Limitar el dret de reunió i manifestació

Desde la primera infancia, nos enseñan primero a creer lo que nos dicen las autoridades, los padres, la mayoría tal…, el cura, el otro… Primero a creer, y luego a razonar sobre lo que hemos creído… No, no; la libertad de pensamiento es al revés, es primero razonar y luego creeremos en lo que nos ha parecido bien de lo que razonamos… Si usted no tiene libertad del pensamiento, la libertad de expresión no tiene ningún valor.
(José Luis Sampedro)

Després de l’intent de cop d’estat que es va produir el 25 de setembre, personatges del govern espanyol i el fiscal general de l’Estat s’han pronunciat a favor de “regular” el dret de manifestació, una postura molt en línia amb les peticions dels empresaris de regular també el dret de vaga. Una cosa tan trascendental com aquesta, mereix un comentari exhaustiu i una anàlisi detallada, començant per advertir que “regular” un dret per a ells no vol dir altra cosa que “limitar”, “restringir” l’exercici del dret.

Partint d’aquest supòsit de la “regulació” d’un dret (que oblida que, de fet, ja estan regulats), notem un greu error en el qual cauen aquests que pretenen limitar-lo i entenc que fan una mala interpretació del dret: el dret de reunió i manifestació és un dret constitutiu de la democràcia, fonamental, no instrumental subjecte a un interès utilitari aparentment superior, com és l’Estat. El dret configura la mateixa existència democràtica de la vida social i és una realització de la lliure expressió. És cert que el seu exercici sí que és una tècnica instrumental de la lliure expressió, però instrument al servei dels ciutadans en tant que constitutiu, repeteixo, de la vida democràtica, i no instrument “modulat” pel govern, cosa aquesta que vulnera aquell dret fonamental de la lliure expressió i representa un intent de controlar el pensament (d’evitar la lliure expressió del pensament).

És curiós veure la hipocresia dels conservadors i la seva mania de fer eufemismes: es tracta de “modular” el dret de reunió, ja que es veu que és permissiu. I això en benefici de què? De la racionalització de l’espai públic. Clar, qui pot estar en contra de la racionalització?? Tot això ho ha dit la delegada del govern a Madrid, Cristina Cifuentes.
Però és molt significatiu que tant Cifuentes com el fiscal diguin (i pensin) això, perquè vol dir que el dret no és com un absolut transversal a tot i a tothom, sinó que precisament està subjecte a una realitat creada. Dret constitutiu vol dir que és intrínsec i transcendent -si voleu, usem aquesta paraula-, que conforma per pròpia naturalesa la realitat democràtica, per tant no pot estar lligat a un “subproducte” institucional d’aquesta realitat democràtica com és l’Estat. I menys si sabem perfectament que l’Estat no és innocu, sinó que tendeix cap a un costat o un altre segons les polítiques fetes i el discurs ideològic. El dret constitutiu, doncs, no ha de dependre de res més que de si mateix. Només en la seva materialització s’ha d’evitar que entri en contradicció amb altres drets constitutius (cosa ben difícil que passi) o amb la llibertat essencial.
Veiem clar que no és aquest el cas que podem deduir de la interpretació dels drets que fa el fiscal general de l’Estat, ja que vol limitar la manifestació per l’existència mateixa de l’Estat, la qual cosa evita que la potencial protesta es pugui dirigir envers el mateix Estat si la ciutadania ho creu convenient. El trencament de la convivència democràtica no prové d’un suposat excés d’aquest dret, sinó d’una limitació clarament tendenciosa, i és que és un atac a la llibertat essencial. La idea errònia com la que té el fiscal sobre aquests drets fonamentals es justifica per l’Estat, per la necessitat d’impedir, per exemple, presumptes atemptats a les altes institucions, quan en realitat no és l’Estat font de la llibertat fonamental de les persones: repeteixo el que he dit més amunt: el dret constitutiu no depèn de res més que de si mateix. Les paraules del fiscal general signifiquen, doncs, que tal dret està en mans de la voluntat de qui en cada moment pugui controlar l’Estat, per tant tingui el poder. De nou, ens trobem la valoració d’un dret per la seva instrumentalització que no per la seva importància inherent.
Una opinió ben diferent i més centrada en la qüestió del debat és la de Ruiz Gallardón: qui hi hagi conductes violentes és una altra cosa que no el dret de manifestació i no s’han de confondre.

Quan parlo de la instrumentalització, es pot entendre molt fàcilment què pot implicar a partir d’un exemple del principi de proporcionalitat del qual parla el fiscal. I és que ve a dir no que un dret, sinó la seva expressió jurídica s’entén segons el seu encaix, la seva importància, en la resta de lleis. Si per casualitat en trobéssim en un Estat en què hi ha poca llibertat civil, segons la lògica del fiscal, el dret de manifestació hauria de ser també proporcional a fi que no fos excessiu. Així, hom justifica i legitima que hi hagi restriccions de drets, que depenen, doncs, de l’interès polític i no de l’importància del dret fonamental (en tant que fonamental, important i valuós indiscutiblement).

Hem de tenir també present que l’exercici d’un dret no serveix exactament ni necessàriament per deslegitimar res, i si fos el cas no pot pretendre posar el Parlament (o qualsevol altra institució) per damunt d’un dret, repeteixo per enèssima vegada, constitutiu. El que deslegitima és, d’una banda, el Parlament mateix quan en les seves accions no actua com hauria d’actuar i, sobretot, quan els teòricament representants del poble que hi són reunits no exerceixen les seves fucions en benefici del poble; i, d’altra banda, el que deslegitima és la protesta i oposició ciutadana, que hi serà igualment, en la mesura que la lliure expressió és inherent en tota democràcia i que la crítica social és una capacitat política dels ciutadans, encara que se’n restringeixi l’aplicació jurídica pràctica (el dret a manifestació).

Sabent això, no es fa gens difícil observar que la instrumentalització del dret al servei de l’Estat implica un augment del control social, una restricció de la crítica i, inevitablement, una justificació de l’ús i abús policial en aquells contextos en què es consideri excessiu el dret de manifestació. Recordo, en aquest sentit, el desplagament d’autèntic estat policial durant les protestes del Congrés que he esmentat a l’inici de l’article.
Un teòric del funcionament democràtic com Robert Dahl (que parlava de poliarquia), expressa que la gràcia de la democràcia és que permet el dissentiment oficial i multiplicitat de protestes. Prentendre dir que aquests drets de reunió i manifestació estan limitats justament per l’Estat, és desvirtuar el sentit dels drets quan el seu exercici veritablement va dirigit com a crítica al funcionament de l’Estat. En termes de Lijphart, entenc que Espanya s’allunya d’una “democràcia del consens“.
És dicutible, doncs, que, com diu el fiscal general de l’Estat espanyol, les protestes del 25-S anessin en contra de l’estat de dret quan justament pretenen ressaltar la seva importància i es justifiquen pels valors de l’estat de dret a l’hora de defensar el dret a protesta, a l’hora de criticar partits i institucions que no compleixen el rol que tenen assignat, i a l’hora de reclamar més participació ciutadana.

Tot aquesta explicació, es resumeix en els tres punts següents, els tres judicis erronis i interessats que fa la gent de mentalitat retrògrada:

1. El dret de manifestació no és ni pot ser excessiu, simplement és, existeix i se’n gaudeix.
2. Paral·lelament, l’exercici del dret de manifestació tampoc no pot ser excessiu, ja que considerar-ho voldria dir desvirtuar la seva naturalesa en la mesura que no tindria sentit per al poble exercir-lo: algú extern a l’exercici del dret (el govern) limita la capacitat de manifestació i de queixa. Si el poble es queixa, és per algun motiu, això no pot ser excessiu.
3. De manera consegüent al punt anterior, no s’ha de confondre (ni voler-ho pretendre) l’exercici del dret de manifestació amb qualsevol conducta violenta, ja que això voldria dir que el dret de manifestació és causa generativa de violència, la qual cosa és una barbaritat.

Per demostar-ho, vegem dues situacions:

1a: si el poble o grups del poble es vol queixar i protestar, ho continuarà fent encara que el dret de manifestació estigui limitat i en algun cas no cobreixi la causa concreta; i tindrà igualment raó a protestar encara que es consideri il·legal. Per què us penseu, si no, que en els règims autocràtics també hi ha manifestacions? És un dret fonamental i inherent de la vida cívica, digui el que digui el govern.
2a: les conductes violentes poden sorgir igualment sense que s’exerceixi el dret de manifestació i, en cas que apareguin en una manifestació, la limitació del dret no elimina els motius d’aquells que volen crear aldarulls. A més, pensem que, d’una banda, no es pot assimilar la violència a la manifestació en tant que els manifestants comparteixen un mateix clam (el de la manifestació) però no estan vinculats al que faci un grupet violent; i, d’altra banda, que hom, sense poder-se expressar de manera autoritzada, podria tendir més fàcilment a expressar ràbia i rebuig de manera violenta.

Fem un exercici d’imaginació per il·lustrar el que dic: ara imagineu-vos que tira endavant la proposta de limitar el dret de manifestació, i, doncs, s’aprova una llei restrictiva. La gent no dirà, “Ah, entesos! Doncs ara no em manifestaré perquè no cal i perquè no vull posar en perill la convivència democràtica”, sinó que dirà “Això no pot ser, eliminen el reconeixement jurídic que tinc a cridar l’atenció al govern si considero que ho fa malament. Doncs ara em manifestaré!”. Si la gent surt al carrer a manifestar-se per reclamar el dret a manifestar-se, un cop el govern ha tirat endavant la seva llei, això voldria dir segons la lògica perversa que critico que el dret de manifestació s’hauria posat per sobre del govern (i del Parlament en haver aprovat la llei per majoria), per tant seria un exercici excessiu del dret de manifestació perquè voldria dir que la gent pretén “destruir” l’estat de dret existent que tan amablement la deixa manifestar-se per algunes coses. El govern de torn podria perfectament, en aquesta concepció dels drets com a subjectes a l’interès de l’Estat, esgrimir la raó d’Estat (aquell argument que es van inventar el romans per justificar el seu imperialisme i també la dictadura) per menystenir la protesta i, si convé, limitar més el dret de manifestació.
Amb aquesta situació hipotètica podeu veure que certament és el govern qui es deslegitima en trencar els principis democràtics i en tancar més les mires en la seva concepció del dret a manifestació segons les circumstàncies, i que l’exercici del dret a manifestació no és exactament res que deslegitimi el govern que ha aprovat la llei, ja que considera excessiva la protesta, sinó la força del poble i el seu dret legítim a la protesta i fins i tot desobediència civil, encara que tals drets no estiguin reconeguts. Així mateix, podem apreciar com s’acaba caient en un cercle viciós que seria nefast per a la democràcia, i que aquesta consideració dels drets fonamentals com a dependents d’una cosa externa (l’Estat) perfectament implica l’ús de forces repressores per mantenir allò extern que “concedeix” els drets. Això és: si no hi pot haver dret per damunt de l’Estat o que aparentment posi en perill l’ordre institucional, llavors l’Estat pot implantar l’estat policial per defensar-se i per impedir l’exercici “excessiu” dels drets. No cal que digui que això perfectament pot rebre el nom de dictadura, és una concepció feixista de la societat.

I em faltaria dir una cosa: si de debò aquests drets posen en perill l’odre institucional, doncs cal canviar l’ordre institucional per adequar-se a la voluntat del poble. És el mecanisme “natural” d’evolució de les democràcies. Per contra, no és gens legítim voler manipular artificialment el dret de manifestació.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 12 Octubre 2012, in Dins les nostres fronteres, Valoració and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: