Atendre o no atendre irregulars, aquesta no és la qüestió

Per aquestes dates del calendari polític ens trobem amb un exemple més de com el dret universal a la salut està en perill, cosa sobre la qual ja vaig escriure perquè les retallades afecten aquesta prestació social i dret humà. No ens ha d’estranyar gens el que passa: un nou reial decret canvia les condicions amb les quals s’oferirà assistència sanitària. ¿Algú tenia dubtes que no només les retallades afectarien aquest servei, sinó que també, com un pas més, legalment es canviarien els termes del servei? I no us cregueu pas el nom del reial decret: Real Decreto-ley 16/2012, de 20 de abril, de medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del Sistema Nacional de Salud y mejorar la calidad y seguridad de sus prestaciones. Com és normal ja en l’enginyeria conceptual d’aquestes democràcies capitalistes corrompudes, es canvien els significats de les paraules per voler dir el que no és. És la mar d’evident que aquests canvis no milloren en cap cas la qualitat i seguretat de les prestacions. Que vingui un polític del govern del PP i digui que els immigrants irregulars no podran accedir al servei de salut, això qualsevol persona amb dos dits de front és capaç de veure que és negatiu.
Doncs bé, precisament sobre l’efecte que causa damunt dels immigrants és allò sobre què vull avui fer una petita valoració, no material, sinó com de costum més aviat a partir de la seva significació en els valors socials i les aproximacions polítiques. Però sapigueu que aquesta mesura del govern afecta molts altres sectors i no només els immigrants, per exemple els discapacitats de grau inferior al 65%. Aquí la plataforma d’usuaris i professionals de la salut “Yo SÍ, sanidad universal”, formada per impulsar una campanya de desobediència civil envers aquests polítiques, ens explica les veritats amagades rere les mentides des del PP.

Sovint en l’esfera política i a través dels mitjans de comunicació es porta a discussió discussió, tot sovint revestit de problema tècnic, si cal atendre els immigrants, si se’ls ha de posar condicions per accedir als serveis de salut pública, etcètera. Però totes aquestes discussions que giren entorn de l’agent que potencialment pot tenir accés a aquests serveis i sobre el qual recauen els seus efectes estan mal enfocades. Una correcta comprensió de la salut com a dret universal ens farà rebutjar de ple la idea de no atendre aquelles persones estrangeres que no tenen permís de residència (i altres afectats). Hi ha, en efecte, un element més simple però superior, un criteri bàsic sota el qual s’han d’acomodar les dissertacions materialistes: la salut és pública i universal, és dret garantit accedir als serveis sanitaris que l’estat té obligació de prestar als ciutadans (però no prestar com si fos un intercanvi, sinó en el sentit de posar a disposició lliurement).

Sabent això és com ens adonem que el títol que he posat a l’entrada no estava equivocat. La pregunta a respondre no és si un immigrant “sense papers” pot o no accedir a l’atenció sanitària, sinó que cal que modifiquem aquesta qüestió adequadament perquè, en certa forma, és esbiaixada perquè redueix aquest marc general a una opcionalitat no pròpia d’un estat del benestar i posa l’interrogant en unes qualitats humanes que no són inherents. Si lliguem el dret a la salut a uns condicionants, aquest dret deixa de ser universal, esdevé tendenciós perquè requereix d’uns criteris que justifiquin les condicions (i aquestes criteris circumstancials i potser arbitraris no són pas imparcials) i és discriminatori, fins al punt que, en aquest cas, separar els immigrants “il·legals” dels que no ho són i de la resta de ciutadans és totalment racista. Això no es pot permetre en una democràcia.
No explicaré la significació de la consideració d'”il·legal” d’una persona perquè això traspassa molt l’objectiu d’aquest article. Només emfatitzaré que, fins i tot si de debò hom fos un individu la presència del qual fos il·legal, l’atenció sanitària no depèn de la seva residència. Això és el que volia dir quan deia més amunt que l’interrogant a la pregunta està posat sobre aquesta condició que no és pròpia de la naturalesa de la persona; com és evident, la fisiobiologia del cos humà no ho té en compte per generar una malaltia, per això és disciminatori. Així mateix ho ha expressat el Consell General de l’Advocacia Espanyola, que en termes jurídics també ha definit el decret llei d’inconstitucional.

Si la pregunta a respondre per saber com cal orientar l’atenció sanitària no és si aquesta depèn de la condició jurídica d’irregularitat, llavors quina pregunta ens hem de plantejar? Semblaria més correcte eliminar aquesta partícula disciminatòria de la pregunta i remuntar-nos a un enfocament general de la sanitat. Així, podria semblar que la qüestió global i imparcial acabaria sent: oferir serveis sanitaris o no oferir-los.
Tanmateix, això no deixa de ser un acte dubitatiu que, per ser respost, ha de recórrer inevitablment a alguna mena de criteri de classificació que faci inclinar vers un costat o altre, la qual cosa pot conduir als tipus de preguntes discriminatòries com la que acabem de rebutjar. Aquesta problemàtica, però, acaba desapareixent sota l’axioma dels drets humans: el dret a la salut és universal. Això és l’autènticament significatiu i això evita que ens preguntem si els immigrants “il·legals” tenen dret a rebre atenció sanitària, i menys si el govern signa i es compromet a acceptar les cartes de l’ONU al respecte.

Perquè és un dret garantit a través d’un servei públic, no es pot entendre tampoc que, al damunt d’aquesta violació de drets fonamentals, el govern es plantegi de manera totalment descarada i barroera fer cobrar als “il·legals” l’atenció sanitària que reben. I, si no m’equivoco, tenen sobre la taula l’opció de fer-ho de dues maneres: a través d’una mena de pagament mensual o anual, o enviant la facutura a l’estat d’origen. En qualsevol cas, és una barbaritat i és una mesura que, de nou, desvirtua allò que és la sanitat i converteix els serveis sanitaris en una prestació intercanviable totalment mercantilitzada. Si la sanitat i la salut no depenen de si la persona malalta té la condició de ser regular o no, tampoc no depèn de si existeix tracte mercantil o no. Els serveis sanitaris són una prestació democràtica fonamental d’un estat de benestar oferta per l’Estat per garantir la satisfacció del dret a la salut de manera pública i universal, sense intermediació de cap contracte ni res que se li assembli, com pretén fer el PP.

Per apreciar d’una manera positiva (en sentit de mirar els efectes tangibles de les polítiques) el que signifca aquesta llei, cal que també parem atenció a l’altre col·lectiu que entra dins el món de la salut: els metges. Si els immigrants irregulars (en aquest cas que ens ocupa, però els ciutadans tots de manera general) són l’agent potencial que fa ús dels serveis sanitaris per gaudir del dret a la salut, els metges i personal afí són els agents professionals encarregats d’oferir les cures, els serveis i coneixements per garantir la satisfacció d’aquest dret. És a dir, és amb els metges com es posa a la pràctica l’exercici del dret a la salut, són ells i els recursos físics posats per l’Estat el que permet efectivament i materialment operativitzar l’exercici del dret a la salut i desplegar els serveis sanitaris.
Em sembla que no dic res de nou. Ho he expressat de manera potser una mica pedant per fer despertar l’interès sobre la qüestió, perquè així veurem més clarament la gravetat de la qüestió tal i com ho explicaré a continuació.

Pacient o usuari i metges són cada un un col·lectiu agent dins del marc de la salut (passiu i actiu). Ens adonem que, per la seves funcions i per la manera que tenen de relacionar-se, existeix entre ells una correlació molt clara fixada dins del marc de la sanitat segons com hagi estat definida. Així, hem vist més amunt com es jutjava la sanitat a partir de les consideracions que la llei fa sobre els immigrants irregulars. Ja que els metges no són sinó l’altra cara de la mateixa moneda en aquest sistema, podem saber com repercuteix sobre seu els efectes d’aquesta política del PP en funció del judici fet sobre els immigrants. Aquest judici es pot resumir en dos enunciats paral·lels des de dos enfocaments convergents: per una banda, en termes polítics, hom els impedeix accedir als serveis sanitaris; i això és el mateix que dir, en termes més ideològics, que hom no reconeix el seu dret al gaudi de la salut.
Per la vinculació correlativa entre els dos agents particpants de la sanitat, d’aquest judici inevitablement en sorgeix un altre que afecta els metges: que els immigrants no puguin rebre atenció sanitària és el mateix que dir que els metges tenen prohibit atendre aquestes persones. Aquest és el punt crucial en el qual volia anar a parar amb tot aquest circumloqui. Certament, això és així perquè, de nou, la manera de dur a la pràctica aquesta política del govern es fa a través del col·lectiu de metges. Per tant és sobre seu on recau en realitat l’efecte positiu de la mesura impulsada. És a dir, el mode d’operativització de les intencions del govern no és dir-li a l’immigrant “no vagis al metge”, sinó dir-li al metge “no atenguis l’immigrant”. Vet aquí el doble problema polític i moral. Polític perquè la manera de fer practicable la llei és a través d’una prohibició, implícita o explícita; moral perquè tal prohibició (o inexistència de possibilitat d’exercici mèdic perquè els immigrants no tindran targeta sanitària o vés a saber què) abstreu els metges de les seves responsabilitats professionals i ètiques. Per això no ens ha d’estranyar gens que els metges, conscients del que això profundament significa, vulguin atenir-se a l’objecció de consciència per tal d’atendre com Déu mana tothom qui ho necessiti.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 20 Agost 2012, in Dins les nostres fronteres, Valoració and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 6 comentaris.

  1. totalment d’acord però… El que dius dret universal a la salut no implica atendre qualsevol persona que precisament l’ha perdut. El dret universal a la salut hauria d’implicar cuidar les condicions en mans de tots perque cada invididu finalment pugui tenir l´última paraula a l’hora de gestionar-la. El dret universal a la salut mai l’hem tingut perquè qui hauria de gestionar l’espai on ens desenvolupem no s’ha preocupat de mantenir-lo en condicions saludables. Ara bé, va haver-hi una època en la que les malalties s’atenien universalment amb alguna excepció com els problemes dentals. Si les retallades ens porten a perdre de vista el concepte de salut i malaltia d’això els haurà servit; perquè des d’ara reclamem amb totes les nostres forces que volem allò que no és digne de considerar-se dret a la salut.

    salutacions

    • Dani, perdona però aquest cop no entenc exactament què vols dir quan em parles que el dret a la salut es perd i que no està ben gestionat. De moment no et replico perquè no sé si les meves paraules s’adequarien al que em sembla entendre.

      • amb un exemple. ¿Tens dret a beure aigua neta? ¿a banyar-te en un mar impolut? ¿A respirar aire sa? ¿A menjar aliments sense traces tòxiques? Aquest entenc com a dret a mantenir-nos en salut del que s’hauria d’ocupar la política. Però només ho fa per atendre les desavinences amb la salut. De les condicions per mantenir-nos sans no se n’ocupa. I després sempre queda la decisió de cadascú de consumir alcohol cada dia o injectar-se heroïna per la vena. Tema interessant de discussió de com s’hauria d’afrontar per part de la “sanitat” pública. jeje

      • Ben cert! Sens dubte és un plantejament interessant i no pas erroni. Jo també entenc que caldria mirar totes les condicions ideals per no alterar la nostra salut i és cert que generalment la política institucional dins de l’estat del benestar s’ocupa dels condicionants socioeconòmics, que no són pas, d’altra banda, menors. De fet, teòricament ja està impedit per exemple que els menjars continguin elements tòxics, però realment, de tots els exemples que has posat, hom no se’n preocupa tant perquè, penso jo, tot el sistema social té altres condicions de funcionament que afecten aquestes dimensions (llavors seria difícil tractar-ho directament des del plantejament pràctic de la salut).
        Posem el cas de l’aire: a la Xina que van amb mascaretes pel carrer. Per descomptat tenim dret a respirar l’aire net. Però això és una cosa que va més enllà de la pràctica mèdica dels hospitals. En certa forma, els estats ja “impedeixen” que tots els exemples que has citat i altres puguin ser perjudicials, però simplement intenten minimitzar el dany sobre aquestes condicions, en cap cas eliminar-lo. A més, no ho enfoquen tant com un problema de salut, però la ciutadania podria reivindicar-ho i potser aconseguiria alguna cosa (però segurament dins de l’ordre capitalista, la qual cosa vol dir que substancialment mai no s’arreglaria res). Personalment jo sempre he tingut una mania al tabac: hauria d’estar prohibit perquè suposa un risc per a la salut pública, per als qui fumen i per als qui no.
        No sé si potser aquesta manera tant àmplia d’enfocar la salut en la societat i veure totes les seves condicions, la podem qualificar com a ecologia humana. Tal com dius, seria un gran repte per la sanitat pública per enfocar-ho, però sembla que sobrepassa els seus límits tal i com estan establerts i com de manera pràctica es pot fer…

  1. Retroenllaç: Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou « El principi de…

  2. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: