Monthly Archives: Setembre 2012

Cop d’estat?

1300 agents, comptant la policia muntada, però no els gossos policia, que també hi eren, van ser els encarregats dimarts passat de “custodiar” el Congrés davant de la manifestació i concentració convocada per la plataforma Ocupa el Congreso, amb vincles amb el moviment indignat. Cifuentes i em sembla que també en Wert ja van dir que una concentració d’aquest tipus era un “cop d’estat”, una afirmació totalment forassenyada, per això (és l’excusa, vaja) el govern volia evitar que es rodegés el Congrés, i per fer-ho va… rodejar el Congrés! Amb la policia! Una autèntica mostra de com evitar una protesta ciutadana de manera autoritària, de com “segrestar” aquesta institució, de com els poders polítics necessiten de la força policial per funcionar al marge del poble, i de com els carrers limítrofs al Congrés van ser tancats (més aviat, bloquejats) a la circulació de manera il·legal.

Permeteu-me aquí que informi de la situació a la vegada que n’opino i n’extrec algunes conclusions, i cap a la meitat faré una valoració més profunda de dos fets concrets.
Per començar, les xifres oficials parlen de la presència de 6.000 manifestants, cosa sens dubte minimitzada, ja que és impossible una tal presència de manifestants en tres marxes diferents i que una xifra a priori tan petita impliqués unes càrregues policials tan grans. És una de les mentides més exagerades sobre manifestants que he sentit mai. Els convocants, per altra banda, diuen que 20.000 persones van ser presents als carrers de Madrid, però fins i tot es podria dir el doble si es calcula la superfície de les places. Sigui com sigui, fou la primera gran concentració de resistència popular contra el conjunt del sistema polític sorgit de la Transició, no només contra una cosa concreta. Si voleu podeu llegir-ne informació en la notícia de la BBC i veure’n-hi el vídeo, del qual em sembla entendre del periodista que els manifestants semblaven disposats a emprendre accions, que aquesta ha estat una protesta més tensa i violenta que les darreres. Em sembla percebre també que ve a dir-nos que fins ara no hi ha hagut gaire violència, però tot fa pensar que les tensions socials aniran creixent. El diario ha dedicat tot un seguit d’articles i opinions a l’esdeveniment del 25-S, que podeu llegir aquí.
El dispositiu policial va durar fins a la una de la matinada, quan el retiren. Si volien evitar que materialment s’ocupés el Congrés, doncs haver-se plantat a l’entrada, però el que han fet s’acosta més a un estat de setge. La presència policial és, lògicament, la que va suposar la irrupció de violència, de fet va ser la policia qui va sortir del tancat per començar a carregar, per dispersar i per expressament crear més tensions. Això va quedar clar i així ho recullen tots els mitjans de comunicació. No hi ha base legal per justificar la càrrega, que, a més, no es va adequar al principi de propocionalitat, en una manifestació que, per definició, és totalment legítima per ser de lliure expressió (a banda que tenia autorització administrativa). La policia només podia actuar si passés cap problema greu, en canvi no van trigat a carregar: just en formar passades les valles, ja vhan començat a repartir llenya. Si us fa gràcia, podeu llegir el minut a minut de la protesta que va exposar La Vanguardia.

35 detinguts i 64 ferits va ser el balanç de les càrregues, que també ha quedat clar que van ser provocades per policies infiltrats, si bé no se’m fa estrany pensar que a la nit hi havia jovent més predisposat a buscar brega que en el conglomerat de gent típicament indignada de la tarda. Per veure com es van desenvolupar les càrregues policials, aquí us poso un vídeo de 9 minuts, però el millor és el de sota seu, on podem veure com un policia infiltrat s’identifica als agents que el volen detenir.

Així mateix, en aquest altre vídeo, en anglès, podeu veure una crònica de 8 minuts des de peu mateix de la manifestació, en la qual la periodista ressalta el sentit dictatorial de la repressió policial.

Els responsables de la iniciativa de protesta van repetir la concentració l’endemà per demostrar que no es dobleguen, però sobretot l’important és que ja van anunciar una altra manifestació per dissabte, de nou per mostrar el descontentament del poble i forçar un canvi en les polítiques públiques, una iniciativa que també s’ha traslladat a Portugal. En efecte, la desobidència civil és un dret i fins i tot deure en determinades circumstàncies, per això el govern no pot criminalitzar, menysprear ni insultar com fa una protesta ciutadana; demostra de nou autoritarisme.
Certament el que jo aquí vull remarcar és la repressió i les tendències que ens porten cap a la dictadura. Ens en podem adonar no només per la violència policial injustificada i brutal del mateix dia de la manifetació (que va suposar que la policia fins i tot entrés a l’estació d’Atocha, on -atenció- va disparar, a dins, bales de goma!), sinó que en els dies previs ja havien estat detingudes diverses persones, desallotjades cases okupes, i violats drets civils, tot de manera ben sumària i amagada de la vista pública.

Arribats a aquest punt, no em vull dedicar a analitzar totes les diverses implicacions de la protesta ni tampoc veure què significa per a la salut de la democràcia una tal repressió, perquè això seria molt llarg i, en part, ja ho he tractat en diversos altres articles, i és que les conseqüències policials i de les postures polítiques són les mateixes, que en general podem dir que són autoritarisme i violació de drets i llibertats civils. Però sí que em voldria aturar a comentar detalladament dues coses que van més enllà: la situació poiticosocial promoguda pel govern, que és un gradient més del que fins ara havíem trobat, i l’argument més gros esgrimit pel poder per detenir i acusar els manifestants, ja que és quelcom molt fort i sobrepassa les excuses que podríem dir normals. Es tracta, en el primer cas, de l’establiment de l’estat policial, i, en el segon cas, del fet que el poder va actuar “legitimat” per l’amenaça (la mentida, en realitat) de delicte a les altes institucions de l’Estat, delictes contra la Nació. Això darrer, és espectacular, de debò que és quelcom que no m’esperava i m’ha agafat totalment desprevingut; només em pensava que farien el de sempre: criminalitzar, dir que els altres van començar atacant, passar-se a l’hora de repartir llenya… però una cosa tal com pretendre que els manifestants eren agents organitzats i preparats per destruir l’Estat igual com ho podria fer un exèrcit que se subleva, és totalment fabulós i paranoic per irreal, anormal i propi d’un govern infatuat.


1. Estat policial:
és la màxima conseqüència material i fàctica de l’autoritarisme, si bé no s’ha desenvolupat en la seva màxima expressió -encara-. Estem acostumats a trobar-nos davant de criminalització i repressió, però en aquest cas cal també destacar:

Actitud del govern claríssimament criminalitzadora, agressiva respecte dels manifestants i menyspreadora de qualsevol dret a protesta, des de dies abans que tingués lloc la manifestació, i no només en el discurs, sinó que també es cosifica en els actes. L’associació progressista Jueces por la Democracia, davant d’aquesta actitud governamental, es va afanyar a criticar el govern per la criminalització que fan de l’acte.
•  Cal parlar de repressió, però també de persecussió policial. Els exemples citats d’anar a detenir expressament els individus implicats en la convocació de l’acte abans de tenir lloc i entrar a l’estació d’Atocha són dos exemples claríssims.
Ús de tècniques expresses per la creació de violència (policia infiltrada, i el proper pas és la policia secreta) i no-necessitat de justificar les càrregues policials, perquè amb la concepció tant fortament repressiva no cal ser hipòcrita, sinó que l’actuació policial es justifica per si mateixa o, en tot cas, es recorre a arguments grandiloqüents (delictes contra la Nació) que impliquin necessàriament una concepció violenta de l’oposició ciutadana i una resposta necessàriament violenta de les forces de l’ordre.
• Això porta a considerar que la llei no té validesa perquè només s’interpreta en funció de les necessitats policials, d’aqui l’irrespecte per les llibertats civils (per exemple, com que la manifetació estava autoritzada, no es pot acusar ningú del delicte de voler organitzar-la), que tots els carrers limítrofs, i l’estació, que no eren camp de batalla ho esdevinguessin en el moment que els policies hi posaven els peus; que la policia es fes servir àmpliament (ja em direu, què hi fan antidisturbis en una estació?); i que es bloquegés il·legalment la circulació pels carrers propers al Congrés.

 

Què és doncs un estat policial? L’estat policial ve a ser una forma civil de militaritzar la societat, d’acord amb els interessos del govern de torn. L’estat policial per definició és el manteniment de l’ordre i de la legitimitat del govern per repressió, és el control estricte de la població a fi de poder seguir amb les línies de govern pautades, és, atès que la població s’hi posa en contra, un atrinxerament i aïllament del govern, és el corporativisme de les institucions. És el mecanisme, en definitiva, que té un govern no democràtic per mantenir-se en el poder i legitimar-se, alhora que és el mecanisme pel qual un govern aparentment democràtic força la població i també l’oposició institucional a seguir les directrius fixades i pel qual es deslegitima. L’estat policial implica atacar qualsevol cosa que vagi en contra del poder i suposa que el govern s’apropia de la potestat governativa, la qual cosa vol dir que s’aïlla no només del poble, sinó de la resta de partits polítics i, doncs, fa el primer pas cap a la dictadura.
Els mateixos diputats que volien accedir al Congrés van haver de passar controls i alguns van rebre cops de porra. Això sí que és il·legal, clarament tipificat en l’article 500 del Codi Penal. Qui comet el delicte, doncs, és el policia en qüestió, la qual cosa indica que és abús d’autoritat, i com que aquesta no ve donada per la mà de Déu sinó que depèn en darrera instància de les institucions de l’Estat, doncs vol dir que és el govern qui comet també el delicte, vet-ho aquí perquè parlem de pura repressió en la mesura que govern viola els drets de representació dels ciutadans i ataca un membre que sí que forma part de la institucions (en contraposició al vague argument i no demostrat pels fets que els manifestants volien atemptar contra les institucions).

Hem de tenir igualment present que l’estat policial produeix més fastig en la població i que funciona només per violència, la qual cosa alhora vol dir que la població es cansarà més i es revoltarà més. Lògicament, per tant, no és una eina que serveixi a la democràcia i hem de deixar ja de deixar-nos entabanar i fer-hi alguna cosa. Des de quan se salva la democràcia posant gent a la presó?
Vull recordar en aquest punt el potentíssim text de Pisarello i Asens sobre la il·legalitat del poder. Però hem de tenir present que aquesta no és una manera de criminalitzar només la cosa material, sinó també el pensament crític.


2
. Delictes contra la Nació:
ja les persones detingudes (fins a 8, que jo sàpiga) en les batudes prèvies al 25-S van ser també imputades per l’espectacular delicte contra les altes Institucions de l’Estat. Almenys, l’Audiència Nacinonal ha desestimat aquest delicte pels detinguts el mateix dia 25.

Què representa usar aquesta acusació? Doncs just el que els feixistes del govern han dit: un cop d’estat. O és el mateix que dir “conspiració”, “traïció” o “atemptat” contra l’Estat, cosa que, com qualsevol persona amb dos dits de front pot saber, és totalment exagerat, irresponsable i autoritari d’imputar a ciutadans corrents que no tenen, no només intencions, sinó mitjans per dur a terme tal acció, com sí que poden fer, per exemple, els militars (o els mateixos policies). En efecte, l’argument d’atemptats contra la Nació serveix per justificar l’estat policial. Ambdues coses es complementen: aquest delicte significa quasi el mateix que processar per codi militar, almenys de considerar militarment la vida civil. Hem de tenir present també que aquest argument injustificat i que ha iniciat la persecussió policial molt abans de la materialització de la protesta, es pot dir sempre en qualsevol moment: amb aquesta excusa, qualsevol “esdeveniment” de Facebook podria ser utilitzat per dir que existeixen xarxes conspiratives que són un perill per a la Nació. És més, m’atreviria a dir que pretendre acusar-los d’alt delicte a les altes institucions de l’Estat obre la porta perquè aquells que sí que tenen els mitjans per atemptar-hi puguin fer-ho més fàcilment.

En la mesura que les suposades injúries es feien al carrer sota l’atenta mirada de la policia, no s’ha pogut en realitat atemptar contra les institucions. És a dir, es tractava d’una manifestació normal, cap mena de revolta que fes perillar la integritat ni de les institucions ni dels vianants, però ha esdevingut violenta en carregar. Hom el que ha pretès, doncs, és assimilar els disturbis “normals” que sempre passen quan la policia carrega, amb una mena de cop d’estat. Lògicament, no hi ha delictes contra les institucions de l’Estat si el mal que fan els manifestants es troba concentrat en les baralles amb la policia.
Fixem-nos, doncs, amb l’exageració que fa el govern i amb el significat de la repressió: la situació, la protesta és igual que qualsevol altra protesta ciutadana i del 15-M (a excepció del “setge” al Parlament de Catalunya), però pel que es veu els delictes imputats són diferents. Per què no van acusar també els acampats a Plaça del Sol de delictes contra la Nació? Per què ara sí que utilitzen aquesta excusa per imputar els detinguts? A més, com és costum, ho van ser no perquè es mostressin violents o fessin res d’il·legal, sinó perquè van caure a les urpes de la policia quan li va venir de gust carregar. La presència física de la protesta a les proximitats  del Congrés no és una causa justificada per agreujar les penes, no és causa jurídica objectiva, ni molt menys, que serveixi per inculpar un ciutadà, quan, en cas que vertaderament cometés un delicte, aquest depèn de la seva gravetat intrínseca i de l’acció del ciutadà, no de si es troba a les portes del Congrés de Madrid, a la Rambla de Barcelona o al Carrer Reial d’Alcubilla de Avellaneda (Sòria). 

Aquesta mena de delictes són recollits en el Codi Penal, articles 492 a 505. Ens podem adonar que no hi havia entre els manifestants ni les associacions cap pla polític per destruir el Congrés ni les institucions de l’Estat ni res per l’estil. Però en canvi, sí que hi ha delicte en colpejar els diputats. Torno a esmentar aquí la significació ideològica d’aquest exemple que he esmentat més amunt perquè vegeu com es tanca el cercle: la policia no pot retenir ni pegar un representant de les institucions de l’Estat, té immunitat parlamentària. En fer-ho, el policia estaria incorrent, doncs, en delicte atemptat contra l’Estat (ell sí, no els manifestants), però com que el policia no actua per si sol, vol dir que tot el cos policial és l’eina autoritària del govern que atempta contra els principis de divisió de poder i de dret a la representació parlamentària d’una democràcia, llavors és el mateix govern qui atempta contra les institucions de la Nació, que en no acceptar cap mena d’oposició i fer ús arbitràriament de la policia pretén apropiar-se-les, i, com que és antidemocràtic pretendre apropiar-se-les, atempta contra tot el poble sobirà, ergo és el govern qui ha fet un cop d’estat.

Anuncis

Infobloc: 100 articles i vacances

Estimats lectors, seguidors i subscriptors,

Un any i dos mesos fa que vaig iniciar el bloc, i des de llavors ja he escrit 100 articles (descomptats els “infoblocs”)! Aquesta entrada té per finalitat principal informar-vos d’aquesta fita i celebrar jo mateix d’aquesta manera i autofelicitant-me que hagi arribat fins aquí! Així mateix, de tot aquest centenar d’entrades, a sota, com ja és costum en mi, us poso el llistat de les més interessants.

D’altra banda, voldria dir-vos que, un cop assolida aquesta fita, ara em prendré unes “vacances” de quinze dies, sense publicar res (llevat que sigui molt urgent). No us penséssiu pas que sóc molt egoista i em prenc les “vacances” només per a mi, no. En realitat, ho faig pensant en vosaltes: sé que us encanta el meu bloc i així us dono temps a llegir-vos tot el que he publicat durant l’estiu! 😉
I ara que esmento l’estiu, us he d’informar que a partir d’ara canviaré el ritme de publicació: m’he adonat que les visites al bloc baixen enormement durant l’estiu i m’adono que durant aquesta època no hi ha tanta activitat a la blogosfera. Certament, esteu de vacances. Per contra, és l’època quan jo més publico… però resulta que pràcticament ningú no s’ho llegeix, com podreu deduir, per la qual cosa sembla que els escrits siguin inútils (espero que almenys amb la llista seleccionada de sota no es morin tant de fàstic). Per això he decidit que en els propers estius mantindré el ritme de publicació normal de la resta de l’any (un article per setmana), la qual cosa em farà haver de seleccionar ben detingudament els temes, llevat que noti que hi hagi demanda/interès.

A més a més, també voldria donar una informació a mode d’aclaració per als qui estan subscrits per correu electrònic. Us preciso com funciona la rebuda de l’article: en el moment que jo clico “Publica” en un article, automàticament és enviat per correu tal i com queda escrit en aquell moment, però, altanto, no tal i com defitivament queda publicat. Això és així perquè, després de publicar, puc (i en el 90% dels casos ho faig) arreglar, canviar, modidicar l’article. Les actualitzacions no són enviades per correu electrònic, clar està, i el correu inicialment enviat lògicament no pot ser modificat perquè és quelcom d’estàtic que ja ha estat entregat. Això vol dir que si us interessa veure la versió definitiva de l’article, haureu d’anar al bloc. Però, no us preocupeu: la gran majoria de les vegades que actualitzo un article és per, després d’haver-lo revisat, corregir-ne faltes o canviar alguna paraula o frase. Altres cops, sí que és cert, puc modificar el redactat d’alguna idea perquè crec que queda millor de la nova manera, o afegir o treure frases o canviar-les de lloc. En aquests casos, potser sí que us perdríeu el matís d’informació que puc canviar. Hi ha hagut una vegada, també, quan vaig publicar un article que vaig modificar substancialment: li vaig canviar el redactat i vaig afegir més coses fonamentals per explicar-me millor perquè la primera versió no era del meu agrat. En aquest cas, que va ser amb l’article de la petita reflexió sobre la socialdemocràcia, conscient que els subscriptors per correu no hauríeu pogut llegir el text veritablment important i que jo volia publicar, vaig eliminar l’entrada original i vaig tornar-la a publicar a fi que ho tornéssiu a rebre.

Bé, doncs un cop dit tot això, aquí us poso la selecció d’alguns dels articles que ja he publicat. Ja ho sabeu: són els que trobo interessants i en negreta els que encara poden ser més rellevants. Recordeu que l’últim llistat el vaig publicar fa dos mesos, per tant hi ha pocs articles destacats nous:

Responsabilitat democràtica: comentari de les declaracions del síndic i crítica a la gestió de Puig, a propòsit del desallotjament de Pl. Catalunya.
El tricolor: petita explicació i assaig històric sobre la simbologia liberal de les banderes tricolors.
-[El principi de]… la presumpció d’innocència: comentari i reflexió sobre aquest principi polític.
En pro de la igualtat sexual: comentari a favor dels drets dels homosexuals a partir de tres situacions d’actualitat.
Reflexions sobre els aldarulls del Regne Unit: comentari i reflexions sociològiques d’aquest fenomen.
El papa (el de Roma) i el laïcisme: comentari sobre la postura de l’Església i el laïcisme a Espanya.
Indignes, indignats i indignants: comentari del moviment dels indignats a partir d’una certa valoració simbòlica.
Ideologies i utopies: explicació pròpia sociològica detallada però no perfecta, clar està, d’aquests conceptes.
Ens ho diuen a la cara: la meva opinió i comentari d’aquella aparició d’un trader a la BBC que va dir que s’ho passava pipa fent diners a costa d’altres. Parteixo de la paraula anglesa trader.
El 15-O a Barcelona: crònica de la gran manifestació indignada.
Els Mossos “passegen” per la cafeteria de la Ciutat de la Justícia: crítica a l’actuació policial de principis d’octubre quan els Mossos van irrompre a la Ciutat de la Justícia, i valoro com això perverteix la democràcia.
Prohibició de burques i nicabs: especialment interessants els dos primers articles del tema, on fonamento la noció de llibertat democràtica i comento les implicacions sociopolítiques d’una potencial prohibició. Van acompanyats per una entrevista a una musulmana.
Partits petits: per als interessats en política, vaig comentar i intentar explicar la ideologia de 4 partits polítics petits en quatre entregues: Escons en Blanc, UPyD, Partit Pirata i Partit Humanista.
Drets (per a homosexuals) universals: valoració de la consideració que han de tenir els drets per a homosexuals, de la igualtat i de l’homofòbia.
El dret universal a la salut en perill: exposició de com les polítiques neoliberals violen els drets humans, a partir del cas de la sanitat.
Retorn al masclisme?: comentari valoratiu d’alguns aspectes masclistes i del feminisme.
Descàrregues (i la seva prohibició) per internet: comentari sobre les implicacions de les lleis prohibitives de descàrregues.
El dret universal a l’educació en perill: exposició de com les polítiques neoliberals violen els drets humans, a partir del cas de l’educació.
Retorn al passat: el (neo)liberalisme a l’Espanya popular: comentari crític que fa un esbós del neoliberalisme i marca la tendenciositat de les polítiques dels governs espanyol i català.
Primavera Valenciana: relació de fets de les protestes estudiantils de València de febrer i anàlisi de les implicacions polítiques, com a paradigma de comportaments autoritaris.
Se’n va la Quaresma i arriba la confessionalitat: opinió entorn de l’etern conflicte de la suposada aconfessionalitat d’Espanya, a propòsit de la prohibició d’una manifestació atea que s’havia de celebrar en Dijous Sant.
El 29-M i la policia: forta crítica a l’actuació policial durant la vaga. Enllaçat un vídeo d’un expolicia local que parlava molt clarament i es dirigia directament al conseller Puig.
4 models de dona. Qui és la més masclista?: vaig utilitzar els personatges de Sexe a Nova York per comentar i reflexionar sobre les actituds masclistes i intentar esbrinar qui d’elles era més masclista.
Més limitacions a les llibertats civils: anàlisi detallat de les implicacions efectives i ideològiques de les mesures polítiques i jurídiques per combatre, aparentment, la violència urbana.
Armes antidisturbis, repressió i brutalitat policial: sobre la base de l’exposició de dues noves armes antidisturbis, comento com la violència de l’Estat porta a la brutalitat policial com a mètode repressiu.
Educació, plusvàlua i alienació: breu anàlisi sobre la plusvàlua que s’aconsegueix del sistema universitari i de la situació d’alienació a la qual es estudiants es veuen abocats.
Partitocràcia, perversió democràtica i desgovern: parlo d’aquests termes, però no en faig una valoració pròpia, sinó que resumeixo la intervenció d’Alejandro Nieto al programa Singulars.
Treballar sense cobrar, última fase de l’explotació: crítica i breu anàlisi del que signifiquen unes paraules reals d’una empresa de recursos humans: recomanava als joves acceptar una feina sense cobrar.
Una cançó justificadora del masclisme: faig un comentari sobre el masclisme a partir de la lletra d’una cançó que transmet un clar missatge sexista.
Economia verda (si som daltònics): en la meva primera entrada que tracta directament d’ecologisme presento una crítica a la pretesa sostenibilitat i al creixement sostenible, coses tan pròpies del discurs oficial i que vam poder sentit, per exemple, a la Conferència Rio+20.
Regalar escons al parlament. D’on ve aquesta pràctica?: faig una breu exposició històrica d’una llei electoral majoritària que té 90 anys que sembla que encara condiciona alguns sistemes electorals contemporanis, com el grec, on el partit guanyador obté 50 escons extres al parlament.
Recensió: El fin de la expansión: primera recensió que faig d’un llibre (que tracta de sostenibilitat), però no originàriament per al bloc, sinó que em va ser publicada a la revista Mientras Tanto.
El Bundestag aprova vendre dades personals: informo i reflexiono sobre una notícia sorprenent: el parlament alemany va aprovar vendre les dades personals dels ciutadans a empreses privades.
Militarització de Londres: dos articles sobre el gran desplegament militar a Londres durant el JJOO. Especialment interessant el segon article, un dels més llargs que he escrit, en què analitzo què podem extreure sociològicament de la militarització.
Empúries i “Les darreres hores de Pompeia i Herculà”: simplement una novetat: vaig fer una petita crítica a una exposició.
Zeitgeist (documental): us poso un documental de 3 pel·lícules molt interessant, crític i també original.
Atendre o no atendre irregulars, aquesta no és la qüestió: faig una crítica sobre aquesta decisió del govern i explico que es carrega el principi d’igualtat davant de la sanitat.
Deontologia política: a propòsit de la publicació acadèmica d’un codi ètic per a polítics, critico com de mal enfocada està l’ètica des d’aquest punt de vista: des de quan han de ser uns professors d’universitat els que diguin què és ètic?
Ressenya: Algo va mal: un nou tipus d’article en què presento una mena de fitxa breu sobre allò de què tracta un llibre, en aquest primer article sobre Algo va mal de T. Judt. No és el mateix que la recensió clàssica com la que vaig publicar temps enrera.
8 motius pels quals no em posiciono a favor de la independència: en aquest llarg article (dels més llargs) faig una reflexió crítica general sobre la independència i, sobretot, l’independentisme.
Legalitzar la repressió: una valoració no gaire detallada de com una proposta de CiU d’introduir canvis legals per endurir la repressió i donar cobertura legal a l’abús policial significa la directa introducció de l’autoritarisme en els mecanismes del dret.

Legalitzar la repressió

Avui us vull posar en coneixement d’un nou exemple, i molt més clar que la resta dels quals he parlat al bloc, de com les dèries (la ideologia) dels qui estan al capdamunt de la piràmide social (dels potentats) i tenen influència dins de l’esfera política institucional (els polítics que poden canviar les normes i que participen de l’ordre dels potentats) comencen a penetrar directament en les lleis (que creen la forma que ha de seguir una societat i que, a la llarga, acaben influint en els costums).
El neoliberalisme és la ideologia dels rics i té un sistema polític que hi juga a favor. Un sistema, en tant que constituït amb institucions, difícilment mobible, i, en tant que cicle de lleis, mesures i normes “adaptables” al benefici propi dels potentats, totalment tendenciós i, fins i tot, inestable a la llarga. Doncs aquest sistema d’aparença democràtica es basa en aïllar les elits de la resta de la societat, en tenir-hi elles vincles totalment materials i interessats, en justificar-se (i autojustificar-se sempre), i, també, com cada cop veiem més sovint, en evitar la crítica que el poble fa a aquells que posen al descobert el caràcter tendenciós de les lleis. Precisament en aquest darrer cas és en el que em centraré, després de tot aquest circuml·loqui: per evitar la crítica, per mantenir-se el sistema estable (millor: perquè aquells que ocupen les cadires del poder les continuïn ocupant), és necessari l’ús de la força, la repressió i el blindatge de les institucions governamentals. En tenim molts exemples. I el que aquí us poso, encara és més profund: el grup polític de CiU al Congrés va presentar el 28 de juny una moció (la número 173/000033) per instar el govern a enfortir les mesures de seguretat ciutadana en els termes expressats, i va ser aprovada el 19 de juliol.

Amb aquesta entrada vull introduir un matís en aquesta reflexió que surt, lògicament, d’apreciar la realitat social a partir d’aquest fet i de veure allò que jo sempre anomeno significació de les mesures, postures i normes.
Fixem-nos amb la cara que mostren de manera general els actes de repressió institucional: el discurs oficial ho justifica volent-se basar en uns principis que, vistos rigorosament, trenquen les mateixes mesures polítiques; ho justifica dient que, en realitat, és bo per la societat que el govern hagi de tenir en compte la “seguretat” (recordeu què significa un abús d’aquest imaginari aquí); i es visualitza un sector crític de la societat com a criminal. Tot això passa en darrera instància tant en l’ordre de la simulació política com en l’ordre de la pràctica reactiva. Però hi ha quelcom que no es veia afectat: les normes socials, les regulacions dels costums, la distinció entre allò que està bé i allò que està malament, en definitiva, les lleis; tot això, és el dret. És a dir, l’autoritarisme es mostra com una faceta del comportament polític, dins de les accions i reaccions aïllades del conflicte social, sense canviar l’ordre institucional i el fonament del dret d’una societat. Per això, aquell qui justifica l’autoritarisme i que impulsa mesures coercitives necessitava sempre recórrer a l’imaginari de la legalitat per justificar-se.
Més important encara: el poder executiu actua sol i els mitjans de l’autoritarisme que la seva postura realista sosté es poden considerar com a merament administratius, però per descomptat això no treu que filosòficament estem parlant en tot cas de limitació de la llibertat humana. De fet, per tal de fer efectives les mesures de caràcter autoritari, cal que l’administració forci la llei i se sobreposi a possibles crítiques del dret. Es tracta, doncs, de pur abús d’autoritat i, quan a la pràctica repressiva les forces de l’ordre ataquen els ciutadans, es tracta específicament d’abús policial.

Hem de saber que una moció ve a ser com una instància que presenta un grup parlamentari per empènyer el govern en qüestió a tirar per un lloc o per un altre i per, en ser aprovada, comprometre el govern a seguir els preceptes de la moció. Una moció és un primer pas per establir una llei en els termes de la moció. Jo crec que les mocions de manera especial, en cas de convertir-se en lleis, motren un caràcter més purament partidista, parcial i tot sovint demostren l’entrada d’uns mesures que poden ser oportunistes dins de la lògica institucional ferma, la qual cosa farà que acabin sent regulars.
Per què em poso a explicar això? Perquè podem entendre així quina és la “novetat” que aporta la moció de CiU a la democràcia. No em posaré a descriure les propostes concretes (per això ja us he enllaçat el document), només fixem-nos amb una implicació: representa introduir les mesures autoritàries dins del dret. En altres paraules, ras i curt, estableix les bases legals per a l’abús policial i la violació de drets i llibertats. És notori, de fet, que ni es molesten a, hipòcritament, esmentar en la moció que cal preservar els drets de la ciutadania, cosa típica del discurs, però és més important el respecte constitucional envers el repartiment de competències. Ara no cal aquesta hipocresia, perquè la tirania es comença a presentar en la seva màxima potència.

Quina és la conseqüència d’això? Molt senzill: quan el govern ho requereixi, sense haver canviat les condicions socials i sense mostrar-se tampoc receptiu a la crítica social, podrà mostrar la seva cara autoritària, que no serà simple faceta, sinó que serà qualitat estructural del sistema. No podrem parlar llavors d’abús d’autoritat, sinó d’ús legal i “legítim” de les eines que l’Estat té a mà. I això és així perquè el poder executiu deixarà d’actuar sol, ho farà sempre recolzat pel dret.Vaig escriure detalladament sobre la violació de les llibertats civils, per advertir del perill i indicar què impliquen, però resulta que si es tiren endavant polítiques de l’estil d’aquesta proposta de CiU, ja tindrem la resposta, gens agradable, als dubtes que vaig plantejar al final de l’article.
La pràctica política autoritària era en el vell autoritarisme una faceta que requeria de simulació (i hipocresia), alhora acompanyada de la més autèntica prestidigitació, a través dels discursos, les mesures, les formes i la interpretació de les lleis, per tal conformar la violència, justificar-ne la resposta i fer-ho d’aparença perillosa. Ara no cal, ni tant sols es violaran drets i llibertats, perquè estan recollits en el dret: ara la trampa és que els ciutadans tindran el “dret” de ser protegits, i tot allò que faci l’administració per gestionar la societat, tindrà sempre el caràcter que el dret li confereixi. Aquesta és la pitjor tirania, quan la força queda inserida i solidificada en el dret, quan, de fet, el dret és la força.