Legalitzar la repressió

Avui us vull posar en coneixement d’un nou exemple, i molt més clar que la resta dels quals he parlat al bloc, de com les dèries (la ideologia) dels qui estan al capdamunt de la piràmide social (dels potentats) i tenen influència dins de l’esfera política institucional (els polítics que poden canviar les normes i que participen de l’ordre dels potentats) comencen a penetrar directament en les lleis (que creen la forma que ha de seguir una societat i que, a la llarga, acaben influint en els costums).
El neoliberalisme és la ideologia dels rics i té un sistema polític que hi juga a favor. Un sistema, en tant que constituït amb institucions, difícilment mobible, i, en tant que cicle de lleis, mesures i normes “adaptables” al benefici propi dels potentats, totalment tendenciós i, fins i tot, inestable a la llarga. Doncs aquest sistema d’aparença democràtica es basa en aïllar les elits de la resta de la societat, en tenir-hi elles vincles totalment materials i interessats, en justificar-se (i autojustificar-se sempre), i, també, com cada cop veiem més sovint, en evitar la crítica que el poble fa a aquells que posen al descobert el caràcter tendenciós de les lleis. Precisament en aquest darrer cas és en el que em centraré, després de tot aquest circuml·loqui: per evitar la crítica, per mantenir-se el sistema estable (millor: perquè aquells que ocupen les cadires del poder les continuïn ocupant), és necessari l’ús de la força, la repressió i el blindatge de les institucions governamentals. En tenim molts exemples. I el que aquí us poso, encara és més profund: el grup polític de CiU al Congrés va presentar el 28 de juny una moció (la número 173/000033) per instar el govern a enfortir les mesures de seguretat ciutadana en els termes expressats, i va ser aprovada el 19 de juliol.

Amb aquesta entrada vull introduir un matís en aquesta reflexió que surt, lògicament, d’apreciar la realitat social a partir d’aquest fet i de veure allò que jo sempre anomeno significació de les mesures, postures i normes.
Fixem-nos amb la cara que mostren de manera general els actes de repressió institucional: el discurs oficial ho justifica volent-se basar en uns principis que, vistos rigorosament, trenquen les mateixes mesures polítiques; ho justifica dient que, en realitat, és bo per la societat que el govern hagi de tenir en compte la “seguretat” (recordeu què significa un abús d’aquest imaginari aquí); i es visualitza un sector crític de la societat com a criminal. Tot això passa en darrera instància tant en l’ordre de la simulació política com en l’ordre de la pràctica reactiva. Però hi ha quelcom que no es veia afectat: les normes socials, les regulacions dels costums, la distinció entre allò que està bé i allò que està malament, en definitiva, les lleis; tot això, és el dret. És a dir, l’autoritarisme es mostra com una faceta del comportament polític, dins de les accions i reaccions aïllades del conflicte social, sense canviar l’ordre institucional i el fonament del dret d’una societat. Per això, aquell qui justifica l’autoritarisme i que impulsa mesures coercitives necessitava sempre recórrer a l’imaginari de la legalitat per justificar-se.
Més important encara: el poder executiu actua sol i els mitjans de l’autoritarisme que la seva postura realista sosté es poden considerar com a merament administratius, però per descomptat això no treu que filosòficament estem parlant en tot cas de limitació de la llibertat humana. De fet, per tal de fer efectives les mesures de caràcter autoritari, cal que l’administració forci la llei i se sobreposi a possibles crítiques del dret. Es tracta, doncs, de pur abús d’autoritat i, quan a la pràctica repressiva les forces de l’ordre ataquen els ciutadans, es tracta específicament d’abús policial.

Hem de saber que una moció ve a ser com una instància que presenta un grup parlamentari per empènyer el govern en qüestió a tirar per un lloc o per un altre i per, en ser aprovada, comprometre el govern a seguir els preceptes de la moció. Una moció és un primer pas per establir una llei en els termes de la moció. Jo crec que les mocions de manera especial, en cas de convertir-se en lleis, motren un caràcter més purament partidista, parcial i tot sovint demostren l’entrada d’uns mesures que poden ser oportunistes dins de la lògica institucional ferma, la qual cosa farà que acabin sent regulars.
Per què em poso a explicar això? Perquè podem entendre així quina és la “novetat” que aporta la moció de CiU a la democràcia. No em posaré a descriure les propostes concretes (per això ja us he enllaçat el document), només fixem-nos amb una implicació: representa introduir les mesures autoritàries dins del dret. En altres paraules, ras i curt, estableix les bases legals per a l’abús policial i la violació de drets i llibertats. És notori, de fet, que ni es molesten a, hipòcritament, esmentar en la moció que cal preservar els drets de la ciutadania, cosa típica del discurs, però és més important el respecte constitucional envers el repartiment de competències. Ara no cal aquesta hipocresia, perquè la tirania es comença a presentar en la seva màxima potència.

Quina és la conseqüència d’això? Molt senzill: quan el govern ho requereixi, sense haver canviat les condicions socials i sense mostrar-se tampoc receptiu a la crítica social, podrà mostrar la seva cara autoritària, que no serà simple faceta, sinó que serà qualitat estructural del sistema. No podrem parlar llavors d’abús d’autoritat, sinó d’ús legal i “legítim” de les eines que l’Estat té a mà. I això és així perquè el poder executiu deixarà d’actuar sol, ho farà sempre recolzat pel dret.Vaig escriure detalladament sobre la violació de les llibertats civils, per advertir del perill i indicar què impliquen, però resulta que si es tiren endavant polítiques de l’estil d’aquesta proposta de CiU, ja tindrem la resposta, gens agradable, als dubtes que vaig plantejar al final de l’article.
La pràctica política autoritària era en el vell autoritarisme una faceta que requeria de simulació (i hipocresia), alhora acompanyada de la més autèntica prestidigitació, a través dels discursos, les mesures, les formes i la interpretació de les lleis, per tal conformar la violència, justificar-ne la resposta i fer-ho d’aparença perillosa. Ara no cal, ni tant sols es violaran drets i llibertats, perquè estan recollits en el dret: ara la trampa és que els ciutadans tindran el “dret” de ser protegits, i tot allò que faci l’administració per gestionar la societat, tindrà sempre el caràcter que el dret li confereixi. Aquesta és la pitjor tirania, quan la força queda inserida i solidificada en el dret, quan, de fet, el dret és la força.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 10 Setembre 2012, in Dins les nostres fronteres, Valoració and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: