum que il·lumini l’ordre polític, es converteix en un sender per esquivar o amagar les autèntiques malifetes (que continuaran existint), un sender paral·lel potser per tenir l’ànima tranquil·la i per limitar l’ètica a la bona conducta i no estrendre-la a la complexitat del món. A més, en ser un contracte, sempre es pot “pactar” seguir unes clàusules però altres no, segons els interessos i oportunitats, segons què es vulgui instrumentalment aconseguir.

● Penso que l’ètica acaba perdent el seu autèntic valor perquè pot ser llegurament desvirtuada, sobretot en aquesta reconversió en un valor instrumental. Hi ha elements que diríem de sentit comú, ja que corresponen a la societat general i per això no és bo haver fet aquest codi com a normes d’uns professionals que es mouen pel seu món aliens a la resta. Per exemple, la introducció del títol II em sembla que és la base de l’educació que a tots ens ensenyen a l’escola. És una mica absurd, i fins i tot infantiloide, posar-ho en un document deontològic. O és que els polítics no han anat a escola?

● Vulguem o no, encara que estigui bé lluitar per l’ètica (l’autèntica ètica, a ser possible), la realització pràctica de les normes establertes en aquest codi em sembla impossible. Això és així perquè la política és comunicació, es duu a terme en el seu món i a través dels mitjans de comunicació. En el món polític, comunicatiu per naturalesa, l’important són els missatges. El llenguatge és com a duu a terme la comunicació i el llenguatge permet enganyar, estafar, mentir, presentar il·lusions en els missatges… i substituir la realitat. Seria ingenu creure que no és inherent a l’activitat política la funció manipulativa del llenguatge (autors com Durandin o J. del Rey Morato ho tenen ben present), i això no es podrà canviar ni amb un codi d’ètica com aquest ni es podrà evitar mentre el sistema continuï primant l’assoliment i repartiment de quotes de poder, la partitocràcia o la desinformació.

Danaides (1904). John Waterhouse. Oli sobre tela.

● Per últim, penso que seria interessant que arrodonís tot això amb una crítica a partir de la filosofia platònica, que, si no la mal interpreto, ve al cas. Crec que si Plató fos viu rebutjaria de ple un codi d’aquest tipus. Això és així perquè l’ètica depèn de la idea del Bé i de l’aproximació dialèctica que s’hi fa des de la raó i aplicant-la al món terrenal amb justícia, una virtut de l’ànima. Imposar l’ètica per contracte és com una manera de convertir la força en dret, quelcom d’inacceptable contrari a les aspiracions de la justícia. La justícia serà inassolible mentre la voluntat de poder sigui inesgotable, per tant hom no té les idees clares per remuntar-se en el procés dialèctic fins arribar a conèixer el Bé. La idea del Bé, l’intel·ligible que podem conceptualitzar, és superior a la realitat sensible, i amb la pràctica i la raó podrem construir la societat justa inspirada pel Bé sense perdre de vista la finalitat i la saviesa que ens guiï, cosa que jo entenc que es perd amb una conceptualització conservadora i instrumental de l’ètica per mitjà de codis com aquest. Això ho podem visualitzar amb aquest exemple: si aquest codi no és respectat -i no ho serà-, serà la mateixa ètica la que perdi sentit i prestigi (ens preguntarem per què haurà servit), la qual cosa no la situarà -de fet ja no ho estava- en un pla superior. Com deia Plató, cal canviar la forma de govern per una altra de nova i millor per arribar a canviar les vides humanes per l’ètica.

Espero, en definitiva, que s’hagi entès tota la meva crítica. No em mal entengueu: està bé voler incidir en les bones conductes de polítics i altra gent. I si ha de servir, doncs fem-ho, però ben raonadament i procurant canviar tot l’ordre social, i és que aquesta concepció de l’ètica queda absorbida per la lògica capitalista. En darrera instància, recuperant l’argument platònic (que espero que, d’una banda, jo hagi interpretat bé i, d’altra banda, que hagi quedat clar en exposar-ho), no només falta ètica, sinó la virtut necessària perquè l’ètica floreixi.