Depressions, banquers i el “sistema”

Vivim èpoques convulses, d’agitació social i política, amb moltes i diverses propostes i ideologies pol·lulant en l’ambient… una època en què alguns surten al carrer a protestar, altres només hi sortiran a reclamar la independència, molts altres es queixen i no els sembla bé l’estafa del context social que els toca viure i se’ls sobreposa, però costa moure’ls, i alguns finalment s’aprofiten de tot plegat. Alguns veuen clares les tendències que segueix la política i aprecien que els qui manen tenen els seus interessos ben lligats per un fil molt primet però resistent, i que les paraules que pronuncien i els efectes materials en la vida social de qualsevol acció que puguin fer no són sinó fal·làcies i enganys; saben distingir qui són els culpables, són lliures i conscients per saber que no volen viure més sota aquesta influència perniciosa i que potser caldria canviar les coses. Però, no obstant, a vegades no saben dirigir la seva acció de protesta perfectament delimitada contra qui cal: quan va tenir lloc la vaga universitària del 29 de febrer, ja vaig advertir en la meva crònica que caldria tenir present que l’objectiu de la crítica social no ha de ser un pobre treballador de banc, que no té res a veure amb el porc banquer i l’empresari sense escrúpols.
Això només és un exemple que serveix per il·lustrar el que volia dir, i no ho dic en va: resulta que els empleats de banca cada cop pateixen més depressions i problemes psicològics. Augmenten de ben segur a tota la població per culpa de la “crisi”. Però el cas d’aquests empleats (i no sí si potser d’algun altre sector) és diferent perquè tenen l’angoixa de sentir les crítiques generals contra els bancs i els banquers i, encara pitjor, acostumen a ser el blanc de les agressions verbals i físiques dels clients. Hem de procurar no confondre el culpable amb un simple senyor que ni és responsable de les accions dels poderosos, ni té la capacitat ni influència per dur a terme cap dels mals que, erròniament i per la confusió, la reacció de la gent fa recaure sobre seu. És una qüestió de disciplina, en part, i de no caure en simples reaccions viscerals que ens fan mal sempre només a nosaltres mateixos, el 99%. És l’1% qui ho ha de passar malament, sense agredir les persones equivocades.

Això fa pensar una mica sobre la situació dels individus dins del sistema social. Mirem què passa: els treballadors de banc no són els culpables; els funcionaris de l’administració (com de la mateixa Coselleria d’Economia, em sembla que era) surtien al carrer o per les finestres en algunes de les manifestacions en les quals he participat per Barcelona, i a Madrid feien manifestacions i concentracions espontànies; tothom està descontent i està fart del que passa, fins i tot els polítics diuen que no pot que la crisi ens faci perdre benestar i en els seus discursos també mostren disconformitat pel que ha passat.

Què passa aquí perquè els funcionaris de l’administració estiguin descontents i surtin a aplaudir al carrer, però després segueixin fent anar la maquinària que, per bé o per mal, és la que efectivament s’imposa sobre les accions dels individus? Què passa aquí perquè, malgrat que tothom culpa els bancs, aquests continuïn funcionant i els treballadors bancaris continuïn sent, conscientment o inconscient, agents que ajuden a la seva difusió capitalista? Què passa aquí perquè els polítics, sobretot els qui ocupen llocs de poder, diguin que la crisi ens perjudica i estiguin també descontants amb les estafes fiscals, però no canviïn el rumb de les seves polítiques? Què passa aquí si la societat està tan bruta i en l’ambient social es respira indignació i descontentament perquè tot segueixi igual?
La resposta és molt senzilla: les estructures socials s’imposen sobre nostre.
Si la societat està bruta, nosaltres perpetuem la brutícia en la mesura que ens nosaltres es concentra part de l’acció perquè aquesta estructura social continuï funcionant. Però, atenció, també podem amb la nostra llibertat, autonomia i racionalitat projectar la nostra acció individual envers les estructures per canviar-ne el curs, i és que, encara que s’imposin sobre els individus, no vénen donades per la mà de Déu, sinó que algú les ha posades en marxa, i és la mateixa societat. El problema, és quan acaben funcionant amb inèrcia a perpetuïtat, la qual cosa vicia encara més el seu funcionament. Vet aquí quan ens hem d’adonar del que passa, hem de frenar aquesta inèrcia i hem de parar els peus a qui conscientment sap manejar el funcionament social en benefici propi.
Si l’administració fa coses malament, si estem en aquest context tant negatiu, si no acceptem les retallades, agrupem-nos tots sota una mateixa bandera i deixem de fer anar l’administració com fins ara anava! Si els bancs són uns monstres devoradors i, com a empreses, no poden funcionar sense l’acció dels seus treballadors, ajuntem-nos tots els empleats (i, per extensió, diria tots els assalariats) i deixem de fer anar aquesta maquinària com fins ara anava! Ja sé que els treballadors no sou els culpables de res, però si seguiu oferint hipoteques, res no s’arreglarà. Si de debò els qui ens governen estan tan alarmats com els ciutadans, seran capaços de fotre un cop de puny a la taula i procurar reorientar la situació escoltant la població i deixant de tenir un ull posat en els fantasmes neoliberals aprofitats! Insubmissió, resistència passiva, negació a actuar en benefici del sistema! Aquesta és la solució!

No us equivoquéssim tampoc: en realitat, tots acabem representant el sistema, i tots a la vegada som capaços d’acabar amb el sistema. Fer assimilacions que vinculin el “sistema” total i els seus vicis en un grup o redueixen els problemes socials materials en algú que no n’és culpable, no seria bo. El primer cas, és quan els més anarquistes per defecte veuen l’Estat i tot el que el representa negatiu i és la personificació del sistema, per això sempre es queixaran també d’un fucionari que, pobre, en termes materials, necessita treballar; i el segon cas és aquest exemple dels treballadors de banc.
Sí que he de dir una cosa en contra de l’Estat: en funcionar la maquinària amb inèrcia i en haver gent que ens governa que és la qui vertaderament està al cim de la piràmide perquè és qui es beneficia de tot, està lluny dels problemes de la gent i és qui es fa ric, doncs l’Estat posa en marxa els seus elements dissuasius i repressius quasi per defecte per frenar tot canvi social, que només es pot produir en l’ordre de la política. Sï que és cert també que la nova ideologia neoliberal globalitzadora està perfectament a favor de tals mesures i de preservar l’ordre econòmic, potser els caps pensants d’aquesta ideologia són els pocs que individualment i específicament poden ser agents a favor del “sistema”. Per la resta, ja dic que quasi, quasi funciona sol.
Per això, allò que deia de la solució en realitat no va dirigida contra ningú en particular, sinó que és una manera per nosaltres mateixos, com a individus, adonar-nos dels problemes, agafar aire i prémer el fre; en certa forma, va contra nosaltres mateixos, perquè mentre actuéssim la maquinària continuaria en marxa. La resistència passiva sí que és de l’ordre polític, perquè serveix per enfrontar-se a l’Estat, però no només pot ser una arma política, sinó que igualment serveix per postular que els individus són agents de canvi social i volen frenar la inèrcia aixafant que l’Estat representa. Però, atenció, si els mateixos policies actuessin com la resta d’individus i ciutadans conscients de les dificultats, desperts pel que fa a la coerció que les estructures exerceixen sobre seu, si també volguessin, podrien impedir que la maquinària continués sent tan destructiva.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 7 Setembre 2012, in Opinió, Vaivé del món and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

  1. Pobres de nosaltres si actuem d’aquesta manera que proposes. No som res sense aquest sistema que reparteix treball i subvencions. Si sortim de l’engranatge no ens en sortiríem. Seríem homes morts. ¿Què succeeix potser? ¿Esclavització banal assumida subconscientment?

    • He, he! És difícil, però es pot aconseguir, potser de mica en mica. A més, penso que no cal sortir-se del tot dels rails que dirigeixen el sistema, si bé segurament l’ahruem de canviar del tot. El que vull dir és que hem de partir dels principis bàsics, diguem-ho així, i reclamar-los com a societat, en canvi no fer cas a les paraules d’uns polítics que ens diuen que ens comportem respecte d’unes regles que ells han estat els primers a trencar i violentar. Què passaria si la policia antidisturbis fes objecció de consciència?

      • ¿i què passaria si a una fàbrica de cotxes tots els empleats pensessin en noves tecnologies per als automòbils? Que els vehicles avui dia ja volarien

      • Efectivament! Però, clar, hom segueix les pautes, subjecte a les imposicions materials, a banda que també hi ha un poder polític indirecte de les grans empreses. Em recorda el cas dels cotxes elèctrics: suposo que saps que es podrien fer perfectament i més o menys rendibles, però lògicament les empreses petrolíferes no ho volen, llavors ens imaginem també a pensar només en petroli.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: