Faré una entrevista a Artur Mas

Sí, estimats lectors: entrevistaré el president del govern català. No és cap falsedat ni cap ironia com ho era el discurs alternatiu del president.
Us poso en situació: el diari El Punt/Avui, com és normal, farà entrevistes a tots els candidats presidencials de les properes eleccions catalanes, però no ho faran periodistes, sinó estudiants universitaris (la gran majoria, de periodisme o de comunicació). En el cas d’Artur Mas, seran dos estudiants per universitat catalana, pública o privada. En el cas de la UB, ha tocat a la Facultat d’Economia i Empresa treure els dos voluntaris (més o menys), que són un servidor, estudiant de Sociologia, i un company estudiant d’ADE i membre de l’FNEC. En realitat, hauria de dir que participo a l’entrevista al president, ja que no l’hi faré tota jo: serà de tipus “Tengo una pregunta para usted“. Tindrà lloc al Palau de la Generalitat, que també tindrem ocasió de visitar, el proper divendres, però no es publicarà fins un parell de dies abans de les eleccions, dia també quan serà retransmesa per la Xarxa de Televisions Locals.

Dimecres passat el diari va citar-nos tots els estudiants implicats per una reunió de presentació. I permeteu-me que us expliqui què vaig viure: després de les presentacions i tot plegat, el director del diari ens va preguntar, per tal de fer un petit reportatge, quina era la nostra opinió al respecte de la política i com vèiem la situació catalana. No cal que digui que el clima era bastant proindependentista i que, malgrat voler dir els periodistes que hi ha diversos aspectes de política rellevants, pràcticament se centrava en la relació Catalunya Espanya. He de dir, de fet, que em va sorpendre bastant que també entre els 23 presents (faltava només una estudiant de tots els que tindrem l’oportunitat de fer una pregunta al president) hi hagués aquesta inclinació. Pot ser que fos perquè, clar, ja els mateixos periodistes deien que la campanya electoral se centrarà en aquest aspecte i tothom, per defecte, s’hi aproxima, o també que en un ambient més o menys formal en què la majoria pensa el mateix, ningú no volgués desentonar.
De debò que hi havia una clara simpatia envers la independència. És evident que no tothom era de CiU, però em va semblar que els termes de la discussió es tancaven només en aquest cercle i en la relació Catalunya Espanya, i quan en les presentacions algú deia que volia preguntar alguna cosa diferent, no em semblava que ho plantegés d’una manera ben contundent: no vull dir que hom no hagi de ser educat i diplomàtic, però és poc interessant, crec jo, preguntar “En una Catalunya independent, les retallades en sanitat i educació continuaran, o es podrà reorientar la inversió?”.
Només unes noies (sempre noies) però també un noi, previ a la discussió sobre política, van exposar altres orientacions, no totes ben punyents, però que ressalten altres coses o el caràcter del polític. Per exemple, hi havia la presidenta del CEUCAT i va dir que convé preguntar sobre la situació a les universitats catalanes; un noi va dir com és que ara CiU ha decidit deixar de jugar a la puta i a la Ramoneta; altres van dir com afectaran les retallades en educació; una altra sobre la utilitat del Barcelona World; i una altra noia va dir que li plantejaria al president com creu que els nous mitjans de comunicació i les TIC poden afectar en el descrèdit envers els polítics.
No vull ser prejudicial, però em sembla que només el noi que va preguntar sobre la puta i la Ramoneta i la noia que va preguntar sobre el Barcelona World eren els més crítics, i així i tot, potser pel que he comentat més amunt, continuaven entrant en en les qüestions típiques de la independència. Per altra banda, n’hi havia 5 o 6 clarament proindependentistes i propers a CiU: dos de l’FNEC, un de trenta anys i escaig que està afiliat a aquest partit i hi treballa i uns altres que parlen igual com ho fa el partit i entraven al mateix joc de la discussió política tal i com surt als diaris (per exemple, un va expressar la seva intenció de preguntar-li al president què pensa d’allò que va dir el PP que els títols universitaris catalans deixarien de tenir validesa. Ja veieu, una pregunta gens transcendent).

El moment àlgid de la discussió sobre política, durant la qual potser unes 6 persones no van dir mai res, va arribar quan el director del diari va preguntar: “Vau anar a la mani?”. Es va sentir un generalitzat (en termes absoluts, diria que una dotzena o quinzena de persones ho va pronunciar), i un discret no, el meu. Ja vaig estar deixant que parlessin una estona, i en aquest punt volia intervenir per fer un comentari que intentés fer desviar l’atenció envers aspectes més realistes i de la vida pràctica de les persones. Ho vaig tenir fàcil perquè un dels de l’FNEC, no el de la meva facultat, va fer uns comentaris ben exagerats que vaig respondre. Precisament això era l’important que volia expressar amb aquest article: que em vaig mig discutir amb un entusiasta de la independència i fan de Mas, i no pas estrictament per qüestions polítiques, sinó per la falta de racionalitat en expressar les barbaritats que va dir.

La cosa va anar així: ell va dir que ara es nota que la independència es viu, que va treure més d’un milió de persones al carrer i el poble es mobilitza per això, és la independència el que fa moure la gent perquè és un fet i no altres coses. Llavors jo vaig parlar i li vaig dir “ara ens discutirem”: per començar, la independència no és un fet, sinó un desideràtum, si no ha passat és que no és un fet; i m’interpel·la i em diu que bé, l’independentisme sí i no sé què. I li dic potser sí, però també es mobilitza la gent per altres coses: a Catalunya hi ha una mitjana de 6 manifestacions diàries* [error: li vaig dir això, però em vaig equivocar: no és a Catalunya, sinó a Barcelona], i no és per la independència, sinó pels drets socials. I em diu, i quanta gent és? I li dic, doncs posa’t a comptar. També se senten algunes rialles, i jo prossegueixo dient-li que no jugui amb allò quantitatiu i qualitatiu: està dient, en realitat, que, com que la gent no protesta per les retallades, cosa falsa, doncs es pot retallar tan tranquil·lament. Aquí ell, en comptes de continuar lliurement, li pregunta al director del diari “puc replicar”, “sí, sí, feu”, li respon. I és quan ell recorre a l’estratègia de l’emotivitat i de manipulació de la història: per no sé quins set sous diu que el 1714 els catalans lluitaven pels seus drets democràtics i… Ep! El 1714, perdona que t’ho digui, però no existia la democràcia. Sí, sí, ja, diu ell. I no sé què anava dir, però vaig continuar dient-li que estic cansat de sentir tothom dir que és un moment històric el que estem vivint, sinó que és la mateixa Història qui dirà si el moment és històric o no, i no has de ser tu qui ho digui!
He de reconèixer que em vaig alterar una mica. De fet, després de dir això li vaig dir que no em vingués amb romanços, que jo sóc llicenciat en Història. I va dir, “ah, doncs si ets historiador, ja està…” o una cosa així, mig amb desdeny i mig com a estratègia per no continuar discutint. Però, realment, com que jo vaig apujar una mica el to (però no us penséssiu pas que ens tiràvem les cadires pel cap, simplement jo el replicava fortament estant asseguts), el mateix periodista va dir que ara ja ens anava a tallar la discussió.
També vaig dir una altra cosa, però com sempre passa quan intentes recordar què va passar, no estic segur de com va anar, i no recordo si ho vaig dir amb una altra intervenció abans que ell parlés i comencéssim a discutir, o si ho vaig dir just a l’inici de quan jo el vaig començar a replicar. La qüestió és que vaig dir que la situació social és molt complicada i ara cal mobilitzar-nos, certament, per això vaig anar a la manifestació estudiantil, però no a la independentista, com tothom es pensava. Hi ha coses més importants que ens efecten de debò: jo la independència no la veig, però sí que veig que he de pagar ara molt més de matrícula i que, per culpa d’un govern que comparteix la mateixa ideologia que el català, els immigrants no podran rebre atenció sanitària. Això sí que és important, això és violació de drets humans, i no discurs.

En acabar el “debat” entre tots de política, i jo vaig ser dels últims a parlar, vam tenir un petit refrigeri abans de fer-nos les fotos. Ja aixecats a la sala de l’hotel, vaig anar a parlar amb aquest noi (que, per cert, jo ja coneixia mínimament d’abans) i li vaig dir que em sabia greu si havia apujat molt el to. Em va dir, sí, t’has enrabiat o escalfat, no recordo què. I li dic, clar, és que no pots dir aquestes coses: no pots atribuir a la gent del segle XVIII les mateixes idees que tens tu en l’actualitat. I va preguntar, no encuriositat, sinó amb total ignorància i desdeny “I per què no?”. Aquí ja em vaig alarmar, i vaig pensar: noi, no entris mai en una facultat d’Història perquè et cremaran a la foguera per heretge anticientífic. No vaig dir res, i anava a evitar el tema, i just llavors va venir l’altre de l’FNEC i em diu que, bé, això ho puc saber jo i en Junqueras sempre ho diu, que els catalans lluitaven pels seus drets davant d’un monarca que tal i tal, i que amb l’altre els podrien haver mantingut. I jo li dic, això no ho saps. En efecte, ell mateix diu, sí, és història ficció. A més, li dic, jo també et podria dir que si els catalans no s’haguessin rebel·lat, Felip V no hauria eliminat els seus drets com a venjança. Llavors em diu la cosa típica que eren drets històrics, el poble es revolta i no sé què, i jo el tracto amb condescendència per no posar-m’hi a discutir.

Doncs bé, estimats lectors, al final he exposat la meva vivència de manera bastant llarga. Però aquesta entrada no només serveix per informar que faré una entrevista al president i per tenir-vos atents per quan surti publicada, i no només és per retratar en un exemple de quina manera és la mentalitat d’alguns que hi ha dins de Convergència: anticientífica i totalment passional (i no continuo explicant altres anècdotes no tan significatives); sinó que també pot servir perquè us poseu vosaltres per un moment en lloc meu: imagineu-vos que teniu l’oportunitat de fer una única pregunta al president…

I vosaltres, què li preguntaríeu a Artur Mas?

Actualització: amb posterioritat a l’entrevista, el diari ens va dir que també intentarien concertar una trobada amb tots els líders polítics i els estudiants al Parlament. Podeu saber com va anar aquesta trobada aquí. Així mateix, avisats ja de l’entrevista al president, podeu trobar-la, penjada lògicament més tard que aquest article original, aquí.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 20 Octubre 2012, in Dins les nostres fronteres, Opinió and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 7 comentaris.

  1. En termes d’història t’asseguro que la independència podria significar un devesall de revisions del nostre passat. Existeixen institucions com aquesta:

    http://www.inh.cat/

    Fan xerrades com aquesta:

    http://equipomizar.blogspot.com.es/2012/10/la-usurpacio-de-la-historia-de.html

    Però és que episodis anteriors són encara molt més obscurs. ¿Creus que els àrabs van envaïr la península ibèrica per exemple? ¿O hi va haver una revolució islàmica a occident?

    salutacions. Pregunta-li a l’Artur a veure què en pensa. jeje

    • Sí, probablement hi haurà un fort revisionisme exacerbat que impulsarà la recreació mítica de Catalunya. Estic convençut que els historiadors darrera d’aquest institut que em presentes, però, deuen fer algunes investigacions més o menys interessants i que poden donar una nova visió de la història (per exemple, la tesi de Bilbeny que Colom fos català la trobo bastant creïble), però evidentment el problema és que, com he comprovat gràcies a l’enllaç que m’has passat, està tot enfocat amb retrospectiva nacionalista, a la vegada que estira la història cap al present per legitimiar la política. Això sí que és tergiversar.
      Ja li preguntaré al president en privat què en pensa.

      Salut!

  2. Privatitzarà l’Hospital Clínic? Ha tingut alguna cosa a veure amb l’avançament electoral?

    • Ara malaurament ja li he fet l’entrevista (bé, només una pregunta), va ser una setmana després d’haver escrit això. I a l’entrevista, evidentment ningú no li va preguntar per això. Però em van recomanar que li preguntés si en la seva Catalunya independent allò que ell anomena “estructures d’estat” estarien privatitzades. Precisament també han avançat en el projecte de privatitzar el subsministrament d’aigua del país.

  3. Jo crec que el nacionalisme es un dels pitjors enemics de la ciència històrica, ja que sempre acosta el passat on convè, i parlo de qualsevol nacionalisme. A mès, no reszón a la raó, apel.la al sentiment. Per tal de nodrir.lo, cal cercar un “altre”, un enemic, o algú a qui considerar rival. El nacionalisme es projecta en el passat per tal de cercar una “contraforma” de l`altre. Virtut i barbàrie de qualsevol mena. Es maniqueu. Per això em molesten tant les disfresses intel.lectuals que pren. Fins i tot els pobles han acceptat aquesta ideología decimononica, hereva del sentit de propietat territorial de la noblesa i de l`afany de la burguesía de cercar.se un lloc preeminent en les diverses “construccions” nacionals.

    Testimonis com el teu hauríen de ser mès coneguts per tal de sanar de tanta bandereta i botiflería.

    • Hola, Josep Miquel. Primer de tot, benvingut al bloc i gràcies per comentar!

      Estic totalment d’acord que el nacionalisme construeix la història a mida i s’ha d’anar conformant buscant una mena d’enemic, cosa que és instrumentalitzada per les elits d’aquella societat. Però no comparteixo tant la crítica que fas de fons, com si el nacionalisme es pogués agafar per separat i fos dolent en si: el nacionalisme, com qualsevol altra cosa, és un producte de l’evolució sociohistòrica, per tant és “normal” que existeixi i és “normal” també, en termes de psicologia social, que per crear-se un la identitat hagi de buscar-se un altre a qui enfrontar-se.
      Simplement, des de la perspectiva política i conscient, ens hem d’adonar que és un perfecte instrument de dominació que apel·la als sentiments de les masses del poble. I que, doncs, recórrer a la història reinterpretada és una eina per justificar la postura politica pròpia en el present. I justament això és el que va fer el noi amb el qual em vaig discutir a la reunió aquesta preparatòria de l’entrevista.

      Gràcies pels teus ànims!
      Salutacions

  1. Retroenllaç: Ja he fet l’entrevista a Artur Mas « El principi de…

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: