Comentari: Un dios salvaje

Avui, canviant totalment el tema que tracto últimament -la política-, us faré un petit comentari de la pel·lícula Un dios salvaje, de Roman Polanski. Potser no és tan una crítica el que presento (gens experta, en qualsevol cas), sinó una opinió. Tant pot servir per recomanar la pel·lícula als qui no l’heu vista, com per ressaltar allò que trobo més interessant i crida l’atenció, la qual cosa entendreu els qui ja l’heu vista.

L’argument d’aquesta curta pel·lícula, amb una posada en escena bastant teatral (de fet, és una adaptació d’una obra de teatre) i -trobo- bastant acurada, és molt senzill: dues parelles de pares es troben per parlar sobre una baralla que han tingut els seus respectius fills petits, en la qual un ha trencat les dents a l’altre. Aparentment, els pares de cada nen semblen formalment predisposats a arribar a una mena d’acord, però veurem, i aquesta és la gràcia de la pel·lícula, com els nervis, el caràcter de cada un d’ells i l’opinió diferent que tenen sobre la baralla dels seus fills faran que el clima formalment relaxat esdevingui tens, histèric, amb discussions sobre aspectes que no tenen a veure amb la baralla dels nens i, el millor de tot, rèpliques i crítiques no entre els pares diferents, sinó entre els membres de cada matrimoni i els homes i les dones. De fet, hi ha diferents elements de fons que acaben de donar forma a les discussions: per exemple, qüestions estètiques o el fet que uns semblin més conservadors i altres més liberals.
Des del meu punt de vista, el moment quan es posen a discutir de l’hàmster és el punt d’inflexió, quan puja el to de les discussions, s’abandonen les formes de rigor, la discussió desvia el tema i els enfrontaments dialèctics acaben alineant-se no segons la relació matrimonial dels 4 participants en els discussions, sinó segons prejudicis sexistes o disconformitats dins de la parella, la qual cosa farà sorgir alhora una estranya complicitat entre ells i un estrany odi.

El títol original, Carnage, potser és, en aquest sentit, més clar i adequat pel que representa la pel·lícula. Sembla clar que no es refereix a la “baralla” entre els nens, sinó a les discussions dels adults; i és que les discussions semblen viciades, fins al punt que es diria que la discussió original que deriva en tot l’increment de tensions és infantil. Potser precisament per això veureu que és difícil de dir com acaba la discussió.
El títol castellà no sé per què l’han posat, però puc entendre, en la mesura que és una frase que pronuncia un dels pares, que, en canvi, sí que es refereix a la baralla. I és que, malgrat tots els elements que puguem apreciar de la discussió dels pares, hi ha, de fet, un protagonista ocult: els nens. M’atreviria a dir que l’element transcendent de la pel·lícula és precisament els nens, en general, el caràcter infantil i la manera que tenen de relacionar-se entre ells. De fet, si al principi de la pel·lícula es veu com es peguen, al final de la pel·lícula es veu com parlen normalment, i és que tots coneixem perfectament situacions en què uns nens es fan mal per alguna bajanada, però l’endemà continuen sent amics, obliden la baralla i no es posen a treure’s de pollaguera ni a discutir quasi, quasi per gust, com sí que fan els pares protagonistes de la pel·lícula. Serà potser el missatge que ens vol transmetre la pel·lícula que hem d’aprendre dels nens?

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 17 Octubre 2012, in Cultura, Opinió and tagged . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: