El neoliberalisme i la llibertat

Parlo molt sovint de política, de la política pràctica que ens afecta, les mesures polítiques i les tendències ideològiques neoliberals. He explicat, per exemple, com Espanya està en realitat fent passos marxa enrera i d’esquenes -sense mirar cap enrera- cap al passat més brut de la màxima expressió capitalista pura del segle XIX, i que això de fet afecta tot el món occidental que segueixi amb tant de zel les directius purament dogmàtiques d’institucions investides de poder de facto, però no legal ni legítim, com la troika. Doncs avui, segueixo la mateixa línia (no per gust, sinó perquè la línia política tampoc no canvia) per exposar-vos un quants exemples més dels efectes pertorbadors per a la democràcia que té aquesta ideologia al servei dels potentats i com és una manera subreptícia amb l’ús de la crisi com a excusa per limitar drets i llibertats, la qual cosa pot aplanar el terreny per a futures i, la veritat, no pas difícils d’imaginar pràctiques més totalitàries. Vet aquí un vídeo d’unes paraules del president del govern de fa un mes que representen tota una declaració d’intencions: els espanyols no tenim llibertat (perquè ell ho diu…).

Que no veieu que ens ho diuen a la cara! Que es pensen que som burros?! És ell qui està abdicant de la seva funció de president i polític responsable per, amb una frase, convertir-nos per la cara a tots els ciutadans espanyols en súbdits, perquè, clar, si no tenim llibertat és l’únic que podem ser. Súbdits de què? Doncs s’ha d’entendre que dels mercats, tot i que ell ho pinta com si les circumstàncies s’imposessin sobre nostre i llavors estem aixefats. Fixem-nos breument en tot el que vol dir aquesta declaració de només un minut:

Rajoy ve a dir que els efectes materials dels problemes ocasionats per les retallades no té causa material. És a dir, és com si el fet que apugin impostos, que hi hagi molt d’atur, que expropiïn cases per impagament d’hipoteques i un llarg etcètera no tingués causa en els fenòmens socials, no fos conseqüència, en tant que fets del desenvolupament social, d’accions i decisions que afecten aquests fets socials i, per tant, canvien el seu desenvolupament. El discurs és un clar exemple de pensament únic: “no podemos elegir entre quedarnos como estamos o hacer sacrificios. No tenemos esa libertad“. I la llibertat de no fer sacrificis i canviar la situació com estem? I la capacitat d’adaptació a les circumstàncies i anàlisi dels fets a partir de les conseqüències que en altres indrets ja han tingut els “sacrificis”? Tenim la llibertat per pensar altres sortides i defensar-les.   Amb aquests dos punts, inevitabilitat del que ha de passar, així indueix al conformisme: “lo único que la realidad nos permite es aceptar los sacrificios y renunciar a algo, o rechazar los sacrificios y renunciar a todo“. Recupera la idea que les retallades no són decisió política, sinó quelcom de providencial que ha de passar perquè sí. Dóna igualment a allò negatiu un matís positiu: cal que fem sacrificis individuals perquè és bo per sortir de la crisi. Una afirmació i una idea que es converteixen en un absolut sense el qual no es pot concebre la realitat (continua sent pensament únic), per això aquesta renúncia a tot representa quelcom de molt negre que, sí o sí, ha de ser evitat, perquè, clar, no volem perdre-ho tot, oi? D’aquesta manera, no necessita una base legítima de les accions; potser sí que cal justificar-ho, i és el que pretén dient que no hi ha llibertat per escollir, però precisament perquè no hi ha llibertat és legítim: el curs està determinat. Submissió del poder polític, renúncia de la capacitat d’intervenció en els afers públics. La política no sembla ja independent. Si fa segles el poder terrenal i espiritual anaven junts, ara el poder terrenal i tangible sembla ser coherent amb el poder econòmic, l’avarícia que porta implícit i les prediccions sobre el futur que els gurús economistes fan (igual com si fos astrologia, però en versió capitalista). Per tant, les decisions del poder públic no són per criteri propi, sinó per imposició d’organismes superiors o/i per encegament de la doctrina allunyada de la realitat, amb la qual cosa la política (en majúscula) comença a perdre el seu sentit. Per acabar, hi ha un darrer element que sempre ha estat motiu de crítica pels moviments socials i la ciutadania: Rajoy ignora els culpables. Com que és inevitable el que ha de passar i a més ha passat i passarà per qüestions “providencials”, és absurd preguntar-se si hi ha culpables i qui són. El discurs neoliberal ignora els culpables materials i personals de tot plegat i pinta els governs com a no responsables de les seves decisions (perquè no tenen llibertat per fer altra cosa), dels fenòmens socials que han iniciat l’encadenat de problemes disfuncionals (a cavall dels quals es mouen ara les polítiques neoliberals), perquè, com he dit al punt primer, no es percep que hi hagi causes socials i amb prou feines que allò que faci el govern afectarà a la ciutadania, només cal respondre a un objectiu absolut. D’aquí la darrera pregunta del president: “La única pregunta que debe importarnos es ‘¿servirá de algo?’“. Per descomptat, és clar que servirà, segons les seves idees inconsistents: si no tenim llibertat, és que és inevitable, per tant el govern fa l’únic que pot fer, que és el que requereixen les circumstàncies. A la força, ha de ser bo, perquè és l’únic que es pot fer. Justament per aquest mateix motiu, la pregunta de Rajoy era absurda: si només pot fer una cosa, lògicament ha de ser l’única cosa útil.

Ja veig com ho veu Rajoy, però el que sóc jo em considero un home lliure i si hi ha “sacrificis” que he de fer, en realitat es tracta d’accions d’obligat compliment legal que no em són imposades providencialment, sinó que sorgeixen per la pràctica política. Però pitjor encara és l’aspecte moral: el que el president del govern no pot fer és erigir-se en representant moral i dir que els espanyols no tenen llibertat. Perdoni, senyor Rajoy, però és vostè qui impulsa unes polítiques que afecten la ciutadania, i no la paraula crisi o qualsevol eufemisme que li passi pel cap. Fins i tot si fos ben legítim el que fan i fos xupiguai, encara així el president estaria reconeixent amb les seves paraules que, certament, el fet que no tinguem llibertat per fer altra cosa (en realitat, és la seva decisió) implica que tindrem absència de llibertat i reducció de drets en l’esfera civil i política. Per això, és com el govern i el PP (i creieu-me que Convergència també) vinguessin a dir que, com que no hi ha més remei, ens hem de fotre. Ai, espera… però si això sí que ho va dir realment una diputada del PP. Caram! Llavors això vol dir que amb aquestes línies no estic fent una simple reflexió, sinó que efectivament tot el que exposo del seu pensament retrògrada ho trobem a la realitat. I ens ho diuen a la cara. Vet aquí com se’ns presenta el quid de la qüestió: calmar els mercats, complir amb els requisits del rescat, etc. (en definitiva, neoliberalisme) és igual a no llibertat, en doble sentit: absència de llibertat per escollir i reducció de llibertat “tangible” en la vida social. Precisament som lliures quan les circumstàncies no se’ns imposen, i el govern el que fa és claudicar, però no davant de les circumstàncies, sinó davant dels interessos capitalistes. Està clar que si el que fan els governs neoliberals viola drets i llibertats (en especial els drets humans), doncs qualsevol persona que apreciï la democràcia ho rebutjarà perquè vol continuar sent lliure. I lluitarà no contra una vana il·lusió d’unes circumstàncies que no ens deixen escollir, sinó contra els promotors d’unes mesures negatives reals. Rajoy aquestes darreres setmanes ha dit no entendre per què els mercats “castiguen” Espanya si ja està complint molt. Doncs, en primer lloc, senyor Rajoy, els mercats no pensen. I en segon lloc, fixi’s que vostè pateix d’un error cognitiu: en comptes de dir per què els mercats castiguen, el que ha de fer és el contrari, partir de la realitat per veure com hi afecten les condicions canviables. És a dir: veritat que, malgrat que Espanya “compleix”, les circumstàncies continuen sent negatives? Doncs això lògicament no vol dir altra cosa que les mesures i condicions d’aquest compliment són errònies, perquè la situació a més empitjora. És a dir, la seva frase vol dir que són els mercats qui han d’entendre què fa Rajoy, en comptes de ser el mateix Rajay qui entengui els indicis donats pels mercats a fi de canviar la seva actitud i cercar una resposata favorable. Això últim no passarà, perquè segurament darrera d’aquestes frases de Rajoy trobarem aquella fal·làcia neoliberal que els mercats s’autoregulen. Sembla que aquesta fal·làcia i altres guien els pensaments dels polítics, que se senten molts segur i el govern fot el que vol sense donar explicacions: serà aquest divendres quan Rajoy per fi faci una altra roda de premsa des que el 10 de juny se sotmetès per últim cop a les preguntes dels periodistes, després d’esquivar-los, mostrar-se llunyà i, fins i tot, suspendre el debat de l’estat de la nació. Si el poble espanyol no té llibertat, com diu ell, sembla, però, que ell mateix sí que té la llibertat i la cara dura per saltar-se les seves responsabilitats públiques amb absolut menyspreu envers la transparència, i per torejar la ciutadania.   Finalment, només us esmento tres exemples més de conseqüències polítiques del neoliberalisme, del que aquest pensament amb les seves materialitzacions. En el fons és el mateix: menys llibertat, menys igualtat, menys democràcia. Sens dubte són a més una seriosa amenaça que en el futur aplanaran el terreny per altres idees més autoritàries: 1. El director de l’INJUVE recorda (per dir alguna cosa, perquè això no és res que s’hagi de recordar) als seus funcionaris que ells, els funcionaris, no han de criticar el govern, no és la seva tasca. Aquí la notícia. 2. La reducció de la indemnització del advocats d’ofici de Madrid podria afectar indirectament la defensa dels acusats, sempre desafavorits. Aquí n’informa Público. 3. I el tercer exemple i el més espectacular, el govern inclou el dèficit públic com una amenaça a la seguretat nacional. Això vol dír que caldrà mobilitzar l’exèrcit quan el dèficit (potser per incompliment de les directrius de retallades??) posi en perill Espanya. Autèntica raó d’estat al més pur estil capitalista. Aquesta decisió del govern ja és el súmmum, de caràcter més aviat feixista, la barreja perfecta que permetrà en certa forma dotar els mercats d’un poder militar material.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 2 Agost 2012, in Consideracions polítiques, Opinió and tagged , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: